Escampar la boira
dimarts, 5 d’abril del 2011
Ningú ha ficat mà a la caixa
Voldria aclarir una afirmació que ha generat una certa controvèrsia i que no es correspon al veritable esperit de la lletra. Quan dic que la caixa de l’Europa està buida, no vull dir, de cap manera, que aquesta situació sigui producte d’una mala gestió i, encara menys, que algú, com vulgarment es diu, hagi ficat mà a la caixa. Senzillament es descriu un fet objectiu i, lamentablement, indiscutible. La situació econòmica de l’Europa no és un fet puntual, sinó una patologia endèmica perfectament encadellada amb la seva realitat. L’Europa és el que és i les seves especials circumstàncies. Inserit en un entorn voluntariós però força precari, i sense ajudes de l’Administració (al marge de la gespa del Nou Sardenya, que no és poc), sobreviu gràcies a l’enorme encert de la implantació del seu Futbol base i la seva reputada Escola, que fan possible una presència al límit de la heroïcitat. Molt de mèrit té, per a un Club amb tan poca massa social, que segueixi mantenint un testimoniatge de tossuda persistència. Donada aquesta fràgil realitat, és tan transcendent consolidar els guanys, per petits que siguin, i no cometre errades d’envergadura que facin molt difícil el retorn. La caixa buida, atenent la conjuntura actual, no ha de ser un greu problema si s’és conscient de la pròpia realitat i fins on es pot arribar sense hipotecar el futur més immediat. Poder pagar els deutes i quedar-se a zero és assumible, no poder pagar els deutes, és la ruïna i aplanar el camí cap a la desaparició.
Voldria aclarir una afirmació que ha generat una certa controvèrsia i que no es correspon al veritable esperit de la lletra. Quan dic que la caixa de l’Europa està buida, no vull dir, de cap manera, que aquesta situació sigui producte d’una mala gestió i, encara menys, que algú, com vulgarment es diu, hagi ficat mà a la caixa. Senzillament es descriu un fet objectiu i, lamentablement, indiscutible. La situació econòmica de l’Europa no és un fet puntual, sinó una patologia endèmica perfectament encadellada amb la seva realitat. L’Europa és el que és i les seves especials circumstàncies. Inserit en un entorn voluntariós però força precari, i sense ajudes de l’Administració (al marge de la gespa del Nou Sardenya, que no és poc), sobreviu gràcies a l’enorme encert de la implantació del seu Futbol base i la seva reputada Escola, que fan possible una presència al límit de la heroïcitat. Molt de mèrit té, per a un Club amb tan poca massa social, que segueixi mantenint un testimoniatge de tossuda persistència. Donada aquesta fràgil realitat, és tan transcendent consolidar els guanys, per petits que siguin, i no cometre errades d’envergadura que facin molt difícil el retorn. La caixa buida, atenent la conjuntura actual, no ha de ser un greu problema si s’és conscient de la pròpia realitat i fins on es pot arribar sense hipotecar el futur més immediat. Poder pagar els deutes i quedar-se a zero és assumible, no poder pagar els deutes, és la ruïna i aplanar el camí cap a la desaparició.
dilluns, 4 d’abril del 2011
Com ha de ser
Sembla que, finalment, s’hagi entrat en raó i algú ha posat seny per rebaixar l’eufòria i cenyir-se a la realitat, per dura que aquesta sigui. Una de les poques opcions perquè l’Europa pugui jugar a 2ª. B passa, independentment de generar ingressos que ara no hi són, per formar una plantilla amb 15 o 16 jugadors fets a la casa. Jugadors que vulguin jugar més per un sentiment de pertinença i amor a uns colors, que no pas únicament per diners. Una plantilla amb mercenaris, amb gent no feta a les categories inferiors, és insostenible i un projecte abocat al fracàs. Caldrà doncs, abans de plantejar l’assoliment de la nova categoria, formar jugadors amb les capacitats tècniques i les condicions de compromís innegociables per poder militar a la 2a. B, per desprès, però no menys important, aconseguir el finançament per intentar el salt de categoria amb el mínim de garanties exigibles i necessàries. Fer jugadors solvents per poder disputar la 2a. B no és una tasca fàcil, però encara és més difícil que aquests mateixos jugadors es sentin tan identificats amb el Club que siguin capaços de renunciar a compensacions econòmiques per tenir el privilegi de defensar el Club de la seva vida. Per aconseguir aquesta identificació, el Club ha d’invertir en aspectes en el que actual i històricament és deficitari. Cuidar les persones i guanyar-les per a la causa d’una idea col•lectiva és un objectiu que l’Europa s’hauria de marcar com a prioritari si vol anar una mica més enllà d’on ara es troba. El desafecte, la indiferència, la manca de suport, comunió i comunicació entre els gestors del Club i els seus afillats no és la millor manera d’aconseguir una nova realitat, molt lluny de l’actual.
