Qüestió de fer
Jo et faig les petites coses per fer-te la vida fàcil. Tu em fas les grans coses per fer-me la vida possible.
Jo et faig les petites coses per fer-te la vida fàcil. Tu em fas les grans coses per fer-me la vida possible.
dissabte, 5 de març del 2011
Qui a ferro mata, a ferro mor
Què mou a una persona en plenes facultats mentals a atemptar contra una altra. I no qualsevol altra, sinó contra el capdavanter de la temprança, l’abanderat del respecte al pròxim, el far de l’objectivitat, la versió masculina de Santa Teresa de Calcuta, la bondat personificada, un model dels bons costums i les bones formes, el paradigma de l´ integrisme, perdó de la integritat. On anirem a parar, si una persona de la qualitat moral de l’actual entrenador del Madrid i de la seva elevada ètica, és objecte d’un inexplicable i injustificat atac? Ens estarem tornant bojos? Una persona compromesa a buscar la pau i la concòrdia per damunt de qualsevol altra consideració i que, malgrat el seu comportament exemplar, és víctima de la pitjor de les respostes possibles. Un desgraciat incident que embruta el nostre marc de convivència al que tant ens ha costat arribar. Que tanquin a aquest descerebrat. Ja ho deien els llibres sagrats: qui a ferro mata, a ferro mor.
Què mou a una persona en plenes facultats mentals a atemptar contra una altra. I no qualsevol altra, sinó contra el capdavanter de la temprança, l’abanderat del respecte al pròxim, el far de l’objectivitat, la versió masculina de Santa Teresa de Calcuta, la bondat personificada, un model dels bons costums i les bones formes, el paradigma de l´ integrisme, perdó de la integritat. On anirem a parar, si una persona de la qualitat moral de l’actual entrenador del Madrid i de la seva elevada ètica, és objecte d’un inexplicable i injustificat atac? Ens estarem tornant bojos? Una persona compromesa a buscar la pau i la concòrdia per damunt de qualsevol altra consideració i que, malgrat el seu comportament exemplar, és víctima de la pitjor de les respostes possibles. Un desgraciat incident que embruta el nostre marc de convivència al que tant ens ha costat arribar. Que tanquin a aquest descerebrat. Ja ho deien els llibres sagrats: qui a ferro mata, a ferro mor.
divendres, 4 de març del 2011
Fan-tasma*
Només hi ha una persona en el món que coneix aquest blog tan bé com jo. Tant o inclús millor, perquè la seva dedicació ratlla el culte. Jo el penso i el faig, és cert, però ell l’estudia, l’analitza, el radiografia, el fotocopia i el col•lecciona per poder-lo rellegir tantes vegades com la seva torturada ment li demani. El gira del dret i del revés i de cada racó en fa un temple d’adoració on lliurar-se a l’èxtasi. Ha arribat a l’extrem d’enquadernar-lo i convertir-lo en el seu llibre de capçalera, una mena de llibre verd d’en Gadafi, que li serveix de guia espiritual en tots i cadascun dels moments de la seva insípida vida. És tanta l’atracció que té per aquesta insignificant finestra que l’ha convertit en el marc ideal per a practicar l’onanisme més autocomplaent. I, en contra del que es pugui pensar, no és un plaer solitari, sinó que fa tot el possible perquè hom conegui la seva dèria sense el més mínim pudor, ni decència. N’està orgullós i no se n’amaga. S’ha convertit, a força d’insistència, en un veritable expert en trobar-se en el petits racons, en tots i cadascun dels girs gramaticals, en els adagis i en els proverbis. Es troba fins i tot quan no hi és. Però aquest petit detall no el desanima ni li treu un àpex d’interès. Què parlo de botànica? Ell s’encarrega de regirar entre totes les flors per trobar un capoll amb el que identificar-se. Què parlo de zoologia? Ell es sap reconèixer, inqüestionablement, entre el batibull de feristeles. Que jugo a dards? Ell s’hi sent la diana. Què faig quatre versos maldestres? Ell és el nus i el protagonista amagat de la rima. En fi, tothom té la seva creu i, en el millor dels casos, els seus fans. Llàstima que el meu sigui un fan-tasma del tres al quart que viu del que els demés escriuen. I mira que la primera vegada que el veus, penses: aquest paio no té un pèl de tonto. Desprès, quan el coneixes de veritat, te n’adones que és absolutament cert, que realment no té un pèl.
