Mentider compulsiu

Pinocchio a la foguera 

Quina metàfora sublim. Quina coincidència perfecta. Quina broma més oportuna. El còmic, Beppe Grillo, no només es presenta a les eleccions encapçalant el Moviment 5 Estrelles, sinó que té moltes possibilitats de desembarcar massivament al Parlament italià. Curiós, o no, que sigui justament un còmic (més enllà del pallasso Berlusconi) qui hagi d’actuar de revulsiu per remoure les consciències anestesiades dels seus conciutadans. Carlo Collodi, autor de Pinocchio, estaria encantat que l’esperit d’un dels seus personatges més famosos, Peppe Grillo, fos l’inesperat protagonista de l’actualitat conjuntural del seu país. Que Grillo sigui l’assot, la consciència de politics corruptes als que no els hi deixa de créixer el nas per les seves repetides mentides, és una mostra de l’oportunitat i la visió de futur del fabulador Collodi, alhora que una descomunal tragèdia pel bon funcionament de la nostra societat. És bo saber, però, que mentre hi hagi malfactors fills de fusta amb nassos quilomètrics, hi haurà Grillos que fustiguin les seves perverses consciències. Pinocchio a la foguera.

Mimetisme

Circumloqui 

Perquè, quan em parles en nom de “tots”, sé que només ho fas en el teu propi? Perquè quan t‘atribueixes la representació del grup, només et preocupa el teu interès personal? Perquè quan planteges problemes generals, en el fons només m’estàs explicant el teu problema? Perquè quan m’exposes situacions col•lectives, només hi veig el neguit de la teva situació? Perquè quan em dius que no vols parlar de noms, m’estàs cridant desesperadament el teu nom? Perquè quan et perds pel general només és per la por de concretar, per la covardia de donar la cara i dir les coses pel seu nom? Perquè t’amagues darrera d’excuses que no tenen excusa i arguments més vells que l’anar a peu? No veus que et conec. Ets un model estàndard que es repeteix tediosament sense cap mena d’originalitat. Molts abans que tu i molts desprès de tu, ho provaran fins l’avorriment. Les persones com tu seguiran amagant-se darrera del grup per vestir de públiques les seves reivindicacions privades. Vine, treu-te la careta i digues senzillament allò que em vols dir. Deixa’t de circumloquis que no duen enlloc i que em cansen una barbaritat. Digues, simplement, que vols que el teu fill jugui més que cap altre dels seus companys. Que ha de tenir un tracte preferent per damunt del grup i que totes les situacions que es plantegin l’han d’afavorir. Evidentment que no et faré cas, però com a mínim, tindrem les coses clares i no perdrem el temps.

En un tres i no res

L’era digital 

Definitivament, ara sí, hem entrat de ple a l’era digital. El dit de Mourinho, furgant l’ull de Tito Vilanova, no només ens va assenyalar quin era el camí, tal com va reivindicar joiosament la graderia del Bernabeu, sinó quina havia de ser la conducta de tots aquells que pretenien fer-se un lloc en una societat de malfactors, immorals, gàngsters i corruptes. Quan una acció deplorable és celebrada, aprovada, justificada i encoratjada per una part important de l’opinió pública que dóna cobertura a actituds d’aquesta mena i que troba en el seu sí un entorn per a la seva pervivència i multiplicació, ha de tenir, per força, conseqüències indesitjables. I és en aquest escenari on tot és possible. Aquella pluja ens ha portat aquest fang. Aquells vents, aquestes tempestes. El dit de Bárcenas, irrespectuós i ofensiu, no és més que un nou episodi d’immoralitat del que no som del tot aliens. Personatges infrahumans com Mourinho i Bárcenas no són exemples aïllats, rares avis, ni flors d’un dia. Són producte d’una permissivitat còmplice i d’un suport social gens dissimulat. La tolerància vers aquestes conductes no fa més que afavorir i estimular l’aparició de comportaments destructius, insolidaris i antisocials. Els dits de Mourinho i de Bárcenas són els dits d’una mateixa mà. Una mà que, si la deixes fer, cometrà totes les ignomínies que estan escrites i, amb tota certesa, les que encara no ho estan. Benvinguts a l’era digital.

Quin morro!

Escac al rei 

El tauler preparat. L’escaquer desplegat. Tot a punt per a la gran partida (tant de bo). El rei del carnestoltes, la reina gregària, els alfils i les seves vertiginoses diagonals, els cavalls i els que munten els cavalls, les torres que s’enroquen i els peons donant pel cul. Un, dos, tres, temps. Perquè no em sorprèn, no ja l’oportunitat de les declaracions de Diego Torres, ex soci d’Urdangarin, sinó la possible implicació dels membres de la Casa Reial Espanyola, rei inclòs, en els “negocis” de l’ Institut Nóos? Perquè és tan fàcil de creure que la persona que comparteix llit amb Iñaki i és còmplice de jocs, també ho sigui en els altres àmbits quotidians? I posats a fer actes de fe, si un rei és capaç de cometre els errors de bulto que ha comés davant de les càmeres de televisió i la premsa internacional, què no serà capaç de fer en la intimitat? Com en un tauler, les torres fan escac, i no només al rei, sinó a tota la Casa Reial. I l'oportú i clarivident Pere Navarro, demanant públicament l'abdicació! 

