Al costat d'una burilla
dijous, 24 de novembre del 2011
mAlícia Sanchez Camacho al país de les malifetes
Aprofundint el diccionari
Malícia: inclinació a fer el mal.
Maliciada: forta malícia que ens fa una cosa.
Maliciar: recelar.
Maliciosa: inclinada a pensar mal // Fet amb malícia, que conté malícia.
Maliciosament: amb malícia, d’una manera maliciosa.
Malicosa: malaltissa.
Malifeta: mala acció.
.........
Aprofundint el diccionari
Malícia: inclinació a fer el mal.
Maliciada: forta malícia que ens fa una cosa.
Maliciar: recelar.
Maliciosa: inclinada a pensar mal // Fet amb malícia, que conté malícia.
Maliciosament: amb malícia, d’una manera maliciosa.
Malicosa: malaltissa.
Malifeta: mala acció.
.........
dimecres, 23 de novembre del 2011
Ordres incompatibles
O m’estrenyo el cinturó o m’abaixo els pantalons? Una de dues. Perquè està més que clar que les dues coses al mateix temps són impossibles. Aquí hi ha algú que patina, que no domina les lleis de la física, ni de l’oportunitat. A veure si hi posen ordre i les consignes són més coherents, menys contradictòries i fàcils d’entendre. Com pretenen que fem cas si els missatges que ens donen entren en conflicte i són irremeiablement incompatibles? Això, o bé que els missatges s’hagin de llegir canviant l’ordre, és a dir, primer abaixar-se el pantalons i quan, estiguin a l’alçada dels turmells, aleshores, estrènyer-se el cinturó, de tal manera que ens sigui absolutament impossible tornant-se’ls a pujar. Amb aquesta tècnica, molt ben pensada, s’aconseguirà tenir-nos amb els pantalons abaixats, amb el cinturó ajustat i immòbils com una estàtua de sal. Estacats i a la seva mercè, serem una presa fàcil, i poc molesta, per als seus dubtosos interessos i el seu desconcertant objectiu.
O m’estrenyo el cinturó o m’abaixo els pantalons? Una de dues. Perquè està més que clar que les dues coses al mateix temps són impossibles. Aquí hi ha algú que patina, que no domina les lleis de la física, ni de l’oportunitat. A veure si hi posen ordre i les consignes són més coherents, menys contradictòries i fàcils d’entendre. Com pretenen que fem cas si els missatges que ens donen entren en conflicte i són irremeiablement incompatibles? Això, o bé que els missatges s’hagin de llegir canviant l’ordre, és a dir, primer abaixar-se el pantalons i quan, estiguin a l’alçada dels turmells, aleshores, estrènyer-se el cinturó, de tal manera que ens sigui absolutament impossible tornant-se’ls a pujar. Amb aquesta tècnica, molt ben pensada, s’aconseguirà tenir-nos amb els pantalons abaixats, amb el cinturó ajustat i immòbils com una estàtua de sal. Estacats i a la seva mercè, serem una presa fàcil, i poc molesta, per als seus dubtosos interessos i el seu desconcertant objectiu.
dimarts, 22 de novembre del 2011
CE Europa abraça CiU
És èticament correcte què el president del CE Europa i el president de la Fundació del CE Europa mostrin públicament les seves inclinacions o simpaties polítiques celebrant l’èxit de CiU a l’hotel Majéstic la mateixa nit electoral? És legítim que conculquin la seva suposada neutralitat obviant la responsabilitat dels seus càrrecs que els ha de mantenir al marge de qualsevol posicionament polític dins una exigible i necessària equidistància? És acceptable que els màxims responsables del CE Europa prenguin partit donant suport, amb llum i taquígrafs, a una determinada tendència política sense tenir en compte el seu grau de representativitat? Poden, els més alts dirigents del Club, posar-lo en l’òrbita de CiU menystenint la sensibilitat dels seus associats i pervertint la seva diversitat? Jo no penso contestar.
És èticament correcte què el president del CE Europa i el president de la Fundació del CE Europa mostrin públicament les seves inclinacions o simpaties polítiques celebrant l’èxit de CiU a l’hotel Majéstic la mateixa nit electoral? És legítim que conculquin la seva suposada neutralitat obviant la responsabilitat dels seus càrrecs que els ha de mantenir al marge de qualsevol posicionament polític dins una exigible i necessària equidistància? És acceptable que els màxims responsables del CE Europa prenguin partit donant suport, amb llum i taquígrafs, a una determinada tendència política sense tenir en compte el seu grau de representativitat? Poden, els més alts dirigents del Club, posar-lo en l’òrbita de CiU menystenint la sensibilitat dels seus associats i pervertint la seva diversitat? Jo no penso contestar.
