dilluns, 31 de maig del 2010

Ulls que tot ho veuen
Prohibit als pares

Només una o dues generacions enrere els pares no anaven mai a veure el nen a jugar a futbol. Amb prou feines els acompanyaven a l’escola. Vistos els fruits dels que van créixer amb tal grau d’independència, no sabria dir si va ser positiu o negatiu. El que està clar és que en algun moment es va produir un punt d’inflexió i un gruix important de pares i mares de tot el món occidental modern van començar a acompanyar els seus fills a tot arreu fins a edats vergonyoses, agafant-los de la maneta no fos cas que es traumatitzessin. Són la generació amb els progenitors més neuròtics de la història que han assistit a tots, absolutament tots els esdeveniments socials de la seva descendència. ¿Cal realment tanta participació? ¿Cal de debò la presència dels familiars a les competicions esportives escolars, posem per cas? Vist el que vaig veure dissabte passat en un partit d’handbol per a alumnes de primària, no només diria que no fa falta, sinó que s’hauria de prohibir amb urgència. Que sí, que està molt bé que animis la teva canalla, però d’aquí a fer de segon entrenador, donar instruccions contínuament mentre es disputa el partit com si al teu fill li anés la vida o el súmmum dels súmmums, començar a insultar l’àrbitre, els jugadors de l’altre equip i els que no ho fan prou bé del teu, ¿tot això cal? Sondejo altres persones i m’expliquen que encara és pitjor l’espectacle que ofereixen els adults en els partits de futbol. La gran paradoxa és veure que els jugadors són tot allò que promou l’esport: solidaris, bons companys, nets en el joc, comprensius i compassius amb els del propi equip però també de l’altre mentre senten, de fons, el brogit eixordador d’uns pares impresentables. El més trist de tot plegat és veure que aquells més refinats, intel•lectuals i civilitzats siguin els que més criden i insulten. I el que és aterridor és descobrir que, al cap d’una estona de ser dins d’aquest caldo de cultiu, tu mateixa comences a esmolar les paraules que facin possible l’ensorrament moral de l’altre i la victòria del teu.

NAJAT El Hachmi

diumenge, 30 de maig del 2010

Penombra
Frases fetes II

Caure la cara de vergonya: deficiència constructiva
Fer sortir els colors a la cara: cantar-li les quaranta a la menys barata
Girar cara: canviar de sentit
No tenir cara ni ulls: un problema
Tenir dues cares: la típica persona moneda
Treure la careta: quedar-se amb la barateta
Cremar-se les celles: aprenent de bonze
Beure's el cervell: no ho proveu mai, millor que feu una cervesa
Tenir els ulls al clatell: malformació greu
Estar amb l'aigua fins al coll: piscina per adults
Tenir el peu al coll: quan tens angines i vas al podòleg
Trencar el cor: separar els cantants
Besar el cul: 69
Llepar el cul: fes-me cas, hi ha una cosa que en diuen paper higiènic
La pausa
Impaciència

Quan tinc l’arc tensat –diu Herrigel al seu mestre de zen-, arriba un moment en què, si no el disparo immediatament, tinc la sensació que perdré l’alè.
Mentre provis de forçar el moment de disparar la fletxa, no aprendràs l’art dels arquers –li respon el mestre-. De vegades, el que esguerra la precisió del tir és la impaciència de l’arquer.
Un guerrer de la llum de vegades pensa: “El que no faci jo, no ho farà ningú.”
No és ben bé això: ell ha d’actuar, però també ha de deixar que l’Univers actuï al moment més adequat.
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
L'àliga per damunt de la muntanya
Perdre el cap

dissabte, 29 de maig del 2010

Un sistell de gols, un sistell de mala educació

El Sistrells finalment no passarà al llibre de la Història de la Muntanyesa ni als seus anals (que encara que ho sembli, no té res a veure amb donar pel cul), com a molt, el seu nom figurarà al registre d’entrades del butlletí de la infàmia. Per la seva lamentable actitud , pel seu comportament patibulari, per la seva manca d’educació, pel desastre dels seus plantejaments i l’ortopèdia dels seus arguments, per equivocar els objectius i buscar en el futbol el que només es troba a les clavegueres. El Sistrells és una vergonya per als seus semblants i un clar exponent de lo poc evolucionada que està una determinada part de la societat. Serà genètic, serà educatiu, serà circumstancial o simplement atribuïble a l’entorn, el cert és que, un els veu i pensa que hi ha molta feina per fer, que no anem del tot bé, mentre transgressors del civisme i els bons costums, fatxendegen cínicament dels seus ignominiosos actes. Havíem de veure un rival que vindria a jugar a futbol i que ens hauria de posar les coses difícils i només hem vist el camió de les escombraries fent la seva ruta diària cap a l’abocador Municipal. Està clar que un equip (per ser generós) que no sap obrir una porta, acaba sortint per la finestra. És, senzillament, un tema d’educació i motricitat fina i el Sistrells, aquest Sistrells, no està per la labor.
Champions, champions, oe, oe, oe...
Fidel per sempre

