El mur dels caiguts

Els collons del delegats

Continua el degoteig. Com si es tractés d’una aixeta que no acaba de tancar be, l’Europa va perdent, gota a gota, els seus millors actius. Se li escapen per l’aigüera sense que ningú sigui capaç d’avisar a un lampista que hi posi remei. Amb lo fàcil que seria ajustar un cargol per evitar que el dipòsit es buidi i fer front a una factura (cost humà en aquest cas) molt difícil de saldar. Però l’Europa, en vista de la seva negligència, prefereix el soroll martellejant de la gota i la irracionalitat de la despesa a un escenari de nits tranqui-les i un essencial estalvi de recursos. Al marge de tots els marges, hi ha una figura clau en qualsevol Club que es pretengui seriós i no es una altre que la figura del delegat. Potser, per la seva admirable discreció i el seu camaleònic anonimat, potser per això, rep un tracte injust, indigne per la seva responsabilitat i humiliant per la seva integritat. Els delegats, en general, no ho sé, però els de l’Europa, en particular, fan una tasca impagable, una tasca valuosíssima que no té preu. I no té preu, primera, perquè no cobren ni un miserable euro per la seva dedicació a “full time” i segona, i determinant, perquè no es pot quantificar econòmicament tota la feina que fan i, sobretot, la manera com la fan. És en aquest sentit quan s’accentua el dolor de la pèrdua, el degoteig del que parlàvem en començar. Són molts els delegats que han anat plegant en aquests darrers anys. En fa dos, va marxar el del Cadet A, l’any passat el del Juvenil A i ara, aquest any, se’n va el del Primer equip. Persones que ho han donat tot pel Club, desinteressadament, sense reserves ni retrets i que s’han buidat (ara està de moda) en una tasca força sacrificada sense esperar res a canvi. I efectivament, com que no esperaven res a canvi, el Club els hi ha agraït com es corresponia: sense donar-los res a canvi. Els collons del delegats han de ser, amb tota seguretat, d’una mida considerable. És increïble el que costa que se’ls hi omplin. Però està clar, molt clar, que tot té un límit, fins i tot, les bosses testiculars.

El sol se'n va

Tinc la clau

No us ho creureu. Però de vegades, les coses més inversemblants són la veritable causa dels efectes més versemblants. Voleu saber qui és el màxim responsable del desenllaç tan apassionant de la Primera Divisió? Qui és el “culpable” de que les coses hagin anat d’aquesta manera i no d’una altre? Només cal, com a les trames policíaques o de suspens, preguntar-se qui en surt afavorit d’una determinada situació per trobar-ne el responsable. Seguint aquest mètode, la resposta està més que clara: el Girona. El Girona, i no cap altre, ha mogut tots els fils que s’havien de moure per assegurar un any més la permanència a la categoria de plata. Què havia de passar? Certificat el descens del Racing i, amb tota probabilitat de l’Sporting, calia treballar-ne la tercera plaça. De totes les combinacions possibles, la que afavoria, l’única que afavoria al Girona era, justament, el descens del Villareal. Primer lligar el triomf del Saragossa davant d’un Getafe que no s’hi jugava res. Desprès, “buscar” la carambola del gol més que dubtós del Rayo enfront del Granada. Però, només amb això, era el Granada el que baixava i per tant no n’hi havia prou. S’havia de “treballar” un altre i definitiu escenari per quadrar el cercle: incentivar a l’Atletico de Madrid perquè acabés rematant la feina. Totes tres coses han funcionat, amb suspens, però a la perfecció. El Villareal ha acabant sent el tercer en discòrdia i, amb el seu descens, ha arrossegat al Villareal B a perdre també la seva categoria. Resultat: el Girona deixa d’ocupar plaça de descens i, automàticament, es salva. Jugada mestre, si senyor!

Sempre?

Que s’acabi ja!

Segona part (i espero que última)

I Cosano que s’ho mira de lluny i no pot evitar que se li escapi el riure. La vida té aquests cops d’efecte i de vegades, només de vegades, et torna allò que t’ha pres. Una setmana més, i ja en van 8, el Juvenil A ha tornat a fer el ridícul, o hi ha alguna altra paraula per definir el paper galdós que està fent aquest equip? Ho deia fa una setmana i ho torno a repetir, una cosa es perdre i, una altra de molt diferent, deixar-se anar d’aquesta manera tan lamentable que posa en entredit el nom i la imatge d’un Club històric com el CE Europa. La Floresta, l’últim (i despenjat) classificat, ha estat el darrer botxí d’un, em resisteix-ho a anomenar-lo equip, grup d’ànimes en pena que ens mortifiquen i ens escarneixen. Per molt menys que això, el Club ha fet o ha volgut fer fora entrenadors que no tenien, això si, les esquenes tan ben cobertes com l’actual. El que realment fa esgarrifar és que, no només se’l manté en el càrrec, sinó que tan sols fa quatre dies va estar a punt d’ocupar la banqueta del Primer Equip i, encara no descarto, que ho acabi fent. Tres punts de 24 possibles i el joc segueix obert. Facin els seus càlculs, facin les seves apostes, mentre els que no en sabem ens morim de vergonya.

