Avançar dins la tempesta
diumenge, 29 d’agost del 2010
Corrandes des de l’estable*
Ens vam conèixer un dimecres fent volar un colomí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ens vam prometre les estrelles la nit de Sant Martí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Un mediàtic molt mediàtic venia massa sovint
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
“Li parlaré als que manen del que vals i el que sents" li vaig dir
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
I ara, ell, té molts nens per adobar i jo tinc reunions de nit
ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell somia periquitos, mentre jo refilo com un canari
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo he caigut a la darrera volta i ell complirà el seu destí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell aguantarà dret fins que s’empassin el verí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
*per a un amic
Ens vam conèixer un dimecres fent volar un colomí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ens vam prometre les estrelles la nit de Sant Martí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Un mediàtic molt mediàtic venia massa sovint
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
“Li parlaré als que manen del que vals i el que sents" li vaig dir
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
I ara, ell, té molts nens per adobar i jo tinc reunions de nit
ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell somia periquitos, mentre jo refilo com un canari
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo he caigut a la darrera volta i ell complirà el seu destí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell aguantarà dret fins que s’empassin el verí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
*per a un amic
Guardiola no es fa el suec
Com no podia ser d’una altra manera, Guardiola no es fa el suec i assumeix tota la responsabilitat en el cas Ibra. Ningú com ell per saber la veritable naturalesa del problema i la seva magnitud. Ningú més que ell pot tenir tota la informació i els elements de judici per saber el que li convé o no al Barça. Si els èxits tenen la seva arrel en la bona sintonia del grup, en el treball d’equip i la solidaritat, no deixa de ser un problema una peça que no encaixi i pugui posar en perill el seu bon funcionament. Els problemes, una vegada identificats, s’han d’afrontar amb agilitat i determinació i, en aquest sentit, no és tan important el resultat com la pròpia solució. Ibra és un bon jugador de futbol, però per jugar a l’actual Barça s’ha de tenir altres qualitats que el suec no té. La medicina preventiva i, en el darrer dels casos, la cirurgia reparadora són absolutament necessàries per evitar que la infecció s’estengui i acabi per corrompre un cos que, a ulls de tothom, gaudeix d’una excel•lent salut. Ibra se’n va al Milan, un club, diu el suec, més gran que el Barça i on podrà encabir, amb tota seguretat, el seu enorme ego. I se’n va de la mà del seu inseparable minotaure perquè la festa dels “cretins” (o cretencs) sigui complerta. Mal viatge pels guerrers que al seu poble són infidels...
Com no podia ser d’una altra manera, Guardiola no es fa el suec i assumeix tota la responsabilitat en el cas Ibra. Ningú com ell per saber la veritable naturalesa del problema i la seva magnitud. Ningú més que ell pot tenir tota la informació i els elements de judici per saber el que li convé o no al Barça. Si els èxits tenen la seva arrel en la bona sintonia del grup, en el treball d’equip i la solidaritat, no deixa de ser un problema una peça que no encaixi i pugui posar en perill el seu bon funcionament. Els problemes, una vegada identificats, s’han d’afrontar amb agilitat i determinació i, en aquest sentit, no és tan important el resultat com la pròpia solució. Ibra és un bon jugador de futbol, però per jugar a l’actual Barça s’ha de tenir altres qualitats que el suec no té. La medicina preventiva i, en el darrer dels casos, la cirurgia reparadora són absolutament necessàries per evitar que la infecció s’estengui i acabi per corrompre un cos que, a ulls de tothom, gaudeix d’una excel•lent salut. Ibra se’n va al Milan, un club, diu el suec, més gran que el Barça i on podrà encabir, amb tota seguretat, el seu enorme ego. I se’n va de la mà del seu inseparable minotaure perquè la festa dels “cretins” (o cretencs) sigui complerta. Mal viatge pels guerrers que al seu poble són infidels...
dissabte, 28 d’agost del 2010
El retrat de Dorian Gray
Una bona influència és la pitjor influència de totes.
L’única diferència entre un capritx i una passió eterna és que el capritx dura una mica més.
M’estimo els plaers senzills. Són el darrer refugi de la complexitat.
La major part de la gent es deixa portar per una espècie de progressiu sentit comú i descobreix massa tard que les úniques coses de les que mai ens penedim és dels nostres propis errors.