Europa D 7 - Sistrells 1

Lliga Cadets Segona Divisió

Em declaro captiu emocionalment d’aquest equip. No pretenc que em surti un escrit rodó ni tan sols mitjanament coherent. Reconec que, són tantes les emocions i les coses que em passen pel cap, que serà difícil posar una mica d’ordre a aquest torrent de sensacions que, des de fa quatre hores, busquen un recés de pau on poder sedimentar. M’he sentit lligat, en el transcurs dels anys, a altres grups, a altres col•lectius que m’han donat grans moments i amb els que he compartit instants d’una indescriptible intensitat i bellesa, però mai m’havia sentit tan profundament traspassat per aquesta daga d’inesperada subtilitat. Fidel per sempre, perquè la fidelitat és un dels principals arguments d’aquest equip. Fidel en els seus principis, en les seves conviccions i en les seves propostes. Fidels els uns amb els altres. Fidel amb una fidelitat que traspassa carenes i remunta penya-segats amb la facilitat de l’escollit, amb la certesa del convençut. Fidel amb el fidel i generós amb el desgast. Capaç de guanyar un oscar al millor guió, a la millor música, a la millor pel•lícula, al millor director,...Tenaç fins l’extenuació i esplèndid en l’exhibició. Em declaro segrestat per la seva desarmant humilitat i pel seu nucli atòmic, generador incansable d’alegria. He tancat els punys, m’he mossegat la llengua i he mirat al cel. He patit i he gaudit mentre l’orgull de sentir-me pròxim m’esclatava al pit. I avui he vessat una llàgrima. Fidel per sempre. Es pot ser alguna altra cosa?
Les meduses no et piquen si no et fiques a l’aigua
És possible?

Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, en condicions normals. Sí, si el resultat està pactat.

Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el Club és un club seriós i honrat i vetlla pels valors de l’esportivitat. Sí, si el Club és una broma pesada i fa pudor a corrupció.

Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els màxims responsables ho són de veritat. Sí, si estan comandats per una colla d’ineptes amb el cervell entre les cames.

Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si l’entrenador és decent i vol fer-se un nom en el món del futbol. Sí, si l’entrenador és un indecent, amb la incompetència d’un eunuc i amb el punt d’evolució d’un parameci.

Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els jugadors tenen orgull i sentit del ridícul. Sí, si els jugadors estan mancats d’autoestima, els corca el ressentiment i pateixen complexa d’inferioritat.

Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el marc és un marc de creixement, educació, ètica i honradesa. Sí, si el marc és un solar on sovintegen les males herbes, la terra és erma i el substrat estèril.

Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols?

divendres, 28 de maig del 2010

INDEPENNCIA
INDEPENNCIA
INDEPENNCIA
INDEPENNCIA

Equilibris de paret
Que passi el següent!

Diu el Florentimo Pérez (que és com el ratoncito Pérez, però amb més diners) en la seva compareixença davant dels mitjans de comunicació: “La Junta Directiva del Madrid ha decidido cesar a Pellegrini al tiempo que le quiere agradecer el trabajo realizado esta Temporada. Su profesionalidad, su entrega y su conducta han sido impecables” Doncs sort d’això! El futbol, que té moltes coses bones, ha tornat a mostrar la seva cara més fosca. Ha estat bé que ens aclarís que el treball era el d’una temporada, però la veritat és que no calia, perquè els entrenadors del Madrid estan, com a molt, una sola temporada i no tenen segones oportunitats. Quin exemple per a la societat en general i per a les noves generacions en particular, el fet incomprensible de recompensar a una persona que ha realitzat bé la seva feina i la seva conducta ha estat impecable, despatxant-la del seu lloc de treball? Quin missatge li està donant el senyor Pérez a totes aquelles persones que es miren la tele o llegeixen els diaris? De res serveix fer les coses bé, l’excel•lència de la teva feina, i el resultat del teu treball, no tenen cap valor qualitatiu, només depenen del caprici o de l’estat d’ànim d’un esser superior entossudit en guanyar a qualsevol preu, bé, a qualsevol preu no, a un de molt i molt elevat. “Solo hay estabilidad si se gana”, va acabar dient el senyor Pérez, doncs ja ens podem anar calçant, perquè el 95% de la població mundial no aconseguirà mai l’estabilitat. Així ens va!

