El PP coherent

Finalment una espurna de coherència a la política catalana, i ve, per a sorpresa del respectable, del lloc més inesperat: el PP ha renunciat a acudir a l’ofrena floral al monument de Rafael de Casanova. Una decisió que cal aplaudir per la seva naturalesa que es correspon, sense emmascaraments innecessaris, al seu discurs, al seu pensament i a la seva idea de país. Si ens trobéssim, cosa que no cal, novament al 1714 i a les portes de Barcelona, les hordes del PP estarien arrenglerades, sense cap mena de dubte, amb les tropes franco-espanyoles assetjant la ciutat i no pas en el seu interior defensant-la. Estarien, és obvi, del costat de l’invasor per aixafar Catalunya, la seva llengua, les seves lleis i la seva identitat. Lògica doncs la postura del PP de no voler retre homenatge al símbol d’una idea de poble que, històricament, sempre han volgut eliminar.

Neteja necessària

La casa fosca

La casa construïda amb la ignorància, el desconeixement i l’obscurantisme, és la casa on habiten les religions. Cases fosques on no interessa o convé que entri la llum i faci desaparèixer les ombres. Cases amb armaris i portes tancades amb clau que algú manté per conveniència. Cases allunyades del raonament i la transparència que troben el seu espai en llocs remots i inaccessibles. Cases apartades, aïllades i d’esquena a les descobertes inqüestionables que posen en perill la seva pròpia raó de ser. La religió és la por que et manté tancat a casa sense obrir cap finestra que pugui posar en perill l’ordre de la tenebra en que estàs instal•lat i esvair les ombres que et fan esclau d’una fantasia inexistent. Negar la llum és negar la resposta.

Tot el que puja, baixa

Actualitat esportiva

L’Espanya del basquet perd en els darrers segons, la del futbol, en els primers minuts. Passada l’excepció, torna la regla.

Un tracte inde...

Tot té una explicació

Algunes persones fan córrer la brama que la pàtria ve a ser com la mare. Deu ser per això que quan em miro el passaport m’envaeix una profunda sensació de ser un gran fill de puta.

Cant a l'optimisme

Darrera de l'exemple

Nou codi ètic del Barça*

La finalitat ha de ser la d’assolir objectius esportius i la sostenibilitat econòmica, però s’ha d’actuar amb pràctiques i conductes que dignifiquin el club.

L’actuació dels directius i executius s’ha d’ajustar als principis de legalitat, lleialtat al club, honradesa i servei al soci, transparència, austeritat, participació i pluralisme.

És contrari als principis i valors del club influir sobre altres per assolir la presa d’una decisió en benefici propi.

Els directius i membres de les comissions no podran intervenir en un àmbit de gestió diferent al que li hagi estat assignat sense autorització del responsable.

És contrari als principis del club aprofitar-se de la posició de privilegi per obtenir beneficis en l’àmbit personal.

No es poden protagonitzar fets o actuacions públiques i, àdhuc privades, que atemptin contra la bona imatge del club.

Déu n’hi do amb el codi, sembla que els autors sàpiguen de que va la cosa, si més no, s’aproximen bastant als usos i abusos habituals en els clubs de futbol.
Proveu de fer la translació o passeu aquesta plantilla per damunt del primer club que us vingui al cap (no cal anar gaire lluny) i traieu-ne les vostres pròpies conclusions.

*Extracte

Adormir les foques

La Tercera agonitza

Aparentment un partit de futbol de Tercera divisió (que és la quarta) sembla un partit de futbol. A primera vista té tots els condicionants i ingredients per ser-ho. Es juga en un camp de futbol amb porteries de futbol, les línies són les d’un camp de futbol, hi ha dos equips amb onze jugadors per banda, dos porters: un per equip, hi ha un àrbitre (o al menys fa les funcions) i dos auxiliars de banda, les regles són les del futbol encara que algú no les entengui, la pilota, al menys de lluny, sembla una pilota de futbol, el públic és tan mal educat i groller com el públic del futbol...Fins aquí tot correcte, però aquí s’acaben les similituds, a partir del moment en que la pilota comença a rodar, el futbol desapareix com per encanteri. Per endavant 90 minuts d’avorriment, tedi i desassossec; i una de les pitjors inversions de temps que es puguin fer avui en dia. Sortosament el públic potencial ho va tenint cada vegada més clar buidant els estadis i deixant el formigó ben a la vista. No es tracta de que el públic deserti o hagin canviat els gustos, jo he estat en petits teatres amb l’aforament ple i amb les entrades esgotades per a totes les funcions. Es tracta d’un problema de qualitat i el públic, que no és tonto, escull avorriments més divertits per gastar el seu temps d’oci. Sense públic, sense passió i sense futbol, la Tercera (que és la quarta) té els dies comptats.

