Alguna vez te has preguntado...*
¿Qué significa 100%?
¿Qué es dar MÁS del 100%?
¿Alguna vez te has preguntado cómo son esas personas que dicen que dan MÁS del 100%?
Todos hemos asistido a reuniones en las que alguien nos ha pedido que demos MÁS del 100%.
¿Qué te parece alcanzar el 103%?
¿De qué está compuesto el 100% en esta vida?
A continuación figura una simple fórmula matemática que puede que te ayude a responder a estas preguntas:
SI:
A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z
equivale a los siguientes números:
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27
Entonces…
T-R-A-B-A-J-A-R
21+19+1+2+1+10+1+19 = 74%
S-A-B-I-D-U-R-I-A
20+1+2+9+4+22+19+1 = 78%
D-E-C-I-S-I-O-N
4+5+3+9+20+9+16+14= 80%
I-N-I-C-I-A-T-I-V-A
9+14+9+3+9+1+21+9+23+1= 99%
D-E-S-E-M-P-E-Ñ-O
4+5+20+5+13+17+5+15+16 = 100%
L-A-M-E-C-U-L-O-S
12+1+13+5+3+22+12+16+20 = 104%
I-N-Ú-T-I-L-E-S
9+14+22+21+9+12+5+20 = 112%
M-E-N-T-I-R-O-S-O-S
13+5+14+21+9+19+16+20+16+20 = 153%
C-H-U-P-O-P-T-E-R-O-S-O-S
3+8+22+17+16+17+5+16+20+16+20 = 160%
S-I-N-V-E-R-G-U-E-N-Z-A-S
20+9+14+5+19+7+22+5+14+27+1+20 = 163%
MORALEJA
En base a esta teoría, podemos afirmar, que es matemáticamente cierto que en algunas empresas:
No es aconsejable TRABAJAR, tener SABIDURÍA, tener DECISION e INICIATIVA, y un buen DESEMPEÑO, porque solo te llevan como mucho al 100%, y están más valorados los LAMECULOS, INÚTILES, MENTIROSOS, CHUPOPTEROS y SINVERGUENZAS; porque sobrepasan con creces el 100%.
*per cortesia de GDB
dijous, 28 d’octubre del 2010
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Psicosi
Terme genèric que designa un cert tipus de desordre i malalties mentals, generalment greus i caracteritzables sovint per una alteració global de la personalitat, i que sol comportar l'exclusió de referència a les afeccions psicosomàtiques, al retard mental, a les sociopaties i, sobretot, a les neurosis.
La contraposició entre psicosi i neurosi, important des d'un punt de vista pràctic (en ordre al pronòstic i a la teràpia de les corresponents patologies), resta, tanmateix, difícil d'ésser precisada teorèticament: és erroni, per exemple, de pretendre tipificar exclusivament la psicosi com a afecció de caràcter orgànic, reduint alhora la neurosi a malaltia purament psicogènica; no és tampoc vàlid de diferenciar l'una de l'altra per una major o menor gravetat ni pel fet que el neuròtic pugui tenir generalment una consciència del seu desordre psíquic que el psicòpata no sol tenir (la neurosi de caràcter no és fàcilment reconeguda per qui la pateix, mentre que hom s'adona sempre de la natura patològica d'una síndrome malenconiosa); potser l'únic tret específic de la psicosi és el fet que aquesta, a diferència de la neurosi, impedeix al malalt d'accedir als nivells superiors de la vida psíquica (el neuròtic pot, en principi, accedir-hi, bé que sovint tampoc no ho aconsegueix o, si se'n surt, no s'hi sap mantenir). Donada la diversitat de formes que, segons la seva natura o etiologia, pot revestir la psicosi, hom sol especificar les diferents psicosis mitjançant l'ús del corresponent adjectiu. Hom parla així, entre altres tipus molt diversos, de psicosis constitucionals (o simptomàtiques), que poden ésser orgàniques o tòxiques i que són degudes a tares cerebrals hereditàries espontàniament manifestes o sorgides en ocasió d'altres afeccions patològiques (infeccions, intoxicacions, traumes afectius), i de psicosis funcionals (o afectives), entre les quals es destaquen la psicosi maniacodepressiva (també anomenada psicosi circular), l'esquizofrènica (esquizofrènia) i, com a espècie concreta de les psicosis involutives (o d'involució), la síndrome malenconiosa involutiva; hom parla, així mateix, de diferents psicosis relatives a una època de la vida o a una situació determinada, com és ara la psicosi senil, la presenil, la puerperal, la gravídica, la de presó (o carcerària), la de guerra, etc, o de psicosis relacionades amb estats patològics diversos, com és ara la psicosi alcohòlica, de la qual és exemple la síndrome de Korsakov, la sifilítica, etc.
