No sóc cap gallina

Què és primer, l’ou o la gallina?

Les gallines no volen perquè són gallines? O, ans al contrari, són gallines perquè no volen? El llenguatge ens té acostumats a relacionar la covardia amb les gallines. Així, un individu poruc o poc atrevit davant d’un determinat fet, se’l relaciona automàticament amb una gallina. Fins el punt que la paraula covard arriba a ser sinònim de gallina i viceversa. Però, perquè aquesta analogia? Són realment les gallines covardes? Sent aus com són i, en conseqüència, amb les capacitats que se li pressuposen, han renunciat històrica i voluntàriament a volar? Ho han fet per covardia? Si és així, ja els hi està bé la situació assumida de viure eternament en un corral, condemnades a posar ous, per a la resta dels seus dies, en un galliner brut i pollós.

Trencar la guardiola

Alguna cosa es mou

L’actitud del president del Madrid, Florentino Pérez, és com la d’aquell magnat, home de negocis o polític amb aspiracions que, per desfer-se del seu adversari, rival o enemic, no dubta en contractar un sicari perquè li faci la feina bruta i l’elimini, mentre ell es manté en un segon pla a l’espera del resultat. El preu? No importa. Els mitjans? Tampoc. En la consecució d’aquest objectiu vital, tot s’hi val. El sicari utilitza tots els recursos al seu abast (i també, els que no ho estan) per justificar el generós salari i fer allò pel que ha estat contractat. Passa el temps i el sicari no se’n surt. Malgrat l’enorme quantitat de munició utilitzada no aconsegueix fer diana i l’objectiu se li escapa una i altra vegada. Cada cop més desesperat, el sicari embogeix. Fins el punt que comet greus errors, impropis d’un “eliminador” de la seva talla, i és desemmascarat públicament. En aquest punt hi trobem el dilema: morirà matant el sicari i arrossegarà en la seva caiguda al que l’ha contractat? O, en un atac de pànic, optarà per aprofitar la complicitat de la nit per fer una desaparició houdiniana? Només cal saber si el magnat utilitza el comodí i, cansat de la seva imperícia i incompetència, contracta a un nou sicari perquè acabi amb el sicari. Sigui el que sigui, alguna cosa es mou.

Dos sols esplèndids
Litoral de Barcelona
28.04.11

Perquè?

Perquè el Madrid s’ha posicionat oberta i decididament pel múscul sense cervell en comptes de fer-ho senzillament pel cervell?

Perquè el Madrid es gasta cada any tants diners en jugadors que no parlen el mateix idioma?

Perquè el Madrid ha apostat descaradament per la destrucció del futbol i la seva pròpia imatge?

Perquè el Madrid celebra els empats com si fossin victòries?

Perquè el Madrid ho fia tot a un trepa que només mira pel seu interès personal?

Perquè el Madrid s’ha plegat a un projecte de futur que no té ni present?

Perquè el Madrid s’identifica amb un personatge que fa trampes, intoxica, injuria i falseja la realitat?

Perquè el Madrid ha deixat en mans d’un egòlatra sense escrúpols la seva història centenària?

Perquè el Madrid ha venut el seu patrimoni i el seu prestigi a un encantador de serps, ressentit i amargat?

Perquè el Madrid sempre acaba amb 10 els seus partits contra el Barça i no amb 9 o 8 com realment es mereix?

Perquè el Madrid ha fitxat 7 davanters per jugar aculat sense passar del mig camp?

Perquè el Madrid ha convertit a Pepe en el seu referent, en el seu estendard?

Perquè el Madrid és tan generós que no vol mai la possessió, ni la pilota?

Perquè el Madrid no vol jugar a futbol i s’amaga darrera una gespa cada cop més alta?

Perquè el Madrid ha passat de dir “tacos” a ensenyar-los?

Perquè el Madrid ha passat de ser un equip que trepitjava fort a ser un equip que trepitja els rivals?

Perquè el Madridisme té aquesta necessitat de creure’s un mentider compulsiu, tan desesperats estan?

Perquè en Mourinho s’ha acabat convertint en una patètica parodia de la Mònica Terribas del Polònia?

Perquè em pregunto coses que no m'interessen gens?