Cap home civilitzat es penedeix d’un plaer, i cap home incivilitzat ni tan sols sap que és un plaer.
Una bona influència és la pitjor influència de totes.
L’única diferència entre un capritx i una passió eterna és que el capritx dura una mica més.
M’estimo els plaers senzills. Són el darrer refugi de la complexitat.
La major part de la gent es deixa portar per una espècie de progressiu sentit comú i descobreix massa tard que les úniques coses de les que mai ens penedim és dels nostres propis errors.
Cap home civilitzat es penedeix d’un plaer, i cap home incivilitzat ni tan sols sap que és un plaer.
divendres, 27 d’agost del 2010
Super-incoherència
La noticia és la següent: La societat saudita està revolucionada perquè una cadena de supermercats ha decidit incorporar a setze dones per fer de caixeres.
El que en el nostre país és la norma (no hi ha homes “caixeres”), resulta un escàndol de l’alçada d’un campanar (o hauríem de dir: d’una mesquita?) per als "tolerants" islamistes. Això, tot i tenint en compte que els del super s’han compromès a posar-les només a les caixes reservades per a dones o famílies i embotides en un uniforme que només els hi deixarà veure els ulls (perquè no s’equivoquin al comptar: el riyal és el riyal). Però ni així han aconseguit apaivagar els exaltats ànims dels alcoranistes i dels seus guies espirituals que, ras i curt, han demanat el boicot popular a la cadena infidel. A Aràbia Saudita el seguiment de l’Alcorà és molt radical i a les dones no se’ls hi permet casar-se o acollir-se als serveis mèdics sense l’autorització d’un home. No se les permet viatjar i tampoc conduir. Aquestes, entre altres moltes fineses. El que m’estranya no són totes aquestes prohibicions a les dones en estricte seguiment de l’Alcorà, el que realment m’estranya es que als homes se’ls hi permeti conduir, veure Al Jazeera i anar en avió. Coses veritablement desconcertants que no surten en cap versicle del seu llibre sagrat perquè ni tan sols existien quan es va redactar.
La noticia és la següent: La societat saudita està revolucionada perquè una cadena de supermercats ha decidit incorporar a setze dones per fer de caixeres.
El que en el nostre país és la norma (no hi ha homes “caixeres”), resulta un escàndol de l’alçada d’un campanar (o hauríem de dir: d’una mesquita?) per als "tolerants" islamistes. Això, tot i tenint en compte que els del super s’han compromès a posar-les només a les caixes reservades per a dones o famílies i embotides en un uniforme que només els hi deixarà veure els ulls (perquè no s’equivoquin al comptar: el riyal és el riyal). Però ni així han aconseguit apaivagar els exaltats ànims dels alcoranistes i dels seus guies espirituals que, ras i curt, han demanat el boicot popular a la cadena infidel. A Aràbia Saudita el seguiment de l’Alcorà és molt radical i a les dones no se’ls hi permet casar-se o acollir-se als serveis mèdics sense l’autorització d’un home. No se les permet viatjar i tampoc conduir. Aquestes, entre altres moltes fineses. El que m’estranya no són totes aquestes prohibicions a les dones en estricte seguiment de l’Alcorà, el que realment m’estranya es que als homes se’ls hi permeti conduir, veure Al Jazeera i anar en avió. Coses veritablement desconcertants que no surten en cap versicle del seu llibre sagrat perquè ni tan sols existien quan es va redactar.
dijous, 26 d’agost del 2010
Balors amb errors
Una de les coses que més greu m’ha sabut de la meva dimissió i els fets que l’han provocat, ha sigut la reacció decebuda d’uns pares que portaven el seu fill a l’escola de futbol i que, a conseqüència, no tant del fet, sinó de com s’havia produït, havien decidit donar-lo de baixa. La seva argumentació dolorosa, però difícil de contestar: la diferencia abismal entre el que el club diu i el que acaba fent. La venda d’un estil, d’uns valors, d’uns principis que, a l’hora de la veritat, no es corresponen a la realitat. Com es pot entendre, deien, que els que haurien de ser els principals valedors d’una manera de fer que ha de ser l’exemple per a tothom, es comportin així? Com es pot instal•lar la prepotència, el xantatge i l’arbitrarietat a la cúpula del Club? Quin missatge ens esteu donant a nosaltres i als nostres fills? Arguments demolidors que tiren per terra la feina de moltes hores, molts dies, molts mesos i molts anys. De moltes persones que s’han deixat, i es segueixen deixant, la pell, la salut i les pestanyes perquè, en un tres i no res, s’engegui tot a rodar. La credibilitat? On és la credibilitat? L’Europa ens ha enganyat, acabaven, i això és el que desgraciadament ens emportem. Tots els clubs acaben fent el mateix, però al menys els altres no s’omplen la boca en promeses que no compleixen. Estic molt trist perquè alguna cosa no s’ha fet bé.
