dimecres, 18 d’abril del 2012
dimarts, 17 d’abril del 2012
L’armada invencible
Perquè el meu President, el senyor Artur Mas, no té els pebrots de la Presidenta Argentina, senyora Cristina Fernández, i nacionalitza Repsol (amb dos collons)? No seria un mal plantejament per a començar a recuperar una petita part de l’espoli al que estem endèmica i sistemàticament sotmesos. Què té la senyora Cristina que li manca al senyor Artur? La senyora Cristina Fernández diu que ha estat escollida pels argentins per a fer de Presidenta del seu país i que, de cap manera, és una patata. Vol dir amb aquesta afirmació que el senyor Artur Mas si que ho és? Veurem com acaba la cosa, però no crec que els espanyols siguin capaços d’enviar la sexta flota o l’armada invencible o la legión extranjera (cabra inclosa) per recuperar el patrimoni i/o rescabalar l’honor. Argentina està molt lluny i amb un oceà pel mig, deu pensar el bo de l’Artur, però Catalunya està a tocar i no es tracta de fer enfadar a una Espanya orgànica amb fluixedat de gallet i espasmes de tancs.
Perquè el meu President, el senyor Artur Mas, no té els pebrots de la Presidenta Argentina, senyora Cristina Fernández, i nacionalitza Repsol (amb dos collons)? No seria un mal plantejament per a començar a recuperar una petita part de l’espoli al que estem endèmica i sistemàticament sotmesos. Què té la senyora Cristina que li manca al senyor Artur? La senyora Cristina Fernández diu que ha estat escollida pels argentins per a fer de Presidenta del seu país i que, de cap manera, és una patata. Vol dir amb aquesta afirmació que el senyor Artur Mas si que ho és? Veurem com acaba la cosa, però no crec que els espanyols siguin capaços d’enviar la sexta flota o l’armada invencible o la legión extranjera (cabra inclosa) per recuperar el patrimoni i/o rescabalar l’honor. Argentina està molt lluny i amb un oceà pel mig, deu pensar el bo de l’Artur, però Catalunya està a tocar i no es tracta de fer enfadar a una Espanya orgànica amb fluixedat de gallet i espasmes de tancs.
dilluns, 16 d’abril del 2012
Elefantiasi
El rei d’Espanya, com tots els reis, no treballa, viu de rendes, malbarata els recursos públics, viu “a cuerpo de rey”, no paga lloguer, ni declara a hisenda, és inútil (vull dir, que no té cap utilitat), se’n fot dels seus súbdits, mal educa als nets i es diverteix fent vela, esquiant i anant de caça (amb totes les despeses pagades, of course!). El rei d’Espanya, com tots els reis, és un anacronisme insostenible i un element obsolet amb segell de residu tòxic. El rei d’Espanya, com tots els reis, és una vergonya en sí mateix i la seva pervivència, una enorme incoherència per a una societat que es pretén moderna, avançada, civilitzada i justa. Però no ens enganyem, la culpa no la té el rei i la seva elefantiasi patològica, ja som prou grans per seguir creient en els reis i les seves bondats. Els reis no són màgics, ni venent d’Orient carregats de regals. Els reis, el rei d’Espanya, passa les avorrides tardes de dissabte disparant contra elefants a Botswana, mentre el seu net, educat en la tradició familiar, es trinxa el peu preparant el seu ociós futur. No n’hi prou amb que el rei caigui i es trenqui el maluc, el que ha de caure, i per sempre, és la sangonera monarquia i tota la seva deformitat estètica.
El rei d’Espanya, com tots els reis, no treballa, viu de rendes, malbarata els recursos públics, viu “a cuerpo de rey”, no paga lloguer, ni declara a hisenda, és inútil (vull dir, que no té cap utilitat), se’n fot dels seus súbdits, mal educa als nets i es diverteix fent vela, esquiant i anant de caça (amb totes les despeses pagades, of course!). El rei d’Espanya, com tots els reis, és un anacronisme insostenible i un element obsolet amb segell de residu tòxic. El rei d’Espanya, com tots els reis, és una vergonya en sí mateix i la seva pervivència, una enorme incoherència per a una societat que es pretén moderna, avançada, civilitzada i justa. Però no ens enganyem, la culpa no la té el rei i la seva elefantiasi patològica, ja som prou grans per seguir creient en els reis i les seves bondats. Els reis no són màgics, ni venent d’Orient carregats de regals. Els reis, el rei d’Espanya, passa les avorrides tardes de dissabte disparant contra elefants a Botswana, mentre el seu net, educat en la tradició familiar, es trinxa el peu preparant el seu ociós futur. No n’hi prou amb que el rei caigui i es trenqui el maluc, el que ha de caure, i per sempre, és la sangonera monarquia i tota la seva deformitat estètica.
