Pedro el Cruel 

Any 1359 de la nostra era. Ens trobem en plena baixa edat mitjana. A Barcelona es crida el via fora! I s’aixeca en armes a totes les poblacions veïnes per defensar el territori davant de les agressions castellanes de Pedro el Cruel. Habitants de Santa Coloma, Sant Andreu del Palomar, Sant Boi, Sant Adrià, Sants, Sant Gervasi, Sant Cugat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Andreu de la Barca, Sant Feliu,...tots acudeixen a la crida sense reserves. En ella els hi va la vida i la pervivència del seu model. Catalunya es defensa, com ho ha fet anteriorment i ho seguirà fent en totes i cadascuna de les ocasions històriques, amb la societat civil. Serà la seva gent, més enllà dels militars o l’exèrcit, l’encarregada de lluitar en primera línia per defensar els drets innegociables d’una nació sobirana. La Barcelona envoltada de sants, va aturar, en aquell gloriós episodi, les ordes salvatges de Pedro el Cruel i la tragèdia es va posposar.

El Barça estira

Cromos

Cromo 8 

I ara la veritat: la Catalunya antiespanyola, no existeix. En tot cas, si existís, seria el producte d’una Espanya anticatalana que genera un variat espectre d’anticossos defensius per fer front a una agressió permanent i salvatge. La supervivència de qualsevol organisme està condicionada a un bon sistema immunitari que garanteixi el seu estatus. No hi ha col•lectiu, país o nació que pugui suportar la pluja constant sense obrir el paraigua. El sobiranisme català no va en contra de res ni de ningú. El independentisme català no va en contra d’Espanya, tal com Espanya es pensa. El sobiranisme català pretén una nació independent d’Espanya, però no contra Espanya. El possible antiespanyolisme a Catalunya no és més que el resultat de la conducta agressiva, colonialista i genocida de l’Espanya de sempre. A Catalunya hi ha paletos, ignorantes y ladrones, com a tot arreu, però està per veure quin país trien quan hagin de decidir.

Casablanca

No totes les cases són iguals

Tens un e.mail

Tens un e.sopo

La guineu i la serp 

Hi havia una figuera a la vora d'un camí, i una guineu va veure al seu costat una serp adormida. Envejant aquell cos tan llarg, i pensant en que el podria igualar, es va ajeure la guineu a terra al costat de la serp i va intentar estirar-se tant com va poder. Tant esforç va fer, fins que a la fi, per vanitosa, es va rebentar. 

No imitis als més grans, si encara no tens les condicions per fer-ho.

Quan la mona esdevé símbol

Qui paga? 

Diuen, des del Govern del PP, que l’Estat no pagarà la defensa de la Infanta imputada. Ho diuen i pretenen que ens ho creiem. Hem arribat a tal punt de cinisme i de presa de pèl que res sembla tenir aturador. Clar que no pagarem la defensa de la Infanta, perquè ja l’hem pagada per avançat i amb interessos. D’on sortiran els diners per fer front a la defensa de la filla del rei d’Espanya? En el supòsit que surtin de la Casa Reial, qui manté i finança la Casa Reial? L’Estat espanyol, que destina una suculenta (i immoral) assignació anual per mantenir la monarquia i a tots els seus membres, infantes incloses. Per tant, si els diners de la Casa Reial són diners dels espanyols, qui paga realment la defensa de la Infanta imputada? La resposta és tan senzilla que, fins i tot, fa vergonya escriure-la. Els paràsits no generen cap mena de riquesa i s’aprofiten del treball, de la closca i de la sang d’aquells que la generen amb el seu esforç i el seu sacrifici. La Casa Reial es sosté amb els diners públics. Diners que ho paguen tot. També la seva defensa quan se’ls imputa en casos de corrupció.

Ponts que perdurin

Simplement volem estar 

Himne per no guanyar 

Un himne per no guanyar 

per no vèncer mai fent la guerra 

que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar... 

Deixa'm doncs cantar 

aquest himne per no guanyar. 

Només som si vosaltres sou vida, 

sols tenim si podem compartir-la. 

Que de res no ens val 

la vida en la mort, 

la pau en la por... 

Deixeu-me així doncs cantar... 

