Ull al blau
dimarts, 19 de juliol del 2011
Experiment
Us proposo un experiment. Agafeu un paper en blanc i escriviu totes les coses que us desagraden de mi. No cal que les ordeneu alfabèticament, ni per ordre de magnitud o importància; només cal escriure-les tal i com us brotin. Si al cap d’una estona el paper segueix en blanc, cosa que dubto, es pot interpretar de tres maneres diferents. La primera, i més probable, que no em conegueu. La segona, i més sagnant, que no hagueu entès la pregunta. I la tercera, i més preocupant, que no trobeu res que us desagradi. En aquest darrer cas, i només en aquest darrer cas, estarem en condicions de mantenir una estable relació personal. Llarga o no, el temps ho dirà. Si per contra, el paper no està en blanc; es poden donar varis supòsits. Si només hi ha un parell d’observacions, cosa poc probable, segurament m’acabeu de conèixer. Si la llista fa goig, estaria en condicions d’afirmar que fa temps que em patiu i teniu una opinió formada contrastada. I finalment, si el paper està col•lapsat i no hi cap res més, caldrà convenir que no us entenc. Que cony feu omplint papers, redactant llistes de greuges d’un paio al que no suporteu?
Us proposo un experiment. Agafeu un paper en blanc i escriviu totes les coses que us desagraden de mi. No cal que les ordeneu alfabèticament, ni per ordre de magnitud o importància; només cal escriure-les tal i com us brotin. Si al cap d’una estona el paper segueix en blanc, cosa que dubto, es pot interpretar de tres maneres diferents. La primera, i més probable, que no em conegueu. La segona, i més sagnant, que no hagueu entès la pregunta. I la tercera, i més preocupant, que no trobeu res que us desagradi. En aquest darrer cas, i només en aquest darrer cas, estarem en condicions de mantenir una estable relació personal. Llarga o no, el temps ho dirà. Si per contra, el paper no està en blanc; es poden donar varis supòsits. Si només hi ha un parell d’observacions, cosa poc probable, segurament m’acabeu de conèixer. Si la llista fa goig, estaria en condicions d’afirmar que fa temps que em patiu i teniu una opinió formada contrastada. I finalment, si el paper està col•lapsat i no hi cap res més, caldrà convenir que no us entenc. Que cony feu omplint papers, redactant llistes de greuges d’un paio al que no suporteu?
dilluns, 18 de juliol del 2011
Obrint pas, mostrant el camí
Els catalans, els que se’n senten de debò, no aquella colla d’esquizofrènics amb doble personalitat castigats per l’auto odi, som pocs, però amb les idees clares. Ens falla, a vegades, la manera d’interpretar-les i fer-les possible. Malgrat la confusió del moment, ens hem de mantenir fidels als nostres principis i ser honestos amb nosaltres mateixos. Forts en la convicció perquè ens avalen molts anys de resistència obstinada i, a més, tenim la raó. Hem de plantejar els partits sense sentir-nos derrotats. No hem de sortir vençuts, ni hem de sortir a empatar. Hem de sortir a guanyar, sense complexos i desplegant tots els nostres recursos. Mantenir la identitat i que siguin els rivals els que canviïn el sistema, la manera de jugar, les peces que utilitzin,...El millor exemple? El tenim a casa en forma d’equip de futbol que, sense perdre la seva personalitat, aconsegueix totes les fites que es proposa, hipnotitzant el rival i seduint l’espectador.
Els catalans, els que se’n senten de debò, no aquella colla d’esquizofrènics amb doble personalitat castigats per l’auto odi, som pocs, però amb les idees clares. Ens falla, a vegades, la manera d’interpretar-les i fer-les possible. Malgrat la confusió del moment, ens hem de mantenir fidels als nostres principis i ser honestos amb nosaltres mateixos. Forts en la convicció perquè ens avalen molts anys de resistència obstinada i, a més, tenim la raó. Hem de plantejar els partits sense sentir-nos derrotats. No hem de sortir vençuts, ni hem de sortir a empatar. Hem de sortir a guanyar, sense complexos i desplegant tots els nostres recursos. Mantenir la identitat i que siguin els rivals els que canviïn el sistema, la manera de jugar, les peces que utilitzin,...El millor exemple? El tenim a casa en forma d’equip de futbol que, sense perdre la seva personalitat, aconsegueix totes les fites que es proposa, hipnotitzant el rival i seduint l’espectador.
