Orgullo: 

Exceso de estimación de sí mismo y de los propios méritos, 
por lo cual se cree uno superior a los demás.

Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua

La “rojita”, grogueja

Curiosa la semàntica i les seves formes encriptades. Si durant tota la preparació per als jocs olímpics de Londres la representació espanyola de futbol ha sigut “la selección”, altrament anomenada “rojita”, tot ha estat perdre estrepitosa i justament en el seu debut contra el Japó, per deixar de ser automàticament “la selección” i, per mor de l’eufemisme, passar a ser simplement “la delegación española de futbol”. Ha de ser molt dur per a la caspa espanyola veure com n’és de cruel la realitat. Passar del tot al res en qüestió de dies no és fàcil de digerir, i menys, per a un país sobrat de prepotència i ridícula supèrbia. No s’adonen, o se’n volen adonar, que la veritable Espanya futbolística és la del jocs olímpics, l’altra, la dels mundials i l’Eurocopa, és només un miratge. Un miratge amb ADN Barça i que no té res a veure amb el tarannà, la idiosincràsia i la tradició espanyola. Espanya ha tornat a fer el ridícul més galdós, que és la forma més racial de reivindicar davant del món la seva particular incompetència.

La bossa de Louis

Re-formes

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada. No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col•loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral•lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo /tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerllia/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

Heces exquisitas

Sublimació de la femta

Més formes, més fons

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant. Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Dos colores distintos y un solo idioma verdadero

A la capital d'Espanya tenen molt clar el tema del bilingüisme

Cibeles, no conduzcas

La forma del fons

Fa uns dies, la pregunta 'com coi es deu dir això en català?' em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tot xop i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me'n. Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

L'hora estàtica

El mundo de los demás

El mundo es como aparece

ante mis cinco sentidos,

y ante los tuyos que son

las orillas de los míos.

El mundo de los demás

no es el nuestro: no es el mismo.

Imágenes de la vida:

cada vez las recibimos, 

nos reciben entregados

más unidamente a un ritmo.

Pero las cosas se forman

con nuestros propios delirios.

Ciegos para los demás,

oscuros, siempre remisos,

miramos siempre hacia adentro,

vemos desde lo más íntimo.

Trabajo y amor me cuesta

conmigo así, ver contigo:

aparecer, como el agua

con la arena, siempre unidos.

Nadie me verá del todo

ni es nadie como lo miro. 

Somos algo más que vemos,

algo menos que inquirimos. 

Algún suceso de todos

pasa desapercibido.

Nadie nos ha visto. A nadie

ciegos de ver, hemos visto.

Ciegos para los demás,

oscuros, siempre remisos, 

miramos siempre hacia adentro,

vemos desde lo más íntimo.

Miguel Hernández 

Mitges cames

Táctica y estrategia

Mi táctica es

mirarte

aprender como sos

quererte como sos

mi táctica es

hablarte

y escucharte

construir con palabras

un puente indestructible

mi táctica es

quedarme en tu recuerdo

no sé cómo ni sé

con qué pretexto

pero quedarme en vos

mi táctica es

ser franco

y saber que sos franca

y que no nos vendamos

simulacros

para que entre los dos

no haya telón

ni abismos

mi estrategia es

en cambio

más profunda y más

simple

mi estrategia es

que un día cualquiera

no sé cómo ni sé

con qué pretexto

por fin me necesites.

Mario Benedetti

La finestra discreta

Ustedes y nosotros

Ustedes cuando aman

exigen bienestar

una cama de cedro

y un colchón especial

nosotros cuando amamos

es fácil de arreglar

con sábanas qué bueno

sin sábanas da igual

ustedes cuando aman

calculan interés

y cuando se desaman

calculan otra vez

nosotros cuando amamos

es como renacer

y si nos desamamos

no la pasamos bien

ustedes cuando aman

son de otra magnitud

hay fotos chismes prensa

y el amor es un boom

nosotros cuando amamos

es un amor común

tan simple y tan sabroso

como tener salud

ustedes cuando aman

consultan el reloj

porque el tiempo que pierden

vale medio millón

nosotros cuando amamos

sin prisa y con fervor

gozamos y nos sale

barata la función

ustedes cuando aman

al analista van

él es quien dictamina

si lo hacen bien o mal

nosotros cuando amamos

sin tanta cortedad

el subconsciente piola

se pone a disfrutar

ustedes cuando aman

exigen bienestar

una cama de cedro

y un colchón especial

nosotros cuando amamos

es fácil de arreglar

con sábanas qué bueno

sin sábanas da igual.

