La consagrada família
dissabte, 28 d’agost del 2010
El retrat de Dorian Gray
Una bona influència és la pitjor influència de totes.
L’única diferència entre un capritx i una passió eterna és que el capritx dura una mica més.
M’estimo els plaers senzills. Són el darrer refugi de la complexitat.
La major part de la gent es deixa portar per una espècie de progressiu sentit comú i descobreix massa tard que les úniques coses de les que mai ens penedim és dels nostres propis errors.
Cap home civilitzat es penedeix d’un plaer, i cap home incivilitzat ni tan sols sap que és un plaer.
Una bona influència és la pitjor influència de totes.
L’única diferència entre un capritx i una passió eterna és que el capritx dura una mica més.
M’estimo els plaers senzills. Són el darrer refugi de la complexitat.
La major part de la gent es deixa portar per una espècie de progressiu sentit comú i descobreix massa tard que les úniques coses de les que mai ens penedim és dels nostres propis errors.
Cap home civilitzat es penedeix d’un plaer, i cap home incivilitzat ni tan sols sap que és un plaer.
divendres, 27 d’agost del 2010
Super-incoherència
La noticia és la següent: La societat saudita està revolucionada perquè una cadena de supermercats ha decidit incorporar a setze dones per fer de caixeres.
El que en el nostre país és la norma (no hi ha homes “caixeres”), resulta un escàndol de l’alçada d’un campanar (o hauríem de dir: d’una mesquita?) per als "tolerants" islamistes. Això, tot i tenint en compte que els del super s’han compromès a posar-les només a les caixes reservades per a dones o famílies i embotides en un uniforme que només els hi deixarà veure els ulls (perquè no s’equivoquin al comptar: el riyal és el riyal). Però ni així han aconseguit apaivagar els exaltats ànims dels alcoranistes i dels seus guies espirituals que, ras i curt, han demanat el boicot popular a la cadena infidel. A Aràbia Saudita el seguiment de l’Alcorà és molt radical i a les dones no se’ls hi permet casar-se o acollir-se als serveis mèdics sense l’autorització d’un home. No se les permet viatjar i tampoc conduir. Aquestes, entre altres moltes fineses. El que m’estranya no són totes aquestes prohibicions a les dones en estricte seguiment de l’Alcorà, el que realment m’estranya es que als homes se’ls hi permeti conduir, veure Al Jazeera i anar en avió. Coses veritablement desconcertants que no surten en cap versicle del seu llibre sagrat perquè ni tan sols existien quan es va redactar.
La noticia és la següent: La societat saudita està revolucionada perquè una cadena de supermercats ha decidit incorporar a setze dones per fer de caixeres.
El que en el nostre país és la norma (no hi ha homes “caixeres”), resulta un escàndol de l’alçada d’un campanar (o hauríem de dir: d’una mesquita?) per als "tolerants" islamistes. Això, tot i tenint en compte que els del super s’han compromès a posar-les només a les caixes reservades per a dones o famílies i embotides en un uniforme que només els hi deixarà veure els ulls (perquè no s’equivoquin al comptar: el riyal és el riyal). Però ni així han aconseguit apaivagar els exaltats ànims dels alcoranistes i dels seus guies espirituals que, ras i curt, han demanat el boicot popular a la cadena infidel. A Aràbia Saudita el seguiment de l’Alcorà és molt radical i a les dones no se’ls hi permet casar-se o acollir-se als serveis mèdics sense l’autorització d’un home. No se les permet viatjar i tampoc conduir. Aquestes, entre altres moltes fineses. El que m’estranya no són totes aquestes prohibicions a les dones en estricte seguiment de l’Alcorà, el que realment m’estranya es que als homes se’ls hi permeti conduir, veure Al Jazeera i anar en avió. Coses veritablement desconcertants que no surten en cap versicle del seu llibre sagrat perquè ni tan sols existien quan es va redactar.
dijous, 26 d’agost del 2010
Balors amb errors
Una de les coses que més greu m’ha sabut de la meva dimissió i els fets que l’han provocat, ha sigut la reacció decebuda d’uns pares que portaven el seu fill a l’escola de futbol i que, a conseqüència, no tant del fet, sinó de com s’havia produït, havien decidit donar-lo de baixa. La seva argumentació dolorosa, però difícil de contestar: la diferencia abismal entre el que el club diu i el que acaba fent. La venda d’un estil, d’uns valors, d’uns principis que, a l’hora de la veritat, no es corresponen a la realitat. Com es pot entendre, deien, que els que haurien de ser els principals valedors d’una manera de fer que ha de ser l’exemple per a tothom, es comportin així? Com es pot instal•lar la prepotència, el xantatge i l’arbitrarietat a la cúpula del Club? Quin missatge ens esteu donant a nosaltres i als nostres fills? Arguments demolidors que tiren per terra la feina de moltes hores, molts dies, molts mesos i molts anys. De moltes persones que s’han deixat, i es segueixen deixant, la pell, la salut i les pestanyes perquè, en un tres i no res, s’engegui tot a rodar. La credibilitat? On és la credibilitat? L’Europa ens ha enganyat, acabaven, i això és el que desgraciadament ens emportem. Tots els clubs acaben fent el mateix, però al menys els altres no s’omplen la boca en promeses que no compleixen. Estic molt trist perquè alguna cosa no s’ha fet bé.
