El futur d’Espanya 

Tant parlar de l’incert futur de Catalunya després de la separació i a cap espanyol se li acut pensar que serà (perquè serà) d’Espanya sense Catalunya. Creieu realment que Espanya se’n sortirà sense un dels seus actius més valuosos i determinants? De que viurà una Espanya mandrosa i displicent sense la seva gallina dels ous d’or? A qui espoliarà i d’on traurà els recursos per mantenir la seva còmoda existència? Està per veure el definitiu encaix de Catalunya dins la UE, però, malgrat les possibles dificultats, ho tindrà infinitament més fàcil, i a les evidències em remeto, que una Espanya desorientada, ineficaç i incompetent. Jo, si fos espanyol, que no ho sóc, estaria més que preocupat per un futur gens esperançador i amb indicis de catàstrofe. Potser és per això, albirant la tragèdia, que les reaccions dels espanyols davant la imminent independència de Catalunya són tan viscerals i desesperades. Se’ls hi acaba el xollo i Espanya és a tocar de l’abisme.

...per sempre!

Tornen els toros 

Ja sabia jo que la prohibició de les corrides de toros ens hauria de ser perjudicial. Tenia clar, ja en el moment que es va produir, que d’aquella decisió no en trauríem res de bo. Que aquelles pluges ens acabarien portant aquests llots. Doncs aquí els tenim. Uns llots que ens ofeguen i ens limiten la mobilitat. Resulta que la capacitat normativa fiscal del Govern de la Generalitat de Catalunya es veu greument afectada per la decisió presa en aquell desafortunat moment. No tenint corrides de toros, l’opció de gravar impostos sobre els espectacles taurins desapareix i s’ha de recórrer, per equilibrar les balances i augmentar els ingressos, a pujar l’ impost sobre el patrimoni i els habitatges de segona mà. Tot el contrari que pot fer, i fa, el Govern de Castella-La Manxa que, al no haver prohibit els toros, ha creat un impost taurí que li omple la caixa i li salva l’economia. 

Veieu com no es poden prendre decisions precipitades sense tenir en compte les conseqüències futures. Qui havia de dir que els toros serien una de les claus de volta de la nostra torturada economia? Ni la Pilar Rahola.

Liberté, egalité, fraternité

No anirem a Gènova 

Alain Minc: "França no perjudicarà Espanya per ajudar Catalunya a ser independent" 

Alain Minc, jacobí i assessor personal de Sarkozy, ha fet aquestes declaracions que es corresponen al sentiment tradicional francès respecte a Catalunya. Per això no sorprenen i d’aquí la seva previsibilitat. França ha estat històricament una aliada d’Espanya, sobretot quan s’ha tractat de conservar les fronteres i lluitar contra els enemics comuns que posaven en perill la seva hegemonia. Per això no són d’estranyar les declaracions del gavatx Minc alineant-se amb Espanya per combatre les aspiracions sobiranistes catalanes. No és la primera vegada que França fa costat a Madrid, ni serà, vista la història comuna, l’última. El que desconeix la Història està condemnat a repetir-la. No estic segur que tant Espanya com França desconeguin la Història, ans al contrari, la tenen molt present i és des d’aquest coneixement que uneixen forces per tornar al mateix escenari d’ara farà 300 anys on la seva genocida col•laboració va acabar com tots sabeu. Tres segles i el mateix escenari amb els mateixos actors protagonistes. Ara només falta que els anglesos ens convoquin a Gènova per tancar un pacte i la tornem a cagar. Si la Història s’ha de repetir espero que el final sigui molt, molt diferent.

