La cosa está que arde!
en castellà perquè els del PSC ho entenguin

Ix, igrega, izeta

Sí la gran reflexió que en fa el PSC dels resultats de les darreres eleccions, és que el senyor Iceta ha d’ocupar el càrrec de Primer Secretari, potser que s’ho facin mirar. Sí la lectura, que correspon, els porta a donar-li més rellevància al senyor Montilla i al senyor Zaragoza, potser que tornin a l’escola a repassar les lectures que no varen aprendre i les lliçons que es varen saltar. Sí l’enorme patacada electoral els condueix a posar el que queda de partit en mans dels Corbachos, de Madres, Chacones...i altres ideòlegs clarividents, potser valdria la pena que es plantegessin seriosament no seguir fent el ridícul en successives comtesses electorals i deixin de presentar-se. Sí tot plegat els porta a que els personatges de sempre segueixin ocupant els càrrecs de sempre i que els seus discursos siguin els de sempre, potser els que ens ho haguem de fer mirar siguem nosaltres per seguir tolerant uns paràsits saprofítics i improductius, unes sangoneres que ens deixaran sense sang i uns quintacolumnistes absolutament nocius per al nostre país. El PSC fa temps que ha perdut les claus i sense claus, no es pot entrar a casa.

El principi d’una gran amistat

Avui fa exactament 69 anys que es va estrenar Casablanca. Va ser al Teatre Hollywood de Nova York el 26 de Novembre de 1942, fent-la coincidir amb l’ invasió aliada al nord d’Àfrica. La pel•lícula va esdevenir un èxit de públic sense precedents que va sobrepassar totes les previsions per a una producció, relativament modesta, i amb molts problemes de realització. L’evolució amb els anys és prou coneguda, Casablanca s’ha convertit, per mèrits propis, en un indiscutible objecte de culte, en una icona del segle XX que passarà a la història com una de les fites més altes mai aconseguides del setè art. Casablanca ha deixat de ser un film, per acomodar-se a la prestatgeria dels mites, i és allí on s’ha d’anar a buscar cada cop que ens volem submergir en la seva fascinant atmosfera. Tornar periòdicament a Casablanca s’ha convertit en un exercici inevitable per a tots aquells que creiem en la capriciosa conjunció dels astres: Bergman, Bogart, Lorre, Curtiz, Wallis, Epstein, Rains, Greenstreet, Steiner, Edeson,...Un paradís on els alemanys anaven de gris i tu duies un vestit blau.

Los recuerdos

Los recuerdos suelen
contarte mentiras.
Se amoldan al viento,
amañan la historia;
por aquí se encogen,
por allá se estiran,
se tiñen de gloria,
se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan
a nuestro acomodo,
según nos convenga;
porque antes que nada
y a pesar de todo
hay que sobrevivir.

JM Serrat

Sonatina

Un home aïllat se sent feble, i ho és.

Concepción Arenal

Res a amagar
o
t'has fixat en les sabates?