Sembla que, finalment, s’hagi entrat en raó i algú ha posat seny per rebaixar l’eufòria i cenyir-se a la realitat, per dura que aquesta sigui. Una de les poques opcions perquè l’Europa pugui jugar a 2ª. B passa, independentment de generar ingressos que ara no hi són, per formar una plantilla amb 15 o 16 jugadors fets a la casa. Jugadors que vulguin jugar més per un sentiment de pertinença i amor a uns colors, que no pas únicament per diners. Una plantilla amb mercenaris, amb gent no feta a les categories inferiors, és insostenible i un projecte abocat al fracàs. Caldrà doncs, abans de plantejar l’assoliment de la nova categoria, formar jugadors amb les capacitats tècniques i les condicions de compromís innegociables per poder militar a la 2a. B, per desprès, però no menys important, aconseguir el finançament per intentar el salt de categoria amb el mínim de garanties exigibles i necessàries. Fer jugadors solvents per poder disputar la 2a. B no és una tasca fàcil, però encara és més difícil que aquests mateixos jugadors es sentin tan identificats amb el Club que siguin capaços de renunciar a compensacions econòmiques per tenir el privilegi de defensar el Club de la seva vida. Per aconseguir aquesta identificació, el Club ha d’invertir en aspectes en el que actual i històricament és deficitari. Cuidar les persones i guanyar-les per a la causa d’una idea col•lectiva és un objectiu que l’Europa s’hauria de marcar com a prioritari si vol anar una mica més enllà d’on ara es troba. El desafecte, la indiferència, la manca de suport, comunió i comunicació entre els gestors del Club i els seus afillats no és la millor manera d’aconseguir una nova realitat, molt lluny de l’actual.
diumenge, 3 d’abril del 2011
Els curiosos efectes òptics dels diaris esportius de Madrid
Mira fixament les dues línies ... ¿creus que són rectes paral•leles?
Encara que no ho semblin, són rectes i totalment paral•leles. El que passa és que ens enganya la vista, les fines línies del fons que surten del cercle negre provoquen una il•lusió fent semblar que les dues línies més gruixudes es separen per la part central.
Encara que no ho semblin, són rectes i totalment paral•leles. El que passa és que ens enganya la vista, les fines línies del fons que surten del cercle negre provoquen una il•lusió fent semblar que les dues línies més gruixudes es separen per la part central.
Un somni i una realitat
Quan i qui li dirà al senyor Dolera* que ja ni ha prou. Que no cal tensar tant la corda i que ja ha demostrat amb escreix la seva vàlua. Que ja no hi ha ningú que dubti d’ell i, per tant, ja es pot relaxar. La cosa ha estat bé, molt bé, mentre no es corria el risc de trobar-se en els llocs que donen accés al play off i menys, trobar-se en aquests llocs a aquestes alçades de la temporada, quan les probabilitats de disputar-lo augmenten perillosament. Algú li hauria de dir al senyor Dolera, encara que costi, que l’Europa no es pot permetre el luxe (o el suïcidi) de pujar a 2a. B, ni tan sols d’intentar-ho. Algú sap el que val disputar un play off? Algú sap com està la caixa del Club i la possibilitat de fer front a una despesa no prevista i no pressupostada? Algú sap d’on treure els diners que aquesta aventura costa? El secret per a una bona salut és menjar racionalment i en la mesura de les teves possibilitats i necessitats. Estirar més el braç que la màniga, a banda de ser un tòpic, és un senyal evident de conducta temerària. Somiar és gratis, cert, però els play off i la segona B, no. Totes les fonts d’ingressos (típiques i atípiques) estan esgotades, la caixa buida i als socis (els pares del futbol base no compten) no se’l s’hi pot demanar els diners que no tenen. El repte de l’Europa ha de ser poder pagar amb puntualitat les nòmines i millorar la quantitat i qualitat dels recursos interns per no perdre prestigi i fer fallida. Tant de bo que algú hi posi seny i no hipotequi el Club i el seu difícil futur. Només heu de mirar els exemples del voltant i com van creixent cada any. Això o que vingui el Gaspart de torn i l’Europa acabi sent com el Sant Andreu (és una opció).
