Té delicte 

Imagineu, ni que sigui per un moment, que allò de Lleó (l’assassinat de la Presidenta de la Diputació) hagués passat a Catalunya. A hores d’ara, i n’estic convençut, la Brunete estaria desfilant per la Diagonal de Barcelona, les ràdios i tv públiques estarien ocupades per l’exèrcit, la Generalitat intervinguda, els Ajuntament militaritzats i s’hagués declarat l’“Estado de Sitio” en tot el territori. 

Tal i com estan les coses, i en tenim com a prova fefaent l’intranscendent episodi de Terrassa, un afer insignificant que va donar la volta al món tres vegades, que va anar a Saturn i va tornar i encara cueja, malgrat la falsedat del seu argumentari. Doncs si això del Navarro va servir d’excusa per exercitar l’artilleria, que no hagués passat amb un incident d’aital tragèdia?

Pensa-t'ho bé i no la caguis.

Jo ja he votat

Metamorfosi

Papallones a l’estómac 

Papallones a l’estómac? És evident que tot enamorament ens produeix una rara sensació a la panxa, una sensació que no teníem abans de l’enamorament i que caducarà, en el millor dels casos, als set anys sense remissió. Aquest pessigolleig intestinal, per tribut a la poètica i aprofitant la proximitat lèxica, hem convingut a descriure’l com: “tenir papallones a l’estómac”, però el que realment correspondria, per ser més precisos, és el de: tenir hormones a l’estómac. 

Ja sé que aquesta descripció és més prosaica i s’allunya dels estàndards romàntics, però no estaria de més ser rigorosos des d’un bon principi per anar preparant (i entenent) tot allò que vindrà desprès. És més fàcil passar de l’hormona de l’enamorament a l’esgotament de la dopamina, que passar de les volàtils papallones a les emigrants cigonyes. 

En el primer cas hi ha arguments i proves científiques que ho poden explicar, mentre que, en el segon supòsit, no hi ha manera racional de justificar un canvi tan dràstic i radical. En un procés natural, les hormones es deterioren amb el pas del temps i les glàndules que les produeixen es tornen mandroses i poc actives. El que no és tan fàcil d’entendre, per molta voluntat que s’hi posi, és com unes papallones, unes meravelloses i acolorides papallones, es converteixen en uns capolls autistes d’on surten veritables desconeguts.

Para ser feliz quiero un camión

El camió de Loquillo 

Loquillo ha fet allò que acostumen a fer els mediocres per aconseguir el que mai podran aconseguir per mèrits propis: recórrer a l’escàndol que li doni portades i minuts mediàtics que ja no té. Però és que Loquillo no és només un “artista” mediocre, un cantant sense veu defensant lletres que li fan els altres, Loquillo és una persona tòxica amb un nivell intel•lectual clarament deficitari i una marcada orientació cap a la síndrome d’Estocolm. 

Tampoc cal, però, atabalar-se en excés, ni esquinçar-se les vestidures. El comportament de Loquillo entra dins de lo previsible en un individu desorientat i mancat d’autoestima que renuncia a la seva llengua, que oblida els seus orígens i renega del seu país. 

Loquillo, com Boadella i tants altres pseudo artistes, s’estimen més fer el paper de bufó de la Cort (on hi ha els diners i els favors) que no el que els hi correspondria per ètica, tradició i higiene. 

Tot i entenent que els hi sigui difícil respectar els anhels, les necessitats i la voluntat dels colonitzats, els hi demanaria, com a mínim, tinguin la decència d’estalviar-se les mentides, les infàmies i les injúries mentre cerquen el seu lloc a l’ombra del poderós. 

Si tot el que Loquillo necessita per ser feliç és un camió, i a hores d’ara encara no l’ha aconseguit, que no ens faci responsables als catalans de la seva incapacitat i insatisfacció. Faria bé en exercitar-se en l’autocrítica i buscar en la seva ignorància el resultat de la seva mediocritat. Això o recórrer a verkami.

De més verdes en maduren

El plàtan

Em consta que, l’energumen que li va llençar un plàtan a Dani Alves durant el partit de futbol entre el Vila-real i el Barça, no ho tornarà a fer. I no ho tornarà a fer perquè estigui penedit de la seva conducta, del seu inadmissible racisme, sinó per les conseqüències que el seu desafortunat acte va tenir en l’esdevenir del joc i en el resultat final. 

