L’estratègia magrebina
Aceu-ta un moment i melilla el que vols fer.
dimecres, 1 de desembre del 2010
Déu totpoderós, creador de totes les coses
Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer.
Maleïdes les epidèmies i aquell qui les va fer.
Maleïda la mortalitat infantil i aquell qui la va fer.
Maleïda la intolerància i aquell qui la va fer.
Maleït l’odi i aquell qui el va fer.
Maleïda la misèria i aquell qui la va fer.
Maleïdes les catàstrofes naturals i aquell qui les va fer.
Maleïdes la infàmia i la mentida i aquell qui les va fer.
Maleïda la fam i aquell qui la va fer.
Maleïdes les desigualtats i aquell qui les va fer.
Maleïda la violència i el crim i aquell qui els va fer.
Maleïda la injustícia i aquell qui la va fer.
Maleïdes les malediccions i aquell qui les va fer.
Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer.
Maleïdes les epidèmies i aquell qui les va fer.
Maleïda la mortalitat infantil i aquell qui la va fer.
Maleïda la intolerància i aquell qui la va fer.
Maleït l’odi i aquell qui el va fer.
Maleïda la misèria i aquell qui la va fer.
Maleïdes les catàstrofes naturals i aquell qui les va fer.
Maleïdes la infàmia i la mentida i aquell qui les va fer.
Maleïda la fam i aquell qui la va fer.
Maleïdes les desigualtats i aquell qui les va fer.
Maleïda la violència i el crim i aquell qui els va fer.
Maleïda la injustícia i aquell qui la va fer.
Maleïdes les malediccions i aquell qui les va fer.
dimarts, 30 de novembre del 2010
S’ha acabat la tonteria
(No m’ho puc treure del cap)
No és només que el Barça li hagi endossat 5 gols al Madrid, que també. No és només que tots els gols han arribat de jugada i cap a pilota aturada, que també. No és només que Mou tingués raó en una única cosa: que tots els rivals del Barça es deixen guanyar, que també. No és només la insultant superioritat dels blaugrana que va fer empal•lidir als blancs, que també. No és només la brutal possessió del Barça que va deixar al Madrid sense pilota i el va convertir en un espectador de luxe, que també. No és només un estratosfèric rondo de 94 minuts, que també. No és només la constatació d’una excelsa manera d’entendre el futbol i la seva aplicació pràctica davant 400 milions d’espectadors, que també. No és només la reivindicació de l’art enfront la mediocritat, que també. No és només una victòria inapel•lable, que també. No és només la victòria, sinó la manera d’aconseguir-la, que també. No és només que Messi sigui el número 1 i que Xavi sigui el 2 i Iniesta el 3 i Pujol el 4 i..., que també. No és només que el Barça jugués amb el Madrid i no contra el Madrid, que també. No és només que no hi hagi discussió, sinó que a ulls del món, no hi ha debat, que també. No és només que el Barça hagi caricaturitzat al Madrid fins a l’extrem de fer visibles tots els seus defectes i totes les seves mancances, que també. No és només que el Madrid sigui la imatge del super ego de Cristiano lluitant amb el seu propi ego i la impotència d’un inframental Ramos, que també. No és només que tot era qüestió de temps fins que s’enfrontessin tots dos equips i quedés en evidència la profunda diferència ètica i estètica que els separa, que també. No és només la mà oberta del Barça en contraposició a la patada destralera del Madrid, que també. No és només que el Barça sigui el centre del món futbolístic i el Madrid un abrupte asteroide a anys llums del paradís, que també. No és només que el Barça sap guanyar i el Madrid no sap perdre, que també. És, a més de totes aquestes coses, que el Barça és la terra de les esperances on el somnis són una emocionant realitat.
