dissabte, 20 de desembre del 2008

Monogràfic:
joc perillós, falta indirecta

1

2

3

4
5

6

7

8

9

Las Vegas: passin i juguin

Un immens i desmesurat camp de joc. Un lloc dissenyat en funció de promeses inabastables. Un territori on es viu de nit i es dorm de dia. Un parc d’atraccions per adults que no volen créixer. Un somni que dura el que la ruleta triga en aturar-se. Una competició amb un únic rival: l’atzar. Un atzar esquerp i fugisser que no sap de sentiments. Las Vegas, el purgatori de la llum i el paradís de les ombres.

divendres, 19 de desembre del 2008

L.A. is my lady

Tu a Boston, jo a Califòrnia

Tu tens pressa, jo tinc temps.

Tu prefereixes el fregit a foc viu, jo el xup xup a foc lent.

Tu desitges enamorar-te a primera vista, jo vull tenir vista a l’enamorar-me.

Tu frises perquè els dies passin volant, jo m’estimo cada instant.

Tu estàs atrapat entre muntanyes, jo estic en mig d’una vall.

Tu ets un sac de nervis, jo tinc els nervis al sac.

Tu no calles i no escoltes, jo t’escolto i callo.

Tu penses que res té solució, jo penso en la solució.

Tu voldries cremar-ho tot, jo vull fer un bon foc.

Tu ho veus tot fosc, jo busco la llàntia.

Tu assegures que el món està en contra teu, jo desitjo donar-li la volta.

Tu creus que ningú és com tu, jo penso: i quina sort!


dijous, 18 de desembre del 2008

Però no deixa de ser un tigre

El tigre

Si jugues amb un tigre, el més probable és que prenguis mal. La nostra part més salvatge, el nostre interior menys domesticat, el nostre ego abrupte i irracional és un perill per al nostre pròxim; una font incessant de conflictes en les relacions humanes. Quan més profundes i intimes són aquestes relacions, amb més virulència es mostra el tigre. Un tigre maldestre que no sap jugar, que no mesura les seves forces i acaba ferint. Les esgarrapades del tigre són, a mesura que avancen les relacions, més doloroses i sagnants. Mostra evident d’una incapacitat genètica per assolir estadis d’intimitat incruenta. Ens costa molt jugar sense fer mal, ens costa molt gestionar l’equilibri en els sentiments. Som primaris, depredadors egoistes en busca de plaers immediats i amaguem, barroerament, les nostres debilitats darrera una agressivitat desproporcionada, gratuïta i innecessària.

El tigre avança...

Mónica l’ha descobert, Lidia l’ha trobat

I si us dic que no ho veig clar

El racó del son

No us quedeu amb les ganes, quedeu-vos amb tot.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Tot per fer

Un any

Un any…per fer balanç

Un pany… per obrir

Un engany...per desenmascarar

Un plany...per lamentar-se

Un terreny...per explorar

Un company...per compartir

Un refrany...per aprendre

Un dany...per guarir

Un bany...per refrescar-se

Un estrany...per conèixer

Un estany...per navegar

Un averany...per complir

Un bony...per reparar

Un alemany...per cessar

Un cony...per endinsar-se

Un refrany...per aprendre

Un puny...per revelar-se


Un parany...per caure

Un afany...per aixecar-se

Un codony...per berenar

Un guany...per millorar

Lluny...per arribar

El seny...per continuar

Un any...tres-cents seixanta cinc dies

dimarts, 16 de desembre del 2008

Casa Batlló

Espí gol
EL MEU POBLE I JO

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu

dilluns, 15 de desembre del 2008

Pintar per vici

...si anilina se fuera con otro, la seguiria por tierra y por mar...

Davant els problemes sempre he estat més partidari de la utilització d’oli d’ametlles, que no pas, l’ús indiscriminat i abusiu d’anilines. Si bé és cert que les anilines potencien els colors, li donen cos i intensitat, potser el seu ús no és precisament el més adequat per a la resolució de situacions conflictives. En canvi l’oli d’ametlles, l’aiguarràs i fins i tot alguns dissolvents, són extremadament útils per rebaixar i fer més fluids els colors, sent molt més fàcil el seu tractament i la seva aplicació. Els problemes, com els colors, necessiten un estudi previ i una adequada matisació per trobar l’efecte desitjat. Un problema adobat amb anilina es reforçarà innecessariament, assolint un volum i una textura amb la que serà difícil treballar. Proveu doncs l’oli d’ametlla, us rebaixarà els colors i us permetrà l’elaboració de paisatges nítids i extraordinàriament gratificants.