El preu de l'esperança

Només 3 euros

El preu de l’entrada per tocar la glòria

En rigorós directe i a tot color, és la millor manera de gaudir d’un fet que, no ja per començar a convertir-se en habitual, deixa de ser històric. Un equip que ve de lluny i tot fa pensar, si ningú no ho espatlla, que ha d’anar encara molt més lluny. Un bloc que s’ha mantingut fidel a les seves essències i no ha defallit amb les baixes forçades i les pèrdues obligades. Un equip que s’ha reinventat a ell mateix i ha sabut aprendre de tots aquells que han tingut alguna cosa que ensenyar. Adaptar diferents entrenadors, filtrar diferents estils i extreure de tots ells les millors qualitats per donar sempre la millor versió. Dos anys consecutius guanyant la Lliga en categories diferents i força complicades no està a l’abast de tothom i més si tenim en compte, que aquest curs s’estrenaven a la categoria juvenil sent de primer any i competint, competint molt durament, amb equips més grans i molt més experimentats. El futbol, i en tenim exemples recents, no sempre és just, però en aquest cas cal reconèixer que si que ho ha sigut. Felicitem-nos pel present i esperem que el futur més immediat sigui igualment just amb aquest equip i que les decisions de fons que s’hagin de prendre les prenguin les persones que en saben i en benefici del Club i del propi equip i no pas per foscos interessos que malmetin la tasca de tants anys i de tantes persones. Què més ha de passar o quin senyal del cel haurem de rebre per rendir-nos a l’evidència? Senyors, el futur és aquest i va per aquí, o encara hi ha algun borni que és incapaç de veureu? Per cert, els 3 euros que em va costar l’entrada espero que reverteixin en el futbol base i es pugui millorar el sou dels seus entrenadors i no es malbarati en aventures de difícil comprensió.

Fum, fum, fum

Urinaris per fumadors

El fet de prohibir fumar a l’interior dels locals, ha provocat sense voler un efecte col•lateral contrari al que es pretenia. Si amb la prohibició es protegeix als no fumadors i, d’alguna manera, s’intenta dissuadir als addictes al tabac perquè ho acabin deixant; el desplaçament dels fumadors de l’interior dels edificis a l’exterior, ha provocat un efecte publicitari que no estava previst. Ara es veu pel carrer més gent fumant que abans. Al peu dels edificis, a la sortida o entrada dels locals, al voltant dels hospitals, a les terrasses dels bars,...Tot el que es feia a l’interior, ara es fa amb total desimboltura i desvergonyiment a la vista de tothom, dels nens inclosos. Es prohibeix la publicitat del tabac en tanques, els anuncis a la televisió i al cinema, als diaris i a les revistes,...Però el tabac està més present que mai allà on tothom el pot veure, al carrer. Possiblement es fumi menys, però es veu més. S’ha fet la feina a mitges. Cal corregir els efectes no previstos i no desitjats. Proposo unes caixes o cubicles semblants a aquelles casetes de plàstic que s’usen com urinaris i que podrien servir perfectament perquè els fumadors facin les seves necessitats protegits de mirades indiscretes. Les podrien fer d’una, dues, o varies places per si es vol fumar en grup. L’espai seria tancat amb les avantatges que això comporta: més quantitat de fum inhalat, per tant, més efectes al mateix preu. Es garantiria també, la privacitat en la feblesa i, el més important, alliberar la consciència de ser un mal exemple pels nens i per a les persones amb sensibilitat extrema.

Més ciris fan més llum

És democràtic el CE Europa?