(No m’ho puc treure del cap)
No és només que el Barça li hagi endossat 5 gols al Madrid, que també. No és només que tots els gols han arribat de jugada i cap a pilota aturada, que també. No és només que Mou tingués raó en una única cosa: que tots els rivals del Barça es deixen guanyar, que també. No és només la insultant superioritat dels blaugrana que va fer empal•lidir als blancs, que també. No és només la brutal possessió del Barça que va deixar al Madrid sense pilota i el va convertir en un espectador de luxe, que també. No és només un estratosfèric rondo de 94 minuts, que també. No és només la constatació d’una excelsa manera d’entendre el futbol i la seva aplicació pràctica davant 400 milions d’espectadors, que també. No és només la reivindicació de l’art enfront la mediocritat, que també. No és només una victòria inapel•lable, que també. No és només la victòria, sinó la manera d’aconseguir-la, que també. No és només que Messi sigui el número 1 i que Xavi sigui el 2 i Iniesta el 3 i Pujol el 4 i..., que també. No és només que el Barça jugués amb el Madrid i no contra el Madrid, que també. No és només que no hi hagi discussió, sinó que a ulls del món, no hi ha debat, que també. No és només que el Barça hagi caricaturitzat al Madrid fins a l’extrem de fer visibles tots els seus defectes i totes les seves mancances, que també. No és només que el Madrid sigui la imatge del super ego de Cristiano lluitant amb el seu propi ego i la impotència d’un inframental Ramos, que també. No és només que tot era qüestió de temps fins que s’enfrontessin tots dos equips i quedés en evidència la profunda diferència ètica i estètica que els separa, que també. No és només la mà oberta del Barça en contraposició a la patada destralera del Madrid, que també. No és només que el Barça sigui el centre del món futbolístic i el Madrid un abrupte asteroide a anys llums del paradís, que també. No és només que el Barça sap guanyar i el Madrid no sap perdre, que també. És, a més de totes aquestes coses, que el Barça és la terra de les esperances on el somnis són una emocionant realitat.
dilluns, 29 de novembre del 2010
T’adones company
T’adones company que tot el temps que amablement em dediques li restes a la teva dona, a la teva feina i als teus amics? Ets conscient de que em valores en excés i m’afalagues desmesuradament? Què, sense cap mena de dubte, la meva insignificança no mereix l’atenció que amb tanta passió em dispenses? T’adones company que per molt que m’ho proposi no et podré retornar mai tot el que tu inverteixes? Saps que, com diria Gardel: es un soplo la vida, i tu estàs al vell mig d’un corrent d’aire? Ets conscient que la dignitat no es guanya fent públicament el ridícul? T’adones company que no se com agrair-te la teva devoció botànica d’abonar cada dia el meu jardí i fer que en ell esclatin les flors més radiants?
T’adones company que tot el temps que amablement em dediques li restes a la teva dona, a la teva feina i als teus amics? Ets conscient de que em valores en excés i m’afalagues desmesuradament? Què, sense cap mena de dubte, la meva insignificança no mereix l’atenció que amb tanta passió em dispenses? T’adones company que per molt que m’ho proposi no et podré retornar mai tot el que tu inverteixes? Saps que, com diria Gardel: es un soplo la vida, i tu estàs al vell mig d’un corrent d’aire? Ets conscient que la dignitat no es guanya fent públicament el ridícul? T’adones company que no se com agrair-te la teva devoció botànica d’abonar cada dia el meu jardí i fer que en ell esclatin les flors més radiants?
La porta oberta al Parlament
Desprès de quedar-se en calçotets a l’aeroport i patir una desconcertant moció de censura. Desprès de ser el president amb més èxits de la història del Barça. Desprès de guanyar lligues, copes i champions. Desprès de mostrar quin era el camí amb aquell ja llegendari: que n’aprenguin! Desprès d’alertar-nos: que no nos embauquen, que no estamos tan mal! Desprès de la seva transcendental aportació a l’ornitologia amb la promoció del lloro (que no dels periquitos). Desprès d’esmenar-li la plana al mateix Colombo, jugant a detectius. Desprès dels merescuts i reiterats banys de multituds i també de xampany. Desprès de promocionar insistentment el llum de gas i deixar Espanya a les fosques. Desprès de tenyir el món de blau i grana i deixar Madrid en blanc. Desprès de sortir per la finestra del Nou Camp, ara entra per la porta gran del Parlament de Catalunya guanyant el seu darrer partit. Si, si, la independència entra per la porta de la política sota l’atenta mirada d’un sorprès Rivera que quedarà últim classificat i baixarà a segona.
