Se't veu el plomall

El risc de ser Déu

Atribuir-se virtuts divines, com per exemple tenir el control sobre les crescudes del riu Nil, no sempre té els efectes que un es podria imaginar. Fer passar-se per Déu té les seves avantatges quan la cosa funciona, però és una posició de risc quan van mal dades. Els antics faraons egipcis es van atorgar, a sí mateixos, la categoria de déus i, al mateix temps, el poder de tenir el control sobre les aigües. Cada any, per la mateixa època i sense faltar a la cita, el Nil es desbordava i inundava tot el baix Egipte, convertint-se en una font de riquesa imprescindible. El personal, està clar, adorava als seus faraons i els hi concedia el mèrit del seu benestar i prosperitat. Això va ser així fins que un bon dia, i per efectes del canvi climàtic, les aigües es van retirar i el Nil va deixar de negar el seu entorn. Aleshores els soferts camperols, considerant els faraons com els seus benefactors i els responsables únics del subministrament de l’aigua, perquè així els hi havien fet creure, els hi van demanar responsabilitats. Els pobres pagesos no entenien perquè els faraons, com a déus totpoderosos, els hi negaven el preuat líquid. Si els faraons eren els responsables de l’aigua, del seu subministre en períodes d’abundància, també ho devien ser en els de sequera. La gent va començar a dubtar de la divinitat dels faraons i a posar en tela de judici el seu poder sobrenatural. L’Imperi es va enfonsar i mai més va tornar el seu esplendor. Tot per fer-se passar pel que no eren i basar la seva autoritat en una monumental mentida.

Entrar en raó

Finalment s'han adonat

Fa dues setmanes...

El PP fa olor de Loewe

Em sorprèn la campanya publicitària de Loewe. És difícil d’entendre com una marca comercial, amb l’obligació de vendre el seu producte i arribar al major número de clients possible, es limiti premeditadament el mercat. Com s’explica el darrer anunci (en paper), on la colònia en qüestió, està promocionada per un senyor vestit de torero? Una proposta d’aquestes característiques ha de despertar, per força, sentiments oposats: els d’una gran majoria que rebutjaran el consell ofert pel torero i no compraran la colònia; i els d’una minoria integrista, que l’aplaudiran. L’interessa més a Loewe aquesta minoria què arribar al gran públic? És Loewe un producte exclusiu, destinat a un reduït cercle de consumidors amb un perfil diferenciat i molt definit? A la vista de l’ abrandada defensa de la “fiesta nazional” que ha fet el PP, és Loewe la seva colònia? Fa tanta pudor el PP que necessita d’un producte fort que emmascari el seu desagradable tuf? Es posarà la senyora Alicia Sánchez Camacho aquesta colònia pensada per i per als homes? Preguntes i més preguntes que no tenen una resposta clara. Encara que la pregunta clau, la que realment m’intriga és: a què fa olor Loewe? Fa olor de sang?

Exercici de persistència

La dona i el recipient de vi

Una dona va trobar un recipient buit que havia estat omplert amb el millor dels vins i que encara retenia la fragància del seu antic contingut.

Ella insaciablement el portava al seu nas, i apropant i allunyant-lo deia:

- Quin deliciós aroma ¡Que meravellós havia d’haver estat el vi que va deixar en el seu vas tan encantador perfum ¡


La memòria de tot el bo és perdurable.

Het geheugen van al het goede is duurzaam.

El primer de molts

Aprenent a competir

Europa B 2 – Palautordera 1

Lliga Cadets Preferent grup 2

Hi ha coses que són indiscutibles com, per exemple, la qualitat d’aquest equip. Qualitat contrastada i abundosament demostrada que avui els ha dut a aconseguir sumar seixanta partits sense conèixer la derrota. Un equip fet per al futbol i que juga com els àngels en el seu particular paradís verd. Un equip que encetava avui una nova temporada, possiblement la més exigent dels darrers anys, i l’encarava amb el repte de fer bona l’aposta de tots aquells que han cregut en ell. Ha arribat el moment tan esperat de donar la tallar, de fer un salt qualitatiu i instal•lar-se definitivament a l’elit. El debut i els nervis acostumen a ser un binomi recurrent. El pes de la responsabilitat i l’ansietat que se’n deriva són dos habituals companys de viatge que costa molt gestionar. Avui era el dia, i traient els deu primers minuts, on aquests condicionants han aparegut, només ha estat un miratge. L’Europa, arrel del gol visitant, s’ha retrobat amb el seu impecable futbol i amb ell s’ha recuperat la possessió de la pilota i s’han anat succeint les ocasions de gol. Només era qüestió de temps. S’ha donat la volta al marcador i s’ha acabat el partit amb un resultat just, però curt pels mèrits acreditats per un Europa que ha passat amb nota el seu debut al Nou Sardenya. El partit d’avui ha estat un clar exponent del que és i serà aquesta lliga, equips rivals forts, alguns amb poc futbol, però molt perillosos i tremendament efectius davant de porta. L’Europa, no només haurà de jugar bé, haurà de ser contundent a l’hora de tancar els partits i sobretot haurà d’aprendre a controlar tots aquells aspectes col•laterals que envolten el futbol i que, sovint, són més determinants que els mateixos gols. Arbitres ineptes, xulescos o prepotents. Provocacions i entrades dures. Joc subterrani i altres delicadeses. Res de tot això pot desestabilitzar l’equip i s’haurà de ser molt intel•ligent perquè aquestes variables no perjudiquin la seva proposta futbolística. Aprendre a competir per tocar el cel, encara que alguns facin el possible per tocar els collons.