El darrer motel de JL (Janet Leigh)
Terme genèric que designa un cert tipus de desordre i malalties mentals, generalment greus i caracteritzables sovint per una alteració global de la personalitat, i que sol comportar l'exclusió de referència a les afeccions psicosomàtiques, al retard mental, a les sociopaties i, sobretot, a les neurosis.
La contraposició entre psicosi i neurosi, important des d'un punt de vista pràctic (en ordre al pronòstic i a la teràpia de les corresponents patologies), resta, tanmateix, difícil d'ésser precisada teorèticament: és erroni, per exemple, de pretendre tipificar exclusivament la psicosi com a afecció de caràcter orgànic, reduint alhora la neurosi a malaltia purament psicogènica; no és tampoc vàlid de diferenciar l'una de l'altra per una major o menor gravetat ni pel fet que el neuròtic pugui tenir generalment una consciència del seu desordre psíquic que el psicòpata no sol tenir (la neurosi de caràcter no és fàcilment reconeguda per qui la pateix, mentre que hom s'adona sempre de la natura patològica d'una síndrome malenconiosa); potser l'únic tret específic de la psicosi és el fet que aquesta, a diferència de la neurosi, impedeix al malalt d'accedir als nivells superiors de la vida psíquica (el neuròtic pot, en principi, accedir-hi, bé que sovint tampoc no ho aconsegueix o, si se'n surt, no s'hi sap mantenir). Donada la diversitat de formes que, segons la seva natura o etiologia, pot revestir la psicosi, hom sol especificar les diferents psicosis mitjançant l'ús del corresponent adjectiu. Hom parla així, entre altres tipus molt diversos, de psicosis constitucionals (o simptomàtiques), que poden ésser orgàniques o tòxiques i que són degudes a tares cerebrals hereditàries espontàniament manifestes o sorgides en ocasió d'altres afeccions patològiques (infeccions, intoxicacions, traumes afectius), i de psicosis funcionals (o afectives), entre les quals es destaquen la psicosi maniacodepressiva (també anomenada psicosi circular), l'esquizofrènica (esquizofrènia) i, com a espècie concreta de les psicosis involutives (o d'involució), la síndrome malenconiosa involutiva; hom parla, així mateix, de diferents psicosis relatives a una època de la vida o a una situació determinada, com és ara la psicosi senil, la presenil, la puerperal, la gravídica, la de presó (o carcerària), la de guerra, etc, o de psicosis relacionades amb estats patològics diversos, com és ara la psicosi alcohòlica, de la qual és exemple la síndrome de Korsakov, la sifilítica, etc.
El darrer motel de JL (Janet Leigh)
L'aventura*
L'aventura no és està penjant d'una corda de la vessant d'una muntanya, l'aventura és una actitud que hem d'aplicar per al dia a dia davant els obstacles de la vida -. Enfrontant-se a nous desafiaments, aprofitant noves oportunitats, provant els nostres recursos en front del desconegut i en el procés, descobrir el nostre potencial únic.
John Amatt
*per cortesia de IG
L'aventura no és està penjant d'una corda de la vessant d'una muntanya, l'aventura és una actitud que hem d'aplicar per al dia a dia davant els obstacles de la vida -. Enfrontant-se a nous desafiaments, aprofitant noves oportunitats, provant els nostres recursos en front del desconegut i en el procés, descobrir el nostre potencial únic.
John Amatt
*per cortesia de IG
dimarts, 26 d’octubre del 2010
Si la cosa no funciona
He sido muy paciente con tu infinita ignorancia.
Soy un ser profundo y sensible con un enorme conocimiento de la condición humana, era inevitable que al final te cansaras de ser tan terriblemente superado.
No es sencillo convivir con la grandeza incluso para alguien de inteligencia normal.
Créeme, si puedo entender la mecánica quántica, sin duda puedo entender el proceso de raciocinio de una majorette submental.
Tranquilo, sabía que esto pasaría, el universo se desmorona, ¿por qué nosotros no?
He sido muy paciente con tu infinita ignorancia.