dilluns, 21 de novembre del 2011
La chaconada
Un nou plat s’afegeix a la llarga llista de receptes genuïnament nostrades, es tracta de la chaconada, atenció, no confondre amb la xatonada. Si la xatonada és bàsicament una amanida d’escarola, olives, bacallà i tonyina esqueixats, tot amanit amb una salsa molt coent feta d’alls, d’ametlles i d’avellanes torrades, de nyores, vinagre, oli i sal; la chaconada per la seva part, és un rostit de gallina d’origen i sentiment espanyol, amanida amb nostàlgia ibèrica i un pensament de supèrbia. Tot ell acompanyat amb una mostra generosa de mentides variades i un assortit de menyspreu, mala consciència i doble joc. Mentre per regar la xatonada es recomana un bon vi blanc del Penedès, per fer passar la chaconada (cosa gens fàcil) s’aconsella fer servir WC Net desembussador, que garanteix un trànsit més fluid i evita els col•lapses digestius. Si, malgrat tot, us sentiu pesats i no aconseguiu fer net, sempre us queda el recurs de vomitar i, eliminar de rel, tot vestigi d’allò que mai hauríeu d’haver menjat.
diumenge, 20 de novembre del 2011
L’abstencionisme ho podria canviar tot
Què democràticament no es poden canviar les coses? I un rave! Doncs mira, si el 40% d’abstencionistes, hagués optat per emetre el seu vot a favor d’una opció independentista, ara, vull dir demà, tindríem un Parlament sobiranista, amb una ampla i incontestable majoria sobiranista. Un Parlament democràtic i legitimat que podria escometre el camí cap a la independència amb un ample suport popular. Amb el 40% d’abstencionistes emetent el seu vot, el proper any podríem ser un nou estat independent dins el marc internacional i on, millor o pitjor, les coses les decidiríem des de casa. La crisi, cas de persistir, seria nostra i nosaltres la podríem gestionar de la manera que creguéssim més oportú. Sense interferències, emprant els nostres recursos, tots els recursos, que ara no tenim. El 40% d’abstencionistes votant per la independència seria un fet determinant per a canviar radicalment les coses. Potser, aleshores, es podria capgirar el desengany i donar un tomb definitiu a la nostra sòrdida realitat.
dissabte, 19 de novembre del 2011
Jornada de reflexió*
Espero no contravenir cap llei electoral si faig la reflexió, la meva reflexió, en veu alta. Demà aniré a votar. Res de nou, és el que he fet en totes i cadascunes de les ocasions que se m’ha permès fer-ho. És un dret, és cert. És un deure, és cert. Però més enllà de drets i deures, és la millor expressió d’una societat participativa, imperfecta si voleu, però essencialment democràtica. I la democràcia, no en tinc cap dubte i fins que no es demostri el contrari, és el millor sistema de tots els sistemes possibles. El desengany? El desengany existeix en tots els àmbits i no només politics, i és la conseqüència de la nostra pròpia imperfecció. Perquè la política hauria de ser diferent? Potser l’error, allò que porta inexorablement al desengany, no és tant la política en sí mateixa sinó el sentit del nostre vot, de les nostres inclinacions polítiques que posen a governar persones mediocres i amb una concepció social a les antípodes de les nostres expectatives. Encertar en el vot és clau per trobar un determinat sentit a una indeterminada direcció. No votar, quedar-se a casa, no és un senyal de rebel•lia, és un símptoma de depressió i abandonament que no ens podem permetre i que ajuda, decisivament, a que la política vagi en el sentit que els altres volen que vagi. Les majories se’n surten sobre la negligència de les minories que renuncien al seu dret i al seu deure. Quin argument pot ser el abstenir-se quan les coses no van bé? Si volem que millorin, que canviïn, la nostra participació és vital. No podem deixar el futur, el nostre futur, en mans dels que, segons el nostre criteri, no ho estan fent bé. D’acord, el sistema és imperfecte, però, qui no ho és?
