Vent fet
dissabte, 3 de març del 2012
Resposta sorprenent
Davant l’imminent enfrontament entre Madrid i Español d’aquest proper cap de setmana, un programa de televisió preguntava a la seva audiència les seves preferències. La pregunta, dirigida als socis i simpatitzants del Barça, deia així: en les actuals circumstàncies, qui preferiu que guanyi, el Madrid o l’Español? Lògicament un 90% dels enquestats es va posicionar per una victòria de l’Español (el 10% restant no va entendre la pregunta). Malgrat la claredat i contundència en el signe de la resposta, penso que la pregunta estava mal feta, millor dit, mal dirigida. Davant l’obvietat de la resposta, hagués sigut molt més interessant formular la mateixa pregunta als socis i simpatitzants de l’Español. Estic convençut que la resposta hagués estat sorprenent.
Davant l’imminent enfrontament entre Madrid i Español d’aquest proper cap de setmana, un programa de televisió preguntava a la seva audiència les seves preferències. La pregunta, dirigida als socis i simpatitzants del Barça, deia així: en les actuals circumstàncies, qui preferiu que guanyi, el Madrid o l’Español? Lògicament un 90% dels enquestats es va posicionar per una victòria de l’Español (el 10% restant no va entendre la pregunta). Malgrat la claredat i contundència en el signe de la resposta, penso que la pregunta estava mal feta, millor dit, mal dirigida. Davant l’obvietat de la resposta, hagués sigut molt més interessant formular la mateixa pregunta als socis i simpatitzants de l’Español. Estic convençut que la resposta hagués estat sorprenent.
La banda sonora de la frustració
Hi ha bones noticies. Hi ha molt bones noticies. Hi ha excel•lents noticies. I desprès, immediatament desprès, ja vindrien les derrotes del RCD Español. Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure veient com la grada de Corneprat canta una i altra vegada el puta Barça oe oe, mentre a la gespa el Llevant fa dos gols, s’emporta els tres punts i els deixa amb una cara de tonto difícil de superar. Francament això de l’Español és un cas clínic amb totes les coordenades exigibles i les trobades de cap de setmana s’assemblen, cada cop més, a un aquelarre o, en el millor dels casos, a una frustrant teràpia de grup. Ha de ser força estimulant per a un jugador com Verdú, teòricament el cervell de l’equip i alhora culé convençut, sentir el que la grada canta, suposadament per animar-los. En lloc d’ajudar a l’equip amb consignes positives i ajustades al moment i al guió, es perden per clavegueres incomprensibles encomanant les seves dèries, neures i patologies a uns jugadors que no entenen res de res i acaben per contagiar-se de la manca d’autoestima d’una grada cada cop més psicòtica. Un Club petit, molt petit, lluny d’Europa, lluny del món i aquesta setmana toca baixada de pantalons. Ves que no acabin lluitant per la permanència! Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure.
Hi ha bones noticies. Hi ha molt bones noticies. Hi ha excel•lents noticies. I desprès, immediatament desprès, ja vindrien les derrotes del RCD Español. Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure veient com la grada de Corneprat canta una i altra vegada el puta Barça oe oe, mentre a la gespa el Llevant fa dos gols, s’emporta els tres punts i els deixa amb una cara de tonto difícil de superar. Francament això de l’Español és un cas clínic amb totes les coordenades exigibles i les trobades de cap de setmana s’assemblen, cada cop més, a un aquelarre o, en el millor dels casos, a una frustrant teràpia de grup. Ha de ser força estimulant per a un jugador com Verdú, teòricament el cervell de l’equip i alhora culé convençut, sentir el que la grada canta, suposadament per animar-los. En lloc d’ajudar a l’equip amb consignes positives i ajustades al moment i al guió, es perden per clavegueres incomprensibles encomanant les seves dèries, neures i patologies a uns jugadors que no entenen res de res i acaben per contagiar-se de la manca d’autoestima d’una grada cada cop més psicòtica. Un Club petit, molt petit, lluny d’Europa, lluny del món i aquesta setmana toca baixada de pantalons. Ves que no acabin lluitant per la permanència! Perdoneu, però no puc evitar que se m’escapi el riure.
divendres, 2 de març del 2012
Amsterdam? Ni ho somiïs, Rasquera!