Una de les coses que més greu m’ha sabut de la meva dimissió i els fets que l’han provocat, ha sigut la reacció decebuda d’uns pares que portaven el seu fill a l’escola de futbol i que, a conseqüència, no tant del fet, sinó de com s’havia produït, havien decidit donar-lo de baixa. La seva argumentació dolorosa, però difícil de contestar: la diferencia abismal entre el que el club diu i el que acaba fent. La venda d’un estil, d’uns valors, d’uns principis que, a l’hora de la veritat, no es corresponen a la realitat. Com es pot entendre, deien, que els que haurien de ser els principals valedors d’una manera de fer que ha de ser l’exemple per a tothom, es comportin així? Com es pot instal•lar la prepotència, el xantatge i l’arbitrarietat a la cúpula del Club? Quin missatge ens esteu donant a nosaltres i als nostres fills? Arguments demolidors que tiren per terra la feina de moltes hores, molts dies, molts mesos i molts anys. De moltes persones que s’han deixat, i es segueixen deixant, la pell, la salut i les pestanyes perquè, en un tres i no res, s’engegui tot a rodar. La credibilitat? On és la credibilitat? L’Europa ens ha enganyat, acabaven, i això és el que desgraciadament ens emportem. Tots els clubs acaben fent el mateix, però al menys els altres no s’omplen la boca en promeses que no compleixen. Estic molt trist perquè alguna cosa no s’ha fet bé.
dimecres, 25 d’agost del 2010
Bebè a bord
M’encanten totes aquelles persones que duen, a la part del darrera del cotxe, l’enganxina: bebè a bord; encara que el seu fill hagi acabat de fer 19 anys i ja no es mami el dit. És un commovedor cant a la nostàlgia, un creure cegament que tot temps passat va ser millor i una tossuda voluntat de renunciar als canvis que tot ho corrompen.
M’encanta la gent que no buida mai la bústia perquè així sempre té correspondència. Que se sent important pel fet de rebre, bé sigui una carta, un rebut de la caixa o, simplement, publicitat del pizza Hut.
M’encanta la gent que sempre fa la mateixa feina amb la honorable intenció d’algun dia fer-la bé. Que no sap fer res més i, a força de rutina i repetició, es converteix en un expert en obrir i tancar la porta del magatzem.
M’encanta la gent que ho troba tot malament perquè em commou la seva persistent infelicitat. Que no es pren mai la llet a temps esperant que es faci agra per poder-la denunciar. Que viu pendent de que tot surti malament perquè si alguna cosa, per casualitat, sortís bé, no ho podria resistir.
M’encanta la gent que em diu: haurem de viure en pau i harmonia, però jo manaré sobre tu i farem sempre el que jo vulgui. Que en un joc d’iguals, sempre acabo sent diferent amb l’agreujant de ser culpable de ser-ho.
M’encanten totes aquelles persones que duen, a la part del darrera del cotxe, l’enganxina: bebè a bord; encara que el seu fill hagi acabat de fer 19 anys i ja no es mami el dit. És un commovedor cant a la nostàlgia, un creure cegament que tot temps passat va ser millor i una tossuda voluntat de renunciar als canvis que tot ho corrompen.
M’encanta la gent que no buida mai la bústia perquè així sempre té correspondència. Que se sent important pel fet de rebre, bé sigui una carta, un rebut de la caixa o, simplement, publicitat del pizza Hut.
M’encanta la gent que sempre fa la mateixa feina amb la honorable intenció d’algun dia fer-la bé. Que no sap fer res més i, a força de rutina i repetició, es converteix en un expert en obrir i tancar la porta del magatzem.
