La forma del fons

Fa uns dies, la pregunta 'com coi es deu dir això en català?' em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tot xop i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me'n. Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

L'hora estàtica

El mundo de los demás

El mundo es como aparece

ante mis cinco sentidos,

y ante los tuyos que son

las orillas de los míos.

El mundo de los demás

no es el nuestro: no es el mismo.

Imágenes de la vida:

cada vez las recibimos, 

nos reciben entregados

más unidamente a un ritmo.

Pero las cosas se forman

con nuestros propios delirios.

Ciegos para los demás,

oscuros, siempre remisos,

miramos siempre hacia adentro,

vemos desde lo más íntimo.

Trabajo y amor me cuesta

conmigo así, ver contigo:

aparecer, como el agua

con la arena, siempre unidos.

Nadie me verá del todo

ni es nadie como lo miro. 

Somos algo más que vemos,

algo menos que inquirimos. 

Algún suceso de todos

pasa desapercibido.

Nadie nos ha visto. A nadie

ciegos de ver, hemos visto.

Ciegos para los demás,

oscuros, siempre remisos, 

miramos siempre hacia adentro,

vemos desde lo más íntimo.

Miguel Hernández 

Mitges cames

Táctica y estrategia

Mi táctica es

mirarte

aprender como sos

quererte como sos

mi táctica es

hablarte

y escucharte

construir con palabras

un puente indestructible

mi táctica es

quedarme en tu recuerdo

no sé cómo ni sé

con qué pretexto

pero quedarme en vos

mi táctica es

ser franco

y saber que sos franca

y que no nos vendamos

simulacros

para que entre los dos

no haya telón

ni abismos

mi estrategia es

en cambio

más profunda y más

simple

mi estrategia es

que un día cualquiera

no sé cómo ni sé

con qué pretexto

por fin me necesites.

Mario Benedetti

La finestra discreta

Ustedes y nosotros

Ustedes cuando aman

exigen bienestar

una cama de cedro

y un colchón especial

nosotros cuando amamos

es fácil de arreglar

con sábanas qué bueno

sin sábanas da igual

ustedes cuando aman

calculan interés

y cuando se desaman

calculan otra vez

nosotros cuando amamos

es como renacer

y si nos desamamos

no la pasamos bien

ustedes cuando aman

son de otra magnitud

hay fotos chismes prensa

y el amor es un boom

nosotros cuando amamos

es un amor común

tan simple y tan sabroso

como tener salud

ustedes cuando aman

consultan el reloj

porque el tiempo que pierden

vale medio millón

nosotros cuando amamos

sin prisa y con fervor

gozamos y nos sale

barata la función

ustedes cuando aman

al analista van

él es quien dictamina

si lo hacen bien o mal

nosotros cuando amamos

sin tanta cortedad

el subconsciente piola

se pone a disfrutar

ustedes cuando aman

exigen bienestar

una cama de cedro

y un colchón especial

nosotros cuando amamos

es fácil de arreglar

con sábanas qué bueno

sin sábanas da igual.

Mario Benedetti

Una barrera de merda

Gràcies Lidia

L’altra tarda, una persona que m’escolto perquè té seny i criteri, em deia: últimament m’avorreix el teu blog, només parles de l’Europa. Sense ser del tot cert, per excessiu, vaig pensar: doncs, calla, té raó. Si aquesta és la percepció que es té des de fora, no soc qui per esmenar la plana a tots aquells que ho pensen. No sé si serà tant, la quantitat de vegades que m’hi refereix-ho a l’Europa, com la densitat o pesantor del tema en sí. Sigui com sigui, la sensació és d’embafament, de saturació i això no pot ser bo per a persones d’esperit sensible. No vull assumir la responsabilitat de neguitejar les seves lectures i trasbalsar els seu merescut descans. Ja no. De tant en tant, no és sobrer, atendre les opinions d’aquells que s’interessen per tu de manera desinteressada i, perquè no, condescendent. Un té la geometria que té. L’espai que el delimita i, de vegades, l’empresona. Calen, aleshores, altres perspectives que repensin les línies de fuga i encertin en el diagnòstic de la seva intersecció. Gràcies Lidia per la teva estimable triangulació. Provaré a fer, en la mesura que pugui, línies clares amb angles sensiblement més oberts.

