LA DILIGÈNCIA

DIA 1 

Barcelona-Oakland 

Malgrat l’esforç de Norwegian per fer vols de llarga distància des de Barcelona, el dia que nosaltres volíem sortir no hi havia vols directes a Oakland/San Francisco i vam haver de fer escala a Arlanda/Estocolm. Podríem haver optat per l’endemà, però no ens venia gens de gust perdre un dia i vam preferir assumir la incomoditat de fer una escala. 

El bitllet Lowe Fare contempla 1 àpat calent amb la corresponent beguda i café o té i un petit refrigeri/esmorzar amb entrepà (o això és el que diuen). Tothom és conscient de la qualitat d’aquest servei, però, com a mínim, et distreu i mantens a ratlla la temptació de queixalar el veí en un atac d’hipoglucèmia. 

Si ja heu viatjat amb Norweigian no us cal la següent informació, però per a tots els que encara no ho heu fet, us anirà bé saber que amb bitllet “pelat” no us entra més que el passatge. Si voleu afegir maletes, auriculars, manta, coixí,...ho haureu de pagar a part. La idea, que pot semblar poc atenta, no està gens malament. Només pagues per allò que vols i no inclouen en el preu coses que potser no facis servir. 

Per tant, dit això, us caldrà afegir al vostre equipatge de mà tots aquells accessoris que us facin més agradable el llarg, llarguíssim viatge. 

Per altra banda cal reconèixer que els avions de Norwegian són nous i confortables. Els preus (si ho feu amb prou antelació) són excel•lents. L’atenció és correcta i la puntualitat, tal i com estan les coses, és força bona. 

El cotxe

El lloguer del cotxe el vam fer mitjançant Rentalcars.com i tot va anar perfecte. Rentalcars ofereix totes les companyies de lloguer més actives a EEUU i nosaltres varem optar per National, potser no és la més econòmica, però si la que tenia millor premsa i la que ens oferia més confiança. I no ens vam equivocar. 

La recollida a l’Aeroport d’Oakland és senzilla i ràpida i el mateix passa amb la devolució. El cotxe no ens va ocasionar cap problema i això que l’exigència va ser màxima al llarg del 5300 km recorreguts i les altes temperatures que va haver de suportar (ell i nosaltres).

Cal afegir que des de la Terminal 1 de l’aeroport d’Oakland hi ha un Bus llançadora que et porta gratuïtament als aparcaments on es troben totes les companyies de lloguer de cotxe. La cosa és molt fàcil, fins i tot nosaltres ho vàrem trobar.

Una cosa important, si arribeu a l’Aeroport d’Oakland, llogueu el cotxe a l’aeroport d’Oakland i no al de San Francisco. Una obvietat? Si, però no seria la primera vegada que, pensant que es va a San Francisco, es lloga el cotxe en un aeroport equivocat i la sorpresa quan arribes és majúscula.

Si no heu conduit mai un cotxe automàtic i teniu molt integrats els hàbits de conduir un cotxe amb canvi de marxes manual, us recomanaria que féssiu un parell de practiques abans de sortir de viatge. Trobar-te a l’aeroport de destí assegut davant del volant d’un cotxe que no coneixes i haver-te d’enfrontar al tràfic d’una gran ciutat, no és una tasca gens fàcil. Si no teniu ocasió de fer-ho, sempre us quedarà el recurs de lligar-vos la cama esquerra al seient del cotxe. Així evitareu algun que altre ensurt. 

Recollir i retornar el cotxe al mateix punt és un estalvi econòmic molt interessant que cal tenir en compte.

L’Hotel

Arribats al destí i amb el cotxe ja llogat, cal dirigir-se a l’hotel per descarregar les maletes, refrescar-se i, en funció de l’hora d’arribada i les ganes que es tinguin, o bé sopar o bé foguejar el cotxe anant a Sausalito (35 minuts) per veure la posta de sol sobre San Francisco des de l’altra costat de la Badia. 

 Per sopar al costat de l’hotel, la millor opció és el Jolly Rogers Diner per anar acostumant l’aparell digestiu a la dieta que ens espera. 

L’Hotel escollit és el Days Hotel Oakland Airport-Coliseum. Un Hotel molt a prop de l’Aeroport, al costat de l’autopista i molt ben situat per, l’endemà, evitar el tràfic de sortida d’una gran ciutat i estalviar temps i fatiga en el viatge cap a Yosemite, la següent etapa.

El preu de l’Hotel inclou l’esmorzar, aparcament gratuït dins el recinte i wifi també gratuït a totes les dependències.

