dijous, 2 de setembre del 2010

Queixar-se pel peix, queixar-se per vici

L’escena va tenir lloc aquest passat Juliol a Saigon. Al voltant d’una taula i convidats a dinar per Hua Ho Ming, ens trobàvem 10 comensals, dels que només tres érem estrangers. Amb el ritual protocol•lari propi d’aquesta part del món, l’amfitrió va fer els honors amb unes paraules de benvinguda i desitjant el millor dels auguris per a tots els assistents. En acabar, va fer servir el dinar amb una solemnitat poc habitual, però gens forçada. Desprès d’un interminable repertori d’entrants, a quin més elaborat, es va passar al plat principal que consistia en dues grans safates de peix amb un embolcall aclaparadorament exòtic. Dos guarnits peixos difícils d’identificar però, pels ulls esbatanats i els ohs d’admiració dels companys de taula, prometien ser tota una experiència sensorial. Els peixos tenien el mateix aspecte però un era molt més gran que l’altre (coses del mar). A un senyal de l’amfitrió els comensals es van posicionar per “atacar” el suculent menjar. El més atrevit d’ells, i que seia al meu costat, es va incorporar i amb un posat desinhibit, es va servir del peix gros. En veureu, un altre comensal, el que seia just al seu davant, es va queixar iradament a l’amfitrió: quina vergonya, servir-se del peix gran! L’amfitrió se’l va mirar i li va preguntar: tu que haguessis fet? El comensal ofès, va respondre: jo tinc modals i educació, jo hagués agafat el peix petit. L’amfitrió, amb to conciliador, li va contestar: doncs, aleshores, perquè t’amoïnes?
No cal dir que la conversa es va mantenir, de principi a fi, en vietnamita, llengua que domino a la perfecció i no hi ha matís ni peix que se m’escapi.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Per a tots els paladars
L’amfetamina del poble

La religió en particular, i les religions en general, fa temps que han deixat de ser, com deia Marx, l’opi del poble. Aquella substància adormidora, inhibidora i paralitzant que alienava les persones per tenir-les sota control. Avui, les religions, totes les religions, es mouen sota els efectes de les amfetamines, substàncies que provoquen inquietud, irritació i violència. Mantenint, això sí, un dels seus elements més característics i definitoris: la intolerància. Ens esforcem en detectar, diagnosticar i combatre les pandèmies i, en canvi, som incapaços d’eradicar una de les plagues més devastadores per al conjunt de la convivència i la pròpia existència humana. Tots, o pràcticament tots els conflictes actuals, tenen una marcada arrel religiosa. Ens hauríem de proposar, seriosament, elaborar una vacuna que posés fi a tants i tants segles de desencontres, incomprensió i violència. Una vacuna que ens permetés encarar el futur amb optimisme i aquell punt d’humanitat que ara ens manca.

dimarts, 31 d’agost del 2010


Sant? Com ens hem de veure
Fum del cap
Jo no utilitzo estilogràfica. Escric amb una ploma d’oca amarada de verí.
Hi ha alguns angelets que ho aguanten tot
Actitud tràgica

El savi Lao Tsé comenta la jornada del guerrer de la llum:
-El Camí inclou el respecte per tot el que és petit i subtil. Has de saber sempre el moment oportú d’adoptar l’actitud que sigui necessària.
Encara que ja hagis tirat amb arc moltes vegades, mai no deixis de prestar atenció a la manera com col•loques la fletxa i tenses la corda.
-Quan el principiant és conscient de les seves necessitats acaba essent més intel•ligent que el savi despistat.
“Acumular amor significa sort, acumular odi significa calamitat. Qui no sap reconèixer els problemes, acaba deixant la porta oberta i sorgeixen les tragèdies.
“El combat no té res a veure amb les baralles.

dilluns, 30 d’agost del 2010


Ampolla de vidre, benzina i drap
Bond James Bond
Aprenent de tot, mestre de res

Són moltes les coses, en quantitat, qualitat i també en varietat, les que he après en aquests anys al CE Europa. Coses que no sabia ni que existien i que han fet del meu pas per aquest club una de les experiències més gratificants i enriquidores a les que un alumne pot aspirar. He après, fins i tot, el que mai s’hauria d’aprendre i, per vergonya, no s’hauria d’ensenyar. He après de tot una mica, però sense acabar de doctorar-me en res per la pròpia magnitud de la matèria (no de la tragèdia) que la fa inabastable. He sigut alumne de tots, però sense arribar a la categoria de mestre. Perquè en aquest club, com en la majoria de clubs, de mestre només n’hi ha un. La particularitat del mestre de l’Europa és l’antítesi del que ha de ser i fer un mestre. És, per escarni de propis i estranys, la perversió de la professió. Allò que no ha de ser, el contrari del que toca. Un mestre que ensenya el que no s’ha de fer i que predica amb el mal exemple. Un mestre de la no raó que estén la seva ombra en forma de tenebres sobre un club amb vocació de transparent. Un mestre intolerant, egoista, prepotent i autoritari que no sap gestionar una classe i recorre contínuament a la arbitrarietat, l’amenaça i el xantatge. Un mestre ignorant que m’ha fet fora de l’aula per posar al descobert les seves malifetes i abusos. Un mestre del que no he volgut aprendre res per no acabar sent un immoral. Jo me’n vaig sense rancúnia a un altra escola, però atenció, a l’Europa hi queden molts nens en edat d’aprendre, vigileu amb el mestre.