M’encanta la gent que ho troba tot malament perquè em commou la seva persistent infelicitat. Que no es pren mai la llet a temps esperant que es faci agra per poder-la denunciar. Que viu pendent de que tot surti malament perquè si alguna cosa, per casualitat, sortís bé, no ho podria resistir.
M’encanta la gent que em diu: haurem de viure en pau i harmonia, però jo manaré sobre tu i farem sempre el que jo vulgui. Que en un joc d’iguals, sempre acabo sent diferent amb l’agreujant de ser culpable de ser-ho.
dimarts, 24 d’agost del 2010
Die rechnung, bitte
El compte, si us plau
Quantes vegades i amb quina facilitat tirem la tovallola? Quantes vegades renunciem a les primeres de canvi? Que poc esforç som capaços d’assumir? Al primer contratemps, davant la primera expectativa que es torça, no dubtem en girar cua i “demanar el compte”. Inconstants de mena i poc donats a la renuncia no entenem que el sacrifici és una de les millors inversions per assolir resultats satisfactoris. Ens costa poc començar qualsevol cosa, però, en molts casos, ens costa encara menys abandonar. Ens falta constància i compromís. Demanar el compte ens hauria de ser tan difícil com dir-ho en alemany (die rechnung, bitte) i si finalment ens ho aprenem, aleshores, només aleshores, podria ser que estigués justificat.
El compte, si us plau
Quantes vegades i amb quina facilitat tirem la tovallola? Quantes vegades renunciem a les primeres de canvi? Que poc esforç som capaços d’assumir? Al primer contratemps, davant la primera expectativa que es torça, no dubtem en girar cua i “demanar el compte”. Inconstants de mena i poc donats a la renuncia no entenem que el sacrifici és una de les millors inversions per assolir resultats satisfactoris. Ens costa poc començar qualsevol cosa, però, en molts casos, ens costa encara menys abandonar. Ens falta constància i compromís. Demanar el compte ens hauria de ser tan difícil com dir-ho en alemany (die rechnung, bitte) i si finalment ens ho aprenem, aleshores, només aleshores, podria ser que estigués justificat.
dilluns, 23 d’agost del 2010
Boletes de cautxú
El que ha trepitjat habitualment camps de futbol és coneixedor i patidor dels seus efectes secundaris. Un d’ells, possiblement el més vistós, la quantitat de boletes de cautxú que s’escampen per les seves llars. Pels racons més insospitats i amagats que un es pugui imaginar. El cautxú és un material emprenyador que costa molt d’eliminar i que sembla tenir vida pròpia i, en alguns casos, fa tota la impressió que es reprodueixi. Els més conscienciats tenen la paciència de recollir-lo i, amb petites bosses de plàstic, retornar-lo al seu habitat natural, però la gran majoria el va escombrant fins aconseguir escampar-lo per tot arreu. Cautxú que avorreixes i acabes per odiar fins que un dia, sobtadament, desapareix. L’absència de cautxú comporta l’absència de futbol, o millor dit, de trepitjar la gespa dels camps de futbol, i això costa d’empassar. Aquell, en altre temps, maleït destorb, es converteix així en un objecte de culte, en quelcom enyorat. A tot t’acabes acostumant, però no em serà fàcil oblidar aquelles petites, infinites i evocadores boletes de cautxú.
El que ha trepitjat habitualment camps de futbol és coneixedor i patidor dels seus efectes secundaris. Un d’ells, possiblement el més vistós, la quantitat de boletes de cautxú que s’escampen per les seves llars. Pels racons més insospitats i amagats que un es pugui imaginar. El cautxú és un material emprenyador que costa molt d’eliminar i que sembla tenir vida pròpia i, en alguns casos, fa tota la impressió que es reprodueixi. Els més conscienciats tenen la paciència de recollir-lo i, amb petites bosses de plàstic, retornar-lo al seu habitat natural, però la gran majoria el va escombrant fins aconseguir escampar-lo per tot arreu. Cautxú que avorreixes i acabes per odiar fins que un dia, sobtadament, desapareix. L’absència de cautxú comporta l’absència de futbol, o millor dit, de trepitjar la gespa dels camps de futbol, i això costa d’empassar. Aquell, en altre temps, maleït destorb, es converteix així en un objecte de culte, en quelcom enyorat. A tot t’acabes acostumant, però no em serà fàcil oblidar aquelles petites, infinites i evocadores boletes de cautxú.
