dilluns, 31 de gener del 2011
Amb accent
La gramàtica és una prerrogativa inserida en la condició humana, a través de la qual podem fer una lectura força clara del nostre comportament. Posem per cas, la puntuació. Un text sense accents, punts i comes, és un text confús, sense significat i/o, en el millor dels casos, obscur. Posar els accents allà on toca, és vital perquè la frase funcioni i s’entengui. Els punts, les comes, els dos punts, el punt i coma, són elements imprescindibles per a la respiració i la pausa. Marquen el ritme i donen consistència i versemblança a l’exposició. L’absència de puntuació ens aboca, indefectiblement, a la incomprensió. El mateix passa amb la incoherència, una incoherència gramatical ens du a una frase sense sentit. Utilitzar la coherència com a eix vertebrador del llenguatge és la millor, i diria que única manera, de que el missatge arribi, s’entengui i sigui creïble. Aplicar les normes de la gramàtica al nostre quefer diari és una pràctica molt reveladora, la mateixa incoherència que ens porta a construir frases sense sentit, és la que, a la vida, ens durà a la infelicitat i a la frustració. Posar l’accent on toca és molt més que una simple correcció ortogràfica.
La gramàtica és una prerrogativa inserida en la condició humana, a través de la qual podem fer una lectura força clara del nostre comportament. Posem per cas, la puntuació. Un text sense accents, punts i comes, és un text confús, sense significat i/o, en el millor dels casos, obscur. Posar els accents allà on toca, és vital perquè la frase funcioni i s’entengui. Els punts, les comes, els dos punts, el punt i coma, són elements imprescindibles per a la respiració i la pausa. Marquen el ritme i donen consistència i versemblança a l’exposició. L’absència de puntuació ens aboca, indefectiblement, a la incomprensió. El mateix passa amb la incoherència, una incoherència gramatical ens du a una frase sense sentit. Utilitzar la coherència com a eix vertebrador del llenguatge és la millor, i diria que única manera, de que el missatge arribi, s’entengui i sigui creïble. Aplicar les normes de la gramàtica al nostre quefer diari és una pràctica molt reveladora, la mateixa incoherència que ens porta a construir frases sense sentit, és la que, a la vida, ens durà a la infelicitat i a la frustració. Posar l’accent on toca és molt més que una simple correcció ortogràfica.
diumenge, 30 de gener del 2011
Exit
Prou d’històries, ja n’hi ha massa,
mastegot i taula rasa.
Baldufaire capsigrany,
ves al tanto amb el parany.
Si no et creus la gran mentida
potser trobis la sortida.
Prou d’històries, ja n’hi ha massa,
mastegot i taula rasa.
Baldufaire capsigrany,
ves al tanto amb el parany.
Si no et creus la gran mentida
potser trobis la sortida.
Disfunció erèctil
Terrassa 1 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Arribes i arribes i arribes i…no culmines. Tots els condicionants, la millor situació possible, el partenaire rendit als teus peus i...la fots fora. Tenim el lloc, tenim la cita, tenim una parella disposada a jugar i una bona predisposició. Hi posem ganes, fem bé els preliminars i quan sembla que ho tenim tot de cara, som incapaços de ficar-la. La tensió, el pes de la responsabilitat, les preocupacions per la crisi econòmica, la manca d’autoestima, la por a les conseqüències,...que cony fa que ens costi tant acabar? Tenim els vímets i un bon instrumental fins a tres quarts de camp, però ens estovem davant de porta i som ineficaços, just en el moment que no ho hauríem de ser. Sortir a lligar no ha estat mai un problema, de fet, acostumem a tenir cert cartell, però cal mantenir el prestigi i la llegenda arribant de tant en tant a l’orgasme. Lligar sense consumar et porta a la frustració i amb ella, una sensació d’impotència a la que és difícil sobreposar-se. Posem els mitjans per corregir aquesta disfunció erèctil sinó volem acabar amb un insuportable i dolorós mal d’ous.