diumenge, 29 d’agost del 2010

Avançar dins la tempesta
Corrandes des de l’estable*

Ens vam conèixer un dimecres fent volar un colomí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Ens vam prometre les estrelles la nit de Sant Martí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Un mediàtic molt mediàtic venia massa sovint
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

“Li parlaré als que manen del que vals i el que sents" li vaig dir
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

I ara, ell, té molts nens per adobar i jo tinc reunions de nit
ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Ell somia periquitos, mentre jo refilo com un canari
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo he caigut a la darrera volta i ell complirà el seu destí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Ell aguantarà dret fins que s’empassin el verí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

*per a un amic

Algú ho sap?

El sentit comú decreta: la casa del Minotaure
Guardiola no es fa el suec

Com no podia ser d’una altra manera, Guardiola no es fa el suec i assumeix tota la responsabilitat en el cas Ibra. Ningú com ell per saber la veritable naturalesa del problema i la seva magnitud. Ningú més que ell pot tenir tota la informació i els elements de judici per saber el que li convé o no al Barça. Si els èxits tenen la seva arrel en la bona sintonia del grup, en el treball d’equip i la solidaritat, no deixa de ser un problema una peça que no encaixi i pugui posar en perill el seu bon funcionament. Els problemes, una vegada identificats, s’han d’afrontar amb agilitat i determinació i, en aquest sentit, no és tan important el resultat com la pròpia solució. Ibra és un bon jugador de futbol, però per jugar a l’actual Barça s’ha de tenir altres qualitats que el suec no té. La medicina preventiva i, en el darrer dels casos, la cirurgia reparadora són absolutament necessàries per evitar que la infecció s’estengui i acabi per corrompre un cos que, a ulls de tothom, gaudeix d’una excel•lent salut. Ibra se’n va al Milan, un club, diu el suec, més gran que el Barça i on podrà encabir, amb tota seguretat, el seu enorme ego. I se’n va de la mà del seu inseparable minotaure perquè la festa dels “cretins” (o cretencs) sigui complerta. Mal viatge pels guerrers que al seu poble són infidels...

dissabte, 28 d’agost del 2010

La consagrada família
El retrat de Dorian Gray

Una bona influència és la pitjor influència de totes.

L’única diferència entre un capritx i una passió eterna és que el capritx dura una mica més.

M’estimo els plaers senzills. Són el darrer refugi de la complexitat.

La major part de la gent es deixa portar per una espècie de progressiu sentit comú i descobreix massa tard que les úniques coses de les que mai ens penedim és dels nostres propis errors.

Cap home civilitzat es penedeix d’un plaer, i cap home incivilitzat ni tan sols sap que és un plaer.

divendres, 27 d’agost del 2010

Una nova religió
Super-incoherència

La noticia és la següent: La societat saudita està revolucionada perquè una cadena de supermercats ha decidit incorporar a setze dones per fer de caixeres.

El que en el nostre país és la norma (no hi ha homes “caixeres”), resulta un escàndol de l’alçada d’un campanar (o hauríem de dir: d’una mesquita?) per als "tolerants" islamistes. Això, tot i tenint en compte que els del super s’han compromès a posar-les només a les caixes reservades per a dones o famílies i embotides en un uniforme que només els hi deixarà veure els ulls (perquè no s’equivoquin al comptar: el riyal és el riyal). Però ni així han aconseguit apaivagar els exaltats ànims dels alcoranistes i dels seus guies espirituals que, ras i curt, han demanat el boicot popular a la cadena infidel. A Aràbia Saudita el seguiment de l’Alcorà és molt radical i a les dones no se’ls hi permet casar-se o acollir-se als serveis mèdics sense l’autorització d’un home. No se les permet viatjar i tampoc conduir. Aquestes, entre altres moltes fineses. El que m’estranya no són totes aquestes prohibicions a les dones en estricte seguiment de l’Alcorà, el que realment m’estranya es que als homes se’ls hi permeti conduir, veure Al Jazeera i anar en avió. Coses veritablement desconcertants que no surten en cap versicle del seu llibre sagrat perquè ni tan sols existien quan es va redactar.