Soy un ser profundo y sensible con un enorme conocimiento de la condición humana, era inevitable que al final te cansaras de ser tan terriblemente superado.
No es sencillo convivir con la grandeza incluso para alguien de inteligencia normal.
Créeme, si puedo entender la mecánica quántica, sin duda puedo entender el proceso de raciocinio de una majorette submental.
Tranquilo, sabía que esto pasaría, el universo se desmorona, ¿por qué nosotros no?
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Sense fum i sense nens
No estaria de més, ara que sembla que el seny es va imposant, i finalment la llei dels espais sense fum als restaurants s’aplicarà en breu; doncs ara seria un bon moment per anar pensant en com redactar una nova llei, tan o més necessària, per habilitar uns espais sense nens. No hi ha cap dubte que el fum és molest i perjudicial per a la salut, dels que fumen i dels que no, però és una molèstia, si em permeteu, silenciosa i les seves conseqüències són a llarg termini; en canvi, els nens, alguns nens, són la pesta. Una molèstia sorollosa i d’efectes immediats. Nens assilvestrats que són incapaços de comportar-se civilitzadament en públic i amb l’enervant habilitat de treure de polleguera al paio amb més autocontrol del planeta. Nanos amb la connivència dels seus progenitors que s’ho miren amb estupidesa i incapaços de reaccionar davant l’escandalosa conducta dels seus petits monstres. Davant aquest comportament histèric i decididament molest no hi ha un altre remei que les peixeres insonoritzades per acollir aquests mostres de barbàrie i aïllar-la de la resta de mortals que l’únic que volen, quan van a un restaurant, és una certa tranquil•litat, una conversa agradable i gaudir d’un bon àpat sense que cap energumen, per petit que sigui, els hi espatlli la vetllada.
No estaria de més, ara que sembla que el seny es va imposant, i finalment la llei dels espais sense fum als restaurants s’aplicarà en breu; doncs ara seria un bon moment per anar pensant en com redactar una nova llei, tan o més necessària, per habilitar uns espais sense nens. No hi ha cap dubte que el fum és molest i perjudicial per a la salut, dels que fumen i dels que no, però és una molèstia, si em permeteu, silenciosa i les seves conseqüències són a llarg termini; en canvi, els nens, alguns nens, són la pesta. Una molèstia sorollosa i d’efectes immediats. Nens assilvestrats que són incapaços de comportar-se civilitzadament en públic i amb l’enervant habilitat de treure de polleguera al paio amb més autocontrol del planeta. Nanos amb la connivència dels seus progenitors que s’ho miren amb estupidesa i incapaços de reaccionar davant l’escandalosa conducta dels seus petits monstres. Davant aquest comportament histèric i decididament molest no hi ha un altre remei que les peixeres insonoritzades per acollir aquests mostres de barbàrie i aïllar-la de la resta de mortals que l’únic que volen, quan van a un restaurant, és una certa tranquil•litat, una conversa agradable i gaudir d’un bon àpat sense que cap energumen, per petit que sigui, els hi espatlli la vetllada.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Acabar con los ríos
En tu camino hacia el Olimpo sigues jugando a ser Dios. Tu ambición no tiene parangón y te crees realmente el elegido, el instrumento estelar para cambiar la faz de la tierra. Tu soberbia es de tal magnitud (y estupidez) que llegas hasta el punto de enmendarle la plana al mismísimo creador supremo. Tu obcecación y ceguera te predispone en contra de la naturaleza en su más perfecta expresión. De las montañas haces colinas y de las colinas, abismos. De los mares, simas profundas y oscuras. De los bosques, áridas planicies sin horizonte. De las tierras fértiles, barbechos inútiles y estériles. Siempre a la contra, has acabado por perder el norte y la importancia del equilibrio natural. Ahora quieres acabar con los ríos, y que se plieguen a tus caprichos y desemboquen en las cimas, en lugar de hacerlo en el mar. Perviertes las leyes físicas en un alarde de prepotencia y sinrazón. Quizás la proximidad de las lluvias que nos ha de traer el monzón y su caudal imprevisible, te inquieta y precipita, no ha hacerlo peor, pero si más rápido. Tienes miedo a perder tu corona celestial, tu cuota de poder y que tú obra quede inacabada. Es difícil hacer de Dios cuando no se tiene el control sobre sí mismo. La naturaleza es una fuerza desbocada e incontrolable y cuando se abran los cielos, los ríos correrán imparables hacia el mar, como autopistas de justicia, arrastrando a su paso todos los troncos caídos (y podridos).