 
Sausalito (amb permís del Jet Lag) 

Sempre i quan no estigueu molt perjudicats pel Jet Lag i tenint molt present que l'endemà haureu de matinar, es pot anar fins a Sausalito per veure la posta de sol sobre San Francisco des de l'altra costat de la badia. Una perspectiva diferent i que, si la boira ho permet, gaudireu d'allò més. 

Nosaltres, malauradament, no varem tenir sort. El retard de 2 hores en l'escala d'Arlanda va fer que arribéssim a Sausalito ja de nit i amb un fred (a finals de juliol) que glaçava el poc alè que ens quedava. Malgrat tot, l'excursió s'ho va merèixer. 

Sausalito 

(aquesta foto no es meva)

 

 I desprès, retorn a l'hotel, que demà ens espera un dia molt exigent.

continuarà amb el Dia 1...

La ruta de tornada

Gallup (fer 2 nits)

Kingman (fer 1 nit)

Santa Mónica (fer 3 nits)

San Francisco (fer 3 nits)

La ruta d'anada

Oakland (fer nit)

Yosemite (fer nit)

Lone Pine (fer nit)

Las Vegas (fer 2 nits)

Williams (fer nit)

Grand Canyon (fer nit)

Monument Valley (fer nit)

Flagstaff (fer nit)

Holbrook (fer nit) 

Gallup (fer 2 nits)

continuarà...

Planificar

Necessari? Imprescindible.

Si preteneu fer determinades coses, si voleu el vol més econòmic i en les dates que us convenen, si voleu allotjar-vos en els hotels i motels escollits, si voleu veure i/o assistir a diferents esdeveniments en dies i hores concretes,..en definitiva, si voleu que el viatge s'ajusti o s'assembli el més possible al que desitgeu, poseu-vos amb temps i tot serà més fàcil i satisfactori. 

CLAUS: 

Els dies blaus corresponen als desplaçaments en avió.

Els dies verds als parcs naturals.

Els dies taronja a la Ruta 66.

Els dies gris a les ciutats.

El tramat negre als hotels i/o motels reservats.

Els tramats en groc a les activitats ja concretades i reservades.

Els tramats en blanc, activitats pendents de confirmar en arribar al lloc.

Diligència: Carruatge gran amb diferents compartiments destinat al transport de viatgers.

Però també: Cosa a fer que exigeix d'anar en algun indret més o menys apartat d'on hom es troba.

M'estimo molt al meu germà, però no administro els seus diners, no interfereixo en les seves relacions, no m'hi fico en com ha d'educar als seus fills (els meus nebots), no fiscalitzo les seves decisions i, el més important, no vivim a la mateixa casa.

SI

 

Ben mirat (i desapassionadament) això de la independència de Catalunya tampoc és una cosa tan complicada. Els independentistes votant SI, aconsegueixen la tan desitjada República Catalana Independent i desprès, com diu Martí i Pol, que cadascú es vesteixi com li plagui.

Els comuns, anteposant la República Social a qualsevol pàtria o bandera, també ho tenen fàcil, votant SI aconsegueixen, per la via ràpida, la República (cosa impensable si segueixen al regne d’Espanya) i desprès, una vegada consolidat el nou Estat, guanyen les eleccions i implementen les seves idees socials (cosa impensable si segueixen al regne d’Espanya). 

Els federalistes, més del mateix, votant SI aconsegueixen la República Catalana i a les primeres eleccions, guanyen, i des del Govern proposen la Federació amb el Regne d’Espanya. Això si d’igual a igual que és l’única manera honorable de federar-se. 

I els unionistes? doncs també. Votant SI, ells que estan tan preocupats per la qualitat de vida dels catalans, aconsegueixen un nou Estrat pròsper i amb més recursos que si segueixen dins d’Espanya i aquests recursos els hi permeten augmentar la qualitat de vida de tots els catalans. I quan guanyin les eleccions en el Nou Estat, que demanin formar novament part d’Espanya i segur que davant d’aquesta engrescadora perspectiva tots els catalans els hi donaran suport. 

En definitiva, davant la pregunta, només hi ha una resposta que ho soluciona tot i recull totes les sensibilitats: SI 

Veieu com no és tan complicat.

Reflexions mentre se’m refredava el cafè i se m’escalfava el pap

Sabeu perquè la llengua que es parla a Wisconsin és l’anglès i no el wisconsinià? 

Sabeu perquè la llengua que es parla al Québec és el francès i no el quebequès? 

Sabeu perquè la llengua que es parla a la Toscana és l’italià i no el Toscanès. 

Sabeu perquè la llengua que es parla al Mato Grosso és el portuguès i no el brasiler? 

Sabeu perquè la llengua que es parla a Andorra és el català i no l’andorrà? 

