Un forn de confiança

Una veu que acompanya

Te’n recordes quan érem petits i teníem una veu interior que ens deia que no servíem per res. Doncs la meva era exterior i em duia al cole.

El hormigón armado y el tocho

Alguna vez te has preguntado...*

¿Qué significa 100%?

¿Qué es dar MÁS del 100%?

¿Alguna vez te has preguntado cómo son esas personas que dicen que dan MÁS del 100%?

Todos hemos asistido a reuniones en las que alguien nos ha pedido que demos MÁS del 100%.

¿Qué te parece alcanzar el 103%?

¿De qué está compuesto el 100% en esta vida?

A continuación figura una simple fórmula matemática que puede que te ayude a responder a estas preguntas:

SI:

A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z

equivale a los siguientes números:

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27

Entonces…

T-R-A-B-A-J-A-R
21+19+1+2+1+10+1+19 = 74%

S-A-B-I-D-U-R-I-A
20+1+2+9+4+22+19+1 = 78%

D-E-C-I-S-I-O-N
4+5+3+9+20+9+16+14= 80%

I-N-I-C-I-A-T-I-V-A
9+14+9+3+9+1+21+9+23+1= 99%

D-E-S-E-M-P-E-Ñ-O
4+5+20+5+13+17+5+15+16 = 100%


L-A-M-E-C-U-L-O-S
12+1+13+5+3+22+12+16+20 = 104%

I-N-Ú-T-I-L-E-S
9+14+22+21+9+12+5+20 = 112%

M-E-N-T-I-R-O-S-O-S
13+5+14+21+9+19+16+20+16+20 = 153%

C-H-U-P-O-P-T-E-R-O-S-O-S
3+8+22+17+16+17+5+16+20+16+20 = 160%

S-I-N-V-E-R-G-U-E-N-Z-A-S
20+9+14+5+19+7+22+5+14+27+1+20 = 163%


MORALEJA

En base a esta teoría, podemos afirmar, que es matemáticamente cierto que en algunas empresas:

No es aconsejable TRABAJAR, tener SABIDURÍA, tener DECISION e INICIATIVA, y un buen DESEMPEÑO, porque solo te llevan como mucho al 100%, y están más valorados los LAMECULOS, INÚTILES, MENTIROSOS, CHUPOPTEROS y SINVERGUENZAS; porque sobrepasan con creces el 100%.

*per cortesia de GDB

És molt més bonic l'Empordà

Psicosi

Terme genèric que designa un cert tipus de desordre i malalties mentals, generalment greus i caracteritzables sovint per una alteració global de la personalitat, i que sol comportar l'exclusió de referència a les afeccions psicosomàtiques, al retard mental, a les sociopaties i, sobretot, a les neurosis.
La contraposició entre psicosi i neurosi, important des d'un punt de vista pràctic (en ordre al pronòstic i a la teràpia de les corresponents patologies), resta, tanmateix, difícil d'ésser precisada teorèticament: és erroni, per exemple, de pretendre tipificar exclusivament la psicosi com a afecció de caràcter orgànic, reduint alhora la neurosi a malaltia purament psicogènica; no és tampoc vàlid de diferenciar l'una de l'altra per una major o menor gravetat ni pel fet que el neuròtic pugui tenir generalment una consciència del seu desordre psíquic que el psicòpata no sol tenir (la neurosi de caràcter no és fàcilment reconeguda per qui la pateix, mentre que hom s'adona sempre de la natura patològica d'una síndrome malenconiosa); potser l'únic tret específic de la psicosi és el fet que aquesta, a diferència de la neurosi, impedeix al malalt d'accedir als nivells superiors de la vida psíquica (el neuròtic pot, en principi, accedir-hi, bé que sovint tampoc no ho aconsegueix o, si se'n surt, no s'hi sap mantenir). Donada la diversitat de formes que, segons la seva natura o etiologia, pot revestir la psicosi, hom sol especificar les diferents psicosis mitjançant l'ús del corresponent adjectiu. Hom parla així, entre altres tipus molt diversos, de psicosis constitucionals (o simptomàtiques), que poden ésser orgàniques o tòxiques i que són degudes a tares cerebrals hereditàries espontàniament manifestes o sorgides en ocasió d'altres afeccions patològiques (infeccions, intoxicacions, traumes afectius), i de psicosis funcionals (o afectives), entre les quals es destaquen la psicosi maniacodepressiva (també anomenada psicosi circular), l'esquizofrènica (esquizofrènia) i, com a espècie concreta de les psicosis involutives (o d'involució), la síndrome malenconiosa involutiva; hom parla, així mateix, de diferents psicosis relatives a una època de la vida o a una situació determinada, com és ara la psicosi senil, la presenil, la puerperal, la gravídica, la de presó (o carcerària), la de guerra, etc, o de psicosis relacionades amb estats patològics diversos, com és ara la psicosi alcohòlica, de la qual és exemple la síndrome de Korsakov, la sifilítica, etc.