Desprès de quedar-se en calçotets a l’aeroport i patir una desconcertant moció de censura. Desprès de ser el president amb més èxits de la història del Barça. Desprès de guanyar lligues, copes i champions. Desprès de mostrar quin era el camí amb aquell ja llegendari: que n’aprenguin! Desprès d’alertar-nos: que no nos embauquen, que no estamos tan mal! Desprès de la seva transcendental aportació a l’ornitologia amb la promoció del lloro (que no dels periquitos). Desprès d’esmenar-li la plana al mateix Colombo, jugant a detectius. Desprès dels merescuts i reiterats banys de multituds i també de xampany. Desprès de promocionar insistentment el llum de gas i deixar Espanya a les fosques. Desprès de tenyir el món de blau i grana i deixar Madrid en blanc. Desprès de sortir per la finestra del Nou Camp, ara entra per la porta gran del Parlament de Catalunya guanyant el seu darrer partit. Si, si, la independència entra per la porta de la política sota l’atenta mirada d’un sorprès Rivera que quedarà últim classificat i baixarà a segona.
diumenge, 28 de novembre del 2010
Quan es val i es vol, es pot
Europa C 4 – Horta 0
Primera Divisió Juvenil
Quan es val i es vol, es pot. Això és el que passar, sense subterfugis, ahir al Nou Sardenya davant la mirada estorada de tots els que hi érem. Venia un Horta pujadet i amb aires d’insultant suficiència i el convenciment de menjar-se l’Europa i tot allò que se li poses pel camí. I, dono fe que es van atipar, gol darrera gol entre llesques de supèrbia i un gotet de prepotència per anar tirant avall. Ha de ser terriblement dur que no es pugui justificar una contundent derrota ni tan sols amb una mala actuació arbitral, ans al contrari, si l’àrbitre es va equivocar, i es va equivocar molt, ho va fer, en tots els casos, sempre a favor dels visitants, fins el punt de deixar a l’equip local amb 10 jugadors abans del descans i encara amb un 0 a 0 al marcador. Doncs ni el àrbitre, ni la suposada superioritat de l’Horta van poder contrarestar l’allau de joc de l’equip de casa que va acabar per trasbalsar a un líder amb peus de fang, al que ahir, amb tot mereixement, se li van veure les vergonyes. L’Europa va treure els colors a un Horta ploraner i amb pocs recursos futbolístics. Va posar la voluntat al servei del joc i va generar els mecanismes més eficaços per arrodonir un partit excepcional. L’Europa va estar brillant en totes les línies i amb una actitud envejable va passar com un corró per damunt d’un rival que va acabar descentrat, la testosterona i la impotència van acabar per fer la resta. Un final indigne per a un gran partit de futbol. Grandíssim Europa que, tallant-li totes les vies d’aigua, va deshidratar l’horta convertint-la en terra de secà.
Europa C 4 – Horta 0
Primera Divisió Juvenil
Quan es val i es vol, es pot. Això és el que passar, sense subterfugis, ahir al Nou Sardenya davant la mirada estorada de tots els que hi érem. Venia un Horta pujadet i amb aires d’insultant suficiència i el convenciment de menjar-se l’Europa i tot allò que se li poses pel camí. I, dono fe que es van atipar, gol darrera gol entre llesques de supèrbia i un gotet de prepotència per anar tirant avall. Ha de ser terriblement dur que no es pugui justificar una contundent derrota ni tan sols amb una mala actuació arbitral, ans al contrari, si l’àrbitre es va equivocar, i es va equivocar molt, ho va fer, en tots els casos, sempre a favor dels visitants, fins el punt de deixar a l’equip local amb 10 jugadors abans del descans i encara amb un 0 a 0 al marcador. Doncs ni el àrbitre, ni la suposada superioritat de l’Horta van poder contrarestar l’allau de joc de l’equip de casa que va acabar per trasbalsar a un líder amb peus de fang, al que ahir, amb tot mereixement, se li van veure les vergonyes. L’Europa va treure els colors a un Horta ploraner i amb pocs recursos futbolístics. Va posar la voluntat al servei del joc i va generar els mecanismes més eficaços per arrodonir un partit excepcional. L’Europa va estar brillant en totes les línies i amb una actitud envejable va passar com un corró per damunt d’un rival que va acabar descentrat, la testosterona i la impotència van acabar per fer la resta. Un final indigne per a un gran partit de futbol. Grandíssim Europa que, tallant-li totes les vies d’aigua, va deshidratar l’horta convertint-la en terra de secà.
