Si la cosa no funciona

He sido muy paciente con tu infinita ignorancia.
Soy un ser profundo y sensible con un enorme conocimiento de la condición humana, era inevitable que al final te cansaras de ser tan terriblemente superado.
No es sencillo convivir con la grandeza incluso para alguien de inteligencia normal.
Créeme, si puedo entender la mecánica quántica, sin duda puedo entender el proceso de raciocinio de una majorette submental.
Tranquilo, sabía que esto pasaría, el universo se desmorona, ¿por qué nosotros no?

Un salt de qualitat

Sense fum i sense nens

No estaria de més, ara que sembla que el seny es va imposant, i finalment la llei dels espais sense fum als restaurants s’aplicarà en breu; doncs ara seria un bon moment per anar pensant en com redactar una nova llei, tan o més necessària, per habilitar uns espais sense nens. No hi ha cap dubte que el fum és molest i perjudicial per a la salut, dels que fumen i dels que no, però és una molèstia, si em permeteu, silenciosa i les seves conseqüències són a llarg termini; en canvi, els nens, alguns nens, són la pesta. Una molèstia sorollosa i d’efectes immediats. Nens assilvestrats que són incapaços de comportar-se civilitzadament en públic i amb l’enervant habilitat de treure de polleguera al paio amb més autocontrol del planeta. Nanos amb la connivència dels seus progenitors que s’ho miren amb estupidesa i incapaços de reaccionar davant l’escandalosa conducta dels seus petits monstres. Davant aquest comportament histèric i decididament molest no hi ha un altre remei que les peixeres insonoritzades per acollir aquests mostres de barbàrie i aïllar-la de la resta de mortals que l’únic que volen, quan van a un restaurant, és una certa tranquil•litat, una conversa agradable i gaudir d’un bon àpat sense que cap energumen, per petit que sigui, els hi espatlli la vetllada.

La mar planteja calma

De totes les pèrdues, la del temps és la més irrecuperable.

Posa-li música

Ríos que no puedas detener, dejalos correr

Acabar con los ríos

En tu camino hacia el Olimpo sigues jugando a ser Dios. Tu ambición no tiene parangón y te crees realmente el elegido, el instrumento estelar para cambiar la faz de la tierra. Tu soberbia es de tal magnitud (y estupidez) que llegas hasta el punto de enmendarle la plana al mismísimo creador supremo. Tu obcecación y ceguera te predispone en contra de la naturaleza en su más perfecta expresión. De las montañas haces colinas y de las colinas, abismos. De los mares, simas profundas y oscuras. De los bosques, áridas planicies sin horizonte. De las tierras fértiles, barbechos inútiles y estériles. Siempre a la contra, has acabado por perder el norte y la importancia del equilibrio natural. Ahora quieres acabar con los ríos, y que se plieguen a tus caprichos y desemboquen en las cimas, en lugar de hacerlo en el mar. Perviertes las leyes físicas en un alarde de prepotencia y sinrazón. Quizás la proximidad de las lluvias que nos ha de traer el monzón y su caudal imprevisible, te inquieta y precipita, no ha hacerlo peor, pero si más rápido. Tienes miedo a perder tu corona celestial, tu cuota de poder y que tú obra quede inacabada. Es difícil hacer de Dios cuando no se tiene el control sobre sí mismo. La naturaleza es una fuerza desbocada e incontrolable y cuando se abran los cielos, los ríos correrán imparables hacia el mar, como autopistas de justicia, arrastrando a su paso todos los troncos caídos (y podridos).

Tocar el cel

Give me five

Europa A 5 – Espanyol 1

Lliga Nacional Juvenil

Poc a dir, molt poc a dir. El resultat, aquest cop, s’explica tot sol. El que no s’explica, si no has tingut la sort de veure el partit, és l’excel•lència del toc de l’equip local, la seva autoritat i la superioritat en totes i cada una de les facetes del joc. El plantejament ha estat de nota i la posada en escena, l’aplicació de la teòrica, de llibre, i no precisament de Sánchez Llibre, sinó d’un Europa que ha brodat el futbol del primer al darrer minut amb una solvència fora de qualsevol dubte o retret. Un Europa immens que ha tocat, per moments, el cel dels escollits. Han sigut 90 minuts, no per reivindicar-se, sinó per confirmar tot allò que alguns ja sabíem i que, amb tota seguretat, haurà de servir per esvair dubtes i consolidar aquest,cada cop més, engrescador projecte. Per apaivagar àngels pessimistes i responsables dubitatius. Per tranquil•litzar els plorosos d’ofici i els avinagrats sempiterns. Per a tot això i per a moltes altres coses, la victòria d’avui és, com diu el tòpic, molt més que una victòria i una merescudíssima recompensa per al cos tècnic que tant i tant ha estat treballant per arribar fins aquí. Gràcies per aquesta fita, però a mi no calia que em demostréssiu res. Sempre heu tingut la meva més absoluta i rendida confiança.