diumenge, 15 d’abril del 2012
Gimnàstica mental
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
Exercici per anar fent quan no es té presa.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
Exercici per anar fent quan no es té presa.
Truites indefinides, soufflés que no pugen
Al Juvenil A del CE Europa se li escapa l’opció de l’ascens. Amb 1 punt, dels darrers 12 possibles, és molt difícil, per no dir pràcticament impossible, lluitar per aconseguir una plaça per la somiada Divisió d’Honor. Espanyol, Cornellà, Jàbac i Sant Andreu han posat en evidència les limitacions d’un projecte que, si no hi ha miracle que ho adobi, seguirà un any més a la divisió de plata. Arribat el moment decisiu, l’Europa no ha estat a l’alçada, no ha donat la talla i s’ha diluït com un terròs de sucre en un cafè bullint. L’aposta per un nou entrenador, un entrenador amb nom i cognoms, i la implementació d’un joc “de toc”, ha estat un miratge, un mal negoci per a una categoria amb unes característiques força allunyades de l’estilisme i la pintura formal. Se suposa que el Juvenil A ja ha superat l’etapa de formació i és, o ha de ser, un equip competitiu amb objectius molt diferents als que té el futbol base. Aplicar un determinat tipus de futbol a un equip que no el porta en els seus gens i que no l’ha practicat mai és, directament, un suïcidi. Per fer una bona truita de patates s’han de tenir els ingredients adequats: ous, patates, oli i una paella decent (que no s’enganxi). Amb aquests elements i un curós control del foc estarem en disposició d’assolir uns resultats acceptables. Si, al damunt hi posem atenció i dedicació, la truita pot quedar espectacular. Però si arribem a la cuina i, volent fer la mateixa truita, no tenim ous, ni patates, ni oli,...i malgrat això ens entossudim a tirar endavant amb el projecte, amb tota probabilitat passarem gana. Un bon cuiner és aquell que, veient el que té entre mans, fa el millor plat possible. No es pot fer, de cap manera, una truita amb un meló. Els cuiners sense cintura i sense recursos estan molt bé per picnics improvisats, però no valen per a satisfer paladars més cultivats. Truites indefinides, soufflés que no pugen. A la vista del plat que ens han cuinat, jo m’hauria quedat amb el cuiner d’abans.
Al Juvenil A del CE Europa se li escapa l’opció de l’ascens. Amb 1 punt, dels darrers 12 possibles, és molt difícil, per no dir pràcticament impossible, lluitar per aconseguir una plaça per la somiada Divisió d’Honor. Espanyol, Cornellà, Jàbac i Sant Andreu han posat en evidència les limitacions d’un projecte que, si no hi ha miracle que ho adobi, seguirà un any més a la divisió de plata. Arribat el moment decisiu, l’Europa no ha estat a l’alçada, no ha donat la talla i s’ha diluït com un terròs de sucre en un cafè bullint. L’aposta per un nou entrenador, un entrenador amb nom i cognoms, i la implementació d’un joc “de toc”, ha estat un miratge, un mal negoci per a una categoria amb unes característiques força allunyades de l’estilisme i la pintura formal. Se suposa que el Juvenil A ja ha superat l’etapa de formació i és, o ha de ser, un equip competitiu amb objectius molt diferents als que té el futbol base. Aplicar un determinat tipus de futbol a un equip que no el porta en els seus gens i que no l’ha practicat mai és, directament, un suïcidi. Per fer una bona truita de patates s’han de tenir els ingredients adequats: ous, patates, oli i una paella decent (que no s’enganxi). Amb aquests elements i un curós control del foc estarem en disposició d’assolir uns resultats acceptables. Si, al damunt hi posem atenció i dedicació, la truita pot quedar espectacular. Però si arribem a la cuina i, volent fer la mateixa truita, no tenim ous, ni patates, ni oli,...i malgrat això ens entossudim a tirar endavant amb el projecte, amb tota probabilitat passarem gana. Un bon cuiner és aquell que, veient el que té entre mans, fa el millor plat possible. No es pot fer, de cap manera, una truita amb un meló. Els cuiners sense cintura i sense recursos estan molt bé per picnics improvisats, però no valen per a satisfer paladars més cultivats. Truites indefinides, soufflés que no pugen. A la vista del plat que ens han cuinat, jo m’hauria quedat amb el cuiner d’abans.
