20 de març
M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com...,
teules i branques s'omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d'una perdiu.
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d'un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre'l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
Joan Manuel Serrat
divendres, 20 de març del 2009
Ni escoles, ni pies“Entreu i descobriu la nostra proposta educativa” diu el cartell. Jo us animo a que si realment voleu veure, no la proposta, sinó el resultat de la proposta, assistiu a un partit de futbol de juvenils on jugui l’equip de les Escoles Pies. Nois de 16 a 18 anys que han crescut sota la disciplina Pia i que són el producte de la seva proposta educativa. Us adverteix-ho que l’espectacle al que assistireu no és apte per a pells sensibles i, evidentment, no està recomanat per a menors d’edat, ni tan sols acompanyats.
dijous, 19 de març del 2009
Aneu a la porra!
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
dimecres, 18 de març del 2009
L’exemple que cou
No he acabat mai d’entendre que la tan treballada i lluitada igualtat de generes, la tan desitjada i, segurament justa, equiparació entre dones i homes es tradueixi, a la pràctica, en acabar vestint a les dones com a homes i mai a l’inrevés. Voldrà dir això que el gènere a igualar, a imitar i, en definitiva superior, serà el masculí? No seria lògic que en aquest afany d’equilibrar estendards ens igualéssim a la baixa. Qui ha determinat, doncs, que el gènere masculí és el mereixedor de ser imitat i a la postra igualat? És realment el masculí el model ideal? Les dones en el seu legítim afany de superació han d’acabar per assemblar-se als homes en el seu comportament i en el seu aspecte? Perquè no haurien de tenir els homes el desig i l’objectiu d’assemblar-se a les dones? Seria això retrocedir evolutivament? Els escocesos ho tenen clar, vesteixen faldilles i ja els hi poden anar tocant la gaita. El seu futur no passa per enfundar-se uns pantalons i ni tan sols s’ho qüestionen.
No he acabat mai d’entendre que la tan treballada i lluitada igualtat de generes, la tan desitjada i, segurament justa, equiparació entre dones i homes es tradueixi, a la pràctica, en acabar vestint a les dones com a homes i mai a l’inrevés. Voldrà dir això que el gènere a igualar, a imitar i, en definitiva superior, serà el masculí? No seria lògic que en aquest afany d’equilibrar estendards ens igualéssim a la baixa. Qui ha determinat, doncs, que el gènere masculí és el mereixedor de ser imitat i a la postra igualat? És realment el masculí el model ideal? Les dones en el seu legítim afany de superació han d’acabar per assemblar-se als homes en el seu comportament i en el seu aspecte? Perquè no haurien de tenir els homes el desig i l’objectiu d’assemblar-se a les dones? Seria això retrocedir evolutivament? Els escocesos ho tenen clar, vesteixen faldilles i ja els hi poden anar tocant la gaita. El seu futur no passa per enfundar-se uns pantalons i ni tan sols s’ho qüestionen.
dimarts, 17 de març del 2009
Si no falles, no saps el que et perds
Anar a València per falles és tot un ritual i un costum al que em costa renunciar. Justament l’altre dia, comentant-t’ho amb la Mafalda, la Mafalda és la meva dona, per veure si fèiem una escapada, es va despenjar amb un NO rotund i inesperat. -Ja n’estic farta de falles, cada any el mateix- va dir amb els ulls injectats en sang. –Falles, falles, falles! Fins i tot el nom m’avorreix – va continuar cada cop més encesa. – A més, si vull veure una falla, ja et tinc a tu, que ets capaç d’estar tot un any perdent el temps, les energies i els diners preparant un projecte per desprès cremar-ho en una nit. Tot el dia fent soroll i més soroll per acabar només en fum- va reblar. –Tens una visió grotesca de la realitat, veus a les persones com ninots estrafolaris condemnats a la foguera i ho ridiculitzes tot.- Jo me la mirava, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Sonny (la meva dona em diu Sonny), ja va sent hora de créixer, de deixar de banda tanta rauxa i tanta banalitat, de construir alguna cosa que duri, d’encetar projectes que no es cremin i començar a encertar, encertar i encertar!- Però Mafalda...-vaig aconseguir articular, i abans de poder continuar, ella hi va tornar...-Sonny, has d’acabar amb aquesta música de comparsa i aquesta olor de pólvora que et persegueix per tot arreu. Posa una mica de transcendència a la teva vida i si et plau, deixa ja de fallar-me -.
