No totes les torres són fars
divendres, 24 de desembre del 2010
Nadales eurofreak
Allà dins el Nou Sardenya
s’amaga un Jesuset;
nuet, nuet,
que s’encarrega de la roba
i està mig mort de fred;
nuet, nuet,
i està mig mort de fred.
El bon Sisco li deia:
- Jesús que estàs emprenyadet;
pobret, pobret;
El Hermano li responia:
- Per excés de vinagret;
pobret, pobret,
per excés de vinagret!
El Mariano cull pilotes
i les fica en un saquet,
foradadet, foradadet,
que no en perd mai ninguna
encara que vagin al putxet;
amb el puret, amb el puret,
encara que vagin al putxet.
El Serafin va fumant
perquè no l’agafin treballant,
patim, patam,
que té un os a l’esquena
i li dóna molta fam;
berenant, berenant,
encara que s’engreixi un pam.
I en el cau de l’oficina
es remenen les cireres,
de veres, de veres,
fent veure que tot funciona,
fent passar pomes per peres.
Allà dins el Nou Sardenya
s’amaga un Jesuset;
nuet, nuet,
que s’encarrega de la roba
i està mig mort de fred;
nuet, nuet,
i està mig mort de fred.
El bon Sisco li deia:
- Jesús que estàs emprenyadet;
pobret, pobret;
El Hermano li responia:
- Per excés de vinagret;
pobret, pobret,
per excés de vinagret!
El Mariano cull pilotes
i les fica en un saquet,
foradadet, foradadet,
que no en perd mai ninguna
encara que vagin al putxet;
amb el puret, amb el puret,
encara que vagin al putxet.
El Serafin va fumant
perquè no l’agafin treballant,
patim, patam,
que té un os a l’esquena
i li dóna molta fam;
berenant, berenant,
encara que s’engreixi un pam.
I en el cau de l’oficina
es remenen les cireres,
de veres, de veres,
fent veure que tot funciona,
fent passar pomes per peres.
dijous, 23 de desembre del 2010
24 imatges per segon
A hores d’ara quasi tothom sap com funciona allò del cinema: una successió d’imatges fixes que, a una determinada velocitat, donen la sensació de moviment. Doncs bé, això mateix és el que li passa al nostre cervell, millor dit, així és com es graven les imatges al nostre cervell. Rebem la informació en estat de consciència i així queda registrada en el cervell, però, i tota aquella informació que rebem en estat d’inconsciència o en aquell espai imperceptible entre imatges i que no som capaços d’identificar? Doncs també. També queda enregistrada en una consciència paral•lela que ens permet desdoblar-nos. Aquesta “inconsciència” que aparentment no controlem, és la que pot viatjar al futur, prevenir i identificar els problemes, per desprès tornar al present i resoldre’ls. Com en el cinema, els missatges subliminals tenen una importància determinant i cal fer-ne una lectura correcta i aprofitar el seu potencial informatiu. La intuïció, el pensament avançat, la imaginació i la recreació del futur tenen el seu origen en aquest espai d’inconsciència tan valuós i tan poc utilitzat. Si som capaços d’harmonitzar aquests dos mons paral•lels i que treballin en sintonia, si som capaços de desdoblar la ment, com ho fa el temps, estarem molt a prop de l’equilibri i veurem el “cinema” com mai abans l’havíem vist.
A hores d’ara quasi tothom sap com funciona allò del cinema: una successió d’imatges fixes que, a una determinada velocitat, donen la sensació de moviment. Doncs bé, això mateix és el que li passa al nostre cervell, millor dit, així és com es graven les imatges al nostre cervell. Rebem la informació en estat de consciència i així queda registrada en el cervell, però, i tota aquella informació que rebem en estat d’inconsciència o en aquell espai imperceptible entre imatges i que no som capaços d’identificar? Doncs també. També queda enregistrada en una consciència paral•lela que ens permet desdoblar-nos. Aquesta “inconsciència” que aparentment no controlem, és la que pot viatjar al futur, prevenir i identificar els problemes, per desprès tornar al present i resoldre’ls. Com en el cinema, els missatges subliminals tenen una importància determinant i cal fer-ne una lectura correcta i aprofitar el seu potencial informatiu. La intuïció, el pensament avançat, la imaginació i la recreació del futur tenen el seu origen en aquest espai d’inconsciència tan valuós i tan poc utilitzat. Si som capaços d’harmonitzar aquests dos mons paral•lels i que treballin en sintonia, si som capaços de desdoblar la ment, com ho fa el temps, estarem molt a prop de l’equilibri i veurem el “cinema” com mai abans l’havíem vist.