Si, rotundament si. Ho és prou? En aquest cas la resposta no pot ser tan contundent i no ho pot ser, no perquè no ho sigui, ans al contrari, sinó per la mateixa naturalesa de la democràcia. La democràcia no és quantificable: o és democràcia o no ho és. No hi ha terme mig. El CE Europa és un club democràtic. Amb tota seguretat, un dels pocs clubs democràtics que ens queden. És en aquest sentit, i tenint en compte la seva particular conjuntura, on en el CE Europa està perdent una gran oportunitat d’aprofundir la democràcia directa i esdevenir un referent, un model a seguir per a d’altres entitats del seu entorn més proper. Al ser un Club relativament petit, amb un volum de socis moderat, seria molt més factible posar en pràctica mecanismes de participació col•lectiva, a hores d’ara, impossibles d’aplicar en clubs d’estructures més grans i heterogènies. Si es pogués aconseguir que el soci, no només participés en les eleccions cada quatre o, ara, sis anys, i ho fes més sovint donant la seva opinió sobre les decisions estratègiques, sobre aquelles que tenen a veure amb el model de club que es vol, no hi ha cap dubte que la implicació seria exponencialment més gran i el sentiment de pertinença força més sòlid. No estic parlant de votar-ho tot, si s’ha de fitxar un o altre entrenador, un o altre jugador, senzillament aquelles coses que impliquin decisions transcendentals de cap a on ha d’anar el club i les línies mestres que s’haurien de seguir. Si es vol apostar fermament i amb totes les conseqüències per la pedrera. Si s’ha de tenir una escola de futbol i, si és té, quina funció ha de fer i per a que ha de servir. El caràcter amateur del Club o la seva professionalització, amb l’esforç econòmic que representa. I un llarg etcètera de qüestions bàsiques que no poden quedar només en mans d’uns pocs quan, en realitat, afecten a tothom. Fent-ho així, la presa de responsabilitat, el compromís i la competència seria compartida i mancomunada. Cosa que, sens dubte, li donaria un caire netament unitari, transparent, estable i homogeni al funcionament del Club.

Braços com molins

L’atracció dels imans

Està ben trobat això de fer-se dir Iman quan desenvolupes una professió que consisteix, bàsicament, en atraure clients per a la teva causa. En contra del que és habitual, que el nom no faci la cosa, en aquest particular cas, la cosa ha triat el nom que més se li escau. El iman geològic té unes propietats magnètiques que el fan irresistible per als elements amb composició fèrrica. El Iman religiós, subsidiari del geològic, s’inspira en ell per desenvolupar una tècnica i unes habilitats que el fan irresistible per a les seves incautes víctimes. La religió, com qualsevol altre negoci, viu dels clients i d’aquells que “li compren” allò que ven. Atraure el màxim nombre de partidaris a la causa és un clar senyal d’èxit i et garanteix una supervivència a llarg termini. Una vegada aconseguit omplir l’entorn de ferralla és molt més fàcil que el missatge cali. Imans que controlen cervells magnetitzats i fan d’ells uns mers instruments per a aconseguir els seus objectius i mantenir el control més enllà de la voluntat individual i personalitzada. Sucumbir a l’atracció dels imans és un mal negoci des del punt de vista de la llibertat de moviment i, encara més, de la mínimament exigible, llibertat de pensament.

Cel en xarxa

Caja o faixa

En aquest cas concret, i referint-nos a Francisco Caja, president de Convivencia Cívica Catalana, l’enunciat no seria o Caja o faixa, sinó les dues coses a l’hora: Caja i faixa. El pelut d’en Francisco, dit des de la més neutra de les observacions, s’ha convertit en un implacable “martillo de herejes” per a tot allò que faci tuf de català. Caja és un genuí faixista que no té cap problema en viure “en” i “de” la contradicció. Entossudit en demostrar-nos que el nom no fa la cosa, no té el mínim escrúpol en desplegar la seva particular croada contra la convivència cívica catalana. Al nom del seu grupuscle i a la vista de la seva activitat, li faltaria el de Muerte a la... al principi de l’enunciat per fer-lo més descriptiu i ajustar-lo a la realitat dels seus objectius. Caja és un fatxa incendiari no gaire allunyat, en la forma i en el fons, a aquells que es distingeixen per rebentar manifestacions pacífiques amb l’ús d’una violència extrema i gratuita. Caja és, sense cap mena de dubte, un genocida, un sabotejador de la convivència, amb tics colonialistes propis de segles passats i que semblaven superats. Però, ja se sap, els espanyols no acaben d’acceptar la nova realitat i encara es pensen que són Cortés o Pizarro i que la feina està a mig fer. Muerte a la Convivencia Civica Catalana, no és més que un patètic reflex d’aquells “Escuadrones de la Muerte” disposats a exterminar tot allò que no encaixés amb la seva idea unitària i uniforme.

