Uniformitat

Repensar l’estratègia 

Què nassos els hi passa als espanyols del segle XXI? Què ha mudat en el seu ADN que els fa tan desconcertadament irreconeixibles? Segles d’estigmatització, persecució i expulsió de tots aquells que no eren com ells, per acabar volent mantenir per la força, en el seu territori i sota el seu jou, a gent que no hi vol ser-hi. Pagans, musulmans, jueus,...tots varen patir, en les seves pròpies carns, la intolerància d’un poble avesat a la puresa de raça, l’única religió i l’uniat de la llengua. A que ve doncs aquesta renuncia incomprensible a no fer fora als catalans del seu monolític territori? Perquè s’entesten a sostenir una situació insostenible? Què ens fa diferents als musulmans o jueus, perquè, amb totes les nostres particularitats, els espanyols no ens expulsin dels seus dominis? Serà que els espanyols no poden viure sense nosaltres i no volen repetir els errors monumentals que varen cometre amb les històriques i desafortunades expulsions? Hauran après finalment la lliçó? Musulmans i jueus no volien marxar del país i Espanya no va tenir pietat. Amb l’expulsió, el territori va perdre els seus millors actius. Els catalans maldem per marxar i Espanya, presa del pànic, es repensa l’estratègia.

Noble

Matèria noble 

A pocs de vosaltres el nom d’Albert Puigdellivol us dirà res. És més, em consta que heu viscut feliçment en aquesta amable desconeixença. Però ha arribat el moment d’explicar la seva exemplar història. L’Albert és un laboriós artesà que ha dedicat els millors anys de la seva vida (i els altres també) al món de la fusta i les seves inevitables estelles. Les circumstàncies del moment o l’oportunitat del lloc el van anar orientant cap a el parquet d’exteriors. De la nit al dia, les terrasses i els jardins, es varen convertir en el seu habitat natural. Allí va aprendre tot el que calia saber i, la seva estimulant curiositat, va fer la resta. Però, la fusta per a exteriors, millor dit, la seva fixació, tenia un problema endèmic. Una manera de fer que s’anava repetint mecànicament sense atendre l’estudi de possibles millores. Sense entrar en detalls que allarguin en excés el desenllaç de la història, us diré que el sistema de muntatge “de tota la vida” es va col•lapsar. Un bon dia, millor dit, un mal dia, l’Albert es va trobar davant d’un client que es va negar a pagar-li la feina feta per deficiències d’acabats amb les que no estava en absolut d’acord. Una obra de 1500 metres quadrats, feta com sempre, amb un import molt respectable, va posar en perill la mateixa pervivència del seu negoci. L’Albert no va cobrar aquella feina, però, en lloc d’enfonsar-se i maleir la seva sort, no va defallir fins a trobar una solució al problema. Va pensar, va idear i va desenvolupar un nou sistema de fixació que va ser un rotund i inapel•lable èxit. Tant és així, que tota la fusta d’exteriors es col•loca actualment amb la solució de l’Albert. El que podria haver estat, sens dubte, una tragèdia, es va convertir, gràcies a una actitud positiva, en un gran avenç.

El far que ens guia

Odioses comparacions 

El tema religiós, a fe de ser sincer, no em fa perdre el son. Però, les seves rellevants i evidents contradiccions, són un constant escàndol que no ens pot deixar indiferents. A primera vista, i sense voler aprofundir gaire, diria que qualsevol comparació entre els orígens del cristianisme i la situació actual no deixa cap mena de dubte sobre la seva profunda degeneració. 

Veiem.

 

Si Jesús era pobre, com és que el seu actual representat sobre la Terra és immensament ric i no para d’acumular patrimoni i amassar fortunes? 

Si Jesús amava els nens, com és que l’ inquilí del vaticà dóna cobertura als pederastes i protegeix a tots aquells que n’abusen d’ells? 

Sí Jesús pagava puntualment els seus tributs, com és que l’actual Papa no només està exempt de fer-ho, sinó que els cobra religiosament? 