Clar com l'aiguabarreig

Ens manca el “casi”

Segons paraules del president de la Federació Asturiana de Futbol, Maximino Martínez, en Guardiola és “casi extranjero”. Doncs no seré jo qui li tregui raó, ni a ell, ni a la legió de col•legues que pensen com ell. Tan de bo que aquest senyor utilitzi la seva influencia i els seus arguments per acabar de convèncer a la majoria d’espanyols d’aquest particular fet i d’una vegada per totes se n’adonin de que ja no hi ha marxa enrere i que el camí ja està traçat. Farien bé els espanyols de fer realitat el que pensen i eliminar el “casi” de la frase i, en conseqüència, ens concedeixin l’estatus que ens mereixem i al que, humilment, aspirem. Nosaltres, senyor Martinez, i en això espero que ens ajudi, no volem ser ni un minut més “casi”, ho volem ser de ple dret i amb totes les conseqüències. Només així podrem deixar de rendir vassallatge i ser un país normal amb un futur “casi” perfecte.

Que tremoli l'enemic...

Carnestoltes

Al guerrer de la llum no li fa por semblar boig.
Ell parla amb veu alta amb si mateix, quan està sol. Li han ensenyat que aquesta és la millor manera de comunicar-se amb els àngels i el guerrer s’arrisca al contacte.
Al començament, nota que és molt difícil. Pensa que no té res a dir, que no pararà de repetir ximpleries sense cap sentit. Tot i així, el guerrer hi insisteix. Parla amb el seu cor durant tot el dia. Afirma coses amb les quals no hi està d’acord, diu ximpleries.
Un dia, s’adona que hi ha hagut un canvi en la seva veu. I comprèn que està canalitzant una saviesa superior.
El guerrer sembla boig, però això només és una disfressa.

Més tancs, more gràcies

Vertigo (1958)
Tribut a Sitges: Epíleg

John "Scottie" Ferguson is a retired San Francisco police detective who suffers from acrophobia and Madeleine is the lady who leads him to high places. A wealthy shipbuilder who is an acquaintance from college days approaches Scottie and asks him to follow his beautiful wife, Madeleine. He fears she is going insane, maybe even contemplating suicide, because she believes she is possessed by a dead ancestor. Scottie is skeptical, but agrees after he sees the beautiful Madeleine.

By Alfred Hitchcock

Entre els morts

Hi ha qui va i hi ha qui ve

Maons genètics

Hi ha dues maneres de gestionar l’espai: treballar per construir una casa o obsessionar-se per destruir la del costat.
Sovint la recerca de la felicitat està estretament relacionada en quina de les dues opcions triem. No és el mateix està empès per un motor constructiu que ser-ho per un de destructiu. La satisfacció personal i el creixement de l’autoestima són directament proporcionals al grau de solidesa de l’obra aconseguida. Contemplar el resultat, en ambdós casos, és un exercici que defineix perfectament la naturalesa de l’anima humana. El que construeix la casa tendeix a la serenitat, a la seguretat i a la felicitat. En canvi, el destructiu, no està mai content, i tendeix al desassossec, la frustració i l’auto-odi.

El millor amic del burro

Els ximpanzés no són amics

No s’ha de confondre afinitat amb amistat. Els ximpanzés són un grup social, però desconeixen l’amistat. És cert que hi ha certes relacions de complicitat i apropament, però això no té res a veure amb el que els humans, alguns humans, coneixem com amistat. En l’ homo sapiens la cosa està encara molt més clara i definida. És fàcil de distingir, a poc que hi posem atenció, la gran diferència entre una relació d’afinitat amb una d’amistat, encara que alguns s’entestin a fer passar vaca per bou. L’afinitat ens permet desenvolupar certes activitats en companyia, però no cal anar més enllà, i l’afinitat desapareix quan conclou l’activitat. En canvi, l’amistat, no depèn de cap activitat en concret i està per damunt de les divergències, els criteris i els gustos. Deu ser per això que són molt més fàcils les relacions d’afinitat que no pas les d’amistat on, l’esforç que s’ha d’aplicar per mantenir-les, és desproporcionadament més gran.