dissabte, 14 d’abril del 2012
El circ mentider
Diu “la voz de su amo” (léase Karanka): merecemos ganar la Liga por todas las adversidades que hemos padecido. Amb tots els respectes, cosa que cada cop es fa més difícil de mantenir, ja em dirà “la voz de su amo” (léase Karanka) a quines adversitats es refereix. Només una, que ens digui només una per poder avaluar el tipus, el contingut i la importància de les suposades adversitats. Si el Madrid, amb una temporada absolutament plàcida, amb el vent (i altres intangibles) a favor i sense incidents de rellevància, considera que es mereix aquesta Lliga, que s’haurà de merèixer el Barça amb la greus lesions d’Afelay i Fontàs, amb la fractura de la tíbia de David Villa, amb la marxa de Keita a la Copa Àfrica en un dels moments claus de la temporada, amb les constants recaigudes de Pedro i Alexis, amb el càncer de fetge d’Abidal, amb la intervenció quirúrgica de Tito Vilanova,...? Està clar que el mentider compulsiu ho és en tots els àmbits i en tot moment, fins i tot, davant l’evidència que el deixa amb el cul a l’aire. El que no hauria d’estar tan clar és que aquest discurs (i/o recurs) de la falsedat acabi fent forat entre l’opinió pública i alteri subjectivament una realitat absolutament contrastada, objectiva i inqüestionable. L’escenari de ficció en el que s’ha instal•lat el Madrid cada cop és més surrealista i inversemblant. Han muntat un circ de fantasia malsana i pretenen, amb cínica indecència, que tothom els hi compri l’espectacle i els hi rigui les gràcies.
Diu “la voz de su amo” (léase Karanka): merecemos ganar la Liga por todas las adversidades que hemos padecido. Amb tots els respectes, cosa que cada cop es fa més difícil de mantenir, ja em dirà “la voz de su amo” (léase Karanka) a quines adversitats es refereix. Només una, que ens digui només una per poder avaluar el tipus, el contingut i la importància de les suposades adversitats. Si el Madrid, amb una temporada absolutament plàcida, amb el vent (i altres intangibles) a favor i sense incidents de rellevància, considera que es mereix aquesta Lliga, que s’haurà de merèixer el Barça amb la greus lesions d’Afelay i Fontàs, amb la fractura de la tíbia de David Villa, amb la marxa de Keita a la Copa Àfrica en un dels moments claus de la temporada, amb les constants recaigudes de Pedro i Alexis, amb el càncer de fetge d’Abidal, amb la intervenció quirúrgica de Tito Vilanova,...? Està clar que el mentider compulsiu ho és en tots els àmbits i en tot moment, fins i tot, davant l’evidència que el deixa amb el cul a l’aire. El que no hauria d’estar tan clar és que aquest discurs (i/o recurs) de la falsedat acabi fent forat entre l’opinió pública i alteri subjectivament una realitat absolutament contrastada, objectiva i inqüestionable. L’escenari de ficció en el que s’ha instal•lat el Madrid cada cop és més surrealista i inversemblant. Han muntat un circ de fantasia malsana i pretenen, amb cínica indecència, que tothom els hi compri l’espectacle i els hi rigui les gràcies.
