Españuatu

La sensació olímpica

No digui Espanya, digui Vanuatu

A aquestes alçades de la competició ja es pot fer un primer balanç de com van els Jocs de Londres. Si ens fixem en les medalles aconseguides per avaluar els resultats i el nivell d’èxit, la cosa pinta francament be per a Espanya. Fins el moment, 3 són els metalls guanyats, dos de plata i un de bronze. Un medaller que la situa, excepcionalment, al nivell de Colòmbia i per sota de grans potències com ara Mèxic, Etiòpia, Veneçuela, Lituània, Geòrgia, Hongria, Polònia, Cuba, Kazakhstan,...Que les dues medalles de plata hagin estat guanyades per una catalana i la de bronze per una basca, és un fet irrellevant i que reforça la cohesió d’Espanya i la seva “unidad de destino en lo universal”. Espanya sempre ha tingut una reconeguda habilitat en aprofitar-se del que no és seu i, al mateix temps, saber nedar i guardar la roba. En aquest cas concret, la que ha nedat ha estat la Mireia Belmonte, mentre Espanya, com sempre, s’ha encarregat de guardar-li les medalles. És fàcil entendre perquè Espanya no vol ni pot renunciar a Catalunya. Deixant de banda l’espoli fiscal, els greuges comparatius i la sangria constant, Espanya no pot prescindir dels èxits esportius que li proporciona Catalunya. S’ha vist recentment en el futbol i ara, en els Jocs Olímpics. Espanya sense Catalunya estaria, a hores d’ara, al nivell de les Illes Verges, Vanuatu, Tonga o, la pròpia Botswana. Que, amb tots els respectes, és el lloc que realment li pertoca.

Canya a Espanya

La independència del Joan

En Joan, una persona amb experiència i criteri, diu: “la manera més ràpida i efectiva d’arribar a la independència és a través de la butxaca. Res de collonades patriòtiques, referents històrics i matisos lingüístics. La pressió econòmica i la manca de recursos ens farà, més aviat que tard, independents”. Té raó el punyetero. “Tots els grans canvis de la Història, les revolucions, els moviments socials, – continua dient – han estat motivats per l’economia i els seus desencaixos” Me’l segueixo escoltant. “Els pobles, els col•lectius, les persones,... són capaços d’aguantar-ho pràcticament tot. La seva capacitat de resistència és quasi bé il•limitada. Però tot té un límit i aquest no és un altre que l’avenc de la necessitat. Porta a l’extrem –rebla- a una persona, fes-li passar gana i es revoltarà com un animal ferit sense solució de pacte. No li deixis cap sortida i serà un foc inaturable i devastador. No hi ha res més determinat que una persona que no té res a perdre”. I acaba rematant: “El Govern de Catalunya hauria de deixar de pagar, no a Espanya, que generaria un conflicte de proporcions descomunals i on tindria les de perdre, sinó a tots els serveis que d’ell en depenen. Escoles, centres sanitaris, funcionaris, serveis socials,...tots sense cobrar per manca de liquiditat. Espanya no paga, Espanya no compleix amb els seus deures i fa insolvent Catalunya, doncs Catalunya ho explica clarament als seus ciutadans, i deixa de pagar les nòmines. Demanant crèdits a interessos indecents i apujant els impostos directes per poder fer front als deutes no se soluciona el problema. Cada cop més endeutats i cada vegada més pobres. El Govern de Catalunya ha de posar totes les cartes damunt la taula i jugar al descobert. Espanya nega els diners, Espanya és la responsable de la situació. Tothom ho ha de saber i, el més contundent, tothom ho ha de patir perquè reaccioni. Clar que això implica tenir la casa molt ben escombrada perquè el discurs sigui creïble i la proposta irrebatible”. Butxaques buides, consciència independent.