Anar a València per falles és tot un ritual i un costum al que em costa renunciar. Justament l’altre dia, comentant-t’ho amb la Mafalda, la Mafalda és la meva dona, per veure si fèiem una escapada, es va despenjar amb un NO rotund i inesperat. -Ja n’estic farta de falles, cada any el mateix- va dir amb els ulls injectats en sang. –Falles, falles, falles! Fins i tot el nom m’avorreix – va continuar cada cop més encesa. – A més, si vull veure una falla, ja et tinc a tu, que ets capaç d’estar tot un any perdent el temps, les energies i els diners preparant un projecte per desprès cremar-ho en una nit. Tot el dia fent soroll i més soroll per acabar només en fum- va reblar. –Tens una visió grotesca de la realitat, veus a les persones com ninots estrafolaris condemnats a la foguera i ho ridiculitzes tot.- Jo me la mirava, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Sonny (la meva dona em diu Sonny), ja va sent hora de créixer, de deixar de banda tanta rauxa i tanta banalitat, de construir alguna cosa que duri, d’encetar projectes que no es cremin i començar a encertar, encertar i encertar!- Però Mafalda...-vaig aconseguir articular, i abans de poder continuar, ella hi va tornar...-Sonny, has d’acabar amb aquesta música de comparsa i aquesta olor de pólvora que et persegueix per tot arreu. Posa una mica de transcendència a la teva vida i si et plau, deixa ja de fallar-me -.
dilluns, 16 de març del 2009
diumenge, 15 de març del 2009
Tan se val el que sembli
PACIENT: Aquesta nit, he somiat que tenia Jennifer Lopez i Angelina Jolie al llit i que tots tres ens passàvem la nit fent l’amor.
PSIQUIATRE: Evidentment, vostè té un desig profundament arrelat d’anar-se’n al llit amb la seva mare.
PACIENT: Què?! Cap d’aquestes dues dones s’assembla ni de lluny a la meva mare.
PSIQUIATRE: Ho veu? Una formació reactiva! Evidentment, vostè reprimeix els seus desitjos reals.
PACIENT: Aquesta nit, he somiat que tenia Jennifer Lopez i Angelina Jolie al llit i que tots tres ens passàvem la nit fent l’amor.
PSIQUIATRE: Evidentment, vostè té un desig profundament arrelat d’anar-se’n al llit amb la seva mare.
PACIENT: Què?! Cap d’aquestes dues dones s’assembla ni de lluny a la meva mare.
PSIQUIATRE: Ho veu? Una formació reactiva! Evidentment, vostè reprimeix els seus desitjos reals.
L’altre cara de la moneda
Júpiter 1 – Europa C 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Per a guanyar, d’entrada s’ha de voler, desprès, la sort, les habilitats, les qualitats faran la resta, però l’objectiu i el propòsit són fonamentals per encetar el camí de l’èxit. El Juvenil C ho té clar i ho ha tingut clar des del principi, algunes vegades la sort o la vàlua del rival han fet la missió impossible però mai s’ha deixat d’intentar i aquest és un dels trets característics d’un equip ambiciós i amb una personalitat guanyadora cada cop més definida. Potser aquesta Lliga se’ls hi farà curta i no s’arribarà a atrapar a un Sants llepat que compta els seus partits per victòries, però estic convençut que amb aquest esperit, aquesta filosofia de treball i aquesta mentalitat, els resultats no trigaran en fer-se realitat, sí és que ja no ho són ara.
