La felicitat

Diu en Mourinho que avui se’ns acabarà la felicitat. Que el Madrid, el seu Madrid, guanyarà i esborrarà el somriure dels nostres llavis. Això acaba de dir el, cada cop més perdut, ideòleg blanc i quadra perfectament amb el que deia el meu avi: el ladrón piensa que todo el mundo es de su condición. La meva felicitat en el terreny futbolístic no depèn, us ho asseguro, de sí guanya o perd el Madrid. La meva felicitat està directament relacionada amb el Barça, independentment, encara que el senyor Mourinho no ho entengui, de la trajectòria dels seus competidors. L’èxtasi em ve de la mà del triomfs del Barça, però sobretot de la proposta que en fa per aconseguir-los i, en cap cas, pels demèrits dels que, en teoria, li han de posar difícil. Mourinho ha estat sempre obsessionat amb el Barça i cada cop, vist el que s’està veient, ho està més. Però la seva malaltia, el seu desequilibri no es pot fer extensiu, per sort, a l’immensa majoria dels éssers normals. El lladre ha de començar a saber, i sinó que algú l’ajudi, que el seu comportament delictiu li neix de dins, que no és l’habitual i que correspon, amb tota certesa, a una disfunció del seu cervell obcecat. Faria bé l’entrenador del Madrid en procurar una mica de felicitat amb arguments esportius a la seva parròquia i no estar tan preocupat en amargar-li la vida als altres.

Pamukale

Aquelles petites coses

Practica la no-acció
Deixa les coses sense fer i que actuï la inactivitat

Considera agradable de sabor el insípid
Estima gran les coses petites
Troba el molt enmig del poc
Correspon a l'odi amb la virtut
Tracta amb el difícil mentre encara és fàcil
Tracta amb el gran mentre encara és petit
Totes les coses del món considera-les com les més grans
mentre encara romanguin petites

Per això el Savi no emprèn grans coses
I així arriba a la grandesa
Qui amb facilitat prometi
Difícilment mantindrà el promès
Qui considera les coses com fàcils
Trobarà dificultats
Per això el Savi troba totes les coses difícils
I així no troba dificultats

Lao Tsé

Els miserables: temporada limitada

Alguna cosa es mou

Ahir ho vaig veure clar. I no perquè tingués un dia especialment despert o lúcid, sinó perquè va ser tan aclaparadorament evident què no hi va haver la mínima escletxa pel dubte. Els jugadors del Real Madrid li estan fent el llit al Mourinho. Clar com l’aigua (com l’aigua quan està clara, és clar). Aquella laxitud, aquella desídia, aquella inapetència, aquell desinterès, aquella passivitat, aquell deixar-se anar,...allò no era normal. Els jugadors del Madrid van escenificar al Sardinero el segon acte d’una tragèdia, que no per anunciada, deixa de sorprendre. Ha de ser insuportable la tensió que es viu al vestidor blanc perquè uns professionals de la seva magnitud decideixin, unilateralment, carregar-se a l’entrenador. Ha de ser molt gros el que està passant de portes endins per arribar a aquest extrem. Mourinho està sentenciat. Trigarà més o menys però la seva etapa al Madrid s’acaba. El que no serà capaç de fer en Florentino perquè no té on agafar-se (a més de no tenir collons), ho farà el vestidor amb el protocol habitual quan la situació d’un entrenador es torna insostenible. Mourinho s’ho ha guanyat a pols, ha estat víctima de la seva delirant conducta i quedarà, amb tota seguretat, colgat pels seus propis excrements. Aquells excrements que ha escampat a tort i a dret i que, finalment, l’han condemnat. Per desgràcia dels culers, els jugadors del Madrid han decidit que ja n’hi ha prou. Aviat Mourinho deixarà de ser present per passar a la Història com ho van fer en el seu moment la pesta bubònica, la invasió de Polònia o la matança de Texas.

Es tupido

Què les Chacons no ens impedeixin veure el Bosch

Ho sento Chacón, però no m’agrades. No em convenç el teu discurs mesetario i em molesta la teva obsessió per l’ uniformitat. La teva insistència en que oblidem les nostres diferències (només les nostres, està clar) i ens integrem a la Gran Espanya. La teva Espanya que tot ho esclafa i tot ho filtra. M’avorreix la teva cantarella sofisticada de gauche divine i l’escombrar sempre cap a casa. La teva dependència portada a l’extrem que nega, sistemàticament, les sobiranies justes. Em fastigueja la teva mentalitat de secta lligada a un partit subsidiari d’un altre de més gran i especialment bel•ligerant contra els nostres drets. No em crec la teva veu que li fa d’altaveu a les desraons del nostre enemic ancestral. No et crec quan assegures que l’ independentisme i la ruptura només condueixen al fracàs. O et refereixes al fracàs d’Espanya, de la teva Espanya, per no haver pogut retenir Catalunya?