Una de les coses que més greu m’ha sabut de la meva dimissió i els fets que l’han provocat, ha sigut la reacció decebuda d’uns pares que portaven el seu fill a l’escola de futbol i que, a conseqüència, no tant del fet, sinó de com s’havia produït, havien decidit donar-lo de baixa. La seva argumentació dolorosa, però difícil de contestar: la diferencia abismal entre el que el club diu i el que acaba fent. La venda d’un estil, d’uns valors, d’uns principis que, a l’hora de la veritat, no es corresponen a la realitat. Com es pot entendre, deien, que els que haurien de ser els principals valedors d’una manera de fer que ha de ser l’exemple per a tothom, es comportin així? Com es pot instal•lar la prepotència, el xantatge i l’arbitrarietat a la cúpula del Club? Quin missatge ens esteu donant a nosaltres i als nostres fills? Arguments demolidors que tiren per terra la feina de moltes hores, molts dies, molts mesos i molts anys. De moltes persones que s’han deixat, i es segueixen deixant, la pell, la salut i les pestanyes perquè, en un tres i no res, s’engegui tot a rodar. La credibilitat? On és la credibilitat? L’Europa ens ha enganyat, acabaven, i això és el que desgraciadament ens emportem. Tots els clubs acaben fent el mateix, però al menys els altres no s’omplen la boca en promeses que no compleixen. Estic molt trist perquè alguna cosa no s’ha fet bé.
dimecres, 25 d’agost del 2010
Bebè a bord
M’encanten totes aquelles persones que duen, a la part del darrera del cotxe, l’enganxina: bebè a bord; encara que el seu fill hagi acabat de fer 19 anys i ja no es mami el dit. És un commovedor cant a la nostàlgia, un creure cegament que tot temps passat va ser millor i una tossuda voluntat de renunciar als canvis que tot ho corrompen.
M’encanta la gent que no buida mai la bústia perquè així sempre té correspondència. Que se sent important pel fet de rebre, bé sigui una carta, un rebut de la caixa o, simplement, publicitat del pizza Hut.
M’encanta la gent que sempre fa la mateixa feina amb la honorable intenció d’algun dia fer-la bé. Que no sap fer res més i, a força de rutina i repetició, es converteix en un expert en obrir i tancar la porta del magatzem.
M’encanta la gent que ho troba tot malament perquè em commou la seva persistent infelicitat. Que no es pren mai la llet a temps esperant que es faci agra per poder-la denunciar. Que viu pendent de que tot surti malament perquè si alguna cosa, per casualitat, sortís bé, no ho podria resistir.
M’encanta la gent que em diu: haurem de viure en pau i harmonia, però jo manaré sobre tu i farem sempre el que jo vulgui. Que en un joc d’iguals, sempre acabo sent diferent amb l’agreujant de ser culpable de ser-ho.
M’encanten totes aquelles persones que duen, a la part del darrera del cotxe, l’enganxina: bebè a bord; encara que el seu fill hagi acabat de fer 19 anys i ja no es mami el dit. És un commovedor cant a la nostàlgia, un creure cegament que tot temps passat va ser millor i una tossuda voluntat de renunciar als canvis que tot ho corrompen.
M’encanta la gent que no buida mai la bústia perquè així sempre té correspondència. Que se sent important pel fet de rebre, bé sigui una carta, un rebut de la caixa o, simplement, publicitat del pizza Hut.
M’encanta la gent que sempre fa la mateixa feina amb la honorable intenció d’algun dia fer-la bé. Que no sap fer res més i, a força de rutina i repetició, es converteix en un expert en obrir i tancar la porta del magatzem.
M’encanta la gent que ho troba tot malament perquè em commou la seva persistent infelicitat. Que no es pren mai la llet a temps esperant que es faci agra per poder-la denunciar. Que viu pendent de que tot surti malament perquè si alguna cosa, per casualitat, sortís bé, no ho podria resistir.
