La foto perduda del Barça-Milan
divendres, 5 d’abril del 2013
Amistats perilloses
No entenc, per més que m’esforço, l’obsessió d’alguns mitjans de comunicació, de l’oposició política i d’una gran part de l’opinió pública per defenestrar al bo d’Alberto Núñez Feijóo pel simple fet d’haver mantingut una relació de “cordialitat” amb el contrabandista y narcotraficant Marcial Dorado. Una relació, per altra banda, que es va acabar fa més de quinze anys i que no ha tingut cap episodi de rebrotament des d’aleshores. És just castigar a les persones pels seus pecats de joventut? No s’han de perdonar aquells moments de debilitat en que les relacions i les amistats no són les més adequades i/o convenients? Qui no ha passat per aquesta etapa en algun moment de la seva vida? Si som tan estrictes i tan poc tolerants i ens entossudim a aplicar amb rigor aquest criteri, no hauriem de fer el mateix amb el rei Juan Carlos I i la seva prolongada i sostinguda relació amb Francisco Franco? Ningú pot pensar que el lloc rellevant que ocupa Alberto Nuñez és producte d’aquella llunyana amistat. De la mateixa manera que ningú, amb 2 dits de front, pot pensar que el dictador té res a veure amb l’estatus de l’actual rei d’Espanya. Oi que no? Doncs deixem-ho aquí.
Nuñez i el narcotraficant
Juan Carlos i el dictador
dijous, 4 d’abril del 2013
Los recuerdos
Después, inflexible, el olvido
irá carcomiendo la historia;
y aquellos que nos han querido
restaurarán nuestra memoria
a su gusto y a su medida
con recuerdos
de sus vidas.
JM Serrat
Cromos
Cromo 7
I ara, la veritat: no crec que l’activisme de les sufragistes de principis del segle XX per accedir al dret a decidir, és a dir, a poder votar en unes eleccions, cosa que la llei els hi prohibia i que estava reservat única i exclusivament als homes, fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista.
No crec que l’abolicionisme dels EEUU i l’activisme de la segona part del segle XX per la igualtat entre blancs i negres i derogar les lleis racistes fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista.
No crec que el moviment pacifista/sobiranista de la India per emancipar-se de la Gran Bretanya fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista.
No crec que tots aquells que reclamen el dret a decidir sobre l’eutanàsia i lluiten pel dret a decidir sobre una mort digne, siguin portadors d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista.
No crec que els partits polítics que democràticament fan lleis i canvien lleis per aprofundir la convivència i avançar en el progrés, facin ús d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista.
La llei ha d’estar al servei de la civilització i no la civilització al servei de la llei.
dimecres, 3 d’abril del 2013
Tan de bo
Albert Boadella: "Catalunya és irrecuperable, en tres o quatre anys serà independent"
Que Dionís t’escolti!
El test
Prenem el manual DSM-IV-TR de diagnòstic de trastorns mentals, el més reconegut entre psiquiatres i psicòlegs i, per conèixer els trets o les característiques de la personalitat d’un individu, formulem un senzill test.
Podríem començar per sis preguntes bàsiques:
Té un grandiós sentit de la seva importància?
Està preocupat per fantasies d’èxit il•limitat, poder, brillantor, bellesa o amor imaginaris?
Creu que és especial i únic i que només pot ser comprès o pot relacionar-se amb d’altres que són especials o d’alt estatus?
Exigeix una admiració excessiva? És mol pretensiós?
És interpersonalment explotador? Li falta empatia? Freqüentment enveja els altres o creu que els altres l’envegen a ell?
Presenta actituds arrogants o superbes?
Si a mesura que el test avançava heu anat pensant en algun individu en concret i heu identificat alguna mena de conducta que us és familiar, esteu en el bon camí.
Si la resposta és afirmativa en la totalitat de les preguntes o en una gran majoria d’elles, ens trobem davant d’un cas provat de greu trastorn narcisista.
