No paris, no paris

La Copa del Rei i La Marsellesa

Donant-li voltes a la final de la Copa del Rei i, concretament, a la seu on s’ha de disputar, cada cop tinc més clar que s’hauria de fer a Paris. Tots el inputs van en aquest sentit. Per començar, totes les dificultats que posen a Madrid per cedir el seu estadi al•legant unes suposades obres coincidint amb la data de la final. Una excusa barata (que diria el Cristiano) si tenim en compte que el Madrid fa quatre anys que està de reformes. València està atrotinat, Sevilla està lluny i fa calor, el Calderón rep un concert, Saragossa és petit. Bilbao i Barcelona són les ciutats dels finalistes,...L’opció de Paris va prenent força per equidistància, capacitat i neutralitat. Un altre factor a tenir en compte, i no casual, és la coincidència en el temps d’una reivindicació popular, amb origen a Font Romeu, que exigeix la revisió del tractat dels Pirineus. El tractat del Pirineus, com bé sabeu, és aquella arbitrària i desgraciada entesa entre Espanya i França que va partir Catalunya en dos. Doncs aprofitant la negociació, podríem cedir la final de la Copa del Reia a Paris a canvi de la reunificació de Catalunya en una sola nació. França tindria una final d’alt nivell i Catalunya tornaria a ser plena. No crec, sincerament, que Espanya s’hi oposés, ja que han repetit, per activa i passiva, que tant Barça com Bilbao són dos equips estrangers. Només hi trobo una pega: els himnes. No acabo de veure clar la sortida al camp dels dos equips mentre sona per megafonia La Marsellesa. Una Copa del Rei amb l’himne republicà per excel•lència? Si la cosa no funciona sempre podríem optar per Wembley, prèvia revisió, això sí, del Pacte de Gènova.

Liberté, égalité, fraternité

Els fils del guinyol

Pell molt fina la dels espanyols. I tot per una guinyolada del Canal Plus francès on es posa en dubte el joc net d’alguns esportistes hispànics. Tornem a la polèmica mai resolta dels límits de l’ humor i la seva transgressió. Fins aquí sí, fins aquí no. Això es toca, això no es toca. Qui posa els límits? Podem riure de qualsevol cosa, de qualsevol tema, de qualsevol persona? Acceptem l’ humor quan no ens toca de ple per molt cruel que sigui i en canvi som extremadament hostils quan els dards ens afecten a nosaltres o al nostre entorn? No és una de les principals característiques de l’ humor fer sang de l’objectiu triat? I quanta més millor? Perquè l’esport espanyol i els seus esportistes haurien de quedar al marge? Ens en podem riure de tot, però sempre hi ha d’haver una sagrera? L’ humor és caricatura, exageració, mala llet i, en alguns casos, hi ha el risc de pixar fora del test, però tot plegat forma part del joc. I el joc ha de tenir unes regles per a tots igual i no val canviar-les a la nostra conveniència. Ara hi jugo, ara no. Ara em val la norma, ara me la salto. Els espanyols poden tenir tota la pell fina que vulguin, de la mateixa manera que l’ humor pot ser tan gruixut, impertinent, inoportú, sagnant, irreverent, incorrecte, transgressor, ofensiu i molest com al seu autor li plagui. L’ humor té la seva funció terapèutica i desmitificadora que ens mostra tal com som. La condició humana sense mascares, vulnerable, amb una entendridora i desarmada fragilitat. Tot i que, per a mi un francès no deixa de ser una mamada.