Tothom coneix les bondats del plàtan, les seves propietats nutritives, la capacitat per generar dopamina i els efectes reconstituents que causa en els organismes que l’ingereixen. Doncs així va anar; i un fet, aparentment intranscendent i de mal gust, va acabar per ser el punt d’inflexió que va donar la volta a un partit que estava perdut i va permetre al Barça una remuntada impensable fins aquell moment. 

Poc s’imaginava, el groguet racista, que el seu plàtan acabaria als budells de Dani Alves i el seu ràpid metabolisme capgiraria una situació que el Vila-real semblava tenir perfectament controlada. 

La saviesa popular ja ens ho avisava: “a l’enemic ni aigua”. Perquè doncs alimentar-lo? A partir d’ara, qui més qui menys, s’ho pensarà dues vegades a l’hora de donar de menjar a qui et pot fer la guitza. 

Doneu-li espinacs al Popeye i patireu les conseqüències. Avisats esteu!

L'evidència

La pipa 

Espanya, l’Espanya vertebral, em recorda cada cop més aquell quadre de Magritte en el que es veu la imatge d’una pipa amb un text al peu que diu: “això no és una pipa”. El que, a primera vista, pot semblar una contradicció o una “boutade” per part de l’artista, no és més que una veritat de l’alçada d’un campanar.

Efectivament, la pipa pintada per Magritte no és una pipa real, sinó la representació d’una pipa. Un quadre, una fotografia, una escultura o qualsevol altre representació d’un determinat objecte, paisatge o persona, només és una interpretació de la realitat que mai es podrà convertir en l’original. 

Per això, i des d’aquesta perspectiva, Espanya em recorda tant aquesta pintura. Las Cortes, els seus polítics, el Tribunal Constitucional i qualsevol altre col•lectiu espanyol que se’ns vingui al cap, només són representacions de la realitat que haurien de ser i a la que volen assemblar-se. 

Un Parlament que nega el dret de vot als seus ciutadans, conculcant així els principis bàsics de la democràcia, no és un Parlament democràtic sinó una perversa representació d’un Parlament democràtic. Uns polítics que segresten el dret a decidir dels seus conciutadans, no són uns polítics democràtics, sinó una barroera representació d’uns polítics democràtics. Un Govern que nega sistemàticament la representació ciutadana i no respecta les seves decisions, no és, des de cap punt de vista, un govern democràtic, sinó una esperpèntica representació d’un Govern democràtic. Un Tribunal Constitucional que impugna els drets essencials de les persones i obvia la voluntat popular, no és un Tribunal Constitucional democràtic, sinó una calamitosa representació d’un autèntic Tribunal Constitucional democràtic. 

I així anar fent fins que la pipa pintada tregui fum o nosaltres, escèptics de mena, decidim deixar de fumar.

videoclip 6B amb subtitols

Per a exemplars evolucionats

Submissió impossible

En tot aquest procés, llarg, feixuc, però imparable procés, cap a la independència, hi ha un aspecte que em desconcerta per damunt de qualsevol altre: la defensa aferrissada de la dependència. No entenc, per molt que m’hi esforci, l’argument i les justificacions que fan servir aquells i aquelles que, ja no en el marc actual, sinó en qualsevol mena de marc, són partidaris de la submissió, del tutelatge, de la delegació de competències, de l’administració de la caixa i de la renúncia a la presa de decisions. 

Si entenem, hi així ho hem d’entendre, que la lluita per l’emancipació i l’aspiració a aconseguir les més altes cotes de llibertat ens són inherents i estan impreses a foc en el nostre ADN, haurem de convenir que tot allò que no vagi en aquest sentit, no pot ser més que una alteració de la conducta o un trastorn genètic amb greus conseqüències involucionistes. 

No estem parlant d’acords, de col·laboració entre iguals i de suma de competències i esforços. Estem parlant de plegar-se a la voluntat de l’altre, renunciant a la pròpia personalitat i cedint el control absolut sense cap mena de reserva. La dependència d’Espanya que defensen algunes persones des de Catalunya no és una relació voluntària entre subjectes sobirans, ans al contrari, és la conseqüència lògica d’unes personalitats immadures a mig camí entre la por i la inseguretat. 