Alts com torres

L’exemple del bàsquet 

El bàsquet ens mostra el camí. La selecció espanyola participant en l’Eurobàsquet d’aquest any no tindrà cap representant del Barça. Ja va sent hora que les autoritats esportives espanyoles siguin coherents i facin allò que toca i el que la societat els hi reclama. El Barça no és un club espanyol i pertany a un país que està a tocar de la separació i de la pròpia sobirania. El més lògic, i el que sembla que finalment han entès des de Madrid, és que la selecció espanyola, començant per la del bàsquet, estigui formada única i exclusivament per jugadors del país que representen. Això passa arreu i és bo que Espanya ho vagi posant en pràctica. Espero que, amb aquest encertat precedent, les altres seleccions espanyoles hi prenguin nota i procedeixin en conseqüència. Enhorabona a la Federació Espanyola de Bàsquet per la seva sàvia, necessària i higiènica decisió. Cap més selecció espanyola amb jugadors catalans!

Una font amb millor olor

Fuentes que no has de beber, déjalas correr

Manel Fuentes: No m'hauria permès fer 'El Matí de l'Estelada'"

Ho voldrà emmascarar de la manera que més li convingui. Hi podrà posar mil i una excuses. Podrà justificar, i justificar-se, amb els arguments que més li plaguin. Que si ell no cedeix. Que si ell no accepta pressions. Que vol fer una radio oberta i per a tothom. Que és un abrandat defensor de la pluralitat. Que no vol fer un programa independentista. Que si patati que si patatà. Però la realitat és molt més senzilla. Manel Fuentes deixa Catalunya Radio perquè ha fracassat. L’audiència, que d’això en sap una mica, li ha donat l’esquena i el programa que Fuentes encapçala ha tocat fons. 

No es per fer-me el xulo, que no toca i és de mal gust, però el Matí de Catalunya Radio amb Manel Fuentes va nàixer cadàver. Aquest noi tindrà altres virtuts, però hi ha coses per a les que no val o, directament, està negat. 

El programa, amb ell al capdavant, no ha fet més que anar endarrere. El matí de referència per a molts catalans des de fa molts i molts anys ha patit una de les davallades més estrepitoses i lamentables des de la seva fundació. I tot gràcies a la incompetència d’una de les persones més grises i amb poca gràcia del panorama comunicatiu del nostre país. 

Ara es podrà fer la víctima i anar explicant les seves historietes a tots aquells que el vulguin escoltar, que segurament seran més dels que l’escoltaven fins ara, però la realitat no canviarà. Manel Fuentes ha estat una de les pitjors experiències que hem patit i, per sort, la seva trajectòria a Catalunya Radio s’ha acabat. 

Que torni a la inconsistència d’on no hauria d’haver marxat i ja trobarà qui li rigui les gràcies.

Estelades al Bernabeu 

Ja saben els senyors i les senyores d’Intereconomia, els de la caverna mediática, els de la Central Lechera i els Ultrasur que el nou i flamant i car fitxatge del Madrid simpatitza amb l’ independentisme i freqüenta un local social on penja l’estelada? Ja saben a qui han triat per guiar la nau blanca? Són prou conscients de que el seu destí i les seves esperances descansen en un senyor que no se sent espanyol? 

Està clar que el madridisme ha nascut per tragar-se gripaus de la mida d’un puny. Encara no s’han refet de l’efecte catastròfic d’en Mourinho i ara resulta que el que ha de ser un dels seus referents futbolístics és un separatista convençut. 

Mourinho era un talp del Barça. Modric és un fanàtic culé. Isco és un convençut admirador del Barça i, per acabar d’arrodonir-ho, Illarramendi simpatitza amb l’estelada. Com s’ha de veure el Madrid per seguir-li l’estela al Barça. D’aquí quatre dies, estelades al Bernabeu.

IV 

Galop de cavall flac, 

per tristos anys, per aspres 

camins de Sepharad. 

Àrid dolor demana 

aigua benigna, blat. 

Si poca, la clara pluja

que no se’ns torni sang. 

La nostra nit, orella 

parada de l’esglai, 

escolta com s’atansen, 

per l’ample pell de brau, 

rialles sense llavis, 

mal somni cavalcat. 

