Ninots
dissabte, 26 de març del 2011
Dr. Jeckyll i Mr. Hyde
Ahir Espanya, millor dit, la selecció espanyola de futbol, va guanyar el seu partit contra la República Txeca. Ho va fer, una vegada més, amb una aportació decisiva dels jugadors del Barça, és a dir, d’uns jugadors sota sospita de dopatge. Ves com són les coses, ahir ningú se’n va recordar. Cap comentari, cap referència, cap al•lusió. Ahir el color de la camiseta d’aquests mateixos jugadors era diferent i el que defensaven no tenia res a veure amb el que defensen habitualment. Espanya no es toca ni s’embruta. El dòping és un afer local i només actua, curiosament, quan els jugadors vesteixen els colors del Barça. Prou pena té l’Espanya racial d’haver de transigir amb una realitat que no els hi és gens satisfactòria, amb jugadors “enemics” com a referents, com per haver d’afegir sospites de dopatge als seus darrers èxits internacionals. Espanya guanya amb uns jugadors modèlics, tot el demés és culpa de Mr. Hyde.
Ahir Espanya, millor dit, la selecció espanyola de futbol, va guanyar el seu partit contra la República Txeca. Ho va fer, una vegada més, amb una aportació decisiva dels jugadors del Barça, és a dir, d’uns jugadors sota sospita de dopatge. Ves com són les coses, ahir ningú se’n va recordar. Cap comentari, cap referència, cap al•lusió. Ahir el color de la camiseta d’aquests mateixos jugadors era diferent i el que defensaven no tenia res a veure amb el que defensen habitualment. Espanya no es toca ni s’embruta. El dòping és un afer local i només actua, curiosament, quan els jugadors vesteixen els colors del Barça. Prou pena té l’Espanya racial d’haver de transigir amb una realitat que no els hi és gens satisfactòria, amb jugadors “enemics” com a referents, com per haver d’afegir sospites de dopatge als seus darrers èxits internacionals. Espanya guanya amb uns jugadors modèlics, tot el demés és culpa de Mr. Hyde.
El tramvia blau
Europa D 3 – Poble Sec 0
Lliga Segona Divisió Juvenil, grup 17
Allà per on passa el tramvia blau hi ha un equip que se li assembla i se li assembla molt. Com ell, no fa soroll i assoleix els objectius. No se’n surt de la via i no contamina. Utilitza energia neta i és respectuós amb el medi ambient. Està perfectament integrat a l’entorn fins a ser una part imprescindible del seu paisatge. És efectiu i tremendament útil. No té contraindicacions remarcables ni contradiccions conegudes. S’adapta als desnivells i fa bon ús de la seva mecànica. No li espanten els reptes i funciona bé en mig de la pluja. Té una sòlida carcassa i una ventilació excel•lent. Uns frens a prova de pendents i una acceleració fiable. Seients espartans per cobrir l’expedient i no acomodar-se. Un horari ordenat i un camí ben traçat. I aquest tramvia blau, perdó, aquest equip que s’assembla al tramvia blau, avui ha fet un pas de gegant. A un punt de l’estació definitiva, de l’estació on reben els herois, de l’estació a la que tots volen arribar i només un ho aconsegueix. Un equip que fa temps que puja i està, si res no es torça, a punt (a 1 punt) de fer el cim. Glòria al territori dels tramvies blaus i lloada sigui la seva determinació i el seu exemple.
Europa D 3 – Poble Sec 0
Lliga Segona Divisió Juvenil, grup 17
Allà per on passa el tramvia blau hi ha un equip que se li assembla i se li assembla molt. Com ell, no fa soroll i assoleix els objectius. No se’n surt de la via i no contamina. Utilitza energia neta i és respectuós amb el medi ambient. Està perfectament integrat a l’entorn fins a ser una part imprescindible del seu paisatge. És efectiu i tremendament útil. No té contraindicacions remarcables ni contradiccions conegudes. S’adapta als desnivells i fa bon ús de la seva mecànica. No li espanten els reptes i funciona bé en mig de la pluja. Té una sòlida carcassa i una ventilació excel•lent. Uns frens a prova de pendents i una acceleració fiable. Seients espartans per cobrir l’expedient i no acomodar-se. Un horari ordenat i un camí ben traçat. I aquest tramvia blau, perdó, aquest equip que s’assembla al tramvia blau, avui ha fet un pas de gegant. A un punt de l’estació definitiva, de l’estació on reben els herois, de l’estació a la que tots volen arribar i només un ho aconsegueix. Un equip que fa temps que puja i està, si res no es torça, a punt (a 1 punt) de fer el cim. Glòria al territori dels tramvies blaus i lloada sigui la seva determinació i el seu exemple.