diumenge, 17 de juliol del 2011
Adéu Europa
"Mai acceptaria pertànyer a un club que m’admetés com a soci"
M’ha costat. Vuit anys conculcant un dels principis bàsics de la raó pura, però finalment s’ha acabat imposant la lògica i el sentit comú. Pertànyer voluntàriament a la disciplina d’un club, és una anomalia, que per estesa, no ho deixa de ser. Si aquesta situació es manté per un llarg període de temps, l’anomalia es converteix en patologia. Una patologia greu, amb efectes secundaris, que alteren el comportament fins a l’extrem de la despersonalització. És bàsic tenir el cap prou clar i la força de voluntat justa per a resistir els cants de sirena d’un club que et vol seduir. Una vegada dins, el seu poder d’abducció és tan gran, que el rentat (i centrifugat) de cervell només és qüestió d’hores. I també, qüestió d’hores, les manifestacions (desconegudes fins aquell moment) que aniràs subscrivint, els actes que aniràs interpretant i les causes a les que t’aniràs abandonant. Tot un nou món que, poc a poc, anirà suplantant la teva, fins aleshores, reconeguda i apreciada personalitat. Arribat a aquest punt, no és fàcil la sortida. Pensaràs que el món, l’altre món, el de portes en fora, és hostil i gens satisfactori. Voldràs romandre feliç, nedant per sempre, en un entorn amniòtic de seguretat i confort. Per això és d’agrair l’ajuda que et puguin oferir aquells que ho tenen clar. Aquells que, visionaris impenitents, saben que el teu futur està fora muralles, lluny dels límits del club i fan tot el possible per obrir-te les portes de bat a bat. Alguns en diran “expulsió”, altres, jo entre ells, els hi estarem eternament agraïts per ajudar-me a fer el que sol no hauria pogut. Per coherència i sentit pràctic, finalment he deixat de ser soci del CE Europa. Espero que el temps posi cada cosa al seu lloc i gratifiqui a cadascú amb el que, en justícia, li pertoca. Sempre em quedaran els bons moments i, perquè no, la salvadora metadona.
"Mai acceptaria pertànyer a un club que m’admetés com a soci"
M’ha costat. Vuit anys conculcant un dels principis bàsics de la raó pura, però finalment s’ha acabat imposant la lògica i el sentit comú. Pertànyer voluntàriament a la disciplina d’un club, és una anomalia, que per estesa, no ho deixa de ser. Si aquesta situació es manté per un llarg període de temps, l’anomalia es converteix en patologia. Una patologia greu, amb efectes secundaris, que alteren el comportament fins a l’extrem de la despersonalització. És bàsic tenir el cap prou clar i la força de voluntat justa per a resistir els cants de sirena d’un club que et vol seduir. Una vegada dins, el seu poder d’abducció és tan gran, que el rentat (i centrifugat) de cervell només és qüestió d’hores. I també, qüestió d’hores, les manifestacions (desconegudes fins aquell moment) que aniràs subscrivint, els actes que aniràs interpretant i les causes a les que t’aniràs abandonant. Tot un nou món que, poc a poc, anirà suplantant la teva, fins aleshores, reconeguda i apreciada personalitat. Arribat a aquest punt, no és fàcil la sortida. Pensaràs que el món, l’altre món, el de portes en fora, és hostil i gens satisfactori. Voldràs romandre feliç, nedant per sempre, en un entorn amniòtic de seguretat i confort. Per això és d’agrair l’ajuda que et puguin oferir aquells que ho tenen clar. Aquells que, visionaris impenitents, saben que el teu futur està fora muralles, lluny dels límits del club i fan tot el possible per obrir-te les portes de bat a bat. Alguns en diran “expulsió”, altres, jo entre ells, els hi estarem eternament agraïts per ajudar-me a fer el que sol no hauria pogut. Per coherència i sentit pràctic, finalment he deixat de ser soci del CE Europa. Espero que el temps posi cada cosa al seu lloc i gratifiqui a cadascú amb el que, en justícia, li pertoca. Sempre em quedaran els bons moments i, perquè no, la salvadora metadona.