*per a l’Eva
Espero no contravenir cap llei electoral si faig la reflexió, la meva reflexió, en veu alta. Demà aniré a votar. Res de nou, és el que he fet en totes i cadascunes de les ocasions que se m’ha permès fer-ho. És un dret, és cert. És un deure, és cert. Però més enllà de drets i deures, és la millor expressió d’una societat participativa, imperfecta si voleu, però essencialment democràtica. I la democràcia, no en tinc cap dubte i fins que no es demostri el contrari, és el millor sistema de tots els sistemes possibles. El desengany? El desengany existeix en tots els àmbits i no només politics, i és la conseqüència de la nostra pròpia imperfecció. Perquè la política hauria de ser diferent? Potser l’error, allò que porta inexorablement al desengany, no és tant la política en sí mateixa sinó el sentit del nostre vot, de les nostres inclinacions polítiques que posen a governar persones mediocres i amb una concepció social a les antípodes de les nostres expectatives. Encertar en el vot és clau per trobar un determinat sentit a una indeterminada direcció. No votar, quedar-se a casa, no és un senyal de rebel•lia, és un símptoma de depressió i abandonament que no ens podem permetre i que ajuda, decisivament, a que la política vagi en el sentit que els altres volen que vagi. Les majories se’n surten sobre la negligència de les minories que renuncien al seu dret i al seu deure. Quin argument pot ser el abstenir-se quan les coses no van bé? Si volem que millorin, que canviïn, la nostra participació és vital. No podem deixar el futur, el nostre futur, en mans dels que, segons el nostre criteri, no ho estan fent bé. D’acord, el sistema és imperfecte, però, qui no ho és?
*per a l’Eva
divendres, 18 de novembre del 2011
Futbol global
Una enquesta recent, sobre una mostra representativa de persones majors de 15 anys, ens diu que un 68% de la gent que viu a Catalunya és del Barça. Un 10% del Madrid i només un 2% de l’Espanyol. Podria sorprendre que els simpatitzants del Madrid a Catalunya superin als de l’Espanyol, però no sorprèn tant, si tenim en compte que l’única alternativa possible al Barça és el Madrid i l’Espanyol, per molts esforços que hi dediqui, no deixa de ser una idea subsidiària del Club blanc. Sí es pot ser directament del Madrid perquè entretenir-se en alambinades dreceres? Si es pot anar directe al gra perquè perdre’s a la palla? Una cosa que si sorprèn, de la mateixa enquesta, és la desaparició, en tant per cent, dels anomenats clubs històrics. Així, en el llistat, no apareixen ni Sant Andreu, ni Europa, ni Júpiter, ni Sants,...en front del Betis amb un 0,50%, del Sevilla amb un 0,30%, del Nàstic amb un 0,19%, del Lleida amb un 0.08%, del Deportivo amb un 0,08%, del Girona amb un 0,06%, del Sabadell amb un 0,04%, del Valladolid amb un 0,03%, del Racing amb un 0,03%, i fins i tot de l’Sporting amb un 0,02%, que si que apareixen. La llista és més llarga, però en ella no trobem cap dels històrics. Un fet molt significatiu i que dóna una clara idea de cap on va el futbol local, perdut al fons del pou, amb una presència testimonial i una acceptació i penetració cada cop més residual.
Una enquesta recent, sobre una mostra representativa de persones majors de 15 anys, ens diu que un 68% de la gent que viu a Catalunya és del Barça. Un 10% del Madrid i només un 2% de l’Espanyol. Podria sorprendre que els simpatitzants del Madrid a Catalunya superin als de l’Espanyol, però no sorprèn tant, si tenim en compte que l’única alternativa possible al Barça és el Madrid i l’Espanyol, per molts esforços que hi dediqui, no deixa de ser una idea subsidiària del Club blanc. Sí es pot ser directament del Madrid perquè entretenir-se en alambinades dreceres? Si es pot anar directe al gra perquè perdre’s a la palla? Una cosa que si sorprèn, de la mateixa enquesta, és la desaparició, en tant per cent, dels anomenats clubs històrics. Així, en el llistat, no apareixen ni Sant Andreu, ni Europa, ni Júpiter, ni Sants,...en front del Betis amb un 0,50%, del Sevilla amb un 0,30%, del Nàstic amb un 0,19%, del Lleida amb un 0.08%, del Deportivo amb un 0,08%, del Girona amb un 0,06%, del Sabadell amb un 0,04%, del Valladolid amb un 0,03%, del Racing amb un 0,03%, i fins i tot de l’Sporting amb un 0,02%, que si que apareixen. La llista és més llarga, però en ella no trobem cap dels històrics. Un fet molt significatiu i que dóna una clara idea de cap on va el futbol local, perdut al fons del pou, amb una presència testimonial i una acceptació i penetració cada cop més residual.
dijous, 17 de novembre del 2011
Pronto quasi fa tard
En el turbulent afer del programa La Noria i el seu conflicte amb els anunciants que han anat retirant el seu patrocini arrel d’una entrevista desafortunada, per dir-ho en termes continguts, les marques Pronto i WC Net han estat les dues últimes de comunicar que es retiraven del programa. És curiós que una marca que es diu Pronto trigués tant en reaccionar. Explicable, en canvi, que l’altra fos WC Net, una marca dedicada a la neteja i desinfecció de les tasses de water i que, per tant, es devia trobar perfectament còmoda entre la merda que allí s’escampa i s’acostuma a remenar. Pronto ha pensat: més val tard que mai i, per la seva banda, WC Net no s’ha volgut quedar sol i ha preferit no destacar-se per ser l’únic patrocinador d’allò que diu netejar. Una retirada a temps, diuen, és una victòria i Pronto i WC Net s’han acabat movent per salvar el cul i posar-lo al servei d’altres platós que necessitin una neteja en profunditat i on la merda no sigui tan evident.