Memòria
Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President
FRANCESC MACIÀ
Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President
FRANCESC MACIÀ
divendres, 13 d’abril del 2012
Transcendir la caverna
Ningú en contra de ningú. Tots a favor de tots. En democràcia, els pobles i la gent d'aquests pobles han de ser el que, majoritària i pacíficament, vulguin ser. Aquesta és la veritable història i, la seva evolució, és la que ens fa majors d'edat. La història no és un ens estàtic, tancat i infalible. Som on som perquè un dia vam saber sortir de les cavernes, vestir-nos adequadament i conrear els camps. La història no s'atura i cal que no ho faci. El tancat, tot el tancat, és insalubre i acaba fent mala olor. Que cada poble obri les portes i finestres que li plagui i busqui els seus horitzons de llibertat allà on les seves inquietuds el portin.
Ningú en contra de ningú. Tots a favor de tots. En democràcia, els pobles i la gent d'aquests pobles han de ser el que, majoritària i pacíficament, vulguin ser. Aquesta és la veritable història i, la seva evolució, és la que ens fa majors d'edat. La història no és un ens estàtic, tancat i infalible. Som on som perquè un dia vam saber sortir de les cavernes, vestir-nos adequadament i conrear els camps. La història no s'atura i cal que no ho faci. El tancat, tot el tancat, és insalubre i acaba fent mala olor. Que cada poble obri les portes i finestres que li plagui i busqui els seus horitzons de llibertat allà on les seves inquietuds el portin.
dijous, 12 d’abril del 2012
Qüestió de dinàmiques
Em fa molta gràcia quan sento dir: l’equip ha entrat en una dinàmica negativa. I ja està. Sembla que amb aquesta afirmació estigui tot arranjat. Bé, si ha entrat, és perquè algú l’hi ha posat. O, és que les coses entren soles, perquè si? On és la responsabilitat dels responsables? Quin paper hi juguen els que fan i desfan i els que prenen o han de prendre decisions? L’equip ha entrat en una dinàmica negativa, vol dir que algú, no només no ha fet bé la seva feina, sinó, el que és més greu, que se’n renta les mans. Incapaç de fer, incapaç de diagnosticar i incapaç de corregir. Entrar en dinàmiques negatives deixa al descobert la incompetència dels gestors i l’estupidesa en no preveure-les. No tot s’hi val. No tot es pot tapar, ni justificar amb excuses tan lamentables com la de les dinàmiques, el canvi climàtic o la providència divina. S’ha de ser valent i honest i, si més no, conseqüent amb les pròpies decisions i assumir la quota de responsabilitat que a cadascú li pertoca. No hi ha més.
Em fa molta gràcia quan sento dir: l’equip ha entrat en una dinàmica negativa. I ja està. Sembla que amb aquesta afirmació estigui tot arranjat. Bé, si ha entrat, és perquè algú l’hi ha posat. O, és que les coses entren soles, perquè si? On és la responsabilitat dels responsables? Quin paper hi juguen els que fan i desfan i els que prenen o han de prendre decisions? L’equip ha entrat en una dinàmica negativa, vol dir que algú, no només no ha fet bé la seva feina, sinó, el que és més greu, que se’n renta les mans. Incapaç de fer, incapaç de diagnosticar i incapaç de corregir. Entrar en dinàmiques negatives deixa al descobert la incompetència dels gestors i l’estupidesa en no preveure-les. No tot s’hi val. No tot es pot tapar, ni justificar amb excuses tan lamentables com la de les dinàmiques, el canvi climàtic o la providència divina. S’ha de ser valent i honest i, si més no, conseqüent amb les pròpies decisions i assumir la quota de responsabilitat que a cadascú li pertoca. No hi ha més.