Ben cardats

Enveja malsana

Tinc la sensació, no, no, la sensació no, la certesa perquè ho conec, que el futbol anomenat modest ho és més per limitació que no pas per vocació. No sé de cap club petit que estigui satisfet amb la seva realitat. Cap club es conforma amb la seva condició i tots, absolutament tots, voldrien estar en una situació que sovint, hipòcritament, critiquen. No conec cap club que no volgués estar en la mateixa pell dels clubs súper professionals que tant menyspreen. Tot el romanticisme amb el que es vesteix la pertinença a un club modest no és més que una coartada per justificar una conducta victimista pròpia de persones amb dèficits d’autoestima. Els clubs petits són la casa dels que se saben mediocres i se senten còmodes dins de la seva grisor endèmica. Hi ha d’haver de tot, faltaria més, però seria bo que cadascú acceptés la seva realitat i el perquè de la seva elecció sense excuses ni justificacions. Insignificants, sí, però amb consciència de ser-ho i respectant la decisió dels que no ho volen ser.

A pany i forrellat

Integrisme espanyol

Si hi ha un integrisme històric que resumeix perfectament quin és el modus operandi, aquest no és un altre, que l’espanyol. Espanya sempre s’ha caracteritzat per saber integrar en el seu sí, en el seu comportament, les tres branques del integrisme sense que cap d’elles grinyolés. Les expulsions del territori d’àrabs i jueus varen ser uns petits experiments del que, més tard, portarien a terme en el gran laboratori americà. Integrisme religiós, polític i lingüístic, tots de la mà, tots junts per doblegar uns pobles que havien de ser “civilitzats” mitjançant la creu, l’espassa i la llengua. Un genocidi, en tota regla, que va recórrer de nord a sud i d’est a oest tot el territori del que es coneix com Amèrica llatina. Anorrear pobles, cultures, costums, tradicions, llengües,...tot des del integrisme més devastador i ferotge. Espanya va esdevenir un veritable mestre de la desraó uniformitzadora i del model únic. Un tarannà que ja forma part del seu ADN i que no pot, ni vol, canviar de seqüència. El meu país ho pateix cada dia.

Cap a la nuesa

El berenar i la xocolata del lloro

Estic, per dir-ho suau, força disgustat. A qui dimonis se li acut, amb la que està caient, treure-li els berenars als presos? Hi ha coses que no són de rebut. Algú ha sentit a parlar dels drets adquirits i que les conquestes socials són intocables? Es comença per eliminar els berenars i s’acaba traient-los la televisió de pagament i el sofà des d’on veure-la. Els presos s’han de sentir a gust en la seva reclusió. S’han de trobar com si estiguessin a casa, que dic com a casa, molt millor que a les seves cases. Ja és prou dura la privació de llibertat com, a sobre, fer-los l’estada incòmoda i desagradable. Què al carrer hi ha gent que no es pot permetre el luxe de berenar? No fem demagògia. Els presos són un col•lectiu de persones desafortunades que estan, per les seves especials circumstàncies, al càrrec de la societat i de l’erari públic. I és la societat la que ha de vetllar perquè no els hi falti de res en nom de la civilització. L’únic problema, i això si que s’ha de reconèixer, és que quan surtin al carrer tornin a delinquir per retornar a allà on no els hi falta de res. Allà on tenen la seguretat garantida i on no s’han de buscar la vida tots els dies de l’any perquè la tenen perfectament solucionada, berenar inclòs.

D'utilitat pública

Des-Integristes

Els integristes islàmics han destruït a Tombuctú mausoleus patrimoni de la Unesco. Fins aquí la noticia. Perquè no em sorprèn? Pot ser perquè, malauradament, estem massa acostumats a la forma d’actuar dels integristes islàmics, en aquest cas, i dels integristes en general, en qualsevol altre àmbit. La metodologia dels integristes sempre és coincident. La seva praxis no canvia si es tracta d’integristes religiosos, polítics o lingüístics. La seva finalitat és la mateixa: eliminar d’arrel qualsevol varietat, o variació, que no coincideixi amb la seva. En religió, destruiran monuments, símbols i persones que no adorin als seus déus. En política, s’enfrontaran fins a la mort a ideologies amb propostes diferents. I, pel que fa a la llengua, i aquesta ens toca molt de prop, faran tot allò que estigui a la seva mà, i una mica més, per aconseguir que la llengua dominant passi a ser, a més, l’única. Els integristes, de la branca que siguin, només volen l’extinció de la diferència, volen ser hegemònics i únics en la seva hegemonia. I aquest és el seu manament diví i no atenen a altres raons. Contra la diversitat, contra la cultura, contra la tolerància,...