Imperdible

dijous, 27 de maig del 2010

San Francisco
Pobles amb significat II

El més just: Salomó
El més automobilístic: Renau
El més aspre: Vila-seca
El més porrero: La Pobla de Mafumet
El més bèl•lic: La Granada
El que té més marro: Santa Margarida i els Monjos
La més activa sexualment: Cardona
El que té la boca més calenta: Rajadell
Veneració per l’escatologia: Santpedor
Amb vocació d’arxiu nacional: Talamanca
El més carinyós: Sant Adrià de Besòs
El més pájaro: Santa Coloma de Gramenet
El més explícit: Berga
El més sindicalista: Bagà
El que viu en rebaixes: Saldes
El més murri: Sagàs
L’origen del paradís: Dosrius
El més insistent: Santa Maria de Corcó
El que fa plorar: Seva
El que té més locals per prendre copes: Tavèrnoles
El més pesat: Tona
El bressol dels bolígrafs: Vic
Amb més orgasmes: Sentmenat

dimecres, 26 de maig del 2010


Arribeu al final amb les patates
Podrem jugar a futbol a la Lluna?
Estic perdudament enamorat

El que semblava impossible, ha acabat passant. L’escenari més improbable, s’ha fet realitat. Estic enamorat. Però no amb aquell amor seré, madur, equilibrat, temporitzador que t’arriba amb el pas dels anys, ans al contrari, el meu amor és boig, torrencial, descontrolat i arrauxat. És com l’amor dels quinze anys. El que tot ho trasbalsa i ho gira del revés. Un amor adolescent de gràfiques insostenibles i vertiginosos revolts. M’he enamorat d’una arbitra de futbol. L’hauríeu de veure, és com un bé de Déu. Com es mou, com toca el pitu, com assenyala les faltes, com ensenya les targetes,...El meu amor va en calça curta i exhibeix autoritat. Reparteix instruccions i desprèn sensibilitat. Té l’estrany do dels escollits i s’eleva per damunt de la majoria de mortals. És el vent i la pluja i el sol de l’albada quan surt al camp. És la diana dels meus ulls i la destinatària dels meus elogis. Tot el que fa ho fa bé i aplaudeix-ho vehement les seves decisions. Els penals que xiula sempre són penals, encara que siguin en contra. Les expulsions, justes i merescudes. No li discuteix-ho res i en tot hi estic d’acord. El cert és que se’m cau la baba com a un cargol tonto i em tremolen les cames quan la veig passar revisió de fitxes. És, creieu-me, una sensació estranya que m’ha neutralitzat la voluntat i l’objectivitat (si és que algú cop l’he tinguda) i em fa ser presoner dels meus instints més fràgils. El cert és que, ja no persegueix-ho la victòria, ja no vaig al futbol a guanyar, ni tan sols a jugar, només vaig a veure-la a ella i a venerar el terreny que trepitja. Ja no busco el gol ni l’espectacle, ni aquella passada a l’espai, només desitjo el moment fugaç de la seva mirada o que se m’acosti, enèrgica, encara que sigui per dir-me: senyor, està vostè expulsat!
Si hi ha moments especials, aquest n'és un
Podrien començar per la furgoneta
Fracassar

Fracassar: no tenir bon èxit, no reeixir en una empresa.

Sí ens atenim a la literalitat de la definició i no pervertim el llenguatge, convindrem que el fet de fracassar està directament relacionat a no complir amb els objectius proposats, és a dir, el fracàs serà fracàs només en el cas que els resultats no s’ajustin als objectius. Es pot parlar i, s’ha de parlar de fracàs, si els mitjans desplegats, les inversions aplicades i l’objectiu publicitat és guanyar un títol i no s’aconsegueix, però en cap cas, es pot parlar de fracàs sí no es guanya res quan res s’havia previst. La realitat és tossuda i només cal tirar d’hemeroteca per contrastar la vigència o no del fracàs. Negar-ho, disfressar-ho o fer-ne lectures tèbies només condueix a instal•lar-se en l’engany i estar condemnat a repetir el fracàs una vegada darrera l’altra.

dilluns, 24 de maig del 2010


La mestra de Cristiano
James Cagney

Senyor Cagney, vostè és un gran actor, quin és el secret?
No en tinc cap de secret, em limito a anar a la marca i dir la veritat.
Veritat o falç, quina és la resposta?
Senzillament

No us quedeu només amb la lletra, el realment interessant és la musica

Si de tan senzill és cosa complicada,
complicitats és el que ens cal buscar,
fer de la causa l’amada més preuada
i el crit i el cant prendre’ls com a companys.

Si el que és senzill diuen que no és possible,
possiblement ens estan enganyant.
Així doncs, fem de les burles fones,
i dels enganys fogueres per Sant Joan.

Si el que és senzill és la millor manera
de desvetllar aquells que estan adormits
compartirem tots la vetlla prèvia
d’aquell matí que vencerà les nits.

Fem del senzill triomf inevitable.
Senzillament ara ens toca guanyar.
Siguem un poble entre altres pobles.
Fem de la falç bona eina de combat.
Cançons de guerra sonen orgulloses,
que els tabals, doncs, no parin de tocar.
Siguem un poble entre altres pobles.
Fem de la falç bona eina de combat.

És molt senzill i ho hem de fer conèixer,
no tinguem por de dir ben fort qui som.
Prenem valents, el mall i la corbella,
seguem arran, forgem l’emancipació.

Aramateix