dissabte, 9 de juliol del 2011
Pausa russa
(és com l’ensaladilla, però sense maionesa)
Tothom es mereix un descans, fins i tot, vosaltres. Permeteu-me que obri un parèntesi per a la reflexió dels arrauxats, per a la flexió dels inflexibles i, perquè no, per a la desintoxicació dels intoxicats. Una setmana passa volant, per a molts, massa volant. No tots els dies es rep la invitació d’un club històric com el Dinamo de Moscou per visitar les seves instal•lacions i compartir experiències amb el seu vicepresident esportiu, molt interessat pel meu pas pel CE Europa. Alexander Gabulov és un gran admirador de Barcelona, del Barça, evidentment, però també del CE Europa, equip que va descobrir en una visita a la nostra ciutat, tot just, quan l’antiga URSS començava la seva obertura al món. Amb vocació europeista, Alexander Gabulov, no es va poder resistir a la fascinació per un club de futbol que duia el nom d’Europa, la seva aspiració més decidida i determinada. Alexander m’ha fet arribar el seu interès per conèixer de primera mà les interioritats del club gracienc i ha tingut l’exquisit detall de convidar-me a casa seva. Sé que em sotmetrà a un interrogatori de tercer grau i em voldrà esprémer fins la darrera gota. Hauré de vigilar que no s’excedeixi amb el pentotal i m’afluixi immoderadament la llengua. No patiu, intentaré ser fort i complir amb les regles de cortesia sense excedir-me. Si hi ha coses que sé del CE Europa que mai he explicat a la gent d’aquí, no les explicaré a un magnat rus, per molt pro-Europa que sigui i per molt caviar que m’ofereixi. El vodka? Del vodka, no me’n refio. Skoro.
(és com l’ensaladilla, però sense maionesa)
Tothom es mereix un descans, fins i tot, vosaltres. Permeteu-me que obri un parèntesi per a la reflexió dels arrauxats, per a la flexió dels inflexibles i, perquè no, per a la desintoxicació dels intoxicats. Una setmana passa volant, per a molts, massa volant. No tots els dies es rep la invitació d’un club històric com el Dinamo de Moscou per visitar les seves instal•lacions i compartir experiències amb el seu vicepresident esportiu, molt interessat pel meu pas pel CE Europa. Alexander Gabulov és un gran admirador de Barcelona, del Barça, evidentment, però també del CE Europa, equip que va descobrir en una visita a la nostra ciutat, tot just, quan l’antiga URSS començava la seva obertura al món. Amb vocació europeista, Alexander Gabulov, no es va poder resistir a la fascinació per un club de futbol que duia el nom d’Europa, la seva aspiració més decidida i determinada. Alexander m’ha fet arribar el seu interès per conèixer de primera mà les interioritats del club gracienc i ha tingut l’exquisit detall de convidar-me a casa seva. Sé que em sotmetrà a un interrogatori de tercer grau i em voldrà esprémer fins la darrera gota. Hauré de vigilar que no s’excedeixi amb el pentotal i m’afluixi immoderadament la llengua. No patiu, intentaré ser fort i complir amb les regles de cortesia sense excedir-me. Si hi ha coses que sé del CE Europa que mai he explicat a la gent d’aquí, no les explicaré a un magnat rus, per molt pro-Europa que sigui i per molt caviar que m’ofereixi. El vodka? Del vodka, no me’n refio. Skoro.
divendres, 8 de juliol del 2011
La roda del darrera
Hi ha alguna possibilitat, en circumstàncies normals, que la roda de darrera d’un cotxe avanci a la del davant? Impossible. Aquest és un exemple gràfic del que li està passant al Madrid (roda del darrera) amb el Barça (roda del davant). Si les coses van com han d’anar i s’imposa la lògica, la física i la química, el Madrid no té res a fer. Per això el seu entrenador, que ho sap, recorre sovint a “accidents” que facin possible l’anormalitat. No és, sinó provocant la tombarella del vehicle, què les rodes del darrera aconseguiran superar les del davant. Això sí, amb el cotxe panxa enlaire i inservible per a seguir circulant. No és, sinó trencant les normes i violentant la disposició natural de les coses, que el Madrid pot tenir alguna opció. A quin preu? El vehicle sinistre total i una sensació de ridícul i impotència que s’estendrà com una taca d’oli. Una taca inesborrable en la història de l’equip blanc.
