Una boca normal, una llengua
Un país normal, una llengua

Treure la llengua

A tots aquells partidaris del bilingüisme a Catalunya (només a Catalunya) els hi faria una proposta gens deshonesta i que seria un repte per a les seves ments avançades, obertes i cosmopolites. Perquè no posen la seva inesgotable raó i energia en la tasca d’aconseguir el bilingüisme per a Espanya? Si la seva argumentació és la que és: a Catalunya hi ha dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant les dues han de ser oficials i tenir els mateixos drets. Fins aquí, molt clar, si tenim en compte que fan una de les interpretacions més tergiversades, sectàries, interessades i falses que es poden fer. Però, és igual, els hi compro. Amb aquest mateix raonament, i tenint en compte que per a vostès Espanya ho és tot (inclòs Catalunya), convindran amb mi que, aleshores, a Espanya es parla català. Fent servir la mateixa argumentació, està clar que a Espanya, a la seva Espanya, hi conviuen dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant, totes dues, han de ser oficials i gaudir dels mateixos drets. Senyors, i senyores bilingüistes, facin seu el repte per al que estan cridats: proposin el bilingüisme a Espanya i demostrin que les seves intencions són nobles, assenyades i sinceres. Els immigrants d’Albacete que varen anar a Catalunya tenen tot el dret del món a escollir la seva llengua i escolaritzar els seus fills en castellà. Els catalans que varen emigrar a Madrid o a qualsevol altre indret d’Espanya se’ls hi nega la llengua i la més mínima possibilitat d’utilitzar-la. Una injustícia que, a ben segur, els bilingüistes tocats pel designi diví, corregiran ben aviat. Sort.

Cosa de nens

El que no s’ha de fer

Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.

No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual: Espereu fins que arribi a la majoria d'edat perquè pugui decidir lliurement.

Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l'animarà a fer coses més gracioses.

No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear-li complexos de culpabilitat.

Reculli tot el que deixa tirat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s'acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els altres.

Deixi-li llegir tot el que caigui a les mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s'ompli d'escombraries.

Doneu-li tots els diners que vulgui gastar. No vagi a sospitar que per disposar-ne cal treballar.

Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l'austeritat podrien produir-li frustracions.

Poseu-vos de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de debò volen fastiguejar-lo.

Emilio Calatayud

Aguirre, o la cólera de Dios

Segons la presidenta de la Comunitat de Madrid, la immersió lingüística a Catalunya és una "problema de fons immens" que ha provocat José Luis Rodríguez Zapatero "perquè si un Estatut d'Autonomia modifica la Constitució estem tots perduts".

La immersió lingüística a Catalunya ha de ser un problema immens a Ciudad Real, a Albacete o a la mateixa Comunidad de Madrid, on tenen un idioma propi i des de on no s’entén que Catalunya també el tingui (un de diferent) i que per defensar-lo i preservar-lo de l’agressió externa se’l protegeixi. Tot poble té el dret i l’obligació de salvar la seva llengua. Així ho fan a França, a Alemanya i també, encara que sembli estrany, a Espanya. Catalunya només fa el que és just, encara que en aquest camí trobi l’oposició bel•ligerant d’una Espanya colonialista i genocida.
Qualsevol aportació i/o necessitat de millora social i col•lectiva ha de poder canviar la Constitució. La Constitució no ha de ser quelcom tancat que encotilli el progrés i negui sistemàticament els anhels d’un futur millor.

Aguirre entén que la Carta Magna deixa clar que tots els nens han de poder ser escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular, i per tant no comparteix el criteri que defensa el govern espanyol i la Generalitat, que recorden que el mateix Tribunal Constitucional va avalar la immersió lingüística.

Tots els nens, siguin d’on siguin, han de poder ser escolaritzats en la llengua pròpia del país al que pertanyen, on resideixen o han decidit empadronar-se. Catalunya és un país, amb una llengua pròpia i per tant només està fent (amb excessiva timidesa) allò que li és propi. El castellà és una llengua sobrevinguda al territori i imposada per derecho de conquista. La raó de la força no podrà substituir mai la força de la raó.