Ara ho sabràs

Del dit a l’ull, a la botifarra, passant per la trepitjada

El Madrid ha posat fi a la seva lamentable Temporada de la mateixa manera indigne com la va començar. Una Temporada que s’enceta amb el dit de Mourinho a l’ull de Vilanova i es clou amb la botifarra de Cristiano a Javi Martínez acompanyada d’un més que educat: “a tomar por el culo”, i pel mig una corrua inacabable d’incidents deplorables, no és pot definir precisament com una temporada modèlica. Bé, en tot cas, d’un model a no seguir. El Madrid li ha donat la raó a tots aquells savis que repetidament han defensat que els premis no sempre són merescuts. Que, no en tots, però si en un percentatge significatiu de premis, aquests no es corresponen als mèrits proposats pels beneficiaris i, sí, en canvi, a una sèrie de factors indeterminats que dirigeixen el resultat d’una manera força desconcertant i injusta. La Temporada del Madrid, aquesta Temporada, es recordarà més, pel comportament psicòtic del seu entrenador i la lletania inacabable de fets antiesportius dels seus jugadors que, no pas, pel seu qüestionable èxit teledirigit. El Madrid tanca la seva Temporada deixant, alguna cosa més que la sensació d’haver-se produït un enorme error. Espero, pel bé de tots, que els nens que s’ho miren no ho prenguin com a referència i es pensin que les males conductes i les actituds inacceptables tenen premi.

Nostàlgia

by Vicens Cuesta

Viure a la lluna

Por cretino

No hi ha recurs més llastimós que tapar les pròpies misèries amb excuses inversemblants. L’entrenador de l’Español ha utilitzat l’arbitratge del Camp Nou com a cortina de fum per amagar els seus errors i la seva deplorable trajectòria dels darrers mesos. El que no ha tingut en compte aquest senyor és que la manta és molt curta per poder tapar una vergonya tan gran. Vaja que, no només se li veuen els peus, sinó que s’ha quedat amb el cul a l’aire. Que jo recordi, i tinc bona memòria, no vaig sentir ni una sola queixa, per la seva part, en el partit de la primera volta on l’Español va empatar gràcies a dos penals de llibre no xiulats a favor del Barça quan la Lliga encara estava viva. Això no és un oblit involuntari, això és, ras i curt, tenir la cara de ciment armat. No es pot anar regalant la Lliga al Madrid en una rendició incondicional, fer una segona volta força deficient amb “favors” als equips de la cua, per desprès buscar justificacions on no n’hi ha. L’Español ha tingut aquesta temporada episodis lamentables, de vergonya aliena, i a ningú més que a ells mateixos els hi correspon la responsabilitat de la imatge donada i els resultats obtinguts. Si l’Español no hagués col•laborat tan decisivament amb el títol del Madrid i la Lliga encara no estigués decidida, segur que l’àrbitre no hagués xiulat els dos penals a favor del Barça, igual com no ho va fer al partit d’anada quan encara tot estava a l’aire. L’Español ha recollit les conseqüències de la seva pròpia llavor. Ho diré en argentí perquè m’entengui: por boludo, por vendido, por tramposo, por falso, por culero, por cretino...

Quina creu!

Que s’acabi ja!

Es farà llarg, millor dit, s’està fent molt llarg. No hi ha res més decebedor que veure com s’arrossega un equip desmotivat, desproveït d’il•lusió i amb l’autoestima ferida de mort. Que s’acabi ja! Ja en tenim prou i no cal aprofundir la ferida ni fer llenya de l’arbre caigut. Però mentre això no passa, perquè no pot passar, seria bo que el Juvenil A del CE Europa prengui consciència de a qui està representant i deixi d’avergonyir a l’entitat setmana darrera setmana en un deixar-se anar lamentable i inadmissible. Tres punts, tres miserables punts, dels darrers vint-i-un possibles. Sis, només sis paupèrrims punts, dels vint-i-set darrers possibles. Un balanç de jutjat de guàrdia en el tram decisiu de la Temporada. El mite del bon joc que ens han volgut vendre des de l’inici del present curs s’ha esvaït com la boira. Com si d’una broma del destí es tractés, han estat els equips pitjor classificats els que han acabat per desmuntar un decorat sense consistència fet de materials extremadament fràgils i altament inflamables. Que s’acabi ja! Que no ens facin patir més i que cadascú assumeixi la seva quota de responsabilitat. El fracàs està certificat i la penitència que s’ha de complir és directament proporcional al pecat que es va cometre.

Totes al Nou Sardenya!