M’encanta la gent que em diu: haurem de viure en pau i harmonia, però jo manaré sobre tu i farem sempre el que jo vulgui. Que en un joc d’iguals, sempre acabo sent diferent amb l’agreujant de ser culpable de ser-ho.
dimarts, 24 d’agost del 2010
Die rechnung, bitte
El compte, si us plau
Quantes vegades i amb quina facilitat tirem la tovallola? Quantes vegades renunciem a les primeres de canvi? Que poc esforç som capaços d’assumir? Al primer contratemps, davant la primera expectativa que es torça, no dubtem en girar cua i “demanar el compte”. Inconstants de mena i poc donats a la renuncia no entenem que el sacrifici és una de les millors inversions per assolir resultats satisfactoris. Ens costa poc començar qualsevol cosa, però, en molts casos, ens costa encara menys abandonar. Ens falta constància i compromís. Demanar el compte ens hauria de ser tan difícil com dir-ho en alemany (die rechnung, bitte) i si finalment ens ho aprenem, aleshores, només aleshores, podria ser que estigués justificat.
El compte, si us plau
Quantes vegades i amb quina facilitat tirem la tovallola? Quantes vegades renunciem a les primeres de canvi? Que poc esforç som capaços d’assumir? Al primer contratemps, davant la primera expectativa que es torça, no dubtem en girar cua i “demanar el compte”. Inconstants de mena i poc donats a la renuncia no entenem que el sacrifici és una de les millors inversions per assolir resultats satisfactoris. Ens costa poc començar qualsevol cosa, però, en molts casos, ens costa encara menys abandonar. Ens falta constància i compromís. Demanar el compte ens hauria de ser tan difícil com dir-ho en alemany (die rechnung, bitte) i si finalment ens ho aprenem, aleshores, només aleshores, podria ser que estigués justificat.
dilluns, 23 d’agost del 2010
Boletes de cautxú
El que ha trepitjat habitualment camps de futbol és coneixedor i patidor dels seus efectes secundaris. Un d’ells, possiblement el més vistós, la quantitat de boletes de cautxú que s’escampen per les seves llars. Pels racons més insospitats i amagats que un es pugui imaginar. El cautxú és un material emprenyador que costa molt d’eliminar i que sembla tenir vida pròpia i, en alguns casos, fa tota la impressió que es reprodueixi. Els més conscienciats tenen la paciència de recollir-lo i, amb petites bosses de plàstic, retornar-lo al seu habitat natural, però la gran majoria el va escombrant fins aconseguir escampar-lo per tot arreu. Cautxú que avorreixes i acabes per odiar fins que un dia, sobtadament, desapareix. L’absència de cautxú comporta l’absència de futbol, o millor dit, de trepitjar la gespa dels camps de futbol, i això costa d’empassar. Aquell, en altre temps, maleït destorb, es converteix així en un objecte de culte, en quelcom enyorat. A tot t’acabes acostumant, però no em serà fàcil oblidar aquelles petites, infinites i evocadores boletes de cautxú.
El que ha trepitjat habitualment camps de futbol és coneixedor i patidor dels seus efectes secundaris. Un d’ells, possiblement el més vistós, la quantitat de boletes de cautxú que s’escampen per les seves llars. Pels racons més insospitats i amagats que un es pugui imaginar. El cautxú és un material emprenyador que costa molt d’eliminar i que sembla tenir vida pròpia i, en alguns casos, fa tota la impressió que es reprodueixi. Els més conscienciats tenen la paciència de recollir-lo i, amb petites bosses de plàstic, retornar-lo al seu habitat natural, però la gran majoria el va escombrant fins aconseguir escampar-lo per tot arreu. Cautxú que avorreixes i acabes per odiar fins que un dia, sobtadament, desapareix. L’absència de cautxú comporta l’absència de futbol, o millor dit, de trepitjar la gespa dels camps de futbol, i això costa d’empassar. Aquell, en altre temps, maleït destorb, es converteix així en un objecte de culte, en quelcom enyorat. A tot t’acabes acostumant, però no em serà fàcil oblidar aquelles petites, infinites i evocadores boletes de cautxú.
diumenge, 22 d’agost del 2010
La meva dimissió II
Els antecedents
Què va portar al directiu en qüestió a demanar el meu cessament o dimissió? Segons ell, un escrit publicat recentment en aquest blog amb el títol: Fulminar el femení. Escrit que, malgrat afirmar per activa i passiva no llegir mai aquest blog, ha fet seu i s’ha identificat (els seus motius tindrà), fins el paroxisme. Només es pot entendre la seva irada reacció en el supòsit que l’article l’hagués encertat de ple i descrigués, fil per randa, la seva manera d’actuar; d’altre banda seria completament incomprensible i desproporcionada.
Amb el peregrí argument d’haver esgotat la paciència per les critiques inferides a la seva conducta, critiques que només va rebre en els casos que va anteposar els seus interessos personals als interessos generals i de Club, doncs, amb aquest pobre argument, va demanar la meva fulminant dimissió. No deixa de ser sorprenent que un individu que durant tota la seva trajectòria s’ha caracteritzat per posar a prova la paciència de la majoria d’estaments del Club amb constants pressions per aconseguir privilegis per a ell i la seva família, sigui incapaç d’encaixar les critiques per la seva “especial” manera d’actuar.