Salvador Espriu, 

salvador dels mots

Tornen les pistoles

Exportar talent

Científicament comprovat 

La secretaria d’Estat d’Investigació del Govern espanyol, Carmen Vela, acaba d’afirmar, sense ruboritzar-se (que té molt de mèrit), que Espanya té més científics dels que pot absorbir. Veieu com no es té mai tota la informació. Segur que molts de vosaltres pensàveu que el que li sobrava a Espanya eren polítics, funcionaris, gàngsters i vividors i no pas científics. Ja tenim un altre motiu (i van...) per fugir d’Espanya. Un país que té excés de científics no pot ser mai un país avançat, modern i amb perspectives de futur.

Parella de ball

Quin arbre et defineix?

La persona que practica el sexe sense lligams: sucupira 

Una persona espinosa: roser

Un àrab amb desajustos mentals: sicomoro 

Una persona inspiradora: musa 

L’actual president del Barça: palisandro 

Una persona com Karanka: palmera 

Un cinèfil: alzina 

Una persona forta, que es refà: salze 

Que floreix a la primavera: ametller 

Músic de petit format: jazmin 

Una persona que et deixa respirar: eucaliptus 

Un matemàtic: pi 

Una persona musical: magnòlia 

Una persona que viu al marge: ginesta 

Afectada per una nit etílica: trompeta 

Una persona que es pela fàcil: plàtan 

Un erudit al que se li pot treure molt de suc: taronger 

Un anarquista: acàcia 

Una persona retorçada: olivera 

Una persona que no canvia de forma: avet 

Una persona més morta que viva: xiprer 

Una persona laxa: prunera 

Aficionada a la meditació: om 

Una persona que es deixa enredar: presseguer 

I una persona molt i molt plasta: teca

Tensar la corda

La llei del divorci 

LEY 15/2005, de 8 de julio, por la que se modifican el Código Civil y la Ley de Enjuiciamiento Civil en materia de separación y divorcio. Artículo 81. Se decretará judicialmente la separación, cualquiera que sea la forma de celebración del matrimonio: 

1.º A petición de ambos cónyuges o de uno con el consentimiento del otro, una vez transcurridos tres meses desde la celebración del matrimonio. A la demanda se acompañará una propuesta de convenio regulador redactada conforme al artículo 90 de este Código. 

2.º A petición de uno solo de los cónyuges, una vez transcurridos tres meses desde la celebración del matrimonio. No será preciso el transcurso de este plazo para la interposición de la demanda cuando se acredite la existencia de un riesgo para la vida, la integridad física, la libertad, la integridad moral o libertad e indemnidad sexual del cónyuge demandante o de los hijos de ambos o de cualquiera de los miembros del matrimonio. A la demanda se acompañará propuesta fundada de las medidas que hayan de regular los efectos derivados de la separación.» 

He deixat el text en versió original per no tocar ni una sola coma i se m’acusi de fer una interpretació manipulada i ajustada als meus interessos. La llei és una llei espanyola del 2005 i actualment en vigència. Queda clar que la Constitució espanyola ens empara i, sent curosos amb la llei, Catalunya s’hauria d’acollir a l’article 81 per demanar unilateralment (punt 2) el divorci d’Espanya. 

L’apartat 2on ho deixa clar: no cal que els dos conjugues estiguin d’acord per arribar a la separació, només que un dels dos ho vulgui, ho proposi i ho argumenti, n’hi ha prou. Catalunya, evidentment, és susceptible de patir tots els riscos que detalla l’apartat número 2 i, per si no n’hi ha prou, hi ha la raó definitiva: el matrimoni va ser per la força (de les armes) i sense el consentiment d’una de les parts. 

Estem dins de la llei i les lleis es fan per complir-les.

No és una rosa, és un capoll

Lampedusa 

Pere Navarro, l’il•luminat botifler de Terrassa, ens descobreix que al PP també hi ha federalistes. No en tenia cap dubte, senyor Navarro. És més, l’afirmació no fa una altra cosa que confirmar l’extraordinària i profunda coincidència entre els socialistes i els populars. 