Hi ha alguna possibilitat, en circumstàncies normals, que la roda de darrera d’un cotxe avanci a la del davant? Impossible. Aquest és un exemple gràfic del que li està passant al Madrid (roda del darrera) amb el Barça (roda del davant). Si les coses van com han d’anar i s’imposa la lògica, la física i la química, el Madrid no té res a fer. Per això el seu entrenador, que ho sap, recorre sovint a “accidents” que facin possible l’anormalitat. No és, sinó provocant la tombarella del vehicle, què les rodes del darrera aconseguiran superar les del davant. Això sí, amb el cotxe panxa enlaire i inservible per a seguir circulant. No és, sinó trencant les normes i violentant la disposició natural de les coses, que el Madrid pot tenir alguna opció. A quin preu? El vehicle sinistre total i una sensació de ridícul i impotència que s’estendrà com una taca d’oli. Una taca inesborrable en la història de l’equip blanc.
dijous, 7 de juliol del 2011
Viure als núvols
Viure als núvols s’associa, habitualment, a viure desconnectat de la realitat, quan hauria de ser tot el contrari. Donada la situació i el punt de vista excepcional, s’hauria d’interpretar com una manera privilegiada d’observar-la. Viure als núvols hauria de ser el saludable objectiu al que hauríem d’aspirar, de tant en tant, per desempallegar-nos de la proximitat que ens bloqueja i gaudir d’una perspectiva més ampla i clara de la realitat.
Viure als núvols s’associa, habitualment, a viure desconnectat de la realitat, quan hauria de ser tot el contrari. Donada la situació i el punt de vista excepcional, s’hauria d’interpretar com una manera privilegiada d’observar-la. Viure als núvols hauria de ser el saludable objectiu al que hauríem d’aspirar, de tant en tant, per desempallegar-nos de la proximitat que ens bloqueja i gaudir d’una perspectiva més ampla i clara de la realitat.
dimecres, 6 de juliol del 2011
Raves enlloc de clavells
Vull recordar, per als quatre despistats de sempre i per a aquells tres que se’l fan, que aquest blog mai ha estat un blog oficial del CE Europa, vaja, ni oficial, ni extraoficial, ni res que se li aproximi. Com deia La Vanguardia, amb molt de criteri, a l’hora de classificar-lo: aquest blog? aquest blog a miscel•lània. Que és el lloc on es fiquen totes aquelles coses inclassificables que no es saben on posar. Totes aquelles coses sense pedigrí, ni etimologia, que acaben apilades en un poti poti de singularitat indefinida. Doncs, en aquest garbuix, sovint desconcertant, hi he ficat tot allò que no em cabia als calaixos i que feien de mal guardar. Si he parlat de l’Europa (cada vegada menys) ha estat, ras i curt, perquè un tendeix a explicar allò que li va passant i allò amb el que es va trobant, sense aturar-se a pensar perquè és així i no d’una altra manera. Un blog personal ja ho té això. En un exercici d’egocentrisme mal dissimulat, un va fent sense tenir en compte la direcció del vent, el dia que fa, l’ humor del company o la predisposició del curiós. Cada cop més estanc per tal d’evitar la contaminació, quan, en realitat, és la contaminació l’autèntica i imprescindible generadora d’idees. Per això, per aquesta beneïda contaminació, l’Europa ha estat, en el seu moment, una font d’inspiració única. Un pou inesgotable per satisfer els cossos més assedegats, però també, massa sovint, un intricat laberint d’on ha costat sortir. En fi, que la vida és allò que et va passant mentre t’entretens a fer plans. O dit d’una altre manera: volia conrear clavells i m’han sortit raves.
Vull recordar, per als quatre despistats de sempre i per a aquells tres que se’l fan, que aquest blog mai ha estat un blog oficial del CE Europa, vaja, ni oficial, ni extraoficial, ni res que se li aproximi. Com deia La Vanguardia, amb molt de criteri, a l’hora de classificar-lo: aquest blog? aquest blog a miscel•lània. Que és el lloc on es fiquen totes aquelles coses inclassificables que no es saben on posar. Totes aquelles coses sense pedigrí, ni etimologia, que acaben apilades en un poti poti de singularitat indefinida. Doncs, en aquest garbuix, sovint desconcertant, hi he ficat tot allò que no em cabia als calaixos i que feien de mal guardar. Si he parlat de l’Europa (cada vegada menys) ha estat, ras i curt, perquè un tendeix a explicar allò que li va passant i allò amb el que es va trobant, sense aturar-se a pensar perquè és així i no d’una altra manera. Un blog personal ja ho té això. En un exercici d’egocentrisme mal dissimulat, un va fent sense tenir en compte la direcció del vent, el dia que fa, l’ humor del company o la predisposició del curiós. Cada cop més estanc per tal d’evitar la contaminació, quan, en realitat, és la contaminació l’autèntica i imprescindible generadora d’idees. Per això, per aquesta beneïda contaminació, l’Europa ha estat, en el seu moment, una font d’inspiració única. Un pou inesgotable per satisfer els cossos més assedegats, però també, massa sovint, un intricat laberint d’on ha costat sortir. En fi, que la vida és allò que et va passant mentre t’entretens a fer plans. O dit d’una altre manera: volia conrear clavells i m’han sortit raves.