divendres, 25 de març del 2011
L’amor de les foques
Amb quina facilitat es fan públics pensaments privats. Amb quina manca de pudor es mostren sentiments personals en espais oberts a tothom. Quina perversió de la intimitat! Facebook ve a ser com les antigues orgies dels anys setanta, on tothom s’ho feia amb tothom a la vista de tothom i amb el consentiment de tothom. A Facebook les relacions de parella estan exposades, sense cap mena de prevenció, al coneixement general. Tot el que passa entre una parella és de domini públic i la, en altre temps, preuada intimitat, es compartida per centenars de voyers que poden, en el pitjor dels casos, donar la seva opinió i participar sense rubor en la correspondència. Una parella ara, ja no són dues persones unides per un sentiment comú i gelosos de la seva privacitat, per dir-se a cau d’orella, tot allò que només es pot dir a cau d’orella a la persona que estimes. Una parella a Facebook, és una espècie de camp obert, de mercat de les emocions on tothom hi participa de manera indiscriminada. Tothom hi pot ficar cullerada i quedar-se tan ample. Una parella, per obra i gràcia de les xarxes socials, s’ha convertit en un espectacle públic amb la mateixa intimitat que tenen les foques del zoo. I jo que pensava que el menage a trois era la hòstia!
Amb quina facilitat es fan públics pensaments privats. Amb quina manca de pudor es mostren sentiments personals en espais oberts a tothom. Quina perversió de la intimitat! Facebook ve a ser com les antigues orgies dels anys setanta, on tothom s’ho feia amb tothom a la vista de tothom i amb el consentiment de tothom. A Facebook les relacions de parella estan exposades, sense cap mena de prevenció, al coneixement general. Tot el que passa entre una parella és de domini públic i la, en altre temps, preuada intimitat, es compartida per centenars de voyers que poden, en el pitjor dels casos, donar la seva opinió i participar sense rubor en la correspondència. Una parella ara, ja no són dues persones unides per un sentiment comú i gelosos de la seva privacitat, per dir-se a cau d’orella, tot allò que només es pot dir a cau d’orella a la persona que estimes. Una parella a Facebook, és una espècie de camp obert, de mercat de les emocions on tothom hi participa de manera indiscriminada. Tothom hi pot ficar cullerada i quedar-se tan ample. Una parella, per obra i gràcia de les xarxes socials, s’ha convertit en un espectacle públic amb la mateixa intimitat que tenen les foques del zoo. I jo que pensava que el menage a trois era la hòstia!
dijous, 24 de març del 2011
Algú ho dubtava?
Però, què us pensàveu? La meva relació amb el Club sempre ha estat una relació d’interès. Única i exclusivament d’interès. Mai he enganyat ningú. Una altra cosa és que algú hagi pogut pensar el contrari. Atribuir-me propòsits i comportaments altruistes que mai m’han passat pel cap. Des de bon principi ho he tingut clar i no he fet res per amagar-ho. Tothom sabia o, havia de saber, que els meus avals no eren gratuïts, que eren una moneda de canvi per poder treure’n rendiment. Jo posava els avals, sempre i quan, me’n pogués beneficiar. I així ha estat durant tot aquest temps. Vosaltres heu complert i jo també. Ara les coses han canviat. M’heu apartat del centre de poder d’on es remenen les cireres i la nostra relació contractual s’ha extingit. Me’n vaig i m’emporto els avals. Una conseqüència lògica i que no mereix cap explicació, ni cap interpretació. Vosaltres heu triat i heu d’assumir les vostres decisions. Teniu la responsabilitat sobre els vostres actes i la caixa més buida que mai. No tinc mala consciència, tots sabíem a que jugàvem i, per tant, ningú s’ha de fer el sorprès. El que no acabo d’entendre és perquè heu esperat tant. Fa sis mesos ja us vaig posar contra l’espassa i la paret i, aleshores, vàreu triar els avals i, ara, sense cap pressió, heu canviat d’opinió. Les vostres raons tindreu.
