Llambordes, barres i estrelles

Per via anal

Senyors i senyores de la tercera via, bones noticies: el PP tornarà a guanyar les eleccions espanyoles. Comença el canvi i s’enceta el camí que portarà a l’entesa definitiva entre Espanya i Catalunya. Felicitem-nos tots!

El final de la guerra

El divorci

Perquè, si el divorci és una eina útil per resoldre conflictes de parella en última instància, no ho pot ser per resoldre, civilitzadament, conflictes entre nacions que no s’entenen? El divorci, com a tal i reconegut per llei, era impensable fa només uns pocs anys. Perquè si les lleis es poden canviar i adaptar a les necessitats de les parelles malavingudes, no es poden canviar per donar sortida a situacions de bloqueig entre territoris amb diferents interessos i necessitats? És legítim, intel•ligent i just forçar la convivència entre parelles que no s’estimen, que no es respecten i no s’entenen? No és més “normal”, i d’aquí l'oportunitat del divorci, trobar una fórmula que separi davant la llei allò que ja està separat de fet? D’on neix aquesta obsessió per mantenir unides sensibilitats oposades i objectius diferents? La força i el precari argument de la possessió no poden ser els vectors determinants de cap relació. El divorci és la solució i així ho entén l’immensa majoria del món civilitzat. 

Aneu-vos fent a la idea.

Excés de seny

El seny del serf

La rauxa d'uns quants és la que mou el món i fa avançar la Humanitat. La rauxa d'uns quants és la que ens va treure de les cavernes, la que va inventar la roda i la que ha permès a gent com en Duran viure en democràcia. La rauxa d'uns quants farà que demà sigui infinitament millor que avui.

Independència impossible?

A Madrid fins i tot li dediquen una plaça

Catherine Izeta-Jones

Broken City

No entenc el perquè algunes persones s'escandalitzen quan Iceta diu que no descarta pactar amb C'S desprès de les eleccions. Què potser no és normal que 2 opcions polítiques similars i amb els mateixos interessos s'associïn? Ens podria sorprendre del PSC de fa 20 anys, però no del incognoscible succedani en el que s'ha convertit.

Aposta pel 27...S i fes saltar la banca

Zona de confort

Si quan tens set, beus. Si quan tens gana, menges (si pots). Si quan tens calor, busques l'ombra. Si quan tens fred, busques el solet. Si quan estàs malalt vas al metge. Si quan estàs trist, aspires a la felicitat. Perquè, doncs, quan estàs davant l'oportunitat de ser independent et resignes a seguir sent dependent? Fem amb naturalitat allò que ens demana el cos i abandonem, sense por, la submisa zona de confort.

Feu cas al Colom

Dòric, Jònic o Corinti?

Penjats i de cap per avall

Segueixen verds i sense iniciativa

Haurem de convenir que, desprès d’anys de deriva política, IC verds ha perdut definitivament la iniciativa. Tots els seus esforços estan encaminats (o encamats) a no quedar-se despenjats en la cursa per assolir una certa quota de protagonisme que cada cop els hi és més esquiu. Es mouen a remolc d’altres iniciatives i cerquen desesperadament fórmules semàntiques , i força inversemblants, per fer-se un lloc dins d’una realitat a les antípodes de l’ambigüitat del seu ideari. Mentre l’actualitat exigeix definició, IC verds s’entossudeix a defensar l’abstracció. Es converteix, d’aquesta manera, en l’estendard del dubte permanent i es tanca en un laberint ple de racons però sense cap sortida. Que la seva proposta estrella sigui l’encaix amb Espanya diu ben poc de la capacitat d’anàlisi dels seus líders i de la ingenuïtat d’uns dirigents obsessionats en formar societat amb uns socis que no els han volgut, que no els volen, ni els voldran mai com a tals. Un suïcidi, que com a opció política és legítima, però que no aporta res a les expectatives d’un col•lectiu que necessita iniciatives per a resoldre el seu futur immediat. El que si que se’ls hi ha de reconèixer, als desconcertats líders d’ IC verds, és que, malgrat haver perdut tota iniciativa, segueixen estan tan verds com el primer dia.