Rasquera vol plantar cànnabis. L’alcalde de Rasquera, petita població de les terres de l’Ebre, ha decidit sortir de la crisi de la manera més autòctona possible i sent fidel als seus orígens. Rasquera ja era, a la prehistòria, un nucli força actiu de gent dedicada a les tasques del camp, tal i com les pintures que se’n conserven d’aquella època remota ens il•lustren. Rasquera vol ser sostenible i curosa amb el medi ambient i ha optat, decididament, per la regeneració del territori i l’eufòria col•lectiva. Una iniciativa lloable que posa de manifest el poder de la imaginació i l’enginy per a fer front a situacions complicades. Rasquera ha pres una determinació que, a ben segur, portarà cua. Cua de curiosos, i no tan curiosos, a la recerca d’un paradís a la terra i uns minutets de boirosa evasió ecològica. Davant la impossibilitat d’organitzar un Congrés Internacional de Telefonia Mobil, davant la negativa de l’autoritat competent a poder instal•lar al Municipi una rendible fàbrica d’armes, amb Eurovegas lluny del seu territori, en absència de centrals tèrmiques, sense un trist cementiri nuclear on poder enterrar les penes i, fins i tot, la deslocalització dels històrics templers, a Rasquera li han quedat poques opcions per sobreviure. Arròs, anguiles, bon temps i cànnabis. No em direu que la proposta no és infinitament més atractiva que la d’Amsterdam?
Rasquera vol plantar cànnabis. L’alcalde de Rasquera, petita població de les terres de l’Ebre, ha decidit sortir de la crisi de la manera més autòctona possible i sent fidel als seus orígens. Rasquera ja era, a la prehistòria, un nucli força actiu de gent dedicada a les tasques del camp, tal i com les pintures que se’n conserven d’aquella època remota ens il•lustren. Rasquera vol ser sostenible i curosa amb el medi ambient i ha optat, decididament, per la regeneració del territori i l’eufòria col•lectiva. Una iniciativa lloable que posa de manifest el poder de la imaginació i l’enginy per a fer front a situacions complicades. Rasquera ha pres una determinació que, a ben segur, portarà cua. Cua de curiosos, i no tan curiosos, a la recerca d’un paradís a la terra i uns minutets de boirosa evasió ecològica. Davant la impossibilitat d’organitzar un Congrés Internacional de Telefonia Mobil, davant la negativa de l’autoritat competent a poder instal•lar al Municipi una rendible fàbrica d’armes, amb Eurovegas lluny del seu territori, en absència de centrals tèrmiques, sense un trist cementiri nuclear on poder enterrar les penes i, fins i tot, la deslocalització dels històrics templers, a Rasquera li han quedat poques opcions per sobreviure. Arròs, anguiles, bon temps i cànnabis. No em direu que la proposta no és infinitament més atractiva que la d’Amsterdam?
dijous, 1 de març del 2012
El que jo sabia
El que jo sabia fa temps: que el CE Europa, un any més, no lluitarà per pujar a 2B, serà acceptat sense estridències per la mini massa social? Sabran i voldran resignar-se a romandre en el seu habitat natural, és a dir, un any més a Tercera? Tindrà paciència, la cada cop més despoblada grada del Nou Sardenya, per entendre que les coses són com són i no es pot estirar més el braç que la màniga? Tindrà el coneixement i la intel•ligència necessària per mantenir-se lúcida en moments de sotsobre? Serà capaç qui mana de mantenir la serenitat i la coherència de no fer caure a qui no té la culpa? S’arribarà a aquell punt de maduresa en el que es deixarà de fer volar coloms i es treballarà per tenir el colomar el més net i endreçat possible? Podrà abstenir-se la claca de sempre de cridar la dimissió del president de torn i la seva Junta Directiva en ple? Tindrà el president de torn i la seva Junta Directiva el valor d’explicar la situació del Club als socis, les seves possibilitats reals i el lloc que li pertoca dins el panorama actual del futbol? Massa preguntes per a tan poca capacitat de resposta.