dimarts, 5 de juliol del 2011
La fórmula indecent
A la vista dels darrers moviments, sembla que la Fórmula 1 deixarà Montmeló per instal•lar-se, definitivament, a València. Qui paga mana i, l’inconscient Camps, està disposat a llençar la casa per la finestra per arravatar-li el circ de la fórmula a Catalunya. Poder competir amb Catalunya i sortir-ne guanyador, acostuma a donar bons redits politics a la Comunitat Valenciana i, més concretament, als líders blaveros. En una situació de crisi com la que estem patint, és francament indecent i, fins i tot, delictiu, la mà foradada d’una comunitat que està a la cua de la morositat estatal, amb un terminis de pagament que s’acosta als 600 dies des de l’emissió de qualsevol factura. El dèficit i l’endeutament és dels més alts de l’Europa comunitària i, tot i això, no dubten ni un instant en escometre una despesa milionària (es parla de 200 milions d’euros) del tot inassolible i insolidària. El problema torna a ser el mateix de sempre, els diners no són de Camps ni dels seus correligionaris, els diners són públics, de tots i tots patirem les conseqüències. Algú hi hauria de posar fre i seny. El que no estigui per la labor de la contenció que toca, ni de la responsabilitat exigida, hauria de respondre davant la justícia del malbaratament dels fons públics i l’enriquiment abusiu del senyor Eclestone i els seus iguals. I que quedi constància que la Fórmula 1 em sua la polla, ara i sempre, però no estic disposat a que es gastin els diners de les retallades socials en espectacles de luxe, impúdics i innecessaris, en moments difícils com el que estem vivint.
A la vista dels darrers moviments, sembla que la Fórmula 1 deixarà Montmeló per instal•lar-se, definitivament, a València. Qui paga mana i, l’inconscient Camps, està disposat a llençar la casa per la finestra per arravatar-li el circ de la fórmula a Catalunya. Poder competir amb Catalunya i sortir-ne guanyador, acostuma a donar bons redits politics a la Comunitat Valenciana i, més concretament, als líders blaveros. En una situació de crisi com la que estem patint, és francament indecent i, fins i tot, delictiu, la mà foradada d’una comunitat que està a la cua de la morositat estatal, amb un terminis de pagament que s’acosta als 600 dies des de l’emissió de qualsevol factura. El dèficit i l’endeutament és dels més alts de l’Europa comunitària i, tot i això, no dubten ni un instant en escometre una despesa milionària (es parla de 200 milions d’euros) del tot inassolible i insolidària. El problema torna a ser el mateix de sempre, els diners no són de Camps ni dels seus correligionaris, els diners són públics, de tots i tots patirem les conseqüències. Algú hi hauria de posar fre i seny. El que no estigui per la labor de la contenció que toca, ni de la responsabilitat exigida, hauria de respondre davant la justícia del malbaratament dels fons públics i l’enriquiment abusiu del senyor Eclestone i els seus iguals. I que quedi constància que la Fórmula 1 em sua la polla, ara i sempre, però no estic disposat a que es gastin els diners de les retallades socials en espectacles de luxe, impúdics i innecessaris, en moments difícils com el que estem vivint.
dilluns, 4 de juliol del 2011
Sopa de gansos
Brasil contra Veneçuela. Pato, Ganso, Lucio, Micu,…i un gos a l’àrea veneçolana, ben avançada la primera part. Si no teníem prou amb una Copa Amèrica bastant irracional, amb un joc per adormir les ovelles, una intensitat de cargols apàtics i un ritme de tortuga mandrosa, ara han deixat escapar tots els animalons, per entretenir-nos amb un espectacle curull de simpàtiques bestioles. Per filar encara més prim, a la segona part, Brasil ens va obsequiar amb l’entrada d’Elano, tota una declaració d’intencions per acabar de donar-nos pel cul. Alguna cosa s’ha de fer per distreure la parròquia i justificar el preu de l’entrada i els diners de les televisions. La tercera catalana, dolenta com és, té més interès que aquesta tifa anomenada Copa Amèrica.