...si por mar en un buque de guerra, si por tierra en un tren militar...

diumenge, 14 de desembre del 2008

Oxígen
En aquest "bar" no es despatxa alcohol, només oxígen. Per cinc dòlars, una dosi.

Confirmat
Primera divisió juvenil

Una nova jornada i ja en van 12, on hem pogut treure algunes conclusions interessants, però el que l’ha caracteritzada, per damunt de tot, són les confirmacions.

Confirmada la trajectòria espectacular d’un Sants que compta els seus partits per victòries. Un equip, que lluny d’acusar el canvi de seu, s’ha reforçat anímicament i està en aquell moment dolç de joc i resultats del que sembla impossible allunyar-lo. Deixar-se pel camí, només quatre punts, en el que ja portem de Temporada, és una fita immillorable i fa que, ara per ara, el líder indiscutible d’aquest grup tingui un futur immediat molt esperançador.

Confirmada, encara que poc desitjada, la tradicional aposta pels aspectes menys futbolístics de la Trajana. Quan un equip juga a parlar, és a dir, parla més que juga, acaba perdent i el que és pitjor, malbaratant qualsevol opció de presentar “batalla” en el terreny esportiu, que és el que tocaria. A futbol es juga amb els peus, el cap, el cor,...tot, menys la llengua, si no vols deixar al teu equip en inferioritat i amb el cul a l’aire.

Confirmada la caiguda lliure de l’Anguera. Us recordeu d’aquell punt que va aconseguir al Nou Sardenya davant l’Europa? doncs aquell és, de moment, l’últim que han sumat i el pitjor encara està per arribar.

Confirmada la recuperació del Júpiter que ara ja guanya, fins i tot, fora de casa i amb una autoritat escandalosa. Gran moment per els de la Verneda amb crèdit per escometre grans empreses i negociar qualsevol objectiu.

Confirmada la davallada de l’Europa immers en una preocupant crisi de resultats. La mala noticia per als escapulats és que aquest sotrac o esvoranc, que deia la Maleni, els ha agafat al desembre. La bona noticia, que només estem al desembre.

Confirmada la fragilitat, un cop més, del Catalònia, que segueix entretenint-se en els preliminars però no acaba de consumar. És com la línia de l’horitzó: sempre està allí però no arribes mai.

Confirmada l’ascensió als cels de l’Unificació que cada cop està més a prop d’on, segurament, no s’imaginava estar fa quatre setmanes. Ja ho avançava en els darrers comentaris, poc a poc i sense fer soroll, aquest equip va prenent posicions i es reivindica jornada darrera jornada.

Confirmada la sorpresa, que ja no ho és tant, d’un Masnou en ratxa. Un Masnou, que junt amb el Bosco, lluita per deixar, el més aviat possible, els llocs de cua per instal·lar-se en una zona més tranquil·la, tot esperant Godot.

Qui no ha estat confirmat, sinó tot el contrari, ha sigut l’entrenador de la Barceloneta i sense ell, l’equip mariner segueix perdent. A les baixes acumulades de jugadors s’ha afegit ara la del seu mister, tot, en un pervers joc dels despropòsits, que a hores d’ara, no se sap cap a on els durà. Els resultats són fruit del treball ben fet i d’una certa i desitjable estabilitat per a poder dur-lo a terme. Ni una cosa ni l’altre i ja és el segon any consecutiu que aquest Club cau en la precipitació. I ja diuen que: la paciència és la mare de la ciència. Està clar que la Barceloneta deu ser un Club de “lletres”, de lletres de canvi.