Amplifica la veu, no la raó

L’Europa busca speaker

M’ofereix-ho. Sé que no tinc una veu portentosa, ni tan sols, modulada. Sé que de vegades, sovint per a alguns, se m’escapa algun gall. Persones rellevants m’han arribat a dir, potser amb raó, que tinc una veu incòmode i massa aguda. Que la meva veu es distorsiona fàcilment i no s’ajusta al guió preestablert. M’han retret, amb sofisticada argumentació, que la meva veu acostuma a ferir sensibilitats i trasbalsa pactes de silenci. Que no és gens apropiada per a un cor de registres uniformes. Sé que no van del tot errats. Que la veu se m’escalfa fàcilment i em salto el protocol. Tinc una veu, no us duré la contraria, a voltes indisciplinada i un punt danone (agra). Ha estat una veu dissonant i especialment crua amb una realitat descompassada. Però em vull rehabilitar. He aprés del passat i vull ser útil. Vull posar la meva veu al servei de l’Europa per tornar tot el que l’Europa m’ha donat durant més de vuit anys. Temperaré la veu, l’afinaré i la posaré en solfa per servir una única i elevada idea. I ho faré sense extralimitar-me, sense sortir-me del guió. Amb la contenció que demana l’empresa i la dedicació que acostumo a posar en totes aquelles tasques que emprenc. Espero, senyors de l’Europa, que tingueu la meva sol•licitud en compte. Si necessiteu una prova, només cal que m’ho feu saber, us enviaré un CD amb la meva veu gravada en un munt de registres.

Esperant el petó de la princesa

Els límits de l’oceà

Pobre Pacífic. A l’oceà Pacífic, per fer honor al seu nom, li passa com a Catalunya: li plouen tots els satèl•lits del cel. Què un satèl•lit es descontrola i no sap on anar a fer mal: cau al Pacífic. Què uns intolerants indocumentats volen tocar els ous amb el tema de la llengua: plouen sobre Catalunya. Aquesta és una de les conseqüències, possiblement la més evident, per ser un oceà o un país pacífic. Alguns s’han cregut, històricament, que sobre el Pacífic i sobre Catalunya s’hi pot actuar impunement perquè, donada la seva particularitat, no es revelarà. De la mateixa manera que aboquen sistemàticament merda a l’oceà, també, i amb premeditació, ho fan sobre el meu país. Serà molt trist haver d’esperar un tsunami que desperti l’oceà i remogui les adormides consciències de Catalunya. Som pacífics, però tot té un límit, fins i tot, la perversió il•limitada.

Cap de toro

La corrida

Avui es farà, si Déu no hi posa remei, i espero que no (donada la seva pròpia experiència), la darrera corrida de toros a Barcelona i per extensió a tot Catalunya. Punt i final a una pràctica sanguinària que ha durat molt més del que la nostra sensibilitat perifèrica es mereix i la pròpia Civilització en majúscules, fa temps reclamava. Finalment es tanca un lamentable espectacle. Un espectacle fet de sang i fetge, on l’únic objectiu ha estat la mort pública d’animals innocents. En nom d’una cruenta tradició i d’un art tràgic i de mal gust, les corrides s’han anat allargant en el temps en un acte de deshumanització i sadisme de proporcions inabastables. Avui a la graderia de la Monumental hi seran Alberto Fernández, l’Alicia Sánchez Camacho i altres patums de la mateixa corda i amb la mateixa sensibilitat. Reunits al voltant d’un toro que pateix empastifat amb la seva pròpia sang i que acabarà morint travessat per una espasa de 80 centímetres, l’Alícia defensora de les causes perdudes, cridarà el seu èxtasi victoriós quan el toro vincli. L’espanyolisme irreductible d’Alberto i Alicia quedarà tocat per aquesta, per a ells, inexplicable derrota, però nacionalistes com són, esmolaran l’espasa del bilingüisme per acabar amb l’altre toro que els amoïna: el català.

Ber-ber
oir-oir
callar-callar

La felicitat

Diu en Mourinho que avui se’ns acabarà la felicitat. Que el Madrid, el seu Madrid, guanyarà i esborrarà el somriure dels nostres llavis. Això acaba de dir el, cada cop més perdut, ideòleg blanc i quadra perfectament amb el que deia el meu avi: el ladrón piensa que todo el mundo es de su condición. La meva felicitat en el terreny futbolístic no depèn, us ho asseguro, de sí guanya o perd el Madrid. La meva felicitat està directament relacionada amb el Barça, independentment, encara que el senyor Mourinho no ho entengui, de la trajectòria dels seus competidors. L’èxtasi em ve de la mà del triomfs del Barça, però sobretot de la proposta que en fa per aconseguir-los i, en cap cas, pels demèrits dels que, en teoria, li han de posar difícil. Mourinho ha estat sempre obsessionat amb el Barça i cada cop, vist el que s’està veient, ho està més. Però la seva malaltia, el seu desequilibri no es pot fer extensiu, per sort, a l’immensa majoria dels éssers normals. El lladre ha de començar a saber, i sinó que algú l’ajudi, que el seu comportament delictiu li neix de dins, que no és l’habitual i que correspon, amb tota certesa, a una disfunció del seu cervell obcecat. Faria bé l’entrenador del Madrid en procurar una mica de felicitat amb arguments esportius a la seva parròquia i no estar tan preocupat en amargar-li la vida als altres.