El que jo sabia fa temps: que el CE Europa, un any més, no lluitarà per pujar a 2B, serà acceptat sense estridències per la mini massa social? Sabran i voldran resignar-se a romandre en el seu habitat natural, és a dir, un any més a Tercera? Tindrà paciència, la cada cop més despoblada grada del Nou Sardenya, per entendre que les coses són com són i no es pot estirar més el braç que la màniga? Tindrà el coneixement i la intel•ligència necessària per mantenir-se lúcida en moments de sotsobre? Serà capaç qui mana de mantenir la serenitat i la coherència de no fer caure a qui no té la culpa? S’arribarà a aquell punt de maduresa en el que es deixarà de fer volar coloms i es treballarà per tenir el colomar el més net i endreçat possible? Podrà abstenir-se la claca de sempre de cridar la dimissió del president de torn i la seva Junta Directiva en ple? Tindrà el president de torn i la seva Junta Directiva el valor d’explicar la situació del Club als socis, les seves possibilitats reals i el lloc que li pertoca dins el panorama actual del futbol? Massa preguntes per a tan poca capacitat de resposta.
dimecres, 29 de febrer del 2012
Seny i contenció
Quina pena! La bandera espanyola penjada al balcó de l’Ajuntament de Sant Pol s’ha cremat. Quina pena i quin desgavell! No feia ni dos dies que la delegada del Govern espanyol a Catalunya havia obligat al consistori a penjar la bandera colonial i, ves per on, la desgracia s’ha acarnissat sobre el símbol de tots els símbols. Es veu que, pel que es comenta en cercles acreditats, l’ esmentada bandera no complia amb la classificació exigida pel Codi Tècnic de l’Edificació pel que fa al seu comportament al foc. Quina pena i quin trasbals! Que farà ara la delegada del Govern espanyol? Tornarà a obligar a l’Ajuntament de Sant Pol a penjar la bandera en qüestió? Però quina bandera? si s’ha cremat. Exigirà la delegada del Govern espanyol a un Ajuntament en plena crisi econòmica i que no pot pagar les seves factures i està endeutat fins el coll a generar una despesa extra per comprar una tela que, i no vull ser malastruc, es podria tornar a cremar? Serà tan inconscient la delegada del Govern espanyol de saltar-se les retallades i la contenció del dèficit fent que els pocs, per no dir nuls, recursos econòmics es destinin al malbaratament? La senyora delegada és una ciutadana assenyada i no gosarà contravenir les ordres del seu propi govern i, encara menys, les exigents consignes de Brussel•les.
Quina pena! La bandera espanyola penjada al balcó de l’Ajuntament de Sant Pol s’ha cremat. Quina pena i quin desgavell! No feia ni dos dies que la delegada del Govern espanyol a Catalunya havia obligat al consistori a penjar la bandera colonial i, ves per on, la desgracia s’ha acarnissat sobre el símbol de tots els símbols. Es veu que, pel que es comenta en cercles acreditats, l’ esmentada bandera no complia amb la classificació exigida pel Codi Tècnic de l’Edificació pel que fa al seu comportament al foc. Quina pena i quin trasbals! Que farà ara la delegada del Govern espanyol? Tornarà a obligar a l’Ajuntament de Sant Pol a penjar la bandera en qüestió? Però quina bandera? si s’ha cremat. Exigirà la delegada del Govern espanyol a un Ajuntament en plena crisi econòmica i que no pot pagar les seves factures i està endeutat fins el coll a generar una despesa extra per comprar una tela que, i no vull ser malastruc, es podria tornar a cremar? Serà tan inconscient la delegada del Govern espanyol de saltar-se les retallades i la contenció del dèficit fent que els pocs, per no dir nuls, recursos econòmics es destinin al malbaratament? La senyora delegada és una ciutadana assenyada i no gosarà contravenir les ordres del seu propi govern i, encara menys, les exigents consignes de Brussel•les.