Tot per fer

La mirada innocent

La culpa la té l’entrenador

La culpa la té l’entrenador. El col•loca malament i no li diu res, no el corregeix. Marc, més al centre. Marc, més al centre… Enganxat a la banda no farà gols. És desesperant! El problema és que no es té un tracte personalitzat, es va molt al “bulto” i no els hi ensenya res.
Senyor pare del Marc, amb tot el respecte que li tinc i segurament es mereix, no s’ha plantejat ni per un moment que el seu fill sigui, per dir-ho en termes condescendents, molt fluixet? No se n’ha adonat que el bo d’en Marc, al marge de les seves limitacions tècniques, deambula pel camp com una ànima en pena? Que sembla talment la viva imatge d’un peix fora de l’aigua? Tanta és la seva ceguesa de sang que és incapaç de veure que la pilota i el Marc són elements incompatibles i de difícil encaix? Aigua i oli, oli i aigua. Elements que, per molt que vostè s’escarrassi, mai lliguen ni lligaran. No podria ser que en Marc no tingui condicions per això del futbol i vostè, pare obcecat, negui l’evidència? Carregar contra l’entrenador de torn, cregui’m, no és la solució. Fer-lo culpable de les mancances i limitacions del Marc no és, ni de lluny, la millor proposta per sortir del túnel. Quan abans se n’adoni de la crua realitat deixarà de fer-se mala sang i alliberarà al propi Marc del pes d’una responsabilitat per a la que no està cridat. L’entrenador podrà seguir fent la seva feina i vostè, si més no, deixarà de fer un espantós ridícul davant dels altres pares/mares que se’l miren amb astorament, resignació i una certa vergonya aliena.

Agrupació mútua

Domesticar el talent

Explica Sir Ken Robinson el cas d’una nena de sis anys que treballava a la classe de dibuix i la seva mestra li pregunta: “Què dibuixes?”, i contesta: “Déu”; la mestra li adverteix: “Però si ningú no sap com és!” i la nena respon: “Ho sabran d’aquí uns minuts”. Genial! Tots naixem amb el gen de la creativitat, perquè doncs hi ha tan poques persones que sobresurten? L’escola i el sistema educatiu en general, està pensat per domesticar aquesta creativitat, per posar-hi marges i perquè el nen/a en formació transcorri dins uns paràmetres prèviament traçats, controlables i mesurables. Desactivant la creativitat s’anul•la el talent i l’activitat cerebral dels estudiants entra en una planúria exempta d’orografia i sortides alternatives. Les escoles són centres de repetició on els estudiants aprenen allò que ja se sap. No és d’estranyar, doncs, que els millors estudiants siguin aquells que repeteixen fil per randa tot allò que se’ls hi ha ensenyat sense sortir del guió. Què un nen/a sigui capaç de repetir de memòria el text d’un llibre és el paradigma de l’èxit en l’educació actual. La creativitat i el talent són habilitats que cal neutralitzar perquè el ramat segueixi dòcil i compacte. Cinc i set poden ser dotze, però també cinquanta-set. Lògiques diferents.

Poc a poc i amb bona lletra

Síndrome d’Estocolm

Mentre el poder polític, i ara parlo de Catalunya, estigui en mans del poder econòmic. Mentre la relació d’ambdós sigui indestriable i els seus lligams indestructibles, no hi ha res a fer. Tothom sap, fins i tot el meu veí de l’Equador, que Espanya ens roba. Que les balances fiscals no existeixen i només són greuges fiscals. Tothom sap, fins i tot el meu company de feina magrebí, que paguem per damunt de la mitjana dels espanyols i que aquests impostos mai retornen. És insultant que, a aquestes alçades i amb els recursos que generem, haguem de viure pràcticament en la indigència nacional. No tenim diners per atendre les nostres necessitats més bàsiques i, el que és pitjor, no podem gestionar els nostres propis recursos. Veient-ho, com ho veu tothom, és un escàndol que el govern de Catalunya no faci res (res d’efectiu, és clar). Amb el precari argument d’anar a poc a poc, de fer passos ferms, però cauts, ens hi estem deixant la vida. Cada cop més pobres, cada cop més marginals i amb l’únic gran projecte nacional d’anar tapant vies d’aigua perquè el vaixell no s’enfonsi. Lamentable que ningú es plantegi, seriosament, que aquesta nau és insalvable i que el millor, encara que costi, és abandonar-la per pura coherència. El problema de fons no és un altre que la vinculació econòmica dels que condueixen el vaixell amb la naviliera i amb els organismes que els sustenten. Qui és capaç de sacrificar els seus interessos personals pels interessos de la col•lectivitat? Els poderosos de Catalunya no són una excepció.