Sense dir noms que condicionin o predisposin les opinions, ho deixarem aquí i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Ah! I teniu en compte que no es tracta d’apreciacions subjectives, sinó d’un test objectiu amb rigor científic.
dilluns, 1 d’abril del 2013
El retrat de Dorian Gray
Es pot comprar o vendre el sobiranisme? Alguns es pensen que sí. Que l’ independentisme a Catalunya només és qüestió de diners. I axó ho pensen tant els que el volen comprar com el que el volen vendre. Potser sí que darrerament s’ha donat la impressió que tot es centra en el tema econòmic, però el sobiranisme no es queda, ni es pot quedar, simplement en un tema material. Aquells que ho teníem clar abans de la crisi econòmica i ho seguirem tenint clar quan, tant de bo, la crisi retrocedeixi, no entenem que les aspiracions històriques d’una nació estiguin subjectes a un preu de mercat. Ni que la concessió de més o menys diners pugui afectar el procés legítim cap a la independència i comprometi el futur i la supervivència de tot un poble. Si ho centrem tot plegat als diners, si reduïm la nostra aspiració a la caritat espanyola, si som incapaços de veure més enllà de les primeres necessitats, aleshores, estarem condemnats a viure permanentment de la beneficència i al caprici del botxí. Hi ha, al respecte, una dita castellana que és prou significativa: pan para hoy y hambre para mañana. Renunciar al sobiranisme per diners és, ras i curt, vendre’s l’ànima al diable i acceptar passar-se la resta de l’eternitat cremant a l’ infern.
dimecres, 27 de març del 2013
Espanya-França
França-Espanya
tanto monta, monta tanto
Hi ha una cosa que em fa quasi tanta il•lusió com que perdi Espanya: que perdi França. I arribat a aquest punt, pensareu: quan s’enfrontin entre elles, ho tens fotut. Mai podran perdre les dues al mateix temps! Doncs no. Cal ser optimistes i mirar-ho pel costat bo. Per més voltes que li donin i vulguin fer entrar el clau per la cabota, mai podran guanyar les dues. Sempre, a no ser que empatin i ningú quedi satisfet, perdrà una d’elles. I una derrota d’Espanya o de França no és una derrota qualsevol. En tots dos supòsits, la tragèdia està garantida. Llamps, trons i cruixir de dents. Dues de les nacions més desaforadament nacionalistes, ferides en el moll de l’os de la seva essència pàtria, escarnides i avergonyides davant d’un món que s’ho mirarà amb satisfacció merescuda i amb riure sa d’orella a orella. Així són les coses. Tanta testosterona, tanta música militar i tant nacionalisme ranci per acabar amb la cua entre cames i una frustració de l’alçada d’un campanar.
dimarts, 26 de març del 2013
Cromos
Cromo 6
I ara, la veritat: els Segadors és un himne patriòtic de resistència on no es parla mai d’atac, sinó de resistència i de defensar la terra. Cosa, per altra banda, generalment acceptada i de sentit comú. Potser la manca de lletra de l’himne espanyol fa que, l’enveja i la gelosia, alterin la percepció d’aquelles ments més fràgils i immadures. Si Els Segadors pot semblar un himne d’exaltació de l’odi, desaconsello enèrgicament que s’aprofundeixi en La Marsellesa o en el God save the Queen, himnes que, per la seva cruesa, podrien ser extremadament perillosos pels esperits sensibles. Recomano, en canvi, entusiastament, la darrera estrofa del Cara al Sol:
Arriba escuadras a vencer
que en España empieza a amanecer.
O, fins i tot, les primeres línies del: Horst Wessel Lied:
La bandera en alto
La compañía en formación cerrada
Las tropas de asalto marchan
Con paso decidido y silencioso
Los camaradas muertos
Por el frente rojo y la reacción
Marchan en espíritu
En nuestra formación.