*Pedro Dolera, entrenador del 1er. equip del CE Europa
Quan i qui li dirà al senyor Dolera* que ja ni ha prou. Que no cal tensar tant la corda i que ja ha demostrat amb escreix la seva vàlua. Que ja no hi ha ningú que dubti d’ell i, per tant, ja es pot relaxar. La cosa ha estat bé, molt bé, mentre no es corria el risc de trobar-se en els llocs que donen accés al play off i menys, trobar-se en aquests llocs a aquestes alçades de la temporada, quan les probabilitats de disputar-lo augmenten perillosament. Algú li hauria de dir al senyor Dolera, encara que costi, que l’Europa no es pot permetre el luxe (o el suïcidi) de pujar a 2a. B, ni tan sols d’intentar-ho. Algú sap el que val disputar un play off? Algú sap com està la caixa del Club i la possibilitat de fer front a una despesa no prevista i no pressupostada? Algú sap d’on treure els diners que aquesta aventura costa? El secret per a una bona salut és menjar racionalment i en la mesura de les teves possibilitats i necessitats. Estirar més el braç que la màniga, a banda de ser un tòpic, és un senyal evident de conducta temerària. Somiar és gratis, cert, però els play off i la segona B, no. Totes les fonts d’ingressos (típiques i atípiques) estan esgotades, la caixa buida i als socis (els pares del futbol base no compten) no se’l s’hi pot demanar els diners que no tenen. El repte de l’Europa ha de ser poder pagar amb puntualitat les nòmines i millorar la quantitat i qualitat dels recursos interns per no perdre prestigi i fer fallida. Tant de bo que algú hi posi seny i no hipotequi el Club i el seu difícil futur. Només heu de mirar els exemples del voltant i com van creixent cada any. Això o que vingui el Gaspart de torn i l’Europa acabi sent com el Sant Andreu (és una opció).
*Pedro Dolera, entrenador del 1er. equip del CE Europa
Apreciado Mou
Apreciado Mou, espero que al recibo de la presente estés bien. Yo, gracias a Dios, voy tirando. Apreciado Mou, me acabo de enterar por la prensa que has tenido un pequeño tropiezo con el que no contabas. Apreciado Mou, no he visto el partido, pero seguro que ha sido por culpa del árbitro, o de las lesiones, o del horario, o de la conjunción astral, otra cosa no se entendería. Apreciado Mou, no descarto que hayas perdido a propósito para quitarle al Barça el honor de ser el primer equipo que te derrotara como local en los últimos 10 años. Puestos a perder mejor que sea con un modesto, modestísimo Sporting. Apreciado Mou, no te preocupes, que los medios de Madrid te apoyaran sin reservas y te darán toda la cobertura que necesites. Apreciado Mou, seguro que tu presidente te va a mostrar su adhesión inquebrantable, solo tienes que ver el apoyo que le dio a Pellegrini. Apreciado Mou, no quiero robarte más tiempo, pero acabo de escuchar a Guardiola en rueda de prensa diciendo que un equipo grande no tiene derecho a quejarse, habrase visto tamaña desfachatez. Apreciado Mou, supongo que te habrán contado que el Barça en Villareal ha jugado sin Messi de salida y con 3 juveniles. ¡Qué insolencia! Apreciado Mou, espero que te conserves bien durante mucho tiempo y puedas seguir embaucando a esa gente de Madrid con tus dotes de encantador de serpientes. Por cierto, has saludado a Preciado?