Encallats

Nostàlgia

L’altre dia, un bon company i amic m’explicava la seva experiència en el sopar de celebració del 105 aniversari del CE Europa, al temps que em feia sentir la seva tristesa per la poca afluència de socis i simpatitzants a l’acte. Si traiem els politics i les autoritats convidades, deia, si traiem els presidents i directius (en sentit figurat, està clar), si traiem el personal del club, els empleats amb càrrec i els empleats sense càrrec, els entrenadors i jugadors a sou (i els que no). Si traiem els coordinadors i altres càrrecs esportius. A la premsa i els convidats en general. Els que rebien un pactat homenatge i, per tant, no podien deixar d’anar. És a dir, si descomptem tots aquells que d’una manera més o menys forçada hi van haver d’assistir, si traiem tots aquests, resulta que al sopar només érem l’escandalosa xifra de 19 socis, concloïa el meu amic. Estic realment amoïnat per la desafecció dels socis i la seva, cada vegada menys, identificació amb el club. Alguna cosa, es seguia lamentant, no ha de funcionar bé perquè s’hagi instal•lat aquest desencís entre la parròquia escapolada. No sé que s’ha de fer però, per aquest camí, no podem seguir. Sóc pessimista. No ho veig gens clar i sinó passa res d’extraordinari, i no sé ben bé que ha de passar, això acabarà sent un vestigi residual, un club sant Jordi qualsevol, on quatre avis anirem a fer la partideta de domino, mentre se’ns cauen els mocs i ens expliquem les batalletes de quan érem citius, altius i fortius.

La piràmide invertida

Desafiant la gravetat o la gravetat del desafiament

El caire d’Egipte

Si heu parat atenció a la fotografia d’un dels primers actes públics del nou govern egipci, haureu pogut comprovar de com de malament estan les coses al país dels faraons. Tot el camp de la fotografia, és a dir, tot allò que quedava dins del marc de visió de l’objectiu de la càmera, feia por. Per no fer un càlcul aproximat i ser el més objectiu i fidel a la imatge, em vaig entretenir a comptar, una per una, totes les persones que hi apareixien: 21 islamistes i 72 militars, tots ells vestits amb les millors gales. Sortir del foc i caire, perdó, caure de quatre potes, a les brases. Deixar endarrere una dictadura unipersonal per llançar-se en braços d’un tàndem format per la religió i els militars no pot ser bo. En tot cas, no és el millor escenari possible per a que un país avanci i trobi tot allò que li ha mancat durant tants i tants anys. Si hi ha alguna cosa clara, i històricament reconeguda, és la contraposició entre progrés i religió, entre llibertat i el poder en mans dels militars. Si una de les dues proposicions, ja és per si sola un autèntic desastre per al poble que la pateix; imagineu la combinació de totes dues. Militars i religió, religió i militars, és un còctel explosiu que fa involucionar qualsevol societat on s’instal•la. És, de lluny, un dels pitjors escenaris amb el que un país es pot trobar i actua com una devastadora metàstasis destruint tot el teixit social i les persones que el sustenten, o l’haurien de sustentar. La religió armada no es pot plantejar cap altre camí que no sigui el de la guerra santa. Ja hi tornem a ser. El caire que està prenent Egipte, no em fa la més petita gràcia.

Indigestió

Futbol ficció

O no?

Davant la improbabilitat, a curt termini, d’un enfrontament entre les seleccions catalana i espanyola de futbol, només ens queda l’opció, aquesta molt més viable i propera, de que un dels actius més representatius del meu país, si que es pugui enfrontar a la selecció espanyola. Estic pensant en Pep Guardiola que, donada la seva demostrada solvència, be podria entrenar qualsevol de les seleccions punteres del panorama internacional. Sigui Brasil, Argentina, Anglaterra, Rússia, Alemanya,...totes elles han demostrat interès en poder comptar amb els serveis del millor tècnic del món, sinó ara, en els propers anys. Seria realment fascinant poder veure com Guardiola, al comandament d’una selecció de prestigi, li passa la mà per la cara a la selecció espanyola i a tots els galls que li canten. Amb l’única selecció que no el veig és amb Portugal, encara que el morbo estaria assegurat. Us imagineu a Portugal campiona del món amb Guardiola d’entrenador i Mourinho menjant-se les ungles dels peus a la grada? On s’ha de signar?