dijous, 26 d’agost del 2010

Calen moltes columnes per aguantar un temple
Balors amb errors

Una de les coses que més greu m’ha sabut de la meva dimissió i els fets que l’han provocat, ha sigut la reacció decebuda d’uns pares que portaven el seu fill a l’escola de futbol i que, a conseqüència, no tant del fet, sinó de com s’havia produït, havien decidit donar-lo de baixa. La seva argumentació dolorosa, però difícil de contestar: la diferencia abismal entre el que el club diu i el que acaba fent. La venda d’un estil, d’uns valors, d’uns principis que, a l’hora de la veritat, no es corresponen a la realitat. Com es pot entendre, deien, que els que haurien de ser els principals valedors d’una manera de fer que ha de ser l’exemple per a tothom, es comportin així? Com es pot instal•lar la prepotència, el xantatge i l’arbitrarietat a la cúpula del Club? Quin missatge ens esteu donant a nosaltres i als nostres fills? Arguments demolidors que tiren per terra la feina de moltes hores, molts dies, molts mesos i molts anys. De moltes persones que s’han deixat, i es segueixen deixant, la pell, la salut i les pestanyes perquè, en un tres i no res, s’engegui tot a rodar. La credibilitat? On és la credibilitat? L’Europa ens ha enganyat, acabaven, i això és el que desgraciadament ens emportem. Tots els clubs acaben fent el mateix, però al menys els altres no s’omplen la boca en promeses que no compleixen. Estic molt trist perquè alguna cosa no s’ha fet bé.

dimecres, 25 d’agost del 2010

Se alquila
Bebè a bord

M’encanten totes aquelles persones que duen, a la part del darrera del cotxe, l’enganxina: bebè a bord; encara que el seu fill hagi acabat de fer 19 anys i ja no es mami el dit. És un commovedor cant a la nostàlgia, un creure cegament que tot temps passat va ser millor i una tossuda voluntat de renunciar als canvis que tot ho corrompen.

M’encanta la gent que no buida mai la bústia perquè així sempre té correspondència. Que se sent important pel fet de rebre, bé sigui una carta, un rebut de la caixa o, simplement, publicitat del pizza Hut.

M’encanta la gent que sempre fa la mateixa feina amb la honorable intenció d’algun dia fer-la bé. Que no sap fer res més i, a força de rutina i repetició, es converteix en un expert en obrir i tancar la porta del magatzem.

M’encanta la gent que ho troba tot malament perquè em commou la seva persistent infelicitat. Que no es pren mai la llet a temps esperant que es faci agra per poder-la denunciar. Que viu pendent de que tot surti malament perquè si alguna cosa, per casualitat, sortís bé, no ho podria resistir.

M’encanta la gent que em diu: haurem de viure en pau i harmonia, però jo manaré sobre tu i farem sempre el que jo vulgui. Que en un joc d’iguals, sempre acabo sent diferent amb l’agreujant de ser culpable de ser-ho.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Fer-ho al lloc que toca
Die rechnung, bitte
El compte, si us plau

Quantes vegades i amb quina facilitat tirem la tovallola? Quantes vegades renunciem a les primeres de canvi? Que poc esforç som capaços d’assumir? Al primer contratemps, davant la primera expectativa que es torça, no dubtem en girar cua i “demanar el compte”. Inconstants de mena i poc donats a la renuncia no entenem que el sacrifici és una de les millors inversions per assolir resultats satisfactoris. Ens costa poc començar qualsevol cosa, però, en molts casos, ens costa encara menys abandonar. Ens falta constància i compromís. Demanar el compte ens hauria de ser tan difícil com dir-ho en alemany (die rechnung, bitte) i si finalment ens ho aprenem, aleshores, només aleshores, podria ser que estigués justificat.

dilluns, 23 d’agost del 2010


Foc pels queixals
Guspira

La meva ànima voldria enlairar-se,
però el meu cos no la deixa sortir.
És com si jo volgués allunyar-me
de mi.

Però quan l’àngel o la musa m’inspiren
sóc l’alè d’un exercit diví
sóc la guspira, estel o carícia,
guspira, estel o carícia
per fi.

Mishima
Deportats
Boletes de cautxú

El que ha trepitjat habitualment camps de futbol és coneixedor i patidor dels seus efectes secundaris. Un d’ells, possiblement el més vistós, la quantitat de boletes de cautxú que s’escampen per les seves llars. Pels racons més insospitats i amagats que un es pugui imaginar. El cautxú és un material emprenyador que costa molt d’eliminar i que sembla tenir vida pròpia i, en alguns casos, fa tota la impressió que es reprodueixi. Els més conscienciats tenen la paciència de recollir-lo i, amb petites bosses de plàstic, retornar-lo al seu habitat natural, però la gran majoria el va escombrant fins aconseguir escampar-lo per tot arreu. Cautxú que avorreixes i acabes per odiar fins que un dia, sobtadament, desapareix. L’absència de cautxú comporta l’absència de futbol, o millor dit, de trepitjar la gespa dels camps de futbol, i això costa d’empassar. Aquell, en altre temps, maleït destorb, es converteix així en un objecte de culte, en quelcom enyorat. A tot t’acabes acostumant, però no em serà fàcil oblidar aquelles petites, infinites i evocadores boletes de cautxú.