El circ mentider

Diu “la voz de su amo” (léase Karanka): merecemos ganar la Liga por todas las adversidades que hemos padecido. Amb tots els respectes, cosa que cada cop es fa més difícil de mantenir, ja em dirà “la voz de su amo” (léase Karanka) a quines adversitats es refereix. Només una, que ens digui només una per poder avaluar el tipus, el contingut i la importància de les suposades adversitats. Si el Madrid, amb una temporada absolutament plàcida, amb el vent (i altres intangibles) a favor i sense incidents de rellevància, considera que es mereix aquesta Lliga, que s’haurà de merèixer el Barça amb la greus lesions d’Afelay i Fontàs, amb la fractura de la tíbia de David Villa, amb la marxa de Keita a la Copa Àfrica en un dels moments claus de la temporada, amb les constants recaigudes de Pedro i Alexis, amb el càncer de fetge d’Abidal, amb la intervenció quirúrgica de Tito Vilanova,...? Està clar que el mentider compulsiu ho és en tots els àmbits i en tot moment, fins i tot, davant l’evidència que el deixa amb el cul a l’aire. El que no hauria d’estar tan clar és que aquest discurs (i/o recurs) de la falsedat acabi fent forat entre l’opinió pública i alteri subjectivament una realitat absolutament contrastada, objectiva i inqüestionable. L’escenari de ficció en el que s’ha instal•lat el Madrid cada cop és més surrealista i inversemblant. Han muntat un circ de fantasia malsana i pretenen, amb cínica indecència, que tothom els hi compri l’espectacle i els hi rigui les gràcies.

Invertir el joc

Memòria

Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President
FRANCESC MACIÀ

13.04.12 Liceu
Apuntat a l'imaginari

Animal aficionado a la lectura

Transcendir la caverna

Ningú en contra de ningú. Tots a favor de tots. En democràcia, els pobles i la gent d'aquests pobles han de ser el que, majoritària i pacíficament, vulguin ser. Aquesta és la veritable història i, la seva evolució, és la que ens fa majors d'edat. La història no és un ens estàtic, tancat i infalible. Som on som perquè un dia vam saber sortir de les cavernes, vestir-nos adequadament i conrear els camps. La història no s'atura i cal que no ho faci. El tancat, tot el tancat, és insalubre i acaba fent mala olor. Que cada poble obri les portes i finestres que li plagui i busqui els seus horitzons de llibertat allà on les seves inquietuds el portin.

Connexions neuronals

Qüestió de dinàmiques

Em fa molta gràcia quan sento dir: l’equip ha entrat en una dinàmica negativa. I ja està. Sembla que amb aquesta afirmació estigui tot arranjat. Bé, si ha entrat, és perquè algú l’hi ha posat. O, és que les coses entren soles, perquè si? On és la responsabilitat dels responsables? Quin paper hi juguen els que fan i desfan i els que prenen o han de prendre decisions? L’equip ha entrat en una dinàmica negativa, vol dir que algú, no només no ha fet bé la seva feina, sinó, el que és més greu, que se’n renta les mans. Incapaç de fer, incapaç de diagnosticar i incapaç de corregir. Entrar en dinàmiques negatives deixa al descobert la incompetència dels gestors i l’estupidesa en no preveure-les. No tot s’hi val. No tot es pot tapar, ni justificar amb excuses tan lamentables com la de les dinàmiques, el canvi climàtic o la providència divina. S’ha de ser valent i honest i, si més no, conseqüent amb les pròpies decisions i assumir la quota de responsabilitat que a cadascú li pertoca. No hi ha més.