Terrassa 1 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Arribes i arribes i arribes i…no culmines. Tots els condicionants, la millor situació possible, el partenaire rendit als teus peus i...la fots fora. Tenim el lloc, tenim la cita, tenim una parella disposada a jugar i una bona predisposició. Hi posem ganes, fem bé els preliminars i quan sembla que ho tenim tot de cara, som incapaços de ficar-la. La tensió, el pes de la responsabilitat, les preocupacions per la crisi econòmica, la manca d’autoestima, la por a les conseqüències,...que cony fa que ens costi tant acabar? Tenim els vímets i un bon instrumental fins a tres quarts de camp, però ens estovem davant de porta i som ineficaços, just en el moment que no ho hauríem de ser. Sortir a lligar no ha estat mai un problema, de fet, acostumem a tenir cert cartell, però cal mantenir el prestigi i la llegenda arribant de tant en tant a l’orgasme. Lligar sense consumar et porta a la frustració i amb ella, una sensació d’impotència a la que és difícil sobreposar-se. Posem els mitjans per corregir aquesta disfunció erèctil sinó volem acabar amb un insuportable i dolorós mal d’ous.
dissabte, 29 de gener del 2011
Lluny del caliu
The walking dead
Tinc un vell conegut, que no amic, que, a la vista dels seus darrers moviments, s’està comportant com un veritable desconegut. Potser això només sigui un error d’apreciació i el que ara va emergint amb desfermada virulència, sempre hagi estat latent en el seu indesxifrable interior. És curiosa, i sorprenent alhora, la capacitat d’equivocar-se que tenen les persones respecte a les qualitats del pròxim. Persones que semblen d’entrada una cosa, per acabar, al poc temps, sent una caricatura d’elles mateixes o un espectre fantasmal abocat a la desconstrucció. Persones que amaguen, darrera unes formes educades i civilitzades, un escenari de paranoia, insatisfacció i destrucció irracional. Una realitat amarga barallada amb el món i alimentada per una obsessió malaltissa i primària. És com si un bon dia (és un dir), aquella persona que coneixies, hagués estat mossegada per un zombi i, com a conseqüència de la mossegada, s’hagués transformat en un mort vivent sense possibilitat de redempció. I ara, me’l miro i no el veig, o millor dit, el veig deambulant pels carrers com una ànima en pena, intentant queixalar tot allò que es mogui per a satisfer els seus baixos instints o, simplement, la seva penosa necessitat de sang. Un mort vivent que es desplaça matusserament, demanant a crits que algú acabi amb el seu suplici.
The walking dead
Tinc un vell conegut, que no amic, que, a la vista dels seus darrers moviments, s’està comportant com un veritable desconegut. Potser això només sigui un error d’apreciació i el que ara va emergint amb desfermada virulència, sempre hagi estat latent en el seu indesxifrable interior. És curiosa, i sorprenent alhora, la capacitat d’equivocar-se que tenen les persones respecte a les qualitats del pròxim. Persones que semblen d’entrada una cosa, per acabar, al poc temps, sent una caricatura d’elles mateixes o un espectre fantasmal abocat a la desconstrucció. Persones que amaguen, darrera unes formes educades i civilitzades, un escenari de paranoia, insatisfacció i destrucció irracional. Una realitat amarga barallada amb el món i alimentada per una obsessió malaltissa i primària. És com si un bon dia (és un dir), aquella persona que coneixies, hagués estat mossegada per un zombi i, com a conseqüència de la mossegada, s’hagués transformat en un mort vivent sense possibilitat de redempció. I ara, me’l miro i no el veig, o millor dit, el veig deambulant pels carrers com una ànima en pena, intentant queixalar tot allò que es mogui per a satisfer els seus baixos instints o, simplement, la seva penosa necessitat de sang. Un mort vivent que es desplaça matusserament, demanant a crits que algú acabi amb el seu suplici.
divendres, 28 de gener del 2011
Matrimoni làpida
Els xinesos, que són molt tocats i posats, en tot allò relacionat amb les tradicions, tenien, fins a principis del segle passat, un estrany, però arrelat costum; les famílies no entenien la seva existència sense la socialització amb altres famílies i el vehicle per aconseguir aquesta imprescindible relació era mitjançant el matrimoni de les filles. Aquesta era la porta més natural i eficaç per entrar en contacte amb altres clans i engrandir, enfortir i consolidar la família. Així, les noies eren obligades a casar-se per tal de fer efectiu aquest vincle. No és d’estranyar que aquestes noies, forçades al matrimoni, cerquessin formules imaginatives per acontentar els seus progenitors, alhora que mantenien el seu status de llibertat. El model triat, per increïble que pugui semblar, va ser el de casar-se amb homes morts, preferentment joves en edat de merèixer i que haguessin traspassat recentment. Aquesta modalitat, que es va fer tremendament popular, és el que es va anomenar: casar-se amb una làpida. Amb aquest fred matrimoni, les famílies aconseguien el seu objectiu de relacionar-se amb altres famílies i, la noia, una posició social reconeguda sense perdre la seva independència. D’aquest costumari, i/o comportament social, en podrem fer la lectura que més ens convingui i extreure les conclusions que s’ajustin a la nostra manera de veure les coses. En podrem fer judicis de valor i comentaris més o menys enginyosos que posin a prova el nostre talent. Però, el que no podrem obviar, és que tot present es construeix sobre la base d’un passat i, aquest passat, ens agradi o no, sempre deixa un pòsit. Qui no coneix, en l’actualitat, algun matrimoni làpida?