Sabeu perquè la llengua que es parla a Mèxic DF és l’espanyol i no el mexicà? 

Sabeu perquè la llengua que es parla a Canàries és l’espanyol i no el canari? 

I encara més, sabeu perquè la llengua espanyola que es parla a València és l’espanyol i no el valencià? 

Doncs, si sabeu tot això, com podeu explicar que el català que es parla al País Valencià l’anomenin valencià i no català? 

Us adoneu que aquest cas és únic al món? Què l’anacronisme que es dóna en aquest territori no té equivalent en cap racó de la Galàxia? 

En fi, parafrasejant Astèrix: estan bojos aquests ...valencians. O hauríem de dir: espanyols que viuen a València? 

Collons, que fred està el cafè. 

El nom fa la cosa

Inhabilitació 

Estic perplex i una mica acollonit. Veient com tracta el govern (en funcions) d'Espanya a aquells que fan bé la seva feina, és a dir, a aquells que compleixen amb les tasques que tenen encomanades, amenaçant-los amb inhabilitacions i multes, que hauré de fer demà quan arribi al meu lloc de treball? Quina haurà de ser la meva actitud? Que li he de dir al meu cap? Hauré de renunciar definitiva i dolorosament a treballar en benefici de la meva empresa i, per contra, seguir les instruccions de la competència sinó vull ser apartat de les meves funcions? No sé si podré dormir aquesta nit.

Grocs i verds envoltats d'inhabilitació. La naturalesa és tossuda.

I la pilota?

Vergonya aliena 

Cansat ja de les injustificables propostes d'aquells equips que utilitzen la violència per enfrontar-se al Barça, explicant que és l'única manera de plantar-li cara, reconeixent, alhora, que no tenen cap argument futbolístic per contrarestar el seu joc; per a quan una lliga europea on només s'hi jugui a futbol i on els equips que hi participin no esgrimeixin la violència ni l' anti-futbol com a únic recurs? Si el futbol ha de ser un gran espectacle on poder gaudir de propostes futbolístiques de primer ordre, perquè hi han de participar agents que no tenen res a veure amb aquesta idea? Us imagineu una orquestra sintònica amb pedres, bastons i serres elèctriques? Us imagineu una gran obra de teatre on els actors no sàpiguen el seu paper i et facin sentir vergonya aliena? Doncs això.

 

No me la podia treure del cap

Sugar és divertida. Adaptar al teatre una obra mestra no és una tasca gens fàcil. La fidelitat amb la que s’ha fet, seguint el guió original, és un dels seus mèrits més destacables. La posada en escena en podria ser un altre, mentre que les interpretacions, la solvència amb la que defensen els seus personatges els actors i actrius, és el component més irregular del muntatge. No tinc clar que, per a que una adaptació teatral rutlli, se li hagi d’afegir una gran dosi d’histrionisme. En aquest cas concret, i no és l’únic, els personatges més cridaners són els que més desentonen. Però, en general, la cosa funciona i les dues hores d’espectacle passen en un sospir. Reconec que haver vist “n” vegades “Some like it hot” no ajuda gaire a un judici objectiu, però, malgrat l’esforç, no me la podia treure del cap.

 

Fa llum, però no és el sol

Reina per un dia 

Innovadora com poques i avançada al seu temps, Madrid ho vol petar. Com? Doncs fent que el rei Melcior de la propera cavalcada sigui una dona. Genial! Els nous temps i les noves polítiques demanen, a crits, noves iniciatives. I quina millor iniciativa que esventrar la tradició torpedinant la línia de flotació dels reis d’Orient? Cap ni una. El més curiós del cas, i d’aquí el meu desconcert, és que la dona que farà de Melcior no anirà vestida de dona, ni ho farà a cara descoberta. La dona triada per fer de rei anirà vestida d’home i s’amagarà darrera una frondosa barba. Imagineu el desconcert de la mainada quan vegi que el seu idealitzat rei té veu de dona, faccions de dona, formes de dona i es mou com una dona. Poseu-vos en la seva pell i intenteu esbrinar que pot passar pel seu cap. Que li direu a un nen/nena de cinc anys quan us pregunti perquè el rei blanc és una dona que es vesteix d’home? La resposta no és senzilla. Fugirem del foc per caure a les brases? A veure si, en nom de la modernitat, aconseguirem modificar una tradició centenària per abraçar una inquietant transexualitat. Si s’ha de canviar la tradició, que es canviï bé. No donem el missatge tronat de que una dona no val res per ella mateixa i s’ha d’amagar darrera l’aparença d’home per poder desfilar com a rei en una innocent cavalcada. La canalla és molt llesta i el missatge és terriblement demolidor.

En una galàxia molt propera...