Qui té memòria té un tresor
Recordeu aquell espot publicitari, d’ara fa quatre anys, per donar suport a les seleccions catalanes on es veien uns nens jugant a futbol? Doncs, recordareu també, que va ser impugnat (el verb que més els hi agrada) pel PP i pel lerrouxista Rivera al•legant que no es podien utilitzar nens amb finalitats propagandístiques. El tribunal de torn, un d’aquells tribunals que acostumen a votar sistemàticament contra tot allò que ensuma català, doncs un d’aquells tribunals va fer retirar l’anunci en una decisió absolutament arbitrària i demencial. Com s’ho havien de fer, aleshores, el senyor Danone, la senyora Dodotis o el simpàtic Bollycao per fer arribar el seu missatge a la seva potencial clientela? Evidentment que no va passar res, va quedar clar que l’únic objectiu era tombar l’espot de les seleccions catalanes amb qualsevol pretext, per inversemblant que fos. Doncs, ves per on, l’espot de campanya del lerrouxista Rivera ha begut de la seva pròpia medicina. Amb poca memòria, o amb molta cara, ens posa en primera fila un nen, i no només un nen, sinó que, per reblar el clau, el fa sortir despullat. Però, incoherent Rivera, no havíem quedat que no es podien utilitzar nens amb finalitats publicitàries? Ja ho diu la saviesa popular: abans s’atrapa a un mentider que a un coix. Enyorem, lerrouxista Rivera, aquell nuu seu de la primera campanya, encara que entenem que en aquests quatre anys vostè s’hagi pogut comprar un vestit de marca, però esperem, sincerament, que no hagi estat a canvi de despullar a tots els innocents que li van al darrera.
Recordeu aquell espot publicitari, d’ara fa quatre anys, per donar suport a les seleccions catalanes on es veien uns nens jugant a futbol? Doncs, recordareu també, que va ser impugnat (el verb que més els hi agrada) pel PP i pel lerrouxista Rivera al•legant que no es podien utilitzar nens amb finalitats propagandístiques. El tribunal de torn, un d’aquells tribunals que acostumen a votar sistemàticament contra tot allò que ensuma català, doncs un d’aquells tribunals va fer retirar l’anunci en una decisió absolutament arbitrària i demencial. Com s’ho havien de fer, aleshores, el senyor Danone, la senyora Dodotis o el simpàtic Bollycao per fer arribar el seu missatge a la seva potencial clientela? Evidentment que no va passar res, va quedar clar que l’únic objectiu era tombar l’espot de les seleccions catalanes amb qualsevol pretext, per inversemblant que fos. Doncs, ves per on, l’espot de campanya del lerrouxista Rivera ha begut de la seva pròpia medicina. Amb poca memòria, o amb molta cara, ens posa en primera fila un nen, i no només un nen, sinó que, per reblar el clau, el fa sortir despullat. Però, incoherent Rivera, no havíem quedat que no es podien utilitzar nens amb finalitats publicitàries? Ja ho diu la saviesa popular: abans s’atrapa a un mentider que a un coix. Enyorem, lerrouxista Rivera, aquell nuu seu de la primera campanya, encara que entenem que en aquests quatre anys vostè s’hagi pogut comprar un vestit de marca, però esperem, sincerament, que no hagi estat a canvi de despullar a tots els innocents que li van al darrera.
