Llençar la lliga: la coartada

Sabeu d’aquell home que, per mèrits propis, fracassa en la seva relació de parella, però abans que la dona el deixi, l’abandona per fer veure que és ell el que té la iniciativa i controla la situació? Sabeu d’aquella persona que, per mèrits propis, incompetència o estafa, fracassa en la seva empresa i abans no el facin fora, pren la iniciativa presentant la dimissió queixant-se amargament que l’empresa no satisfà les seves expectatives? Sabeu d’aquell que en plena competició i a punt de perdre-la per demèrits propis, decideix fer veure que la llença voluntàriament per estalviar-se la vergonya de l’evidència? Aparentar ser el dominador de la situació no és una mala tàctica, sobretot quan no es tenen ni les condicions, ni els vímets, ni els arguments per dominar-la. Us sona?

Nova tecnologia

Tot és massa

Davant de tot, és inevitable alimentar algunes reserves. Reserves que es confirmen quan decideixes assumir el repte d’enfrontar-t’hi a pit descobert. Vaig veure Tot i em va semblar, com no podia ser d’una altra manera, excessiu. Molta matèria per encabir-ho en dues hores. Només dues hores per poder explicar-ho tot i, malgrat tot, se’m van fer llarguíssimes. Un ja veu, sense esforçar-s’hi gaire, que dues hores no poden donar per molt i més, quan es pretén argumentar-ho tot. La cosa comença bé, amb un plantejament interessant i ben resolt pels actors, però al poc, la proposta es va diluint superada per l’excés de contingut, la poca capacitat de síntesi i la impossibilitat d’abraçar-ho tot i, no menys que tot. L’obra va de més a menys en un anticlímax decebedor. Un projecte exageradament ambiciós que resulta confús i, encara pitjor, lamentablement avorrit. Entre el tot i el res, hi ha d’haver un terme mig: la descripció d’una situació concreta i pròxima que ens serveixi de model per exemplificar el que volem dir de manera que s’entengui. No cal ficar-ho tot en el mateix sac si no es vol que el sac rebenti. L’acumulació pot ser, i és, un obstacle alhora de trobar allò que es busca. Tot, definitivament, és massa.

On són els nens?

Arribar al delta

És ben cert que, quan comences un projecte en comú, la predisposició és total i les perspectives enèrgicament optimistes. Els principis ja ho tenen això. Tots i cadascun dels companys de viatge et semblen immillorables. Tens el convenciment que la tria ha estat encertada i que el recorregut serà llarg i satisfactori. Res fa pensar que res es torci, que el vincle de complicitat es trencarà i que el futur no serà esplendorós. S’està enamorat del projecte més que no pas del grup i la il•lusió ho envaeix tot. L’entusiasme sembla blindat a qualsevol revés que pugui venir i la fortalesa del convenciment roman en el seu punt més àlgid. Però passarà el temps i apareixerà el desconsol. Les primeres renúncies i els primers desacords. Aleshores, els companys seran qüestionats i, les seves decisions, increïblement equivocades. El projecte es diluirà i les idees envelliran a la velocitat de la llum. S’estellarà el pal de paller que ho mantenia tot ferm i apareixeran els retrets i els desencontres. El final ens mostrarà la veritable naturalesa dels, en altre temps, indestructibles companys de viatge i la cara amarga dels nostres propis errors. Una mica més enllà, quan les brases vencin la flama i el riu arribi al delta, recuperarem la complexitat de la raó i tot tornarà a la calma.

Llunàtic

:-)

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,
enllà del cant, enmig dels oblidats
caiguts amb por, només un somni fosc
del qui sortí dels palaus de la lluna.

Salvador Espriu

Cavall de trola

Qui és el responsable?

Algú a can Barça ho ha d’estar fent molt bé, i quan dic molt bé, vull dir, fantàsticament bé. Ser capaç de convèncer a la FIFA, a la UEFA, a la Federació Espanyola de Futbol, al comitè d’àrbitres europeu, al comitè d’àrbitres espanyol, als mitjans de comunicació europeus més influents i a tots i cadascun dels organismes amb certa ascendència futbolística, perquè apostin pel Barça i l’afavoreixin en totes les competicions en les que participa, té un mèrit extraordinari. I més si tenim en compte els grans dèficits que té el Barça en tots els seus àmbits. Dèficits estructurals, dèficits de planificació i de pedrera, dèficits en les propostes esportives, dèficits en la filosofia del futbol i la seva aplicació pràctica, dèficit en la seva aposta de joc, dèficit en la seva capacitat per generar espectacle, dèficit tècnic en els seus arguments, dèficit en el perfil dels seus jugadors, dèficit en les limitacions tècniques dels seus futbolistes, dèficit en la capacitat tàctica dels seus tècnics, dèficit de compromís i treball dels seus integrants, dèficit de jugadors amb qualitat que marquin les diferències, dèficit de patró de joc i de fidelitat a una determinada manera de fer. De veritat, donaria un ull per saber qui cony ha estat l’enginyer d’aquesta brillant estratègia, que, partint d’una realitat tan poc sòlida i amb tantes mancances i dèficits, ha aconseguit fer del Barça, insisteixo, sense cap mèrit contrastable, el millor equip del món. Algú li hauria d’aixecar un monument per la magnitud dels seus èxits i la perdurabilitat en el temps.