Els xinesos, que són molt tocats i posats, en tot allò relacionat amb les tradicions, tenien, fins a principis del segle passat, un estrany, però arrelat costum; les famílies no entenien la seva existència sense la socialització amb altres famílies i el vehicle per aconseguir aquesta imprescindible relació era mitjançant el matrimoni de les filles. Aquesta era la porta més natural i eficaç per entrar en contacte amb altres clans i engrandir, enfortir i consolidar la família. Així, les noies eren obligades a casar-se per tal de fer efectiu aquest vincle. No és d’estranyar que aquestes noies, forçades al matrimoni, cerquessin formules imaginatives per acontentar els seus progenitors, alhora que mantenien el seu status de llibertat. El model triat, per increïble que pugui semblar, va ser el de casar-se amb homes morts, preferentment joves en edat de merèixer i que haguessin traspassat recentment. Aquesta modalitat, que es va fer tremendament popular, és el que es va anomenar: casar-se amb una làpida. Amb aquest fred matrimoni, les famílies aconseguien el seu objectiu de relacionar-se amb altres famílies i, la noia, una posició social reconeguda sense perdre la seva independència. D’aquest costumari, i/o comportament social, en podrem fer la lectura que més ens convingui i extreure les conclusions que s’ajustin a la nostra manera de veure les coses. En podrem fer judicis de valor i comentaris més o menys enginyosos que posin a prova el nostre talent. Però, el que no podrem obviar, és que tot present es construeix sobre la base d’un passat i, aquest passat, ens agradi o no, sempre deixa un pòsit. Qui no coneix, en l’actualitat, algun matrimoni làpida?
dijous, 27 de gener del 2011
Por al ridícul
De vegades el que, en principi, podria entendre’s com un càstig i, segurament, la intenció és que ho sigui, acaba sent una benedicció de Déu per a la persona a la que es vol escarmentar. El fet infantil de pretendre castigar a una persona retirant-li la paraula, no deixa de ser un contrasentit. Si el que es vol és ferir i/o perjudicar a una determinada persona, res més inconvenient que deixar-li de parlar. És justament el poder demolidor de la paraula el que pot treure-li els colors, empipar-lo i assotar-lo fins a dir-ne prou. Retirar-li la paraula és fer-lo feliç i donar-li un espai de tranquil•litat al que, amb tota certesa, no podia aspirar. Retirar-li la paraula és fer-li la vida fàcil i força gratificant. Retirar-li la paraula és, segurament, el que l’altra persona estava desitjant. Retirar la paraula a algú, no és més que un monumental error, una marrada estratègica que només es pot entendre si el que realment succeeix és que no es té res a dir o, simplement, es té por a fer el ridícul.
De vegades el que, en principi, podria entendre’s com un càstig i, segurament, la intenció és que ho sigui, acaba sent una benedicció de Déu per a la persona a la que es vol escarmentar. El fet infantil de pretendre castigar a una persona retirant-li la paraula, no deixa de ser un contrasentit. Si el que es vol és ferir i/o perjudicar a una determinada persona, res més inconvenient que deixar-li de parlar. És justament el poder demolidor de la paraula el que pot treure-li els colors, empipar-lo i assotar-lo fins a dir-ne prou. Retirar-li la paraula és fer-lo feliç i donar-li un espai de tranquil•litat al que, amb tota certesa, no podia aspirar. Retirar-li la paraula és fer-li la vida fàcil i força gratificant. Retirar-li la paraula és, segurament, el que l’altra persona estava desitjant. Retirar la paraula a algú, no és més que un monumental error, una marrada estratègica que només es pot entendre si el que realment succeeix és que no es té res a dir o, simplement, es té por a fer el ridícul.