Lluis Llach

Enquadrar la llum

Els brots verds

Europa Benjamí E 7- Muntanyesa Benjamí A 1 

Un gran resultat (abundós resultat) no sempre és sinònim d’un gran partit. El futbol, com tantes d’altres coses, no es mesura, i és bo que es faci, per la quantitat, sinó per la seva qualitat. Una significativa diferència entre els dos contendents és, sovint, un element de distorsió que altera i condiciona qualsevol expectativa. Si bé és cert que l’equip de menys nivell desplega amb tenacitat els seus limitats recursos, no és menys cert que, l’equip de més nivell o més preparat, s’acostuma a deixar influir, en excés, per la manca de competència i per la poca exigència a que els sotmet el rival. Si a tot això li afegim la inactivitat, l’obligada aturada per les vacances de Setmana Santa, la insubstancialitat està servida: malgrat el resultat, un partit per oblidar, un partit per tornar a començar. Si un dels aspectes fonamentals de l’aprenentatge és la repetició, una repetició clau per assolir mitjançant les rutines, els mecanismes del coneixement, és evident que qualsevol interrupció del procés ha d’afectar el rodatge i fa que es desaprengui amb molta facilitat allò que tant ha costat d’assimilar. Avui ha estat un clar exemple de com i de quina manera s’han de valorar els progressos i de quin ha de ser el criteri que permeti analitzar l’estat real de maduració d’un equip. El futbol és un joc d’equip i aquesta obvietat no s’ha de perdre mai de vista. La llavor està sembrada, només cal seguir regant-la amb regularitat perquè tornin a aparèixer els brots verds i, amb ells, l’esperada primavera.

La foto perduda del Barça-Milan

Amistats perilloses 

No entenc, per més que m’esforço, l’obsessió d’alguns mitjans de comunicació, de l’oposició política i d’una gran part de l’opinió pública per defenestrar al bo d’Alberto Núñez Feijóo pel simple fet d’haver mantingut una relació de “cordialitat” amb el contrabandista y narcotraficant Marcial Dorado. Una relació, per altra banda, que es va acabar fa més de quinze anys i que no ha tingut cap episodi de rebrotament des d’aleshores. És just castigar a les persones pels seus pecats de joventut? No s’han de perdonar aquells moments de debilitat en que les relacions i les amistats no són les més adequades i/o convenients? Qui no ha passat per aquesta etapa en algun moment de la seva vida? Si som tan estrictes i tan poc tolerants i ens entossudim a aplicar amb rigor aquest criteri, no hauriem de fer el mateix amb el rei Juan Carlos I i la seva prolongada i sostinguda relació amb Francisco Franco? Ningú pot pensar que el lloc rellevant que ocupa Alberto Nuñez és producte d’aquella llunyana amistat. De la mateixa manera que ningú, amb 2 dits de front, pot pensar que el dictador té res a veure amb l’estatus de l’actual rei d’Espanya. Oi que no? Doncs deixem-ho aquí. 

Nuñez i el narcotraficant

Juan Carlos i el dictador

A cavall del temps

Los recuerdos

Después, inflexible, el olvido 

irá carcomiendo la historia; 

y aquellos que nos han querido 

restaurarán nuestra memoria

a su gusto y a su medida 

con recuerdos 

de sus vidas. 

JM Serrat

Cromos

Cromo 7 

I ara, la veritat: no crec que l’activisme de les sufragistes de principis del segle XX per accedir al dret a decidir, és a dir, a poder votar en unes eleccions, cosa que la llei els hi prohibia i que estava reservat única i exclusivament als homes, fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que l’abolicionisme dels EEUU i l’activisme de la segona part del segle XX per la igualtat entre blancs i negres i derogar les lleis racistes fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que el moviment pacifista/sobiranista de la India per emancipar-se de la Gran Bretanya fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que tots aquells que reclamen el dret a decidir sobre l’eutanàsia i lluiten pel dret a decidir sobre una mort digne, siguin portadors d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que els partits polítics que democràticament fan lleis i canvien lleis per aprofundir la convivència i avançar en el progrés, facin ús d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

La llei ha d’estar al servei de la civilització i no la civilització al servei de la llei.

Sinònim d'ejacular

Tan de bo

Albert Boadella: "Catalunya és irrecuperable, en tres o quatre anys serà independent" 

Que Dionís t’escolti!