Mario Benedetti

Una barrera de merda

Gràcies Lidia

L’altra tarda, una persona que m’escolto perquè té seny i criteri, em deia: últimament m’avorreix el teu blog, només parles de l’Europa. Sense ser del tot cert, per excessiu, vaig pensar: doncs, calla, té raó. Si aquesta és la percepció que es té des de fora, no soc qui per esmenar la plana a tots aquells que ho pensen. No sé si serà tant, la quantitat de vegades que m’hi refereix-ho a l’Europa, com la densitat o pesantor del tema en sí. Sigui com sigui, la sensació és d’embafament, de saturació i això no pot ser bo per a persones d’esperit sensible. No vull assumir la responsabilitat de neguitejar les seves lectures i trasbalsar els seu merescut descans. Ja no. De tant en tant, no és sobrer, atendre les opinions d’aquells que s’interessen per tu de manera desinteressada i, perquè no, condescendent. Un té la geometria que té. L’espai que el delimita i, de vegades, l’empresona. Calen, aleshores, altres perspectives que repensin les línies de fuga i encertin en el diagnòstic de la seva intersecció. Gràcies Lidia per la teva estimable triangulació. Provaré a fer, en la mesura que pugui, línies clares amb angles sensiblement més oberts.

Ben cardats

Enveja malsana

Tinc la sensació, no, no, la sensació no, la certesa perquè ho conec, que el futbol anomenat modest ho és més per limitació que no pas per vocació. No sé de cap club petit que estigui satisfet amb la seva realitat. Cap club es conforma amb la seva condició i tots, absolutament tots, voldrien estar en una situació que sovint, hipòcritament, critiquen. No conec cap club que no volgués estar en la mateixa pell dels clubs súper professionals que tant menyspreen. Tot el romanticisme amb el que es vesteix la pertinença a un club modest no és més que una coartada per justificar una conducta victimista pròpia de persones amb dèficits d’autoestima. Els clubs petits són la casa dels que se saben mediocres i se senten còmodes dins de la seva grisor endèmica. Hi ha d’haver de tot, faltaria més, però seria bo que cadascú acceptés la seva realitat i el perquè de la seva elecció sense excuses ni justificacions. Insignificants, sí, però amb consciència de ser-ho i respectant la decisió dels que no ho volen ser.

A pany i forrellat

Integrisme espanyol

Si hi ha un integrisme històric que resumeix perfectament quin és el modus operandi, aquest no és un altre, que l’espanyol. Espanya sempre s’ha caracteritzat per saber integrar en el seu sí, en el seu comportament, les tres branques del integrisme sense que cap d’elles grinyolés. Les expulsions del territori d’àrabs i jueus varen ser uns petits experiments del que, més tard, portarien a terme en el gran laboratori americà. Integrisme religiós, polític i lingüístic, tots de la mà, tots junts per doblegar uns pobles que havien de ser “civilitzats” mitjançant la creu, l’espassa i la llengua. Un genocidi, en tota regla, que va recórrer de nord a sud i d’est a oest tot el territori del que es coneix com Amèrica llatina. Anorrear pobles, cultures, costums, tradicions, llengües,...tot des del integrisme més devastador i ferotge. Espanya va esdevenir un veritable mestre de la desraó uniformitzadora i del model únic. Un tarannà que ja forma part del seu ADN i que no pot, ni vol, canviar de seqüència. El meu país ho pateix cada dia.

Cap a la nuesa

El berenar i la xocolata del lloro

Estic, per dir-ho suau, força disgustat. A qui dimonis se li acut, amb la que està caient, treure-li els berenars als presos? Hi ha coses que no són de rebut. Algú ha sentit a parlar dels drets adquirits i que les conquestes socials són intocables? Es comença per eliminar els berenars i s’acaba traient-los la televisió de pagament i el sofà des d’on veure-la. Els presos s’han de sentir a gust en la seva reclusió. S’han de trobar com si estiguessin a casa, que dic com a casa, molt millor que a les seves cases. Ja és prou dura la privació de llibertat com, a sobre, fer-los l’estada incòmoda i desagradable. Què al carrer hi ha gent que no es pot permetre el luxe de berenar? No fem demagògia. Els presos són un col•lectiu de persones desafortunades que estan, per les seves especials circumstàncies, al càrrec de la societat i de l’erari públic. I és la societat la que ha de vetllar perquè no els hi falti de res en nom de la civilització. L’únic problema, i això si que s’ha de reconèixer, és que quan surtin al carrer tornin a delinquir per retornar a allà on no els hi falta de res. Allà on tenen la seguretat garantida i on no s’han de buscar la vida tots els dies de l’any perquè la tenen perfectament solucionada, berenar inclòs.