dimecres, 11 d’abril del 2012
El miracle de les banderes
Hi va haver un temps, no gaire allunyat en el temps, en el que l’aparició de Verges era un fet habitual i força quotidià. Dins de coves, a la lleixa dels rius, entre les pedres, dalt d’un arbre, sota d’un arbre,...qualsevol lloc i qualsevol moment era bo per les trobades miraculoses. Verges blanques, negres, grogues, torrades i no tan torrades, amb vel blanc, amb la pell rosada, amb llàgrimes als ulls, amb un nen en braços,...qualsevol aspecte era acceptat i qualsevol forma era benvinguda. Les Verges, l’aparició de les Verges, es repetien com l’all per a una població ignorant i àvida de fenòmens paranormals. Això va ser fa temps. Ara, les verges han caigut en desgràcia, ja no s’apareixen, o, si més no, no sabem detectar-les. Cada cop els miracles estan més cars i ens costa tant arribar a final de mes que no tenim temps material per desxifrar unes visions gens espirituals. Els temps han canviat. Les miraculoses aparicions marianes, han mudat en mundanes desaparicions tèxtils. Les Verges ja no apareixen a les coves, a les copes dels pins, entre les males herbes,...ara són les banderes espanyoles les que desapareixen, miraculosament, dels balcons dels Ajuntaments catalans. Hem de ser respectuosos amb els designis divins, de vegades indesxifrables, i acceptar aquesta nova realitat com la voluntat de Déu en una mostra més del seu mestratge. El Senyor en la seva omnipotència i saviesa ens envia missatges que no podem ignorar. Si ell, que tot ho sap i tot ho pot, fa que les banderes espanyoles desapareguin serà per alguna cosa. De la mateixa manera que abans ens feia aparèixer les Verges per satisfer els nostres desitjos d’espiritualitat extrema, haurem de saber llegir la seva voluntat redemptora en mig de tant desconcert. Els miracles no poden ser qüestionats, ni poden tenir càstig, perquè escapen a la nostra comprensió.
Hi va haver un temps, no gaire allunyat en el temps, en el que l’aparició de Verges era un fet habitual i força quotidià. Dins de coves, a la lleixa dels rius, entre les pedres, dalt d’un arbre, sota d’un arbre,...qualsevol lloc i qualsevol moment era bo per les trobades miraculoses. Verges blanques, negres, grogues, torrades i no tan torrades, amb vel blanc, amb la pell rosada, amb llàgrimes als ulls, amb un nen en braços,...qualsevol aspecte era acceptat i qualsevol forma era benvinguda. Les Verges, l’aparició de les Verges, es repetien com l’all per a una població ignorant i àvida de fenòmens paranormals. Això va ser fa temps. Ara, les verges han caigut en desgràcia, ja no s’apareixen, o, si més no, no sabem detectar-les. Cada cop els miracles estan més cars i ens costa tant arribar a final de mes que no tenim temps material per desxifrar unes visions gens espirituals. Els temps han canviat. Les miraculoses aparicions marianes, han mudat en mundanes desaparicions tèxtils. Les Verges ja no apareixen a les coves, a les copes dels pins, entre les males herbes,...ara són les banderes espanyoles les que desapareixen, miraculosament, dels balcons dels Ajuntaments catalans. Hem de ser respectuosos amb els designis divins, de vegades indesxifrables, i acceptar aquesta nova realitat com la voluntat de Déu en una mostra més del seu mestratge. El Senyor en la seva omnipotència i saviesa ens envia missatges que no podem ignorar. Si ell, que tot ho sap i tot ho pot, fa que les banderes espanyoles desapareguin serà per alguna cosa. De la mateixa manera que abans ens feia aparèixer les Verges per satisfer els nostres desitjos d’espiritualitat extrema, haurem de saber llegir la seva voluntat redemptora en mig de tant desconcert. Els miracles no poden ser qüestionats, ni poden tenir càstig, perquè escapen a la nostra comprensió.
dimarts, 10 d’abril del 2012
L’hora del cover
El descans li haurà anat bé a l’Europa. A l’equip, al Club i, encara més, al seu President que, després dels incidents que va protagonitzar el darrer partit contra el Gavà, haurà tingut temps per reflexionar, fer acte de constricció i penedir-se dels seus pecats. Ha estat intel•ligent la decisió del Club “d’amagar” al President i fer que siguin altres, amb més arestes, els que donin la cara en uns moments tan delicats. Tothom que coneix al màxim responsable del CE Europa sap del que és capaç en moments de pressió quan les coses no li van de cara i, d’aquí, l’habilitat de fer-lo desaparèixer de “l’escena del crim” fins que les aigües tornin al seu lloc o, si més no, es produeixin altres fets d’actualitat que tapin els anteriors. No diré que aquest sigui el cas, però els nervis no són bons consellers. Perdre els papers no correspon a persones amb un alt càrrec i que, en tot moment, han de donar exemple de temprança, autocontrol i domini de la situació. Mantenir les formes encara que el fons no t’agradi, no et convingui i no t’afavoreixi, és el que li toca al primer de la fila. És el que més es veu (sobretot si és alt), en el que tothom s’hi fixa i, en conseqüència, no es pot permetre actituds de hooligan de tercera graderia.