Juanito piscinas

Juego de tronos

Bones caigudes

Caigudes il•lustres

Seguim amb les metàfores que donen tant de si. Les continues ensopegades del rei, equivalen a la caiguda de la monarquia? El pertinaç anar per terra del Borbó, podria fer pensar als republicans empedreïts que el seu somni és a tocar? Cau el rei, trontolla la monarquia? Ens està dient el rei, amb el seu insistent missatge, que la casa reial no s’aguanta dempeus? És tan important el llenguatge no verbal que ens hem de creure que a la monarquia li fallen les cames? Sigui com sigui, es miri com es miri, el rei segueix caient. Metàfora precisa i convincent, que a cada caiguda, ens acosta més al final desitjat. Arribarà un dia que ja no tornarà a caure, perquè, senzillament, no s’aixecarà. Cau la tarda, cau la pluja, cau el teló, cau el rei.

Escalfament global

Metàfora

El bosc de Catalunya crema. El mar de Catalunya ofega. En poc més d’una setmana han mort a Catalunya 4 persones a conseqüència dels focs i 4 més han mort ofegades a les seves costes. Em resisteixo a pensar que tot plegat és una broma del destí i una forma macabra d’explicar la realitat del meu país. Catalunya s’asfixia, Catalunya s’ofega. Es podria dir de moltes altres maneres, però no d’una de tan contundent. La metàfora és una fórmula explicativa força utilitzada però que no sempre l’encerta. No és el cas. L’ofec de Catalunya és cada cop més evident i la tragèdia, la maleïda tragèdia, s’ha encarregat de palesar-ho.

Solitud

No, no, no

Tothom està al corrent del que ha passat amb al supercopa de Catalunya. Tothom sap que, davant l’anunci del Barça de presentar-se, per problemes d’agenda, a jugar amb el Barça B, l’Espanyol es va negar a disputar-la al•legant una falta de respecte i no se quantes coses més. Tothom coneix l’ interès de la Federació Catalana per fer uns calerons amb aquesta competició i, en conseqüència, que faria tot el possible i una mica de l’impossible perquè aquest partit es podés disputar. Presentada una nova data, la del 26 de Setembre, a la que el Barça va dir que si immediatament i comprometent-se a presentar el millor equip disponible, l’Espanyol, altre cop, ha dit que no. Aquesta vegada no queda clar el motiu que addueixen, però si que queda molt clara la intenció de no enfrontar-se al Barça sigui quines siguin les condicions. Ni contra el B, ni contra l’A. Tothom coneix els fets, però poca gent sap que l’Espanyol es va negar a jugar contra el Barça B per por al ridícul. Es pot entendre, i fins i tot justificar davant la pròpia afició, perdre contra el primer equip del Barça, però la por a perdre i fer el ridícul contra el B va fer que l’Espanyol es negués a disputar el partit, disfressant-ho amb una suposada falta de respecte. Excusa de mal pagador, que ha quedat perfectament aclarida, i desmentida, per la nova negativa d’enfrontar-se, aquest cop, al primer equip del Barça. L’Espanyol pateix una històrica, profunda i endèmica crisi d’autoestima. L’única cosa que busca, amb la seva patètica estratègia, és la polèmica i l’enfrontament mediàtic, que és la manera, a manca de mèrits esportius, de sortir als mitjans de comunicació.