Esborrant al Barça

Caines sempiternos

L’increïble 6% 

Pepe: "Després de l'incident amb Casquero he quedat estigmatitzat. Encara em diuen assassí" 

Això deia Pepe fa tot just tres setmanes i ahir, el canal Esport 3, va fer l’habitual pregunta a la seva audiència: s’ha de sancionar a Pepe per l’agressió al jugador del Rayo Vallecano Chory Dominguez? Davant l’enèsima salvatjada del desequilibrat jugador del Real Madrid, la direcció del programa volia testar fins a quin punt eren rebutjades les repetides animalades del portuguès. El resultat va ser aclaparador. Un 94% va estar a favor del càstig i un 6%, en contra. Amb aquesta contundent resposta que no deixa lloc al dubte, com és possible que les accions delictives d’aquest monstre no tinguin escarment? Perquè segueix jugant a futbol un individu que odia el futbol i criminalitza l’espectacle? Com pot la violència gratuïta (si és que hi ha que no ho sigui) ser un model de conducta i exemple per a tots aquells que s’ho miren? És això el que han d’aprendre els nostres fills: que cal anar per la vida trepitjant a tothom i que no s’ha de patir pel càstig que no arribarà? No em va sorprendre la pregunta d’Esport 3, ni el signe de la resposta. El que no entenc, per més voltes que li dono, és el que passa pel cap del 6%. Què a la vista de l’historial, i la persistència en actualitzar-lo, del delictiu Pepe, encara hi hagi persones que l’avalin, li riguin les gràcies i l’exonerin, no té cap explicació racional més enllà de la coincidència en el sentiment, el tarannà i l’actitud d’aquells que són com ell o, en el pitjor dels casos, ho voldrien ser. 

Assassí Pepe? Pels seus fets els coneixereu. Paraula de Déu.

Veramente dolce

Si la mama be, que vingui 

Què vol dir això de que el Papa de Roma plega? Deixant de banda les motivacions que l’hagin pogut dur a prendre aquesta decisió, on s’ha vist que un pare ho deixi córrer? De pare, com de mare, se n’és fins a la mort. No es pot renunciar a les responsabilitats que el càrrec emana. De la mateixa manera que hom no pot renunciar a ser fill perquè se n’ha cansat, n’està avorrit o bé, senzillament, no suporta als seus pares; els pares no poden abdicar de la seva responsabilitat encara que aquesta els sobrepassi. S’és pare fins el final de trajecte i res justifica baixar del tren abans d’arribar. Un pare que abandona els fills amb la peregrina excusa de no sentir-se amb forces, és un impostor, un pare que no ho hauria d’haver estat mai i que, amb la seva estrafolària espantada, deixa orfes a un munt de bastards obligats a canviar de tutor. L’Església s’haurà de replantejar la seva pròpia estratègia i començar a pensar en que una dona ocupi el càrrec que ara quedarà vacant. Canviar un pare per una mare sembla, en aquests moments, la millor opció possible. Una mare, doneu-ho per fet, mai deixaria als seus fills ni en el pitjor dels escenaris possibles.

THE MAMZELLES - GENERACIÓ TOFU

El tamany sí que importa

El dia dels vidres trencats 

Una manera còmoda de conèixer l’Univers i el seu funcionament és esperar que aquest es manifesti. No és, evidentment, l’única fórmula per anar desvetllant els seus misteris inescrutables, però és tan eficaç com qualsevol altre que ens podem plantejar. A la vista dels darrers esdeveniments meteòrics hem après que el regne mineral també funciona associativament, és a dir, els asteroides, en el cas que ens ocupa, cooperen entre ells per atendre els seus objectius. El gregarisme ha deixat de ser, i a les proves ens remetem, una característica única i exclusivament del regne animal. De la mateixa manera que el velociraptor (lladre veloç) atacava en grup i els llops i els jugadors del Madrid ho fan en manada quan es tracta d’encerclar la seva presa, els asteroides són capaços de col•laborar per definir estratègies de distracció i, alhora, aconseguir el seu desideràtum. Mentre el món sencer mirava el cel pendent del 2012 DA14, un altre asteroide sense nom, cognom, ni DNI, es convertia en meteorit i, amb nocturnitat i traïdoria, atacava la tranqui-la ciutat de Txeliàbinsk al bell mig dels Urals. Una acció combinada dels cossos celestials que va provocar una explosió 30 vegades més potent que la bomba d’Hiroshima, deixant un rastre de 1.200 ferits i cap vidre estalvi. Amb l’enlluernador llampec, l’estrèpit de la detonació, els vidres trencats i -17 graus de temperatura, no és d’estranyar que la bona gent de Txeliàbinsk es quedés glaçada. Estem avisats. Els minerals tenen capacitats fins ara desconegudes. Pensen, s’organitzen i s’associen. Potser haurem de concloure que, la considerada evolució de les espècies, no només afecta als humans. Ho haurem d’anar seguint.