Us adjunto la lletra dels Segadors perquè copseu la seva maldat i us pugueu flagel•lar tant com vulgueu. Aquí va:
Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Tremenda, oi? De jutjat de guàrdia!
dilluns, 25 de març del 2013
Mals temps per la lírica
Si fa un parell de dies especulava sobre la possibilitat que la FIFA sancionés a Mourinho per les seves acusacions, finalment s’ha complert el més previsible. La FIFA s’ha limitat a justificar-se mostrant la prova del delicte per desmentir al mentider, però ha declinat castigar-lo. Mal exemple per a tots aquells que es pensaran, a partir d’ara, que poden escampar la merda tal com vulguin, en la mesura i direcció que els hi convingui amb total impunitat. No posar fre als actes delictius, a les falses acusacions, als enganys i al desprestigi de l’honorabilitat, és un perillós precedent que dóna ales als facinerosos professionals i, en alguna mesura, també als aficionats. Amb l’actitud i, sobretot, la resposta de la FIFA, tothom s’atrevirà a cantar sense música. Mals temps per la lírica.
diumenge, 24 de març del 2013
Caure de la figuera
Europa 1 – Figueres 1
Lliga Nacional Juvenil
Viure enganyat. O millor encara, viure auto enganyat, això és el que m’ha passat. De creure cegament que aquest any sí, que no es podria escapar i que res ni ningú seria capaç d’estroncar una trajectòria immaculada. Que havia arribat l’hora de tornar al juvenil de l’Europa a la divisió d’honor. Que finalment tot encaixava i que ni tan sols la tutela d’un entrenador incompetent podria trastocar l’essència d’aquest extraordinari equip. Doncs, no. Ves per on, el despropòsit sembla haver fet forat. I un equip que arribava a aquesta temporada crucial amb un currículum impecable, un equip que ho havia guanyat tot en els darrers anys i que havia d’estar, per força, blindat a qualsevol influència exterior per negativa que aquesta fos, s’està fonent com mantega al sol. Que equivocat que estava! Fins a tres cops li he hagut de demanar al meu company de grada, que em confirmés que aquell equip que s’arrossegava damunt del terreny de joc del Nou Sardenya era l’equip que comptava els seus anys per lligues guanyades. Lligues aconseguides amb autoritat, solvència, bon joc i, el més revelador, amb entrenadors diferents. Prova evident de la qualitat dels jugadors, de la seva cohesió com a grup i de les seves prestacions com a equip. Sota l’ombra d’una figuera he vist com llanguia la millor generació de futbolistes que ha donat l’Europa en els darrers anys. Una imatge desesperançadora que no correspon, en cap cas, a les expectatives que pertocaven. Certament que encara no està tot perdut, però el que he vist amb els meus propis ulls no acompanya a l’optimisme i, encara menys, el que he sentit i segueix martellejant-me el cervell. No hi ha bones sensacions i tot sembla abocat al desànim i a la indolència. Desdibuixat, borrós, confús,...He caigut de la figuera i, a sobre, se m’han cagat els coloms!
dissabte, 23 de març del 2013
Cromos
Cromo 5
I ara, la veritat: la decisió de CiU i ERC de significar-se pel dret a decidir és la decisió democràtica de tres partits democràtics, escollits democràticament en unes eleccions democràtiques i respon a la voluntat democràtica dels seus representats en una delegació dels seus drets democràtics i en exercici dels principis bàsics de qualsevol democràcia. Contravenir la democràcia o, en la seva vesant més gràfica, crucificar-la, és patrimoni dels autòcrates i el camí més ràpid cap el totalitarisme. Cal recordar que el nen, segons el Nou Testament, era el bo de la pel•lícula i els que el varen sacrificar quan es va fer gran, van ser els assassins que no tenien raó.
divendres, 22 de març del 2013
Sense límits
Es baixarà els pantalons la FIFA i permetrà que un il•luminat posi en dubte la seva credibilitat acusant-la de fer trampes? Passarà per alt la FIFA les declaracions de Mourinho titllant-la de corrupte? Donarà per bones la FIFA les sospites vessades contra la seva honorabilitat? Seguirà aguantant la FIFA les continues provocacions i sortides de mare d’un individu que embruta tot allò que toca? On és el límit? Es pot llençar merda a tort i a dret, contínuament, repetidament, amb total impunitat i sortir-ne indemne? Seguirà tolerant la FIFA les infàmies d’un difamador professional amb patent de cors? Els nens en el seu desenvolupament, en el seu aprenentatge, porten les situacions a l’extrem a la recerca dels límits. Si no els troben, si ningú els hi fa veure on són aquests límits imprescindibles per a la convivència, els nens creixen desordenadament pensant que tot està permès i que tot s’hi val. El mal esdevé, aleshores, irreparable i el nen un tirà malcriat, capriciós i pervers. Mourinho no té límits i la tragèdia s’intueix.