*Autoritzo la seva copia. De res.
Només hi ha una persona en el món que coneix aquest blog tan bé com jo. Tant o inclús millor, perquè la seva dedicació ratlla el culte. Jo el penso i el faig, és cert, però ell l’estudia, l’analitza, el radiografia, el fotocopia i el col•lecciona per poder-lo rellegir tantes vegades com la seva torturada ment li demani. El gira del dret i del revés i de cada racó en fa un temple d’adoració on lliurar-se a l’èxtasi. Ha arribat a l’extrem d’enquadernar-lo i convertir-lo en el seu llibre de capçalera, una mena de llibre verd d’en Gadafi, que li serveix de guia espiritual en tots i cadascun dels moments de la seva insípida vida. És tanta l’atracció que té per aquesta insignificant finestra que l’ha convertit en el marc ideal per a practicar l’onanisme més autocomplaent. I, en contra del que es pugui pensar, no és un plaer solitari, sinó que fa tot el possible perquè hom conegui la seva dèria sense el més mínim pudor, ni decència. N’està orgullós i no se n’amaga. S’ha convertit, a força d’insistència, en un veritable expert en trobar-se en el petits racons, en tots i cadascun dels girs gramaticals, en els adagis i en els proverbis. Es troba fins i tot quan no hi és. Però aquest petit detall no el desanima ni li treu un àpex d’interès. Què parlo de botànica? Ell s’encarrega de regirar entre totes les flors per trobar un capoll amb el que identificar-se. Què parlo de zoologia? Ell es sap reconèixer, inqüestionablement, entre el batibull de feristeles. Que jugo a dards? Ell s’hi sent la diana. Què faig quatre versos maldestres? Ell és el nus i el protagonista amagat de la rima. En fi, tothom té la seva creu i, en el millor dels casos, els seus fans. Llàstima que el meu sigui un fan-tasma del tres al quart que viu del que els demés escriuen. I mira que la primera vegada que el veus, penses: aquest paio no té un pèl de tonto. Desprès, quan el coneixes de veritat, te n’adones que és absolutament cert, que realment no té un pèl.
*Autoritzo la seva copia. De res.
dijous, 3 de març del 2011
Còmplices
No he trobat el moment fins ara, i tampoc, perquè no dir-ho, la predisposició d’escriure sobre el 23-F. De sempre, m’ha fet molta mandra aquest afer. Un afer que, des del primer moment, i s’ha anat reforçant amb el pas dels anys a la vista de com han evolucionat les coses, vaig creure que havia estat un muntatge. Un muntatge molt ben planificat al servei d’alts interessos d’estat i que perseguien, mitjançant el recurs de la por, estabilitzar una situació convulsa i, àdhuc, complexa. Quina millor manera d’homologar una situació que amb el consentiment atemorit de la societat civil? Veure-li les orelles al llop sempre ha estat un argument prou contundent per immobilitzar les voluntats i amansir les inquietuds. Oposar el cop d’estat, la involució i l’obscurantisme a una situació para-democràtica, va ser una estratègia molt ben pensada i perfectament executada. Validar una transició sense passar comptes i on ningú pagués pel que havia fet, va ser el principal objectiu d’aquell fet històric. Perquè aquell pla, milimètricament calculat, tingués l’efecte buscat, havia d’arribar a tothom, tothom havia de veure amb els seus propis ulls la proposta del terror. La por havia d’entrar a totes i cadascuna de les cases per aconseguir l’efecte desitjat i així, la televisió, es va encarregar de fer-ho. En un cop d’estat, en qualsevol cop d’estat (dels de veritat) el primer que es silencia són els mitjans de comunicació per a mantenir al públic aïllat. En el cas del 23-F, no. La cobertura informativa (i les imatges) van arribar integres i a tot arreu perquè tothom li veiés les orelles al llop i triar, condicionats per la por, la nova situació salvadora. Ens van deixar veure, generosament, tot allò que ens podíem trobar si seguíem amb la nostra bel•ligerància contra els serrells de la dictadura. Havíem de renunciar a passar comptes i el preu era acceptar sense reserves la nova realitat feta de fum d’opi i extracte d’adormidina. Tots vam ser còmplices: ho vam acceptar.