La pedrera: el Madrid impossible

Mourinho és un tunicat

L’altre dia vaig trobar, sinó el perquè de tot plegat, sí una de les claus de perquè en Mourinho és com és, diu el que diu i fa el que fa. Tots aquells que intentàvem esbrinar el perquè del seu estrany comportament i buscàvem paràmetres humans a la seva conducta, estàvem equivocats. Mourinho no responia als models amb el que preteníem analitzar-lo perquè la seva essència no es correspon a la d’un mamífer evolucionat, el que anomenem vulgarment: animal racional. Mourinho és un tunicat. I què collons és un tunicat, us preguntareu. Un tunicat és un animal (amb perdó) amb un cervell molt primitiu i que entén molt breument el món exterior. El tunicat es mou de forma activa perquè només viu una hora ja què no té aparell digestiu. I en el transcurs d’aquesta curta vida absorbeix el seu propi cervell perquè ja no el necessita. Ves per on, finalment hem trobat la baula perduda i tot s’ha clarificat. A partir d’ara començarem a entendre moltes de les coses que fa Mourinho i perquè les fa. I això, no en tinc cap dubte, ens farà ser més condescendents amb un organisme primitiu a anys llum de la nostra realitat evolutiva.

La més dolça de les reines

No em facis esperar

Si creus que el teu país no avança el que hauria d’avançar. Sí creus que sempre, i amb tot, es queda a mitges. Si penses que cal ser valent i anar més enllà, caigui qui caigui i peti qui peti. Si estàs cansat de tant de seny i tanta correcció política. Si vols deixar de donar voltes com una baldufa que no es mou de la seva vertical i mai va enlloc. Si creus que una altra realitat, no tan sols és possible, sinó que és absolutament necessària. Si creus que la gent encarregada d’acostar-nos a aquesta desitjada realitat no ho està fent prou bé, que és excessivament prudent i poruga. Si penses que hi ha un gran marge de millora i que les coses es poden fer molt millor. Posa’t-hi! No ho fiïs tot al pròxim i comprometre’t. No deixis que altres facin per tu el que tu, segurament, faries millor. Deixa de mirar-t’ho des de la distància, des de la còmoda distància, i mostra’ns a tots quina és la teva proposta. Necessitem gent amb les idees clares que, a més, tingui el coratge de posar-les en pràctica. Espero, amb emoció continguda, la teva primera acció.

Periodisme de nivell

Un 8 massa ple

No ha de ser fàcil, i a les estadístiques em remeto, fer-li 8 gols a l’Osasuna. No és habitual fer-li un set, que és un vuit, a un equip de la teva pròpia lliga. No és normal per a un equip, sumit en plena crisi, desballestar amb tanta claredat i contundència a un rival solvent. No era previsible que l’ anunciat fi de cicle del Barça tingués aquesta inapel•lable resposta. Ens han explicat, per activa i passiva, el miracle de la resurrecció de la carn, però mai ningú ens havia avisat sobre la resurrecció d’un equip mort i en plena fase de descomposició. Com és possible què, desprès de fracassar estrepitosament contra la Real Sociedad i contra el Milan, i quan res feia presagiar que aquest equip es podria aixecar, ho hagi fet de la manera tan autoritària com ho ha fet? Mentre alguns es fregaven les mans amb una desitjada caiguda al buit, el Barça de la crisi permanent es reivindicava fent-ne caure vuit. Qüestió de semàntica i de raó per deixar en evidència, un vegada més, la demagògia i als tarotistes.