dimecres, 22 de desembre del 2010
Veritables dubtes
En el debat de les idees sempre cal persistir. Al no existir la veritat absoluta sempre hi podrem trobar una esquerda per on desmuntar l’argumentació de l’adversari. Encara que, defensar amb arguments una bona idea pot no ser suficient per guanyar el debat, cal exercitar-se en els mecanismes que posin en entredit els arguments de l’oponent i generar-li dubtes.
En el debat de les idees sempre cal persistir. Al no existir la veritat absoluta sempre hi podrem trobar una esquerda per on desmuntar l’argumentació de l’adversari. Encara que, defensar amb arguments una bona idea pot no ser suficient per guanyar el debat, cal exercitar-se en els mecanismes que posin en entredit els arguments de l’oponent i generar-li dubtes.
dimarts, 21 de desembre del 2010
Imparcial? Impar...què?
Hi ha qui perd batalles abans de començar-les. Hi ha qui reclama coses anti-natura i que mai podran reeixir. Hi ha qui fa uns plantejament basats en una falsedat o, per fer-ho més suau, en una inexactitud i a partir d’aquí tota la seva argumentació s’ensorra. Demanar (i exigir) que els mitjans de comunicació siguin imparcials és tan agosarat com demanar que els gossos parlin o la terra giri al revés. Els mitjans de comunicació no tenen perquè ser diferents a la resta d’organismes, agrupacions, associacions, col•lectius,...que fan una feina determinada. La base de qualsevol mitjà són els individus i els individus, per naturalesa, són parcials. De fet no poden, encara que s’esforcin, ser una altra cosa. Si partim de la base que una persona no és un objecte, i en la majoria de casos és així, sinó un subjecte, aleshores convindrem que el seu comportament no pot ser objectiu i sí, en canvi, subjectiu. Es podrà adoptar unes mesures correctores per equilibrar l’excés de parcialitat i així donar una imatge més equilibrada, però en el fons sempre perviurà la seva veritable essència.
Hi ha qui perd batalles abans de començar-les. Hi ha qui reclama coses anti-natura i que mai podran reeixir. Hi ha qui fa uns plantejament basats en una falsedat o, per fer-ho més suau, en una inexactitud i a partir d’aquí tota la seva argumentació s’ensorra. Demanar (i exigir) que els mitjans de comunicació siguin imparcials és tan agosarat com demanar que els gossos parlin o la terra giri al revés. Els mitjans de comunicació no tenen perquè ser diferents a la resta d’organismes, agrupacions, associacions, col•lectius,...que fan una feina determinada. La base de qualsevol mitjà són els individus i els individus, per naturalesa, són parcials. De fet no poden, encara que s’esforcin, ser una altra cosa. Si partim de la base que una persona no és un objecte, i en la majoria de casos és així, sinó un subjecte, aleshores convindrem que el seu comportament no pot ser objectiu i sí, en canvi, subjectiu. Es podrà adoptar unes mesures correctores per equilibrar l’excés de parcialitat i així donar una imatge més equilibrada, però en el fons sempre perviurà la seva veritable essència.
dilluns, 20 de desembre del 2010
Si un dia vols
Si un dia vols,
si un dia tornes,
em trobaràs com sempre,
si un dia vols.
Potser més sol,
potser més trist que sempre,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Encara és forta la lluita
i queda tant per fer,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Quan vulgues,
quan tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes.
Raimon
Si un dia vols,
si un dia tornes,
em trobaràs com sempre,
si un dia vols.
Potser més sol,
potser més trist que sempre,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Encara és forta la lluita
i queda tant per fer,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Quan vulgues,
quan tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes.