Francis Ford Cúpula

Fe amb mongetes

Diu el Papa, en una de les seves reveladores manifestacions dirigides als joves, que és molt més important tenir fe que tenir feina. Collons amb el Papa! Apa que li haurà costat molt, des de la seva situació de privilegi, fer aquestes temeràries declaracions. Que n’és de fàcil, sense haver de guanyar-se les mongetes i tenint la vida resolta, aconsellar el que és millor o pitjor a uns joves que viuen entre la desesperació i la frustració per no aconseguir un lloc de treball. Quin morro què té el Papa per incentivar als joves a conformar-se amb la inactivitat improductiva i a instal•lar-se penosament en la fe més anestesiant. La fe senyor Papa, no aconsegueix treball, ni vivenda ni satisfer les necessitats més bàsiques a la que tothom hi té dret a aspirar, al menys en aquest món, i no resol cap dels problemes de la nostra actual conjuntura. Si no sap de que va la cosa, des del seu palau de vidre, faci el favor de no dir més bajanades i repassi amb aquells que tenen tanta fe com vostè, els menús de la setmana, què per això vostè no ha de patir.

Cal una bona vela per navegar de nit

Abandonats a la seva sort

Mal debut del Juvenil A del CE Europa al camp de l’Àliga. Mal debut, sense excuses, d’un equip que va ser superat en tot moment per un rival sense gaires atributs i això és el realment preocupant. Mal debut de l’equip, però pitjor debut del Club, que va ser incapaç d’acompanyar aquest debut amb la presencia institucional que l’ocasió es mereixia. Temporada important per a les aspiracions del Juvenil i, tal i com em temia, i ja vaig comprovar als diferents amistosos de la pre-temporada, abandonat a la seva sort sense cap representació directiva. Ni un sol directiu en la presentació de l’equip, ni un sol directiu en els entrenaments, ni una sola veu de suport,...Evidentment que els partits els guanyen i perden els equips, però cal crear les condicions necessàries perquè els equips no es sentin ni es trobin sols. Mal debut de l’equip, pitjor debut del Club. Tot plegat decebedor, però no sorprenent.

Què fot una síndria entre tants melons?

Pèrdues i guanys

El 9 del 9 a les 19 hores, un nou directiu serà presentat a l’Assemblea Ordinària (que inapropiat) del CE Europa. Un nou directiu per regenerar espais, per donar aire i re equilibrar les tendències. Un exercici democràtic tan imprescindible com necessari. Un nou episodi anual per fer balanç de pèrdues i guanys. Un aquelarre per invocar esperits voluntariosos que ajudin a encarar aquest darrer tram de l’actual legislatura amb les bateries plenes. Un mandat que arribarà a la seva fi, si les coses no es torcen, amb una solvència inusual en aquest tipus d’activitats. Diu Francisco Longo: “el comportament d’un ex càrrec ha d’estar d’acord amb la dignitat i interès de la institució a la que un dia va servir” Això pel que fa als ex càrrecs, però i els càrrecs en actiu? Segurament el mateix. Com que no puc estar més d’acord amb Longo, m’abstindré d’assistir a l’assemblea per mirar d’evitar, en la mesura del possible, la temptació de caure en l’error. Encara és viva, a la meva retina, l’escandalosa imatge de la darrera assemblea on aquest precepte no es va complir. L’ètica obliga a guardar fidelitat a l’organització que s’ha dirigit o amb la que s’ha col•laborat. La institució està, i ha de seguir estant, per damunt de les persones i això, que sembla tan bàsic, hi ha individus que no ho entenen. Els ex no s’han d’aprofitar de les avantatges de la seva situació ni de l’accés a la informació que un dia van tenir. Però si que tenen, en canvi, l’obligació de seguir vetllant pel bon funcionament de la institució, que també és la seva. I en aquest exercici de responsabilitat denunciar a tots aquells que, des de dins o des de fora, se’n vulguin aprofitar.

Encaixar el trencaclosques

Dejà vue

Europa 0 – Gramenet 3

Lliga Nacional Juvenil

Si hi ha alguna cosa susceptible d’empitjorar, empitjorarà. Si la història es pot repetir, no hi ha dubte que es repetirà. Un dejà vue que ens ha tornat a l’ inici de la temporada passada de nefast record. Moltes cares noves en un equip renovat que ha acabat amb cares llargues per la decepció i el dur revés. Encaixar una contundent derrota a casa no és la millor manera de començar una temporada en la que es tenen posades moltes il•lusions. Molt hauran de canviar les coses sinó es vol posar a prova la paciència d’uns mecanismes al límit de la seva tensió. Em dóna tota la impressió que, aquest any, no hi haurà gaire marge per a l’error i la tolerància no serà unes de les característiques predominants dels qui han de prendre decisions. Esperem que tot plegat es redreci i que si s’ha de fer un foc no sigui per cremar les naus a les primeres de canvi i sí un foc que generi brases per coure un gran equip que ens doni moltes i moltes alegries. Seny i paciència que acompanyin el compromís i el treball. Seny i paciència per crear el marc idoni que afavoreixi la tranquil•litat necessària per encaixar tot el que ara sembla una tasca realment difícil i complicada.