Embolicat com un regal

Si, si, tu, tu

Animals de companyia

El miracle de les banderes

Hi va haver un temps, no gaire allunyat en el temps, en el que l’aparició de Verges era un fet habitual i força quotidià. Dins de coves, a la lleixa dels rius, entre les pedres, dalt d’un arbre, sota d’un arbre,...qualsevol lloc i qualsevol moment era bo per les trobades miraculoses. Verges blanques, negres, grogues, torrades i no tan torrades, amb vel blanc, amb la pell rosada, amb llàgrimes als ulls, amb un nen en braços,...qualsevol aspecte era acceptat i qualsevol forma era benvinguda. Les Verges, l’aparició de les Verges, es repetien com l’all per a una població ignorant i àvida de fenòmens paranormals. Això va ser fa temps. Ara, les verges han caigut en desgràcia, ja no s’apareixen, o, si més no, no sabem detectar-les. Cada cop els miracles estan més cars i ens costa tant arribar a final de mes que no tenim temps material per desxifrar unes visions gens espirituals. Els temps han canviat. Les miraculoses aparicions marianes, han mudat en mundanes desaparicions tèxtils. Les Verges ja no apareixen a les coves, a les copes dels pins, entre les males herbes,...ara són les banderes espanyoles les que desapareixen, miraculosament, dels balcons dels Ajuntaments catalans. Hem de ser respectuosos amb els designis divins, de vegades indesxifrables, i acceptar aquesta nova realitat com la voluntat de Déu en una mostra més del seu mestratge. El Senyor en la seva omnipotència i saviesa ens envia missatges que no podem ignorar. Si ell, que tot ho sap i tot ho pot, fa que les banderes espanyoles desapareguin serà per alguna cosa. De la mateixa manera que abans ens feia aparèixer les Verges per satisfer els nostres desitjos d’espiritualitat extrema, haurem de saber llegir la seva voluntat redemptora en mig de tant desconcert. Els miracles no poden ser qüestionats, ni poden tenir càstig, perquè escapen a la nostra comprensió.

No tot el que és rodó, és una pilota

L’hora del cover

El descans li haurà anat bé a l’Europa. A l’equip, al Club i, encara més, al seu President que, després dels incidents que va protagonitzar el darrer partit contra el Gavà, haurà tingut temps per reflexionar, fer acte de constricció i penedir-se dels seus pecats. Ha estat intel•ligent la decisió del Club “d’amagar” al President i fer que siguin altres, amb més arestes, els que donin la cara en uns moments tan delicats. Tothom que coneix al màxim responsable del CE Europa sap del que és capaç en moments de pressió quan les coses no li van de cara i, d’aquí, l’habilitat de fer-lo desaparèixer de “l’escena del crim” fins que les aigües tornin al seu lloc o, si més no, es produeixin altres fets d’actualitat que tapin els anteriors. No diré que aquest sigui el cas, però els nervis no són bons consellers. Perdre els papers no correspon a persones amb un alt càrrec i que, en tot moment, han de donar exemple de temprança, autocontrol i domini de la situació. Mantenir les formes encara que el fons no t’agradi, no et convingui i no t’afavoreixi, és el que li toca al primer de la fila. És el que més es veu (sobretot si és alt), en el que tothom s’hi fixa i, en conseqüència, no es pot permetre actituds de hooligan de tercera graderia.

Por escènica

Setmana de passió

Curiós el futbol i, encara més aquesta Lliga nostra de (quasi) cada dia. El que en qualsevol altre àmbit, el fet d’anar primer i a quatre punts del segon, seria una situació de normalitat i de bons auguris pel Madrid, a la lliga espanyola és ben bé tot el contrari. El Barça ho té realment difícil per guanyar la Lliga i, per contra, el Madrid ho té tot, tot, a les seves mans (o peus). Si bé és cert que fins fa quatre dies la distancia era abismal, pràcticament insalvable, el Madrid encara depèn de si mateix per aconseguir el títol. Perquè, aleshores, aquests nervis? Perquè tanta angoixa i ansietat a les files blanques, entre la seva afició i el seu entorn? Perquè aquesta por paralitzadora? D’on els hi ve aquesta manca d’autoconfiança i poca fe en les seves pròpies possibilitats? Van primers, a quatre punts del segon, i per la seva actitud, per les seves declaracions, pel seu comportament, per la seva gestió de les emocions i per la imatge que projecten, sembla, talment, que estiguin a punt de baixar de categoria. Tan forta és la pressió, tan cagats estan que són incapaços de posar-se les botes al peu que toca? Desprès la cosa acabarà com acabarà, però el mal tràngol que està passant el madridisme és dels que fa època, mai una situació tan, aparentment favorable, els hi ha creat tant neguit, tant ofec i tant vertigen. El Barça no guanyarà la Lliga, com ha repetit Guardiola, però el Madrid si que la pot perdre. Davant d’aquesta expectativa i amb els blancs suant sang en plena ascensió al seu particular Calvari, només cal esperar, pacientment, el miracle de la resurrecció de la carn. I és que no hi ha millor situació que tenir-ho tot perdut i poder-ho guanyar.

Un primat és un que cobra prima?