El despertar de la força 

Si heu vist "El despertar de la força" sabreu de que parlo i, si no l’heu vist, no crec que es pugui considerar un espoiler el que us reveli el nom dels dos nous protagonistes de la saga. En l’escena que es presenten l’un a l’altre, la cosa va més o menys així:

Com et dius? Li pregunta ella. 

Em dic Fin, li respon ell. 

Jo sóc la Rei, acaba ella. 

Fin i Rei. Potser pels angloparlants no té cap mena de significat, però, convindreu amb mi que, pels d’aquestes latituds i amb la situació especial que estem vivint, la cosa és molt més que una feliç coincidència. Que els protagonistes es diguin Fin/Rei i lluitin per la República enfront de la dictadura Imperial és un fet força significatiu que no deixa dubte a la interpretació. Sembla com si els guionistes s’haguessin inspirat en la nostra realitat, la nostra realitat actual, per exemplificar la lluita del bé contra el mal, l’anhel de llibertat davant la coerció i de la democràcia enfront la dictadura. Inquietuds universals, galàctiques en aquest cas, i que són compartides per milions de persones que no renunciaran als seus objectius d’emancipació, ni claudicaran davant la irracionalitat Imperial que vol súbdits mesells i obedients. 

Fin del Rei. Cau el costat fosc i s’imposa la República. 

El despertar de la força és un fet, ho proposa en George Lucas i ho certifica el meu país.

Una peli de merda

Som: de poca fondària

Som la solució 

Davant un cartell del PSC on es podia llegir: "Som la solució". He pensat, doncs mira, un partit que afronta les eleccions espanyoles de manera honesta i sincera. Només cal anar al diccionari i buscar la paraula “solució”. Llegireu: acció de dissoldre una substància en un líquid. Clar, oi? La substància no pot ser una altra que el propi partit i el líquid, al que fa referència, la indefinició i la deriva dels darrers anys. Per completar la definició, podeu anar a la paraula anterior: Soluble. Aquí hi teniu la clau. Soluble: Susceptible d’ésser dissolt. Tot això sense anar onze paraules més avall i trobar, som. Som: de poca fondària.

Colló amb l’eslògan!

Gràcies PSC per la vostra transparència. 

No cal afegir res més.

Canviar de perspectiva

Miscel•lània? Macedònia? 

Ara que som junts voldrem saber allò que no sabem i sovint ens preguntem: 

Ara que Le Penn arrasa a França, també omplirem els perfils de Facebook amb els colors de la seva bandera? 

Ara que Rajoy s’amaga darrere les faldilles de la Soraya, direm que ho fa per covardia, manca de nivell o per no haver de donar explicacions sobre la corrupció? 

Ara que Rivera ha deixat clar el seu nacionalisme espanyol (i excloent), està justificat que es condemni i s’agredeixi qualsevol nacionalisme que no coincideixi amb el seu? 

Ara que el Girauta s’embolcalla amb la bandera espanyola, es pot afirmar que està en possessió de la veritat absoluta i cap altra opinió és legítima? 

Ara que ja han diagnosticat que el que patim els catalans és una malaltia mental incurable, serà hora que reconeguin que el tractament aplicat fins ara no és vàlid i que ens convé un entorn diferent per millorar la nostra salut? 

Ara que ja ens han colat el dogma que Déu va fer Espanya a la seva imatge i semblança. Que la va fer una i indivisible. Ara que ja sabem el que Déu pensa, se’ns pot reconèixer el nostre agnosticisme i que se’ns accepti el nostre dret al dubte sobre la infal•libilitat d’aquest Déu tan sapastre? 

Ara que tots els candidats espanyols s’omplen la boca amb la seva gran nació, és Espanya l’única nació possible? 

Ara que el Madrid ha golejat (amb connivència) al Getafe, es pot afirmar que l’exhibició del Barça no va existir i que no la va veure tot el món? I l’afer de la Copa, que potser no va ser un ridícul de primera magnitud? 

Ara que ja tenim una mica de perspectiva històrica, perquè alguns desinformats s’entesten a seguir dient que el Madrid és el millor club del món, quan va ser un club protegit, afavorit i mimat per una terrible dictadura i ho segueix sent en una fràgil neo- democràcia? Pot ser el millor club del món un club que té els seus peus al franquisme, les extremitats d’una oligarquia, l’estómac de la banca i el cap d’un castor? 

Ara que tant s’està parlant del canvi climàtic, no seria bo que els encarregats de frenar aquest canvi no fossin els mateixos que l’han provocat? 

Ara que som junts direm el que tu i jo sabem i que sovint oblidem.

Maleïts bastards

Una pel·lícula terrorífica

Properament, als pitjors del seus malsons