El descans li haurà anat bé a l’Europa. A l’equip, al Club i, encara més, al seu President que, després dels incidents que va protagonitzar el darrer partit contra el Gavà, haurà tingut temps per reflexionar, fer acte de constricció i penedir-se dels seus pecats. Ha estat intel•ligent la decisió del Club “d’amagar” al President i fer que siguin altres, amb més arestes, els que donin la cara en uns moments tan delicats. Tothom que coneix al màxim responsable del CE Europa sap del que és capaç en moments de pressió quan les coses no li van de cara i, d’aquí, l’habilitat de fer-lo desaparèixer de “l’escena del crim” fins que les aigües tornin al seu lloc o, si més no, es produeixin altres fets d’actualitat que tapin els anteriors. No diré que aquest sigui el cas, però els nervis no són bons consellers. Perdre els papers no correspon a persones amb un alt càrrec i que, en tot moment, han de donar exemple de temprança, autocontrol i domini de la situació. Mantenir les formes encara que el fons no t’agradi, no et convingui i no t’afavoreixi, és el que li toca al primer de la fila. És el que més es veu (sobretot si és alt), en el que tothom s’hi fixa i, en conseqüència, no es pot permetre actituds de hooligan de tercera graderia.
dilluns, 9 d’abril del 2012
Setmana de passió
Curiós el futbol i, encara més aquesta Lliga nostra de (quasi) cada dia. El que en qualsevol altre àmbit, el fet d’anar primer i a quatre punts del segon, seria una situació de normalitat i de bons auguris pel Madrid, a la lliga espanyola és ben bé tot el contrari. El Barça ho té realment difícil per guanyar la Lliga i, per contra, el Madrid ho té tot, tot, a les seves mans (o peus). Si bé és cert que fins fa quatre dies la distancia era abismal, pràcticament insalvable, el Madrid encara depèn de si mateix per aconseguir el títol. Perquè, aleshores, aquests nervis? Perquè tanta angoixa i ansietat a les files blanques, entre la seva afició i el seu entorn? Perquè aquesta por paralitzadora? D’on els hi ve aquesta manca d’autoconfiança i poca fe en les seves pròpies possibilitats? Van primers, a quatre punts del segon, i per la seva actitud, per les seves declaracions, pel seu comportament, per la seva gestió de les emocions i per la imatge que projecten, sembla, talment, que estiguin a punt de baixar de categoria. Tan forta és la pressió, tan cagats estan que són incapaços de posar-se les botes al peu que toca? Desprès la cosa acabarà com acabarà, però el mal tràngol que està passant el madridisme és dels que fa època, mai una situació tan, aparentment favorable, els hi ha creat tant neguit, tant ofec i tant vertigen. El Barça no guanyarà la Lliga, com ha repetit Guardiola, però el Madrid si que la pot perdre. Davant d’aquesta expectativa i amb els blancs suant sang en plena ascensió al seu particular Calvari, només cal esperar, pacientment, el miracle de la resurrecció de la carn. I és que no hi ha millor situació que tenir-ho tot perdut i poder-ho guanyar.