El Júpiter ha estat el darrer equip, de moment, en patir les conseqüències d’una proposta abassegadora, en tastar la fam d’un grup fagocitador de rivals i en rendir-se davant l’evidència d’una superioritat tècnica i mental contra la que no han pogut oposar cap resistència. Només un gol a les acaballes del partit ha maquillat, injustament, un resultat que hauria pogut ser d’escàndol. Un camp lleig, incòmode i en pèssimes condicions no ha estat obstacle perquè, el juvenil C, sumi una nova victòria que el manté a tir i a l’expectativa de qualsevol errada del líder.
Per a arribar s’hi ha d’estar i per a guanyar s’ha de voler, sembla fàcil però no tothom és capaç d’entendre-ho. Coses de la vida.
Júpiter 1 – Europa C 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Per a guanyar, d’entrada s’ha de voler, desprès, la sort, les habilitats, les qualitats faran la resta, però l’objectiu i el propòsit són fonamentals per encetar el camí de l’èxit. El Juvenil C ho té clar i ho ha tingut clar des del principi, algunes vegades la sort o la vàlua del rival han fet la missió impossible però mai s’ha deixat d’intentar i aquest és un dels trets característics d’un equip ambiciós i amb una personalitat guanyadora cada cop més definida. Potser aquesta Lliga se’ls hi farà curta i no s’arribarà a atrapar a un Sants llepat que compta els seus partits per victòries, però estic convençut que amb aquest esperit, aquesta filosofia de treball i aquesta mentalitat, els resultats no trigaran en fer-se realitat, sí és que ja no ho són ara.
El Júpiter ha estat el darrer equip, de moment, en patir les conseqüències d’una proposta abassegadora, en tastar la fam d’un grup fagocitador de rivals i en rendir-se davant l’evidència d’una superioritat tècnica i mental contra la que no han pogut oposar cap resistència. Només un gol a les acaballes del partit ha maquillat, injustament, un resultat que hauria pogut ser d’escàndol. Un camp lleig, incòmode i en pèssimes condicions no ha estat obstacle perquè, el juvenil C, sumi una nova victòria que el manté a tir i a l’expectativa de qualsevol errada del líder.
Per a arribar s’hi ha d’estar i per a guanyar s’ha de voler, sembla fàcil però no tothom és capaç d’entendre-ho. Coses de la vida.
dissabte, 14 de març del 2009
divendres, 13 de març del 2009
Abecedari numèric
1 Quin susto (versió numèrica)
2 Parella de fet
3 Parella amb suport extern. Infidelitat
4 Intercanvi de parelles
5 Metall de color blanc blavós
6 Plau. Mitja dotzena
6/7 Avi de l’estaca
7 Estrip a la roba
8 Sensació interna. Estat del frigorífic a final de mes
9 Quant surts d’una sauna. Fruit sec
10 On es caga molta gent
11 Organització de cecs espanyols. Mesura de pes
12 Una dotzena
13 12 més 1. Superstició
14 Acció de torçar
15Sa Capital de la República Democràtica del Congo
16 Jutges mengen fetge d’un penjat…
17 Seventeen. Sementinc
18 Majoria d’edat
1 Quin susto (versió numèrica)
2 Parella de fet
3 Parella amb suport extern. Infidelitat
4 Intercanvi de parelles
5 Metall de color blanc blavós
6 Plau. Mitja dotzena
6/7 Avi de l’estaca
7 Estrip a la roba
8 Sensació interna. Estat del frigorífic a final de mes
9 Quant surts d’una sauna. Fruit sec
10 On es caga molta gent
11 Organització de cecs espanyols. Mesura de pes
12 Una dotzena
13 12 més 1. Superstició
14 Acció de torçar
15Sa Capital de la República Democràtica del Congo
16 Jutges mengen fetge d’un penjat…
17 Seventeen. Sementinc
18 Majoria d’edat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)