No som rivals, som l’enemic

Español 1 - Barcinclona 5

Amb un intimidador: que ve el llop, que ve el llop!, va estar amenaçant tota la prèvia l’Español al Barça. Però, entre altres moltes coses, els de Cornellà-El Prat no van tenir en compte l’ascendència de Pedro, i Pedro, expert en contes, no se’ls va creure. Tant és així que, en un tres i no res, va amansir el llop deixant-lo en un inofensiu i afectuós Beagle. Un canari, un sol canari va fer emmudir, d’una revolada, una “pajarera” plena de periquitos excitats. El mite va caure com acostumen a caure tots els mites: amb estrèpit. Cornellà-El Prat va passar de ser un sobrevalorat forlín, perdó, un fortín, a ser un pou de regadiu amb vies d’aigua pels quatre punts cardinals. El Barça va guanyar a l’enemic i ho va fer sense pal•liatius, al seu terreny, sense la més mínima objecció i amb la contundència que marquen els cànons quan l’ocasió s’ho val. Atribuir-se l’etiqueta de ser l’enemic del Barça comporta certs riscos i, l’Español, amb la seva històrica esquizofrènia n’ha estat la darrera víctima. El nom, el discurs i els símbols sí que fan la cosa i l’Español viu presoner de la seva pròpia identitat per molt que es sotmeti a processos cíclics de maquillatge integral. El Barça ha estat just amb l’enemic i li ha donat el mateix tracte que al germà gran de l’enemic: li ha estès la mà oberta, perquè entengui, d’una vegada per totes, que no és enemic el que vol, sinó el que pot i té condicions per ser-ho.

Edith el que s'havia de dir

Retrat subjectiu d'un subjecte

Infidels

Que us molesta més, el retrat que he fet de vosaltres o que us hi sembleu massa?

In the road

To be or yes to be

Europa A 3 – Sant Andreu 1

Lliga Nacional Juvenil

Ser o sí ser, aquest ja no és el dilema; és la clara conseqüència de la feina ben feta, del treball en equip, de la solidaritat generosa i transversal. Nou punts del darrers nou possibles per enganxar-se definitivament al somni i fer cada cop més real els anhels de la gent que des del principi hi va creure. Gent que va intuir, en el seu germen, el que ara és una satisfactòria i descarada evidència. Aquest equip cada cop fa més patxoca i les sensacions que transmet són de confiança, alhora que desperten un profund sentit de pertinença. És cert que queda tot un món per endavant i no hi ha res fet, però encertar el camí et dóna la seguretat que, tard o d’hora, s’arribarà a destí. Costarà molt, com el partit d’avui i altres que hauran de venir, però, i ho dic des del convenciment, tinc la certesa que el pitjor ja ha passat, és història. Una història extremadament aspra que, malgrat la seva amargor, ha estat clau per a la destil•lació de les propostes que ara ens sedueixen. Gaudim desacomplexadament del moment i seguim apostant sense reserves per allò que alguns aconsegueixen amb esforç, mentre altres s’ho miren amb enveja i menyspreu.

El 7è de camalleria

Els pilars de l’anxaneta

Hi ha moments extraordinaris que esdevenen, sense esforç, un espai de memòria on es construeixen els nostres somnis, on s’activen les nostres expectatives i on es dipositen deliciosament les nostres experiències. Moments determinants com si fossin punts de restauració als que poder tornar sempre que es vulgui per recrear el passat i refer, si cal, el present. La nostra trajectòria vital està, o ho hauria d’estar, trufada d’aquests moments d’inflexió a partir dels quals anem consolidant la nostra manera de ser. Tothom té els seus, no importa que siguin originals o hagin estat induïts, el més important és fer-los propis i fer-los passar pel sedàs de la identificació. Moments refugi que hauran de ser absolutament necessaris per aguantar el vertigen de l’alçada i el tremolor dels dosos quan s’enfili l’anxaneta.