Sòlids fonaments

En Martí i en Bernat 

Ara tenim dos aprenents de paleta , en Martí i en Bernat. Tots dos tenen, en principi, les mateixes condicions, les mateixes habilitats i les mateixes ganes d’aprendre l’ofici. S’enfronten davant la prova definitiva. Tots dos, cadascú per la seva banda, hauran d’aixecar un mur de maons en el termini de dues hores. Mans a l’obra. En Bernat, tot decidit, comença fort. En un obrir i tancar d’ulls ja ha aixecat mig metre. En Marti, per contra, encara està pastant l’argamassa tenint molta cura en les proporcions de la mescla i triant les peces més adequades per al seu objectiu. Quan en Bernat ja té 70 centímetres de paret, Martí posa el primer maó. Amb el temps mig complert, Bernat ja ha d’utilitzar una escala per arribar al cim de la seva impressionant obra. Marti, tot just està a punt de fer el primer metre. La prova, amb el temps exhaurit, arriba al seu final. Bernat, orgullós, té al seu davant un monumental mur de 4 metres d’alçada. Martí, per la seva banda, s’ha quedat just a la meitat, dos metres i dos centímetres que, per ser justos, no està gens malament. A la vista del resultat, el guanyador sembla clar. Però ara bé la prova de la prova. Encarats a les respectives parets, dos tècnics proveïts amb mànegues d’aigua a pressió, disparen els seus dispositius, al mateix temps que es posen en marxa unes potents turbines d’aire. El mur d’en Bernat comença a defallir. El poc morter utilitzat, l’excés d’aigua de la mescla i el poc temps d’enduriment han estat decisius pel col•lapse de la paret que, en poc menys de 2 minuts, no és més que un munt de runa escampada pel terra. El mur d’en Martí? Perfecte. Inalterable. Dret com un pal saludant al sol. La solvència en la tria dels materials, la cura en les proporcions empleades i el respecte dels temps de treball han estat claus per que un mur excel•leixi. El temps juga a favor de les coses ben fetes. 

Un equip de futbol, en edat de benjamins, pot fer les coses com les fa en Martí i perdre un partit davant d’un altre equip que fa les coses com les fa en Bernat. L’equip que fa les coses com les fa el Martí, segurament, se n’anirà trist a casa. Però ha de saber que el mur que està aixecant serà fort, robust, sòlid i durador. I contra aquest mur s’estavellaran, més d’hora o més tard, tots els Bernats que han fet de la immediatesa i el triomf efímer els elements bàsics de la seva argamassa.

Sutton Foster Performs "Roll in the Hay"

Alicia i Albert, 

dos que saben mamar 

i guardar la roba

Fracàs escolar 

Cert, totalment cert. Hem de reconèixer que el fracàs escolar al nostre país és una evidencia que no podem seguir negant. El model català d’ensenyament no funciona. I no funciona perquè ho diguin saberuts experts, ni ho avalin elaborats dossiers. No funciona perquè tots nosaltres, del primer a l’últim, podem observar (i patir) els resultats. Que les conseqüències d’un model escolar siguin persones com Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera, dóna una idea prou exacta de la magnitud de la tragèdia. Alguna cosa falla en el sistema. Alguna cosa no es fa prou bé si els resultats són com els d’aquests dos exemples. S’hauran de replantejar els paràmetres, reformular els conceptes i cercar noves metodologies per redreçar una situació al llindar del col•lapse. I s’haurà de fer amb tractament d’urgència, no hi ha alternativa possible. El país, el nostre país, no es pot permetre formar ciutadans amb aquestes deficiències. Els necessitem a tots, en perfectes condicions socials i plenes facultats mentals si volem avançar. Hem fracassat en el primer intent, però ara que coneixem la fesomia del monstre, estaria molt bé aprendre dels errors.