Apreciado Mou, espero que al recibo de la presente estés bien. Yo, gracias a Dios, voy tirando. Apreciado Mou, me acabo de enterar por la prensa que has tenido un pequeño tropiezo con el que no contabas. Apreciado Mou, no he visto el partido, pero seguro que ha sido por culpa del árbitro, o de las lesiones, o del horario, o de la conjunción astral, otra cosa no se entendería. Apreciado Mou, no descarto que hayas perdido a propósito para quitarle al Barça el honor de ser el primer equipo que te derrotara como local en los últimos 10 años. Puestos a perder mejor que sea con un modesto, modestísimo Sporting. Apreciado Mou, no te preocupes, que los medios de Madrid te apoyaran sin reservas y te darán toda la cobertura que necesites. Apreciado Mou, seguro que tu presidente te va a mostrar su adhesión inquebrantable, solo tienes que ver el apoyo que le dio a Pellegrini. Apreciado Mou, no quiero robarte más tiempo, pero acabo de escuchar a Guardiola en rueda de prensa diciendo que un equipo grande no tiene derecho a quejarse, habrase visto tamaña desfachatez. Apreciado Mou, supongo que te habrán contado que el Barça en Villareal ha jugado sin Messi de salida y con 3 juveniles. ¡Qué insolencia! Apreciado Mou, espero que te conserves bien durante mucho tiempo y puedas seguir embaucando a esa gente de Madrid con tus dotes de encantador de serpientes. Por cierto, has saludado a Preciado?
dissabte, 2 d’abril del 2011
Avellana torrada
Europa A 3 – Reus 0
Lliga Nacional Juvenil
No hi ha res definitiu, ni res fet, però la claredat de la victòria, tant en el marcador com en la diferencia de joc, és una immillorable injecció de moral per encarar el tram final de la temporada. El partit ha estat pràcticament un monòleg de l’Europa amb un joc, per moments espectacular, que ha desactivat al Reus des de els minuts inicials. Amb un domini total de la pilota i un control abassegador, l’Europa ha fet el que ha volgut amb el Reus i no l’ha deixat entrar en cap moment en el partit, fins el punt, que ha acabat trasbalsat i oferint una imatge que no es correspon al lloc que ocupa a la taula. Els nervis s’han apoderat d’un equip desconegut que ha tornat a casa amb la sensació de no haver-se enterat de res i com si un camió els hagués passat per damunt. L’Europa, per contra, ha fet un dels millors partits, com a local, de la temporada, amb una autoritat insultant que ha deixat sense resposta a un equip amb serioses aspiracions a pujar de categoria. Un pas de gegant, i no només pel resultat sinó per la manera tan brillant d’aconseguir-ho, que s’haurà de confirmar la propera setmana si es vol fer realitat el millor dels escenaris possible.
Europa A 3 – Reus 0
Lliga Nacional Juvenil
No hi ha res definitiu, ni res fet, però la claredat de la victòria, tant en el marcador com en la diferencia de joc, és una immillorable injecció de moral per encarar el tram final de la temporada. El partit ha estat pràcticament un monòleg de l’Europa amb un joc, per moments espectacular, que ha desactivat al Reus des de els minuts inicials. Amb un domini total de la pilota i un control abassegador, l’Europa ha fet el que ha volgut amb el Reus i no l’ha deixat entrar en cap moment en el partit, fins el punt, que ha acabat trasbalsat i oferint una imatge que no es correspon al lloc que ocupa a la taula. Els nervis s’han apoderat d’un equip desconegut que ha tornat a casa amb la sensació de no haver-se enterat de res i com si un camió els hagués passat per damunt. L’Europa, per contra, ha fet un dels millors partits, com a local, de la temporada, amb una autoritat insultant que ha deixat sense resposta a un equip amb serioses aspiracions a pujar de categoria. Un pas de gegant, i no només pel resultat sinó per la manera tan brillant d’aconseguir-ho, que s’haurà de confirmar la propera setmana si es vol fer realitat el millor dels escenaris possible.