Un final cantat
Perquè els Clubs modestos, però amb un nodrit futbol base, són incapaços de créixer en número de socis i afeccionats? Perquè no saben recollir tot el potencial de centenars de famílies vinculades al Club mitjançant la pràctica de l’esport dels infants i, una vegada finalitzada aquesta relació, se’n desvinculen? Perquè el Club ha d’anar a buscar, desesperada i sistemàticament, socis fora del seu àmbit quan els podria trobar dins? Què fa tan difícil fidelitzar a totes aquelles persones que han tingut una experiència dins el Club i, en canvi, no dubten ni un instant en donar-se de baixa immediatament el seu fill/a acaba la seva etapa d’afiliació? Què es fa malament per no saber explotar aquesta proximitat? Alguna cosa falla quan la implicació i el sentiment cap a uns colors no transcendeix el posar-se una camiseta. Si els de dins, els que han defensat una entitat, en algun període de la seva vida, són incapaços d’identificar-se amb ella, que en serà de difícil convèncer a la gent de fora. Menys campanyes inútils d’afiliació i més estímuls de fidelització per a la gent que s’ho val i es deixa escapar.
Perquè els Clubs modestos, però amb un nodrit futbol base, són incapaços de créixer en número de socis i afeccionats? Perquè no saben recollir tot el potencial de centenars de famílies vinculades al Club mitjançant la pràctica de l’esport dels infants i, una vegada finalitzada aquesta relació, se’n desvinculen? Perquè el Club ha d’anar a buscar, desesperada i sistemàticament, socis fora del seu àmbit quan els podria trobar dins? Què fa tan difícil fidelitzar a totes aquelles persones que han tingut una experiència dins el Club i, en canvi, no dubten ni un instant en donar-se de baixa immediatament el seu fill/a acaba la seva etapa d’afiliació? Què es fa malament per no saber explotar aquesta proximitat? Alguna cosa falla quan la implicació i el sentiment cap a uns colors no transcendeix el posar-se una camiseta. Si els de dins, els que han defensat una entitat, en algun període de la seva vida, són incapaços d’identificar-se amb ella, que en serà de difícil convèncer a la gent de fora. Menys campanyes inútils d’afiliació i més estímuls de fidelització per a la gent que s’ho val i es deixa escapar.
diumenge, 3 de juliol del 2011
La España que pervive
Max.- Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada.
……..
Max.- España es una deformación grotesca de la civilización europea
……..
Luces de Bohemia
Valle-Inclán
Esperpent
Un gendre perico
Doncs, sí. Tenir un gendre, un germà, un fill, un amant,…perico, és una desgràcia. Una desgràcia de la que no cal disculpar-se, perquè es tracta d’un fet absolutament cert i irrebatible. Xavier Trias ha dit, en una conversa privada, el que la gran majoria de persones assenyades reconeix públicament. Xavier Trias no ha comés un error del que s’hagi de penedir, i molt menys, demanar disculpes. Ha expressat, de manera natural, un convenciment profundament arrelat en el nostre país. L’Espanyol és un error històric i ser de l’Espanyol, una desgràcia sense pal•liatius. Xavier Trias ha parlat clar, lluny de la hipocresia dels politics a l’ús i ha dit les coses pel seu nom. Els ofesos que s’ho facin mirar, quan han estat ells, i només ells, l’autèntica ofensa per a la gent de bé i la idiosincràsia de tot un poble. Xavier Trias no ha insultat l’Espanyol, és el propi Espanyol, amb la seva impúdica existència, la que insulta tot un país.
dissabte, 2 de juliol del 2011
Coses que clamen al cel
La rehabilitació de la Plaça de Catalunya de Barcelona ens costarà 250 mil euros. El manteniment de l’AVE, entre Toledo i Albacete, ens costava 18 mil euros diaris per a donar servei a 9 persones. La restauració dels 120 a les carreteres ens ha costat 40 mil euros. La macro inversió en l’aeroport de Ciudad Real, que mai es recuperarà i que ha sigut un negoci ruïnós i, quasi bé, delictiu. Una infraestructura innecessària amb més de 600 milions de deute, sense comprador que vulgui fer-se càrrec d’una instal•lació deserta i inútil, amb el mateix futur que un forat negre. L’aeroport de León, amb un cost de 20 milions d’euros per transportar l’esgarrifosa xifra de 20 persones per vol (i només n’hi ha tres al dia). La construcció dels aeroports de Huesca i Logroño amb un dèficit “de altos vuelos”. Els de Castelló i Lleida, ara tancats per manca de demanda i viabilitat. Tot plegat, una gran gestió per a uns països que van sobrats de recursos i que gaudeixen d’una sanejada economia. Una despesa irresponsable sobre la que mai s’exigiran responsabilitats i que afavoriran noves gestions del mateix signe i solvència. Ments brillants que disposen dels diners públics amb una frivolitat i incompetència escandalosa. Desprès, queda clar, el recurs fàcil: retallar l’educació, la sanitat, els serveis públics, els serveis socials, els ajuts als desfavorits,...Si jo m’equivoco en una inversió o gestiono malament el meu patrimoni, el més probable és que em quedi sense recursos i ho acabi patint. Aquests senyors i senyores, que utilitzen els recursos públics (dels altres) no només, no patiran cap conseqüència quan s’equivoquin, sinó que se’ls premiarà amb un nou càrrec o una daurada i sucosa jubilació, això sí, amb els nostres diners, sempre amb els nostres diners.