Raimon
El post partit
Les referències del Marca al Barça són inversament proporcionals als seus èxits: quan més grans són els triomfs, més petits són els titulars. I està clar que, quan més petits són els titulars, més impotència i ràbia amaguen.
No es pot autoproclamar públicament ser l’enemic i, a continuació, reclamar més quota de protagonisme. Que no saben allò de: a l’enemic ni aigua! Un ha de ser coherent amb les seves postures i assumir-ne les conseqüències.
Hi ha una conxorxa orquestrada dels àrbitres per afavorir el Barça i, ho fan tan bé, que no es nota.
Un derbi futbolístic és, per definició, l’enfrontament entre dos clubs de la mateixa ciutat. L’Español entrena a Sant Adrià de Besòs i juga a Cornellà-el Prat. A Barcelona, mentre l’Europa o el Sant Andreu no pugin a primera divisió, no hi haurà un altre derbi.
Si haguéssim de definir el joc del Barça a Can Perico, més que de llibre, hauríem de dir-ne: de manual.
Les referències del Marca al Barça són inversament proporcionals als seus èxits: quan més grans són els triomfs, més petits són els titulars. I està clar que, quan més petits són els titulars, més impotència i ràbia amaguen.
No es pot autoproclamar públicament ser l’enemic i, a continuació, reclamar més quota de protagonisme. Que no saben allò de: a l’enemic ni aigua! Un ha de ser coherent amb les seves postures i assumir-ne les conseqüències.
Hi ha una conxorxa orquestrada dels àrbitres per afavorir el Barça i, ho fan tan bé, que no es nota.
Un derbi futbolístic és, per definició, l’enfrontament entre dos clubs de la mateixa ciutat. L’Español entrena a Sant Adrià de Besòs i juga a Cornellà-el Prat. A Barcelona, mentre l’Europa o el Sant Andreu no pugin a primera divisió, no hi haurà un altre derbi.
Si haguéssim de definir el joc del Barça a Can Perico, més que de llibre, hauríem de dir-ne: de manual.
diumenge, 19 de desembre del 2010
No som rivals, som l’enemic
Español 1 - Barcinclona 5
Amb un intimidador: que ve el llop, que ve el llop!, va estar amenaçant tota la prèvia l’Español al Barça. Però, entre altres moltes coses, els de Cornellà-El Prat no van tenir en compte l’ascendència de Pedro, i Pedro, expert en contes, no se’ls va creure. Tant és així que, en un tres i no res, va amansir el llop deixant-lo en un inofensiu i afectuós Beagle. Un canari, un sol canari va fer emmudir, d’una revolada, una “pajarera” plena de periquitos excitats. El mite va caure com acostumen a caure tots els mites: amb estrèpit. Cornellà-El Prat va passar de ser un sobrevalorat forlín, perdó, un fortín, a ser un pou de regadiu amb vies d’aigua pels quatre punts cardinals. El Barça va guanyar a l’enemic i ho va fer sense pal•liatius, al seu terreny, sense la més mínima objecció i amb la contundència que marquen els cànons quan l’ocasió s’ho val. Atribuir-se l’etiqueta de ser l’enemic del Barça comporta certs riscos i, l’Español, amb la seva històrica esquizofrènia n’ha estat la darrera víctima. El nom, el discurs i els símbols sí que fan la cosa i l’Español viu presoner de la seva pròpia identitat per molt que es sotmeti a processos cíclics de maquillatge integral. El Barça ha estat just amb l’enemic i li ha donat el mateix tracte que al germà gran de l’enemic: li ha estès la mà oberta, perquè entengui, d’una vegada per totes, que no és enemic el que vol, sinó el que pot i té condicions per ser-ho.