Que se’n vagin a la porra
S’ha equivocat Sandro Rosell? Ha estat un error la seva predicció (porra) del Barça-Madrid a la final de Copa? Ens hi posem com ens hi posem, no ho podrem saber fins desprès del partit. No cal engegar debats estèrils ni entrar en discussions que no porten enlloc. Una porra, només és una porra i no un saberut tractat de semiòtica sobre el que es poden fer infinitat d’interpretacions. Una porra és un joc, més o menys innocent, i del tot inofensiu per distreure el personal i fer passar més àgilment les hores (o dies) prèvies a un esdeveniment esportiu. En el cas del senyor Rosell, a aquesta juguesca, se li ha afegit el lloable propòsit de recaptar aliments per als més necessitats i no cal donar-li més voltes. Només aquells mitjans rapinyaires, als que anomeno carinyosament: “tiovivo”, per la seva malaltissa obsessió en donar voltes constantment sobre el mateix eix, fins al punt d’acabar marejant al personal i dur-lo, sense remissió, al vòmit final, només aquests persistiran i persistiran en buscar significats que justifiquin la seva necrosi mental. La porra, en aquest cas, és un altre pretext per seguir disparant en la mateixa direcció i donar sortida a una neurosi radioactiva, terminal i contagiosa.
S’ha equivocat Sandro Rosell? Ha estat un error la seva predicció (porra) del Barça-Madrid a la final de Copa? Ens hi posem com ens hi posem, no ho podrem saber fins desprès del partit. No cal engegar debats estèrils ni entrar en discussions que no porten enlloc. Una porra, només és una porra i no un saberut tractat de semiòtica sobre el que es poden fer infinitat d’interpretacions. Una porra és un joc, més o menys innocent, i del tot inofensiu per distreure el personal i fer passar més àgilment les hores (o dies) prèvies a un esdeveniment esportiu. En el cas del senyor Rosell, a aquesta juguesca, se li ha afegit el lloable propòsit de recaptar aliments per als més necessitats i no cal donar-li més voltes. Només aquells mitjans rapinyaires, als que anomeno carinyosament: “tiovivo”, per la seva malaltissa obsessió en donar voltes constantment sobre el mateix eix, fins al punt d’acabar marejant al personal i dur-lo, sense remissió, al vòmit final, només aquests persistiran i persistiran en buscar significats que justifiquin la seva necrosi mental. La porra, en aquest cas, és un altre pretext per seguir disparant en la mateixa direcció i donar sortida a una neurosi radioactiva, terminal i contagiosa.
divendres, 1 d’abril del 2011
Els petards del CE Europa
La Federació Catalana de Futbol ha multat al CE Europa amb 170 euros pel llançament d’un petard en el seu últim partit com a local. La sanció ha estat rebuda amb indignació pel club gracienc, que ha presentat el corresponent recurs amb el desig que la seva petició sigui atesa. La noticia no destaca precisament per la seva excepcionalitat, però si que m’ha sorprès perquè, digueu-me innocent, em pensava que el CE Europa ja s’havia desfet de tots els petards, que havia fet net, que els havia llençat tots i ja no li en quedava cap. Resulta que no era així. Al CE Europa, i no és un fet nou, sempre li ha costat diners, i molts, desfer-se dels petards. La seva relació, el seu ús i el seu final, sempre ha estat difícil i tempestuós. De totes maneres, i a la vista del modest import de la multa, el CE Europa es pot donar per satisfet si el comparem amb les enormes quantitats que han costat la gestió, el manteniment i llançament dels anteriors petards. Petards que han representat un autèntic forat negre en la malmesa i fràgil economia del Club. Espero, sincerament, que aquest hagi estat l’últim petard al CE Europa i , aquesta, la darrera sagnia monetària que li costa.