Però, què us pensàveu? La meva relació amb el Club sempre ha estat una relació d’interès. Única i exclusivament d’interès. Mai he enganyat ningú. Una altra cosa és que algú hagi pogut pensar el contrari. Atribuir-me propòsits i comportaments altruistes que mai m’han passat pel cap. Des de bon principi ho he tingut clar i no he fet res per amagar-ho. Tothom sabia o, havia de saber, que els meus avals no eren gratuïts, que eren una moneda de canvi per poder treure’n rendiment. Jo posava els avals, sempre i quan, me’n pogués beneficiar. I així ha estat durant tot aquest temps. Vosaltres heu complert i jo també. Ara les coses han canviat. M’heu apartat del centre de poder d’on es remenen les cireres i la nostra relació contractual s’ha extingit. Me’n vaig i m’emporto els avals. Una conseqüència lògica i que no mereix cap explicació, ni cap interpretació. Vosaltres heu triat i heu d’assumir les vostres decisions. Teniu la responsabilitat sobre els vostres actes i la caixa més buida que mai. No tinc mala consciència, tots sabíem a que jugàvem i, per tant, ningú s’ha de fer el sorprès. El que no acabo d’entendre és perquè heu esperat tant. Fa sis mesos ja us vaig posar contra l’espassa i la paret i, aleshores, vàreu triar els avals i, ara, sense cap pressió, heu canviat d’opinió. Les vostres raons tindreu.
dimecres, 23 de març del 2011
Un estimulant precedent
Ara si que estem salvats. No cal patir. S’ha acabat viure penjant d’un fil o, com diria Cervantes: contra l’espasa i la paret. Les darreres declaracions del president de Govern espanyol, justificant la intervenció a Líbia, així ens ho clarifiquen. Segons Zapatero la participació de l’exèrcit espanyol en els atacs al país nord africà són només per garantir que Gadafi no esclafi al seu poble revoltat. La revolta dels rebels libis, ha estat una revolta armada, però això no és cap obstacle perquè l’Estat espanyol es signifiqui com el seu protector. Tot per afavorir un canvi, diuen, “d’arrel popular”. S’ha establert un precedent, poca broma, que pot canviar la nostra història, el nostre futur immediat de manera irreversible. Quan el poble de Catalunya decideixi “revoltar-se” democràticament (res d’armes) i aposti unilateralment per la seva independència, Espanya s’ho mirarà amb calma i, seguint el mateix assenyat criteri, no esclafarà la revolta, sinó que li donarà cobertura en defensa dels dret humans, com ho ha fet amb Líbia. Tots tranquils, la cosa està feta.
Ara si que estem salvats. No cal patir. S’ha acabat viure penjant d’un fil o, com diria Cervantes: contra l’espasa i la paret. Les darreres declaracions del president de Govern espanyol, justificant la intervenció a Líbia, així ens ho clarifiquen. Segons Zapatero la participació de l’exèrcit espanyol en els atacs al país nord africà són només per garantir que Gadafi no esclafi al seu poble revoltat. La revolta dels rebels libis, ha estat una revolta armada, però això no és cap obstacle perquè l’Estat espanyol es signifiqui com el seu protector. Tot per afavorir un canvi, diuen, “d’arrel popular”. S’ha establert un precedent, poca broma, que pot canviar la nostra història, el nostre futur immediat de manera irreversible. Quan el poble de Catalunya decideixi “revoltar-se” democràticament (res d’armes) i aposti unilateralment per la seva independència, Espanya s’ho mirarà amb calma i, seguint el mateix assenyat criteri, no esclafarà la revolta, sinó que li donarà cobertura en defensa dels dret humans, com ho ha fet amb Líbia. Tots tranquils, la cosa està feta.