Curiós el futbol i, encara més aquesta Lliga nostra de (quasi) cada dia. El que en qualsevol altre àmbit, el fet d’anar primer i a quatre punts del segon, seria una situació de normalitat i de bons auguris pel Madrid, a la lliga espanyola és ben bé tot el contrari. El Barça ho té realment difícil per guanyar la Lliga i, per contra, el Madrid ho té tot, tot, a les seves mans (o peus). Si bé és cert que fins fa quatre dies la distancia era abismal, pràcticament insalvable, el Madrid encara depèn de si mateix per aconseguir el títol. Perquè, aleshores, aquests nervis? Perquè tanta angoixa i ansietat a les files blanques, entre la seva afició i el seu entorn? Perquè aquesta por paralitzadora? D’on els hi ve aquesta manca d’autoconfiança i poca fe en les seves pròpies possibilitats? Van primers, a quatre punts del segon, i per la seva actitud, per les seves declaracions, pel seu comportament, per la seva gestió de les emocions i per la imatge que projecten, sembla, talment, que estiguin a punt de baixar de categoria. Tan forta és la pressió, tan cagats estan que són incapaços de posar-se les botes al peu que toca? Desprès la cosa acabarà com acabarà, però el mal tràngol que està passant el madridisme és dels que fa època, mai una situació tan, aparentment favorable, els hi ha creat tant neguit, tant ofec i tant vertigen. El Barça no guanyarà la Lliga, com ha repetit Guardiola, però el Madrid si que la pot perdre. Davant d’aquesta expectativa i amb els blancs suant sang en plena ascensió al seu particular Calvari, només cal esperar, pacientment, el miracle de la resurrecció de la carn. I és que no hi ha millor situació que tenir-ho tot perdut i poder-ho guanyar.
Clementada
Davant el lamentable incident provocat per Javier Clemente amb un periodista a la sala de premsa desprès d’un partit de l’Sporting, només, encara astorat, se m’acut una pregunta: a aquest Clemente se li ha girat el cervell o ha estat sempre així? Si la resposta s’acosta al primer enunciat de la pregunta, és a dir, que se li ha girat el cervell per culpa de la pressió, que pateix algun trastorn mental o, senzillament, està senil; s’ho hauria de fer mirar. Ell i el Club que li paga. Un fet d’aquesta magnitud no pot quedar impune. Si Clemente està malalt o és incapaç d’aguantar la pressió del càrrec, s’haurien de prendre mesures sanitàries per preservar la salut de l’interfecte i posar-lo en mans dels professionals que correspongui. No es pot permetre, per dignitat i misericòrdia, assistir al deteriorament mental d’una persona en públic i no fer res per evitar-ho. Sí, en canvi, la resposta s’acosta més a la segona part de la pregunta, és a dir, que sempre ha estat així. Doncs, aleshores, ho tenim pitjor. Com ha pogut arribar aquest home fins on ha arribat? No oblidem que ha sigut entrenador de futbol durant molts anys i, encara més gros, seleccionador de la “Roja” amb el vist i plau popular i de les forces vives del país. Encara que sent el país que és, no em sorprèn gens. Desprès passa el que passa i entenem molt millor que un país de Clementes estigui perfectament preparat per riure-li les gràcies a personatges tan patètics com Mourinho. Una flor no fa estiu, però un capoll pot canviar qualsevol paisatge.
Davant el lamentable incident provocat per Javier Clemente amb un periodista a la sala de premsa desprès d’un partit de l’Sporting, només, encara astorat, se m’acut una pregunta: a aquest Clemente se li ha girat el cervell o ha estat sempre així? Si la resposta s’acosta al primer enunciat de la pregunta, és a dir, que se li ha girat el cervell per culpa de la pressió, que pateix algun trastorn mental o, senzillament, està senil; s’ho hauria de fer mirar. Ell i el Club que li paga. Un fet d’aquesta magnitud no pot quedar impune. Si Clemente està malalt o és incapaç d’aguantar la pressió del càrrec, s’haurien de prendre mesures sanitàries per preservar la salut de l’interfecte i posar-lo en mans dels professionals que correspongui. No es pot permetre, per dignitat i misericòrdia, assistir al deteriorament mental d’una persona en públic i no fer res per evitar-ho. Sí, en canvi, la resposta s’acosta més a la segona part de la pregunta, és a dir, que sempre ha estat així. Doncs, aleshores, ho tenim pitjor. Com ha pogut arribar aquest home fins on ha arribat? No oblidem que ha sigut entrenador de futbol durant molts anys i, encara més gros, seleccionador de la “Roja” amb el vist i plau popular i de les forces vives del país. Encara que sent el país que és, no em sorprèn gens. Desprès passa el que passa i entenem molt millor que un país de Clementes estigui perfectament preparat per riure-li les gràcies a personatges tan patètics com Mourinho. Una flor no fa estiu, però un capoll pot canviar qualsevol paisatge.
dissabte, 7 d’abril del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)