dimecres, 26 de gener del 2011
Una llengua, un estat
Sembla, a la vista dels darrers esdeveniments, que aquest axioma sigui l’únic possible. Si tothom entén i defensa que un estat ha de tenir una única llengua vehicular i totes les comunicacions s’han de fer en aquesta llengua, excloent qualsevol altra opció, queda clar que la solució està en la mateixa proposició: tota llengua ha de tenir un estat propi que la justifiqui i doni sortida. El català, per tant, ha de tenir el seu propi marc de normalitat on poder exercitar-se i aquest no és un altre que el de tenir un estat propi. Ho han dit els espanyols que en això d’encaixos i serrells constitucionals en saben un munt. No hi ha cap altra sortida: si l’espanyol ha de ser l’única llengua d’Espanya, per principis i, també, per estalvi econòmic, el català ha de ser l’única llengua de Catalunya per la mateixa raó. I si la llengua configura l’Estat, amb quin argument se li pot negar aquest dret a catalunya?
Sembla, a la vista dels darrers esdeveniments, que aquest axioma sigui l’únic possible. Si tothom entén i defensa que un estat ha de tenir una única llengua vehicular i totes les comunicacions s’han de fer en aquesta llengua, excloent qualsevol altra opció, queda clar que la solució està en la mateixa proposició: tota llengua ha de tenir un estat propi que la justifiqui i doni sortida. El català, per tant, ha de tenir el seu propi marc de normalitat on poder exercitar-se i aquest no és un altre que el de tenir un estat propi. Ho han dit els espanyols que en això d’encaixos i serrells constitucionals en saben un munt. No hi ha cap altra sortida: si l’espanyol ha de ser l’única llengua d’Espanya, per principis i, també, per estalvi econòmic, el català ha de ser l’única llengua de Catalunya per la mateixa raó. I si la llengua configura l’Estat, amb quin argument se li pot negar aquest dret a catalunya?
dimarts, 25 de gener del 2011
Gràcies enemics
Deien els filòsofs grecs, entre moltes altres coses, que dels enemics en podem treure un profit moral. Per no donar la raó als qui no ens perdonen ni una, ens veiem obligats a tenir una conducta irreprotxable. Dels grecs sempre se n’aprèn, no debades, han estat els pares de la nostra civilització i, és sobradament conegut, el desfici que tenen tots els pares per alliçonar-nos, donar pautes i marcar el camí per on anar tirant. En aquest cas, cal reconèixer que els grecs tornen a encertar-la. Què seria de nosaltres sense els nostres enemics? Són ells, i només ells, els que ens mantenen en alerta constant i activen, com cap altre estímul, la nostra capacitat per evolucionar. Gràcies a ells, i a la seva vigilant mirada, ens obliguem a ser cada cop millors, per a satisfacció personal, però, sobretot, per no ser objecte dels atacs demolidors d’aquells que ens tenen permanentment en el seu punt de mira. Els amics sovint ens temperen, ens relaxen i ens donen pau, en canvi, els enemics, sempre estan disposats a posar-nos les piles. Caldria doncs revisar el concepte d’enemic, sí amb ells, amb la seva intervenció, aconseguim fites que mai no aconseguiríem amb els suposats amics.
Deien els filòsofs grecs, entre moltes altres coses, que dels enemics en podem treure un profit moral. Per no donar la raó als qui no ens perdonen ni una, ens veiem obligats a tenir una conducta irreprotxable. Dels grecs sempre se n’aprèn, no debades, han estat els pares de la nostra civilització i, és sobradament conegut, el desfici que tenen tots els pares per alliçonar-nos, donar pautes i marcar el camí per on anar tirant. En aquest cas, cal reconèixer que els grecs tornen a encertar-la. Què seria de nosaltres sense els nostres enemics? Són ells, i només ells, els que ens mantenen en alerta constant i activen, com cap altre estímul, la nostra capacitat per evolucionar. Gràcies a ells, i a la seva vigilant mirada, ens obliguem a ser cada cop millors, per a satisfacció personal, però, sobretot, per no ser objecte dels atacs demolidors d’aquells que ens tenen permanentment en el seu punt de mira. Els amics sovint ens temperen, ens relaxen i ens donen pau, en canvi, els enemics, sempre estan disposats a posar-nos les piles. Caldria doncs revisar el concepte d’enemic, sí amb ells, amb la seva intervenció, aconseguim fites que mai no aconseguiríem amb els suposats amics.