Si Jesús va nàixer en un estable, va viure en una fusteria i va passar llargues estades en un desert, com és que el màxim dirigent de la seva Església viu en un Palau envoltat de comoditats i luxe?

Si Jesús va expulsar sense miraments als mercaders del Temple, com és que el vicari de Déu ha fet del mercantilisme el seu modus operandi i el seu modus vivendi? 

Si Jesús predicava la pau, com és que el seu principal deixeble és un cap d’Estat i beneeix dictadors i guarda silenci davant la guerra? 

Si Jesús va ser coronat amb un trenat d’espines, com s’explica l’escandalosa i ofensiva mitra d’or que llueix el senyor de Roma? 

Si Jesús va donar la vida per una idea, com és que Beneit XVI dimiteix de les seves responsabilitats? 

No seré jo qui respongui a aquestes preguntes. Reconec la més absoluta incapacitat per fer-ho.

De perdidos al rio

Els vostres gossos 

Em declaro territori català, lliure i sobirà. Ho faig des de la majoria d’edat, conscient i lliurement. Ho plantejo des de la voluntat indestructible, des del convenciment absolut i la determinació inalterable. Ho assumeixo des de la història que em justifica, des de la raó que m’assisteix i la legalitat que construirem. Em sento capaç de prendre les meves pròpies decisions, de triar el meu futur i equivocar-me tantes vegades com calgui. Em declaro independent, m’he calçat les botes de fer camí i he penjat l’estelada al balcó. El meu territori és, des d’ara mateix, irreductible. I ja podeu enviar, si us convé, els vostres gossos que em bordin els somnis i m’encalcin l’ombra.

Camí d'aprenentatge

Present per invertir

Al marge del resultat, que pot ser més o menys just, un partit de futbol de benjamins només es pot analitzar, sí o sí, des d’una perspectiva pedagògica. L’aprenentatge és, o ha de ser, l’única raó de ser a edats tan tendres. Res és comparable i res justifica estalviar-se la docència per aconseguir bons resultats a curt termini. Les urgències són el pitjor enemic per a uns fonaments que es volen sòlids i duradors. Res pot substituir tot allò que s’aprèn amb insistència, paciència i convicció. 

Quan veus que un nen de 9 anys posa la pilota endarrere per tornar a començar la jugada des d’una zona menys congestionada. Quan aixeca el cap per buscar la millor opció. Quan s’associa amb el company més proper i defuig la pilota llarga. Quan surt sistemàticament amb la pilota jugada des de la seva pròpia àrea prenent riscos evidents. Quan desxifra les cobertures i es desplega eixamplant el camp. Quan demana la pilota, no la rifa i gestiona la pausa. Quan veus aquests esbossos, imperfectes encara, però esperançadorament significatius, tens l’agradable sensació que s’està en el bon camí.

Mentider compulsiu

Pinocchio a la foguera 

Quina metàfora sublim. Quina coincidència perfecta. Quina broma més oportuna. El còmic, Beppe Grillo, no només es presenta a les eleccions encapçalant el Moviment 5 Estrelles, sinó que té moltes possibilitats de desembarcar massivament al Parlament italià. Curiós, o no, que sigui justament un còmic (més enllà del pallasso Berlusconi) qui hagi d’actuar de revulsiu per remoure les consciències anestesiades dels seus conciutadans. Carlo Collodi, autor de Pinocchio, estaria encantat que l’esperit d’un dels seus personatges més famosos, Peppe Grillo, fos l’inesperat protagonista de l’actualitat conjuntural del seu país. Que Grillo sigui l’assot, la consciència de politics corruptes als que no els hi deixa de créixer el nas per les seves repetides mentides, és una mostra de l’oportunitat i la visió de futur del fabulador Collodi, alhora que una descomunal tragèdia pel bon funcionament de la nostra societat. És bo saber, però, que mentre hi hagi malfactors fills de fusta amb nassos quilomètrics, hi haurà Grillos que fustiguin les seves perverses consciències. Pinocchio a la foguera.