Pamukale

Aquelles petites coses

Practica la no-acció
Deixa les coses sense fer i que actuï la inactivitat

Considera agradable de sabor el insípid
Estima gran les coses petites
Troba el molt enmig del poc
Correspon a l'odi amb la virtut
Tracta amb el difícil mentre encara és fàcil
Tracta amb el gran mentre encara és petit
Totes les coses del món considera-les com les més grans
mentre encara romanguin petites

Per això el Savi no emprèn grans coses
I així arriba a la grandesa
Qui amb facilitat prometi
Difícilment mantindrà el promès
Qui considera les coses com fàcils
Trobarà dificultats
Per això el Savi troba totes les coses difícils
I així no troba dificultats

Lao Tsé

Els miserables: temporada limitada

Alguna cosa es mou

Ahir ho vaig veure clar. I no perquè tingués un dia especialment despert o lúcid, sinó perquè va ser tan aclaparadorament evident què no hi va haver la mínima escletxa pel dubte. Els jugadors del Real Madrid li estan fent el llit al Mourinho. Clar com l’aigua (com l’aigua quan està clara, és clar). Aquella laxitud, aquella desídia, aquella inapetència, aquell desinterès, aquella passivitat, aquell deixar-se anar,...allò no era normal. Els jugadors del Madrid van escenificar al Sardinero el segon acte d’una tragèdia, que no per anunciada, deixa de sorprendre. Ha de ser insuportable la tensió que es viu al vestidor blanc perquè uns professionals de la seva magnitud decideixin, unilateralment, carregar-se a l’entrenador. Ha de ser molt gros el que està passant de portes endins per arribar a aquest extrem. Mourinho està sentenciat. Trigarà més o menys però la seva etapa al Madrid s’acaba. El que no serà capaç de fer en Florentino perquè no té on agafar-se (a més de no tenir collons), ho farà el vestidor amb el protocol habitual quan la situació d’un entrenador es torna insostenible. Mourinho s’ho ha guanyat a pols, ha estat víctima de la seva delirant conducta i quedarà, amb tota seguretat, colgat pels seus propis excrements. Aquells excrements que ha escampat a tort i a dret i que, finalment, l’han condemnat. Per desgràcia dels culers, els jugadors del Madrid han decidit que ja n’hi ha prou. Aviat Mourinho deixarà de ser present per passar a la Història com ho van fer en el seu moment la pesta bubònica, la invasió de Polònia o la matança de Texas.

Es tupido

Què les Chacons no ens impedeixin veure el Bosch

Ho sento Chacón, però no m’agrades. No em convenç el teu discurs mesetario i em molesta la teva obsessió per l’ uniformitat. La teva insistència en que oblidem les nostres diferències (només les nostres, està clar) i ens integrem a la Gran Espanya. La teva Espanya que tot ho esclafa i tot ho filtra. M’avorreix la teva cantarella sofisticada de gauche divine i l’escombrar sempre cap a casa. La teva dependència portada a l’extrem que nega, sistemàticament, les sobiranies justes. Em fastigueja la teva mentalitat de secta lligada a un partit subsidiari d’un altre de més gran i especialment bel•ligerant contra els nostres drets. No em crec la teva veu que li fa d’altaveu a les desraons del nostre enemic ancestral. No et crec quan assegures que l’ independentisme i la ruptura només condueixen al fracàs. O et refereixes al fracàs d’Espanya, de la teva Espanya, per no haver pogut retenir Catalunya?