Etrelles de Vetllem

La cançó de les balances

Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia els comptava.

La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
doncs de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava.
Cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.

Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se,
i va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:

Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terrer més bones,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pesi amb les balances.

El rei va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades,
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.

Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant, la canten.

Josep Maria Carandell

Gent gran que no ho sembla

Arsènic per compassió

La noticia científica del mes és, sens dubte, la troballa que ha fet la doctora Felisa Wolfe-Simon al llac Mono prop del parc californià de Yosemite. Ha descobert, per a sorpresa d’experts i neòfits, un bacteri que pot viure de l’arsènic. Sí, sí, tal i com ho llegiu, un ésser microscopi que és capaç d’adaptar-se a un habitat on, fins el moment, s’havia descartat qualsevol possibilitat de vida. El bacteri en qüestió, que encara no té nom, ha desenvolupat un organisme que li permet créixer, reproduir-se i fins i tot, fer les feines domèstiques més bàsiques amb desvergonyida naturalitat i tot en mig del temible arsènic, com si fos la cosa més normal del món. De fet, si us he de ser sincer, aquesta descoberta no m’ha provocat gaire impacte. Fa temps que conec, i reconec, l’existència d’organismes més complexos, als que no cal mirar al microscopi, i que tenen l’estrany costum de viure del verí. Éssers que s’alimenten d’arsènic, destil•len arsènic pels seus queixals i que no en sabrien viure sense. No descarto que a mesura que avancin les investigacions, es trobi un parentiu o lligam biològic entre el bacteri del llac Mono i el tàndem format per Roncero/Inda. Temps al temps.

La porta independent

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Salvador Espriu - Raimon

Llum lluny del llamp

Consell de cent

Deixa’t de Duracel i passa’t a piles CiU, « duran mas »

Edició limitada per a un equip que no té límits

Pixar contra el vent

Em van agradar molt les declaracions de Walter Pandiani després de l’esplendorós 5 a 0 que li va endossar el Barça al Madrid, deia Pandiani: “Preciado hauria de preguntar a Mourinho per què es va deixar guanyar al Camp Nou”. La memòria és, a voltes, cruel amb els bocamolls i aquell que la té es converteix en un afilat i demolidor analista de la realitat. La prudència és una bona consellera i, mesurar les paraules, hauria de ser norma en tots aquells que estan exposats a la valoració pública. Però demanar prudència, humilitat i continència a determinats individus és com demanar que plogui cap a dalt. Mourinho, com d’altres, no entenen la llei de la gravetat ( i això és molt greu) i s’entossudeixen a pixar contra el vent en una actitud poc intel•ligent i que diu molt de quina mena de cervell tenen dins el cap. No és d’estranyar que, més d’hora que tard, acabin amb els pantalons mullats i una insuportable ferum a urinari.

Desafiant l'autoritat

2x1

Dues orelles per escoltar i una boca per parlar. O, en altres paraules, el que ens diu la naturalesa amb aquest original disseny: escoltar el doble del que es parla o parlar la meitat del que s’escolta. Tot el que no sigui respectar aquesta disposició és anar contra natura. Hi ha individus que es fan l’orni i, com si amb ells no hi anés, es permeten la gosadia de capgirar l’ordre natural de les coses, fent un mal ús de les seves habilitats. Quan més es parla menys temps et queda per escoltar i, en conseqüència, menys temps per aprendre i entendre. El temps és el que és, limitat i estricte, i si l’omplim només amb les nostres aportacions no quedarà espai per escoltar el que altres ens proposin, perdent així la possibilitat de rebre una valuosa i enriquidora informació. Quan es parla el doble del que s’escolta es corre el risc de quedar-se sol en un monòleg avorrit i gens interessant que foragitarà als possibles interlocutors davant la impossibilitat de participar. Cal doncs escoltar el que ens han de dir i si ho fem bé, i aprenem del que escoltem, amb tota seguretat, en tindrem prou amb la meitat de paraules que ara utilitzem.