En tu camino hacia el Olimpo sigues jugando a ser Dios. Tu ambición no tiene parangón y te crees realmente el elegido, el instrumento estelar para cambiar la faz de la tierra. Tu soberbia es de tal magnitud (y estupidez) que llegas hasta el punto de enmendarle la plana al mismísimo creador supremo. Tu obcecación y ceguera te predispone en contra de la naturaleza en su más perfecta expresión. De las montañas haces colinas y de las colinas, abismos. De los mares, simas profundas y oscuras. De los bosques, áridas planicies sin horizonte. De las tierras fértiles, barbechos inútiles y estériles. Siempre a la contra, has acabado por perder el norte y la importancia del equilibrio natural. Ahora quieres acabar con los ríos, y que se plieguen a tus caprichos y desemboquen en las cimas, en lugar de hacerlo en el mar. Perviertes las leyes físicas en un alarde de prepotencia y sinrazón. Quizás la proximidad de las lluvias que nos ha de traer el monzón y su caudal imprevisible, te inquieta y precipita, no ha hacerlo peor, pero si más rápido. Tienes miedo a perder tu corona celestial, tu cuota de poder y que tú obra quede inacabada. Es difícil hacer de Dios cuando no se tiene el control sobre sí mismo. La naturaleza es una fuerza desbocada e incontrolable y cuando se abran los cielos, los ríos correrán imparables hacia el mar, como autopistas de justicia, arrastrando a su paso todos los troncos caídos (y podridos).
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Give me five
Europa A 5 – Espanyol 1
Lliga Nacional Juvenil
Poc a dir, molt poc a dir. El resultat, aquest cop, s’explica tot sol. El que no s’explica, si no has tingut la sort de veure el partit, és l’excel•lència del toc de l’equip local, la seva autoritat i la superioritat en totes i cada una de les facetes del joc. El plantejament ha estat de nota i la posada en escena, l’aplicació de la teòrica, de llibre, i no precisament de Sánchez Llibre, sinó d’un Europa que ha brodat el futbol del primer al darrer minut amb una solvència fora de qualsevol dubte o retret. Un Europa immens que ha tocat, per moments, el cel dels escollits. Han sigut 90 minuts, no per reivindicar-se, sinó per confirmar tot allò que alguns ja sabíem i que, amb tota seguretat, haurà de servir per esvair dubtes i consolidar aquest,cada cop més, engrescador projecte. Per apaivagar àngels pessimistes i responsables dubitatius. Per tranquil•litzar els plorosos d’ofici i els avinagrats sempiterns. Per a tot això i per a moltes altres coses, la victòria d’avui és, com diu el tòpic, molt més que una victòria i una merescudíssima recompensa per al cos tècnic que tant i tant ha estat treballant per arribar fins aquí. Gràcies per aquesta fita, però a mi no calia que em demostréssiu res. Sempre heu tingut la meva més absoluta i rendida confiança.
Europa A 5 – Espanyol 1
Lliga Nacional Juvenil
Poc a dir, molt poc a dir. El resultat, aquest cop, s’explica tot sol. El que no s’explica, si no has tingut la sort de veure el partit, és l’excel•lència del toc de l’equip local, la seva autoritat i la superioritat en totes i cada una de les facetes del joc. El plantejament ha estat de nota i la posada en escena, l’aplicació de la teòrica, de llibre, i no precisament de Sánchez Llibre, sinó d’un Europa que ha brodat el futbol del primer al darrer minut amb una solvència fora de qualsevol dubte o retret. Un Europa immens que ha tocat, per moments, el cel dels escollits. Han sigut 90 minuts, no per reivindicar-se, sinó per confirmar tot allò que alguns ja sabíem i que, amb tota seguretat, haurà de servir per esvair dubtes i consolidar aquest,cada cop més, engrescador projecte. Per apaivagar àngels pessimistes i responsables dubitatius. Per tranquil•litzar els plorosos d’ofici i els avinagrats sempiterns. Per a tot això i per a moltes altres coses, la victòria d’avui és, com diu el tòpic, molt més que una victòria i una merescudíssima recompensa per al cos tècnic que tant i tant ha estat treballant per arribar fins aquí. Gràcies per aquesta fita, però a mi no calia que em demostréssiu res. Sempre heu tingut la meva més absoluta i rendida confiança.