Sempre que hi ha llum, hi ha ombra

Encara podria ser pitjor

Però no havíem quedat que si jo deixava l’empresa es garantía la renovació dels avals i amb ells l’estabilitat econòmica i la seva viabilitat? Com pot ser que, només dos mesos després de la meva renúncia, s’hagi arribat a aquesta situació tan incòmoda (per dir-ho d’alguna manera) on els empleats, no ja que cobrin poc, sinó que no cobrin res? Amb l’aval de futur, que representa el vostre projecte i els avals monetaris ben desats al Banc, em pensava que tot estaria resolt i ja no s’haurien de passar més angunies per fer efectius els pagaments mensuals corresponents. Doncs es veu que no. Malgrat l’altruisme del directius (que no cobren), malgrat els baixos sous dels empleats, la retallada en la compra de material i la contenció pressupostaria, res de tot això és suficient per aconseguir equilibrar les balances. El problema és que els recursos s’esgoten i el futur cada cop és més negre. Però alegreu-vos, amb mi a l’empresa, encara seria pitjor, aleshores no tindríeu ni els avals.

Ningú la toca com tu, Pep

Fans de Perogrullo

Perogrullo és un personatge, entre la realitat i la ficció, que va popularitzar Francisco de Quevedo en el seu llibre: los sueños. Un personatge al que se li atribuïa un posat redundant amb afirmacions sobreres que, per certes i sabudes, era del tot innecessari dir-les. “Dos més dos són quatre”, és un clar exemple de perogrullada difícil de rebatre, encara que molts polemistes, i professionals del fum, s’entestin en treure-li punta i buscar una escletxa per on donar-li la volta. “A la mà tancada l’anomenen puny”, en seria una altra igualment irrefutable. Malgrat aquestes perogrullades, aquestes evidencies indiscutibles, aquestes certeses objectives, hi ha qui es fan l’orni i, en un posat de neciesa que els defineix, ens volen convèncer que les rodes són quadrades i la intel•ligència patrimoni dels ximples. Les perogrullades són, per definició, veritats com punys. Una afirmació que sigui susceptible de ser discutida i posada en qüestió no és, també per definició, una perogrullada. A veure si es va tenint clar i els intoxicadors de torn deixen d’alterar una realitat objectivament certa i deutora de perogrullo. Encara que coneixent la naturalesa del personal dubto que responguin de manera intel•ligent. Que es pot esperar d’individus que triguen 90 minuts en veure un programa d’una hora? O, cada cop que disparen a l’aire, fallen?

Dolça Pascua amb dos ous i 8 d'avantatge

El dia de la mona

L’Europa no puja, l’Europa es salva
(de moment)

Tal i com informava La Vanguardia digital en la seva edició d’ahir, la 2ª B del futbol espanyol es troba a la vora del KO tècnic, o dit d’una manera més concloent, a punt del col•lapse. Segons aquesta mateixa font, són ja més de 24 equips els que no poden fer front als seus pagaments, pagaments que afecten principalment als futbolistes en una situació extremadament delicada. La crisi econòmica no ha fet més que agreujar unes economies desestructurades, mal gestionades i amb plantejaments per damunt de les pròpies possibilitats. Els Clubs, tots els Clubs han viscut més pendents de la providència que no pas de la seva capacitat real per a generar ingressos. Amb pocs socis, sense taquillatge, amb la deserció dels esforçats patrocinadors amb els que es comptava i sense el suport municipal, en alguns casos, les economies dels Clubs han tocat fons. A la manca de previsió s’hi ha afegit la imprudència i el que vulgarment es diu: estirar més el braç que la màniga. Encara que la culpa no és tota dels gestors, sinó de la inviabilitat d’un futbol que no interessa pràcticament a ningú i aquesta mateixa indiferència el fa absolutament insostenible i decididament prescindible. Imagineu la situació que ha aconseguit esquivar el CE Europa, ni que sigui momentàniament, al allunyar el suïcidi del play off que l’hagués dut a una situació terminal de difícil retorn. I no és que la Tercera tingui més interès que la 2a B, que no és el cas, sinó perquè és infinitament més econòmica i, en conseqüència, més assumible per a Clubs amb una fràgil solvència.