dimarts, 28 de febrer del 2012
Webb era Belvedere
Estic encantat d’haver pogut col•laborar, des d’aquesta modesta finestra, amb la web del CE Europa aportant el titular pel partit del Juvenil A del passat dissabte: Sant Pol. Sincerament, no m’esperava el reconeixement d’un mitjà tan prestigiós i la seva receptivitat davant les meves propostes. Un plaer, un veritable plaer, contribuir, ni que sigui amb una petita pinzellada, a donar color a un mosaic d’alta varietat cromàtica i, sense oblidar, que és la veu oficial del CE Europa, el Club on he passat els millors anys de la meva vida (esportivament parlant). Un no pot més que sentir-se reconfortat i, alhora animat, per a seguir explorant el terreny de les idees i que aquestes puguin gaudir del reconeixement del pròxim. Des d’ara i des d’aquí, em comprometo i m’ofereix-ho sense reserves a compartir tot allò que, no nego, a voltes costa trobar i que afirmo, no tinc cap inconvenient en cedir. Estic, com he estat sempre, a la vostre disposició per a tot allò que pugui ser útil al Club i en algun moment us calgui. Penseu que la torre des d’on escric està plena de finestres obertes als quatre vents i no les tanco mai.
Estic encantat d’haver pogut col•laborar, des d’aquesta modesta finestra, amb la web del CE Europa aportant el titular pel partit del Juvenil A del passat dissabte: Sant Pol. Sincerament, no m’esperava el reconeixement d’un mitjà tan prestigiós i la seva receptivitat davant les meves propostes. Un plaer, un veritable plaer, contribuir, ni que sigui amb una petita pinzellada, a donar color a un mosaic d’alta varietat cromàtica i, sense oblidar, que és la veu oficial del CE Europa, el Club on he passat els millors anys de la meva vida (esportivament parlant). Un no pot més que sentir-se reconfortat i, alhora animat, per a seguir explorant el terreny de les idees i que aquestes puguin gaudir del reconeixement del pròxim. Des d’ara i des d’aquí, em comprometo i m’ofereix-ho sense reserves a compartir tot allò que, no nego, a voltes costa trobar i que afirmo, no tinc cap inconvenient en cedir. Estic, com he estat sempre, a la vostre disposició per a tot allò que pugui ser útil al Club i en algun moment us calgui. Penseu que la torre des d’on escric està plena de finestres obertes als quatre vents i no les tanco mai.
dilluns, 27 de febrer del 2012
Les vagues es fan al revés
Curiosa, per dir-ho suaument, la manera que tenen els sindicats d’entendre les seves reivindicacions. Definitivament els sindicats i les persones que els dirigeixen són relíquies que viuen ancorades en un escenari obsolet que res té a veure amb l’actualitat. Ni en les seves formes, ni en el seu fons. Han estat superats pel pas dels anys i fan una desagradable pudor de naftalina. Qualsevol proposta de millora de la situació laboral davant la patronal ha d’anar dirigida a la jerarquia de l’empresa. I si es prenen mesures de força per acompanyar la reivindicació, aquestes mesures no poden afectar a persones innocents i que no tenen res a veure amb el conflicte. Si els sindicats del TMB, posem per cas, volen millors condicions de treball, no és justificable, en cap cas, que les seves accions les pateixi la infanteria. Fer vaga d’autobusos o del Metro, no perjudica a la patronal. Ans al contrari, s’estalvia un munt de diners que li serveixen per apujar-se el sou a final d’any. En canvi, aquesta vaga salvatge si que perjudica, i clarament, als usuaris, que, aquests sí necessiten el transport públic per desplaçar-se a la feina i no en poden prescindir. Vagues que afecten als treballadors i no a la patronal. Si realment volen tocar la butxaca dels que manen i adoptar una veritable postura de força, perquè no treballen normalment i deixen que tothom viatgi de franc? Afavoririen a la infanteria i apuntarien directament a la cúpula dels generals.