open the doors

Les portes
Fins el darrer alè
Trajana 2 – Europa D 3
Cadet 2a. Divisió


Si la fe, diuen, mou muntanyes, la fe també és capaç de guanyar partits i hi ha continus exemples que ens ho demostren. No ha estat, amb tota seguretat, el millor partit de l’Europa en el que portem de lliga, ni tan sols un dels millors, però quan les coses no et surten, quan tens un dia espès, quan el resultat se’t gira, quan, fins i tot, la sort et dóna l’esquena; és just en aquests moments quan cal apel·lar a l’èpica, al recurs místic de la fe per aconseguir redreçar una situació completament adversa. Està clar que la fe, per sí sola, no duu enlloc. La fe sense arguments, la fe sense vímets és un mal negoci i un pou de frustració del que no hi ha sortida. Cal doncs que aquesta fe es recolzi en un teixit sòlid de treball, esforç , qualitat i recursos per aconseguir el “miracle” desitjat. No hi crec en els equips que ho fien tot a la fe, però tampoc hi crec en els equips que juguen sense fe. El convenciment de que tot és possible i creure-hi fins el darrer alè, és la diferència que hi ha entre un equip que contemporitza i un equip guanyador.
L’Europa ha estat un equip guanyador, fins i tot, quan anava perdent. Un equip amb superàvit d’autoestima capaç de moure muntanyes. Un equip amb fe, més enllà dels aspectes puntuals del joc i la seva manca de fluïdesa. L’Europa segueix donant arguments als que hi creuen i posant en evidencia als descreguts. I és que amb la fe no s’hi juga i més quan el que juga és el Cadet D.

El clar i l'obscur
L’ombra de la bala

Hi ha persones que són com l’ombra d’una bala: imperceptibles, invisibles, intangibles,...La bala existeix, dolorosament cert, i la seva ombra també, encara que escapi a la percepció dels nostres sentits. Som poc ràpids, poc desperts, poc hàbils, poc atents, poc observadors i això fa que coses reals se’ns neguin. Podem sentir el soroll de la bala i veure els seus efectes quan assoleix el seu objectiu. Però i l’ombra? On queda l’ombra? L’ombra segueix la bala fins el final, no l’abandona mai i li dóna sentit.
També les persones "ombra de bala" segueixen les seves bales fins el darrer sospir, fins el darrer alè...El seu anonimat, la seva timidesa, la seva renúncia a qualsevol mena de protagonisme no treu que siguin elles les encarregades de marcar-li el camí i fer que la seva trajectòria sigui la més recta i directa possible.

divendres, 12 de desembre del 2008

Hollywood/Hollystone

On the sunny side of the street

El costat assolellat del carrer

Fa aproximadament 20 anys, al Brasil, un nen de nom Daniel, havia de recórrer una llarga distancia a peu cada matí per anar a l’escola. Lluny de viure-ho com un problema, de maleir la seva sort i caure en el desànim paralitzador, com ho hagués fet la majoria de persones en aquella mateixa situació, el nostre protagonista hi va fer una lectura positiva: si he de caminar, no sols caminaré, correré amb totes les meves forces. I així va ser, el noi corria i corria i els músculs se li anaven desenvolupant, els pulmons eixamplant, el cor enfortint i el cervell oxigenant. Vint anys desprès, aquell noi segueix corrent, però ara ho fa amb la camiseta del Barça i amb el numero 20 a l’esquena. Dani Alves és un prodigi de facultats físiques, força mental i posseïdor d’una voluntat inabastable. Tot, per saber triar el camí encertat, per escollir la vessant positiva d’un fet, per negatiu o advers que pogués semblar. Tots els carrers tenen un costat assolellat, encara que estigui núvol i no el puguem veure. El senyor Alves, va triar el costat correcte i quan va sortir el sol, estava allí per rebre’l.

dijous, 11 de desembre del 2008

Fer forat

El racó del son

Si sempre fas el que sempre has fet, mai arribaràs més lluny d’on sempre has arribat.
Cromatisme bàsic

Quina i/barra!

Que el senyor Rodriguez Ibarra hagi fet declaracions manifestant el seu total desacord amb el senyor Joan Laporta, és un fet que, sincerament em tranquil·litza. No entendria que el piròman Ibarra tingués cap mena de coincidència amb l’actual president del Barça, més aviat em preocuparia. Aquest desamor, aquesta manca de sintonia, em demostra que les coses s’estan fent be a can Barça i que les directrius i presa de posició del seu president són les correctes. La catalanitat manifesta del Barça preocupa i preocupa molt al senyor Ibarra. Potser per fi anem be i aquest és un clar símptoma que hem encertat el camí.