La independència, i la seva recerca, és un dels objectius bàsics de l’espècie. La dependència només està justificada en individus immadurs, dèbils, necessitats, amb limitacions físiques i/o mentals, amb mobilitat reduïda o mancats de recursos econòmics. La dependència, es miri com es miri, és un estat abominable que sotmet a les persones (i als pobles) a una subsistència indigna. 

A manera d’epíleg, coneixeu alguns sinònims de dependència? Us els recordo. Dependència: subordinació, supeditació, submissió, inferioritat, esclavitud, captivitat, pertinença, domini,... 

I per acabar en positiu. Independència: autonomia, llibertat, manumissió, emancipació, integritat, fermesa, resolució,... 

Les coses pel seu nom.

Versió lliure

La consulta 

Sona el telèfon. Llegeix-ho a la pantalla: 9174371.. Despenjo. 

A l’altra costat de la línia: 

-Buenas tardes don José Luis. Le llamo de Bankia para un asunto de su interés. No le robaré (molt escaient, penso: aquest paio se n'en fot) más de tres minutos de su tiempo. Tenemos un fondo de inversión que, sin ningún riesgo para sus ahorros, le garantiza...i bla bla bla bla bla...¿Le parece una propuesta atractiva? 

-No suena nada mal, pero lo tendré que meditar. ¿Me permite usted que haga una consulta?

-¡Faltaría más! ¿Le parece bien, don José Luis, que le llame el jueves? 

- Si, el jueves, el jueves está bien. Y por cierto, aprovechando su buena predisposición, ¿no podría hablar con sus representantes políticos y conseguir que, ellos también, me permitan hacer la consulta?

 

-… 

Silenci a l’altra banda. 

-Oiga, oiga, ¿sigue usted ahí? 

...

No sé perquè, però tinc la desagradable sensació que no em trucarà el dijous. Bé, ni el dijous, ni el divendres, ni…

Onze de Setembre - Estem preparats (Adaptació Pep Sala- ANC)

Ves que no sigui veritat

La Lucy 

Teniu clar oi que si l’ABC, el Rivera o la Camacho haguessin existit fa 3,5 milions d’anys haurien assassinat a la Lucy per estroncar l’evolució natural de l’espècie i ara no seriem on som? Teniu clar oi que si L’ABC, el Rivera i la Camacho se n’haguessin sortit amb la seva, seguiríem vivint dalt d’un arbre, caminaríem a quatre potes i menjaríem cacauets? 

És una sort que la Lucy sobrevisqués a l’encalçament de l’ABC, el Rivera i la Camacho i els seus fills i els fills dels seus fills trobessin la manera d’escapolir-se dels límits constitucionals per arribar a la platja de la civilització. Altres s’han quedat pel camí. Malviuen entre nosaltres en una situació que els hi és estranya i incomoda. I, a fe de Déu, se’ls hi veu d’una hora lluny.

Així et vull, així et tinc

Vaginal o clitoridiana? 

Tinc un dubte sexual que no em puc treure del cap. Espanya és vaginal o clitoridiana? Sent plaer en la penetració o és més procliu a l’estimulació? És activa en el seu rol o és més aviat passiva en la seva proposta de parella? És d’aquelles que agafa la paella pel mànec (o el mànec per la paella) o es deixa fer, desitjant que el desig arribi? Té Espanya clara la idea d’una relació de parella on el sexe sigui una experiència satisfactòria, complaent i compartida? 

Tinc seriosos dubtes al respecte i la meva experiència personal no m’ajuda a resoldre’ls. Espanya, i als fets em remeto, no és feliç en les seves relacions sexuals i la cara de pomes agres que mostra és un reflex d’aquesta pertorbadora realitat. Espanya pateix un problema d’empatia i, per una patologia endèmica, sempre s’ha mogut millor per la part fosca de l’escenari. La seva Ítaca sexual és la perversió i el seu vaixell, la infàmia. Està negada, perquè s’ha negat amb voluntat malaltissa, al plaer generós i compartit. El sexe per a Espanya és un camp d’explotació i domini. Un terreny abonat al sadisme i l’exercici de la violència. 

El sexe, les relacions sexuals, per a Espanya, és un escenari incòmode que no s’entén sinó des de la humiliació de la parella i la seva derrota moral. Espanya, i no hi ha motius per creure una altra cosa, no és ni vaginal ni clitoridiana. Espanya és una anomalia sexual que baveja de plaer amb el dolor aliè i s’enfila a l’orgasme des de la terra cremada.