Clementada

Davant el lamentable incident provocat per Javier Clemente amb un periodista a la sala de premsa desprès d’un partit de l’Sporting, només, encara astorat, se m’acut una pregunta: a aquest Clemente se li ha girat el cervell o ha estat sempre així? Si la resposta s’acosta al primer enunciat de la pregunta, és a dir, que se li ha girat el cervell per culpa de la pressió, que pateix algun trastorn mental o, senzillament, està senil; s’ho hauria de fer mirar. Ell i el Club que li paga. Un fet d’aquesta magnitud no pot quedar impune. Si Clemente està malalt o és incapaç d’aguantar la pressió del càrrec, s’haurien de prendre mesures sanitàries per preservar la salut de l’interfecte i posar-lo en mans dels professionals que correspongui. No es pot permetre, per dignitat i misericòrdia, assistir al deteriorament mental d’una persona en públic i no fer res per evitar-ho. Sí, en canvi, la resposta s’acosta més a la segona part de la pregunta, és a dir, que sempre ha estat així. Doncs, aleshores, ho tenim pitjor. Com ha pogut arribar aquest home fins on ha arribat? No oblidem que ha sigut entrenador de futbol durant molts anys i, encara més gros, seleccionador de la “Roja” amb el vist i plau popular i de les forces vives del país. Encara que sent el país que és, no em sorprèn gens. Desprès passa el que passa i entenem molt millor que un país de Clementes estigui perfectament preparat per riure-li les gràcies a personatges tan patètics com Mourinho. Una flor no fa estiu, però un capoll pot canviar qualsevol paisatge.

Estic purgant els meus pecats. Torno en breu.

Real Klux Klan

Mal d’alçada

És en el terreny de joc on els jugadors han de parlar, on han d’explicar qui són, que saben fer i que volen aconseguir. Fora del seu habitat natural corren el perill, com sovint acostuma a succeir, que se’ls hi vegin les vergonyes i s’exposin obertament (amb llums i taquígrafs) a l’escarni públic. El senyor Ibrahimovic té una estatura física d’una alçada considerable, però pel que fa a la intel•ligència emocional, és evident, que no dóna la talla. Res d’estrany per a un determinat tipus d’individus que destaquen per unes certes habilitats físiques, però que no sobresurten precisament per la seva estructura mental. El senyor (no es queixarà del tracte) Ibrahimovic és un bon jugador, però un mal futbolista. Ha jugat en 5 equips campions d’Europa i ell, personalment, ha sigut incapaç de guanyar mai res. És un fracassat que intenta amagar la seva frustració buscant culpables en el seu entorn que la justifiquin. Ho ha intentat i no se n’ha sortit. És cert que ha arribat a una certa élite del futbol, però mai ha estat a l’alçada de les seves possibilitats reals i sempre ha fet una mica menys del que cabia esperar. La força, possiblement, li marxa per la boca i mentre es perd en excuses de mal perdedor, la seva prometedora carrera se li escapa irremeiablement. No se si l’alçada hi té res a veure, però en el cas que ens ocupa, és evident que en el cap del senyor Ibrahimovic i ha considerables turbulències i una inestabilitat preocupant. Manca d’oxigen? És difícil saber el motiu, el que si tenim clar són els efectes.

La pilota cada vegada més gran

Qui no pagui, que no jugui

Això del futbol espanyol s’hauria de revisar. Però no d’aquí a cinc anys, a un any o a sis mesos. S’hauria de revisar ja, a ser possible dins d’aquesta mateixa temporada. La situació econòmica és, per dir-ho suaument, insostenible. S’ha arribat a un extrem sobre el que ja no es pot negociar. Els clubs de futbol estan en fallida tècnica. No tenen un euro i segueixen gastant com si el tinguessin. Quan més gran fan la pilota, la pilota econòmica, més segurs estan de rebre els ajuts governamentals que facin viable la seva continuïtat. Que n’és d’injusta la redistribució dels impostos! Perquè jo he d’estar al corrent amb Hisenda i l’Español, posem per cas, es pot permetre el luxe de deure 30 milions d’euros i no passa res? Els clubs que no compleixen amb les seves obligacions tributaries no només m’estan estafant i estan posant en perill la societat del benestar, sinó que a més, exerceixen una competència deslleial amb els clubs que sí que estan al corrent de pagament. Perquè he de col•laborar amb un club de futbol que m’és totalment aliè i, a sobre, és un gestor nefast? Perquè part dels meus impostos, guanyats com els vostres, amb suor i molt d’esforç, han d’anar a parar a unes entitats ruïnoses i malbaratadores? Si vull mantenir, o ajudar a la pervivència d’un determinat club de futbol, ho faré voluntàriament, al marge dels meus impostos. Si aquest club no se’n surt amb els ingressos que genera i les col•laboracions voluntàries de socis i simpatitzants i algun que altre espònsor, doncs “au revoir”. Què no pot tirar endavant amb els seus recursos? Què per sobreviure necessita més ingressos dels que genera, o dit d’una altra manera, què té més despeses que no pas ingressos? Doncs, es baixa la persiana i tal dia farà un any. En qualsevol moment i en qualsevol circumstància, i en aquesta conjuntura encara més, que els diners públics serveixin per mantenir projectes inviables em sembla ofensiu, indecent i un insult a la mínima ètica exigible. Si hi ha empreses abocades al tancament , els clubs de futbol insolvents no haurien de ser-ne l’excepció i haurien de seguir, per coherència i responsabilitat, el mateix camí.