La pedrera: el Madrid impossible

Mourinho és un tunicat

L’altre dia vaig trobar, sinó el perquè de tot plegat, sí una de les claus de perquè en Mourinho és com és, diu el que diu i fa el que fa. Tots aquells que intentàvem esbrinar el perquè del seu estrany comportament i buscàvem paràmetres humans a la seva conducta, estàvem equivocats. Mourinho no responia als models amb el que preteníem analitzar-lo perquè la seva essència no es correspon a la d’un mamífer evolucionat, el que anomenem vulgarment: animal racional. Mourinho és un tunicat. I què collons és un tunicat, us preguntareu. Un tunicat és un animal (amb perdó) amb un cervell molt primitiu i que entén molt breument el món exterior. El tunicat es mou de forma activa perquè només viu una hora ja què no té aparell digestiu. I en el transcurs d’aquesta curta vida absorbeix el seu propi cervell perquè ja no el necessita. Ves per on, finalment hem trobat la baula perduda i tot s’ha clarificat. A partir d’ara començarem a entendre moltes de les coses que fa Mourinho i perquè les fa. I això, no en tinc cap dubte, ens farà ser més condescendents amb un organisme primitiu a anys llum de la nostra realitat evolutiva.

La més dolça de les reines

No em facis esperar

Si creus que el teu país no avança el que hauria d’avançar. Sí creus que sempre, i amb tot, es queda a mitges. Si penses que cal ser valent i anar més enllà, caigui qui caigui i peti qui peti. Si estàs cansat de tant de seny i tanta correcció política. Si vols deixar de donar voltes com una baldufa que no es mou de la seva vertical i mai va enlloc. Si creus que una altra realitat, no tan sols és possible, sinó que és absolutament necessària. Si creus que la gent encarregada d’acostar-nos a aquesta desitjada realitat no ho està fent prou bé, que és excessivament prudent i poruga. Si penses que hi ha un gran marge de millora i que les coses es poden fer molt millor. Posa’t-hi! No ho fiïs tot al pròxim i comprometre’t. No deixis que altres facin per tu el que tu, segurament, faries millor. Deixa de mirar-t’ho des de la distància, des de la còmoda distància, i mostra’ns a tots quina és la teva proposta. Necessitem gent amb les idees clares que, a més, tingui el coratge de posar-les en pràctica. Espero, amb emoció continguda, la teva primera acció.

Periodisme de nivell

Un 8 massa ple

No ha de ser fàcil, i a les estadístiques em remeto, fer-li 8 gols a l’Osasuna. No és habitual fer-li un set, que és un vuit, a un equip de la teva pròpia lliga. No és normal per a un equip, sumit en plena crisi, desballestar amb tanta claredat i contundència a un rival solvent. No era previsible que l’ anunciat fi de cicle del Barça tingués aquesta inapel•lable resposta. Ens han explicat, per activa i passiva, el miracle de la resurrecció de la carn, però mai ningú ens havia avisat sobre la resurrecció d’un equip mort i en plena fase de descomposició. Com és possible què, desprès de fracassar estrepitosament contra la Real Sociedad i contra el Milan, i quan res feia presagiar que aquest equip es podria aixecar, ho hagi fet de la manera tan autoritària com ho ha fet? Mentre alguns es fregaven les mans amb una desitjada caiguda al buit, el Barça de la crisi permanent es reivindicava fent-ne caure vuit. Qüestió de semàntica i de raó per deixar en evidència, un vegada més, la demagògia i als tarotistes.

Futur en marxa

El punt de sort

Avui les bases d’ERC escullen la seva cúpula. Trien a aquells que han de posar odre a un present inquietant i, el que és més important, a aquells que han de trenar els vímets per a un futur esperançador que es correspongui amb el bagatge històric i a la vocació de país que li és pròpia. Està clar que per a questa delicada tasca no tothom val. S’ha d’escollir amb cura i encert per fer que ERC torni a recuperar el tremp que mai hauria d’haver perdut. I per aconseguir-ho, s’ha de fer confiança a les persones idònies que ho puguin fer realitat. Els partits polítics, com les empreses, són el que són en funció, primer, de qui les integra, però sobretot, de qui les dirigeix. El tarannà, la capacitat, el compromís, la clarividència, la intel•ligència,...són valors determinants per assolir uns bons resultats en la línia desitjada. La mateixa empresa o partit polític, en mans de la incompetència, és un factor de risc abocat al fracàs. L’excel•lència d’un partit polític és directament proporcional a l’excel•lència dels seus dirigents. Cal encertar de ple perquè el marge d’error cada cop és més petit. Sort i independència.

L'elefant m'ha descobert

Un club estranyament eclèctic

Saturno von Palacios. President del Club. Una persona entranyable. Una bona persona. El perdien els petits detalls i guanyava en les grans empreses. Era com un boxejador de gran cintura. No intercanviava cops, esquivava els dels rivals fins el seu esgotament. Els avorria sense enfrontar-s’hi. Mediàtic amb recursos, però amb una mala praxis en l’elecció dels convidats. Convidats que, general i sistemàticament, acabaven per arruïnar-li les festes. Es va menjar als seus fills.