diumenge, 22 d’agost del 2010
La meva dimissió II
Els antecedents
Què va portar al directiu en qüestió a demanar el meu cessament o dimissió? Segons ell, un escrit publicat recentment en aquest blog amb el títol: Fulminar el femení. Escrit que, malgrat afirmar per activa i passiva no llegir mai aquest blog, ha fet seu i s’ha identificat (els seus motius tindrà), fins el paroxisme. Només es pot entendre la seva irada reacció en el supòsit que l’article l’hagués encertat de ple i descrigués, fil per randa, la seva manera d’actuar; d’altre banda seria completament incomprensible i desproporcionada.
Amb el peregrí argument d’haver esgotat la paciència per les critiques inferides a la seva conducta, critiques que només va rebre en els casos que va anteposar els seus interessos personals als interessos generals i de Club, doncs, amb aquest pobre argument, va demanar la meva fulminant dimissió. No deixa de ser sorprenent que un individu que durant tota la seva trajectòria s’ha caracteritzat per posar a prova la paciència de la majoria d’estaments del Club amb constants pressions per aconseguir privilegis per a ell i la seva família, sigui incapaç d’encaixar les critiques per la seva “especial” manera d’actuar.
Conclusions
Hi ha persones que pensen, i pel que es veu no van gaire equivocades, que els diners ho compren tot i ho poden tot. Aquest ha estat, lamentablement, un nou exemple per engruixir l’estadística del bàndol dels que la tenen més grossa.
Mentre jo posi els diners puc fer el que em vingui en gana i, evidentment, he de tenir compensacions i privilegis per damunt de la resta de mortals. Mentre jo posi els diners no acceptaré cap critica. Mentre jo posi els diners no toleraré cap mal gest, perquè no es mossega la mà que et dóna de menjar.
Aquests i altres arguments similars han estat el full de ruta que ha marcat la conducta d’aquest directiu en tots els anys que porta al Club. Conducta que ha estat tolerada, justament, per la seva aportació econòmica en forma d’avals i que feien impossible i impensable qualsevol resposta critica a les seves continues ingerències, sempre buscant el propi benefici.
Epíleg
Sap que passa, senyor avalista, que jo no he menjat mai de la seva mà, perquè no he tingut necessitat i a més, no m’agrada la seva cuina, ni els plats que prepara. No li he rigut mai les gracies i sempre m’hi he oposat a les seves tàctiques immorals. Ah! i les critiques, quan s’han produït (moltes menys vegades del que hagués tocat) mai han estat gratuïtes, sempre han respost a una acció ignominiosa per la que hauria d’haver demanat públicament perdó al vell mig del Nou Sardenya. Del suposat mal causat a la seva família, vostè és l’únic responsable per abusar del seu càrrec i ser un descrèdit per a la Junta de la que forma part. La suposada vergonya que sent la seva família deu ser conseqüència, única i exclusivament, dels seus actes i la seva conducta impròpia. Té diners, segurament molts diners, però és l’únic que té. Bé, i dos “amics” que tomben d’esquena i que són “l’admiració del barri”. Ara vostè podrà seguir pressionant amb els seus avals i la bondat de la seva existència, però ja no em podrà exigir que no li mossegui la mà i, molt menys, que em mossegui la llengua.
Els antecedents
Què va portar al directiu en qüestió a demanar el meu cessament o dimissió? Segons ell, un escrit publicat recentment en aquest blog amb el títol: Fulminar el femení. Escrit que, malgrat afirmar per activa i passiva no llegir mai aquest blog, ha fet seu i s’ha identificat (els seus motius tindrà), fins el paroxisme. Només es pot entendre la seva irada reacció en el supòsit que l’article l’hagués encertat de ple i descrigués, fil per randa, la seva manera d’actuar; d’altre banda seria completament incomprensible i desproporcionada.