Penjant d'un fil

ET entre nosaltres

Rihanna, per aquells que ho desconeixeu (eh! Joan) és una cantant , millor dit, una dona que “canta”. Canta fins i tot quan no mou els llavis. En públic, el moviment de la boca no és particularment un dels seus forts, sí, en canvi, altres parts de la seva anatomia. Estratègia ben calculada que distreu al personal fent oblidar les seves mancances i/o deficiències que, asseguda en una cadira, serien insalvables. Fenòmens paranormals que s’estenen com una taca d’oli per la nostra geografia cada vegada més contaminada. Doncs, en mig d’aquest paisatge, Rihanna acaba de fer unes declaracions, a cor obert, on es mostra totalment partidària i convençuda de l’existència d’extraterrestres. He de confessar, sense que serveixi de precedent, que aquest cop estic completament d’acord amb ella. Com s’entendria que una “cantant” com Rihanna tingués els seguidors que té sinó fos per l’existència dels extraterrestres?

Més curt que la pròpia ombra

Resposta cruel

Què carai li haurà fet l’Europa al món perquè el món sigui tan cruel amb l’Europa? Si convenim que res passa perquè sí. Què tot té una raó de ser, encara que costi de veure, esbrinar o interpretar. Si sempre hi ha un motiu que explica tot allò que succeeix. Aleshores, no hi ha cap altra alternativa que trobar-lo amb urgència per intentar revertir una situació que, si no se li posa remei, el condueix directament al fracàs. Alguna cosa ha fet o no ha fet l’Europa perquè en el moment decisiu de la Lliga, on es decideix el ser o no ser de la temporada, tot, absolutament tot, se li giri en contra. Tant si ha estat un cop de vent sobtat, i inesperat, com si es veia venir de fa temps, ara no cal entretenir-se en lamentacions que no condueixen en lloc i no el trauran del pou en el que està abocat. Ja hi haurà temps per l’anàlisi i la correcció. Ara toca a generala, serrar les dents i posar-se el mono de feina. L’Europa està en caiguda lliure i no val el “jo ja ho veia venir” o el “jo ja ho deia”. Cada cop queda menys temps, menys opcions i menys esperances. Cada cop la llosa es fa més gran i l’abisme més profund per aquells que conceben el descens com un drama, com una veritable tragèdia. No és l’hora de depurar responsabilitats ni assenyalar culpables. El moment ja arribarà com arriba la verema o la matança del porc. Fer un darrer esforç col•lectiu o acceptar amb naturalitat el que la història i la lògica han decidit. El temps posa les coses al seu lloc, encara que no agradi a tothom.

Celebració amb la meva família preferida

Complicitat

Sis punts garantits

Abundant en el probable descens de l’Español a Segona A, els seguidors pericos no haurien de patir, perquè, amb tota seguretat, es seguirien enfrontant al Barça, cosa que els hi permetria seguir donant sentit a la seva malbaratada existència. L’única diferència? Petita diferència. És que en lloc de fer-ho contra el primer equip, ho farien contra el Barça B. Un fet irrellevant, si tenim en compte que el que realment els motiva, el que els explica i defineix, no és una altra cosa que poder tenir com a rival als blaugrana siguin quines siguin les circumstàncies i el marc que les aculli. L’únic aspecte que em fa pensar que l’Español continuï el proper any (i molts més) a Primera, és el gran interès del Madrid perquè així sigui. Que l’Español baixés de categoria li representaria a l’equip blanc sis punts menys (casualment els 6 punts que ara té d’avantatge respecte als blaugrana) que ara té garantits i això, en una lliga contra el Barça, és un luxe al que no es pot permetre renunciar. Amb la bona sintonia que el Madrid està demostrant tenir amb els estaments esportius i la connivència amb els àrbitres, estic més que segur, que trobaran la manera de fer el possible, i una mica de l’impossible (si cal), perquè l’Español pugui conservar la categoria i així poder col•laborar de manera decisiva en els triomfs del seu etern patró. Favor amb favor es paga.