No he trobat el moment fins ara, i tampoc, perquè no dir-ho, la predisposició d’escriure sobre el 23-F. De sempre, m’ha fet molta mandra aquest afer. Un afer que, des del primer moment, i s’ha anat reforçant amb el pas dels anys a la vista de com han evolucionat les coses, vaig creure que havia estat un muntatge. Un muntatge molt ben planificat al servei d’alts interessos d’estat i que perseguien, mitjançant el recurs de la por, estabilitzar una situació convulsa i, àdhuc, complexa. Quina millor manera d’homologar una situació que amb el consentiment atemorit de la societat civil? Veure-li les orelles al llop sempre ha estat un argument prou contundent per immobilitzar les voluntats i amansir les inquietuds. Oposar el cop d’estat, la involució i l’obscurantisme a una situació para-democràtica, va ser una estratègia molt ben pensada i perfectament executada. Validar una transició sense passar comptes i on ningú pagués pel que havia fet, va ser el principal objectiu d’aquell fet històric. Perquè aquell pla, milimètricament calculat, tingués l’efecte buscat, havia d’arribar a tothom, tothom havia de veure amb els seus propis ulls la proposta del terror. La por havia d’entrar a totes i cadascuna de les cases per aconseguir l’efecte desitjat i així, la televisió, es va encarregar de fer-ho. En un cop d’estat, en qualsevol cop d’estat (dels de veritat) el primer que es silencia són els mitjans de comunicació per a mantenir al públic aïllat. En el cas del 23-F, no. La cobertura informativa (i les imatges) van arribar integres i a tot arreu perquè tothom li veiés les orelles al llop i triar, condicionats per la por, la nova situació salvadora. Ens van deixar veure, generosament, tot allò que ens podíem trobar si seguíem amb la nostra bel•ligerància contra els serrells de la dictadura. Havíem de renunciar a passar comptes i el preu era acceptar sense reserves la nova realitat feta de fum d’opi i extracte d’adormidina. Tots vam ser còmplices: ho vam acceptar.
dimecres, 2 de març del 2011
La pell de brau
[XXX]
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."
Salvador Espriu
[XXX]
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."
Salvador Espriu
Jo me’l pelo, tu te’l peles, ell...se’n va
Toni aCosado
Algú em podria explicar per quina raó, estranya o no, el mister del Juvenil A de l’Europa està a la corda fluixa i el del Primer equip o el del Juvenil B, no? Què és el que es qüestiona? La seva dedicació, el seu compromís, la seva capacitat, els resultats, la situació a la taula, el rendiment que li treu a l’equip que té, els seus coneixements, el caràcter, la seva empatia? Algú dels que el qüestionen coneixen la seva feina més enllà de llegir el resultat a Internet? Algú dels que el volen fora saben que està a dos punts, només a dos punts, de l’ascens i, per contra, segueix sense tenir el suport que li caldria i que sí té el Primer equip? Algú sap que no té l’equip que ha volgut sinó el que ha pogut tenir i que, malgrat aquest important handicap, ha decidit seguir al Club per compromís i ètica professional? Algú dels que li han perdut la confiança, l’han tingut realment alguna vegada? Algú d’aquests crítics ha vist més de 2 partits en tot el que portem de temporada? Sí la resposta és negativa no cal seguir parlant i, en canvi, si és afirmativa, encara pitjor: demostra un pobre coneixement del futbol i una profunda incapacitat per detectar, aïllar i resoldre els problemes que se’n deriven. Sempre la mateixa història, l’eterna i descoratjadora opció del camí fàcil: pelar-se l’entrenador. La solució dels .......(poseu l’adjectiu que creieu més adient) per salvar culs i tapar vergonyes.