#eleutheromania

Tricentenari

L'altra via

Afers exteriors 

És simptomàtic que el membre del Govern espanyol més actiu, més bel•ligerant i preocupat per la independència de Catalunya sigui, precisament, el ministre d’afers exteriors. Vol dir això que per a Espanya el problema català ha passat a ser un assumpte que competeix a la cartera d’afers exteriors? Va començant Espanya a assimilar que ha perdut definitivament Catalunya i, per tant, tot allò que se’n deriva de la relació ja no pertany a l’àmbit de l’interior sinó al de l’exterior? 

Mentre el discurs de la por, l’únic discurs possible per a una Espanya sense arguments, va prenent protagonisme semàntic, el ministre d’afers exteriors, en representació del Govern de l’Estat veí, té cada cop més clar que ha d’engegar la maquinària diplomàtica i escollir un ambaixador amb seu al Passeig de Gràcia.

Petites diferències

La marató 

He llegit: “Negar la llibertat en nom de la igualtat és un concepte jacobí obsolet” 

Això val per a les persones i també per als pobles. No es tracta de tenir com a objectiu que tothom sigui igual sinó, partint d’un escenari d’igualtat d’oportunitats, que cadascú avanci segons el seu criteri, la seva imaginació, la seva capacitat i, evidentment, que ho faci en la direcció que més li plagui. 

Us imagineu, per un moment, un món de clònics on la indolència, la ineptitud, l’estupidesa, la incompetència, la neciesa, la mandra i la vagància, obligui a tothom a encotillar-se en aquests paràmetres en nom de la igualtat? 

Les dones i els homes, també aquells que optin per una tercera via, han de disposar de les mateixes oportunitats, però, en cap cas, s’ha de pretendre que acabin sent iguals. La llibertat d’elecció és el motor que ens fa avançar i la que ens ha tret de la prehistòria. 

Els pobles i les nacions, com a conjunt de persones, també han d’estar subjectes a aquest axioma. Un poble no pot limitar les seves legitimes aspiracions d’emancipació i progrés perquè altres vulguin seguir vivint de la providència, el subsidi i la retòrica medieval. 

No m’imagino una marató, on partint tots del mateix punt i a la mateixa hora, els més preparats hagin d’esperar els últims per arribar tots junts i al mateix temps.

Cames ajudeu-me

La pròpia vida 

Potser si que ho hem encarat malament. Potser si que ens hem equivocat en el plantejament i en la seva aplicació. Potser si que la nostra estratègia hauria d’haver estar una de ben diferent ajustada a la particularitat del cervell espanyol i a la seva desconcertant idiosincràsia. Potser si que hem estat incapaços de saber el que ens convenia i encertar en la manera d’arribar-hi. 

Ves per on, ha tingut que ser un Govern especialment bel·ligerant amb Catalunya, l’encarregat d’obrir-nos els ulls i mostrar-nos quin és el veritable camí. Si la cosa prospera, i espero que sí, no podrem agrair mai a Extremadura i als seus governants el molt que han fet per la independència del nostre país. 

La recent publicació de les balances fiscals per part del Govern de Monago, avalades per un informe de reconeguda vàlua científica i d’un rigor tècnic incontestable, ha estat l’últim cop de mà que necessitàvem i que, em sembla definitiu, per assolir la desitjada sobirania. 

Tota Espanya ja sap, a hores d’ara, la càrrega econòmica que Catalunya li representa. Tota Espanya sap, i si no ho sap aviat ho sabrà, que amb Catalunya dins d’Espanya, Espanya no se’n sortirà. Cal mesures dràstiques que facin que la gangrena no s’estengui i, davant d’aquest escenari desolador, no queda cap altre remei que amputar l’apèndix corromput. 

Espanya, i el món per defecte, ja tenen el diagnòstic precís i el protocol a seguir i aquest no és un altre que la cirurgia correctora. No és hora de temences i solucions a mitges. Calen mesures valentes que garanteixin el guariment. Espanya s’ha de desfer de Catalunya el més aviat possible. Els hi va el futur i, encara més, la pròpia vida.

Chirigota, Esto si que es una chirigota - Clasificatoria

Los García, Catalunya y el futuro de todos