El darrer motel de JL (Janet Leigh)

Un món per descobrir

L'aventura*

L'aventura no és està penjant d'una corda de la vessant d'una muntanya, l'aventura és una actitud que hem d'aplicar per al dia a dia davant els obstacles de la vida -. Enfrontant-se a nous desafiaments, aprofitant noves oportunitats, provant els nostres recursos en front del desconegut i en el procés, descobrir el nostre potencial únic.

John Amatt

*per cortesia de IG

Ho juro per Déu

Si la cosa no funciona

He sido muy paciente con tu infinita ignorancia.
Soy un ser profundo y sensible con un enorme conocimiento de la condición humana, era inevitable que al final te cansaras de ser tan terriblemente superado.
No es sencillo convivir con la grandeza incluso para alguien de inteligencia normal.
Créeme, si puedo entender la mecánica quántica, sin duda puedo entender el proceso de raciocinio de una majorette submental.
Tranquilo, sabía que esto pasaría, el universo se desmorona, ¿por qué nosotros no?

Un salt de qualitat

Sense fum i sense nens

No estaria de més, ara que sembla que el seny es va imposant, i finalment la llei dels espais sense fum als restaurants s’aplicarà en breu; doncs ara seria un bon moment per anar pensant en com redactar una nova llei, tan o més necessària, per habilitar uns espais sense nens. No hi ha cap dubte que el fum és molest i perjudicial per a la salut, dels que fumen i dels que no, però és una molèstia, si em permeteu, silenciosa i les seves conseqüències són a llarg termini; en canvi, els nens, alguns nens, són la pesta. Una molèstia sorollosa i d’efectes immediats. Nens assilvestrats que són incapaços de comportar-se civilitzadament en públic i amb l’enervant habilitat de treure de polleguera al paio amb més autocontrol del planeta. Nanos amb la connivència dels seus progenitors que s’ho miren amb estupidesa i incapaços de reaccionar davant l’escandalosa conducta dels seus petits monstres. Davant aquest comportament histèric i decididament molest no hi ha un altre remei que les peixeres insonoritzades per acollir aquests mostres de barbàrie i aïllar-la de la resta de mortals que l’únic que volen, quan van a un restaurant, és una certa tranquil•litat, una conversa agradable i gaudir d’un bon àpat sense que cap energumen, per petit que sigui, els hi espatlli la vetllada.

La mar planteja calma

De totes les pèrdues, la del temps és la més irrecuperable.

Posa-li música

Ríos que no puedas detener, dejalos correr

Acabar con los ríos

En tu camino hacia el Olimpo sigues jugando a ser Dios. Tu ambición no tiene parangón y te crees realmente el elegido, el instrumento estelar para cambiar la faz de la tierra. Tu soberbia es de tal magnitud (y estupidez) que llegas hasta el punto de enmendarle la plana al mismísimo creador supremo. Tu obcecación y ceguera te predispone en contra de la naturaleza en su más perfecta expresión. De las montañas haces colinas y de las colinas, abismos. De los mares, simas profundas y oscuras. De los bosques, áridas planicies sin horizonte. De las tierras fértiles, barbechos inútiles y estériles. Siempre a la contra, has acabado por perder el norte y la importancia del equilibrio natural. Ahora quieres acabar con los ríos, y que se plieguen a tus caprichos y desemboquen en las cimas, en lugar de hacerlo en el mar. Perviertes las leyes físicas en un alarde de prepotencia y sinrazón. Quizás la proximidad de las lluvias que nos ha de traer el monzón y su caudal imprevisible, te inquieta y precipita, no ha hacerlo peor, pero si más rápido. Tienes miedo a perder tu corona celestial, tu cuota de poder y que tú obra quede inacabada. Es difícil hacer de Dios cuando no se tiene el control sobre sí mismo. La naturaleza es una fuerza desbocada e incontrolable y cuando se abran los cielos, los ríos correrán imparables hacia el mar, como autopistas de justicia, arrastrando a su paso todos los troncos caídos (y podridos).

Tocar el cel

Give me five

Europa A 5 – Espanyol 1

Lliga Nacional Juvenil

Poc a dir, molt poc a dir. El resultat, aquest cop, s’explica tot sol. El que no s’explica, si no has tingut la sort de veure el partit, és l’excel•lència del toc de l’equip local, la seva autoritat i la superioritat en totes i cada una de les facetes del joc. El plantejament ha estat de nota i la posada en escena, l’aplicació de la teòrica, de llibre, i no precisament de Sánchez Llibre, sinó d’un Europa que ha brodat el futbol del primer al darrer minut amb una solvència fora de qualsevol dubte o retret. Un Europa immens que ha tocat, per moments, el cel dels escollits. Han sigut 90 minuts, no per reivindicar-se, sinó per confirmar tot allò que alguns ja sabíem i que, amb tota seguretat, haurà de servir per esvair dubtes i consolidar aquest,cada cop més, engrescador projecte. Per apaivagar àngels pessimistes i responsables dubitatius. Per tranquil•litzar els plorosos d’ofici i els avinagrats sempiterns. Per a tot això i per a moltes altres coses, la victòria d’avui és, com diu el tòpic, molt més que una victòria i una merescudíssima recompensa per al cos tècnic que tant i tant ha estat treballant per arribar fins aquí. Gràcies per aquesta fita, però a mi no calia que em demostréssiu res. Sempre heu tingut la meva més absoluta i rendida confiança.