dimarts, 22 de març del 2011
Propera parada: Poble Sec
Esteu segurs que cal matxucar al rival, i més quan aquest rival es limita a fer la seva feina amb honradesa i de la millor manera possible? Esteu segurs que aquesta és la millor actitud davant un duel d’iguals amb objectius comuns? És necessari humiliar al rival que, com a únic delicte, vol aconseguir el mateix que vosaltres? Cal tensar sempre la corda davant situacions determinants que poden descontrolar les emocions, tenallar les aptituds i provocar l’efecte contrari al desitjat? Per afrontar els reptes, aquells més difícils, no s’ha de canviar res. La trajectòria és tan il•lustrativa que permet una gran dosi d’optimisme, sempre i quan es facin les coses com sempre i no es caigui en l’error de la sobre excitació. Guanyar amb humilitat i respecte al rival, acostuma a tenir un plus de valoració emocional molt satisfactori. Cal afrontar els moments decisius amb naturalitat, sense oblidar tot allò que us ha portat on ara sou i buscar la victòria contra un digne rival que no posarà, i aquesta és la seva obligació, les coses fàcils.
Esteu segurs que cal matxucar al rival, i més quan aquest rival es limita a fer la seva feina amb honradesa i de la millor manera possible? Esteu segurs que aquesta és la millor actitud davant un duel d’iguals amb objectius comuns? És necessari humiliar al rival que, com a únic delicte, vol aconseguir el mateix que vosaltres? Cal tensar sempre la corda davant situacions determinants que poden descontrolar les emocions, tenallar les aptituds i provocar l’efecte contrari al desitjat? Per afrontar els reptes, aquells més difícils, no s’ha de canviar res. La trajectòria és tan il•lustrativa que permet una gran dosi d’optimisme, sempre i quan es facin les coses com sempre i no es caigui en l’error de la sobre excitació. Guanyar amb humilitat i respecte al rival, acostuma a tenir un plus de valoració emocional molt satisfactori. Cal afrontar els moments decisius amb naturalitat, sense oblidar tot allò que us ha portat on ara sou i buscar la victòria contra un digne rival que no posarà, i aquesta és la seva obligació, les coses fàcils.
De més verdes en maduren
Encara que sembla que no pugui ser, l’admirada societat japonesa, també té els seus clarobscurs. Una cultura basada en l’ordre i el respecte pateix, com qualsevol altra, perversions en el seu comportament. Comportaments anòmals que la desmitifiquen i la fan més terrenal, més humana, amb la seva quota d’imperfecció corresponent. Tepco, la companyia japonesa encarregada de la gestió de la central nuclear accidentada, té un historial gens modèlic. S’ha sabut que, en els darrers anys, ha falsificat informes sobre l’estat i la seguretat de la pròpia central, amagant a l’opinió pública les seves deficiències. La catàstrofe ha estat provocada per un desastre natural, però s’ha agreujat, possiblement, per la naturalitat del desastre. La incapacitat de la societat japonesa per admetre les males notícies actua, en la majoria d’ocasions, com a tap per amagar certes irregularitats i els fa maquillar situacions del tot denunciables.
Encara que sembla que no pugui ser, l’admirada societat japonesa, també té els seus clarobscurs. Una cultura basada en l’ordre i el respecte pateix, com qualsevol altra, perversions en el seu comportament. Comportaments anòmals que la desmitifiquen i la fan més terrenal, més humana, amb la seva quota d’imperfecció corresponent. Tepco, la companyia japonesa encarregada de la gestió de la central nuclear accidentada, té un historial gens modèlic. S’ha sabut que, en els darrers anys, ha falsificat informes sobre l’estat i la seguretat de la pròpia central, amagant a l’opinió pública les seves deficiències. La catàstrofe ha estat provocada per un desastre natural, però s’ha agreujat, possiblement, per la naturalitat del desastre. La incapacitat de la societat japonesa per admetre les males notícies actua, en la majoria d’ocasions, com a tap per amagar certes irregularitats i els fa maquillar situacions del tot denunciables.