Un arsenal de melons

Si jo fos de l’Arsenal

Si jo fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt trist, i no tant per l’eliminació, que també, sinó per les maneres. La manera tan llastimosa de perdre davant un equip infinitament superior i la falta de personalitat demostrada. La manera gasiva i poruga de practicar un futbol indigne d’un etern aspirant a ser alguna cosa més que un mer comparsa. Però sobretot, la manera com es va explicar aquesta derrota per part dels responsables. L’excusa que ho pretén tapar tot i els insostenibles arguments d’un Wenger que enganya i es vol enganyar. L’obstinació per no acceptar una realitat més que evident i la incapacitat per reconèixer els propis errors. Una actitud mediocre que impossibilita la rectificació i impedeix créixer. Jo, si fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt preocupat, perquè res fa preveure que aquest equip millorarà. Sense anàlisi, sense examen de consciència, sense autocrítica, no hi ha res a fer i l’agonia es pot seguir allargant per un període indefinit i, certament, descoratjador. Wenger pot seguir venent fum a la competició domèstica, però aquesta eliminatòria, i la manera d’afrontar-la, l’ha vist mig món.

Determinismo

Leonarda le preguntó a su madre: mamá, ¿qué me pongo en la noche de bodas? Un camisón de cuello alto y largo hasta los pies, le respondió sin dudarlo. Leonarda, poco convencida, le preguntó a su amiga: Verónica, ¿qué me pongo en la noche de bodas? Una negligé muy cortita y transparente y ropa interior muy llamativa, le aconsejó sin pestañear. Leonarda, hecha un lío, me preguntó: Miriam, tesoro, ¿qué diablos me pongo en la noche de boda? Y que importa cariño, te pongas lo que te pongas, te van a joder.

La omisión de la familia Coleman

Inofensiu

arsenal. Dipòsit o magatzem d'armes i d'altres articles de guerra.

Moltes armes sense disparador i tota la pólvora mullada.

La millor plataforma

A la vostra salut

Moritz ha comés la imprudència de col•laborar amb la Plataforma per la llengua. Imprudència perquè, la llengua en qüestió, no és una llengua qualsevol, es tracta del català i això, com ve sent habitual, canvia radicalment la perspectiva de l’acció i el fons de la interpretació. El que en qualsevol altre país seria considerat normal i, fins i tot, una iniciativa reconfortant, en el país veí, aquest fet és considerat poc menys que un acte de terrorisme. Una col•laboració inadmissible i a la que s’ha de fer front amb tots els mitjans humans, i inhumans, a l’abast. Així, novament, s’ha invocat l’excomunió i s’ha cridat al boicot més irracional i salvatge. Un cop més, la intolerància com a bandera, per defenestrar una iniciativa que defensa el que qualsevol país que es respecti té el dret i el deure de defensar: la seva pròpia llengua. Moritz, al marge de ser una gran cervesa, s’ha convertit, gràcies a la vehemència de la inquisició espanyola, en tot un símbol. Correu al super abans no s’esgotin.

Moviment congelat

Ombra al bosc

Vet aquí l'home vell, al davant de la casa,
com alça a poc a poc la seva pols
en un moment, àrid i nu, d'estàtua.
Terra seca després, ja per sempre
fora del nombre, del nom, trossejada
a les fondàries per les rels de l'arbre.

Salvador Espriu

Ombra de la penombra

Un tracte desigual*

Així corresponeu a la meva fidelitat? És aquest el tracte que mereix-ho desprès d’anys d’absoluta entrega? Res és per sempre, ho sé, però la manera d’acabar podria haver estat més elegant, més respectuosa, més educada, amb una mica més de sensibilitat. Si més no, pels bons moments i la pasta que heu guanyat amb la meva complicitat. He estat fidel sense reserves, obviant detalls que m’incomodaven. He fet la vista grossa en moltes coses que mereixien retrets per tal de no minar la nostra relació. He fet el cor fort perdonant, sovint, el vostre menyspreu. En definitiva, he posat tot el que s’havia de posar en una inversió a fons perdut sense passar mai factura. Però tot té un límit i vosaltres, estimats, l’heu sobrepassat. Heu estat desiguals en el tracte i no heu correspost a la meva confiança. L’heu malbaratada definitiva i inexorablement.