Futurible

En casa del Herrera cuchillo de palo 

Ai Joan, funambuliste Joan! Els teus calculats equilibris es van tornant cada cop més precaris sobre la corda que s’afluixa. Els fets són tossuts, el present s’obstina en sobrepassar-te i el futur, aquest nostre futur, ja no admet la indefinició. Per a nosaltres haurà de quedar clar, d’una vegada per totes, si puges o baixes, si vas o vens i tu, amic Joan, hauràs de reconèixer que treballes pel teu país, que treballes per Espanya i la seva pervivència en el temps i l’espai. Fora caretes i foragitem el carnaval. A cara descoberta, que tothom defensi el que creu, però que ho faci de manera honesta i sense dissimular la seva veritable naturalesa i el seu prioritari objectiu. Joan, amic Joan, som grandets i entendrem perfectament per a que i per a qui treballes, quins són els teus anhels i on vols tenir la casa dels seus somnis. I no passa res. Has tingut l’oportunitat de fer estris d’acer de primera qualitat, però has triat malvendre l’excel•lent matèria prima de la que disposaves. I ara, a les portes del gran repte, t’hauràs de conformar amb un trist, rudimentari i maldestre ganivet de fusta. Sempre et quedarà el consol de fer una cooperativa amb el majorista Iceta, un reconegut artesà d’eines inservibles.

I de postres?

Crema catalana

Només un milió 

Un milió de persones. Només un milió de persones han respost a la crida unitària contra el terrorisme islàmic. Només un milió de persones s’han manifestat pels carrers de Paris mostrant el seu rebuig pel mortal atemptat contra el setmanari Charlie Hebdo. Només un milió de persones han sortit al carrer i han expressat públicament la seva posició (i determinació) contra la barbàrie fanàtica i assassina. Vol dir això que les persones que s’han quedat a casa estan a favor del terrorisme? Es pot deduir d’aquesta expressió que la majoria silenciosa que no ha sortit al carrer està a favor del sagnant atemptat? Es pot afirmar que tots aquells que no s’han manifestat en contra dels tràgics fets, n’estan a favor? 

Aquesta és, sens dubte, i a les proves em remeto, l’argumentari que han fet servir amb insistència i repetidament els partidaris del unionisme espanyol per desacreditar el poder de convocatòria del independentisme a Catalunya. Quan prop de 2 milions de persones al carrer, quan prop de 2 milions i mig de persones exercint el seu dret a vot, quan tot això no ha estat més que una minoria desorientada davant de tota aquella gent que es quedava a casa i, en conseqüència, n’era contraria. Quan se’ns ha volgut fer creure que l’expressió del carrer no ha estat més que la dèria d’una minoria exaltada en front del seny d’aquells que prefereixen el silenci. Quan tot això ha passat a casa nostra i la no participació ha sumant en bloc en contra d’aquells que si que participaven. Quan s’han llegit (i manipulat) les xifres a conveniència i han estat utilitzades per defensar uns arguments indefensables. On són ara els abanderats de les majories silencioses? Senyora Sánchez Camacho, senyor Trillo, senyor Rajoy, senyora Cospedal, senyora Saez de Santamaria,...s’atrevirien a afirmar que tota la gent que avui s’ha quedat a casa i no ha participat a la manifestació de Paris està a favor del terrorisme. Tots els ciutadans francesos que no han sortit al carrer, són o no són una majoria silenciosa que està radical i monolíticament en contra de la llibertat d’expressió, de la pau i del respecte?