Curiosa, per dir-ho suaument, la manera que tenen els sindicats d’entendre les seves reivindicacions. Definitivament els sindicats i les persones que els dirigeixen són relíquies que viuen ancorades en un escenari obsolet que res té a veure amb l’actualitat. Ni en les seves formes, ni en el seu fons. Han estat superats pel pas dels anys i fan una desagradable pudor de naftalina. Qualsevol proposta de millora de la situació laboral davant la patronal ha d’anar dirigida a la jerarquia de l’empresa. I si es prenen mesures de força per acompanyar la reivindicació, aquestes mesures no poden afectar a persones innocents i que no tenen res a veure amb el conflicte. Si els sindicats del TMB, posem per cas, volen millors condicions de treball, no és justificable, en cap cas, que les seves accions les pateixi la infanteria. Fer vaga d’autobusos o del Metro, no perjudica a la patronal. Ans al contrari, s’estalvia un munt de diners que li serveixen per apujar-se el sou a final d’any. En canvi, aquesta vaga salvatge si que perjudica, i clarament, als usuaris, que, aquests sí necessiten el transport públic per desplaçar-se a la feina i no en poden prescindir. Vagues que afecten als treballadors i no a la patronal. Si realment volen tocar la butxaca dels que manen i adoptar una veritable postura de força, perquè no treballen normalment i deixen que tothom viatgi de franc? Afavoririen a la infanteria i apuntarien directament a la cúpula dels generals.
diumenge, 26 de febrer del 2012
Metadona per Maradona
Maradona ha parlat i, com ve sent habitual, cada cop que parla, la caga. El desacreditat Maradona s’ha convertit, per mèrits propis, en una fosa sèptica, en un pou de merda d’on només poden sortir olors fètides i gasos tòxics. Maradona, tot un exemple nefast per a nens i adults, que va guanyar un Mundial fent trampes i va fer del seu cos un patètic banc de proves per a tota mena de drogues, es creu en el dret de pontificar sobre jugadors que, aquests si, són un veritable exemple de conducta, esforç, superació i professionalitat. Maradona s’ha atrevit a dir, segurament producte d’alguna desconnexió neuronal a conseqüència del consum d’estupefaents, que Victor Valdés és un mal porter de futbol. Que t’agradi Valdés més o menys, és opinable i entra dins dels gustos i preferències de cadascú. D’això a negar-li qualsevol mena de qualitat i qualificar-lo de dolent hi ha un abisme. Un abisme insalvable com el que separa a una persona racional d’un parameci intoxicat. Realment em fa molta pena el grau d’autodestrucció al que poden arribar certs individus per ignorància, manca de preparació i nul•la intel•ligència. Maradona s’ha convertit a ulls de tothom en un exemple, en un clar exemple del que no s’ha de fer i del que cal evitar sigui com sigui.
Maradona ha parlat i, com ve sent habitual, cada cop que parla, la caga. El desacreditat Maradona s’ha convertit, per mèrits propis, en una fosa sèptica, en un pou de merda d’on només poden sortir olors fètides i gasos tòxics. Maradona, tot un exemple nefast per a nens i adults, que va guanyar un Mundial fent trampes i va fer del seu cos un patètic banc de proves per a tota mena de drogues, es creu en el dret de pontificar sobre jugadors que, aquests si, són un veritable exemple de conducta, esforç, superació i professionalitat. Maradona s’ha atrevit a dir, segurament producte d’alguna desconnexió neuronal a conseqüència del consum d’estupefaents, que Victor Valdés és un mal porter de futbol. Que t’agradi Valdés més o menys, és opinable i entra dins dels gustos i preferències de cadascú. D’això a negar-li qualsevol mena de qualitat i qualificar-lo de dolent hi ha un abisme. Un abisme insalvable com el que separa a una persona racional d’un parameci intoxicat. Realment em fa molta pena el grau d’autodestrucció al que poden arribar certs individus per ignorància, manca de preparació i nul•la intel•ligència. Maradona s’ha convertit a ulls de tothom en un exemple, en un clar exemple del que no s’ha de fer i del que cal evitar sigui com sigui.
dissabte, 25 de febrer del 2012
El pastor i el mar
Un pastor que cuidava el seu ramat a les costes, veia el mar molt calmat i suau, i planejava fer un viatge de comerç.