Més rar que un colom blau

El test

Prenem el manual DSM-IV-TR de diagnòstic de trastorns mentals, el més reconegut entre psiquiatres i psicòlegs i, per conèixer els trets o les característiques de la personalitat d’un individu, formulem un senzill test.

Podríem començar per sis preguntes bàsiques: 

Té un grandiós sentit de la seva importància? 

Està preocupat per fantasies d’èxit il•limitat, poder, brillantor, bellesa o amor imaginaris?

Creu que és especial i únic i que només pot ser comprès o pot relacionar-se amb d’altres que són especials o d’alt estatus? 

Exigeix una admiració excessiva? És mol pretensiós? 

És interpersonalment explotador? Li falta empatia? Freqüentment enveja els altres o creu que els altres l’envegen a ell?

Presenta actituds arrogants o superbes? 

Si a mesura que el test avançava heu anat pensant en algun individu en concret i heu identificat alguna mena de conducta que us és familiar, esteu en el bon camí. 

Si la resposta és afirmativa en la totalitat de les preguntes o en una gran majoria d’elles, ens trobem davant d’un cas provat de greu trastorn narcisista. 

Sense dir noms que condicionin o predisposin les opinions, ho deixarem aquí i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. 

Ah! I teniu en compte que no es tracta d’apreciacions subjectives, sinó d’un test objectiu amb rigor científic.

El dia de la mona

El retrat de Dorian Gray 

Es pot comprar o vendre el sobiranisme? Alguns es pensen que sí. Que l’ independentisme a Catalunya només és qüestió de diners. I axó ho pensen tant els que el volen comprar com el que el volen vendre. Potser sí que darrerament s’ha donat la impressió que tot es centra en el tema econòmic, però el sobiranisme no es queda, ni es pot quedar, simplement en un tema material. Aquells que ho teníem clar abans de la crisi econòmica i ho seguirem tenint clar quan, tant de bo, la crisi retrocedeixi, no entenem que les aspiracions històriques d’una nació estiguin subjectes a un preu de mercat. Ni que la concessió de més o menys diners pugui afectar el procés legítim cap a la independència i comprometi el futur i la supervivència de tot un poble. Si ho centrem tot plegat als diners, si reduïm la nostra aspiració a la caritat espanyola, si som incapaços de veure més enllà de les primeres necessitats, aleshores, estarem condemnats a viure permanentment de la beneficència i al caprici del botxí. Hi ha, al respecte, una dita castellana que és prou significativa: pan para hoy y hambre para mañana. Renunciar al sobiranisme per diners és, ras i curt, vendre’s l’ànima al diable i acceptar passar-se la resta de l’eternitat cremant a l’ infern.

Per donar-hi voltes

On és l'Antonio?

Espanya-França

França-Espanya

tanto monta, monta tanto

Hi ha una cosa que em fa quasi tanta il•lusió com que perdi Espanya: que perdi França. I arribat a aquest punt, pensareu: quan s’enfrontin entre elles, ho tens fotut. Mai podran perdre les dues al mateix temps! Doncs no. Cal ser optimistes i mirar-ho pel costat bo. Per més voltes que li donin i vulguin fer entrar el clau per la cabota, mai podran guanyar les dues. Sempre, a no ser que empatin i ningú quedi satisfet, perdrà una d’elles. I una derrota d’Espanya o de França no és una derrota qualsevol. En tots dos supòsits, la tragèdia està garantida. Llamps, trons i cruixir de dents. Dues de les nacions més desaforadament nacionalistes, ferides en el moll de l’os de la seva essència pàtria, escarnides i avergonyides davant d’un món que s’ho mirarà amb satisfacció merescuda i amb riure sa d’orella a orella. Així són les coses. Tanta testosterona, tanta música militar i tant nacionalisme ranci per acabar amb la cua entre cames i una frustració de l’alçada d’un campanar.

Cromos

Cromo 6 

I ara, la veritat: els Segadors és un himne patriòtic de resistència on no es parla mai d’atac, sinó de resistència i de defensar la terra. Cosa, per altra banda, generalment acceptada i de sentit comú. Potser la manca de lletra de l’himne espanyol fa que, l’enveja i la gelosia, alterin la percepció d’aquelles ments més fràgils i immadures. Si Els Segadors pot semblar un himne d’exaltació de l’odi, desaconsello enèrgicament que s’aprofundeixi en La Marsellesa o en el God save the Queen, himnes que, per la seva cruesa, podrien ser extremadament perillosos pels esperits sensibles. Recomano, en canvi, entusiastament, la darrera estrofa del Cara al Sol:  

Arriba escuadras a vencer 

que en España empieza a amanecer. 