dilluns, 24 de gener del 2011
Sense debat, s’encallen les idees
És bo que en unes eleccions, siguin les que siguin, no hi hagi alternatives? És el millor dels escenaris possible? Tota alternativa, en un marc democràtic, aporta diferents punts de vista, altres maneres de percebre la realitat i una metodologia de treball divergent que pot donar molt de joc en el debat de les idees. L’absència de qualsevol alternativa tendeix a empobrir les propostes, relaxa les expectatives i adorm les consciències. Unes eleccions amb candidatura única diu molt poc de la vitalitat i l’interès del col•lectiu cridat a votar. Una llista sense oposició, en contra del que podria semblar, és una llista dèbil, amb poc suport, perquè, en definitiva, ningú l’ha votat i aquest fet acaba sent determinant quan les coses es torcen o no van bé. Quan es té l’oportunitat de votar una candidatura, la gent s’hi posiciona, pren un compromís i s’implica, en canvi, si no hi ha cas i no es produeix cap votació, la gent es distancia i no s’identifica amb un projecte que funciona per inèrcia. I les inèrcies, ja se sap, són molt fràgils i extremadament canviants. L’esforç, la dificultat i la lluita empleada en la confrontació, donen credibilitat, arguments i autoestima; guanyar sense que el rival es presenti acostuma a deixar un mal sabor de boca i la sensació de que tot és molt fàcil. Sense oposició arriba la laxitud, el deixar-se anar i l’autocomplaença.
És bo que en unes eleccions, siguin les que siguin, no hi hagi alternatives? És el millor dels escenaris possible? Tota alternativa, en un marc democràtic, aporta diferents punts de vista, altres maneres de percebre la realitat i una metodologia de treball divergent que pot donar molt de joc en el debat de les idees. L’absència de qualsevol alternativa tendeix a empobrir les propostes, relaxa les expectatives i adorm les consciències. Unes eleccions amb candidatura única diu molt poc de la vitalitat i l’interès del col•lectiu cridat a votar. Una llista sense oposició, en contra del que podria semblar, és una llista dèbil, amb poc suport, perquè, en definitiva, ningú l’ha votat i aquest fet acaba sent determinant quan les coses es torcen o no van bé. Quan es té l’oportunitat de votar una candidatura, la gent s’hi posiciona, pren un compromís i s’implica, en canvi, si no hi ha cas i no es produeix cap votació, la gent es distancia i no s’identifica amb un projecte que funciona per inèrcia. I les inèrcies, ja se sap, són molt fràgils i extremadament canviants. L’esforç, la dificultat i la lluita empleada en la confrontació, donen credibilitat, arguments i autoestima; guanyar sense que el rival es presenti acostuma a deixar un mal sabor de boca i la sensació de que tot és molt fàcil. Sense oposició arriba la laxitud, el deixar-se anar i l’autocomplaença.
diumenge, 23 de gener del 2011
La Història de lo normal
Europa D 9 – Cinc Copes 1
Lliga Segona Divisió Juvenil
Del partit d’ahir amb poca història, si entenem la Història com a recull de fets excepcionals, i el que està fent aquest equip ha entrat directament a la categoria de quotidià, doncs del partit d’ahir, deia, destacaré la no sempre present habilitat de fer fàcils les coses difícils. La capacitat que té aquest equip en no complicar-se la vida i fer de lo excepcional, senzilla normalitat, és un tret característic que, setmana darrera setmana, ens proposa amb una solvència insòlita. No és gens agraït intentar jugar a futbol en una categoria on el futbol acostuma a ser secundari, una sortida circumstancial d’ànimes en pena i cossos embotits de testosterona que l’utilitzen com a moneda de canvi per a les seves frustracions quotidianes. En aquest escenari de conflicte permanent, és un miracle la supervivència de persones amb l’únic objectiu de practicar un esport ple de significat i connotacions positives. És per tot això que, el que està fent aquest equip, té tant de mèrit. Nedar contracorrent sent fidel als seus principis, sense perdre el nord i amb les idees ben clares, és el que permet agafar una velocitat de creuer amb totes les garanties per arribar a destí en el menor temps possible. Més tard o més d’hora la Història els hi acabarà fent justícia.