La Federació Catalana de Futbol ha multat al CE Europa amb 170 euros pel llançament d’un petard en el seu últim partit com a local. La sanció ha estat rebuda amb indignació pel club gracienc, que ha presentat el corresponent recurs amb el desig que la seva petició sigui atesa. La noticia no destaca precisament per la seva excepcionalitat, però si que m’ha sorprès perquè, digueu-me innocent, em pensava que el CE Europa ja s’havia desfet de tots els petards, que havia fet net, que els havia llençat tots i ja no li en quedava cap. Resulta que no era així. Al CE Europa, i no és un fet nou, sempre li ha costat diners, i molts, desfer-se dels petards. La seva relació, el seu ús i el seu final, sempre ha estat difícil i tempestuós. De totes maneres, i a la vista del modest import de la multa, el CE Europa es pot donar per satisfet si el comparem amb les enormes quantitats que han costat la gestió, el manteniment i llançament dels anteriors petards. Petards que han representat un autèntic forat negre en la malmesa i fràgil economia del Club. Espero, sincerament, que aquest hagi estat l’últim petard al CE Europa i , aquesta, la darrera sagnia monetària que li costa.
dijous, 31 de març del 2011
No utilitzeu en cas d’incendi
“El català s’ha de promocionar com a ascensor social, però no des de l’obligació”
Hassan (gastant) Saliba
Secretari d’immigració de CCOO
Bé pel senyor Gastant, perdó Hassan, les coses clares. On s’ha vist que l’ idioma propi d’un país sigui obligatori. Quin país mitjanament avançat, i ja no parlo dels capdavanters, obliga als seus habitants a conèixer la seva llengua? Faltaria més! Cap país, ni cap Govern estan autoritzats a forçar l’aprenentatge de la llengua pròpia del país i, molt menys, exigir-ne l’ús. Tots els ciutadans són lliures de viure en la llengua que vulguin i triïn, sense la intervenció de l’Administració. Catalunya no pot ni ha de ser una excepció. Els seus habitants i els seus residents no han de ser menys que els seus homòlegs d’altres països civilitzats en els que no s’exigeix el coneixement de la llengua pròpia del país. Si a França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Espanya,...països del nostre entorn i amb un pes específic cultural important, es pot viure perfectament sense el coneixement del seu idioma, perquè Catalunya hauria de ser diferent? El català, com be diu l’amic Saliba, s’hauria de limitar a ser un ascensor, com ho és el francès a França, l’anglès a Anglaterra, l’espanyol a Espanya. I qui no ho vulgui entendre, que tragui saliva. Clar com l’aigua.
“El català s’ha de promocionar com a ascensor social, però no des de l’obligació”
Hassan (gastant) Saliba
Secretari d’immigració de CCOO
Bé pel senyor Gastant, perdó Hassan, les coses clares. On s’ha vist que l’ idioma propi d’un país sigui obligatori. Quin país mitjanament avançat, i ja no parlo dels capdavanters, obliga als seus habitants a conèixer la seva llengua? Faltaria més! Cap país, ni cap Govern estan autoritzats a forçar l’aprenentatge de la llengua pròpia del país i, molt menys, exigir-ne l’ús. Tots els ciutadans són lliures de viure en la llengua que vulguin i triïn, sense la intervenció de l’Administració. Catalunya no pot ni ha de ser una excepció. Els seus habitants i els seus residents no han de ser menys que els seus homòlegs d’altres països civilitzats en els que no s’exigeix el coneixement de la llengua pròpia del país. Si a França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Espanya,...països del nostre entorn i amb un pes específic cultural important, es pot viure perfectament sense el coneixement del seu idioma, perquè Catalunya hauria de ser diferent? El català, com be diu l’amic Saliba, s’hauria de limitar a ser un ascensor, com ho és el francès a França, l’anglès a Anglaterra, l’espanyol a Espanya. I qui no ho vulgui entendre, que tragui saliva. Clar com l’aigua.
Petits crims conjugalsEl matrimoni afegeix dos dimensions que no tenen les relacions breus: l’absència de la il•lusió i el sofriment.