O, fins i tot, les primeres línies del: Horst Wessel Lied:

La bandera en alto 

La compañía en formación cerrada 

Las tropas de asalto marchan 

Con paso decidido y silencioso 

Los camaradas muertos 

Por el frente rojo y la reacción 

Marchan en espíritu 

En nuestra formación. 

Us adjunto la lletra dels Segadors perquè copseu la seva maldat i us pugueu flagel•lar tant com vulgueu. Aquí va: 

Catalunya, triomfant, 

tornarà a ser rica i plena! 

Endarrere aquesta gent 

tan ufana i tan superba! 

Bon cop de falç! 

Bon cop de falç, 

defensors de la terra! 

Bon cop de falç! 

Ara és hora, segadors! 

Ara és hora d'estar alerta! 

Per quan vingui un altre juny 

esmolem ben bé les eines! 

Bon cop de falç! 

Bon cop de falç, 

defensors de la terra! 

Bon cop de falç! 

Que tremoli l'enemic 

en veient la nostra ensenya: 

com fem caure espigues d'or, 

quan convé seguem cadenes! 

Bon cop de falç! 

Bon cop de falç, 

defensors de la terra! 

Bon cop de falç! 

Tremenda, oi? De jutjat de guàrdia!

Pel·lícules impossibles

Mals temps per la lírica 

Si fa un parell de dies especulava sobre la possibilitat que la FIFA sancionés a Mourinho per les seves acusacions, finalment s’ha complert el més previsible. La FIFA s’ha limitat a justificar-se mostrant la prova del delicte per desmentir al mentider, però ha declinat castigar-lo. Mal exemple per a tots aquells que es pensaran, a partir d’ara, que poden escampar la merda tal com vulguin, en la mesura i direcció que els hi convingui amb total impunitat. No posar fre als actes delictius, a les falses acusacions, als enganys i al desprestigi de l’honorabilitat, és un perillós precedent que dóna ales als facinerosos professionals i, en alguna mesura, també als aficionats. Amb l’actitud i, sobretot, la resposta de la FIFA, tothom s’atrevirà a cantar sense música. Mals temps per la lírica.

Excés de caramel

Caure de la figuera

Europa 1 – Figueres 1

Lliga Nacional Juvenil 

Viure enganyat. O millor encara, viure auto enganyat, això és el que m’ha passat. De creure cegament que aquest any sí, que no es podria escapar i que res ni ningú seria capaç d’estroncar una trajectòria immaculada. Que havia arribat l’hora de tornar al juvenil de l’Europa a la divisió d’honor. Que finalment tot encaixava i que ni tan sols la tutela d’un entrenador incompetent podria trastocar l’essència d’aquest extraordinari equip. Doncs, no. Ves per on, el despropòsit sembla haver fet forat. I un equip que arribava a aquesta temporada crucial amb un currículum impecable, un equip que ho havia guanyat tot en els darrers anys i que havia d’estar, per força, blindat a qualsevol influència exterior per negativa que aquesta fos, s’està fonent com mantega al sol. Que equivocat que estava! Fins a tres cops li he hagut de demanar al meu company de grada, que em confirmés que aquell equip que s’arrossegava damunt del terreny de joc del Nou Sardenya era l’equip que comptava els seus anys per lligues guanyades. Lligues aconseguides amb autoritat, solvència, bon joc i, el més revelador, amb entrenadors diferents. Prova evident de la qualitat dels jugadors, de la seva cohesió com a grup i de les seves prestacions com a equip. Sota l’ombra d’una figuera he vist com llanguia la millor generació de futbolistes que ha donat l’Europa en els darrers anys. Una imatge desesperançadora que no correspon, en cap cas, a les expectatives que pertocaven. Certament que encara no està tot perdut, però el que he vist amb els meus propis ulls no acompanya a l’optimisme i, encara menys, el que he sentit i segueix martellejant-me el cervell. No hi ha bones sensacions i tot sembla abocat al desànim i a la indolència. Desdibuixat, borrós, confús,...He caigut de la figuera i, a sobre, se m’han cagat els coloms!