Europa D 9 – Cinc Copes 1
Lliga Segona Divisió Juvenil
Del partit d’ahir amb poca història, si entenem la Història com a recull de fets excepcionals, i el que està fent aquest equip ha entrat directament a la categoria de quotidià, doncs del partit d’ahir, deia, destacaré la no sempre present habilitat de fer fàcils les coses difícils. La capacitat que té aquest equip en no complicar-se la vida i fer de lo excepcional, senzilla normalitat, és un tret característic que, setmana darrera setmana, ens proposa amb una solvència insòlita. No és gens agraït intentar jugar a futbol en una categoria on el futbol acostuma a ser secundari, una sortida circumstancial d’ànimes en pena i cossos embotits de testosterona que l’utilitzen com a moneda de canvi per a les seves frustracions quotidianes. En aquest escenari de conflicte permanent, és un miracle la supervivència de persones amb l’únic objectiu de practicar un esport ple de significat i connotacions positives. És per tot això que, el que està fent aquest equip, té tant de mèrit. Nedar contracorrent sent fidel als seus principis, sense perdre el nord i amb les idees ben clares, és el que permet agafar una velocitat de creuer amb totes les garanties per arribar a destí en el menor temps possible. Més tard o més d’hora la Història els hi acabarà fent justícia.
Cures pal•liatives
Europa A 3 – L’Hospitalet 0
Lliga Nacional Juvenil
Guanyar L’Hospitalet i sortir de la U.V.I. Desprès de dues setmanes en estat crític, amb les defenses baixes i les constants alterades, finalment, i amb un tractament encertat, l’Europa ha pujat a planta. Estabilitzat i revitalitzat, ha pogut sortir del mal son i refer-se d’una situació anòmala i gens satisfactòria. L’Europa ha tornat a sentir-se viu, dominador del tempo i amb la predisposició adequada per aprofundir en l’àmbit de la bona salut. Les forces han respost i el cap ha fet la resta. La teràpia ha estat clau, el diagnòstic precís i el protocol eficaç. No sempre és fàcil determinar l’origen del problema, aïllar el focus d’infecció per actuar amb precisió sobre la zona afectada i millorar el pacient en el termini més curt de temps. Per això cal reconèixer l’habilitat i destresa de l’equip “mèdic” en l’espectacular recuperació del convalescent. No deixa de ser una casualitat o, pura coincidència, que la revifalla de l’Europa s’hagi produït davant de l’Hospitalet, que és, justament, on s’acostumen a guarir els malats. Sigui com sigui, confiem en la seva definitiva recuperació i que el cos, tot ell, respongui a les expectatives que li són pròpies. Tant de bo li torni la gana i es mengi el món.
Europa A 3 – L’Hospitalet 0
Lliga Nacional Juvenil
Guanyar L’Hospitalet i sortir de la U.V.I. Desprès de dues setmanes en estat crític, amb les defenses baixes i les constants alterades, finalment, i amb un tractament encertat, l’Europa ha pujat a planta. Estabilitzat i revitalitzat, ha pogut sortir del mal son i refer-se d’una situació anòmala i gens satisfactòria. L’Europa ha tornat a sentir-se viu, dominador del tempo i amb la predisposició adequada per aprofundir en l’àmbit de la bona salut. Les forces han respost i el cap ha fet la resta. La teràpia ha estat clau, el diagnòstic precís i el protocol eficaç. No sempre és fàcil determinar l’origen del problema, aïllar el focus d’infecció per actuar amb precisió sobre la zona afectada i millorar el pacient en el termini més curt de temps. Per això cal reconèixer l’habilitat i destresa de l’equip “mèdic” en l’espectacular recuperació del convalescent. No deixa de ser una casualitat o, pura coincidència, que la revifalla de l’Europa s’hagi produït davant de l’Hospitalet, que és, justament, on s’acostumen a guarir els malats. Sigui com sigui, confiem en la seva definitiva recuperació i que el cos, tot ell, respongui a les expectatives que li són pròpies. Tant de bo li torni la gana i es mengi el món.