Mimetisme

Circumloqui 

Perquè, quan em parles en nom de “tots”, sé que només ho fas en el teu propi? Perquè quan t‘atribueixes la representació del grup, només et preocupa el teu interès personal? Perquè quan planteges problemes generals, en el fons només m’estàs explicant el teu problema? Perquè quan m’exposes situacions col•lectives, només hi veig el neguit de la teva situació? Perquè quan em dius que no vols parlar de noms, m’estàs cridant desesperadament el teu nom? Perquè quan et perds pel general només és per la por de concretar, per la covardia de donar la cara i dir les coses pel seu nom? Perquè t’amagues darrera d’excuses que no tenen excusa i arguments més vells que l’anar a peu? No veus que et conec. Ets un model estàndard que es repeteix tediosament sense cap mena d’originalitat. Molts abans que tu i molts desprès de tu, ho provaran fins l’avorriment. Les persones com tu seguiran amagant-se darrera del grup per vestir de públiques les seves reivindicacions privades. Vine, treu-te la careta i digues senzillament allò que em vols dir. Deixa’t de circumloquis que no duen enlloc i que em cansen una barbaritat. Digues, simplement, que vols que el teu fill jugui més que cap altre dels seus companys. Que ha de tenir un tracte preferent per damunt del grup i que totes les situacions que es plantegin l’han d’afavorir. Evidentment que no et faré cas, però com a mínim, tindrem les coses clares i no perdrem el temps.

En un tres i no res

L’era digital 

Definitivament, ara sí, hem entrat de ple a l’era digital. El dit de Mourinho, furgant l’ull de Tito Vilanova, no només ens va assenyalar quin era el camí, tal com va reivindicar joiosament la graderia del Bernabeu, sinó quina havia de ser la conducta de tots aquells que pretenien fer-se un lloc en una societat de malfactors, immorals, gàngsters i corruptes. Quan una acció deplorable és celebrada, aprovada, justificada i encoratjada per una part important de l’opinió pública que dóna cobertura a actituds d’aquesta mena i que troba en el seu sí un entorn per a la seva pervivència i multiplicació, ha de tenir, per força, conseqüències indesitjables. I és en aquest escenari on tot és possible. Aquella pluja ens ha portat aquest fang. Aquells vents, aquestes tempestes. El dit de Bárcenas, irrespectuós i ofensiu, no és més que un nou episodi d’immoralitat del que no som del tot aliens. Personatges infrahumans com Mourinho i Bárcenas no són exemples aïllats, rares avis, ni flors d’un dia. Són producte d’una permissivitat còmplice i d’un suport social gens dissimulat. La tolerància vers aquestes conductes no fa més que afavorir i estimular l’aparició de comportaments destructius, insolidaris i antisocials. Els dits de Mourinho i de Bárcenas són els dits d’una mateixa mà. Una mà que, si la deixes fer, cometrà totes les ignomínies que estan escrites i, amb tota certesa, les que encara no ho estan. Benvinguts a l’era digital.

Quin morro!

Escac al rei 

El tauler preparat. L’escaquer desplegat. Tot a punt per a la gran partida (tant de bo). El rei del carnestoltes, la reina gregària, els alfils i les seves vertiginoses diagonals, els cavalls i els que munten els cavalls, les torres que s’enroquen i els peons donant pel cul. Un, dos, tres, temps. Perquè no em sorprèn, no ja l’oportunitat de les declaracions de Diego Torres, ex soci d’Urdangarin, sinó la possible implicació dels membres de la Casa Reial Espanyola, rei inclòs, en els “negocis” de l’ Institut Nóos? Perquè és tan fàcil de creure que la persona que comparteix llit amb Iñaki i és còmplice de jocs, també ho sigui en els altres àmbits quotidians? I posats a fer actes de fe, si un rei és capaç de cometre els errors de bulto que ha comés davant de les càmeres de televisió i la premsa internacional, què no serà capaç de fer en la intimitat? Com en un tauler, les torres fan escac, i no només al rei, sinó a tota la Casa Reial. I l'oportú i clarivident Pere Navarro, demanant públicament l'abdicació! 