La nova equipació

Boscos endins

Tan important és fer el que toca, com no fer el que no toca i, en això últim, Del Bosque ha esdevingut un veritable expert. Deixar que els altres inventin, per aprofitar-se’n després, és un dels esports més practicat des de que el món és món. Asseure’s a l’ombra d’una olivera, per posar un exemple bucòlic, i esperar pacientment que la gosadia, el treball, el risc, l’enginy, l’esforç i el talent dels altres doni els seus fruits, és una de les poques coses que hom pot fer sense la més mínima preparació, qualificació, ni solvència. Del Bosque, penjat de la parra, ha sigut prou hàbil, això si que no se li pot negar, per recollir un caramel de Sant Medir i, sense alterar-lo, donar-li a tastar als nens. Un equip, uns jugadors, una filosofia, un sistema,...A una màquina de precisió perfectament engreixada i que funciona sola, no li calen elements de distorsió que puguin posar en perill el seu excel•lent rendiment. Del Bosque així ho ha entès i s’ha limitat a omplir aquells forats que s’havien d’omplir, amb peces neutres, amb comodins que no alteressin l’harmonia i la cadència del conjunt. Mèrit? Tot. Entendre el que no s’ha de fer, tenir el senderi de saber on realment està el valor afegit i reconèixer, malgrat les pressions, qui practica el millor futbol, no és una tasca fàcil i menys quan l’entorn és la rància, integrista, intolerant, egoista i rancuniosa Espanya. Allà on creix desordenat el sotabosc, allà on el llop s’ensenyoreix, allà on les ombres són el contrapunt, just allà, Del Bosque ha trobat el seu particular esplendor a l’herba.

No són petits, són nans

La prova del 7

No sé que té el 7 per convertir-se en un número de referència, però el cert és que apareix per tot arreu amb insistència i obstinació. 7 són els dies de la setmana. 7, els nans que amanyagaven a la Blancaneus. 7, les vides d’un gat. 7, els pecats capitals. 7, les dones de John Ford. 7, els membres del G7. 7, els magnífics de John Sturges. 7, els samurais de Kurosava. 7, les núvies que manllevaven els 7 germans. 7, també, els errors de “La Vanguardia”. I 7, els fitxatges de cada temporada del CE Europa. Ni 6 ni 8, 7. Queda clar, per tots els exemples exposats, que el número és molt més que un simple caprici. L’Europa, que d’aquestes coses en sap molt i en té una llarga experiència, pot donar-hi fe. Què un any no funciona? No passa res, es torna a provar al següent. Que al següent, tampoc? Doncs, es torna a insistir, a insistir, a insistir... Sempre quedarà l’esperança de que algun dia soni la flauta, ni que sigui per casualitat. Només cal parar atenció a que, fins i tot un rellotge aturat, l’encerta 2 vegades al dia. I així ho ha entès el CE Europa fitxant 7 nous jugadors (tots de fora del club, evidentment) per la propera temporada, amb el secret desig que, aquest cop sí, la cosa acabi bé. El final ningú està en condicions de garantir-lo, però el principi és força engrescador. Les 7 noves incorporacions són reforços de luxe, amb una qualitat absolutament contrastada i que millora amb molt, tot el que es té a casa(?). Només cal reparar en el darrer dels fitxatges, un jove central de 32 anys que és tota una aposta de futur i deixa ben clar quin és el projecte del Club i la seva filosofia. De fora vindran i de casa et trauran, deia la meva avia. I la pedrera? Haurà de seguir pagant i picant pedra durant els propers 7 anys, com a mínim.

com a Alemanya en alemany

com a França en francès

com a Portugal en portuguès

com a ......................................

ompliu la línia de punts

Fot-li un grec! 

Arriba el Grec a Barcelona, i s’anuncia per carrers i places. Diuen, els que en saben, que serà el més modern dels darrers anys. No dic que no, però el Grec més gran, el millor, el varem perdre fa tot just una setmana quan Alemanya va eliminar Grècia de l’Eurocopa de futbol, privant-nos de tota possibilitat que Espanya patís, en les seves pròpies carns, el grec més amorós i profund de la seva història. Ho haurem de deixar per a una altra ocasió en la que els deus de l’Olimp ens siguin més favorables i la sort no ens sigui tan fugissera. Estaria bé que el grec, com a pràctica i concepte, canviès algun dia de barri i deixéssim, els catalans, de ser el seu més preuat objecte del desig. No perdo l’esperança de veure, a curt termini, com Espanya perd la batalla de les llengües. El català pel davant i el grec pel darrera. Com ha de ser.

Vull aquesta mestra!