Radi perfecte

Coeficient intel•lectual

Interessant la publicació d’algunes dades, si més no curioses, sobre el coeficient intel•lectual de certs personatges populars. Sorprèn, a primera vista, que Sharon Stone tingui el mateix coeficient que el que tenia la venerada Marie Curie i , Quentin Tarantino, exactament el mateix que el Nobel Albert Einstein. En un i en altre cas, el mateix talent aplicat de diferent manera i amb diferents resultats. Marie Curie ens va descobrir el poloni, molt abans que ho fes el bo del Toni Soler, per desprès, en el que seria la seva troballa més important, un element al que va anomenar radi pel seu potencial altament radioactiu. Just en aquest punt hi trobem el nexe que ens permet la connexió amb Sharon Stone, un animal cinematogràfic amb un innegable potencial radioactiu que, amb un lleuger (i mític) moviment de cames, ens va descobrir el radi perfecte, la mesura exacta dels nostres instints més bàsics. Dues dones amb el mateix coeficient intel•lectual, però una manera molt diferent de mostrar-lo. Quina és la millor? Això és relatiu, que diria Einstein.

La part fosca

Dos en un

La duplicitat llop i home, instint i intel•ligència, que en Harry usa per fer més entenedor el seu destí, és un simplisme groller, una violació de la veritat al servei d’una explicació plausible, però equivocada, de les contradiccions que aquest home troba en ell mateix i que considera font de tots els seus sofriments. En Harry descobreix , dintre seu, un “home”, és a dir, un món de pensaments, sentiments i cultura, una naturalesa amansida i sublimada. Però hi troba també un “llop”, és a dir, un món fosc d’instints, de salvatgia i crueltat, una naturalesa tosca, no gens sublimada. Malgrat aquesta partició, aparentment tan clara, del seu ésser en dues esferes enfrontades, de tant en tant ha experimentat com s’avenien momentàniament, per un instant de felicitat.

"El llop estepari"
Hermann Hesse

Convivència en el canyissar

Com tu, amb tu

Com un plec de llençol, fràgil i sinuós, esperant l’aventura de l’alba.
Com una geografia plàcida, desplegada entre les hores incertes.
Amb la voluntat de romandre lluminosa desprès de travessar la nit.
Com un port segur, de racons sublims, des d’on veure festejar la tempesta.
Amb la certesa de tenir algunes respostes, davant d’un mar de dubtes.
Amb la timidesa de la pell nua que frega l’infinit i el complau.
Com un vent suau de moviments delicats que acarona el gest primari.
Com l’efecte sense causa, fiant-ho tot a la màgia.
Amb la sort de la distància inexistent i el viure a pocs mil•límetres del paradís.
Amb tu, com tu.

Maneres reals de veure les coses

El Madrid trepitja el futbol i, el seu autocar, la Copa

No cal insistir, ni fer sang aportant un nou comentari, més o menys enginyós, sobre l’anècdota del sinistre total que ha patit la Copa del Rei sota les rodes de l’autocar que la transportava. Tan sols em queda un dubte, esteu segurs que només és una anècdota?

Partit

Núvol i Khedira

Partint de la base que tota obra artística és una obra d’art i que tothom està en condicions, en algun moment de la seva vida, de realitzar una “obra d’art”, qui no té al cap aquell gastat tòpic, davant una tela de Picasso, afirmant: això ho faria un nen de cinc anys! Hauríem de fer una distinció entre els artistes accidentals i els artistes integrals. Mentre els primers depenen única i exclusivament de la coincidència i unes circumstàncies favorables, puntuals i irrepetibles, els artistes integrals (els veritables artistes) són el resultat del seu talent, la seva creativitat i, sobretot, de la seva metodologia. Metodologia que els fa plantejar l’art com un espai d’investigació on el resultat de l’obra acabada no és tan important com el propi procés de creació. L’artista accidental viu d’un llampec aïllat mentre l’artista integral inverteix el seu temps i el seu esforç en crear un marc idoni perquè les obres d’art flueixin de forma natural i continuada. Aquesta, i no una altra, és la diferencia actual entre el Madrid i el Barça. Dues maneres d’entendre el futbol i dues maneres de formular l’art. Els accidentals apostant per l’obra efímera, per la tela puntual que els hi doni el reconeixement instantani i els altres, els integrals, abonant la coherència del seu discurs i la vigència del seu art indiscutible i transcendent. La dualitat occidental que s’enfronta damunt una tela comuna per a evidenciar les seves diferencies. La cultura del mètode que crea les condicions necessàries per assolir resultats de manera natural i continuada enfront la cultura del resultadisme com a única opció possible. Un partit de futbol no és res, només una porta que obre una altra porta. La veritable naturalesa de l’art rau en els artistes que treballen tots els seus ressorts i, malgrat el fracàs puntual, segueixen creant fidels als seus principis.