dissabte, 27 de novembre del 2010
Jornada d’inflexió
És rigorosament cert que, tal i com manen els bons costums, ens trobem davant d’una nova jornada de reflexió que ha de precedir, així ho espero, una històrica jornada d’inflexió. Han passat moltes coses en els darrers anys i algunes d’elles molt importants, diria que, transcendentals, i estic convençut d’haver arribat a aquell punt on no hi ha retorn possible. Ara només cal que els que n’han d’extreure les conclusions adients en facin la lectura correcta i que la facin en clau de país. És rigorosament cert que la política ens civilitza i, malgrat determinades conductes inapropiades, és l’eina més poderosa que tenim al nostre abast per avançar en el progrés. És rigorosament cert que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí (com dirien els Manel) i segueix sent rigorosament cert que no és gens fàcil poder viure en democràcia, per a molt països encara avui segueix sent una llunyana quimera i un desig irrealitzable. És rigorosament cert que demà tots, i n’és un dret irrenunciable, tenim el futur a les nostres mans i hauríem d’actuar en conseqüència. La perfecció no existeix i d’existir, seria monstruosa. Per tant, fem costat a la imperfecció més honesta, la més valenta i la que representi, encara que amb matisos i discrepàncies, la nostra voluntat de ser.
És rigorosament cert que, tal i com manen els bons costums, ens trobem davant d’una nova jornada de reflexió que ha de precedir, així ho espero, una històrica jornada d’inflexió. Han passat moltes coses en els darrers anys i algunes d’elles molt importants, diria que, transcendentals, i estic convençut d’haver arribat a aquell punt on no hi ha retorn possible. Ara només cal que els que n’han d’extreure les conclusions adients en facin la lectura correcta i que la facin en clau de país. És rigorosament cert que la política ens civilitza i, malgrat determinades conductes inapropiades, és l’eina més poderosa que tenim al nostre abast per avançar en el progrés. És rigorosament cert que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí (com dirien els Manel) i segueix sent rigorosament cert que no és gens fàcil poder viure en democràcia, per a molt països encara avui segueix sent una llunyana quimera i un desig irrealitzable. És rigorosament cert que demà tots, i n’és un dret irrenunciable, tenim el futur a les nostres mans i hauríem d’actuar en conseqüència. La perfecció no existeix i d’existir, seria monstruosa. Per tant, fem costat a la imperfecció més honesta, la més valenta i la que representi, encara que amb matisos i discrepàncies, la nostra voluntat de ser.
divendres, 26 de novembre del 2010
Algú té una pregunta?
Hi ha un tipus de persona que, per a desesperació del seu interlocutor, davant d’una pregunta directa i que busca la corresponent resposta, sempre fugen d’estudi. Voluntària o involuntàriament, ho tenen tan integrat, que t’expliquen amb tot luxe de detalls la pregunta que se’l s’hi ha formulat, però en la seva al•locució no hi ha cap aproximació a la resposta i, evidentment, cap resposta. Es perden en la descripció de la pregunta, en el seu aprofundiment i en plantejar ramificacions de la mateixa, però en cap cas, aporten una solució que satisfaci mínimament les expectatives de la persona que pregunta. Aquesta forma d’actuar és especialment greu quan, la persona en qüestió, ocupa llocs de responsabilitat i que per correspondència amb el seu càrrec ha de donar respostes i, en la mesura que es pugui, el més entenedores possibles. Ja n’hi ha prou de guarnir preguntes, decorar-les i omplir-les de llevat; algú s’hauria d’arriscar a donar respostes, deixar la comoditat del limbe i agafar el toro per les banyes. Algú té una pregunta?
Hi ha un tipus de persona que, per a desesperació del seu interlocutor, davant d’una pregunta directa i que busca la corresponent resposta, sempre fugen d’estudi. Voluntària o involuntàriament, ho tenen tan integrat, que t’expliquen amb tot luxe de detalls la pregunta que se’l s’hi ha formulat, però en la seva al•locució no hi ha cap aproximació a la resposta i, evidentment, cap resposta. Es perden en la descripció de la pregunta, en el seu aprofundiment i en plantejar ramificacions de la mateixa, però en cap cas, aporten una solució que satisfaci mínimament les expectatives de la persona que pregunta. Aquesta forma d’actuar és especialment greu quan, la persona en qüestió, ocupa llocs de responsabilitat i que per correspondència amb el seu càrrec ha de donar respostes i, en la mesura que es pugui, el més entenedores possibles. Ja n’hi ha prou de guarnir preguntes, decorar-les i omplir-les de llevat; algú s’hauria d’arriscar a donar respostes, deixar la comoditat del limbe i agafar el toro per les banyes. Algú té una pregunta?