Amb el peregrí argument d’haver esgotat la paciència per les critiques inferides a la seva conducta, critiques que només va rebre en els casos que va anteposar els seus interessos personals als interessos generals i de Club, doncs, amb aquest pobre argument, va demanar la meva fulminant dimissió. No deixa de ser sorprenent que un individu que durant tota la seva trajectòria s’ha caracteritzat per posar a prova la paciència de la majoria d’estaments del Club amb constants pressions per aconseguir privilegis per a ell i la seva família, sigui incapaç d’encaixar les critiques per la seva “especial” manera d’actuar.
Conclusions
Hi ha persones que pensen, i pel que es veu no van gaire equivocades, que els diners ho compren tot i ho poden tot. Aquest ha estat, lamentablement, un nou exemple per engruixir l’estadística del bàndol dels que la tenen més grossa.
Mentre jo posi els diners puc fer el que em vingui en gana i, evidentment, he de tenir compensacions i privilegis per damunt de la resta de mortals. Mentre jo posi els diners no acceptaré cap critica. Mentre jo posi els diners no toleraré cap mal gest, perquè no es mossega la mà que et dóna de menjar.
Aquests i altres arguments similars han estat el full de ruta que ha marcat la conducta d’aquest directiu en tots els anys que porta al Club. Conducta que ha estat tolerada, justament, per la seva aportació econòmica en forma d’avals i que feien impossible i impensable qualsevol resposta critica a les seves continues ingerències, sempre buscant el propi benefici.
Epíleg
Sap que passa, senyor avalista, que jo no he menjat mai de la seva mà, perquè no he tingut necessitat i a més, no m’agrada la seva cuina, ni els plats que prepara. No li he rigut mai les gracies i sempre m’hi he oposat a les seves tàctiques immorals. Ah! i les critiques, quan s’han produït (moltes menys vegades del que hagués tocat) mai han estat gratuïtes, sempre han respost a una acció ignominiosa per la que hauria d’haver demanat públicament perdó al vell mig del Nou Sardenya. Del suposat mal causat a la seva família, vostè és l’únic responsable per abusar del seu càrrec i ser un descrèdit per a la Junta de la que forma part. La suposada vergonya que sent la seva família deu ser conseqüència, única i exclusivament, dels seus actes i la seva conducta impròpia. Té diners, segurament molts diners, però és l’únic que té. Bé, i dos “amics” que tomben d’esquena i que són “l’admiració del barri”. Ara vostè podrà seguir pressionant amb els seus avals i la bondat de la seva existència, però ja no em podrà exigir que no li mossegui la mà i, molt menys, que em mossegui la llengua.
dissabte, 21 d’agost del 2010
Preguntes amb 3 respostes i moltes incògnites
Parlem de futbol. D’un Club de futbol qualsevol del nostre àmbit geogràfic. Del seu futbol base quan arriba el final de temporada. I sorgeixen les preguntes.
Cal donar baixes?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre i quan no afecti al meu fill.
Cal fitxar nous jugadors per reforçar els equips?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre que el nou jugador no ocupi la mateixa demarcació que el meu fill.
És bo que les plantilles siguin llargues?
A- Sí, perquè augmenta la competència
B- No, si això representa que el meu fill no jugarà sempre
C- Sí, si el meu fill juga sempre encara que els altres juguin poc.
És bo per a un jugador tallar-li la progressió col•locant-lo en un equip de superior categoria encara que jugui poc?
A- Sí, perquè millora en els entrenaments
B- No, perquè perd ritme de competició
C- Sí, perquè és molt més important la categoria que el fet de jugar.
S’entén la suplència d’un jugador en el futbol base?
A- Sí, per respecte als que estan en millor forma, tenen més qualitat i/o treballen amb més intensitat
B- No, perquè tots els jugadors han de jugar per evitar la frustració
C- Sí, si no és la del meu fill. Als altres no els hi va gens malament perquè així exerciten la humilitat.
Sempre vol què guanyi el seu equip?
A- Sí, sense cap mena de reserves
B- No, si no s’ho mereix
C- Sí, si el meu fill és titular i juga tot el partit. No sé què passa però el partit perd interès quan el meu fill no juga. De vegades desitjo, fins i tot que perdi, perquè tothom se n’adoni de l’error que es comet quan no fan jugar al meu fill.
Prefereix menys equips de la mateixa categoria amb més jugadors què més equips amb menys jugadors?