So pena

Mal viure 

Qui vol viure en un país on es fan lleis que declaren la tortura com un Bé d’interès Nacional? Qui vol viure en un país on no hi ha lleis que regulin i reparin la catàstrofe dels desnonaments? Qui vol viure en un país governat pel PP i que té com a principal partit de l’oposició al PSOE? Qui vol viure en un país que no respecta la voluntat democràtica d’un Parlament escollit democràticament pel poble? Qui vol viure en un país on la Llei està per damunt de les persones i no les persones i la seva voluntat majoritària i democràtica per damunt de la Llei? Qui vol viure en un país on els ciutadans no poden canviar el marc legal que els encotilla? Qui vol viure en un país on la corrupció està justificada pels baixos sous dels seus governants? Qui vol viure en un país on el Governador del seu Banc Nacional diu que la corrupció no perjudica la recuperació de l’Estat? Qui vol viure en un país on es fan retallades en educació, sanitat, despesa social, treball,...mentre s’augmenten les despeses en l’exèrcit, en els sous i les dietes dels polítics i governants, en les ajudes a la banca i es fa una amnistia fiscal per a les grans fortunes i els defraudadors? Qui vol viure en un país de corrupció i misèria moral? Qui vol viure en un país construït amb comissions, sobres en negre i favors molt ben remunerats? Qui vol viure en un país on una persona pot anar a la presó per fer servir una targeta de crèdit sense fons per comprar menjar, mentre es poden tenir 22 milions d’euros a Suïssa amb total i absoluta impunitat? Qui vol viure en un país que no ens deixa viure? Viure, sí. Però viure lluny.

Tancat per indecent

Que torni la sang 

PP: "Els toros tornaran a Catalunya al setembre" Juan Manuel Albendea, president de la comissió de Cultura del Congrés, dóna per fet que la ILP que demana que els toros siguin declarats Bé d'Interés Cultural es convertirà en llei. 

I posats a recuperar plagues llegendàries i errors històrics, perquè no fem que torni la pesta bubònica, el martiri i la tortura, el circ i els lleons, la compra i venda d’esclaus, la inquisició, la crema de bruixes, la persecució dels jueus, la fil•loxera, l’absolutisme monàrquic, la dictadura feixista,...i tot allò que amb tant d’esforç hem aconseguit superar? Estaria molt bé que, desprès de declarar els toros Bé d’Interés Cultural, Juan Manuel Albendea no s’aturés aquí i seguís invertint el temps i els diners dels contribuents en assumptes tan transcendentals i rellevants per al progrés de la societat com la restauració de tot allò que ens recordi del que som capaços, les misèries i els baixos instints que han guiat (i guien) la nostra sort. Que torni la sang.

Pel forat del pany

La Constitució de Sodoma 

El Consell de Ministres ha fet aquest divendres un pas més que pot fer que la declaració de sobirania aprovada al Parlament de Catalunya acabi en mans del Tribunal Constitucional (TC). La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ha anunciat que han rebut ja les conclusions de l'informe que havien encarregat a l'advocat de l'Estat i que, segons aquest, la declaració és inconstitucional. Tribunal Constitucional espanyol, Govern espanyol, Vicepresidenta espanyola, advocats de l’Estat espanyol,...

Evidentment que qualsevol proposta del Parlament de Catalunya que aposti pel dret a decidir és i serà inconstitucional segons la llei espanyola. Faltaria més! No volem vulnerar un determinat article de la Constitució espanyola, volem vulnerar-la sencera. Tant, que marqui un punt de no retorn i senyalitzi el camí per on han d’anar les coses. Espanya que es quedi amb la seva Sagrada Constitució i nosaltres amb la incompatibilitat com a full de ruta per allunyar-nos definitivament del seu jou asfixiant. Vull ser inconstitucional amb totes les conseqüències, amb tot el senderi, amb tot el coratge, amb tota la voluntat, amb tota la consciència, amb tota la barra, amb tot el desvergonyiment, amb tota la certesa, amb tot el convenciment i, per si no queda clar, amb tota la fortalesa que calgui perquè Espanya no em segueixi sodomitzant. Fa molt de temps que el meu esfínter veu les estrelles.

Dibuix del natural

Messi-dependència 

Potser perquè el dia era radiant. Potser perquè l’hora era lluminosa. Potser perquè el sol estava en el seu zenit. El cert és que he vist amb nitidesa immaculada el que significa la dependència. Tant parlar des de Madrid de la Messi-dependència i avui, per fi, l’he vista amb nitidesa, inapel•lable. Partit a les dotze del migdia. Partit amb menys gent jove, i amb molta, molta gent menuda en un estadi a rebentar. Partit contra el Getafe i espectacle de primer nivell. Han marcat tots els davanters del Barça, inclòs el que ha sortit des de la banqueta. També ha marcat un migcampista i, fins i tot, un defensa. Sis gols de sis jugadors diferents, Messi entre ells. Un equip compacte, solidari i equilibrat. Un joc precís, preciós, virtuós i, alhora, efectiu. Un regal per als sentits que ha fet la delícia de petits i grans en una matinal de fantasia. Llàstima de la Messi-dependència.

Túnel de vestidors