Espedra un poco, un poquito más, me moriria si te vas

Si no saps

Si no saps el que vols dir, ni com dir-ho, prova de saber el que vols provocar amb el que vols dir, quina reacció esperes o quin sentiment pretens despertar; potser així l’altre et podrà ajudar a tenir la conducta apropiada, la frase exacta o el silenci més revelador. No sempre ens és fàcil expressar el que tenim al cap i no sempre és fàcil bastir una argumentació clara que transmeti amb precisió la veritable naturalesa del nostre pensament. Davant de qualsevol situació ens costa ajustar el discurs a la necessitat, allò que s’ha de dir a allò que finalment es diu. Hauran de passar, en el millor dels casos, instants fugaces o mesos eterns, fins a trobar la paraula justa, la idea precisa que hauríem d’haver utilitzat i que, en el seu moment, ens va ser esquiva. En els casos de bloqueig, fem una volta i diguem-li al nostre interlocutor el que volem d’ell i la reacció que pretenem que tingui amb el discurs que no aconseguim ordenar; fem una pausa i disposem-nos a esperar la resposta.

Que et sembla si t'informo i després tu tries

Sense toros, menys banyes

Si hi ha mesures col•lectives que triguen un cert temps en fer el seu efecte, en poder testar les seves conseqüències i, en definitiva, valorar l’encert de la seva aplicació, n’hi ha dues, preses recentment, que han provocat uns efectes immediats i una ràpida resposta a ulls de tothom. Una d’aquestes mesures a la que em refereixo, és la de no fumar als bars i restaurants. No han calgut gaires dies per certificar els seus espectaculars i saludables efectes. Ara es pot anar a sopar o a prendre un cafè sense tornar a casa amb els pulmons d’un miner i la roba amb un tuf a tabac com si es tractes d’un cul de cendrer. En un tres i no res ha millorat espectacularment la qualitat de l’aire que respirem i, en conseqüència, la nostra qualitat de vida. L’altra mesura que ha tingut una incidència immediata i, alhora força gratificant, ha estat la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Si bé és cert que la llei encara no ha entrat en vigor, els seus efectes ja es comencen a gaudir. Veieu sinó, les declaracions de Sánchez Dragó al respecte: 'No m'agrada anar a una regió d'Espanya en què han prohibit els toros i tanquen llibreries acusant-les de nazis' Amb aquestes paraules el senyor Dragó ha declinat la invitació de venir a Barcelona per Sant Jordi. Si amb la prohibició de fumar hem aconseguit millorar la qualitat de l’aire, què dir de la millora intel•lectual que hem aconseguit estalviant-nos la visita del senyor Sánchez Dragó. El tabac empastifa la roba deixant en ella una olor penetrant i força desagradable, mentre el senyor Dragó, i la seva podridura, empastifa els cervells amb una imbecil•litat que no marxa ni amb sosa càustica. Benvingudes les mesures que ens han de reportar aquestes fantàstiques millores.

Abominable concentració
Sachsenhausen

Tinc els collons que m’exploten

El govern espanyol, l’abusiu govern espanyol, té la barra de, a banda d’imposar-nos retallades socials, exigir-nos que augmentem els impostos. És a dir, que paguem més per poder viure en un país que ja paga més que ningú i en canvi no se li retorna la part que per llei i justícia li pertoca. Amb l’augment d’impostos, impostos que acabarem pagant a l’Estat espanyol, ens farem cada vegada més pobres i menys competitius, alhora que taparem tots els forats negres, les males gestions i les infraestructures faraòniques d’altres comunitats incompetents i tot, en nom de la solidaritat i el compromís d’Estat. Ja va sent hora que s’imposi la racionalitat i, perquè no, una mica del: fins aquí hem arribat, per plantejar mesures excepcionals davant d’un Estat, que només entén la reciprocitat en una sola direcció. Ja n’hi ha prou de ser el cornut i pagar el veure d’una Espanya excessivament assedegada i amb marcats tics de bandolerisme intolerable. Catalunya no encaixa històricament ni socialment en una Espanya uniformadora i exclusivista, però tampoc encaixa econòmicament en un estat que viu de l’explotació permanent i la presa de pèl orgànica.

Poema rodó