dijous, 25 de novembre del 2010
Sí senyor
Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Digui’m, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
(Ovidi Montllor - Carlos Boldori - Yosu Belmonte)
Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Digui’m, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
(Ovidi Montllor - Carlos Boldori - Yosu Belmonte)
dimecres, 24 de novembre del 2010
Iniciativa desastrosa
Imagineu un paviment de cautxú pensat per a us esportiu i, per ajustar-se a aquesta aplicació, amb un aspecte matisat que no distregui l’atenció. Seguiu imaginant un responsable de neteja encarregat del manteniment del paviment en qüestió que, en exercici de les seves funcions, decideix unilateralment saltar-se el protocol donant per fet que a aquell paviment li falta brillantor. Sense conèixer el producte, la seva composició i fent gala d’una absoluta ignorància i un menyspreu imperdonable a milers d’hores d’investigació, el nostre inesperat protagonista procedeix a aplicar una capa de cera a tota la superfície amb un resultat espatarrant. Allò ja no és un paviment esportiu, allò, per obra i gràcia d’un geni de la química aplicada, s’ha convertit en un mirall de reflexes inquietants. Al tercer dia, i davant la sorpresa general, el paviment comença a degradar-se i a mostrar un aspecte velat. La brillantor va desapareixent paulatinament per zones i es comença a tacar d’una manera escandalosa i neguitejant . La cera que havia de millorar (segons el seu criteri) l’aspecte d’un paviment natural, pensat per no brillar, ha acabat sent perjudicial i ha provocat l’efecte contrari al desitjat. Persones que amb poca preparació, s’excedeixen en les seves responsabilitats llençant per terra el treball i els coneixements de profesionals molt més qualificats, és una conducta massa habitual i gens tolerable. El donar brillantor artificial a les coses quan aquestes no estan pensades perquè brillin és un error de conseqüències, generalment, contraproduents. Un paviment esportiu ha de fer una feina molt concreta per al que ha estat concebut i ningú l’hauria d’alterar amb iniciatives que malmeten el seu aspecte i posen en dubte la professionalitat dels que l’han ideat.
Imagineu un paviment de cautxú pensat per a us esportiu i, per ajustar-se a aquesta aplicació, amb un aspecte matisat que no distregui l’atenció. Seguiu imaginant un responsable de neteja encarregat del manteniment del paviment en qüestió que, en exercici de les seves funcions, decideix unilateralment saltar-se el protocol donant per fet que a aquell paviment li falta brillantor. Sense conèixer el producte, la seva composició i fent gala d’una absoluta ignorància i un menyspreu imperdonable a milers d’hores d’investigació, el nostre inesperat protagonista procedeix a aplicar una capa de cera a tota la superfície amb un resultat espatarrant. Allò ja no és un paviment esportiu, allò, per obra i gràcia d’un geni de la química aplicada, s’ha convertit en un mirall de reflexes inquietants. Al tercer dia, i davant la sorpresa general, el paviment comença a degradar-se i a mostrar un aspecte velat. La brillantor va desapareixent paulatinament per zones i es comença a tacar d’una manera escandalosa i neguitejant . La cera que havia de millorar (segons el seu criteri) l’aspecte d’un paviment natural, pensat per no brillar, ha acabat sent perjudicial i ha provocat l’efecte contrari al desitjat. Persones que amb poca preparació, s’excedeixen en les seves responsabilitats llençant per terra el treball i els coneixements de profesionals molt més qualificats, és una conducta massa habitual i gens tolerable. El donar brillantor artificial a les coses quan aquestes no estan pensades perquè brillin és un error de conseqüències, generalment, contraproduents. Un paviment esportiu ha de fer una feina molt concreta per al que ha estat concebut i ningú l’hauria d’alterar amb iniciatives que malmeten el seu aspecte i posen en dubte la professionalitat dels que l’han ideat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)