Casc per anar al dentista

No sempre és bo que t’obrin una porta. Sobretot quan vas en moto circulant entre els cotxes.

Fer el pallasso per viure

Rematadament idiota i em quedo curt

Sempre havia pensat, malgrat trobar-la hilarant, que la parodia del Sergio Ramos que fa el Polònia, era excessiva i exagerada. Doncs ves per on, la realitat torna a superar la ficció. Resulta que, el Sergio Ramos “real” és encara més estúpid i ximple que el seu personatge de ficció. La reacció que ha tingut en una roda de premsa, a una resposta del Piqué en català, ha posat al descobert el que els sagaços guionistes de Polònia ja fa temps que sabien: que és més curt que un parpelleig. Em rendeixo a l’evidència i prometo no dubtar mai més d’aquells que tenen l’estranya habilitat de captar la veritable naturalesa humana i són capaços de descriure-la amb tanta exactitud i encert. Glòria als guionistes de Polònia i disculpeu la meva ignorància, però com em podia imaginar que el Sergio Ramos fos tan rematadament idiota.

Sostenir un imperi

La venjança de Moctezuma

Si tradicionalment es coneix com la maledicció de Moctezuma a una malaltia de tipus víric que afectava a tots aquells estrangers que tenien la gosadia de visitar l’Imperi Asteca, actualment aquest corol•lari s’ha sofisticat i ha pres formes molt imaginatives. La soca ha mutat deixant sense efecte els antídots tradicionals.
Moctezuma va ser víctima del seu temps, bé, del seu temps i dels capricis i la megalomania d’Hernan Cortés, un il•luminat que, un bon dia (segons per qui), va decidir fer les amèriques. Un extremeny de Medellín portant a l’extrem les seves dèries de grandesa i conquesta. Un frustrat infeliç que va frustrar la prosperitat d’un imperi i de la seva joia més preuada: Tenochtitlan (actual Ciutat de Mèxic) i el seu líder Moctezuma.
Cortés va exterminar l’Imperi Asteca, va espoliar Mèxic i el va poblar d’extremenys, castellans i creus de fusta en nom de la corona catòlica. La maledicció de Moctezuma els va agafar per sorpresa i varen ser molts els que se’n van anar “potes avall” deixant aquest món amb un reguerol de merda. Malgrat tot, els supervivents, es van dedicar efusivament al mestissatge amb les natives, repoblant el país amb fills de la vergonya i la violència.
La soca ha mutat i aquesta maledicció s’ha convertit en venjança. Aquells fills de fills de fills de fills d’Hernan Cortés i els seus acòlits han fet el viatge de tornada, han creuat l’Atlàntic i ara viuen al meu barri.

Embrions antagònics

Embrions congelats a La Sirena

Veus autoritzades (és una manera de dir-ho) i properes al Vaticà han criticat la concessió del Nobel de Medicina a Robert G. Edwards, precursor de la fecundació in vitro, al•legant que sense la seva aportació ara no hi haurien tones d’embrions congelats, alguns dels quals serviran per a la recerca, mentre la gran majoria moriran en l’oblit.
Faria bé el Vaticà i la seva cort de cridaires de preocupar-se més pels vius, per aquells que encara no estan “congelats”, i no per coses que escapen a la seva comprensió i a la seva competència. Faria bé el Vaticà de mirar que la vida dels vius fos una mica menys resignada a l’espera d’un món espiritual de dubtosa versemblança i no preocupar-se tant pels embrions congelats i la mare que els va parir. Faria bé el Vaticà de distribuir les seves riqueses entre tots aquells que mai han estat embrions congelats i sí, en canvi, essers glaçats per la misèria i paralitzats per la fam. Sense necessitat de passar per La Sirena, el Vaticà ha tornat a vessar-la i s’ha quedat la mar de fresc.