A- Sí, perquè amb menys equips es pot entrenar millor. Es disposa de més temps i més espai i, en conseqüència, es millora el rendiment
B- No, perquè en un Club el més important és la quantitat per garantir la seva supervivència econòmica i no la qualitat
C- Tant se val. Jo d’aquestes subtileses no hi entenc. Trio la proposta que afavoreixi més al meu fill.
Els entrenadors de futbol base, estan suficientment preparats?
A- Sí, en la majoria de casos
B- No, els hi falta molt per aprendre
C- Sí, si fa jugar al meu fill. És aleshores quan demostra una gran preparació, sensibilitat i capacitat tècnica.
El Club al que pertany, fa un seguiment adequat de la trajectòria del jugador i es preocupa per la seva evolució?
A- Sí, sense cap mena de dubte
B- No, deixa molt que desitjar
C- Sí, si el meu fill juga en els equips de superior categoria, demostrant així l’encert dels responsables en les seves decisions
El Club al que pertany, té un projecte esportiu clar i definit?
A- Sí, des de qualsevol punt de vista
B- No, és poc coherent i es mou per impulsos
C- Sí, si el meu fill en forma part.
Està i estarà vostè lligat sentimentalment al Club al que pertany?
A- Si, per sempre, per tot el que el Club representa
B- No, mai, perquè simplement és una relació de conveniència
C- Sí, és el millor Club del món, al menys fins que li donin la baixa al meu fill, aleshores, aquest Club sempre haurà estat un desastre i no entenc, amb lo malament que ho fan, com he pogut estar-hi vinculat tants anys.
Parlem de futbol. D’un Club de futbol qualsevol del nostre àmbit geogràfic. Del seu futbol base quan arriba el final de temporada. I sorgeixen les preguntes.
Cal donar baixes?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre i quan no afecti al meu fill.
Cal fitxar nous jugadors per reforçar els equips?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre que el nou jugador no ocupi la mateixa demarcació que el meu fill.
És bo que les plantilles siguin llargues?
A- Sí, perquè augmenta la competència
B- No, si això representa que el meu fill no jugarà sempre
C- Sí, si el meu fill juga sempre encara que els altres juguin poc.
És bo per a un jugador tallar-li la progressió col•locant-lo en un equip de superior categoria encara que jugui poc?
A- Sí, perquè millora en els entrenaments
B- No, perquè perd ritme de competició
C- Sí, perquè és molt més important la categoria que el fet de jugar.
S’entén la suplència d’un jugador en el futbol base?
A- Sí, per respecte als que estan en millor forma, tenen més qualitat i/o treballen amb més intensitat
B- No, perquè tots els jugadors han de jugar per evitar la frustració
C- Sí, si no és la del meu fill. Als altres no els hi va gens malament perquè així exerciten la humilitat.
Sempre vol què guanyi el seu equip?
A- Sí, sense cap mena de reserves
B- No, si no s’ho mereix
C- Sí, si el meu fill és titular i juga tot el partit. No sé què passa però el partit perd interès quan el meu fill no juga. De vegades desitjo, fins i tot que perdi, perquè tothom se n’adoni de l’error que es comet quan no fan jugar al meu fill.
Prefereix menys equips de la mateixa categoria amb més jugadors què més equips amb menys jugadors?
A- Sí, perquè amb menys equips es pot entrenar millor. Es disposa de més temps i més espai i, en conseqüència, es millora el rendiment
B- No, perquè en un Club el més important és la quantitat per garantir la seva supervivència econòmica i no la qualitat
C- Tant se val. Jo d’aquestes subtileses no hi entenc. Trio la proposta que afavoreixi més al meu fill.
Els entrenadors de futbol base, estan suficientment preparats?
A- Sí, en la majoria de casos
B- No, els hi falta molt per aprendre
C- Sí, si fa jugar al meu fill. És aleshores quan demostra una gran preparació, sensibilitat i capacitat tècnica.
El Club al que pertany, fa un seguiment adequat de la trajectòria del jugador i es preocupa per la seva evolució?
A- Sí, sense cap mena de dubte
B- No, deixa molt que desitjar
C- Sí, si el meu fill juga en els equips de superior categoria, demostrant així l’encert dels responsables en les seves decisions
El Club al que pertany, té un projecte esportiu clar i definit?