Queixalada a la poma

Poma bullida

Europa D 1 – Pomar 0

Lliga Juvenil Segona Divisió

Davant, possiblement, el partit més difícil fins a la data, l’Europa ha donat la talla. Ha encès el foc que li convenia i, amb el punt just de temperatura, ha cuit el Pomar fins caramel•litzar-lo. L’Europa ha sobrevolat la ciutat dels pomers amb una autoritat incontestable i ha deixat clar qui és el líder del grup i qui no està madur per ser-ho. Caldran moltes hores de sol, molts litres d’aigua i una bona dosi de paciència perquè els sucres facin la seva feina i el Pomar arribi a aquell punt de maduració que el pugui acostar a un Europa adequadament dolç. Un resultat excessivament curt i perillós (per allò del qui perdona ho acaba pagant) que no ha reflexat, en cap moment, la gran diferència entre el joc mostrat per un i altre equip. L’Europa ha estat molt superior en totes les facetes del joc i només el poc encert de cara a porta i l’encert del porter rival han donat emoció als minuts finals. Sense exagerar, podríem estar parlant d’un 5 o 6 a zero i ningú, havent vist el partit, hi hauria posat cap objecció. Líders en solitari, a tres punts del segon i, sobretot, amb la sensació que tot depèn d’un mateix. Per poc que es facin bé les coses, i s’estan fent, aquesta lliga no es pot escapar. Si a l’evident qualitat, li afegim la predisposició, no ha d’haver obstacle que faci perillar el somiat i desitjat ascens. Els vímets hi són, només cal acabar de teixir amb humilitat i constància el cistell, per omplir-lo amb els fruits que es recullin. Jo el compro.

Millor caminar, que trepitjar

La trepitjada portuguesa

Dani Alves, jugador brasiler del Barça, ha fet recentment unes mesurades i encertades declaracions posant al seu lloc a l’inefable Mourinho, dient d’aquest, que no havia inventat el futbol. El susceptible portuguès ha respost, desafiant com sempre, i amb aquell to de perdonavides que el caracteritza, donant-li cínicament la raó al brasiler amb un: potser té raó Alves i jo no he descobert el futbol, però va ser un portuguès el que va descobrir el seu país. Amb menyspreu, Mourinho ha volgut fer una gràcia que, com sempre, se li torna en contra com un bumerang. No hauria d’estar el portuguès molt orgullós del passat del seu país i, encara menys del seu present, al menys no n’hauria de fer ostentació. Que Portugal “descobrís” l’actual Brasil, encara estar per discutir (als llibres d’Història em remeto), ja que va ser un espanyol, Yáñez Pinzón, el primer europeu que va arribar i trepitjar terra brasilera. Fruit d’aquesta controvèrsia encara cuegen els anomenats Pleitos Colombinos, per la titularitat de la descoberta. Però deixant de banda quin dels dos països n’és l’autor del “descobriment” (jo prefereix-ho anomenar-lo colonització), és que està molt clar, que ni Espanya, ni Portugal, és poden sentir orgullosos de la feina feta. En aquest sentit només cal comparar-los amb les colonitzacions de altres països europeus, com el Regne Unit o Holanda. Res a veure. Guaiteu sinó el lloc que ocupen, en el panorama internacional, països com ara Estats Units, Canadà, Australia, Sud-àfrica, India,...potencies mundials i/o països emergents i capdavanters als seus respectius continents. El Portugal exterior, ha fet tradicional i històricament el ridícul i la seva empremta ha estat més aviat un fre per als països que ha castigat, perdó, colonitzat i, malgrat els seus enormes recursos i potencial, no han pogut reeixir per culpa del lamentable legat de la metròpoli. Interiorment, encara pitjor. Un país amb complexa d’inferioritat que no té un altre objectiu que assemblar-se a Espanya. Amb això ja està tot dit. Per això faria bé en Mourinho de mesurar les seves depreciacions que el deixen amb el cul a l’aire i donen una idea bastant exacta del nivell del seu intel•lecte. No ofèn qui vol (i Mourinho en vol molt) sinó qui pot i Mourinho no ha descobert el futbol, ni va “descobrir” Brasil. Un Brasil que, 500 anys desprès, encara no s’ha refet de la petjada, millor dit, de la trepitjada portuguesa.