Mallorca 0 - Madrit 0

La mirada rellevant

Tot esperant el Mascle Cabró

“Un aquelarre és una reunió nocturna on bruixes i bruixots, amb la presencia del dimoni (Mascle Cabró), practiquen activitats relacionades amb la bruixeria, l’esoterisme i l’ocultisme...”
Llegia aquesta entrada referida a les festes medievals de Cervera i no sé per quins setze ous em va venir al cap certes trobades assembleàries a les que, darrerament, he tingut el desassossec de participar. Assemblees esperpèntiques amb quasi bé tots els elements que es descriuen en el primer paràgraf i que, en alguns casos, els superen en quantitat i qualitat. Assemblees relacionades amb el món del futbol i que no tenen res a envejar a un aquelarre dels anomenats de gala amb tota la seva simbologia, parafernàlia i posada en escena.
Són temps de mística i espiritisme (no espiritualisme) on la racionalitat hi acostuma a quedar al marge. S’acosten els aquelarres, perdó, les assemblees anuals dels diferents clubs de la nostra geografia més propera i si teniu la desgràcia d’assistir a alguna ni que sigui per obligació, vocació o afició, només cal que feu el comparatiu. Veureu amb sorpresa, o no, les extraordinàries similituds que hi ha.

Estat mental

Pla espeixal

Queixar-se pel peix, queixar-se per vici

L’escena va tenir lloc aquest passat Juliol a Saigon. Al voltant d’una taula i convidats a dinar per Hua Ho Ming, ens trobàvem 10 comensals, dels que només tres érem estrangers. Amb el ritual protocol•lari propi d’aquesta part del món, l’amfitrió va fer els honors amb unes paraules de benvinguda i desitjant el millor dels auguris per a tots els assistents. En acabar, va fer servir el dinar amb una solemnitat poc habitual, però gens forçada. Desprès d’un interminable repertori d’entrants, a quin més elaborat, es va passar al plat principal que consistia en dues grans safates de peix amb un embolcall aclaparadorament exòtic. Dos guarnits peixos difícils d’identificar però, pels ulls esbatanats i els ohs d’admiració dels companys de taula, prometien ser tota una experiència sensorial. Els peixos tenien el mateix aspecte però un era molt més gran que l’altre (coses del mar). A un senyal de l’amfitrió els comensals es van posicionar per “atacar” el suculent menjar. El més atrevit d’ells, i que seia al meu costat, es va incorporar i amb un posat desinhibit, es va servir del peix gros. En veureu, un altre comensal, el que seia just al seu davant, es va queixar iradament a l’amfitrió: quina vergonya, servir-se del peix gran! L’amfitrió se’l va mirar i li va preguntar: tu que haguessis fet? El comensal ofès, va respondre: jo tinc modals i educació, jo hagués agafat el peix petit. L’amfitrió, amb to conciliador, li va contestar: doncs, aleshores, perquè t’amoïnes?
No cal dir que la conversa es va mantenir, de principi a fi, en vietnamita, llengua que domino a la perfecció i no hi ha matís ni peix que se m’escapi.

Per a tots els paladars

L’amfetamina del poble

La religió en particular, i les religions en general, fa temps que han deixat de ser, com deia Marx, l’opi del poble. Aquella substància adormidora, inhibidora i paralitzant que alienava les persones per tenir-les sota control. Avui, les religions, totes les religions, es mouen sota els efectes de les amfetamines, substàncies que provoquen inquietud, irritació i violència. Mantenint, això sí, un dels seus elements més característics i definitoris: la intolerància. Ens esforcem en detectar, diagnosticar i combatre les pandèmies i, en canvi, som incapaços d’eradicar una de les plagues més devastadores per al conjunt de la convivència i la pròpia existència humana. Tots, o pràcticament tots els conflictes actuals, tenen una marcada arrel religiosa. Ens hauríem de proposar, seriosament, elaborar una vacuna que posés fi a tants i tants segles de desencontres, incomprensió i violència. Una vacuna que ens permetés encarar el futur amb optimisme i aquell punt d’humanitat que ara ens manca.

Sant? Com ens hem de veure

Fum del cap