No sempre tenen la culpa els altres

Més enllà de les 4 hores

Un estudi canadenc, publicat en el Journal of Preventive Medicine, ha destacat que els adolescents adopten més conductes multirisc pel fet d’estar més de quatre hores davant de l’ordinador (en funcionament, és clar). Aquestes conductes són:

-Tenir relacions sexuals abans dels 13 anys.
-Tenir relacions sexuals sense protecció.
-Tristesa i apatia persistents.
-Pensaments o intents de suïcidi.
-Trastorns de la conducta alimentària (anorèxia, bulímia).
-Disminució de l’exercici físic (més obesitat).
-Fumar freqüentment.
-Consum exagerat d’alcohol.
-Consum de drogues, en especial marihuana.
-Baralles constants amb companys o agressions.
-Portar armes.

L'estudi conclou que internet permet arribar, sense control, a indrets especialment perillosos per a persones en procés de formació, és a dir, per a nens amb una gran capacitat d’absorció i aprenentatge, però amb un criteri encara poc selectiu.

Amb el respecte que mereixen tots els estudis, m'atreviria a dir que el problema real no està a la xarxa, perquè en ella no trobem res que no estigui al carrer. El problema, segurament, és la facilitat d’accés i, segons el experts, el temps que emprem en fer una mateixa cosa. Hi ha risc a partir de les 4 hores? Doncs, posem un avisador un quart d’hora abans i disposem-nos a observar com es comporten tots aquells que ara dirigeixen els nostres destins i que, de petits, mai van estar quatre hores diàries davant d’un ordinador, senzillament perquè no n’hi havia.

Visió ondulant

La pregunta

Oportuna la pregunta, significativa la resposta. He pogut veure el tall de TV3 on se li preguntava al soci i/o simpatitzant del Barça si preferia guanyar la lliga o la renovació de Guardiola. La pregunta té una certa mala llet i, en altre temps o en altres circumstàncies, poca gent dubta que la resposta hagués estat unànime: la lliga. Però com han canviat les coses! Tots, absolutament tots els preguntats, han donat la mateixa resposta: Guardiola. És a dir, cosa inaudita fins fa poc, la parròquia culer prefereix la continuïtat del tècnic, per damunt d’un títol pel que molts matarien (en sentit figurat, és clar). El soci i/o afeccionat del barça ho té clar, per damunt de qualsevol altre proposta, per engrescadora que aquesta sigui, es queda amb la persona que li ha donat l’estabilitat que el Club necessitava, l’autoestima que tant costa d’aconseguir i, per damunt de tot, el respecte i l’admiració del món del futbol. El culer se sent tan orgullós i tan identificat amb aquest equip i amb la forma com s’explica, que és capaç de renunciar a recompenses puntuals i immediates a canvi d’invertir en bons a llarg termini. M’agradaria, només per curiositat, que aquesta mateixa pregunta se li fes als socis del Madrid: preferiu guanyar la lliga o que renovi Mourinho? Intuïu la resposta? Jo la tinc, no clara, claríssima.