Cromos
Cromo 4
I ara, la veritat: Com ens podem creure a un personatge que el Novembre del 2002 ens va mentir descaradament sobre el drama del Prestige? Com ens podem creure a un personatge que, 4 mesos desprès, amb nocturnitat i traïdoria, ens mentia vilment sobre les armes de destrucció massiva que, suposadament, tenia l’Iraq i que ens van portar a una catastròfica guerra? Com ens podem creure a un personatge que, un any desprès, ens va mentir lamentable i reiteradament sobre l’autoria del tràgic atemptat del 11 M a Madrid atribuint-la a ETA i no a Al-Qaida com va quedar absolutament demostrat?
Perquè doncs hauríem de creure a un personatge insidiós que ha fet de la falòrnia la seva única i exclusiva argumentació?
dijous, 21 de març del 2013
Gelosia mòbil
Ja ho deien els avis: la ciència avança que és una barbaritat! Robots que ens fan les feines de la casa, màquines intel•ligents, andròmines que parlen i ara mòbils que funcionen amb la mirada. Samsung acaba de comercialitzar el Galaxy 4, un aparell extremadament evolucionat que respon, no ja al tacte i a la veu, sinó també a una subtil caiguda d’ulls. A partir d’ara s’haurà d’anar en compte quan mirem el nostre, aparentment, inofensiu mòbil per no trobar-nos amb una reacció inesperada. Caldrà vigilar amb les mirades tendres, les inquisitives, les iracundes, les submises,...Caldrà afinar en la precisió i claredat de la mirada que transmetem perquè no es duguin a error. Caldrà ser extremadament prudents i curosos quan, en presència del nostre telèfon intel•ligent, ens mirem de cua d’ull el telèfon del veí. No em puc, ni vull, arribar a imaginar l’atac de gelosia que fets aparentment tan intranscendents puguin acabar en una veritable tragèdia. Queda molt clar que els nous iphone responen a la mirada, el que no queda tan clar és la naturalesa i la magnitud de la seva resposta.
dimecres, 20 de març del 2013
Cromos
Cromo 3
I ara, la veritat: La institució parlamentaria de Catalunya és la més antiga d’Europa. La primera assemblea va tenir lloc a Toluges, comtat del Rosselló, el 1027, amb la presència del bisbe Oliba de Vic. Moltes disposicions de pau i treva foren codificades en els Usatges de Barcelona, primer text legislatiu català, promulgats pel comte Ramon Berenguer I, pels volts de l’any 1170 i s'incorporaren al dret civil i constitucional català de la baixa edat mitjana i de l'època moderna; algunes han perviscut en el dret civil actual.
L’'origen de la Generalitat de Catalunya com a institució permanent, data de l'any 1359, quan el rei Pere el Cerimoniós convocà la Cort de Cervera per a obtenir diners i poder fer front a la invasió dels territoris de la corona per part de les tropes castellanes de Pere el Cruel.
Castellanes? Pere el Cruel? Quina casualitat! L’any 1359 i ja estàvem així.
Aguirre, gran d’Espanya
…i olé! Comtessa de Murillo, comtessa de Bornos, assot d’heretges i ara gran d’Espanya per la gràcia de Déu i connivència de les seves criatures. Exuberant país què té com a “grans” a personatges d’aquesta qualitat moral i intel•lectual. Enorme país on el sainet és, per idiosincràsia, el referent artístic per excel•lència. Incontestable l’atribució de grandesa a un subjecte de falla en el que la seva caricatura té més mèrits que el propi original. Gran país Espanya al que fan gran els seus grans amb la seva indiscutible grandesa. No hi ha cap esperança. L’últim que tanqui la porta.
dimarts, 19 de març del 2013
Cromos
Cromo 2
I ara, la veritat: La senyera és un dels símbols nacionals de
Catalunya. Prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona del qual ja
es té constància l'any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)