Futur en marxa

El punt de sort

Avui les bases d’ERC escullen la seva cúpula. Trien a aquells que han de posar odre a un present inquietant i, el que és més important, a aquells que han de trenar els vímets per a un futur esperançador que es correspongui amb el bagatge històric i a la vocació de país que li és pròpia. Està clar que per a questa delicada tasca no tothom val. S’ha d’escollir amb cura i encert per fer que ERC torni a recuperar el tremp que mai hauria d’haver perdut. I per aconseguir-ho, s’ha de fer confiança a les persones idònies que ho puguin fer realitat. Els partits polítics, com les empreses, són el que són en funció, primer, de qui les integra, però sobretot, de qui les dirigeix. El tarannà, la capacitat, el compromís, la clarividència, la intel•ligència,...són valors determinants per assolir uns bons resultats en la línia desitjada. La mateixa empresa o partit polític, en mans de la incompetència, és un factor de risc abocat al fracàs. L’excel•lència d’un partit polític és directament proporcional a l’excel•lència dels seus dirigents. Cal encertar de ple perquè el marge d’error cada cop és més petit. Sort i independència.

L'elefant m'ha descobert

Un club estranyament eclèctic

Saturno von Palacios. President del Club. Una persona entranyable. Una bona persona. El perdien els petits detalls i guanyava en les grans empreses. Era com un boxejador de gran cintura. No intercanviava cops, esquivava els dels rivals fins el seu esgotament. Els avorria sense enfrontar-s’hi. Mediàtic amb recursos, però amb una mala praxis en l’elecció dels convidats. Convidats que, general i sistemàticament, acabaven per arruïnar-li les festes. Es va menjar als seus fills.

Francisco Lacahga. Vicepresident primari. Dimitit per desencaix. Aprenent a jugador d’escacs que no va saber trobar el seu lloc al tauler, ni va encertar amb l’enroc que pretenia. Una torre massa aïllada amb més protagonisme que treball. Una persona excessivament il•luminada per a l’entorn que li va tocar viure i per la mateixa modèstia del Club. Trepa per vocació i convenciment. Malalt per insistència.

Pepito Vamos. Candidat a secretari tècnic i/o responsable esportiu. Una persona de renom per a ocupar un lloc on calia treball i no gaire nom. Un candidat extern per a fer tasques profundament internes. Un error de concepte que hagués estat tràgic. Una aposta imprudentment cara per a una economia de guerra. Gràcies Pepito per mostrar-nos quin no era el camí.

Paco Nervioso. Directiu de trinxera. Responsable de manteniment, cronista, col•laborador de la web del club. Activista incombustible. Incontinent. Poder fàctic i amic de mig món. Enemic de l’altre mig. El seu tret diferencial: la desmesura. Vehemència i passió. Un allau d’alta muntanya. Una força incontrolable. El foc i la paraula. Sempre hi era, fins i tot, per alguns, massa.

Braulio Meridiana. Responsable del Futbol Base i entrenador del Juvenil A. L’àngel caigut. Les amistats perilloses. Una persona mal aconsellada. Un caràcter fort en superfície però fàcilment influenciable. Dissortat. Sempre triant la carta equivocada, sempre escollint la pitjor opció. Algú, en algun moment, li va fer creure que ell era el centre del món, que l’univers girava al seu voltant i que en el seu territori mai es posaria el sol. Quan les coses varen canviar, quan es va fer de nit, es va perdre llastimosament.

Manuel Quieto. Directiu permanent i top. Responsable del futbol base. L’oracle. Sempre a l’Olimp, mai al pàram dels mortals. Per alguns, amb massa influència. Per a d’altres, amb poca presència. La mesura de moltes coses. Inquietant.

Papi Gros. Vivia a l’oficina. Quilos i quilos d’humanitat. De moviments lents i presència contundent. Sempre hi era. De dia, de nit. Amb pluja, amb sol. I sinó hi era, era perquè estava berenant. No se li podia demanar velocitat, li va costar cinquanta anys arribar al club i el seu ritme no era d’aquest món. Tenia un cor tan gran que li van haver de dissenyar un cos especial a mida per donar-li cabuda. L'ésser humà ha trigat quaranta mil anys en civilitzar-se, perquè no podia trigar ell tres dies en passar un fax? Especialista en perdre partits als despatxos.

Cuco Farias. Soci significat. La quota solidària. El peatge a l’autopista. Un pas a nivell sense barrera. Una cruïlla de camins. Viure a la lluna. La fusió de l’àtom. La caixa dels trons. La insuportable lleugeresa de l'ésser . I una espessa, espessíssima Sopa de Ganso.

Winston Nobel. Ens virtual. L’esperpent: realitat deformada reflectida per miralls còncaus. El bufó de la cort. Un anàlisi d’orina amb el pH desmesuradament àcid. La bruixa de les tres bessones. Gargamel amb úlcera d’estomac. Un circ de tres pistes. Gall salvatge, gall de bosc. Substància tòxica d’extrema perillositat per a la salut mental. La OMS recomanava, davant d’aquesta ameba poc desenvolupada, que la mantinguéssim allunyada dels nens i que visitéssim el metge si el seu contacte ens provocava somnolència, un riure sobtat i incontrolat, o una irritació virulenta.