Dos gossos, dues gàbies i un jugador de l’Europa

Preneu dos ratolins. Bé, si us fa una mica d’angúnia, podeu prendre dos gossos (no cal que siguin gaire grans) i els poseu en dues gàbies separades. Dues gàbies pràcticament idèntiques amb el terra electrificat que, periòdica i sistemàticament, emet unes petites descàrregues per incomodar als gossos, produint-los un estrés induït i força molest. En notar les rampes, els dos gossos busquen instintivament la manera de fugir-ne. La gàbia A, a diferència de la B, té un petit dispositiu, un mecanisme de color vermell que permet, en tocar-lo, que les descàrregues s’aturin. El gos de la gàbia A no triga en descobrir-lo i, a la vista del resultat obtingut, cada cop que nota les rampes s’afanya en tocar-lo. La gàbia B no disposa d’aquest mecanisme i, en conseqüència, el gos B, no aconsegueix, per molt que ho intenti i s’esforci, aturar les molestes descàrregues. Passats uns dies, s’obren les portes de les dues gàbies. El gos A no triga ni dos segons a sortir de la gàbia, mentre el gos B, roman quiet dins la seva gàbia aguantant estoicament les rampes. Què ha après el gos A? Doncs que davant les adversitats externes sempre hi ha una manera de capgirar-les. Què està a la seva mà, o al seu morro en aquest cas, el poder canviar una determinada situació. Què ha après en canvi el gos B? Doncs que davant les adversitats i les incomoditats que se’t presenten no hi ha solució, que no s’hi pot fer res. Què les coses no depenen de tu i per molt que facis, per molt que t’esforcis, per molt que ho intentis, no podràs mai canviar la realitat. Per això quan la porta s’obre, el gos A, acostumat a buscar (i trobar) solucions, deixa la gàbia, en canvi, el gos B, resignat al seu destí i convençut que ha d’aguantar tot el que li caigui perquè no depèn d’ell millorar el seu habitat, es queda immòbil dins la incòmoda gàbia.
Ara que teniu testat l’experiment, preneu un jugador de l’Europa i poseu-lo a la gàbia B.

Al costat d'una burilla

mAlícia Sanchez Camacho al país de les malifetes

Aprofundint el diccionari

Malícia: inclinació a fer el mal.

Maliciada: forta malícia que ens fa una cosa.

Maliciar: recelar.

Maliciosa: inclinada a pensar mal // Fet amb malícia, que conté malícia.

Maliciosament: amb malícia, d’una manera maliciosa.

Malicosa: malaltissa.

Malifeta: mala acció.
.........

Al mig de la tempesta

Ordres incompatibles

O m’estrenyo el cinturó o m’abaixo els pantalons? Una de dues. Perquè està més que clar que les dues coses al mateix temps són impossibles. Aquí hi ha algú que patina, que no domina les lleis de la física, ni de l’oportunitat. A veure si hi posen ordre i les consignes són més coherents, menys contradictòries i fàcils d’entendre. Com pretenen que fem cas si els missatges que ens donen entren en conflicte i són irremeiablement incompatibles? Això, o bé que els missatges s’hagin de llegir canviant l’ordre, és a dir, primer abaixar-se el pantalons i quan, estiguin a l’alçada dels turmells, aleshores, estrènyer-se el cinturó, de tal manera que ens sigui absolutament impossible tornant-se’ls a pujar. Amb aquesta tècnica, molt ben pensada, s’aconseguirà tenir-nos amb els pantalons abaixats, amb el cinturó ajustat i immòbils com una estàtua de sal. Estacats i a la seva mercè, serem una presa fàcil, i poc molesta, per als seus dubtosos interessos i el seu desconcertant objectiu.

Buscant el sol

CE Europa abraça CiU

És èticament correcte què el president del CE Europa i el president de la Fundació del CE Europa mostrin públicament les seves inclinacions o simpaties polítiques celebrant l’èxit de CiU a l’hotel Majéstic la mateixa nit electoral? És legítim que conculquin la seva suposada neutralitat obviant la responsabilitat dels seus càrrecs que els ha de mantenir al marge de qualsevol posicionament polític dins una exigible i necessària equidistància? És acceptable que els màxims responsables del CE Europa prenguin partit donant suport, amb llum i taquígrafs, a una determinada tendència política sense tenir en compte el seu grau de representativitat? Poden, els més alts dirigents del Club, posar-lo en l’òrbita de CiU menystenint la sensibilitat dels seus associats i pervertint la seva diversitat? Jo no penso contestar.

Sonatina

Em nego a entrar en l'estúpid joc de demostrar el doble per obtenir la meitat.

Amelia Valcárcel

¿Vertedero o falso?

