Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer

Tirar pel dret

El Tribunal in-Constitucional espanyol segueix donant mostres d’una evident incompetència. Dia darrera dia, mes darrera mes i any darrera any es manté entossudit en demostrar-nos que és incapaç, no ja de prendre una decisió, sinó d’entendre allò sobre el que s’ha de pronunciar. Partint de la base que cap llei aprovada majoritàriament per un Parlament elegit democràticament és susceptible de ser esmenada en contra de la voluntat popular, no és de rebut que unes persones (pel que s’ha demostrat, poc preparades) juguin a marejar la perdiu amb total impunitat fent palesa la seva incapacitat per emetre una sentència. O bé aquestes persones són estúpides, és de suposar que no, o bé responen a determinats i foscos interessos, és de suposar que no, o bé no fan la feina per la que cobren, i cobren molt. En qualsevol dels casos està clar què el camí no és aquest. Portem un retard (anava a dir: un cabreig) considerable i no tenim perquè seguir tolerant la incompetència d’un Estat incompetent i malintencionat. La llei va ser aprovada pel Parlament per una ampla majoria, què cony esperem a aplicar-la? A què es mori el Samaranch? Hem de tirar pel dret, el dret què ens empara i ens legitima. Tirar pel dret perquè tenim el dret.

Sensació de volar

Reparar el mal

Un guerrer de la llum sempre té una segona oportunitat en la vida.
Com tots els altres homes i dones, no va néixer sabent manejar l’espasa; es va equivocar moltes vegades abans no va descobrir la seva Llegenda Personal.
Cap guerrer no es pot asseure al costat de la foguera i dir als altres: “No m’he equivocat mai.” Qui afirma això, diu una mentida i encara no es coneix a si mateix. L’autèntic guerrer de la llum ha comès injustícies en el passat.
Però al llarg de la jornada, s’adona que les persones amb qui s’ha portat malament sempre es tornen a creuar amb ell.
És la seva oportunitat de reparar el mal que va fer. I ell sempre l’aprofita, sense dubtar.

Cabra estressada

El sacrifici de la cabra

Voltant per motius laborals vaig anar a parar a la facultat de veterinària de la UAB al campus de Bellaterra. Allí m’esperava un senyor molt amable que em va conduir fins a les granges d’animals que hi ha al darrera de l’edifici principal. Desprès de travessar els estables vam entrar a una sala estanca que feia la funció de laboratori i que s’havia de condicionar. Tinc per costum, abans de proposar qualsevol actuació, preguntar quin us o que s’hi farà en el lloc que es pretén adobar. Aquí estudiem l’estrès tèrmic de les cabres, va ser la resposta. L’estrès què...? vaig reaccionar. Doncs l’estrès que pateixen les cabres quan se les sotmet a temperatures extremes o a canvis tèrmics sobtats. Com els hi afecta en el seu comportament i quines conseqüències físiques i mentals se’n deriven. Fantàstic. Mai m’hagués imaginat una cosa semblant. És tranquil•litzador que hi hagi persones preocupades i ocupades en trobar respostes per poder prendre les mesures corresponents quan el tan anunciat escalfament global del planeta es produeixi. Això si que és prevenció i actuar amb visió de futur. Quan el planeta arribi a temperatures extremes ja hi haurà respostes als nostres canvis d’hàbits i comportaments. No ens agafarà res per sorpresa. Tot estarà previst i controlat. Sabrem els perquès i que caldrà fer per corregir-ho. I tot gràcies a unes sacrificades cabres que un dia es varen prestar a fer de conillets d’índies per salvar-nos de l’estrès tèrmic i jo hi vaig col•laborar perquè s’hi sentissin còmodes.