Clar i català

La cara de vergonya

Pírcing

Realment és tan important el control sobre els pírcings i els tatuatges? No em refereix-ho al control sanitari, on no hi ha d’haver discussió, sinó a la seva persecució per eradicar-los en determinats àmbits per així donar una imatge que es correspongui a allò que se suposa es vol representar. Sembla que els pírcings s’han instaurat definitivament a la nostra societat, sigui provisional o definitivament, correspongui a una moda passatgera o a una manera d’expressió de més llarg abast; sigui el que sigui, haurem d’aprendre a conviure amb ells i entendre’ls en la seva essència i no fer de la seva presència un problema. No cal buscar conflictes i desencontres allà on no n’hi ha. No cal assenyalar als seus portadors o portadores amb el dit i estigmatitzar-los. No cal condemnar els seus trets diferencials ni les expressions de la seva personalitat amb l’escarni públic. Potser caldrà anar una mica més enllà d’una determinada imatge i atendre a la persona que hi ha al darrera. Caldria estar molt més atent a les seves necessitats, a les seves inquietuds i valorar-la tal i com es mereix i no quedar-se en la superfície. Tot això està relacionat amb la creixent obsessió d’alguns clubs de futbol per netejar la seva imatge prohibint l’ús de pírcings, no ja en la disputa dels partits (cosa evident), sinó sempre que s’estigui dins les instal•lacions o hi hagi un desplaçament. És a dir, en termes laborals, sempre que s’estigui en trànsit. No deixa de ser particularment dolorós que tota aquesta determinació en “millorar” la imatge externa no es tingui en millorar la interna; el que s’entendria ordinàriament per fons i no s’apliqui en corregir conductes i procediments vergonyants de les mateixes cúpules directives que, aquests sí, són un mal exemple que diu molt de la manca de principis amb els que s’hauria d’actuar. Cal atendre les formes, però prèviament s’ha de cuidar el fons perquè aquestes formes siguin mínimament creïbles. Un pírcing és fàcil de treure, una conducta impròpia, una arbitrarietat o un abús, s’enganxa com una paparra en l’imaginari col•lectiu i no marxa ni amb aigua calenta.

Cames ajudeu-me

1

2

3

4

Absolute Janis

La Janis que muntava a cavall

Avui fa quaranta anys, fugies muntada en un cavall blanc per no tornar. Deixaves vint i set anys plens de vida amarada en alcohol i llàgrimes. Ens deixaves orfes fins i tot a aquells que encara no et coneixíem però ja et somiàvem. No et vas voler esperar i et vaig aprendre quan ja eres llegenda. Avui fa quaranta anys encara no sabia qui cony eres ni el trasbals que em provocaria el teu llegat. La descoberta, l’admiració, la fascinació, l’enamorament foll per una veu modelada per la desesperació i el whisky. Una rendició incondicional que ha anat creixent a mesura que els records s’enterbolien. Tribut a la reina del desconsol, a la primera dama del cel de les estrelles negades. Tribut a la veu més commovedora d’un paradís impossible. Tu fas veure que no hi ets, t’entossudeixes a fer-me creure que el teu cant és el cant de les sirenes: irreal i llunyà. Però no tens res a fer, cada tarda prenc un cafè amb Bobby Macgee i cada dia és Summertime, encara que faci fred.

Perduts sense senyals

Per la dreta i per l’esquerra

Es queixa el PP català, perdó, de Catalunya, que només dos dels quaranta-tres anti sistema detinguts pels aldarulls del dia de la vaga, hagin ingressat a presó. Es queixa amargament el PP, que és la manera de reivindicar i cridar agònicament que ells també existeixen, de l’excessiva tolerància amb els violents i la poca contundència i/o severitat en el càstig. Es queixen els del PP, sense tenir en compte (o sí), que la responsabilitat última recau sobre els jutges i que són ells el que prenen les decisions respecte al que s’ha de fer amb els detinguts. Tot plegat un contrasentit i una mostra més de la incoherència d’un partit polític (entre molts altres) que no fa gaire defensava a capa i espasa la infal•libilitat d’aquest col•lectiu (els jutges) i desautoritzava a tots aquells que s’atrevien a criticar-lo. Això va passar amb la sentència de l’Estatut i, acostuma a repetir-se, en totes aquelles decisions que són favorables als seus interessos. Quan el vent bufa a favor, els jutges són sobirans, intocables i no es pot qüestionar les seves decisions. En canvi, quan el soroll del vent no és el que es voldria sentir, aleshores, la infal•libilitat es posa en dubte. Una mostra més de desorientació política com la del senyor Joan Boada que, abandonant el seu lloc de treball, acudeix amb cotxe oficial a una manifestació en contra del govern al que ell dóna suport i en forma part. La incoherència no entén de colors polítics, només de categoria moral i està clar que, ho tenim molt i molt fotut.