Perdido Durango. Directiu d’última generació però amb una llarga presència al Club. El dubte. L’equilibrista permanent. El riu entre dues ribes. La integritat desconcertada. El final de la innocència. Meandre vertiginós entre una espessa selva. Cavall entre la torre i el rei. Quilòmetre zero amb infinitat de sortides. Algú li hauria d’haver prestat un GPS?

I desprès, estaven els altres, els prescindibles, els indesitjables, els venjatius, els que es movien per interessos propis, aquells que espatllaven tot el que tocaven. Els que no van poder acabar amb el club, senzillament, perquè no varen tenir temps.

A tots ells, el meu entranyable i preuat record.

NOTA: qualsevol semblança d’algun d’aquests personatges amb la realitat, és puta , perdó, és pura coincidència.

Fidel a Cuba

L’emoció sostinguda

Si vull que m’estimis, passada l’ebullició dels primers anys, t’hauré d’afalagar, atendre les teves necessitats, t’hauré de respectar i, de tant en tant, tenir aquell detall imprevist i satisfactori que interromp el camí de la rutina. Si vull que la nostra relació no s’esvaeixi, entri en un atzucac i acabi defallint, m’hauré de posar les piles. Hauré d’estar viu, atent a les teves inquietuds i despert en la resposta. Si vull que segueixis caminant al meu costat, i jo al teu, hauré de vigilar per fer-te el camí fàcil i procurar que no caiguis, i si ho fas, estendre’t la mà perquè et puguis aixecar. Si vull que em segueixis estimant, t’hauré de fer confiança i deixar l’espai que et calgui perquè puguis respirar. Si vull que segueixis compartint la nostra aventura, hauré de ser generós i exercitar-me en saber allò que vols, més que ocupar-me en allò que necessito. Si vull que la brasa no s’apagui, hauré de bufar les seves entranyes amb perseverança perquè el foc segueixi escalfant les nostres emocionants matinades.

Reixes més o menys estètiques

El dimoni de sis puntes

Cal destacar, no per original però si per efectiva, l’habilitat del govern Egipci per trobar un element de concordança, un efecte aglutinador que tragués el poble de la seva dissociació. Sempre ha estat recurrent, per esvair desavinences i reconduir desencontres familiars, buscar un enemic, extern a ser possible, per poder-lo acusar de ser el causant de tots els mals. No hi ha res, sobre tot per a ments primàries i fàcils de seduir, assenyalar un enemic comú que sigui el destí de les ires col•lectives. En aquesta recerca teledirigida, han trobat, una vegada més, a Israel com a diana per als seus dards erràtics. Policies que fa poc atonyinaven els seus conciutadans, ara són herois als que cal venjar i, arribat el cas, donar la vida per ells. Hàbil, molt hàbil el govern egipci que d’un plomall ha esborrat l’esperança generada a Tahrir i l’ha mudat per un odi malaltís i contrarevolucionari contra els enemics ancestrals de sempre. Israel és el gran Satanàs. La solució externa al fracàs intern. El dimoni que uneix com ningú altre ho pot fer, les debilitats d’un poble que no se’n surt i la mediocritat d’uns dirigents incompetents fins el moll de l’os.

Quina llauna!

Divorci d’Espanya

A la vista que, l’única via raonable per la plena sobirania com a poble és la independència, potser ens caldria canviar d’estratègia. Si la via política no és possible pel suposat blindatge de la Constitució espanyola i l’ús partidista i interessat que d’ella en fan els tribunals superiors de justícia, haurem d’obrir noves vies i provar, perquè no, la via dels tribunals ordinaris (quan més ordinaris millor). Sí des de fa temps el divorci és legal a l’Estat espanyol, perquè no apel•lem a aquesta demanda per separar-nos definitivament d’Espanya? Raons no ens en falten. Tenim arguments de sobres i perfectament documentats. Encara que per aconseguir el divorci només cal esgrimir un succint: incompatibilitat de caràcters, nosaltres tenim, per desgràcia, un munt de greuges per aportar. Greuges que van des dels maltractaments, l’escarni, el robatori, la manca de respecte, el trencament de la voluntat, el forçament no consentit, el menyspreu, l’espoli, l’abús sistemàtic, l’anorreament de la pròpia personalitat, un ressentiment creixent, un odi exacerbat, l’ insult com a norma, el desamor,...Arguments, tots ells i per sí mateixos, suficientment importants perquè un jutge, qualsevol jutge, sentenciés a favor del divorci sense reserves. Sí contemplem la nostra relació amb Espanya com una relació nacional (política), ho tenim cru perquè no partim d’una relació d’iguals, sinó de la subjugació d’una nació per un altre i aquí, els interessos, les motivacions i els equilibris són molt complexes. En canvi, si la contemplem des del punt de vista d’una parella, la cosa es simplifica. Tothom entén, des d’aquesta perspectiva, que el millor per a una convivència que no funciona és la separació. I més encara, si en aquesta relació, un dels components de la parella és procliu a la violència domèstica.