La veritat, no ho se

Com a conseqüència del meu escrit d’ahir al blog, fent referència a la iniciativa per part del CE Europa de deixar entrar a les dones gratis el proper partit, he rebut força correus preguntant-me, com si jo ho hagués de saber, en quina posició queden els homosexuals davant d’aquest fet, o encara millor, a la porta de l’Estadi. L’Europa deixarà entrar sense pagar a aquells homes atrapats en cossos de dones? Val només ser dona físicament o també es tindran en compte aspectes psicològics i vivencials? I els homes que viuen en parella del mateix sexe, es deixarà entrar a tots dos o només a un d’ells argumentant que sempre hi ha un que fa el paper masculí? I les dones que no se’n senten? Aquelles que la seva inclinació sexual les porta cap a altres dones, tindran problemes per accedir de franc a l’Estadi? I les dones i homes que estan justament en el procés de definir-se, que encara no ho tenen prou clar, hauran de fer-ho en aquell moment, just a les portes del Nou Sardenya per poder tranquil•litzar les seves consciències i poder viure en pau amb elles i ells mateixos? Es necessitarà algun carnet o algun tipus de document que justifiqui la tendència sexual o valdrà només amb la paraula donada i/o en el millor dels casos l’aportació d’algun testimoni? Doncs, la veritat, no en tinc ni idea. Però no us amoïneu, coneixent el pa que es dóna, segur que ho tenen tot previst.

Dones a preus raonables

Dones gratis al CE Europa

Lloable la intenció de la directiva del CE Europa de voler un Estadi ple. L’Europa se la juga aquest cap de setmana i tots els suports són pocs per aconseguir la permanència. El que ja no és tan lloable o, dit d’una altra manera, no està en consonància amb els temps que corren, és la proposta, de la mateixa directiva, d’incentivar aquesta assistència, fent gratuïta l’entrada a les dones. Dones gratis! Sona malament. Pensava, veig que equivocadament, que aquestes pràctiques ja estaven superades i que el sexisme anava perdent terreny mica en mica. Està clar que en determinats àmbits la cosa no progressa. El CE Europa s’ha posat al nivell de certs Clubs, no precisament esportius, i d’algunes discoteques i sales de festes que, per afavorir l’assistència masculina i el corresponent consum, permeten l’entrada lliure a les dones utilitzades, simplement, com a esquer i/o objecte de reclam. Si el que es pretén és una assistència massiva per damunt de qualsevol altra consideració i donada l’excepcionalitat de la situació, perquè no es fa una jornada de portes obertes? Obertes a tothom sense discriminar ni per sexe, ni per color de la pell, ni per religió,...Un Estadi ple? Si, però ple de persones en igualtat de condicions que manifestin i departeixin civilitzadament les seves diferències. Una advertència per si es segueix mantenint la iniciativa: la femella de Komodo del zoo de Barcelona no podrà assistir perquè acaba de pondre 23 ous. Avisats esteu.

Si ens deixen en calces, que ens donin plaer

Banc del Còmic al Saló Central

Casualitat o no, el cert és que han coincidit, en l’espai i en el temps, dos esdeveniments ben diferents (o no tant) que han tornat a posar Barcelona al capdavant de l’actualitat. El Saló del Còmic i la trobada del BCE (Banc Central Europeu) han triat el mateix escenari i la mateixa data per organitzar la seva cita periòdica on fer balanç de la situació de les seves respectives disciplines. El destí ja n’és així de capriciós, a no ser que algun burleta amb ganes de broma n’hagi volgut fer escarni. Còmics clàssics, de línia clara, onírics, “bruts” i de línia fosca. Molt de manga i algun xoriç per encetar. Futuristes i tenebrosos, desconcertants i amb grans dosis de misteri. Molts tebeos i, també, invents del TBO. Policies, mercenaris, bruixes i dimonis. Hazañas bélicas i gàngsters endiumenjats. Corben, Moebius i obesitat mòrbida. Milo Manara i, si jo manara, otro gallo cantaria! Dones voluptuoses i molt estrés per negociar. Tapes dures i rostres en correspondència. De gran format, de butxaca i, també, qui s’embutxaca. Còmics per episodis i pallassos per capítols. Noves tendències i propostes tendencioses. Autors de sempre, nous autors, vells actors. Còmics per a tots els gustos i economistes per a tots els disgustos. Un eclèctic maridatge de caricatures a mà alçada. Un apunt a peu de pàgina: mentre el Còmic ve pagant, el BCE ve cobrant. Què, per a una època de crisi devastadora, no està gens malament.

Un mal guió per a una peli previsible