Vols somiar? o somiar vols

La festa del cel

Europa 3 – Castelldefels 0

Lliga Nacional Juvenil

Després d’uns primers quaranta cinc minuts de tanteig on, per la tenallant responsabilitat de jugar a casa i la nombrosa nòmina de baixes, l’Europa no va estar al nivell que ve sent habitual aquesta temporada, es va donar pas a un segon temps excel•lent, tant pel que fa al joc com per la mateixa intensitat proposada. Un Europa que va jugar la pilota buscant sempre obrir el camp per arribar a la porteria rival amb facilitat i avantatja. En aquest segon període, l’equip local, va portar en tot moment la iniciativa, va dur el pes del partit i va gestionar a plaer el “tempo”. Va disposar de nombroses ocasions de gol que la bona actuació del porter visitant va frustrar, en el que podria haver estat un resultat molt més abundós. Bon resultat, però encara millors sensacions que cal anar enfortint i consolidant. Si fa 1, 2, 3,...setmanes he demanat paciència, confiança i respecte pel treball que s’està fent, amb la seguretat que, més aviat que tard, ha de donar els seus fruits, aquesta setmana, amb una contundent victòria, no vull deixar de seguir-ho demanant. És, i serà bàsic, que l’equip tingui la tranquil•litat necessària per explotar el seu joc, encaixar totes les peces i articular els seus mecanismes per poder apreciar la seva veritable, i desitjada, dimensió. Deixeu que l’ocell creixi i no li poseu plom a les ales. Només així tindrem una veritable festa al cel.

On és el problema?

Cap el 200 aniversari

Ja va sent hora de donar les gràcies públicament a totes aquelles persones que, amb el seu treball i dedicació al Club, han possibilitat l’actual moment en el que vivim. Sense elles res del que tenim ara hagués estat possible. Res seria igual i “otro gallo nos cantaria”. El CE Europa d’ara és el resultat de molts i molts anys d’Història, però també del seu passat més recent. Vull agrair a totes aquelles persones que he conegut i que ara, per un o altre motiu, ja no hi són, la seva inabastable tasca que ha deixat una profunda petjada en tots i cadascun dels racons d’aquest Club centenari. Gràcies Pere Murillo, Lluis Fajardo, Àngel Gómez, Manolo Cordero, Jaume Bosch, Javier Latorre, Juan de Dios Carrasco, Antonio Feijoo, Albert Planas, Francesc Giménez, Pere Sagarra, Vicenç Soley, Pep Gràcia, Albert Ruiz, Jaume Nadal, Carlos Sendra, Pepe Iserte,...segur que me’n deixo algun, però aquests han estat els més significatius i els que, per proximitat, m’han influït directament. No seria just que aquest sincer homenatge passés per alt la seva gran capacitat de treball, la seva abnegació i el seu altruisme. La seva entrega desinteressada al Club, el seu esperit de sacrifici i la seva voluntat de servei per damunt de qualsevol altre plantejament, els honora i els dignifica. El seu exemple no ha estat balder i altres persones, aquestes encara en actiu, han agafat el testimoni per continuar la seva transcendental tasca. Persones que, com aquelles, posen i posaran sempre els interessos del Club per davant de qualsevol interès personal en una mostra de generositat inqüestionable. Clar el present, meridià el futur. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Sense pèls a la llengua

Avec plaisir

Ets com la cendra dels cendrers: allò què no val res. Què té mal gust i fa pudor. El final previsible del pitjor dels auguris. El resum del no res. El no ningú. L’estupidesa doctorada. El mestre de la ignorància. El suport de la immundícia. La mentida perenne. La misèria pels miserables. L’encegament terminal. La perversió original subtitulada. Un reality show. La síndrome del gos rabiós. L’esquena pel traïdor. La valentia del covard. Un penal injust. El sinistre total. La llengua de la serp. Un troià desorientat. El bes de Judes. La poma emmetzinada que enverina a la Blancaneus. El conill que s’amaga. La llebre que fuig. El que viu a la cloaca. La regla que confirma l’excepció. Una criatura de Lovecraft. Una sentència desfavorable. Un accident vascular. Una ressaca d’anís del Mono. La perversió de l’espècie. La contradicció de Darwin. Un eunuc amb ansietat. Un wàter embossat. Una bavosa tòxica. Una fuita nuclear. La negació de la intel•ligència. La renuncia a la raó. L’oli cremat. L’extractor espatllat. Una fotografia d’oxigen per aquell que s’està ofegant. La cendra dels cendrers: allò què no val res.