Clar com l'aiguabarreig

Ens manca el “casi”

Segons paraules del president de la Federació Asturiana de Futbol, Maximino Martínez, en Guardiola és “casi extranjero”. Doncs no seré jo qui li tregui raó, ni a ell, ni a la legió de col•legues que pensen com ell. Tan de bo que aquest senyor utilitzi la seva influencia i els seus arguments per acabar de convèncer a la majoria d’espanyols d’aquest particular fet i d’una vegada per totes se n’adonin de que ja no hi ha marxa enrere i que el camí ja està traçat. Farien bé els espanyols de fer realitat el que pensen i eliminar el “casi” de la frase i, en conseqüència, ens concedeixin l’estatus que ens mereixem i al que, humilment, aspirem. Nosaltres, senyor Martinez, i en això espero que ens ajudi, no volem ser ni un minut més “casi”, ho volem ser de ple dret i amb totes les conseqüències. Només així podrem deixar de rendir vassallatge i ser un país normal amb un futur “casi” perfecte.

Que tremoli l'enemic...

Carnestoltes

Al guerrer de la llum no li fa por semblar boig.
Ell parla amb veu alta amb si mateix, quan està sol. Li han ensenyat que aquesta és la millor manera de comunicar-se amb els àngels i el guerrer s’arrisca al contacte.
Al començament, nota que és molt difícil. Pensa que no té res a dir, que no pararà de repetir ximpleries sense cap sentit. Tot i així, el guerrer hi insisteix. Parla amb el seu cor durant tot el dia. Afirma coses amb les quals no hi està d’acord, diu ximpleries.
Un dia, s’adona que hi ha hagut un canvi en la seva veu. I comprèn que està canalitzant una saviesa superior.
El guerrer sembla boig, però això només és una disfressa.

Més tancs, more gràcies

Vertigo (1958)
Tribut a Sitges: Epíleg

John "Scottie" Ferguson is a retired San Francisco police detective who suffers from acrophobia and Madeleine is the lady who leads him to high places. A wealthy shipbuilder who is an acquaintance from college days approaches Scottie and asks him to follow his beautiful wife, Madeleine. He fears she is going insane, maybe even contemplating suicide, because she believes she is possessed by a dead ancestor. Scottie is skeptical, but agrees after he sees the beautiful Madeleine.

By Alfred Hitchcock

Entre els morts

Hi ha qui va i hi ha qui ve

Maons genètics

Hi ha dues maneres de gestionar l’espai: treballar per construir una casa o obsessionar-se per destruir la del costat.
Sovint la recerca de la felicitat està estretament relacionada en quina de les dues opcions triem. No és el mateix està empès per un motor constructiu que ser-ho per un de destructiu. La satisfacció personal i el creixement de l’autoestima són directament proporcionals al grau de solidesa de l’obra aconseguida. Contemplar el resultat, en ambdós casos, és un exercici que defineix perfectament la naturalesa de l’anima humana. El que construeix la casa tendeix a la serenitat, a la seguretat i a la felicitat. En canvi, el destructiu, no està mai content, i tendeix al desassossec, la frustració i l’auto-odi.

El millor amic del burro

Els ximpanzés no són amics

No s’ha de confondre afinitat amb amistat. Els ximpanzés són un grup social, però desconeixen l’amistat. És cert que hi ha certes relacions de complicitat i apropament, però això no té res a veure amb el que els humans, alguns humans, coneixem com amistat. En l’ homo sapiens la cosa està encara molt més clara i definida. És fàcil de distingir, a poc que hi posem atenció, la gran diferència entre una relació d’afinitat amb una d’amistat, encara que alguns s’entestin a fer passar vaca per bou. L’afinitat ens permet desenvolupar certes activitats en companyia, però no cal anar més enllà, i l’afinitat desapareix quan conclou l’activitat. En canvi, l’amistat, no depèn de cap activitat en concret i està per damunt de les divergències, els criteris i els gustos. Deu ser per això que són molt més fàcils les relacions d’afinitat que no pas les d’amistat on, l’esforç que s’ha d’aplicar per mantenir-les, és desproporcionadament més gran.

Titelles sense titellaire