diumenge, 20 d’agost del 2017
Planificar
Necessari? Imprescindible.
Si preteneu fer determinades coses, si voleu el vol més econòmic i en les dates que us convenen, si voleu allotjar-vos en els hotels i motels escollits, si voleu veure i/o assistir a diferents esdeveniments en dies i hores concretes,..en definitiva, si voleu que el viatge s'ajusti o s'assembli el més possible al que desitgeu, poseu-vos amb temps i tot serà més fàcil i satisfactori.
CLAUS:
Els dies blaus corresponen als desplaçaments en avió.
Els dies verds als parcs naturals.
Els dies taronja a la Ruta 66.
Els dies gris a les ciutats.
El tramat negre als hotels i/o motels reservats.
Els tramats en groc a les activitats ja concretades i reservades.
Els tramats en blanc, activitats pendents de confirmar en arribar al lloc.
dissabte, 24 de juny del 2017
dimecres, 14 de juny del 2017
SI
Ben mirat (i desapassionadament) això de la independència de Catalunya tampoc és una cosa tan complicada.
Els independentistes votant SI, aconsegueixen la tan desitjada República Catalana Independent i desprès, com diu Martí i Pol, que cadascú es vesteixi com li plagui.
Els comuns, anteposant la República Social a qualsevol pàtria o bandera, també ho tenen fàcil, votant SI aconsegueixen, per la via ràpida, la República (cosa impensable si segueixen al regne d’Espanya) i desprès, una vegada consolidat el nou Estat, guanyen les eleccions i implementen les seves idees socials (cosa impensable si segueixen al regne d’Espanya).
Els federalistes, més del mateix, votant SI aconsegueixen la República Catalana i a les primeres eleccions, guanyen, i des del Govern proposen la Federació amb el Regne d’Espanya. Això si d’igual a igual que és l’única manera honorable de federar-se.
I els unionistes? doncs també. Votant SI, ells que estan tan preocupats per la qualitat de vida dels catalans, aconsegueixen un nou Estrat pròsper i amb més recursos que si segueixen dins d’Espanya i aquests recursos els hi permeten augmentar la qualitat de vida de tots els catalans. I quan guanyin les eleccions en el Nou Estat, que demanin formar novament part d’Espanya i segur que davant d’aquesta engrescadora perspectiva tots els catalans els hi donaran suport.
En definitiva, davant la pregunta, només hi ha una resposta que ho soluciona tot i recull totes les sensibilitats: SI
Veieu com no és tan complicat.
dissabte, 29 d’octubre del 2016
Reflexions mentre se’m refredava el cafè i se m’escalfava el pap
Sabeu perquè la llengua que es parla a Wisconsin és l’anglès i no el wisconsinià?
Sabeu perquè la llengua que es parla al Québec és el francès i no el quebequès?
Sabeu perquè la llengua que es parla a la Toscana és l’italià i no el Toscanès.
Sabeu perquè la llengua que es parla al Mato Grosso és el portuguès i no el brasiler?
Sabeu perquè la llengua que es parla a Andorra és el català i no l’andorrà?
Sabeu perquè la llengua que es parla a Mèxic DF és l’espanyol i no el mexicà?
Sabeu perquè la llengua que es parla a Canàries és l’espanyol i no el canari?
I encara més, sabeu perquè la llengua espanyola que es parla a València és l’espanyol i no el valencià?
Doncs, si sabeu tot això, com podeu explicar que el català que es parla al País Valencià l’anomenin valencià i no català?
Us adoneu que aquest cas és únic al món? Què l’anacronisme que es dóna en aquest territori no té equivalent en cap racó de la Galàxia?
En fi, parafrasejant Astèrix: estan bojos aquests ...valencians. O hauríem de dir: espanyols que viuen a València?
Collons, que fred està el cafè.
diumenge, 31 de juliol del 2016
Inhabilitació
Estic perplex i una mica acollonit. Veient com tracta el govern (en funcions) d'Espanya a aquells que fan bé la seva feina, és a dir, a aquells que compleixen amb les tasques que tenen encomanades, amenaçant-los amb inhabilitacions i multes, que hauré de fer demà quan arribi al meu lloc de treball? Quina haurà de ser la meva actitud? Que li he de dir al meu cap? Hauré de renunciar definitiva i dolorosament a treballar en benefici de la meva empresa i, per contra, seguir les instruccions de la competència sinó vull ser apartat de les meves funcions? No sé si podré dormir aquesta nit.
diumenge, 31 de gener del 2016
Vergonya aliena
Cansat ja de les injustificables propostes d'aquells equips que utilitzen la violència per enfrontar-se al Barça, explicant que és l'única manera de plantar-li cara, reconeixent, alhora, que no tenen cap argument futbolístic per contrarestar el seu joc; per a quan una lliga europea on només s'hi jugui a futbol i on els equips que hi participin no esgrimeixin la violència ni l' anti-futbol com a únic recurs? Si el futbol ha de ser un gran espectacle on poder gaudir de propostes futbolístiques de primer ordre, perquè hi han de participar agents que no tenen res a veure amb aquesta idea? Us imagineu una orquestra sintònica amb pedres, bastons i serres elèctriques? Us imagineu una gran obra de teatre on els actors no sàpiguen el seu paper i et facin sentir vergonya aliena? Doncs això.