El federalisme, que ara sembla la clau de volta de qualsevol catedral de futur, no és més que la resposta precipitada i a contrapèl de l’espanyolisme de sempre en veure-li les orelles al llop. Un federalisme oportunista i decoratiu, buit de contingut i que no serveix ni a aquells que el proposen. 

El federalisme dels espanyols és subsidiari de l’argumentació lampedusiana: canviar alguna cosa, perquè res canviï. 

Facin, facin l’Espanya federalista que tant els enlluerna. Nosaltres ens conformarem amb l’ infern de la independència. Som així de necis i descreguts.

Un futur incert

No atendre a raons

Que el món àrab és un pou de desconcert i contradiccions, no en tinc cap dubte. Només cal seguir l’actualitat egípcia per esvair totes les incògnites de l’equació. 

Un país mil•lenari que fa caure al seu dictador per avançar cap a la democràcia. Un país en el que es produeixen unes eleccions on surten guanyadors els més intolerants i autòcrates de l’auca. Un govern “democràtic” a les antípodes del diàleg, la llibertat i la mateixa democràcia. Al poc temps, se li veu el llautó i totes les esperances es malmeten. De nou la revolta. Una revolta contra un govern sorgit de la voluntat popular i escollit per les urnes. La democràcia directa tomba la democràcia tècnica. Un cop militar en contra de la legitimitat i a favor del poble que vol rectificar la seva decisió. Uns militars que nomenen a un Premi Nobel de la Pau com a cap de Govern. Una primavera àrab que esclata a l’estiu i dibuixa núvols de tardor.

Un món que es va aturar quan la raó va perdre la partida i els déus esdevingueren més importants que els homes i les dones.

Harley Days

I el proper any: 2014

Incontinència

Anal expulsiu

El caganer

González Pons, dirigent del PP, partit que té més imputats que diputats, afirma que Mas no aconseguirà una Catalunya independent. 

Sense que serveixi de precedent, no fora el cas que jo també acabés imputat, el senyor González té raó. No serà Artur Mas el que aconseguirà una Catalunya independent, i ja seria hora que s’anessin assabentant, sinó que es limitarà a seguir el mandat de la voluntat popular expressada lliurement a les urnes i que l’obligarà, democràticament, a prendre el camí de la sobirania. 

El dirigent del PP, i aquí s’equivoca de mig a mig, considera que la sobirania que busca el president de la Generalitat aboca els catalans a més pobresa, més atur i a un més gran aïllament d'Espanya i la UE. 

Per parts i per punts. El president de la Generalitat no busca cap sobirania, se la troba. Millor dit, li ve donada per una societat que cada cop té més clar cap a on vol anar i on no vol estar. 

Més pobresa? Aquest punt no el domino gaire. No tinc els recursos, els mecanismes ni els amics que té el senyor González i que el fan un expert en generar riquesa (sobre tot per a ell i els seus socis). Encara que no cal ser un linx per entendre que qui administra els recursos té més probabilitats d’èxit que el que no els pot administrar. 

Més atur? Ho dubto. Amb la sobirania plenament instaurada tindríem ambaixades pròpies, organismes oficials que ara estan a Madrid, seus centrals de totes aquelles empreses que treballen i treballaran a Catalunya, un consell episcopal i una delegació de la Santa Seu, un exercit propi, delegacions governamentals a l’estranger, el control dels aeroports, la gestió de les infraestructures i vies de comunicació, traductors d’espanyol, una nova i potent industria en l’elaboració de trinxeres i filats per trinxeres,...En fi un munt de llocs de treball que ens faran la vida més fàcil i pròspera. 

I finalment pel que fa a l’aïllament d’Espanya, doncs miri, no estaria gens malament. Veient com ens ha anat històricament la nostra relació, seria desitjable (i higiènic) prendre’ns un any sabàtic (o dos) i viure ben lluny d’un país que només ens ha donat mal de caps i altres subtileses que m’estalvio. 