En el turbulent afer del programa La Noria i el seu conflicte amb els anunciants que han anat retirant el seu patrocini arrel d’una entrevista desafortunada, per dir-ho en termes continguts, les marques Pronto i WC Net han estat les dues últimes de comunicar que es retiraven del programa. És curiós que una marca que es diu Pronto trigués tant en reaccionar. Explicable, en canvi, que l’altra fos WC Net, una marca dedicada a la neteja i desinfecció de les tasses de water i que, per tant, es devia trobar perfectament còmoda entre la merda que allí s’escampa i s’acostuma a remenar. Pronto ha pensat: més val tard que mai i, per la seva banda, WC Net no s’ha volgut quedar sol i ha preferit no destacar-se per ser l’únic patrocinador d’allò que diu netejar. Una retirada a temps, diuen, és una victòria i Pronto i WC Net s’han acabat movent per salvar el cul i posar-lo al servei d’altres platós que necessitin una neteja en profunditat i on la merda no sigui tan evident.
dimecres, 16 de novembre del 2011
Llops amb pell de xai
Un amb el temps aprèn a conviure amb la tergiversació d’aquells que adapten el relat dels fets a la seva conveniència. Et podran enganyar, a poc que ho vesteixin bé, sobre realitats de les que no tens tota la informació o que, directament, ignores; però mai sobre allò que has viscut en primera persona. Voldran fer-te combregar amb rodes de molí o fer passar un elefant pel forat d’una agulla. Faran el possible, i també l’impossible, perquè el bou passi per ase i el llop vesteixi la pell del xai. Ho voldran per salvar el seu cul caganer i el que d’ells digui la història. S’inventaran excuses i assenyalaran culpables objectivament innocents. Reescriuran el guió i bastiran coartades que justifiquin els seus impúdics actes. Seran perversos en la utilització dels seus recursos i faran de la mentida i la falsedat el seu full de ruta. Posaran tots els mitjans a la seva disposició, que en són molts, perquè de nit surti el sol i de dia brilli la lluna. Però tu i jo sabem que res del que ens volen fer creure és cert. Que no hi ha ni un bri de veritat. Que el que tu i jo hem viscut i jo he volgut explicar és, sense cap mena de dubte, el que més s’aproxima als fets tal i com varen succeir. Que no em cal inventar ni tergiversar per donar testimoni de càrrec del tractament injust que es va dispensar al juvenil A per part de totes les patums del Club, de totes. L’entrenador no s’ho mereixia, els jugadors no s’ho mereixien, el delegat no s’ho mereixia...No dol l’error, dol la injustícia i, encara més, el voler justificar-la.
Un amb el temps aprèn a conviure amb la tergiversació d’aquells que adapten el relat dels fets a la seva conveniència. Et podran enganyar, a poc que ho vesteixin bé, sobre realitats de les que no tens tota la informació o que, directament, ignores; però mai sobre allò que has viscut en primera persona. Voldran fer-te combregar amb rodes de molí o fer passar un elefant pel forat d’una agulla. Faran el possible, i també l’impossible, perquè el bou passi per ase i el llop vesteixi la pell del xai. Ho voldran per salvar el seu cul caganer i el que d’ells digui la història. S’inventaran excuses i assenyalaran culpables objectivament innocents. Reescriuran el guió i bastiran coartades que justifiquin els seus impúdics actes. Seran perversos en la utilització dels seus recursos i faran de la mentida i la falsedat el seu full de ruta. Posaran tots els mitjans a la seva disposició, que en són molts, perquè de nit surti el sol i de dia brilli la lluna. Però tu i jo sabem que res del que ens volen fer creure és cert. Que no hi ha ni un bri de veritat. Que el que tu i jo hem viscut i jo he volgut explicar és, sense cap mena de dubte, el que més s’aproxima als fets tal i com varen succeir. Que no em cal inventar ni tergiversar per donar testimoni de càrrec del tractament injust que es va dispensar al juvenil A per part de totes les patums del Club, de totes. L’entrenador no s’ho mereixia, els jugadors no s’ho mereixien, el delegat no s’ho mereixia...No dol l’error, dol la injustícia i, encara més, el voler justificar-la.
dimarts, 15 de novembre del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)