El meu regne per un càrrec

Un futur esplèndid 

El flamant nou cap visible de Podemos/Podem a Barcelona, el senyor Marc Bertomeu Goixens, comença amb mal peu (o no) la seva trajectòria política. Si a Podemos/Podem, pel seu discurs fundacional, se li ha d’exigir un fet diferencial que l’allunyi de l’actual “casta”, és a dir, que tingui un comportament radicalment ètic en contraposició a tot allò que pretén combatre. Diríem que el senyor Bertomeu no és precisament l’exemple que li correspon. Al marge de que el seu pare sigui ric, fet que podríem arribar a obviar ja que no es pot responsabilitzar a un fill pels “mèrits” del seu progenitor, el bo d’en Marc ens ha fet saber, amb insistència i persistència, que no és independentista. Pot ser si, però, aleshores, que hi feia inscrit en la candidatura de “Sobirania i progrés”? Un error? Es va equivocar de llista? O, senzillament, com a bon polític i que vol fer carrera en la política, buscar la millor manera de guanyar-se la vida al marge de qualsevol mena d’ideologia? Menteix el senyor Bertomeu ara que forma part d’una llista unionista o mentia abans quan formava part d’una llista independentista? En qualsevol cas, Marc Bertomeu Goixens, menteix o ha mentit. Li pronostico un futur brillant perquè té molt clar l’objectiu, els ressorts que ha de fer servir, les tecles que ha de tocar i els mitjans que ha d’utilitzar per aconseguir-ho. El senyor Bertomeu té molt integrat el nom que l’aixopluga: Podemos i, amb ell, el lema de “la casta”: “el fin justifica los medios”.

Un futur esplèndid!

Per aquest forat passarà la independència

Cornuts i pagar el beure

El PP es va presentar a les darreres eleccions amb un punt estrella en el seu programa: “no apujarem l’IVA”.

Al poc temps d’instal•lar-se al govern, i seguint la dinàmica d’incomplir totes les promeses electorals, decideixen apujar l’IVA. 

El Ministre d’economia, Cristóbal Montoro, apareix davant dels mitjans per justificar aquesta mesura. En mig de la sorpresa general, i amb tot el cinisme d’un cínic convençut i experimentat, ens diu: “si tots els ciutadans paguessin l’IVA que els hi correspon, no ens veuríem obligats a apujar-lo”. 

Si, ho heu sentit bé, encara que costi d’entendre. És a dir, davant la incapacitat de combatre el frau fiscal (quantificat entre un 20 i un 25%), de perseguir als defraudadors i castigar als infractors, al ministre d’economia de l’Estat espanyol, no se li acut una altra cosa que apujar l’IVA a aquells que ja el paguen. A aquells que compleixen escrupolosa i puntualment amb les seves obligacions tributaries. 

El senyor Montoro preocupat única i exclusivament per l’afany recaptatori, no només perdona als delinqüents, sinó que penalitza als honrats contribuents. Tot un exemple de com un ministre pot ser ineficaç, incompetent i vergonyosament injust. I no em vull imaginar que el problema no fos el de que no és capaç de fer pagar a aquells que no paguen, sinó que, senzillament, no vol, i que ja li estan bé les coses com estan. 

No sé si en una Catalunya independent ho farem millor, però tinc clar que estem davant una gran oportunitat de fer-ho diferent.

Incomparable

Elx-emple 

Les comparacions són odioses tal i com diu l’aforisme? Doncs no. Les comparacions, en la majoria de casos, són un clar exemple d’una realitat evident. 

Comparem dos partits de futbol, un del Barça i un del Madrid. I per fer-ho més científic, que sigui contra el mateix rival. Posem per cas, l’Elx. Mentre al Barça li expulsen un jugador, injustament segons la nova normativa, al Madrid, davant del mateix rival, li assenyalen un penal inexistent al seu favor que canvia radicalment el partit. Mentre el Madrid no ha de patir davant l’adversitat perquè sempre apareixerà un xiulet amic per donar-li un cop de mà, el Barça ha de preocupar-se, i molt, perquè, en el moment menys pensat, una decisió arbitrària li esguerri la feina feta. 

Aquestes són, per alguns, les comparacions odioses que es voldrien estalviar, però cal assenyalar-les perquè ningú es dugui a engany i fer evident la veritable (i tossuda) naturalesa dels fets.

Viatge a la Lluna

11-S 

Repàs escolar 

A les portes d’un nou curs escolar, convindrà repassar algunes matèries per comprovar si l’estiu ha estat profitós i hem après tot allò que cal saber. 