Llavors va vendre tot el seu ramat i ho va invertir en un carregament de dàtils, i es va endinsar a la mar. Però va venir una forta tempesta, i estant en perill d'enfonsar la nau, va llençar per la borda tota la mercaderia, i va escapar pels pèls amb la barca buida.
No gaire temps després quan algú passava i observava l'ordenada calma del mar, ell li interrompia i li deia:
-De nou hi ha el mar desitjant dàtils i per això llueix calmat.
Mai generalitzis conclusions basant-te en un sol succés.
Je nooit veralgemenen bevindingen op basis van een enkele gebeurtenis.
Un pastor que cuidava el seu ramat a les costes, veia el mar molt calmat i suau, i planejava fer un viatge de comerç.
Llavors va vendre tot el seu ramat i ho va invertir en un carregament de dàtils, i es va endinsar a la mar. Però va venir una forta tempesta, i estant en perill d'enfonsar la nau, va llençar per la borda tota la mercaderia, i va escapar pels pèls amb la barca buida.
No gaire temps després quan algú passava i observava l'ordenada calma del mar, ell li interrompia i li deia:
-De nou hi ha el mar desitjant dàtils i per això llueix calmat.
Mai generalitzis conclusions basant-te en un sol succés.
Je nooit veralgemenen bevindingen op basis van een enkele gebeurtenis.
Sant Pol
Europa 1 – El Prat 0
Lliga Nacional Juvenil
Els miracles existeixen i, en futbol, acostumen a ser tossuts i recurrents. Avui, aquesta tarda, sense anar més lluny, he estat testimoni d’un nou episodi que va més enllà de lo estrictament previsible i racional. L’Europa ha acabat guanyant un partit impossible que, tot i posar-se-li de cara amb un penal a favor en els primers minuts del matx, no ho ha tingut gens fàcil. Diria, sense faltar a la veritat, que en el còmput global dels 90 minuts ha estat clarament superat pel seu rival i, no només podria haver empatat, sinó també, perdut per una diferència força ample en el marcador. La falta d’encert del Prat i sobretot l’encert del porter local han fet que els 3 punts es quedessin al Nou Sardenya. La gastada flor al cul atribuïda a Angoy avui ha tingut nom, cognom i sant. Sant Pol ha decidit intervenir en els afers terrenals, posar-se els guants d’aturar-ho tot i ha complert amb escreix la seva comesa. Sant Pol Bernaldo ha estat l’artífex del miracle i l’Europa, gràcies a ell, dormirà plàcidament somiant el cel del tot és possible.
Europa 1 – El Prat 0
Lliga Nacional Juvenil
Els miracles existeixen i, en futbol, acostumen a ser tossuts i recurrents. Avui, aquesta tarda, sense anar més lluny, he estat testimoni d’un nou episodi que va més enllà de lo estrictament previsible i racional. L’Europa ha acabat guanyant un partit impossible que, tot i posar-se-li de cara amb un penal a favor en els primers minuts del matx, no ho ha tingut gens fàcil. Diria, sense faltar a la veritat, que en el còmput global dels 90 minuts ha estat clarament superat pel seu rival i, no només podria haver empatat, sinó també, perdut per una diferència força ample en el marcador. La falta d’encert del Prat i sobretot l’encert del porter local han fet que els 3 punts es quedessin al Nou Sardenya. La gastada flor al cul atribuïda a Angoy avui ha tingut nom, cognom i sant. Sant Pol ha decidit intervenir en els afers terrenals, posar-se els guants d’aturar-ho tot i ha complert amb escreix la seva comesa. Sant Pol Bernaldo ha estat l’artífex del miracle i l’Europa, gràcies a ell, dormirà plàcidament somiant el cel del tot és possible.