Colors diferents, riquesa cromàtica

Daltonisme esportiu

Que n’és de bo gaudir de l’esport des de la neutralitat. Que bo i, alhora, que rar. Ser neutral és un veritable luxe per als sentits i una impagable experiència per l’esperit. Tenim per costum assistir com a espectadors als partits, siguin de basquet, futbol, handbol,...posicionant-nos a favor d’un o altre equip i això va en detriment de la percepció de l’espectacle. El ser partidistes ens fa desitjar la victòria del nostre equip i, evidentment, la derrota del rival. Però és que la cosa no queda aquí. No ens conformem en que l’adversari perdi, sinó que, a més, ho faci malament. Que s’equivoqui, que falli, que no l’encerti,...Amb això limitem l’espectacle a un 50% de la seva qualitat i cada encert del rival es converteix en un veritable calvari. No volem veure un bon partit en el seu conjunt, només volem que el nostre equip ho faci bé i guanyi. En molts casos s’arriba a l’extrem de desitjar més un error del rival que un encert propi i això va clarament en contra de la qualitat de l’espectacle. En canvi, quan no tens equips favorits, quan els colors de la samarreta et són indiferents, estàs en situació de gaudir de l’espectacle en la seva totalitat, al 100%. Vols que els dos equips ho facin bé, que no cometin errades, que facin jugades brillants i marquin molts gols o facin moltes cistelles, independentment de qui les faci. El ser neutral et genera sentiments positius, en canvi, la parcialitat, te’n genera de negatius i et van avinagrant la teva relació amb l’esport. Sí us agrada el futbol, feu la prova, entreu en un camp qualsevol en el que s’estigui disputant un partit i del que no en sabeu res, ni el nom dels equips, ni les classificacions, ni que s’hi juguen. Presteu-hi atenció i gaudiu de l’espectacle, descobrireu coses que no sabíeu ni que existien i tindreu una sensació estranyament satisfactòria.

Dia de festa

La moreneta

Us heu adonat del que costa trobar una dona morena al centre de Barcelona? Sí fa relativament poc, el més habitual era la proliferació de dones amb els cabells negres i veure una rosa era tot un esdeveniment quasi exòtic, ara és tot el contrari; sense tenir en compte les que duen els cabells blaus, vermells, verds o qualsevol altre color imaginable, el més comú és veure desfilar dones roses amb totes les seves variants de matisos i tonalitats. Algunes castanyes indefinides, que no acaben de decidir-se i que actuen com l’eslavó perdut entre una situació i l’altre, és l’únic vestigi de com han canviat les coses i que testimonien que una altre realitat va existir, encara que avui sembli increïble. S’ha perdut el negre, ha desaparegut dels nostres carrers més emblemàtics i el poc que queda és d’importació. Relegat a barris populars i perifèrics, persisteix tossudament coronant els caps d’alguna asiàtica despistada i de la comunitat hispanoamericana que s’aferra a les seves arrels i a la seva identitat racial. Gràcies a elles salvarem la varietat, la pluralitat i els nostres orígens foscos, al menys fins que decideixin assemblar-se a la Madonna, fer-se skins o convertir-se a l’ Islam.

Vols ballar nena?

El valor de mirar, la saviesa de veure

Llicència per a l’ extraordinari

Un guerrer de la llum sempre fa coses fora del corrent. Pot ballar pel carrer mentre va cap a la feina, mirar els ulls d’un desconegut i parlar d’amor a primera vista, defensar una idea que sembla absurda. Els guerrers de la llum es permeten tenir dies així.
Al guerrer, no li fa por plorar penes antigues, ni alegrar-se amb descobertes noves. Quan sent que ja ha arribat l’hora, ho engega tot a rodar i s’embarca en l’aventura que sempre havia somiat. Quan s’adona que està al límit de la seva resistència, abandona el combat, sense sentir-se culpable per haver comés un parell de bogeries inesperades.
Un guerrer no es passa la vida provant de representar el paper que els altres han elegit per a ell.

Al armats

Guanyen els bons

Horta 1 – Europa B 2

Lliga Cadets Primera Divisió

L’Europa s’ha endut els tres punts en el decisiu duel directe amb el seu màxim rival i ho ha fet davant de prop de dos-cents incondicionals a la grada que li han donat ales per superar un partit extremadament difícil i dur. L’Europa ha guanyat en gols, en futbol, en actitud i en decència. L’Europa ha fet una primera part magistral i l’Horta ha estat un impotent convidat de pedra. Desprès del descans, la pedra encara s’ha endurit més i ha passat descaradament a l’acció. L’agressivitat al límit fruit de la impotència i una sobredosi d’hormones que han posat, per moments, en perill la integritat física dels jugadors de l’Europa, ha estat la tònica d’una segona part molt física i gens lluïda. El control de l’Europa ha provocat el descontrol d’un Horta desballestat i excessivament revolucionat que l’ha anat traient del partit. L’Horta ha buscat insistentment les cames del rival oblidant-se de la pilota, confonent l’autèntica essència del futbol i així és molt difícil guanyar. L’Europa ha fet un gran pas endavant en la seva carrera cap al títol. És cert que encara no hi ha res decidit, però ara, l’Horta és el que ho té més complicat. Seguir la dieta del pollastre i menjar la seva pell et garanteix una bona reserva d’hormones, però s’ha de vigilar en no excedir-se, les conseqüències són totalment perjudicials i acostumen a desembocar en accions que posen la pell de gallina. Aquesta pràctica alimentaria et porta inexorablement a oblidar-te de com es juga a futbol i acabes els partits mirant a la grada mentre et toques els ous.