Toni aCosado
Algú em podria explicar per quina raó, estranya o no, el mister del Juvenil A de l’Europa està a la corda fluixa i el del Primer equip o el del Juvenil B, no? Què és el que es qüestiona? La seva dedicació, el seu compromís, la seva capacitat, els resultats, la situació a la taula, el rendiment que li treu a l’equip que té, els seus coneixements, el caràcter, la seva empatia? Algú dels que el qüestionen coneixen la seva feina més enllà de llegir el resultat a Internet? Algú dels que el volen fora saben que està a dos punts, només a dos punts, de l’ascens i, per contra, segueix sense tenir el suport que li caldria i que sí té el Primer equip? Algú sap que no té l’equip que ha volgut sinó el que ha pogut tenir i que, malgrat aquest important handicap, ha decidit seguir al Club per compromís i ètica professional? Algú dels que li han perdut la confiança, l’han tingut realment alguna vegada? Algú d’aquests crítics ha vist més de 2 partits en tot el que portem de temporada? Sí la resposta és negativa no cal seguir parlant i, en canvi, si és afirmativa, encara pitjor: demostra un pobre coneixement del futbol i una profunda incapacitat per detectar, aïllar i resoldre els problemes que se’n deriven. Sempre la mateixa història, l’eterna i descoratjadora opció del camí fàcil: pelar-se l’entrenador. La solució dels .......(poseu l’adjectiu que creieu més adient) per salvar culs i tapar vergonyes.
dimarts, 1 de març del 2011
Ai, ai, ai!!!
He rebut amb estupefacció i una certa inquietud, l’ anunciada marxa de Xavier Pascual de la multinacional Toshiba. Sé que ningú és imprescindible i que no és sa que les persones s’eternitzen en càrrecs de responsabilitat. L’alternança i el relleu són bons, i necessaris, per a la dinamització i regeneració de les idees. Però mai deixarà de sorprendre que persones amb la capacitat, compromís i dedicació de Xavier Pascual abandonin un projecte per al que semblen estar predestinats. En aquests darrers anys, Toshiba ha estat, per a mi, Xavier Pascual, i gràcies a ell, la multinacional ha tingut un rostre humà i amable. Espero que la seva marxa no afecti, de retruc, la relació de Toshiba amb l’Europa, una relació basada en l’afinitat personal entre els dirigents de les dues entitats i que, de trencar-se, seria una mala notícia per al Club gracienc. Un sotrac d’imprevisibles conseqüències tal i com està l’economia general i la de l’Europa en particular. Molta sort Xavier Pascual allà on vagis i que el senyor Joao Amaral no ens abandoni a la nostra sort. Tinguem-ho tots present en les nostres oracions.
He rebut amb estupefacció i una certa inquietud, l’ anunciada marxa de Xavier Pascual de la multinacional Toshiba. Sé que ningú és imprescindible i que no és sa que les persones s’eternitzen en càrrecs de responsabilitat. L’alternança i el relleu són bons, i necessaris, per a la dinamització i regeneració de les idees. Però mai deixarà de sorprendre que persones amb la capacitat, compromís i dedicació de Xavier Pascual abandonin un projecte per al que semblen estar predestinats. En aquests darrers anys, Toshiba ha estat, per a mi, Xavier Pascual, i gràcies a ell, la multinacional ha tingut un rostre humà i amable. Espero que la seva marxa no afecti, de retruc, la relació de Toshiba amb l’Europa, una relació basada en l’afinitat personal entre els dirigents de les dues entitats i que, de trencar-se, seria una mala notícia per al Club gracienc. Un sotrac d’imprevisibles conseqüències tal i com està l’economia general i la de l’Europa en particular. Molta sort Xavier Pascual allà on vagis i que el senyor Joao Amaral no ens abandoni a la nostra sort. Tinguem-ho tots present en les nostres oracions.
dilluns, 28 de febrer del 2011
Coses que ofenen
Diuen les cròniques que el dissabte, a la segona part, es va veure el Madrid més ofensiu de la Temporada. Permeteu-me que discrepi, per a mi, el Madrid, sempre és ofensiu, rematadament ofensiu.