diumenge, 20 de març del 2011
La confirmació
Europa A 5 – Mollet 0
Lliga Nacional Juvenil
En la fe catòlica, a la comunió li segueix la confirmació. A la comunió, per aquells que no l’hagueu feta, es rep per primera vegada l’hòstia i desprès, al poc temps, reps la confirmació de tot plegat. A partir d’aquell moment ja en pots rebre (d’hòsties) tantes vegades com vulguis, sempre que estiguis lliure de pecat, està clar. Fet aquest preàmbul que, admeto, potser està agafat amb pinces però em venia molt de gust fer-lo, doncs, dit això, s’ha confirmat el bon moment de joc del Juvenil A i la seva correspondència amb els darrers resultats. S’ha confirmat la recuperació d’elements importants dins l’equip i que se’ls ha trobat a faltar. S’ha confirmat el fàcil encaix de noves peces gràcies al bon funcionament del grup. S’ha confirmat, també, la vigència d’una bona idea en front dels que no tenen ni idea. S’ha confirmat el compromís, malgrat els intents per alliberar el compromís, d’unes persones íntegres i coherents. S’ha confirmat el fruit que està donant el treball d’un grup que treballa, per a escarni d’aquells que no deixen treballar. S’ha confirmat que no hi ha res perdut i molt per guanyar, malgrat els que no hi ha cregut mai. S’ha confirmat qui, independentment del resultat final, ha fet mèrits per tenir el meu suport i a qui no suporto. S’ha confirmat que les trajectòries honestes tenen poc valor davant òrgans desinformats. S'ha confirmat el poc interès que aquest equip desperta en les altes esferes del Club. S'ha confirmat, una vegada més (o menys), l'absència de directius a la grada. I, finalment, però no menys important, s’ha confirmat que l’Europa va golejar a un rival directe amb un futbol, per moments, espectacular. Sí, sí, s’ha confirmat.
Europa A 5 – Mollet 0
Lliga Nacional Juvenil
En la fe catòlica, a la comunió li segueix la confirmació. A la comunió, per aquells que no l’hagueu feta, es rep per primera vegada l’hòstia i desprès, al poc temps, reps la confirmació de tot plegat. A partir d’aquell moment ja en pots rebre (d’hòsties) tantes vegades com vulguis, sempre que estiguis lliure de pecat, està clar. Fet aquest preàmbul que, admeto, potser està agafat amb pinces però em venia molt de gust fer-lo, doncs, dit això, s’ha confirmat el bon moment de joc del Juvenil A i la seva correspondència amb els darrers resultats. S’ha confirmat la recuperació d’elements importants dins l’equip i que se’ls ha trobat a faltar. S’ha confirmat el fàcil encaix de noves peces gràcies al bon funcionament del grup. S’ha confirmat, també, la vigència d’una bona idea en front dels que no tenen ni idea. S’ha confirmat el compromís, malgrat els intents per alliberar el compromís, d’unes persones íntegres i coherents. S’ha confirmat el fruit que està donant el treball d’un grup que treballa, per a escarni d’aquells que no deixen treballar. S’ha confirmat que no hi ha res perdut i molt per guanyar, malgrat els que no hi ha cregut mai. S’ha confirmat qui, independentment del resultat final, ha fet mèrits per tenir el meu suport i a qui no suporto. S’ha confirmat que les trajectòries honestes tenen poc valor davant òrgans desinformats. S'ha confirmat el poc interès que aquest equip desperta en les altes esferes del Club. S'ha confirmat, una vegada més (o menys), l'absència de directius a la grada. I, finalment, però no menys important, s’ha confirmat que l’Europa va golejar a un rival directe amb un futbol, per moments, espectacular. Sí, sí, s’ha confirmat.
Per tots sants
Sants 1 – Europa A 5
Lliga Cadet Preferent, grup 3
A la vista del resultat, hom pot pensar que el partit ha estat fàcil, un d’aquells tràmits sense historia que s’han de passar per arribar a fer historia. Doncs, així ha sigut. El d’avui, però, era un d’aquells partits trampa que, de tant en tant, es creuen en el camí per posar a prova la solidesa del projecte i testar, de manera precisa, les possibilitats reals d’aconseguir els objectius desitjats. Desprès de la tempesta acostuma a seguir la calma. Desprès de l’enfrontament estrella, del partit contra el rival més en forma, desprès del duel més exigent i decisiu, i desprès d’haver-lo superat amb èxit, hom tendeix a la relaxació. És fàcil, desprès d’haver fet el més difícil, caure en la negligència. Superar amb autoritat al Bellvitge, en partit disputat entre setmana que, a priori, sembla el rival directe per la lluita al títol, dóna un plus de confiança que calia saber administrar. No és, ni serà la primera vegada, que un cop d’efecte d’aquestes característiques es malbarata per una desencertada gestió de les emocions. No ha estat el cas de l’Europa que, amb una actitud lloable, ha sigut capaç de fer del desplaçament d’avui una de les sortides més còmodes que se li recorden aquesta temporada. La maduresa d’aquest equip fa que triï sempre la millor opció de totes les possibles i li permet, a base concentració i actitud, fer fàcil allò que per altres és tremendament difícil. No hi ha res fet, que ningú s’equivoqui, però la solvència amb la que es superen els successius reptes fa ser força optimista i, si em permeteu, un poc temerari.