D'utilitat pública

Des-Integristes

Els integristes islàmics han destruït a Tombuctú mausoleus patrimoni de la Unesco. Fins aquí la noticia. Perquè no em sorprèn? Pot ser perquè, malauradament, estem massa acostumats a la forma d’actuar dels integristes islàmics, en aquest cas, i dels integristes en general, en qualsevol altre àmbit. La metodologia dels integristes sempre és coincident. La seva praxis no canvia si es tracta d’integristes religiosos, polítics o lingüístics. La seva finalitat és la mateixa: eliminar d’arrel qualsevol varietat, o variació, que no coincideixi amb la seva. En religió, destruiran monuments, símbols i persones que no adorin als seus déus. En política, s’enfrontaran fins a la mort a ideologies amb propostes diferents. I, pel que fa a la llengua, i aquesta ens toca molt de prop, faran tot allò que estigui a la seva mà, i una mica més, per aconseguir que la llengua dominant passi a ser, a més, l’única. Els integristes, de la branca que siguin, només volen l’extinció de la diferència, volen ser hegemònics i únics en la seva hegemonia. I aquest és el seu manament diví i no atenen a altres raons. Contra la diversitat, contra la cultura, contra la tolerància,...

Encallats

Nostàlgia

L’altre dia, un bon company i amic m’explicava la seva experiència en el sopar de celebració del 105 aniversari del CE Europa, al temps que em feia sentir la seva tristesa per la poca afluència de socis i simpatitzants a l’acte. Si traiem els politics i les autoritats convidades, deia, si traiem els presidents i directius (en sentit figurat, està clar), si traiem el personal del club, els empleats amb càrrec i els empleats sense càrrec, els entrenadors i jugadors a sou (i els que no). Si traiem els coordinadors i altres càrrecs esportius. A la premsa i els convidats en general. Els que rebien un pactat homenatge i, per tant, no podien deixar d’anar. És a dir, si descomptem tots aquells que d’una manera més o menys forçada hi van haver d’assistir, si traiem tots aquests, resulta que al sopar només érem l’escandalosa xifra de 19 socis, concloïa el meu amic. Estic realment amoïnat per la desafecció dels socis i la seva, cada vegada menys, identificació amb el club. Alguna cosa, es seguia lamentant, no ha de funcionar bé perquè s’hagi instal•lat aquest desencís entre la parròquia escapolada. No sé que s’ha de fer però, per aquest camí, no podem seguir. Sóc pessimista. No ho veig gens clar i sinó passa res d’extraordinari, i no sé ben bé que ha de passar, això acabarà sent un vestigi residual, un club sant Jordi qualsevol, on quatre avis anirem a fer la partideta de domino, mentre se’ns cauen els mocs i ens expliquem les batalletes de quan érem citius, altius i fortius.

La piràmide invertida

Desafiant la gravetat o la gravetat del desafiament

El caire d’Egipte

Si heu parat atenció a la fotografia d’un dels primers actes públics del nou govern egipci, haureu pogut comprovar de com de malament estan les coses al país dels faraons. Tot el camp de la fotografia, és a dir, tot allò que quedava dins del marc de visió de l’objectiu de la càmera, feia por. Per no fer un càlcul aproximat i ser el més objectiu i fidel a la imatge, em vaig entretenir a comptar, una per una, totes les persones que hi apareixien: 21 islamistes i 72 militars, tots ells vestits amb les millors gales. Sortir del foc i caire, perdó, caure de quatre potes, a les brases. Deixar endarrere una dictadura unipersonal per llançar-se en braços d’un tàndem format per la religió i els militars no pot ser bo. En tot cas, no és el millor escenari possible per a que un país avanci i trobi tot allò que li ha mancat durant tants i tants anys. Si hi ha alguna cosa clara, i històricament reconeguda, és la contraposició entre progrés i religió, entre llibertat i el poder en mans dels militars. Si una de les dues proposicions, ja és per si sola un autèntic desastre per al poble que la pateix; imagineu la combinació de totes dues. Militars i religió, religió i militars, és un còctel explosiu que fa involucionar qualsevol societat on s’instal•la. És, de lluny, un dels pitjors escenaris amb el que un país es pot trobar i actua com una devastadora metàstasis destruint tot el teixit social i les persones que el sustenten, o l’haurien de sustentar. La religió armada no es pot plantejar cap altre camí que no sigui el de la guerra santa. Ja hi tornem a ser. El caire que està prenent Egipte, no em fa la més petita gràcia.

Indigestió