A- Sí, des de qualsevol punt de vista
B- No, és poc coherent i es mou per impulsos
C- Sí, si el meu fill en forma part.
Està i estarà vostè lligat sentimentalment al Club al que pertany?
A- Si, per sempre, per tot el que el Club representa
B- No, mai, perquè simplement és una relació de conveniència
C- Sí, és el millor Club del món, al menys fins que li donin la baixa al meu fill, aleshores, aquest Club sempre haurà estat un desastre i no entenc, amb lo malament que ho fan, com he pogut estar-hi vinculat tants anys.
divendres, 20 d’agost del 2010
La casa que vull
...
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
...
Aquest devia de ser, més o menys, el pensament que va dur al militant antifeixista, doctor Rainer Hildebrandt, a instal•lar-se al número 45 de la Friedrichstrasse, just a tocar del mur, l’any 1961. Des d’allà podia ajudar a tots aquells que volien escapar del Berlín est, al mateix temps que, la seva proximitat i visió privilegiada de la zona soviètica, li permetia enviar constants missatges de suport i informació a la població de l’altre costat. Seva era la frase: “Allà on veieu un uniforme, busqueu la persona” i amb aquest objectiu va anar “treballant” als guàrdies de frontera per conscienciar-los de la irracionalitat de la seva situació. Diuen, els que han estudiat aquesta part de la història, que les víctimes del mur haguessin estat moltes més de no ser per la “mala punteria” dels soldats de la RDA encarregats de vigilar-lo. Mala punteria o pressa de consciència gràcies als missatges de concòrdia i pau que el doctor Hildebrandt no va deixar d’enviar fins la caiguda definitiva del mur. Aquesta casa és ara un museu que ens recorda aquells fets. Una casa a la que cal aspirar.
...
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
...
Aquest devia de ser, més o menys, el pensament que va dur al militant antifeixista, doctor Rainer Hildebrandt, a instal•lar-se al número 45 de la Friedrichstrasse, just a tocar del mur, l’any 1961. Des d’allà podia ajudar a tots aquells que volien escapar del Berlín est, al mateix temps que, la seva proximitat i visió privilegiada de la zona soviètica, li permetia enviar constants missatges de suport i informació a la població de l’altre costat. Seva era la frase: “Allà on veieu un uniforme, busqueu la persona” i amb aquest objectiu va anar “treballant” als guàrdies de frontera per conscienciar-los de la irracionalitat de la seva situació. Diuen, els que han estudiat aquesta part de la història, que les víctimes del mur haguessin estat moltes més de no ser per la “mala punteria” dels soldats de la RDA encarregats de vigilar-lo. Mala punteria o pressa de consciència gràcies als missatges de concòrdia i pau que el doctor Hildebrandt no va deixar d’enviar fins la caiguda definitiva del mur. Aquesta casa és ara un museu que ens recorda aquells fets. Una casa a la que cal aspirar.
dijous, 19 d’agost del 2010
Qui l’entengui que el compri
Si us ha passat pel cap anar a l’ ARTS SANTA MÒNICA per veure la primera part de l’obra de Miquel Barceló us recomanaria que no perdéssiu el temps i si, malgrat tot, voleu acostar-vos al seu món particular (ni que sigui per curiositat), aneu directament al Caixa Fòrum on s’exposa la segona (i més moderna) part de la seva desconcertant obra. Encara que, si teniu fills adolescents i un pèl desordenats, us podreu estalviar l’excursió, només cal que entreu a la seva habitació i, de ben segur, que trobareu propostes més variades i interessants de les que us planteja Barceló. No em creieu? Feu la prova.
Si us ha passat pel cap anar a l’ ARTS SANTA MÒNICA per veure la primera part de l’obra de Miquel Barceló us recomanaria que no perdéssiu el temps i si, malgrat tot, voleu acostar-vos al seu món particular (ni que sigui per curiositat), aneu directament al Caixa Fòrum on s’exposa la segona (i més moderna) part de la seva desconcertant obra. Encara que, si teniu fills adolescents i un pèl desordenats, us podreu estalviar l’excursió, només cal que entreu a la seva habitació i, de ben segur, que trobareu propostes més variades i interessants de les que us planteja Barceló. No em creieu? Feu la prova.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)