*Desigual es nega a atendre'm en català a Internet.

El 9 del 9

L'era d'Aquari

Plaça de les Glòries

Un Barça històric

El Barça ha posat punt i final al seu particular tour per l’eixample barceloní. Un periple que va començar a Mallorca, va continuar a València, per acabar amb l’Aragó (Saragossa). Un tour reeixit, amb 9 punts dels 9 possibles, i que consolida una excel•lent trajectòria en una de les etapes, a priori, més complicades del calendari. El Barça emulant referents històrics va conquerir Mallorca amb notable superioritat, va doblegar València amb ofici i autoritat i va establir, mitjançant un acord matrimonial, un pacte de no agressió que acomplia, amb escreix, les expectatives de les dues parts. El Barça, aquest Barça històric, ha tingut la sensibilitat de recordar el seu llegat i fer-ne l’ús respectuós que es mereixia. A partir d’ara, com aleshores, tots els peixos que gosin transitar per la mediterrània hauran de dur les quatre barres pintades al llom i l’escut del Barça al pit. La història es repeteix.

Tot un ventall

Qüestió de fer

Jo et faig les petites coses per fer-te la vida fàcil. Tu em fas les grans coses per fer-me la vida possible.

Un embolic

Qui a ferro mata, a ferro mor

Què mou a una persona en plenes facultats mentals a atemptar contra una altra. I no qualsevol altra, sinó contra el capdavanter de la temprança, l’abanderat del respecte al pròxim, el far de l’objectivitat, la versió masculina de Santa Teresa de Calcuta, la bondat personificada, un model dels bons costums i les bones formes, el paradigma de l´ integrisme, perdó de la integritat. On anirem a parar, si una persona de la qualitat moral de l’actual entrenador del Madrid i de la seva elevada ètica, és objecte d’un inexplicable i injustificat atac? Ens estarem tornant bojos? Una persona compromesa a buscar la pau i la concòrdia per damunt de qualsevol altra consideració i que, malgrat el seu comportament exemplar, és víctima de la pitjor de les respostes possibles. Un desgraciat incident que embruta el nostre marc de convivència al que tant ens ha costat arribar. Que tanquin a aquest descerebrat. Ja ho deien els llibres sagrats: qui a ferro mata, a ferro mor.

Fan-tàstica

Fan-tasma*

Només hi ha una persona en el món que coneix aquest blog tan bé com jo. Tant o inclús millor, perquè la seva dedicació ratlla el culte. Jo el penso i el faig, és cert, però ell l’estudia, l’analitza, el radiografia, el fotocopia i el col•lecciona per poder-lo rellegir tantes vegades com la seva torturada ment li demani. El gira del dret i del revés i de cada racó en fa un temple d’adoració on lliurar-se a l’èxtasi. Ha arribat a l’extrem d’enquadernar-lo i convertir-lo en el seu llibre de capçalera, una mena de llibre verd d’en Gadafi, que li serveix de guia espiritual en tots i cadascun dels moments de la seva insípida vida. És tanta l’atracció que té per aquesta insignificant finestra que l’ha convertit en el marc ideal per a practicar l’onanisme més autocomplaent. I, en contra del que es pugui pensar, no és un plaer solitari, sinó que fa tot el possible perquè hom conegui la seva dèria sense el més mínim pudor, ni decència. N’està orgullós i no se n’amaga. S’ha convertit, a força d’insistència, en un veritable expert en trobar-se en el petits racons, en tots i cadascun dels girs gramaticals, en els adagis i en els proverbis. Es troba fins i tot quan no hi és. Però aquest petit detall no el desanima ni li treu un àpex d’interès. Què parlo de botànica? Ell s’encarrega de regirar entre totes les flors per trobar un capoll amb el que identificar-se. Què parlo de zoologia? Ell es sap reconèixer, inqüestionablement, entre el batibull de feristeles. Que jugo a dards? Ell s’hi sent la diana. Què faig quatre versos maldestres? Ell és el nus i el protagonista amagat de la rima. En fi, tothom té la seva creu i, en el millor dels casos, els seus fans. Llàstima que el meu sigui un fan-tasma del tres al quart que viu del que els demés escriuen. I mira que la primera vegada que el veus, penses: aquest paio no té un pèl de tonto. Desprès, quan el coneixes de veritat, te n’adones que és absolutament cert, que realment no té un pèl.

*Autoritzo la seva copia. De res.