Esborrant al Barça

Caines sempiternos

L’increïble 6% 

Pepe: "Després de l'incident amb Casquero he quedat estigmatitzat. Encara em diuen assassí" 

Això deia Pepe fa tot just tres setmanes i ahir, el canal Esport 3, va fer l’habitual pregunta a la seva audiència: s’ha de sancionar a Pepe per l’agressió al jugador del Rayo Vallecano Chory Dominguez? Davant l’enèsima salvatjada del desequilibrat jugador del Real Madrid, la direcció del programa volia testar fins a quin punt eren rebutjades les repetides animalades del portuguès. El resultat va ser aclaparador. Un 94% va estar a favor del càstig i un 6%, en contra. Amb aquesta contundent resposta que no deixa lloc al dubte, com és possible que les accions delictives d’aquest monstre no tinguin escarment? Perquè segueix jugant a futbol un individu que odia el futbol i criminalitza l’espectacle? Com pot la violència gratuïta (si és que hi ha que no ho sigui) ser un model de conducta i exemple per a tots aquells que s’ho miren? És això el que han d’aprendre els nostres fills: que cal anar per la vida trepitjant a tothom i que no s’ha de patir pel càstig que no arribarà? No em va sorprendre la pregunta d’Esport 3, ni el signe de la resposta. El que no entenc, per més voltes que li dono, és el que passa pel cap del 6%. Què a la vista de l’historial, i la persistència en actualitzar-lo, del delictiu Pepe, encara hi hagi persones que l’avalin, li riguin les gràcies i l’exonerin, no té cap explicació racional més enllà de la coincidència en el sentiment, el tarannà i l’actitud d’aquells que són com ell o, en el pitjor dels casos, ho voldrien ser. 

Assassí Pepe? Pels seus fets els coneixereu. Paraula de Déu.

Veramente dolce

Si la mama be, que vingui 

Què vol dir això de que el Papa de Roma plega? Deixant de banda les motivacions que l’hagin pogut dur a prendre aquesta decisió, on s’ha vist que un pare ho deixi córrer? De pare, com de mare, se n’és fins a la mort. No es pot renunciar a les responsabilitats que el càrrec emana. De la mateixa manera que hom no pot renunciar a ser fill perquè se n’ha cansat, n’està avorrit o bé, senzillament, no suporta als seus pares; els pares no poden abdicar de la seva responsabilitat encara que aquesta els sobrepassi. S’és pare fins el final de trajecte i res justifica baixar del tren abans d’arribar. Un pare que abandona els fills amb la peregrina excusa de no sentir-se amb forces, és un impostor, un pare que no ho hauria d’haver estat mai i que, amb la seva estrafolària espantada, deixa orfes a un munt de bastards obligats a canviar de tutor. L’Església s’haurà de replantejar la seva pròpia estratègia i començar a pensar en que una dona ocupi el càrrec que ara quedarà vacant. Canviar un pare per una mare sembla, en aquests moments, la millor opció possible. Una mare, doneu-ho per fet, mai deixaria als seus fills ni en el pitjor dels escenaris possibles.