Testimoni ocular

Dilluns
26 de Maig de 2011

Bon dia Toni,

Intento parlar amb tu per telèfon, perquè no m’atreveix-ho a fer-ho cara a cara. És més, et truco a determinades hores quan se que estàs ocupat i no em despenjaràs el telèfon. Així, estimat Toni, m’estalvio la vergonya que sento i faig honor a la pusil·lanimitat que em caracteritza. Em veig obligat, en contra dels meus interessos i els de la JD, a donar-te les gràcies per haver-nos tret les castanyes del foc en les dues darreres temporades. Per haver assumit un “marrón” que ningú volia i que tu vas acceptar sense reserves. Aquesta, estimat Toni, és la meva/nostra manera d’agrair-t’ho i aquesta, la manera de comunicar-t’ho. Vagi per endavant el nostre reconeixement a la teva tasca i al teu servei impagable i, per això, tindràs les portes del Club sempre obertes per a quan tornem a tenir problemes i necessitem els serveis d’un altre ingenu com tu que ens solucioni el merder. Serveixi aquest sincer i emotiu correu per donar per acabada la teva activitat al Club i desitjar-te molta sort en la teva futura carrera. Si vols algun aclariment o alguna altra cosa, no em truquis, no penso agafar-te el telèfon.

Una abraçada

A.

La pilota de sempre

Dólera sentenciat

Res farà canviar d’opinió a aquells que ja la tenen presa. Pedro Dólera no continuarà a la banqueta del CE Europa la propera temporada. Amb mals resultats, com el d’avui, però també si la situació millora. Dólera està sentenciat. Qui més qui menys sap com va tot això del futbol i la poca paciència, la incoherència, la manca de criteri i la tremolor de cames són les especials característiques que defineixen a la gran majoria de directius de Club. I el CE Europa no és l’excepció. La solució, permeteu-me la gosadia, no està en canviar d’entrenador cada 2, 3 o 4 anys, en funció de com vagin les coses i de la sort que es tingui. La solució passa per triar una proposta coherent i ajustada a la pròpia idiosincràsia del Club i esmerçar tots els esforços en aplicar-la i, sobretot, en mantenir-la. El problema de l’Europa, i torneu-me a permetre la gosadia, no està en encertar els canvis sinó en trobar un model de Club que expliqui la seva essència i el faci recognoscible siguin quines siguin les cares que el representin.

Per a no perdre la memòria

Condició humana

L’eròtica del poder

Mireu que n’és d’il•lustrativa la política que ens deixa, un cop sí i un altre també, clars exemples de la condició humana. En el procés d’elecció del successor o successora de Zapatero, les dues candidatures que opten al càrrec s’han estirat els cabells i s’han acusat mútuament de pressions i joc brut. Això ha passat dins d’un mateix partit (PSOE), on se suposa que la ideologia i els objectius generals són coincidents. On tothom treballa o ha de treballar en el mateix sentit i el teòric enemic està fora. Un cop més ha quedat demostrat que, el que realment importa, és el poder per damunt de qualsevol altre alternativa. Davant, o a les portes, d’aconseguir el poder, no hi ha amic possible encara que es professi, sobre el paper, la mateixa visió del món i es tingui el carnet del mateix partit polític. Lluita d’idees? No. Només baixos instints, emmarcats en una descarnada i indecent eròtica del poder.

Invictus

La vida és una equivocació

I per mantenir aquesta afirmació, només cal observar el mecanisme que fa d’una mentida una veritat irrefutable. Es llença una idea, es planteja un argument amb molta gent al voltant que digui el mateix, sense cap veu que s’hi oposi, sense cap discrepància, sense cap contradicció i feina feta. La realitat acabarà sent la que aquesta gent proposa i així ho recollirà la història. El convenciment serà de tal envergadura que no admetrà cap altre raó. Una mentida consensuada i repetida fins a l’extenuació, passa a ser, en poc temps, una veritat incontestable.

Petita immodesta

Modèstia a part

Modèstia: virtut de qui no sent ni mostra una alta opinió de si mateix.
Modest: que té modèstia.