Titelles sense titellaire

Els Octubre sempre han sigut mogudets

Blat Runner

Amunt i avall

I vet aquí que el semental s’esvera
Com borinot al voltant de la llum
Com màquina de tren pel nas treu fum
Les banyes cap el cel es desespera
La vaca pasturant té les mamelles
A punt de rebentar plenes de llet
Quinze tàbacs la piquen i aquest fet
Torna fuet la seva cua de donzella
A dalt del cel un aguilot ho veu
I una guineu vigila la masia
Al Pirineu el sol fa sortir el dia
I es fon a poc a poc tota la neu

Amunt i avall pujo i baixo
Que ràpids passen els anys
Faig balanç de pèrdues i guanys
Hauria pogut ser pitjor.

Gràcies Q.

Per pilotes

El gir per seguir a la cresta de l’ona

Girona 0 – Europa A 2

Lliga Nacional Juvenil

L’Europa segueix fent dos gols fora de casa, com en les dues darreres sortides, la diferència és que aquest cop no n’ha encaixat cap i s’ha endut una merescuda, que dic merescuda, merescudíssima victòria. Un desplaçament força compromès per testar la solvència i solidesa d’un equip en trajectòria ascendent i que, en aquests moments, ja no es pot qualificar de sorpresa. Un equip capaç de guanyar a Girona amb l’autoritat que ho ha fet avui l’Europa, no pot seguir plantejant dubtes i més quan la seva direcció té les coses tan clares i la humilitat dels que saben que no hi ha res fet. Tocar de peus a terra, treballar el dia a dia sense destensar la corda, gestionar les emocions i controlar l’eufòria forma part d’una tasca absolutament necessària i per a la que no tothom està preparat. No és el cas d’aquest equip que va viure el seu particular purgatori la temporada passada i, com que res és sobrer, d’ella va aprendre tots els mecanismes que ara li són tan valuosos. Mantenir el criteri, tenir paciència, confiar en el treball ben fet, malgrat les adversitats, acaben per donar els fruits que hom desitjava. Francament no sé com acabarà tot això, però sempre he estat convençut que aquest era el camí. Permeteu-me la llicència d’anar-me a dormir eufòric. Demà a seguir treballant amb el rigor i la seriositat que s’ha fet fins ara.

Col·lapse d'icterícia

En un món hostil

Sempre m’has semblat una bona persona. Un pèl desorientat, però amb moltes ganes de fer-ho bé. Potser massa tebi per al càrrec o excessivament tou en la presa de decisions. Un paio honest en un món hostil. Sovint mal aconsellat i erràtic en la tria del camí. Entossudit en acontentar a tothom per acabar decebent a la majoria. Perdut en els petits detalls, sense abastar el problema en la seva totalitat. T’he reconegut el teu treball, el teu compromís, la teva dedicació, però també la dolorosa absència de lideratge. Has promès molt i has complert molt poc. Has desgastat la teva credibilitat fins a límits insostenibles i la teva paraula sona, sense remei, a mentida. Diferents companys t’han acompanyat en el viatge i quasi no et queden amics. Es percep l’esgotament d’una bona idea i d’un millor projecte. Hi ha cansament i la necessitat urgent d’una nova realitat. No és que tu formis part del problema, és que ja no formes part de la solució.

Deshabitar

Monsieur Verdoux (1947)
Tribut a Sitges: El desenllaç

Charles Chaplin li va comprar la idea d'aquesta negríssima comèdia per cinc mil dòlars a Orson Welles, que originalment havia planejat filmar un documental dramatitzat sobre el llegendari assassí en sèrie de dones francès Henri Désiré Landru. Chaplin li va donar a la història un agut gir sociològic, a manera de resposta a la creixent paranoia política dels anys de la Guerra Freda. Verdoux (Chaplin), l'hàbil i encantador petit burgès, adopta la lucrativa professió de casar-se amb vídues riques i assassinar, quan la depressió econòmica acaba amb les seves possibilitats de guanyar-se la vida honradament com a empleat de banca. Finalment és portat davant la justícia, i en defensa al•lega que l'assassinat privat és condemnat en tant que es glorifica l'assassinat públic, en forma de guerra. "Assassinar una persona fa d'un un canalla, assassinar milions, un heroi. Les quantitats santifiquen.” No eren aquests sentiments, populars als Estats Units en 1946, per la qual cosa Chaplin es va convertir cada vegada més en el blanc de la dreta política, una caça de bruixes que va acabar amb la seva sortida definitiva dels Estats Units en 1952.
Monsieur Verdoux era, en paraules del seu autor: "la més intel•ligent i brillant pel•lícula de la meva carrera"

Desconcertant