I d’Europa? Potser de Portugal sí, però de la resta? Fort, fort en geografia tampoc, oi senyor González. Catalunya està molt més a prop d’Europa que la seva Espanya africana i qualsevol gestió que hagin de fer, arribat el dia, passarà, si o si, pel nostre “aïllat” territori. 

Així estan les coses i així he intentat expicar-li.

Pedagogia imprescindible

El fugir com a necessitat vital

La gran evasió

Arriba el final de Temporada i, amb ell, la tradicional i repetida diàspora. El CE Europa es converteix, en aquestes dates, en un veritable “campi qui pugui”. Algú em pot explicar perquè els millors jugadors del futbol base de les diferents categories es plantegen, sense reserves, canviar d’aires? Perquè, i atenent als seus arguments, volen experimentar nous i més excitants reptes, alhora que aposten decididament pel salt de qualitat i la millora personal lluny del CE Europa? Perquè han de “buscar-se la vida” en altres clubs i no dubten en fer-ho lluny del Nou Sardenya? Perquè, posats a triar, ho fan pel Cornellà, la Damm, la Grama,...clubs amb molta menys història, solera i prestigi que el CE Europa? No serà que tota aquesta faula no és més que una monumental anestèsia per adormir unes consciències molt allunyades de la realitat? Amb tots els respectes per la Damm i els seus evidents arguments, si un jugador fet a les categories inferiors de l’Europa tria el club cerveser com a la millor opció de futur, alguna cosa no està fent bé el CE Europa, o, senzillament, s’està fent molt malament. 

Un club està viu quan tot jugador de futbol malda per vestir la seva camiseta i, encara més, quan els propis jugadors, els jugadors fets a la casa, no tenen cap intenció de marxar. No és el cas del CE Europa. En aquests moments, i des de fa molt de temps, costa déu i ajuda incorporar nous jugadors amb certa qualitat i, per altra banda, cada cop són més els bons jugadors que decideixen abandonar-lo. Clar que amb el missatge que el club fa arribar i que es reflecteix en la política del Primer Equip, em costa entendre, no ja els motius dels que se’n van, sinó els motius dels que decideixen quedar-se sabent que només serviran per equilibrar les balances financeres del Club i la seva aportació no passarà de la purament testimonial, numèrica i lucrativa. 

Una pregunta que no em puc treure del cap: perquè amb tots els jugadors que passen per l’Europa i amb tots els familiars que hi porten al darrera, el Club té tants pocs socis i aficionats? Perquè, i és una segona pregunta, el CE Europa és incapaç “d’enganxar” un sol soci entre tota la gent que passa pel Club i l’abandona com si tanqués un llibre que no es vol tornar a llegir? Ja no faré més preguntes.

Territori comanxe

No ho sé, però si vols t’ho explico

M’ha agradat molt que els mitjans de Madrid, els bons, els seriosos (Mundo, La Razón, ABC,…), donessin veu en les seves cròniques del Concert per la llibertat del Camp Nou al PP i a Ciudadanos. De fet, són els dos únics partits que van ser convidats a comentar l’esdeveniment. Quina importància pot tenir que cap del dos grups assistís a l’acte? On està escrit que per fer una crònica veraç, objectiva, amb coneixement de causa i ajustada als fets, s’hi hagi de ser present? 

Per als mitjans de Madrid, els autèntics garants de la democràcia, l’ètica, l’objectivitat i la professionalitat, no hi ha altres veus autoritzades que les que els hi són afins. Perquè haurien d’escoltar veus de gent que té informació de primera mà, que va viure l’acte en directe i des de dins i té tots o quasi bé tots els elements de judici? La informació per als mitjans seriosos de Madrid no és una altra que la que es construeix. La que es dissenya, manipula i presenta des de l’única perspectiva del servei als propis interessos. La realitat per als mitjans de Madrid no és allò que passa al carrer, sinó el que es cou a la redacció dels seus respectius caus.