Absència d’il•lusions? Durant sis mesos o dos anys, podem seguir ignorant a l’altre, embellint-lo, minimitzant els seus errors, la incompatibilitat de caràcters; més enllà la realitat s’imposa, l’amor es torna lúcid.
El sofriment? Mentre tot és plaer, hi ha l’exaltació en els primers moments d’un flirteig –quan s’està més enamorat de l’amor que de la persona estimada- intervenen després els altres sentiments. Els arranjaments i compromisos que exigeix la vida en comú obren el camp a altres derrotes i dols. Per alguns individus, la gelosia creix al mateix temps que l’afecte, per altres les absències resulten més doloroses, i, sobretot, l’harmonia de la parella crea un nou sentiment: la por a l’abandonament i l’obsessió per a la solitud.
E-E Schmitt
dimecres, 30 de març del 2011
He vist un directiu!
Ens hem de felicitar, tots plegats, d’un fet poc habitual que s’ha produït aquest passat cap de setmana i que ens ha de reconciliar amb una manera de fer que estranyàvem i enyoràvem. El fet en qüestió: la presència institucional d’un directiu del Club en alguns partits del futbol base. La tria ha estat prou encertada: Juvenil A (com a visitant a Cornellà), Cadet A (a casa amb el Manresa), Infantil A ( en un partit transcendent), Juvenil D (en un partit decisiu),...però més enllà de l’encert en la tria, cal destacar l’encert de la iniciativa.
Vull creure que aquesta mesura correspon a un interès real pels afers dels diferents equips de futbol base, a una nova política engegada des del convenciment i la complicitat cap a un segment del Club que mereix molta més atenció de la que darrerament se li dispensa, i no pas a una reacció impulsiva i estacional provocada pels meus laments al respecte. Em nego a atribuir-me tanta responsabilitat. Vull creure que les decisions que es prenen des de la direcció del Club tenen més calat, base, fonaments i recorregut del que, des de fora, sembla i se li atribueix. Molt important el fons que inspira el discurs, però molt important també, les formes que s’adopten per exemplificar allò que es vol transmetre. Sense sintonia no hi ha entesa, ni confiança. Sense confiança no hi ha convivència i els interessos es dispersen, s’individualitzen i allunyen.
Endegat el camí a seguir, ara només cal persistir i que els màxims responsables de La Fundació es donin a conèixer als seus afillats i que, de tant en tant, només de tant en tant, es donin una volta per veure algun equip dels que els hi donen nom i càrrecs. El futbol base de l’Europa és molt important, oi? El futbol base de l’Europa és una de les seves raons de ser, oi? El futbol base de l’Europa no és una fàbrica de fer diners per tapar forats i mantenir el primer equip, oi? L’Àliga no és una deixalleria, oi? No cal que m’envieu les respostes.
Ens hem de felicitar, tots plegats, d’un fet poc habitual que s’ha produït aquest passat cap de setmana i que ens ha de reconciliar amb una manera de fer que estranyàvem i enyoràvem. El fet en qüestió: la presència institucional d’un directiu del Club en alguns partits del futbol base. La tria ha estat prou encertada: Juvenil A (com a visitant a Cornellà), Cadet A (a casa amb el Manresa), Infantil A ( en un partit transcendent), Juvenil D (en un partit decisiu),...però més enllà de l’encert en la tria, cal destacar l’encert de la iniciativa.
Vull creure que aquesta mesura correspon a un interès real pels afers dels diferents equips de futbol base, a una nova política engegada des del convenciment i la complicitat cap a un segment del Club que mereix molta més atenció de la que darrerament se li dispensa, i no pas a una reacció impulsiva i estacional provocada pels meus laments al respecte. Em nego a atribuir-me tanta responsabilitat. Vull creure que les decisions que es prenen des de la direcció del Club tenen més calat, base, fonaments i recorregut del que, des de fora, sembla i se li atribueix. Molt important el fons que inspira el discurs, però molt important també, les formes que s’adopten per exemplificar allò que es vol transmetre. Sense sintonia no hi ha entesa, ni confiança. Sense confiança no hi ha convivència i els interessos es dispersen, s’individualitzen i allunyen.