Español 1 - Barcinclona 5
Amb un intimidador: que ve el llop, que ve el llop!, va estar amenaçant tota la prèvia l’Español al Barça. Però, entre altres moltes coses, els de Cornellà-El Prat no van tenir en compte l’ascendència de Pedro, i Pedro, expert en contes, no se’ls va creure. Tant és així que, en un tres i no res, va amansir el llop deixant-lo en un inofensiu i afectuós Beagle. Un canari, un sol canari va fer emmudir, d’una revolada, una “pajarera” plena de periquitos excitats. El mite va caure com acostumen a caure tots els mites: amb estrèpit. Cornellà-El Prat va passar de ser un sobrevalorat forlín, perdó, un fortín, a ser un pou de regadiu amb vies d’aigua pels quatre punts cardinals. El Barça va guanyar a l’enemic i ho va fer sense pal•liatius, al seu terreny, sense la més mínima objecció i amb la contundència que marquen els cànons quan l’ocasió s’ho val. Atribuir-se l’etiqueta de ser l’enemic del Barça comporta certs riscos i, l’Español, amb la seva històrica esquizofrènia n’ha estat la darrera víctima. El nom, el discurs i els símbols sí que fan la cosa i l’Español viu presoner de la seva pròpia identitat per molt que es sotmeti a processos cíclics de maquillatge integral. El Barça ha estat just amb l’enemic i li ha donat el mateix tracte que al germà gran de l’enemic: li ha estès la mà oberta, perquè entengui, d’una vegada per totes, que no és enemic el que vol, sinó el que pot i té condicions per ser-ho.
dissabte, 18 de desembre del 2010
To be or yes to be
Europa A 3 – Sant Andreu 1
Lliga Nacional Juvenil
Ser o sí ser, aquest ja no és el dilema; és la clara conseqüència de la feina ben feta, del treball en equip, de la solidaritat generosa i transversal. Nou punts del darrers nou possibles per enganxar-se definitivament al somni i fer cada cop més real els anhels de la gent que des del principi hi va creure. Gent que va intuir, en el seu germen, el que ara és una satisfactòria i descarada evidència. Aquest equip cada cop fa més patxoca i les sensacions que transmet són de confiança, alhora que desperten un profund sentit de pertinença. És cert que queda tot un món per endavant i no hi ha res fet, però encertar el camí et dóna la seguretat que, tard o d’hora, s’arribarà a destí. Costarà molt, com el partit d’avui i altres que hauran de venir, però, i ho dic des del convenciment, tinc la certesa que el pitjor ja ha passat, és història. Una història extremadament aspra que, malgrat la seva amargor, ha estat clau per a la destil•lació de les propostes que ara ens sedueixen. Gaudim desacomplexadament del moment i seguim apostant sense reserves per allò que alguns aconsegueixen amb esforç, mentre altres s’ho miren amb enveja i menyspreu.
Europa A 3 – Sant Andreu 1
Lliga Nacional Juvenil
Ser o sí ser, aquest ja no és el dilema; és la clara conseqüència de la feina ben feta, del treball en equip, de la solidaritat generosa i transversal. Nou punts del darrers nou possibles per enganxar-se definitivament al somni i fer cada cop més real els anhels de la gent que des del principi hi va creure. Gent que va intuir, en el seu germen, el que ara és una satisfactòria i descarada evidència. Aquest equip cada cop fa més patxoca i les sensacions que transmet són de confiança, alhora que desperten un profund sentit de pertinença. És cert que queda tot un món per endavant i no hi ha res fet, però encertar el camí et dóna la seguretat que, tard o d’hora, s’arribarà a destí. Costarà molt, com el partit d’avui i altres que hauran de venir, però, i ho dic des del convenciment, tinc la certesa que el pitjor ja ha passat, és història. Una història extremadament aspra que, malgrat la seva amargor, ha estat clau per a la destil•lació de les propostes que ara ens sedueixen. Gaudim desacomplexadament del moment i seguim apostant sense reserves per allò que alguns aconsegueixen amb esforç, mentre altres s’ho miren amb enveja i menyspreu.
Els pilars de l’anxaneta
Hi ha moments extraordinaris que esdevenen, sense esforç, un espai de memòria on es construeixen els nostres somnis, on s’activen les nostres expectatives i on es dipositen deliciosament les nostres experiències. Moments determinants com si fossin punts de restauració als que poder tornar sempre que es vulgui per recrear el passat i refer, si cal, el present. La nostra trajectòria vital està, o ho hauria d’estar, trufada d’aquests moments d’inflexió a partir dels quals anem consolidant la nostra manera de ser. Tothom té els seus, no importa que siguin originals o hagin estat induïts, el més important és fer-los propis i fer-los passar pel sedàs de la identificació. Moments refugi que hauran de ser absolutament necessaris per aguantar el vertigen de l’alçada i el tremolor dels dosos quan s’enfili l’anxaneta.