Mourinho es queixava amargament, que dissabte, només un equip va voler guanyar. Que el Madrid va jugar contra un porter i 10 defenses. Innocent de mi, i jo que pensava que estava parlant de la visita de l’Inter al Camp Nou l’any passat.
Desprès de queixar-se dels arbitres, del públic, de la feblesa i poca professionalitat dels equips que juguen contra el Barça, del tracte de la premsa,...el passat dissabte li va tocar als horaris. Pobre Mou, aviat se li acabaran els arguments i també les excuses.
Potser algú li hauria de recordar que, quan va jugar el mateix dia i a la mateixa hora que el Barça, li van fer 5 gols.
Diuen les cròniques que el dissabte, a la segona part, es va veure el Madrid més ofensiu de la Temporada. Permeteu-me que discrepi, per a mi, el Madrid, sempre és ofensiu, rematadament ofensiu.
Mourinho es queixava amargament, que dissabte, només un equip va voler guanyar. Que el Madrid va jugar contra un porter i 10 defenses. Innocent de mi, i jo que pensava que estava parlant de la visita de l’Inter al Camp Nou l’any passat.
Desprès de queixar-se dels arbitres, del públic, de la feblesa i poca professionalitat dels equips que juguen contra el Barça, del tracte de la premsa,...el passat dissabte li va tocar als horaris. Pobre Mou, aviat se li acabaran els arguments i també les excuses.
Potser algú li hauria de recordar que, quan va jugar el mateix dia i a la mateixa hora que el Barça, li van fer 5 gols.
diumenge, 27 de febrer del 2011
Amb l’aigua al coll
Europa A 3 – Girona 0
Lliga Nacional Juvenil
Ha de ser molt difícil jugar a futbol sota amenaça, de fet, ha de ser molt difícil fer qualsevol cosa sota amenaça. Quan el teu cap i el de la teva gent penja d’un fil. Quan els magnànims esperen pacientment la teva caiguda per donar-te el passaport. Paga la pena? Realment s’ho val? És aconsellable allargar l’agonia? Perquè la decisió ja està presa i el final sentenciat. Només és qüestió de temps que l’actual situació es despengi per la tartera. Difícil conviure en un marc de desconfiança on tot està dit i quasi tot fet. Quina lectura se’n pot fer, quan guanyar només és un accident en el camí cap l’exili? Admirable l’obstinació dels que, malgrat estar sentenciats, s’entossudeixen en fer valer la dignitat personal per damunt l’arbitrarietat. S’equivoquen els que pensen que només perd el que juga i que només d’ell és la responsabilitat última. Proposo una mirada centrípeta i un exercici d’autocrítica per mirar de compartir els errors i que la injustícia no tingui sempre els mateixos destinataris.
Europa A 3 – Girona 0
Lliga Nacional Juvenil
Ha de ser molt difícil jugar a futbol sota amenaça, de fet, ha de ser molt difícil fer qualsevol cosa sota amenaça. Quan el teu cap i el de la teva gent penja d’un fil. Quan els magnànims esperen pacientment la teva caiguda per donar-te el passaport. Paga la pena? Realment s’ho val? És aconsellable allargar l’agonia? Perquè la decisió ja està presa i el final sentenciat. Només és qüestió de temps que l’actual situació es despengi per la tartera. Difícil conviure en un marc de desconfiança on tot està dit i quasi tot fet. Quina lectura se’n pot fer, quan guanyar només és un accident en el camí cap l’exili? Admirable l’obstinació dels que, malgrat estar sentenciats, s’entossudeixen en fer valer la dignitat personal per damunt l’arbitrarietat. S’equivoquen els que pensen que només perd el que juga i que només d’ell és la responsabilitat última. Proposo una mirada centrípeta i un exercici d’autocrítica per mirar de compartir els errors i que la injustícia no tingui sempre els mateixos destinataris.