Menuda cançó, menuda interpretació

Petit, petitó, petitet, com el patufet

Entrenador amb àngel

Can Vidalet 0 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Si teniu habitualment la paciència, i perquè no dir-ho, la indulgència de llegir-me, sabreu de la meva aversió a donar noms, a personalitzar les gestes o les desfetes i portar-les al terreny individual. El futbol, possiblement més que cap altre esport, és un joc d’equip i, correspon a l’equip, el mèrit dels èxits i també dels fracassos. D’aquí, i per això, la meva insistència en defugir els personalismes i apostar per una visió global i de conjunt. Però, com en qualsevol altre àmbit, hi ha excepcions que s’ho valen i que, per justícia, han de tenir el seu minut de glòria. És cert que un equip és un conjunt de coses i una suma de voluntats, però això, que aparentment sembla un plantejament obvi i molt senzill, a la pràctica no resulta tan fàcil. Es necessita un galvanitzador, un eix vertebrador que, amb mà ferma i idees clares, aglutini un munt de personalitats diverses, capricioses i amb interessos, sovint, divergents. Estic parlant de Toni Cosano, l’entrenador del Juvenil A de l’Europa que, amb una coherència inusual, ha aconseguit un bloc sense fissures, capaç de tenir una personalitat pròpia i ben definida a prova de crítics impenitents i aduladors bavosos. Són molts els que l’han volgut vinclar, els que l’han volgut vençut i rendit, però aquest Toni té àngel, un àngel de la guarda que el blinda contra els cants de sirena i la desinformació malintencionada i nècia. Crec que no m’equivoco, perquè conec abastament la peça que hi ha al teler, si us suggereix-ho que us cordeu els cinturons, això només ha fet que començar i ja no hi ha qui ho aturi. El partit? Excitant.

Dona'm cinc minuts

Wanted

Qui més qui menys ha vist alguna pel•lícula del vell Far West, curulla de cartells, on sobre el peu de la paraula wanted, es podia veure la fotografia del forajido de torn. D’aquell malfactor buscat per la justícia per les seves malifetes i els seus actes que anaven contra la convivència en un territori a anys llum de l’ordre i la civilització. Sense contemplacions, no es dubtava en vulnerar el dret fonamental a la pròpia imatge i es feien públiques les d’aquells que, amb el seu comportament, havien contravingut les lleis de la comunitat. L’edició de les imatges servien per escarni públic, alhora que facilitaven la seva localització i detenció. Davant d’abusos com el que hem sofert recentment per part d’un petit i privilegiat col•lectiu amb un comportament insolidari i xantatgista que ha col•lapsat els aeroports i ha arruïnat les expectatives de milers de persones, no ens podem permetre el luxe de romandre indiferents. Davant d’actes d’aquesta rellevància, que comprometen la pau social, s’hauria de recuperar el costum del vell Far West i poder fer públiques les fotografies dels màxims responsables de la ignominiosa acció perquè les víctimes innocents tinguessin l’oportunitat de conèixer les cares d’aquells que tan greument els han perjudicat. Les fotografies haurien d’estar penjades en tots els llocs públics: supermercats, cinemes, transports públics, centres comercials,...Així, quan aquestes persones fossin reconegudes, podrien tastar la seva pròpia medicina i notarien, de forma directa i sense intermediaris, l’escalf de la gent i les simpaties que generen. Potser d’aquesta manera prendrien consciència dels seus actes i d’haver-se comportat com uns autèntics forajidos.

Absència en esència