Ens manca el “casi”
Segons paraules del president de la Federació Asturiana de Futbol, Maximino Martínez, en Guardiola és “casi extranjero”. Doncs no seré jo qui li tregui raó, ni a ell, ni a la legió de col•legues que pensen com ell. Tan de bo que aquest senyor utilitzi la seva influencia i els seus arguments per acabar de convèncer a la majoria d’espanyols d’aquest particular fet i d’una vegada per totes se n’adonin de que ja no hi ha marxa enrere i que el camí ja està traçat. Farien bé els espanyols de fer realitat el que pensen i eliminar el “casi” de la frase i, en conseqüència, ens concedeixin l’estatus que ens mereixem i al que, humilment, aspirem. Nosaltres, senyor Martinez, i en això espero que ens ajudi, no volem ser ni un minut més “casi”, ho volem ser de ple dret i amb totes les conseqüències. Només així podrem deixar de rendir vassallatge i ser un país normal amb un futur “casi” perfecte.
Segons paraules del president de la Federació Asturiana de Futbol, Maximino Martínez, en Guardiola és “casi extranjero”. Doncs no seré jo qui li tregui raó, ni a ell, ni a la legió de col•legues que pensen com ell. Tan de bo que aquest senyor utilitzi la seva influencia i els seus arguments per acabar de convèncer a la majoria d’espanyols d’aquest particular fet i d’una vegada per totes se n’adonin de que ja no hi ha marxa enrere i que el camí ja està traçat. Farien bé els espanyols de fer realitat el que pensen i eliminar el “casi” de la frase i, en conseqüència, ens concedeixin l’estatus que ens mereixem i al que, humilment, aspirem. Nosaltres, senyor Martinez, i en això espero que ens ajudi, no volem ser ni un minut més “casi”, ho volem ser de ple dret i amb totes les conseqüències. Només així podrem deixar de rendir vassallatge i ser un país normal amb un futur “casi” perfecte.
divendres, 22 d’octubre del 2010
Carnestoltes
Al guerrer de la llum no li fa por semblar boig.
Ell parla amb veu alta amb si mateix, quan està sol. Li han ensenyat que aquesta és la millor manera de comunicar-se amb els àngels i el guerrer s’arrisca al contacte.
Al començament, nota que és molt difícil. Pensa que no té res a dir, que no pararà de repetir ximpleries sense cap sentit. Tot i així, el guerrer hi insisteix. Parla amb el seu cor durant tot el dia. Afirma coses amb les quals no hi està d’acord, diu ximpleries.
Un dia, s’adona que hi ha hagut un canvi en la seva veu. I comprèn que està canalitzant una saviesa superior.
El guerrer sembla boig, però això només és una disfressa.
Al guerrer de la llum no li fa por semblar boig.
Ell parla amb veu alta amb si mateix, quan està sol. Li han ensenyat que aquesta és la millor manera de comunicar-se amb els àngels i el guerrer s’arrisca al contacte.
Al començament, nota que és molt difícil. Pensa que no té res a dir, que no pararà de repetir ximpleries sense cap sentit. Tot i així, el guerrer hi insisteix. Parla amb el seu cor durant tot el dia. Afirma coses amb les quals no hi està d’acord, diu ximpleries.
Un dia, s’adona que hi ha hagut un canvi en la seva veu. I comprèn que està canalitzant una saviesa superior.
El guerrer sembla boig, però això només és una disfressa.
Vertigo (1958)
Tribut a Sitges: Epíleg
By Alfred Hitchcock
Entre els morts
Tribut a Sitges: Epíleg
John "Scottie" Ferguson is a retired San Francisco police detective who suffers from acrophobia and Madeleine is the lady who leads him to high places. A wealthy shipbuilder who is an acquaintance from college days approaches Scottie and asks him to follow his beautiful wife, Madeleine. He fears she is going insane, maybe even contemplating suicide, because she believes she is possessed by a dead ancestor. Scottie is skeptical, but agrees after he sees the beautiful Madeleine.
By Alfred Hitchcock
Entre els morts
Maons genètics
Hi ha dues maneres de gestionar l’espai: treballar per construir una casa o obsessionar-se per destruir la del costat.