Sants 1 – Europa A 5
Lliga Cadet Preferent, grup 3
A la vista del resultat, hom pot pensar que el partit ha estat fàcil, un d’aquells tràmits sense historia que s’han de passar per arribar a fer historia. Doncs, així ha sigut. El d’avui, però, era un d’aquells partits trampa que, de tant en tant, es creuen en el camí per posar a prova la solidesa del projecte i testar, de manera precisa, les possibilitats reals d’aconseguir els objectius desitjats. Desprès de la tempesta acostuma a seguir la calma. Desprès de l’enfrontament estrella, del partit contra el rival més en forma, desprès del duel més exigent i decisiu, i desprès d’haver-lo superat amb èxit, hom tendeix a la relaxació. És fàcil, desprès d’haver fet el més difícil, caure en la negligència. Superar amb autoritat al Bellvitge, en partit disputat entre setmana que, a priori, sembla el rival directe per la lluita al títol, dóna un plus de confiança que calia saber administrar. No és, ni serà la primera vegada, que un cop d’efecte d’aquestes característiques es malbarata per una desencertada gestió de les emocions. No ha estat el cas de l’Europa que, amb una actitud lloable, ha sigut capaç de fer del desplaçament d’avui una de les sortides més còmodes que se li recorden aquesta temporada. La maduresa d’aquest equip fa que triï sempre la millor opció de totes les possibles i li permet, a base concentració i actitud, fer fàcil allò que per altres és tremendament difícil. No hi ha res fet, que ningú s’equivoqui, però la solvència amb la que es superen els successius reptes fa ser força optimista i, si em permeteu, un poc temerari.
dissabte, 19 de març del 2011
La falla
Falla el meu pronòstic per als aparellaments dels quarts a la Champions. Falla la previsió del temps. Falla la prevenció a Fukushima. Falla internet. Falla el càlcul sobre la persistència de Gadafi. Falla el senyal de TV3 al país valencià. Falla la confiança en el dòlar. Falla el rei de Bahrein. Falla el fetge d’Abidal. Falla l’interruptor del passadís. Falla el codi deontològic de la COPE. Falla el raspall de dents elèctric. Falla l’horari previst. Falla la iniciativa d’evitar-te. Falla el desig de tenir-te. Falla l’escala del plànol. Falla la idea preconcebuda. Falla la pluja a la seva cita. Falla el cargol en la seva carrera. Falla, com sempre, l’Atlético de Madrid. Falla el mestre en la seva tasca. Falla el propòsit de desaprendre. Falla l’exercici d’oblidar-te. Falla la llengua en la que ens hauríem d’entendre. Falla l’all i oli. Falla l’encert. Però el que no falla és que aquesta nit cremarà la falla al centre de València.
Falla el meu pronòstic per als aparellaments dels quarts a la Champions. Falla la previsió del temps. Falla la prevenció a Fukushima. Falla internet. Falla el càlcul sobre la persistència de Gadafi. Falla el senyal de TV3 al país valencià. Falla la confiança en el dòlar. Falla el rei de Bahrein. Falla el fetge d’Abidal. Falla l’interruptor del passadís. Falla el codi deontològic de la COPE. Falla el raspall de dents elèctric. Falla l’horari previst. Falla la iniciativa d’evitar-te. Falla el desig de tenir-te. Falla l’escala del plànol. Falla la idea preconcebuda. Falla la pluja a la seva cita. Falla el cargol en la seva carrera. Falla, com sempre, l’Atlético de Madrid. Falla el mestre en la seva tasca. Falla el propòsit de desaprendre. Falla l’exercici d’oblidar-te. Falla la llengua en la que ens hauríem d’entendre. Falla l’all i oli. Falla l’encert. Però el que no falla és que aquesta nit cremarà la falla al centre de València.