Cabos sueltos, capitanes atados
De Bode for President
Hem passat, en un tres i no res, de tenir alguns, per sort no gaires, cabos sueltos que produïen un cert neguit, a una situació excitant i força engrescadora, amb bona part dels capitanes atados. Una nova jugada mestra de l’amic De Bode que ha mogut les seves peces amb discreció i efectivitat. Prodigiosa habilitat la d’un il•lusionista que, sota l’aparent immobilitat, amaga tot un submón de delicats equilibris que no s’atura mai. Perfil d’alquimista, en estat pur, per destil•lar metalls i trobar sempre la proporció justa, la fórmula exacta. Esperit de titellaire il•lustrat que acostuma a moure els fils amb la precisió i creativitat d’un artista singular. Com si res, amb total naturalitat, s’ha desfet dels cabos sueltos, els ha deixat llastrats a port, estacats a l’erm, per poder salpar sense reserves cap a nous i estimulants horitzons. S’ha desempallegat de lo sobrer, del plom que col•lapsava les ales del progrés i ha lligat, amb una destresa impecable, els capitans, els veritables capitans, perquè l’acompanyin en la travessia. Gent clara, amb vocació de servei i no de servir-se i, sobretot, amb l’autoritat moral per fer les coses com cal. Genial amic De Bode, l’has tornat a encertar. Tens (com sempre) el meu suport i, si em deixen, el meu vot.
JL
De Bode for President
Hem passat, en un tres i no res, de tenir alguns, per sort no gaires, cabos sueltos que produïen un cert neguit, a una situació excitant i força engrescadora, amb bona part dels capitanes atados. Una nova jugada mestra de l’amic De Bode que ha mogut les seves peces amb discreció i efectivitat. Prodigiosa habilitat la d’un il•lusionista que, sota l’aparent immobilitat, amaga tot un submón de delicats equilibris que no s’atura mai. Perfil d’alquimista, en estat pur, per destil•lar metalls i trobar sempre la proporció justa, la fórmula exacta. Esperit de titellaire il•lustrat que acostuma a moure els fils amb la precisió i creativitat d’un artista singular. Com si res, amb total naturalitat, s’ha desfet dels cabos sueltos, els ha deixat llastrats a port, estacats a l’erm, per poder salpar sense reserves cap a nous i estimulants horitzons. S’ha desempallegat de lo sobrer, del plom que col•lapsava les ales del progrés i ha lligat, amb una destresa impecable, els capitans, els veritables capitans, perquè l’acompanyin en la travessia. Gent clara, amb vocació de servei i no de servir-se i, sobretot, amb l’autoritat moral per fer les coses com cal. Genial amic De Bode, l’has tornat a encertar. Tens (com sempre) el meu suport i, si em deixen, el meu vot.
JL
divendres, 21 de gener del 2011
Indefinicions 26
Pérez Lasa: àrbitre que ho fa bé, per a desesperació dels entrenadors que ho fan malament.
Guardiola: recipient on posar els diners, per a poder fer un llarg i extraordinari viatge.
Mourinho: antònim de guardiola.
Comitè d’apel•lació: grupuscle inútil que es reuneix periòdicament per apel•lar-se-la.
Almeria: ciutat empatant.
Cope del Rei: radio monàrquica.
President: especialitat macerada pels cucs i amb forta olor.
Llotja: on es ven el peix.
Futbol vertical: el que desafia la llei de la gravetat.
Lligaments creuats: intercanvi de parelles.
Pilotada: molta gent fent la pilota.
Internada: persona amb les facultats mentals alterades.
Vestidor: sastre
Treure de porta per perdre temps: sacar de las casillas.
Pérez Lasa: àrbitre que ho fa bé, per a desesperació dels entrenadors que ho fan malament.
Guardiola: recipient on posar els diners, per a poder fer un llarg i extraordinari viatge.
Mourinho: antònim de guardiola.
Comitè d’apel•lació: grupuscle inútil que es reuneix periòdicament per apel•lar-se-la.
Almeria: ciutat empatant.
Cope del Rei: radio monàrquica.
President: especialitat macerada pels cucs i amb forta olor.
Llotja: on es ven el peix.
Futbol vertical: el que desafia la llei de la gravetat.
Lligaments creuats: intercanvi de parelles.
Pilotada: molta gent fent la pilota.
Internada: persona amb les facultats mentals alterades.
Vestidor: sastre
Treure de porta per perdre temps: sacar de las casillas.
dijous, 20 de gener del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)