Endegat el camí a seguir, ara només cal persistir i que els màxims responsables de La Fundació es donin a conèixer als seus afillats i que, de tant en tant, només de tant en tant, es donin una volta per veure algun equip dels que els hi donen nom i càrrecs. El futbol base de l’Europa és molt important, oi? El futbol base de l’Europa és una de les seves raons de ser, oi? El futbol base de l’Europa no és una fàbrica de fer diners per tapar forats i mantenir el primer equip, oi? L’Àliga no és una deixalleria, oi? No cal que m’envieu les respostes.
dimarts, 29 de març del 2011
Mari ano
Posem com exemple, triat a l’atzar, a Mariano, un militant conservador d’un partit conservador espanyol. Fixem-nos en la seva actitud davant el sexe. Passant de puntetes sobre el que és obvi: la monogàmia oficial, aturem-nos un moment en el vessant relacional. Mariano no entén una relació de parella, de parella sexual és clar, sinó és amb femelles, perdó, amb femella (singular) com a única possible, orgànica, natural i cristiana. Tot el que s’allunyi d’aquest model és una aberració, producte d’un comportament malaltís i abominable. Per al bo d’en Mariano l’única parella sexual possible és la d’un home i una dona amb totes les seves diferències físiques, morfològiques i mentals. La parella mixta és l’única fórmula que garanteix el designi diví de la supervivència de l’espècie. Tot el que no vagi per aquest camí és anar contra natura i els que gosin desviar-se, cremaran a l’ infern per a la resta de l’eternitat. Perquè? em pregunto aleshores, com no és possible traslladar aquesta actitud davant la relació de parella, on prima la diferència i es defensa com a complementaria, a altres àmbits del quefer quotidià? Perquè en Mariano es nega a relacionar-se amb altres llengües que no siguin la seva? Perquè, no només les nega, sinó que hi posa tots els mitjans al seu abast per anorrear-les? Perquè combat aferrissadament contra cultures que no li són pròpies i, en conseqüència, són diferents? Perquè en Mariano entén que se n’ha d’anar al llit amb una persona de l’altre gènere per tenir una relació sexual “normal” i en canvi, en l’àmbit de la llengua es comporta com un homosexual amb l’únic desig de donar pel cul? Esquizofrènia o una sexualitat mal resolta? Veurem, finalment, qui acaba cremant a l’ infern.
Posem com exemple, triat a l’atzar, a Mariano, un militant conservador d’un partit conservador espanyol. Fixem-nos en la seva actitud davant el sexe. Passant de puntetes sobre el que és obvi: la monogàmia oficial, aturem-nos un moment en el vessant relacional. Mariano no entén una relació de parella, de parella sexual és clar, sinó és amb femelles, perdó, amb femella (singular) com a única possible, orgànica, natural i cristiana. Tot el que s’allunyi d’aquest model és una aberració, producte d’un comportament malaltís i abominable. Per al bo d’en Mariano l’única parella sexual possible és la d’un home i una dona amb totes les seves diferències físiques, morfològiques i mentals. La parella mixta és l’única fórmula que garanteix el designi diví de la supervivència de l’espècie. Tot el que no vagi per aquest camí és anar contra natura i els que gosin desviar-se, cremaran a l’ infern per a la resta de l’eternitat. Perquè? em pregunto aleshores, com no és possible traslladar aquesta actitud davant la relació de parella, on prima la diferència i es defensa com a complementaria, a altres àmbits del quefer quotidià? Perquè en Mariano es nega a relacionar-se amb altres llengües que no siguin la seva? Perquè, no només les nega, sinó que hi posa tots els mitjans al seu abast per anorrear-les? Perquè combat aferrissadament contra cultures que no li són pròpies i, en conseqüència, són diferents? Perquè en Mariano entén que se n’ha d’anar al llit amb una persona de l’altre gènere per tenir una relació sexual “normal” i en canvi, en l’àmbit de la llengua es comporta com un homosexual amb l’únic desig de donar pel cul? Esquizofrènia o una sexualitat mal resolta? Veurem, finalment, qui acaba cremant a l’ infern.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)