divendres, 24 de febrer del 2012
La Caixa acull als indigents
No és que La Caixa hagi patit un atac sobtat de generositat extrema. Un impuls espasmòdic instal•lat en la seva mala consciencia. Una necessitat imperiosa (i misteriosa) de netejar la seva malmesa imatge i fer-se un lloc en el cel. La Caixa acull als indigents, cert, però ho fa enmig de la més absoluta involuntarietat i des de la ignorància més extrema. La Caixa, millor dit, els caixers de La Caixa, serveixen d’improvisat aixopluc pels desvalguts i els sense sostre; que, fugint del fred, troben un cau menys hostil sota l’estrella de La Caixa. No deixa de ser una imatge colpidora i descarnadament contradictòria la coincidència dels extrems. Una paradoxa, una broma del destí. Per un costat la indigència més espantosa, la misèria sense límits i per altra banda, l’opulència, l’abundància insultant d’un dels símbols més flagrants del poder econòmic de la nostra societat. La riquesa i la pobresa dins d’un caixer amb les parets de vidre perquè tothom pugui veure la desigualtat i la terrible injustícia que som capaços de generar.
No és que La Caixa hagi patit un atac sobtat de generositat extrema. Un impuls espasmòdic instal•lat en la seva mala consciencia. Una necessitat imperiosa (i misteriosa) de netejar la seva malmesa imatge i fer-se un lloc en el cel. La Caixa acull als indigents, cert, però ho fa enmig de la més absoluta involuntarietat i des de la ignorància més extrema. La Caixa, millor dit, els caixers de La Caixa, serveixen d’improvisat aixopluc pels desvalguts i els sense sostre; que, fugint del fred, troben un cau menys hostil sota l’estrella de La Caixa. No deixa de ser una imatge colpidora i descarnadament contradictòria la coincidència dels extrems. Una paradoxa, una broma del destí. Per un costat la indigència més espantosa, la misèria sense límits i per altra banda, l’opulència, l’abundància insultant d’un dels símbols més flagrants del poder econòmic de la nostra societat. La riquesa i la pobresa dins d’un caixer amb les parets de vidre perquè tothom pugui veure la desigualtat i la terrible injustícia que som capaços de generar.
La vitamina A
La manca d’actitud fa que les aptituds no brillin, si més no, que no brillin com haurien de brillar. La desídia actua de bloquejant pel desenvolupament i la millora de les capacitats innates fent que la persona s’instal•li en una mediocritat frustrant. L’actitud i el seu exercici són determinants per crear un marc idoni pel creixement de les aptituds de sèrie i, al mateix temps, per a la descoberta i incorporació d’algunes de noves. Un equip és la suma de les individualitats que el conformen. L’actitud personal té una incidència directa sobre l’actitud del grup i pot acabar contagiant-lo en un o altre sentit. Si s’aconsegueix que totes les actituds individuals estiguin en sintonia positiva és molt probable que l’actitud de l’equip sigui la correcta i permeti visualitzar nítidament les aptituds de tots i cadascun dels seus integrants. Després podran sortir millor o pitjor les coses, però una bona actitud sempre acaba donant els seus fruits i, el més important, una reconfortant i satisfactòria tranquil•litat de consciència. Fins i tot, una aptitud limitada pot créixer exponencialment amb una bona actitud. Hi ha situacions especialment dissenyades per posar-nos a prova, entrebancs i ensopegades imprevistes que ens descomponen. De la lectura que en fem i de l’actitud que hi posem dependrà, en gran mesura, l’encert en el diagnòstic i la vitamina que farà créixer l’aptitud de manera sana i vigorosa.