Al vent
Raimon
Barcelona 18.03.11
És possible que, tal i com diu en una de les cançons del seu darrer disc, tingui més records que projectes, més passat que futur. Però no hi ha cap dubte, i així ho vaig constatar, que el present és esplèndid. Raimon cada cop està millor, a la força comunicativa de sempre, a la seva sinceritat, a la seva coherència, hi ha afegit l’experiència dels anys i una visió lúcida i emocionada de tots aquells petits detalls que construeixen i justifiquen, en aquest cas, la seva trajectòria vital. Raimon està vivint, i ens ho fa conèixer a través de les seves cançons, un dels moments més dolços (que no empallegós) de la seva dilatada carrera artística. Un recital, no només de cançons, que ens va fer tocar el cel quan el cel sembla cada cop més lluny. Un recital amb tot el públic dempeus fins que es varen obrir les finestres per deixar pas al vent que tot ho regira, que tot ho canvia.
Raimon
Barcelona 18.03.11
És possible que, tal i com diu en una de les cançons del seu darrer disc, tingui més records que projectes, més passat que futur. Però no hi ha cap dubte, i així ho vaig constatar, que el present és esplèndid. Raimon cada cop està millor, a la força comunicativa de sempre, a la seva sinceritat, a la seva coherència, hi ha afegit l’experiència dels anys i una visió lúcida i emocionada de tots aquells petits detalls que construeixen i justifiquen, en aquest cas, la seva trajectòria vital. Raimon està vivint, i ens ho fa conèixer a través de les seves cançons, un dels moments més dolços (que no empallegós) de la seva dilatada carrera artística. Un recital, no només de cançons, que ens va fer tocar el cel quan el cel sembla cada cop més lluny. Un recital amb tot el públic dempeus fins que es varen obrir les finestres per deixar pas al vent que tot ho regira, que tot ho canvia.
divendres, 18 de març del 2011
L’escorpí i el circ
El pitjor del xou de Mou, no és el propi Mou, que ve a ser com l’escorpí del compte. Aquell escorpí que, en voler travessar el riu, li demana a la granota que l’ajudi a creuar. La granota, recelosa, li respon que de cap manera, que la picaria. L’escorpí per tranquil•litzar-la li argumenta que no sigui ximple, que si la piqués tots dos s’ofegarien. La granota, convençuda per l’evidència, es carrega a l’esquena l’escorpí per passar-lo a l’altra riba. Quan estan a la meitat, l’escorpí pica a la granota. Aquesta, ferida de mort, li retreu a l’escorpí la seva malifeta: no vas prometre que no em picaries, perquè ho has fet? És la meva natura i no hi puc fer res, li respon l’escorpí. Els dos es van ofegar. Admetent la naturalesa verinosa de Mou i la seva incapacitat per deixar-ho de ser, el que sorprèn és el ressò que té el seu comportament. El seu espectacle, com a tal, és pobre i inconsistent, a la vegada que reiteratiu i amb una sensació de dejà vue que avorreix les ovelles. Discrepo de que sigui un personatge intel•ligent i que, en conseqüència, tot el que fa correspon a una tàctica predeterminada, a una determinada estratègia, com se’ns vol fer creure. Sí realment fos així, encara més en la seva contra, perquè la tàctica és equivocada i l’estratègia contraproduent pels interessos del club que diu defensar. Mai el Madrid havia estat tan mal vist, mai abans havia despertat aquest rebuig i aquesta animadversió. Els enemics li creixen com xampinyons alimentats pel seu propi femer. Tot el que fa, i diu, se li gira en contra i, només, la desesperació, l’ansietat i la frustració del seu entorn, li donen una momentània i fràgil cobertura. L’escorpí del conte, no és intel•ligent, és un funambulista amb un verí mortal que acaba, com no podia ser d’una altra manera, sent víctima de la seva pròpia condició.