Serveis mulacipals

La pregunta no és...

La pregunta no és: guanyar o perdre? La pregunta és: a què juguem?
La pregunta no és: d’on venim, on anem? La pregunta és: què cony fem aquí?
La pregunta no és: com és que ens aguantem drets? La pregunta és: com és què ens aguantem?
La pregunta no és: Barça o Madrid? La pregunta és: on és el dubte?
La pregunta no és: m’estimes? La pregunta és: em coneixes?
La pregunta no és: què pot fer el meu país per mi? La pregunta és: perquè no tinc país?
La pregunta no és: ets bilingüe? La pregunta és: ets gilipolles?
La pregunta no és: estudies o treballes? La pregunta és: tens feina? Et pots pagar els estudis?
La pregunta no és: què vols ser quan siguis gran? La pregunta és: què volien ser els què ara són grans quan eren petits?

Llum natural

Messiteràpia

En els darrers anys han proliferat una sèrie de teràpies alternatives per guarir aspectes tant físics com psicològics i que poc a poc van guanyant terreny a la medicina convencional. La risoteràpia, la musicoteràpia i la hipnoteràpia són clars exemples d’aquesta nova medicina i s’han convertit en eines molt útils per combatre situacions d’estrès, ansietat i depressió. En aquest marc més humanista i menys farmacològic ha aparegut amb força una nova tècnica: la messiteràpia. Aquesta nova teràpia provinent de l’Argentina conté alguns dels millors aspectes de les anteriorment citades, pel que la fa molt més complerta, precisa i efectiva. El tractament és senzill i a l’abast de tothom. Requereix no més de dues hores setmanals i es pot seguir sol, en companyia de la família o els amics. És, per tant, un tractament socialitzador i amb uns resultats altament satisfactoris. Les persones que es sotmetent a aquesta teràpia augmenten en pocs mesos la seva autoestima, són més feliços i optimistes i, el que és millor, es converteixen en transmissors d’energia positiva que acaba per afectar el seu entorn més pròxim. La messiteràpia s’està mostrant com la teràpia més extraordinària dels darrers vint anys i sense efectes secundaris, millor dit, els efectes secundaris els pateixen, justament, els que no la segueixen.

A sac

Pares o nones

Paravent: pare proteccionista
Papagai: pare amb una sensibilitat diferent
Papamosques: pare emprenyador
Papallona: pare propens a exhibir-se
Parabòlic: pare poc concret, que dóna moltes voltes.
Parabrisa: pare asfixiant, que no deixa córrer l’aire
Paracaigudes: pare que dóna seguretat
Paràbola: pare amb sobrepès
Paradoxa: pare que també vol ser mare
Parafang: pare poc consistent
Parafarmàcia: pare amb una recepta per a cada cosa
Parafrasejar: pare literari, excessivament retòric
Paraguai: pare enrotllat
Parallamps: pare que té per costum centrar l’atenció
Paral•lel: pare que sempre està al teu costat
Paramagnètic: pare amb molt atractiu
Parament: pare amb un alt coeficient intel•lectual
Paràmetre: pare que tendeix a mesurar-ho tot
Paramilitar: pare bel•ligerant
Paramnèsia: pare amb poca memòria
Paraneu: pare fred i que s’acaba desfent
Paranimf: pare amb gens de princesa
Paranormal: pare inquietant
Parany: pare trampa
Parapetar: pare amb temperament d’artificier
Parapsicològic: pare alternatiu
Parasimpàtic: pare rar, escàs i molt apreciat
Parasintètic: pare concret
Paràsit: pare que no fot brot
Parat: pare amb poca empenta
Paraula: pare dialogant
Para-xocs: pare mediador, de tarannà obert
Parestèsia: pare avorrit, que provoca son
Paret: pare cantant de rumbes
Pare: no segueixis