dissabte, 26 de febrer del 2011
Una merda punxada en un pal
Brillant el gag d’una merda punxada en un pal del Polònia. Brillant i molt descriptiu d’una realitat absolutament delirant. Res com l’ humor, si aquest és intel•ligent, per treure tot el suc (el que es veu i el que no es veu) a una manera de fer que, per esperpèntica i repetida, ja cansa. En Mas va a Madrid a negociar i, davant la sorpresa de ZP, no li demana cap altra cosa que una merda punxada en un pal. Aquest és el punt de partida, una vegada més, de la pertorbació espanyola. El tret de sortida per alliberar la paranoia malaltissa contra Catalunya i la seva legítima personalitat. Si Catalunya demana una merda, nosaltres, bramen les autonomies, també volem la nostra merda. Si Catalunya es mereix una merda, nosaltres en volem dos, reclama Extremadura. La bogeria espanyola ha arribat a tal extrem que ni la parodia més evident i sagnant li fa justícia. Sempre es queda curta. Espanya fa temps que ha perdut el nord (començo a dubtar que mai l’hagi tingut), i s’ha instal•lat en la mecànica de funcionar a la contra. Viu de la negació i el combat contra la diversitat. I aquesta, algú els hi hauria d’explicar, històricament, és una batalla perduda. Reclamar la merda sense criteri ni fonament, és una gran cagada.
Brillant el gag d’una merda punxada en un pal del Polònia. Brillant i molt descriptiu d’una realitat absolutament delirant. Res com l’ humor, si aquest és intel•ligent, per treure tot el suc (el que es veu i el que no es veu) a una manera de fer que, per esperpèntica i repetida, ja cansa. En Mas va a Madrid a negociar i, davant la sorpresa de ZP, no li demana cap altra cosa que una merda punxada en un pal. Aquest és el punt de partida, una vegada més, de la pertorbació espanyola. El tret de sortida per alliberar la paranoia malaltissa contra Catalunya i la seva legítima personalitat. Si Catalunya demana una merda, nosaltres, bramen les autonomies, també volem la nostra merda. Si Catalunya es mereix una merda, nosaltres en volem dos, reclama Extremadura. La bogeria espanyola ha arribat a tal extrem que ni la parodia més evident i sagnant li fa justícia. Sempre es queda curta. Espanya fa temps que ha perdut el nord (començo a dubtar que mai l’hagi tingut), i s’ha instal•lat en la mecànica de funcionar a la contra. Viu de la negació i el combat contra la diversitat. I aquesta, algú els hi hauria d’explicar, històricament, és una batalla perduda. Reclamar la merda sense criteri ni fonament, és una gran cagada.
divendres, 25 de febrer del 2011
La base paga
He sentit veus de clubs “modestos” de futbol, queixant-se, arrel del cas Jon Toral, de l’espoli, que segons ells, estan sotmesos per part del Barça. Diuen, i s’ho creuen, que és un greuge comparatiu, el fet de que el Barça rebi una compensació econòmica per part de l’Arsenal i ells no en rebin cap quan el Barça se’l s’hi endu jugadors. El cas és molt diferent, radicalment diferent. Tots els jugadors del futbol base de qualsevol equip de Catalunya paguen (rigorosament, perquè sinó van al carrer) una quota (i no gaire econòmica) per poder jugar al Club de referència. Generalment, per no dir la totalitat, es paga la roba, l’equipatge, el número de la samarreta, la bossa d’esport, la parca, les jornades de tecnificació, els campus, els stage, les revisions mèdiques, la loteria, etc, etc, etc...Els clubs no inverteixen ni un sol euro en la formació dels jugadors, ni un. Tot al contrari, el futbol base és una enorme font d’ingressos per tapar forats i invertir en aparadors insostenibles. Cap jugador de futbol base rep els serveis i les atencions que li correspondrien en funció del que li costa. En el millor dels casos, si el Barça hagués de pagar per la captació d’un jugador, hauria de rescabalar a la família que és la que ha fet la inversió econòmica i no al Club que se n’ha beneficiat (i molt) des del primer dia.