La rehabilitació de la Plaça de Catalunya de Barcelona ens costarà 250 mil euros. El manteniment de l’AVE, entre Toledo i Albacete, ens costava 18 mil euros diaris per a donar servei a 9 persones. La restauració dels 120 a les carreteres ens ha costat 40 mil euros. La macro inversió en l’aeroport de Ciudad Real, que mai es recuperarà i que ha sigut un negoci ruïnós i, quasi bé, delictiu. Una infraestructura innecessària amb més de 600 milions de deute, sense comprador que vulgui fer-se càrrec d’una instal•lació deserta i inútil, amb el mateix futur que un forat negre. L’aeroport de León, amb un cost de 20 milions d’euros per transportar l’esgarrifosa xifra de 20 persones per vol (i només n’hi ha tres al dia). La construcció dels aeroports de Huesca i Logroño amb un dèficit “de altos vuelos”. Els de Castelló i Lleida, ara tancats per manca de demanda i viabilitat. Tot plegat, una gran gestió per a uns països que van sobrats de recursos i que gaudeixen d’una sanejada economia. Una despesa irresponsable sobre la que mai s’exigiran responsabilitats i que afavoriran noves gestions del mateix signe i solvència. Ments brillants que disposen dels diners públics amb una frivolitat i incompetència escandalosa. Desprès, queda clar, el recurs fàcil: retallar l’educació, la sanitat, els serveis públics, els serveis socials, els ajuts als desfavorits,...Si jo m’equivoco en una inversió o gestiono malament el meu patrimoni, el més probable és que em quedi sense recursos i ho acabi patint. Aquests senyors i senyores, que utilitzen els recursos públics (dels altres) no només, no patiran cap conseqüència quan s’equivoquin, sinó que se’ls premiarà amb un nou càrrec o una daurada i sucosa jubilació, això sí, amb els nostres diners, sempre amb els nostres diners.
divendres, 1 de juliol del 2011
Espot ser més clar?
A la vista del darrer espot publicitari periquito, és obligat felicitar als publicistes encarregats de la campanya, per la seva capacitat de sintetitzar en 24 segons la genuïna ànima espanyolista. Un espot sense paraules que utilitza la imatge amb precisió quirúrgica per descriure la personalitat, l’autèntica i descarnada naturalesa del RCD Espanyol. Amb un llenguatge auster, poc imaginatiu, sense concessions a la galeria i una economia de recursos exemplar, l’anunci és tota una declaració de principis d’un Club acomplexat i que viu, resignat, la seva esgarrifosa mediocritat. L’espot comença amb un noi que, proveït d’un val bescanviable, es dirigeix cap a una botiga d’esports a la recerca d’una camiseta de futbol. El botiguer li mostra, en primer lloc (que sigui en primer lloc ja dóna alguna que altra pista), una del Madrid. El noi la rebutja, de manera neutra, fent que no amb el cap. Aleshores el botiguer, com si fos un pervertidor de menors, li mostra la del Barça, i aquí, el moderat gest anterior es torna desmesuradament indignat i exageradament teatral. Ofès i alarmat, el noi abandona la botiga enmig de grans escarafalls. Sort en té que, al tornar a casa, una mà “amiga” (perquè no se li veu la cara, com si es tractès d’un delinqüent) li dóna una samarreta de l’Espanyol amb la que el noi es mostra conformat. Tampoc aquesta sembla, pel seu gest, que sigui la samarreta ideal, però ja li està bé sempre que no sigui la del Barça. És fantàstic com aquests tècnics publicitaris han sigut capaços de mostrar, en tan poc temps i amb tant d’encert, tot allò que defineix al RCD Espanyol i que el fa ser la casa oberta de tots els amargats, frustrats i/o ressentits.