És bo recórrer, de tant en tant, al diccionari per aclarir conceptes i definicions que en el seu esdevenir quotidià es van pervertint. Significats que poc a poc van mudant com la pell d’alguns animalons fins al punt que es fan irreconeixibles. Modèstia i modest han estat, en aquest sentit, dues de les paraules més maltractades i són, possiblement, les que més s’han allunyat de la seva essència. Parlar de futbol modest en referir-se a tot aquell futbol que es practica de Tercera cap avall, no és del tot exacte. Només cal veure i escoltar la reivindicació que els seguidors d’aquest futbol en fan. L’exaltació, l’orgull i l’alta estima que d’ell en tenen. Tots els afeccionats, independentment del club al que pertanyen, se senten molt identificats amb els seus colors i en tenen una alta opinió de si mateixos. Cosa que, per definició, es contradiu amb l’autèntic concepte de modèstia. Es pot buscar una altra paraula, o un conjunt de paraules, per anomenar el futbol que no acostuma a sortir per la tele, però, en cap cas, se’l pot titllar de modest per la mateixa idiosincràsia dels seus protagonistes. Poca modèstia hi ha en aquells que sistemàticament reivindiquen el seu futbol com l’únic futbol autèntic i, al mateix temps, menyspreen i desautoritzen qualsevol altre opció. Podríem parlar de qualitat, però mai de modèstia.

Olor a colònia

Podridura
"Something is rotten in the state of Denmark"

Cada dia que passa, em genera més rebuig Espanya i la manera de ser dels espanyols. Lluny de ser un país virtuós, on poder trobar exemples d’honestedat i decència, s’ha convertit, si és que no ho ha estat mai, en un país corrupte, hipòcrita, violent, viciós, on sobresurten les conductes impròpies i on la disbauxa és norma. Un país primitiu, sense valors i on el mirall és el despropòsit. Com entendre sinó, el veredicte de no culpabilitat de Camps, la trama Gurtel, l’afer Blanco, la casa Reial, els innombrables casos de corrupció, el genocidi persistent i obsessiu contra “les altres identitats”, la canonització d’un personatge verinós com Mourinho i el seguidisme que se’n fa, la conducta del jutge únic de la Lliga de Futbol que no actua d’ofici contra Pepe perquè a Messi no li varen amputar dos dits, la tolerància d’alguns mitjans de comunicació en vers l’agressivitat desfermada, la hipocresia generalitzada que carrega contra el que denuncia la violència i no contra el que sistemàticament la practica. L’escàndol que provoca el que una persona parli la seva pròpia llengua (el català, of course!) en recollir un premi internacional. L’enaltiment d’actes indignes i la conversió d’aquests en patrons de conducta. La requisa d’estelades a les portes del Bernabeu argumentant que són símbols inconstitucionals que inciten al terrorisme, el mateix dia que el Madrid, amb només banderes espanyoles a la grada, dóna un recital de bestialisme i brutalitat sense límits. Ja ho va dir Shakespeare per boca de Marcelo (no és un acudit) a Hamlet: alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca. Sens dubte, Shakespeare no coneixia Espanya.

Originalitat prohibida

El defecte Greco

Perquè quan algú es manifesta de forma diferent, quan la seva expressió se’n surt dels límits marcats, quan percep la realitat des d’una perspectiva alternativa, se l’acusa de tenir un defecte? Sense anar més lluny, qui no coneix el cas del Greco, pintor amb una visió avançada al seu temps i que, la seva evolució artística, el va portar a desproporcionar i allargar les figures que pintava. Davant d’aquesta agosarada proposta, l’única explicació possible que crítics i experts van trobar, va ser que el Greco, per força, havia de patir un defecte visual que el feia pintar d’aquella manera. No es contemplava, en cap cas, l’opció de que fos el producte d’una proposta personal i trencadora per enriquir l’art. Encara ara es manté majoritàriament aquesta idea que permet explicar, de forma tranquil•litzadora, l’originalitat de certes persones. La normalitat som tu i jo. La genialitat és una anomalia i neix, en tots els casos, d’un pertorbador defecte.