He sentit veus de clubs “modestos” de futbol, queixant-se, arrel del cas Jon Toral, de l’espoli, que segons ells, estan sotmesos per part del Barça. Diuen, i s’ho creuen, que és un greuge comparatiu, el fet de que el Barça rebi una compensació econòmica per part de l’Arsenal i ells no en rebin cap quan el Barça se’l s’hi endu jugadors. El cas és molt diferent, radicalment diferent. Tots els jugadors del futbol base de qualsevol equip de Catalunya paguen (rigorosament, perquè sinó van al carrer) una quota (i no gaire econòmica) per poder jugar al Club de referència. Generalment, per no dir la totalitat, es paga la roba, l’equipatge, el número de la samarreta, la bossa d’esport, la parca, les jornades de tecnificació, els campus, els stage, les revisions mèdiques, la loteria, etc, etc, etc...Els clubs no inverteixen ni un sol euro en la formació dels jugadors, ni un. Tot al contrari, el futbol base és una enorme font d’ingressos per tapar forats i invertir en aparadors insostenibles. Cap jugador de futbol base rep els serveis i les atencions que li correspondrien en funció del que li costa. En el millor dels casos, si el Barça hagués de pagar per la captació d’un jugador, hauria de rescabalar a la família que és la que ha fet la inversió econòmica i no al Club que se n’ha beneficiat (i molt) des del primer dia.
dijous, 24 de febrer del 2011
Jon Toral rima amb Arsenal
Jon Toral només té 16 anys i ja ha començat la seva particular muntanya russa (anglesa en el seu cas). Cadet del Barça, al que va arribar fa 4 anys, té unes immillorables condicions, tècniques i físiques, per convertir-se en un jugador important. Així ho entenia el Barça i així ho ha entès també l’Arsenal, acostumat a pescar en rius aliens i invertir fora el que s’estalvia a casa. Mantenir una pedrera amb cara i ulls val molts diners i d’això en sap molt l’Arsenal que ha trobat la formula ideal per mantenir la competitivitat aprofitant la inversió dels altres. No està gens malament no prendre riscos innecessaris i esperar pacientment que altres els prenguin per tu. Veure com creixen els futbolistes a la casa del veí i captar els que destaquin per minimitzar els errors. L’Arsenal ha pagat 350.000 euros pel canvi de residència del cadet perquè pugui jugar (amb el seu consentiment, està clar) a Londres, però aquesta quantitat segueix sent una ganga si la comparem amb el que costa mantenir una veritable estructura de futbol base per treure bons jugadors. L’Arsenal fa negoci, el Barça (encara que cobri, faltaria més) no. He pogut llegir retrets al Barça per la seva queixa i per voler cobrar per l’operació. De la mateixa manera que l’Arsenal té (tal i com està la llei) tot el dret a fer-ho (amb el consentiment de la família), el Barça té tot el dret a reclamar els drets de formació.
Jon Toral només té 16 anys i ja ha començat la seva particular muntanya russa (anglesa en el seu cas). Cadet del Barça, al que va arribar fa 4 anys, té unes immillorables condicions, tècniques i físiques, per convertir-se en un jugador important. Així ho entenia el Barça i així ho ha entès també l’Arsenal, acostumat a pescar en rius aliens i invertir fora el que s’estalvia a casa. Mantenir una pedrera amb cara i ulls val molts diners i d’això en sap molt l’Arsenal que ha trobat la formula ideal per mantenir la competitivitat aprofitant la inversió dels altres. No està gens malament no prendre riscos innecessaris i esperar pacientment que altres els prenguin per tu. Veure com creixen els futbolistes a la casa del veí i captar els que destaquin per minimitzar els errors. L’Arsenal ha pagat 350.000 euros pel canvi de residència del cadet perquè pugui jugar (amb el seu consentiment, està clar) a Londres, però aquesta quantitat segueix sent una ganga si la comparem amb el que costa mantenir una veritable estructura de futbol base per treure bons jugadors. L’Arsenal fa negoci, el Barça (encara que cobri, faltaria més) no. He pogut llegir retrets al Barça per la seva queixa i per voler cobrar per l’operació. De la mateixa manera que l’Arsenal té (tal i com està la llei) tot el dret a fer-ho (amb el consentiment de la família), el Barça té tot el dret a reclamar els drets de formació.
dimecres, 23 de febrer del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)