Esperant la reforma

Cobrar per aprendre

Ara que tot sembla dirigit a destacar els aspectes formatius en el futbol base en oposició als purament competitius. Ara que la FCF ha presentat un projecte seriós per aconseguir el desenvolupament integral dels joves esportistes i omplir de contingut tots aquells àmbits que n’eren deficitaris. És el moment de reclamar que la proposada reforma vagi una mica més enllà i abasti sectors que necessiten urgentment, no ja una adaptació, sinó un canvi profund en la seva desfasada i escleròtica manera d’actuar. El futbol podria existir, i de fet existeix en molts àmbits, sense el col•lectiu arbitral, però no a l’inversa. No deixa de ser una paradoxa que en el futbol de base, en el futbol més modest i popular, els únics que cobrin siguin els àrbitres. Uns àrbitres que en la gran majoria de casos, per no dir en la seva totalitat, estan aprenent i per tant haurien de pagar com ho fan totes aquelles persones que estan en fase de formació. Sí el futbol base ha de ser, per damunt de tot formatiu, sí ho ha de ser per als nois i noies que el practiquen i també per als àrbitres, perquè uns paguen i els altres cobren? La pràctica de l’esport no és en cap cas obligatori. Els nens i nenes el practiquen perquè els hi agrada, és vocacional, i això els hi costa diners. L’arbitratge també hauria de ser vocacional i no una feina, al menys en aquestes etapes de futbol formatiu. Aquest estalvi ajudaria, en gran mesura, a l’economia de molts i molts clubs modestos que fan una gran tasca social i integradora i que, malgrat tot, es veuen penalitzats per uns costos difícils d’assumir. Els àrbitres només haurien de cobrar quan participin en competicions on els jugadors també cobrin. En el futbol formatiu i de base, no.

Quedar-se en els ossos

Fer un reset

Amb tot el que sabem i el alt grau d’evolució que hem aconseguit, hauríem d’aprendre, encara, dels enginys electrònics. Els amplificadors, els reproductors de multimèdia, els aparells de televisió, els ordinadors, els ascensors intel•ligents, les centraletes telefòniques, els detectors d’alarma,...tots d’última generació i d’una complexitat incomprensible. Artilugis extremadament sofisticats que, de tant en tant, pateixen un col•lapse, un bloqueig de les seves funcions i es pengen. Sistemes tecnològics molt elaborats que no poden aguantar la pressió del seu funcionament i que, malgrat la seva excel•lència, pateixen trastorns que els inutilitzen. La solució, en canvi, no és gens sofisticada, en contra del que es podia arribar a pensar, n’hi ha prou en desconnectar-los. Deixar passar un parell de minuts serà suficient, en la majoria dels casos, per recuperar la normalitat i el seu bon funcionament. El que es diu vulgarment, fer un reset. Doncs a les persones ens passa més o menys el mateix, com més complexes som, com més sofisticades, més a prop estem del bloqueig i del col•lapse. I és en aquest punt que hauríem d’aprendre del reproductor de DVD o de l’ordinador, desconnectar-nos, ni que sigui dos minuts, per tornar a recuperar la funcionalitat. De vegades les coses més senzilles són les més efectives i útils.

A règim

Em cago en 10

Aquesta ha estat, sens dubte, l’expressió més verbalitzada en els cercles madridistes. I és que no n’hi ha per menys. El 10 de Novembre el Madrid era eliminat de la Copa del Rei pel totpoderós Alcorcón. Un altre 10, el 10 de Març, va ser eliminat novament, aquest cop de la Champions, per l’Olimpic de Lió. I finalment (de moment), el passat 10 d’Abril va ser derrotat a domicili pel Barça amb un primer gol del seu número 10 per tancar un cercle de coincidències matemàtiques que no poden ser només producte de la casualitat. I l’explicació la podríem trobar, justament, en el lideratge de l’equip blanc. Un club que s’ha posat en mans de Cristiano Ronaldo per guiar el seu vaixell, no pot obviar que els cristians, els bons cristians, viuen permanentment en el temor de 10, com no podia ser d’una altre manera, i els seus actes ho han corroborat. Un Club que, en la seva religió, hi du la seva pròpia penitència: jugadors com Ronaldo, Sergio Ramos i Guti. Presidents com Florentino Pérez i Calderón. Aficionats com Aznar i Esperanza Aguirre. Arbitres en nòmina com Mejuto Gonzalez i setanta més. Secretaris tècnics com Mijatovic i Valdano. Periodistes com Roncero i Guasch. Diaris com el Marca i l’As. Radios com la Cope i la Ser. Televisions com Telecinico, Antena 3, la Cuatro, TVE, Telemadrid, Intereconomia, la Sexta, la Sèptima, l’Octava i...En fi, el bo i millor de cada casa per completar un dels quadres més esperpèntics, ridículs i patètics del circ mundial. Sort en tenim que Hollywood a tornat, el vell Hollywood, el de les pel•lícules de sempre, aquelles on sempre guanyaven els bons per molt dolents que fossin i moltes ajudes que tinguessin els dolents. Ja se que he abocat moltes idees en un espai molt petit, però em passa com al Madrid: masses figures de fang per a tan poc pessebre.

Pel noi del Poble Sec

Ara que tens vint anys

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.

A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...

Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.

Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

J.M. Serrat

Nalcotraficant