Francisco Lacahga. Vicepresident primari. Dimitit per desencaix. Aprenent a jugador d’escacs que no va saber trobar el seu lloc al tauler, ni va encertar amb l’enroc que pretenia. Una torre massa aïllada amb més protagonisme que treball. Una persona excessivament il•luminada per a l’entorn que li va tocar viure i per la mateixa modèstia del Club. Trepa per vocació i convenciment. Malalt per insistència.

Pepito Vamos. Candidat a secretari tècnic i/o responsable esportiu. Una persona de renom per a ocupar un lloc on calia treball i no gaire nom. Un candidat extern per a fer tasques profundament internes. Un error de concepte que hagués estat tràgic. Una aposta imprudentment cara per a una economia de guerra. Gràcies Pepito per mostrar-nos quin no era el camí.

Paco Nervioso. Directiu de trinxera. Responsable de manteniment, cronista, col•laborador de la web del club. Activista incombustible. Incontinent. Poder fàctic i amic de mig món. Enemic de l’altre mig. El seu tret diferencial: la desmesura. Vehemència i passió. Un allau d’alta muntanya. Una força incontrolable. El foc i la paraula. Sempre hi era, fins i tot, per alguns, massa.

Braulio Meridiana. Responsable del Futbol Base i entrenador del Juvenil A. L’àngel caigut. Les amistats perilloses. Una persona mal aconsellada. Un caràcter fort en superfície però fàcilment influenciable. Dissortat. Sempre triant la carta equivocada, sempre escollint la pitjor opció. Algú, en algun moment, li va fer creure que ell era el centre del món, que l’univers girava al seu voltant i que en el seu territori mai es posaria el sol. Quan les coses varen canviar, quan es va fer de nit, es va perdre llastimosament.

Manuel Quieto. Directiu permanent i top. Responsable del futbol base. L’oracle. Sempre a l’Olimp, mai al pàram dels mortals. Per alguns, amb massa influència. Per a d’altres, amb poca presència. La mesura de moltes coses. Inquietant.

Papi Gros. Vivia a l’oficina. Quilos i quilos d’humanitat. De moviments lents i presència contundent. Sempre hi era. De dia, de nit. Amb pluja, amb sol. I sinó hi era, era perquè estava berenant. No se li podia demanar velocitat, li va costar cinquanta anys arribar al club i el seu ritme no era d’aquest món. Tenia un cor tan gran que li van haver de dissenyar un cos especial a mida per donar-li cabuda. L'ésser humà ha trigat quaranta mil anys en civilitzar-se, perquè no podia trigar ell tres dies en passar un fax? Especialista en perdre partits als despatxos.

Cuco Farias. Soci significat. La quota solidària. El peatge a l’autopista. Un pas a nivell sense barrera. Una cruïlla de camins. Viure a la lluna. La fusió de l’àtom. La caixa dels trons. La insuportable lleugeresa de l'ésser . I una espessa, espessíssima Sopa de Ganso.

Winston Nobel. Ens virtual. L’esperpent: realitat deformada reflectida per miralls còncaus. El bufó de la cort. Un anàlisi d’orina amb el pH desmesuradament àcid. La bruixa de les tres bessones. Gargamel amb úlcera d’estomac. Un circ de tres pistes. Gall salvatge, gall de bosc. Substància tòxica d’extrema perillositat per a la salut mental. La OMS recomanava, davant d’aquesta ameba poc desenvolupada, que la mantinguéssim allunyada dels nens i que visitéssim el metge si el seu contacte ens provocava somnolència, un riure sobtat i incontrolat, o una irritació virulenta.

Perdido Durango. Directiu d’última generació però amb una llarga presència al Club. El dubte. L’equilibrista permanent. El riu entre dues ribes. La integritat desconcertada. El final de la innocència. Meandre vertiginós entre una espessa selva. Cavall entre la torre i el rei. Quilòmetre zero amb infinitat de sortides. Algú li hauria d’haver prestat un GPS?

I desprès, estaven els altres, els prescindibles, els indesitjables, els venjatius, els que es movien per interessos propis, aquells que espatllaven tot el que tocaven. Els que no van poder acabar amb el club, senzillament, perquè no varen tenir temps.

A tots ells, el meu entranyable i preuat record.

NOTA: qualsevol semblança d’algun d’aquests personatges amb la realitat, és puta , perdó, és pura coincidència.

Fidel a Cuba