 Lògica temporal

Naturalesa morta

Naturalesa humana

El copagament farmacèutic ha fet aflorar 150.000 targetes de morts que estaven actives. Al mateix temps, s’ha descobert que 800.000 titulars beneficiaris de targetes no estaven d’alta a la Seguretat Social. D’aquests, 200.000 figuraven com a pensionistes, pel que no pagaven absolutament res pels medicaments dispensats. Un petit gran exemple del comportament humà i que posa de manifest la veritable naturalesa de la nostra manera de ser. Tenim els politics que tenim, tenim els banquers que tenim, tenim els empresaris que tenim,...tenim el que ens mereixem. Els que manen no són diferents a nosaltres, són com nosaltres amb la petita circumstància que ells han progressat dins de l’escala social. El que nosaltres fem a petita escala, segons les nostres possibilitats i dins del nostre àmbit, ells ho fan a l’engròs, també dins del seu àmbit i adequat al seu entorn. No es tracta de la quantitat del robatori, l’estafa o la malversació, es tracta del fet, del costum, de la pràctica, de l’hàbit. I nosaltres, cadascú de nosaltres, el té perfectament integrat en la seva pròpia conducta. Afavorir a un parent o a un amic davant d’altres de desconeguts. Estalviar-se l’IVA. Estafar a la Seguretat Social. Aconseguir medicaments per vies il•legals. Emportar-se els llençols i les tovalloles de la feina. Agafar un parell de paquets de folis del despatx. Fingir lesions i/o malalties. Fer baixes laborals inventades de llarga durada. Utilitzar el telèfon i el temps de l’empresa per fer gestions personals. Inflar injustificadament les dietes...El que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.

Favorits

Anem pel bon camí

Un excel•lent cap de setmana de futbol. Per una banda, el Barça es passeja per Tànger i guanya per 0 a 8 al Raja de Casablanca amb actuació estel•lar de Messi i una digníssima i esperançadora participació de la pedrera. Per l’altra, la meva selecció de futbol favorita, Hondures, guanya a Espanya i l’elimina dels Jocs Olímpics. El que ja es va veure contra Japó, s’ha tornat a repetir contra la potentíssima Hondures. Dos partits, dues derrotes, dos gols en contra, cap gol a favor i cap a casa. Un extraordinari balanç per a la millor selecció del món. Ha quedat clar, per si algú encara ho dubtava, que l’Espanya que guanya no és Espanya sinó el Barça. I quan el Barça no juga, Espanya fa el que ha fet sempre, el ridícul. M’encanten els jocs de Londres. Tot apunta que poden ser els millors jocs de la Història. De moment anem pel bon camí.

Alguna cosa fa olor de podrit a la Casa Blanca

Blancs amb el futur negre

Mentre el Barça segueix apostant per la pedrera i, fins al moment, totes les incorporacions que ha fet per al primer equip són de futbolistes fets a casa i s’ha plantejat jugar la supercopa de Catalunya amb el Barça B, senyal inequívoc de coherència i confiança absoluta en la valoració de la seva base, el Madrid, per contra, aprofita qualsevol oportunitat, encara que sigui de canto, per desacreditar, menysprear i atonyinar a la seva. No ho diu un altre que el propi Mourinho que, en la línia de sempre i referint-se a l’estrepitosa i merescuda derrota davant el Benfica, ha comentat: “el partido de hoy es también importante para todos los iluminados que piensan que los canteranos están preparados para jugar en el primer equipo". Una frustrant declaració de principis i un clar missatge per als joves que volen progressar al Madrid i que, un cop més, s’hauran de buscar la vida lluny del seu somni. Mourinho segueix confirmant dia a dia el que tots sabem i el que ja fa temps ha deixat de ser una sorpresa. Mourinho només es mou per la seva glòria personal, pels seus propis èxits. És ell el que guanya títols i és ell, única i exclusivament ell, el que els vol seguir guanyant. Els col•lectius, els grups, els clubs són mers instruments per acomplir els seus desitjos i ho cremarà tot per aconseguir-ho. El Madrid té el que es mereix i jo que me’n felicito.