Sovint la recerca de la felicitat està estretament relacionada en quina de les dues opcions triem. No és el mateix està empès per un motor constructiu que ser-ho per un de destructiu. La satisfacció personal i el creixement de l’autoestima són directament proporcionals al grau de solidesa de l’obra aconseguida. Contemplar el resultat, en ambdós casos, és un exercici que defineix perfectament la naturalesa de l’anima humana. El que construeix la casa tendeix a la serenitat, a la seguretat i a la felicitat. En canvi, el destructiu, no està mai content, i tendeix al desassossec, la frustració i l’auto-odi.
Hi ha dues maneres de gestionar l’espai: treballar per construir una casa o obsessionar-se per destruir la del costat.
Sovint la recerca de la felicitat està estretament relacionada en quina de les dues opcions triem. No és el mateix està empès per un motor constructiu que ser-ho per un de destructiu. La satisfacció personal i el creixement de l’autoestima són directament proporcionals al grau de solidesa de l’obra aconseguida. Contemplar el resultat, en ambdós casos, és un exercici que defineix perfectament la naturalesa de l’anima humana. El que construeix la casa tendeix a la serenitat, a la seguretat i a la felicitat. En canvi, el destructiu, no està mai content, i tendeix al desassossec, la frustració i l’auto-odi.
dimecres, 20 d’octubre del 2010
Els ximpanzés no són amics
No s’ha de confondre afinitat amb amistat. Els ximpanzés són un grup social, però desconeixen l’amistat. És cert que hi ha certes relacions de complicitat i apropament, però això no té res a veure amb el que els humans, alguns humans, coneixem com amistat. En l’ homo sapiens la cosa està encara molt més clara i definida. És fàcil de distingir, a poc que hi posem atenció, la gran diferència entre una relació d’afinitat amb una d’amistat, encara que alguns s’entestin a fer passar vaca per bou. L’afinitat ens permet desenvolupar certes activitats en companyia, però no cal anar més enllà, i l’afinitat desapareix quan conclou l’activitat. En canvi, l’amistat, no depèn de cap activitat en concret i està per damunt de les divergències, els criteris i els gustos. Deu ser per això que són molt més fàcils les relacions d’afinitat que no pas les d’amistat on, l’esforç que s’ha d’aplicar per mantenir-les, és desproporcionadament més gran.
No s’ha de confondre afinitat amb amistat. Els ximpanzés són un grup social, però desconeixen l’amistat. És cert que hi ha certes relacions de complicitat i apropament, però això no té res a veure amb el que els humans, alguns humans, coneixem com amistat. En l’ homo sapiens la cosa està encara molt més clara i definida. És fàcil de distingir, a poc que hi posem atenció, la gran diferència entre una relació d’afinitat amb una d’amistat, encara que alguns s’entestin a fer passar vaca per bou. L’afinitat ens permet desenvolupar certes activitats en companyia, però no cal anar més enllà, i l’afinitat desapareix quan conclou l’activitat. En canvi, l’amistat, no depèn de cap activitat en concret i està per damunt de les divergències, els criteris i els gustos. Deu ser per això que són molt més fàcils les relacions d’afinitat que no pas les d’amistat on, l’esforç que s’ha d’aplicar per mantenir-les, és desproporcionadament més gran.
dilluns, 18 d’octubre del 2010
diumenge, 17 d’octubre del 2010
Amunt i avall
I vet aquí que el semental s’esvera
Com borinot al voltant de la llum
Com màquina de tren pel nas treu fum
Les banyes cap el cel es desespera
La vaca pasturant té les mamelles
A punt de rebentar plenes de llet
Quinze tàbacs la piquen i aquest fet
Torna fuet la seva cua de donzella
A dalt del cel un aguilot ho veu
I una guineu vigila la masia
Al Pirineu el sol fa sortir el dia
I es fon a poc a poc tota la neu
Amunt i avall pujo i baixo
Que ràpids passen els anys
Faig balanç de pèrdues i guanys
Hauria pogut ser pitjor.
Gràcies Q.
I vet aquí que el semental s’esvera
Com borinot al voltant de la llum
Com màquina de tren pel nas treu fum
Les banyes cap el cel es desespera
La vaca pasturant té les mamelles
A punt de rebentar plenes de llet
Quinze tàbacs la piquen i aquest fet
Torna fuet la seva cua de donzella
A dalt del cel un aguilot ho veu
I una guineu vigila la masia
Al Pirineu el sol fa sortir el dia
I es fon a poc a poc tota la neu
Amunt i avall pujo i baixo
Que ràpids passen els anys
Faig balanç de pèrdues i guanys
Hauria pogut ser pitjor.
Gràcies Q.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)