dissabte, 9 de gener del 2016
No me la podia treure del cap
Sugar és divertida. Adaptar al teatre una obra
mestra no és una tasca gens fàcil. La fidelitat amb la que s’ha fet, seguint el
guió original, és un dels seus mèrits més destacables. La posada en escena en
podria ser un altre, mentre que les interpretacions, la solvència amb la que
defensen els seus personatges els actors i actrius, és el component més
irregular del muntatge. No tinc clar que, per a que una adaptació teatral rutlli,
se li hagi d’afegir una gran dosi d’histrionisme. En aquest cas concret, i no
és l’únic, els personatges més cridaners són els que més desentonen. Però, en
general, la cosa funciona i les dues hores d’espectacle passen en un sospir.
Reconec que haver vist “n” vegades “Some like it hot” no ajuda gaire a un
judici objectiu, però, malgrat l’esforç, no me la podia treure del cap.
divendres, 1 de gener del 2016
Reina per un dia
Innovadora com poques i avançada al seu temps, Madrid ho vol petar. Com? Doncs fent que el rei Melcior de la propera cavalcada sigui una dona. Genial! Els nous temps i les noves polítiques demanen, a crits, noves iniciatives. I quina millor iniciativa que esventrar la tradició torpedinant la línia de flotació dels reis d’Orient? Cap ni una. El més curiós del cas, i d’aquí el meu desconcert, és que la dona que farà de Melcior no anirà vestida de dona, ni ho farà a cara descoberta. La dona triada per fer de rei anirà vestida d’home i s’amagarà darrera una frondosa barba. Imagineu el desconcert de la mainada quan vegi que el seu idealitzat rei té veu de dona, faccions de dona, formes de dona i es mou com una dona. Poseu-vos en la seva pell i intenteu esbrinar que pot passar pel seu cap. Que li direu a un nen/nena de cinc anys quan us pregunti perquè el rei blanc és una dona que es vesteix d’home? La resposta no és senzilla. Fugirem del foc per caure a les brases? A veure si, en nom de la modernitat, aconseguirem modificar una tradició centenària per abraçar una inquietant transexualitat. Si s’ha de canviar la tradició, que es canviï bé. No donem el missatge tronat de que una dona no val res per ella mateixa i s’ha d’amagar darrera l’aparença d’home per poder desfilar com a rei en una innocent cavalcada. La canalla és molt llesta i el missatge és terriblement demolidor.
dissabte, 26 de desembre del 2015
El despertar de la força
Si heu vist "El despertar de la força" sabreu de que parlo i, si no l’heu vist, no crec que es pugui considerar un espoiler el que us reveli el nom dels dos nous protagonistes de la saga. En l’escena que es presenten l’un a l’altre, la cosa va més o menys així:
Com et dius? Li pregunta ella.
Em dic Fin, li respon ell.
Jo sóc la Rei, acaba ella.
Fin i Rei. Potser pels angloparlants no té cap mena de significat, però, convindreu amb mi que, pels d’aquestes latituds i amb la situació especial que estem vivint, la cosa és molt més que una feliç coincidència. Que els protagonistes es diguin Fin/Rei i lluitin per la República enfront de la dictadura Imperial és un fet força significatiu que no deixa dubte a la interpretació. Sembla com si els guionistes s’haguessin inspirat en la nostra realitat, la nostra realitat actual, per exemplificar la lluita del bé contra el mal, l’anhel de llibertat davant la coerció i de la democràcia enfront la dictadura. Inquietuds universals, galàctiques en aquest cas, i que són compartides per milions de persones que no renunciaran als seus objectius d’emancipació, ni claudicaran davant la irracionalitat Imperial que vol súbdits mesells i obedients.
Fin del Rei. Cau el costat fosc i s’imposa la República.
El despertar de la força és un fet, ho proposa en George Lucas i ho certifica el meu país.
divendres, 25 de desembre del 2015
dimarts, 8 de desembre del 2015
Som la solució
Davant un cartell del PSC on es podia llegir: "Som la solució". He pensat, doncs mira, un partit que afronta les eleccions espanyoles de manera honesta i sincera. Només cal anar al diccionari i buscar la paraula “solució”. Llegireu: acció de dissoldre una substància en un líquid. Clar, oi? La substància no pot ser una altra que el propi partit i el líquid, al que fa referència, la indefinició i la deriva dels darrers anys. Per completar la definició, podeu anar a la paraula anterior: Soluble. Aquí hi teniu la clau. Soluble: Susceptible d’ésser dissolt. Tot això sense anar onze paraules més avall i
trobar, som. Som: de poca fondària.