La chaconada

Un nou plat s’afegeix a la llarga llista de receptes genuïnament nostrades, es tracta de la chaconada, atenció, no confondre amb la xatonada. Si la xatonada és bàsicament una amanida d’escarola, olives, bacallà i tonyina esqueixats, tot amanit amb una salsa molt coent feta d’alls, d’ametlles i d’avellanes torrades, de nyores, vinagre, oli i sal; la chaconada per la seva part, és un rostit de gallina d’origen i sentiment espanyol, amanida amb nostàlgia ibèrica i un pensament de supèrbia. Tot ell acompanyat amb una mostra generosa de mentides variades i un assortit de menyspreu, mala consciència i doble joc. Mentre per regar la xatonada es recomana un bon vi blanc del Penedès, per fer passar la chaconada (cosa gens fàcil) s’aconsella fer servir WC Net desembussador, que garanteix un trànsit més fluid i evita els col•lapses digestius. Si, malgrat tot, us sentiu pesats i no aconseguiu fer net, sempre us queda el recurs de vomitar i, eliminar de rel, tot vestigi d’allò que mai hauríeu d’haver menjat.

Sonatina

És cert que l'amor conserva la bellesa i que la cara de les dones es nodreix de carícies.

Anatole France

Bota, bota, bota,...

L’abstencionisme ho podria canviar tot

Què democràticament no es poden canviar les coses? I un rave! Doncs mira, si el 40% d’abstencionistes, hagués optat per emetre el seu vot a favor d’una opció independentista, ara, vull dir demà, tindríem un Parlament sobiranista, amb una ampla i incontestable majoria sobiranista. Un Parlament democràtic i legitimat que podria escometre el camí cap a la independència amb un ample suport popular. Amb el 40% d’abstencionistes emetent el seu vot, el proper any podríem ser un nou estat independent dins el marc internacional i on, millor o pitjor, les coses les decidiríem des de casa. La crisi, cas de persistir, seria nostra i nosaltres la podríem gestionar de la manera que creguéssim més oportú. Sense interferències, emprant els nostres recursos, tots els recursos, que ara no tenim. El 40% d’abstencionistes votant per la independència seria un fet determinant per a canviar radicalment les coses. Potser, aleshores, es podria capgirar el desengany i donar un tomb definitiu a la nostra sòrdida realitat.

Quants més siguem, més riurem

Jornada de reflexió*

Espero no contravenir cap llei electoral si faig la reflexió, la meva reflexió, en veu alta. Demà aniré a votar. Res de nou, és el que he fet en totes i cadascunes de les ocasions que se m’ha permès fer-ho. És un dret, és cert. És un deure, és cert. Però més enllà de drets i deures, és la millor expressió d’una societat participativa, imperfecta si voleu, però essencialment democràtica. I la democràcia, no en tinc cap dubte i fins que no es demostri el contrari, és el millor sistema de tots els sistemes possibles. El desengany? El desengany existeix en tots els àmbits i no només politics, i és la conseqüència de la nostra pròpia imperfecció. Perquè la política hauria de ser diferent? Potser l’error, allò que porta inexorablement al desengany, no és tant la política en sí mateixa sinó el sentit del nostre vot, de les nostres inclinacions polítiques que posen a governar persones mediocres i amb una concepció social a les antípodes de les nostres expectatives. Encertar en el vot és clau per trobar un determinat sentit a una indeterminada direcció. No votar, quedar-se a casa, no és un senyal de rebel•lia, és un símptoma de depressió i abandonament que no ens podem permetre i que ajuda, decisivament, a que la política vagi en el sentit que els altres volen que vagi. Les majories se’n surten sobre la negligència de les minories que renuncien al seu dret i al seu deure. Quin argument pot ser el abstenir-se quan les coses no van bé? Si volem que millorin, que canviïn, la nostra participació és vital. No podem deixar el futur, el nostre futur, en mans dels que, segons el nostre criteri, no ho estan fent bé. D’acord, el sistema és imperfecte, però, qui no ho és?

*per a l’Eva