Fent el número

Una sopa memorable

Si be és cert que a la Mafalda no li agrada la sopa, crec que, fins i tot ella, amb Sopa de Cabra faria una excepció. Perquè? Perquè s’ho val i si alguna cosa té Mafalda és una gran perspicàcia i una gens menyspreable intel•ligència. La sopa del passat divendres, no va ser una sopa qualsevol. Una sopa “con fundamento” que es va començar a coure ara fa 25 anys i que ha aconseguit un grau de maduresa ratllant la perfecció. La sopa que vaig, varem, tenir el privilegi de degustar, no va ser ni una sopa freda, ni una sopa de temporada, ans al contrari, va ser una sopa en el seu punt just de temperatura i que la va saber mantenir al llarg de les quasi 3 hores de recital. Un espectacle que va connectar amb un públic entregat, que no rendit, que no trobava el moment de donar per acabat el concert. Una sopa plena de matisos i conservant, alhora, les seves essències més genuïnes. Una sopa que ha trigat 10 anys a servir-se i que ho ha fet entre el deliri d’un Sant Jordi ple fins la bandera (estelada, of course). I és que, on hi hagi una sopa collonuda, que es retirin, si us plau, tots els consomés sofisticats, aigualits i amb pretensions. Són molt bons, els cabrons!

A poc a poc ens clourem com un puny

Estem disposats a resistir

Eren dos quarts de tres de la tarda. A la casa dels Drets del portal de Sant Antoni hi havia el govern reunit. El sergent major i el capità Castellví donaren la informació:
-El poble no ha dit res per a capitular- replicà el conseller Feliu de la Penya-. Espereu-vos a fora mentre debatem la qüestió.
En Monjo i en Castellví sortiren al replà. S’oïen discussions. Algun crit fort. Al cap d’un quart d’hora s’obrí la porta. En Jacint Oliver va treure el cap:
-Entreu si us plau.
-Com veieu la situació vosaltres? –preguntà el conseller Feliu de la Penya.
En Fèlix Monjo contestà:
-En aquests moments ens trobem amb la gent cansada i famolenca. El menjar que se’ls ha proporcionat no és suficient. Estem disposats a resistir. Estem disposats a resistir…

Barcelona 11.09.1714

De pujada o de baixada?

L’exemple molt a prop del model

Ha de fer molta ràbia, a Madrid en particular i a l’Espanya cavernaria en general, que mentre ells tenen el que tenen (llegiu Mourinho), a Catalunya en general i a Barcelona en particular, tenim al Pep Guardiola. Una persona que, a més de ser el millor entrenador del món, destaca sobre manera per les seves qualitats humanes. Un home que, més enllà de guanyar-ho tot en el terreny esportiu, és mereixedor de la més alta distinció del Govern del seu país pel seu exemple, integritat i honradesa. És a dir, un esportista que ha transcendit el seu àmbit, aquell que li és propi, per convertir-se en un model a seguir per la seva dignitat i els seus valors innegables. Ha de fer molta ràbia, insisteix-ho, a un Madrid en decadència moral, veure com el seu màxim rival, l’enemic per antonomàsia, està liderat pel que s’ha convertit, sense discussió, en un referent nacional, i també internacional, que està fent del Barça el Club més gran, més acceptat i més admirat del món. Les coses són com són i, mentre uns aposten intel•ligent i cegament pel camí correcte, altres ho fien tot al caprici insostenible d’un psicòpata egòlatra i ressentit al que mai donaran cap medalla pels seus valors humans, ni, espero, pel seu lamentable exemple.

Camí de Sopes