La manca d’actitud fa que les aptituds no brillin, si més no, que no brillin com haurien de brillar. La desídia actua de bloquejant pel desenvolupament i la millora de les capacitats innates fent que la persona s’instal•li en una mediocritat frustrant. L’actitud i el seu exercici són determinants per crear un marc idoni pel creixement de les aptituds de sèrie i, al mateix temps, per a la descoberta i incorporació d’algunes de noves. Un equip és la suma de les individualitats que el conformen. L’actitud personal té una incidència directa sobre l’actitud del grup i pot acabar contagiant-lo en un o altre sentit. Si s’aconsegueix que totes les actituds individuals estiguin en sintonia positiva és molt probable que l’actitud de l’equip sigui la correcta i permeti visualitzar nítidament les aptituds de tots i cadascun dels seus integrants. Després podran sortir millor o pitjor les coses, però una bona actitud sempre acaba donant els seus fruits i, el més important, una reconfortant i satisfactòria tranquil•litat de consciència. Fins i tot, una aptitud limitada pot créixer exponencialment amb una bona actitud. Hi ha situacions especialment dissenyades per posar-nos a prova, entrebancs i ensopegades imprevistes que ens descomponen. De la lectura que en fem i de l’actitud que hi posem dependrà, en gran mesura, l’encert en el diagnòstic i la vitamina que farà créixer l’aptitud de manera sana i vigorosa.
dimecres, 22 de febrer del 2012
A Toledo parlen espanyol
En un viatge recent a Toledo, em va sorprendre trobar-me tota la retolació en espanyol i només en espanyol. De la mateixa manera, també em va cridar poderosament l’atenció que, tant la megafonia de l’estació com la del propi tren, fos en espanyol. Costa una barbaritat entendre com a Toledo, al cor d’Espanya, es parli i s’escrigui tot en espanyol. Ja em va passar un cas semblant quan vaig anar a Londres i, per a la meva sorpresa, tot estava escrit en anglès i, no només això, quan li preguntaves alguna cosa a la gent del carrer, et contestaven en anglès. Igual, igual que a Paris, bé, igual no, perquè allí parlaven (i deuen parlar encara) el francès. Tot, tot i tot en francès. Inexplicable! Quin provincianisme més escandalós! Com poden, uns països que s’autoproclamen avançats, tenir tan poca sensibilitat i replegar-se sobre el seu propi idioma? Una ofensa injustificable i, a totes llums, indefensable. A Toledo vaig veure clar que utilitzar el propi idioma és un acte d’irresponsabilitat que atempta directament contra els principis bàsics de la humanitat. Caldrà que rectifiquin sinó volen ser assenyalats com a nacionalistes provincians i retrògrads. Espavileu!
En un viatge recent a Toledo, em va sorprendre trobar-me tota la retolació en espanyol i només en espanyol. De la mateixa manera, també em va cridar poderosament l’atenció que, tant la megafonia de l’estació com la del propi tren, fos en espanyol. Costa una barbaritat entendre com a Toledo, al cor d’Espanya, es parli i s’escrigui tot en espanyol. Ja em va passar un cas semblant quan vaig anar a Londres i, per a la meva sorpresa, tot estava escrit en anglès i, no només això, quan li preguntaves alguna cosa a la gent del carrer, et contestaven en anglès. Igual, igual que a Paris, bé, igual no, perquè allí parlaven (i deuen parlar encara) el francès. Tot, tot i tot en francès. Inexplicable! Quin provincianisme més escandalós! Com poden, uns països que s’autoproclamen avançats, tenir tan poca sensibilitat i replegar-se sobre el seu propi idioma? Una ofensa injustificable i, a totes llums, indefensable. A Toledo vaig veure clar que utilitzar el propi idioma és un acte d’irresponsabilitat que atempta directament contra els principis bàsics de la humanitat. Caldrà que rectifiquin sinó volen ser assenyalats com a nacionalistes provincians i retrògrads. Espavileu!
dimarts, 21 de febrer del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)