A la vista del darrer espot publicitari periquito, és obligat felicitar als publicistes encarregats de la campanya, per la seva capacitat de sintetitzar en 24 segons la genuïna ànima espanyolista. Un espot sense paraules que utilitza la imatge amb precisió quirúrgica per descriure la personalitat, l’autèntica i descarnada naturalesa del RCD Espanyol. Amb un llenguatge auster, poc imaginatiu, sense concessions a la galeria i una economia de recursos exemplar, l’anunci és tota una declaració de principis d’un Club acomplexat i que viu, resignat, la seva esgarrifosa mediocritat. L’espot comença amb un noi que, proveït d’un val bescanviable, es dirigeix cap a una botiga d’esports a la recerca d’una camiseta de futbol. El botiguer li mostra, en primer lloc (que sigui en primer lloc ja dóna alguna que altra pista), una del Madrid. El noi la rebutja, de manera neutra, fent que no amb el cap. Aleshores el botiguer, com si fos un pervertidor de menors, li mostra la del Barça, i aquí, el moderat gest anterior es torna desmesuradament indignat i exageradament teatral. Ofès i alarmat, el noi abandona la botiga enmig de grans escarafalls. Sort en té que, al tornar a casa, una mà “amiga” (perquè no se li veu la cara, com si es tractès d’un delinqüent) li dóna una samarreta de l’Espanyol amb la que el noi es mostra conformat. Tampoc aquesta sembla, pel seu gest, que sigui la samarreta ideal, però ja li està bé sempre que no sigui la del Barça. És fantàstic com aquests tècnics publicitaris han sigut capaços de mostrar, en tan poc temps i amb tant d’encert, tot allò que defineix al RCD Espanyol i que el fa ser la casa oberta de tots els amargats, frustrats i/o ressentits.
dijous, 30 de juny del 2011
Independència
Més d’un 42% dels catalans votarien demà, si es donés el cas, a favor de la independència. Un 23% ho faria en contra i un 24% s’abstindria. A la vista d’aquests resultats està clar que hi ha marge de millora, però, el que és evident, és que avui, la majoria de catalans, o dit d’una altra manera, el doble de catalans opten per la independència dels que ho fan per mantenir-se lligats a Espanya. És qüestió de temps, i de raons, que els indecisos i/o els abstencionistes prenguin partit per l’opció més justa, més assenyada, més pràctica, més rentable i, sobretot, més legítima, que no és una altra que la segregació d’Espanya i la recuperació integral del país. Dins del marc d’aquestes dades esperançadores, una veu dissonant: la de Duran Lleida, demanant paciència perquè, segons ell, la independència crea divisió. Senyor Duran, amb tots els respectes, els partits polítics no generen divisió? Ser d’un partit polític o d’una determinada tendència política, no provoca un posicionament i, en conseqüència, un enfrontament amb les de signe contrari? El posicionament democràtic no ha de generar divisió, si més no, una divisió insalvable i negativa. Les majories democràtiques han de poder gaudir del seu dret a decidir i fer realitat les seves decisions, els altres, els minoritaris , han d’acceptar-les amb naturalitat dins un marc de respecte i diàleg. Totes les independències generen situacions de crisi. Beneïda crisi.
Més d’un 42% dels catalans votarien demà, si es donés el cas, a favor de la independència. Un 23% ho faria en contra i un 24% s’abstindria. A la vista d’aquests resultats està clar que hi ha marge de millora, però, el que és evident, és que avui, la majoria de catalans, o dit d’una altra manera, el doble de catalans opten per la independència dels que ho fan per mantenir-se lligats a Espanya. És qüestió de temps, i de raons, que els indecisos i/o els abstencionistes prenguin partit per l’opció més justa, més assenyada, més pràctica, més rentable i, sobretot, més legítima, que no és una altra que la segregació d’Espanya i la recuperació integral del país. Dins del marc d’aquestes dades esperançadores, una veu dissonant: la de Duran Lleida, demanant paciència perquè, segons ell, la independència crea divisió. Senyor Duran, amb tots els respectes, els partits polítics no generen divisió? Ser d’un partit polític o d’una determinada tendència política, no provoca un posicionament i, en conseqüència, un enfrontament amb les de signe contrari? El posicionament democràtic no ha de generar divisió, si més no, una divisió insalvable i negativa. Les majories democràtiques han de poder gaudir del seu dret a decidir i fer realitat les seves decisions, els altres, els minoritaris , han d’acceptar-les amb naturalitat dins un marc de respecte i diàleg. Totes les independències generen situacions de crisi. Beneïda crisi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)