Hi ha moments extraordinaris que esdevenen, sense esforç, un espai de memòria on es construeixen els nostres somnis, on s’activen les nostres expectatives i on es dipositen deliciosament les nostres experiències. Moments determinants com si fossin punts de restauració als que poder tornar sempre que es vulgui per recrear el passat i refer, si cal, el present. La nostra trajectòria vital està, o ho hauria d’estar, trufada d’aquests moments d’inflexió a partir dels quals anem consolidant la nostra manera de ser. Tothom té els seus, no importa que siguin originals o hagin estat induïts, el més important és fer-los propis i fer-los passar pel sedàs de la identificació. Moments refugi que hauran de ser absolutament necessaris per aguantar el vertigen de l’alçada i el tremolor dels dosos quan s’enfili l’anxaneta.
dijous, 16 de desembre del 2010
La cançó de les balances
Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia els comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
doncs de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava.
Cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se,
i va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terrer més bones,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pesi amb les balances.
El rei va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades,
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant, la canten.
Josep Maria Carandell
Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia els comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
doncs de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava.
Cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se,
i va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terrer més bones,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pesi amb les balances.
El rei va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades,
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant, la canten.
Josep Maria Carandell
dimecres, 15 de desembre del 2010
Arsènic per compassió
La noticia científica del mes és, sens dubte, la troballa que ha fet la doctora Felisa Wolfe-Simon al llac Mono prop del parc californià de Yosemite. Ha descobert, per a sorpresa d’experts i neòfits, un bacteri que pot viure de l’arsènic. Sí, sí, tal i com ho llegiu, un ésser microscopi que és capaç d’adaptar-se a un habitat on, fins el moment, s’havia descartat qualsevol possibilitat de vida. El bacteri en qüestió, que encara no té nom, ha desenvolupat un organisme que li permet créixer, reproduir-se i fins i tot, fer les feines domèstiques més bàsiques amb desvergonyida naturalitat i tot en mig del temible arsènic, com si fos la cosa més normal del món. De fet, si us he de ser sincer, aquesta descoberta no m’ha provocat gaire impacte. Fa temps que conec, i reconec, l’existència d’organismes més complexos, als que no cal mirar al microscopi, i que tenen l’estrany costum de viure del verí. Éssers que s’alimenten d’arsènic, destil•len arsènic pels seus queixals i que no en sabrien viure sense. No descarto que a mesura que avancin les investigacions, es trobi un parentiu o lligam biològic entre el bacteri del llac Mono i el tàndem format per Roncero/Inda. Temps al temps.
La noticia científica del mes és, sens dubte, la troballa que ha fet la doctora Felisa Wolfe-Simon al llac Mono prop del parc californià de Yosemite. Ha descobert, per a sorpresa d’experts i neòfits, un bacteri que pot viure de l’arsènic. Sí, sí, tal i com ho llegiu, un ésser microscopi que és capaç d’adaptar-se a un habitat on, fins el moment, s’havia descartat qualsevol possibilitat de vida. El bacteri en qüestió, que encara no té nom, ha desenvolupat un organisme que li permet créixer, reproduir-se i fins i tot, fer les feines domèstiques més bàsiques amb desvergonyida naturalitat i tot en mig del temible arsènic, com si fos la cosa més normal del món. De fet, si us he de ser sincer, aquesta descoberta no m’ha provocat gaire impacte. Fa temps que conec, i reconec, l’existència d’organismes més complexos, als que no cal mirar al microscopi, i que tenen l’estrany costum de viure del verí. Éssers que s’alimenten d’arsènic, destil•len arsènic pels seus queixals i que no en sabrien viure sense. No descarto que a mesura que avancin les investigacions, es trobi un parentiu o lligam biològic entre el bacteri del llac Mono i el tàndem format per Roncero/Inda. Temps al temps.
Indesinenter
Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Salvador Espriu - Raimon
Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Salvador Espriu - Raimon
dimarts, 14 de desembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)