Començarem per la Història, que ens ajuda a situar-nos, i preguntarem: algú em pot posar un exemple d’un poble que hagi accedit a la seva independència sense contravenir la llei vigent? Amb un sol cas em val.

Resposta: Cap. 

Continuem amb la Física, que ens facilita la comprensió de l’espai, i preguntarem: em podeu explicar el Principi d’Arquímedes? 

Resposta: Un cos insoluble totalment o parcialment submergit en un fluid (líquid o gas) en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja. 

Seguim amb la Química, que ens permet conèixer la composició i compatibilitat dels diferents elements que trobem a la natura, i no us demanarem que ens descrigueu el Batolito de Nisa-Alburquerque, sinó que feu un senzill experiment: Ompliu fins la meitat amb aigua un got de vidre transparent i afegiu dues cullerades d’oli d’oliva. Espereu un parell de minuts i ens expliqueu el que veieu. 

Resposta: Incompatibilitat de fluids. 

I acabarem amb les divertides Matemàtiques, que és, malgrat totes les reticències, la ciència més exacta que coneixem. I farem una aparentment senzilla pregunta: 3.500 és igual a 1.800.000? Ho és o ho pot arribar a ser aplicant alguna fórmula homologada? 

Resposta: No. Categòricament, no.

A plena llum

El talp 

Quan el sindicat, mitjançant el seu delegat de zona, em va oferir una indecent quantitat de diners per fer de talp, no vaig tenir el més petit dubte en acceptar l’oferta. Se’m demanés el que se’m demanés, jo era el seu home. La meva situació econòmica no passava pel millor moment. Mai havia tingut la precaució d’obrir comptes a Suïssa i els meus fracassats intents de traslladar els estalvis a Andorra mai havien trobat un transport mínimament solvent. 

La maleïda crisi, unes inversions catastròfiques i un puntet de mala sort varen volatilitzar el meu sanejat patrimoni. En aquest punt, estava disposat al que calgués per poder sobreviure, encara que hagués de vendre la meva ànima al diable. I va arribar l’oferta. En el pitjor moment, en aquella convergència de despropòsits, algú, al final del túnel, va obrir una finestra de claredat. La finestra que m’havia de convertir en tot un espia a canvi d’uns diners als que no podia renunciar. 

Aquest cop no es tractava d’ideals, conviccions o creences, només diners, única i exclusivament diners que m’havien de rescatar de la puta misèria que m’ofegava. I així va ser com, de la nit al dia, em vaig convertir en el talp més sapastre de la meva territorial. 

I perquè sapastre? Doncs perquè no n’encertava cap. Algú m’hauria d’haver donat un mínim de formació. Algú m’havia d’haver instruït sobre quina mena d’informació tenia interès i quina no. Algú m’hauria, i no és molt demanar, d’haver vacunat contra l’empatia i la síndrome d’Estocolm. Resumint, algú m’hauria d’haver dit quin objectiu perseguíem i que calia fer per aconseguir-ho. 

Res! I així va anar. La informació i les estratègies les treia llegint els diaris, les accions a seguir i les campanyes programades eren de domini públic i, finalment, vaig acabar simpatitzant amb els companys als que espiava i, el meu greu, abraçant el seu ideari. 

Conscients de la meva desviació, de la meva deriva ideològica, el sindicat em va cridar a capítol per certificar el meu “finiquito”. Em va desproveir dels meus privilegiïs, em va rellevar de les meves obligacions i, evidentment, em va tallar el finançament. Tot amanit amb l’amenaça de terribles conseqüències si ho feia públic. Ningú havia de saber que un sindicat garant de l’ètica i els bons costums posava en entredit el seu nom embrutant-se les mans amb pràctiques de dubtós procediment i nul•la moralitat. 

Ara, he tornat al principi: no tinc un “duro”. Però, i això no té preu, he deixat de menjar cucs, la humitat no em castiga els ossos i visc al descobert amb els ulls ben oberts.

Si la V baixa, l'autoestima puja

Sé qui ets i sé que vols