THE MAMZELLES - GENERACIÓ TOFU

El tamany sí que importa

El dia dels vidres trencats 

Una manera còmoda de conèixer l’Univers i el seu funcionament és esperar que aquest es manifesti. No és, evidentment, l’única fórmula per anar desvetllant els seus misteris inescrutables, però és tan eficaç com qualsevol altre que ens podem plantejar. A la vista dels darrers esdeveniments meteòrics hem après que el regne mineral també funciona associativament, és a dir, els asteroides, en el cas que ens ocupa, cooperen entre ells per atendre els seus objectius. El gregarisme ha deixat de ser, i a les proves ens remetem, una característica única i exclusivament del regne animal. De la mateixa manera que el velociraptor (lladre veloç) atacava en grup i els llops i els jugadors del Madrid ho fan en manada quan es tracta d’encerclar la seva presa, els asteroides són capaços de col•laborar per definir estratègies de distracció i, alhora, aconseguir el seu desideràtum. Mentre el món sencer mirava el cel pendent del 2012 DA14, un altre asteroide sense nom, cognom, ni DNI, es convertia en meteorit i, amb nocturnitat i traïdoria, atacava la tranqui-la ciutat de Txeliàbinsk al bell mig dels Urals. Una acció combinada dels cossos celestials que va provocar una explosió 30 vegades més potent que la bomba d’Hiroshima, deixant un rastre de 1.200 ferits i cap vidre estalvi. Amb l’enlluernador llampec, l’estrèpit de la detonació, els vidres trencats i -17 graus de temperatura, no és d’estranyar que la bona gent de Txeliàbinsk es quedés glaçada. Estem avisats. Els minerals tenen capacitats fins ara desconegudes. Pensen, s’organitzen i s’associen. Potser haurem de concloure que, la considerada evolució de les espècies, no només afecta als humans. Ho haurem d’anar seguint.

Sòlids fonaments

En Martí i en Bernat 

Ara tenim dos aprenents de paleta , en Martí i en Bernat. Tots dos tenen, en principi, les mateixes condicions, les mateixes habilitats i les mateixes ganes d’aprendre l’ofici. S’enfronten davant la prova definitiva. Tots dos, cadascú per la seva banda, hauran d’aixecar un mur de maons en el termini de dues hores. Mans a l’obra. En Bernat, tot decidit, comença fort. En un obrir i tancar d’ulls ja ha aixecat mig metre. En Marti, per contra, encara està pastant l’argamassa tenint molta cura en les proporcions de la mescla i triant les peces més adequades per al seu objectiu. Quan en Bernat ja té 70 centímetres de paret, Martí posa el primer maó. Amb el temps mig complert, Bernat ja ha d’utilitzar una escala per arribar al cim de la seva impressionant obra. Marti, tot just està a punt de fer el primer metre. La prova, amb el temps exhaurit, arriba al seu final. Bernat, orgullós, té al seu davant un monumental mur de 4 metres d’alçada. Martí, per la seva banda, s’ha quedat just a la meitat, dos metres i dos centímetres que, per ser justos, no està gens malament. A la vista del resultat, el guanyador sembla clar. Però ara bé la prova de la prova. Encarats a les respectives parets, dos tècnics proveïts amb mànegues d’aigua a pressió, disparen els seus dispositius, al mateix temps que es posen en marxa unes potents turbines d’aire. El mur d’en Bernat comença a defallir. El poc morter utilitzat, l’excés d’aigua de la mescla i el poc temps d’enduriment han estat decisius pel col•lapse de la paret que, en poc menys de 2 minuts, no és més que un munt de runa escampada pel terra. El mur d’en Martí? Perfecte. Inalterable. Dret com un pal saludant al sol. La solvència en la tria dels materials, la cura en les proporcions empleades i el respecte dels temps de treball han estat claus per que un mur excel•leixi. El temps juga a favor de les coses ben fetes. 

Un equip de futbol, en edat de benjamins, pot fer les coses com les fa en Martí i perdre un partit davant d’un altre equip que fa les coses com les fa en Bernat. L’equip que fa les coses com les fa el Martí, segurament, se n’anirà trist a casa. Però ha de saber que el mur que està aixecant serà fort, robust, sòlid i durador. I contra aquest mur s’estavellaran, més d’hora o més tard, tots els Bernats que han fet de la immediatesa i el triomf efímer els elements bàsics de la seva argamassa.

Sutton Foster Performs "Roll in the Hay"

Alicia i Albert, 

dos que saben mamar 

i guardar la roba