El pitjor del xou de Mou, no és el propi Mou, que ve a ser com l’escorpí del compte. Aquell escorpí que, en voler travessar el riu, li demana a la granota que l’ajudi a creuar. La granota, recelosa, li respon que de cap manera, que la picaria. L’escorpí per tranquil•litzar-la li argumenta que no sigui ximple, que si la piqués tots dos s’ofegarien. La granota, convençuda per l’evidència, es carrega a l’esquena l’escorpí per passar-lo a l’altra riba. Quan estan a la meitat, l’escorpí pica a la granota. Aquesta, ferida de mort, li retreu a l’escorpí la seva malifeta: no vas prometre que no em picaries, perquè ho has fet? És la meva natura i no hi puc fer res, li respon l’escorpí. Els dos es van ofegar. Admetent la naturalesa verinosa de Mou i la seva incapacitat per deixar-ho de ser, el que sorprèn és el ressò que té el seu comportament. El seu espectacle, com a tal, és pobre i inconsistent, a la vegada que reiteratiu i amb una sensació de dejà vue que avorreix les ovelles. Discrepo de que sigui un personatge intel•ligent i que, en conseqüència, tot el que fa correspon a una tàctica predeterminada, a una determinada estratègia, com se’ns vol fer creure. Sí realment fos així, encara més en la seva contra, perquè la tàctica és equivocada i l’estratègia contraproduent pels interessos del club que diu defensar. Mai el Madrid havia estat tan mal vist, mai abans havia despertat aquest rebuig i aquesta animadversió. Els enemics li creixen com xampinyons alimentats pel seu propi femer. Tot el que fa, i diu, se li gira en contra i, només, la desesperació, l’ansietat i la frustració del seu entorn, li donen una momentània i fràgil cobertura. L’escorpí del conte, no és intel•ligent, és un funambulista amb un verí mortal que acaba, com no podia ser d’una altra manera, sent víctima de la seva pròpia condició.
dijous, 17 de març del 2011
Plou sobre mullat
Hi ha, bàsicament, dues maneres d’encarar el dia a dia. L’una és queixar-se per tot i de tot, l’altra, obviar les queixes. Entre una i l’altra, un ampli espectre de matisos. Sempre hi ha motius per a la queixa, sempre hi ha coses que no surten com hom preveia o com un s’imaginava. Hi ha situacions que es torcen i que ens desfavoreixen objectivament. Moments en que la raó no està del nostre costat i se’ns encallen els arguments. Instants en els que la pilota cau del costat de la xarxa que no tocava i perdem el partit. O quan la sort ens esquiva i algú s’equivoca. Sempre ens podem queixar i optar per enrocar-nos en la queixa o, per contra, fer un anàlisi rigorós del que ha passat, esbrinar la nostra quota de responsabilitat i buscar la manera de millorar les circumstàncies. M’instal•lo en la queixa o avanço en positiu? Tan fàcil o tan difícil com triar entre: Avui plou i no puc fer res, o, avui plou i podré fer tot allò que no puc fer quan no plou. La culpa no és de la pluja, o del temps, o de la pressió atmosfèrica, sinó de l’actitud que prenem davant la imprevisible meteorologia.
Hi ha, bàsicament, dues maneres d’encarar el dia a dia. L’una és queixar-se per tot i de tot, l’altra, obviar les queixes. Entre una i l’altra, un ampli espectre de matisos. Sempre hi ha motius per a la queixa, sempre hi ha coses que no surten com hom preveia o com un s’imaginava. Hi ha situacions que es torcen i que ens desfavoreixen objectivament. Moments en que la raó no està del nostre costat i se’ns encallen els arguments. Instants en els que la pilota cau del costat de la xarxa que no tocava i perdem el partit. O quan la sort ens esquiva i algú s’equivoca. Sempre ens podem queixar i optar per enrocar-nos en la queixa o, per contra, fer un anàlisi rigorós del que ha passat, esbrinar la nostra quota de responsabilitat i buscar la manera de millorar les circumstàncies. M’instal•lo en la queixa o avanço en positiu? Tan fàcil o tan difícil com triar entre: Avui plou i no puc fer res, o, avui plou i podré fer tot allò que no puc fer quan no plou. La culpa no és de la pluja, o del temps, o de la pressió atmosfèrica, sinó de l’actitud que prenem davant la imprevisible meteorologia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)