Sondheim

A la vista del logo,

 ja es veia venir

 que alguna cosa

 no encaixava

La cerimònia de l’escarnio

És clar que, per la seva pròpia naturalesa i per tot allò que és protocol•lari, la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics es divideixen en tres categories: avorrides, molt avorrides i, finalment, la de Londres. Ja sé que tothom vol aprofitar l’ocasió per mostrar-se al món de la millor manera possible i que d’oportunitats com aquesta n’hi ha molt poques, de fet, hi ha ciutats que no la gaudiran mai. Però, esteu segurs que no hi ha una altra forma de fer-ho? És absolutament necessari que ens estaborneixin amb un “espectacle” sense ritme, carregós, monòton i que va aconseguir, fins i tot, adormir a les ovelles que pasturaven pel prat de l’Estadi? No hi ha cap alternativa digerible que no sigui el bellugueig nerviós de centenars de persones movent-se amunt i avall sense parar? L’auto homenatge al camp, a la revolució industrial, a les sufragistes, als sindicats, a la mineria,...tot de dubtosa poètica i fora de lloc. Hi ha d’haver, per força, altres àmbits i altres moments pel record i l’autocomplaença que no castiguin als soferts espectadors tan severament com ho va fer ahir Londres. Salvable? Només la pujada al cel de les anelles olímpiques i la brillant idea del pebeter. Poc bagatge per a més de tres hores de flagel•lació i martiri. On era l’emoció, la imaginació, l’enginy, la sorpresa,...? A la vista del resultat, proposo que, independentment d’on es facin els jocs, la cerimònia d’inauguració l’organitzin sempre els EEUU. Per cert, no vull deixar passar per alt la commoció que em va causar la “comentarista” de tve: Maria Escarnio (hacer mofa). No en va encertar ni una, però va aconseguir, això si, que estesi’m pendents dels seus comentaris amb els que va acabar de trinxar la cerimònia.

La descoberta del foc

Terra cremada

Sap Espanya que Catalunya guanya cada any 3 milions de metres cúbics de massa forestal? Si no ho sabia, ara ja ho sap. Sap Espanya que aquesta particular “anècdota” ens fa un país amb molta fusta? Si no ho sabia, ara ja és hora que se’n vagi fent a la idea. Sap Espanya que Catalunya no es crema i que la vida sempre rebrota tossuda des de la desolació i la cendra? Ho sap? És conscient Espanya que, malgrat sobreviure a la crema, Catalunya està cada cop més cremada? Cremada per la piromania d’una Espanya incendiària que escampa el foc i nega sistemàticament l’aigua. Política d’espoli i terra erma. Política de fum que atordeix els sentits, obstrueix el camí i desestructura el paisatge. Sap Catalunya qui és la responsable de les seves tragèdies? Ho sap? Doncs si ho sap, abans no s’assequin els rius i desapareguin els boscos, té el deure ineludible de vetllar per tot allò que ens configura com a país i ens explica com a poble. Que el foc sigui la flama i que mai més s’apagui.

Orgullo: 

Exceso de estimación de sí mismo y de los propios méritos, 
por lo cual se cree uno superior a los demás.

Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua

La “rojita”, grogueja

Curiosa la semàntica i les seves formes encriptades. Si durant tota la preparació per als jocs olímpics de Londres la representació espanyola de futbol ha sigut “la selección”, altrament anomenada “rojita”, tot ha estat perdre estrepitosa i justament en el seu debut contra el Japó, per deixar de ser automàticament “la selección” i, per mor de l’eufemisme, passar a ser simplement “la delegación española de futbol”. Ha de ser molt dur per a la caspa espanyola veure com n’és de cruel la realitat. Passar del tot al res en qüestió de dies no és fàcil de digerir, i menys, per a un país sobrat de prepotència i ridícula supèrbia. No s’adonen, o se’n volen adonar, que la veritable Espanya futbolística és la del jocs olímpics, l’altra, la dels mundials i l’Eurocopa, és només un miratge. Un miratge amb ADN Barça i que no té res a veure amb el tarannà, la idiosincràsia i la tradició espanyola. Espanya ha tornat a fer el ridícul més galdós, que és la forma més racial de reivindicar davant del món la seva particular incompetència.

La bossa de Louis

Re-formes

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada. No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col•loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral•lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo /tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerllia/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

Heces exquisitas

Sublimació de la femta

Més formes, més fons

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant. Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Dos colores distintos y un solo idioma verdadero

A la capital d'Espanya tenen molt clar el tema del bilingüisme