Colló amb l’eslògan!
Gràcies PSC per la vostra transparència.
No cal afegir res més.
Miscel•lània? Macedònia?
Ara que som junts voldrem saber allò que no sabem i sovint ens preguntem:
Ara que Le Penn arrasa a França, també omplirem els perfils de Facebook amb els colors de la seva bandera?
Ara que Rajoy s’amaga darrere les faldilles de la Soraya, direm que ho fa per covardia, manca de nivell o per no haver de donar explicacions sobre la corrupció?
Ara que Rivera ha deixat clar el seu nacionalisme espanyol (i excloent), està justificat que es condemni i s’agredeixi qualsevol nacionalisme que no coincideixi amb el seu?
Ara que el Girauta s’embolcalla amb la bandera espanyola, es pot afirmar que està en possessió de la veritat absoluta i cap altra opinió és legítima?
Ara que ja han diagnosticat que el que patim els catalans és una malaltia mental incurable, serà hora que reconeguin que el tractament aplicat fins ara no és vàlid i que ens convé un entorn diferent per millorar la nostra salut?
Ara que ja ens han colat el dogma que Déu va fer Espanya a la seva imatge i semblança. Que la va fer una i indivisible. Ara que ja sabem el que Déu pensa, se’ns pot reconèixer el nostre agnosticisme i que se’ns accepti el nostre dret al dubte sobre la infal•libilitat d’aquest Déu tan sapastre?
Ara que tots els candidats espanyols s’omplen la boca amb la seva gran nació, és Espanya l’única nació possible?
Ara que el Madrid ha golejat (amb connivència) al Getafe, es pot afirmar que l’exhibició del Barça no va existir i que no la va veure tot el món? I l’afer de la Copa, que potser no va ser un ridícul de primera magnitud?
Ara que ja tenim una mica de perspectiva històrica, perquè alguns desinformats s’entesten a seguir dient que el Madrid és el millor club del món, quan va ser un club protegit, afavorit i mimat per una terrible dictadura i ho segueix sent en una fràgil neo- democràcia? Pot ser el millor club del món un club que té els seus peus al franquisme, les extremitats d’una oligarquia, l’estómac de la banca i el cap d’un castor?
Ara que tant s’està parlant del canvi climàtic, no seria bo que els encarregats de frenar aquest canvi no fossin els mateixos que l’han provocat?
Ara que som junts direm el que tu i jo sabem i que sovint oblidem.
diumenge, 6 de desembre del 2015
diumenge, 29 de novembre del 2015
Una altra pel·lícula
He anat a veure "Una altra pel·lícula"
Quina altra pel·lícula?
No, no. Una altra pel·lícula, no. L'obra de teatre original de David Mamet que fan al Teatre Borràs i que dirigeix brillantment Julio Manrique.
I de que va aquesta "pel·lícula"
D'ambició, diners, covardia,.. i de tot allò que mai ens atrevirem a fer.
Quina mandra.
Mandra? Incomoditat i sacseig de cervell, diria jo. Però no t'amoïnis, sempre et queda el recurs d'anar a veure Mamma Mia.
Quina altra pel·lícula?
No, no. Una altra pel·lícula, no. L'obra de teatre original de David Mamet que fan al Teatre Borràs i que dirigeix brillantment Julio Manrique.
I de que va aquesta "pel·lícula"
D'ambició, diners, covardia,.. i de tot allò que mai ens atrevirem a fer.
Quina mandra.
Mandra? Incomoditat i sacseig de cervell, diria jo. Però no t'amoïnis, sempre et queda el recurs d'anar a veure Mamma Mia.
Pintar la casa
No us diré res que no sabeu, però no em puc estar de recordar-ho: la dicotomia dretes/esquerres està molt bé en una situació de normalitat política. Però, i aquí rau el problema, no ens trobem en una situació de normalitat sinó, ans al contrari, d’extraordinària complexitat. Fer una lectura i, alhora, un diagnòstic d’enfrontament entre diferents opcions polítiques és un error monumental i reflecteix una mentalitat autonòmica, que hauria d’estar superada, i ens allunya del veritable i desitjat objectiu. De la mateixa manera que no hi haurà creixement sense un Estat propi, tampoc hi pot haver una revolució sinó és mitjançant la independència. És hora, doncs, d’aparcar les diferències i els legítims punts de vista que ens han de conduir al Estat propi. És el temps d’obrir un parèntesi de treva ideològica per aconseguir un estat on totes les sensibilitats hi siguin presents i, serà aleshores, només aleshores, quan aquestes propostes divergents debatin el model de país que volem.
I ara la metàfora: per pintar la casa, en primer lloc s’ha de tenir la casa. De res serveix triar el color si malvius de lloguer i has de demanar, per tot, permís i diners al propietari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)