Conclusions
Hi ha persones que pensen, i pel que es veu no van gaire equivocades, que els diners ho compren tot i ho poden tot. Aquest ha estat, lamentablement, un nou exemple per engruixir l’estadística del bàndol dels que la tenen més grossa.
Mentre jo posi els diners puc fer el que em vingui en gana i, evidentment, he de tenir compensacions i privilegis per damunt de la resta de mortals. Mentre jo posi els diners no acceptaré cap critica. Mentre jo posi els diners no toleraré cap mal gest, perquè no es mossega la mà que et dóna de menjar.
Aquests i altres arguments similars han estat el full de ruta que ha marcat la conducta d’aquest directiu en tots els anys que porta al Club. Conducta que ha estat tolerada, justament, per la seva aportació econòmica en forma d’avals i que feien impossible i impensable qualsevol resposta critica a les seves continues ingerències, sempre buscant el propi benefici.
Epíleg
Sap que passa, senyor avalista, que jo no he menjat mai de la seva mà, perquè no he tingut necessitat i a més, no m’agrada la seva cuina, ni els plats que prepara. No li he rigut mai les gracies i sempre m’hi he oposat a les seves tàctiques immorals. Ah! i les critiques, quan s’han produït (moltes menys vegades del que hagués tocat) mai han estat gratuïtes, sempre han respost a una acció ignominiosa per la que hauria d’haver demanat públicament perdó al vell mig del Nou Sardenya. Del suposat mal causat a la seva família, vostè és l’únic responsable per abusar del seu càrrec i ser un descrèdit per a la Junta de la que forma part. La suposada vergonya que sent la seva família deu ser conseqüència, única i exclusivament, dels seus actes i la seva conducta impròpia. Té diners, segurament molts diners, però és l’únic que té. Bé, i dos “amics” que tomben d’esquena i que són “l’admiració del barri”. Ara vostè podrà seguir pressionant amb els seus avals i la bondat de la seva existència, però ja no em podrà exigir que no li mossegui la mà i, molt menys, que em mossegui la llengua.
Els antecedents
Què va portar al directiu en qüestió a demanar el meu cessament o dimissió? Segons ell, un escrit publicat recentment en aquest blog amb el títol: Fulminar el femení. Escrit que, malgrat afirmar per activa i passiva no llegir mai aquest blog, ha fet seu i s’ha identificat (els seus motius tindrà), fins el paroxisme. Només es pot entendre la seva irada reacció en el supòsit que l’article l’hagués encertat de ple i descrigués, fil per randa, la seva manera d’actuar; d’altre banda seria completament incomprensible i desproporcionada.
Amb el peregrí argument d’haver esgotat la paciència per les critiques inferides a la seva conducta, critiques que només va rebre en els casos que va anteposar els seus interessos personals als interessos generals i de Club, doncs, amb aquest pobre argument, va demanar la meva fulminant dimissió. No deixa de ser sorprenent que un individu que durant tota la seva trajectòria s’ha caracteritzat per posar a prova la paciència de la majoria d’estaments del Club amb constants pressions per aconseguir privilegis per a ell i la seva família, sigui incapaç d’encaixar les critiques per la seva “especial” manera d’actuar.
Conclusions
Hi ha persones que pensen, i pel que es veu no van gaire equivocades, que els diners ho compren tot i ho poden tot. Aquest ha estat, lamentablement, un nou exemple per engruixir l’estadística del bàndol dels que la tenen més grossa.
Mentre jo posi els diners puc fer el que em vingui en gana i, evidentment, he de tenir compensacions i privilegis per damunt de la resta de mortals. Mentre jo posi els diners no acceptaré cap critica. Mentre jo posi els diners no toleraré cap mal gest, perquè no es mossega la mà que et dóna de menjar.
Aquests i altres arguments similars han estat el full de ruta que ha marcat la conducta d’aquest directiu en tots els anys que porta al Club. Conducta que ha estat tolerada, justament, per la seva aportació econòmica en forma d’avals i que feien impossible i impensable qualsevol resposta critica a les seves continues ingerències, sempre buscant el propi benefici.
Epíleg
Sap que passa, senyor avalista, que jo no he menjat mai de la seva mà, perquè no he tingut necessitat i a més, no m’agrada la seva cuina, ni els plats que prepara. No li he rigut mai les gracies i sempre m’hi he oposat a les seves tàctiques immorals. Ah! i les critiques, quan s’han produït (moltes menys vegades del que hagués tocat) mai han estat gratuïtes, sempre han respost a una acció ignominiosa per la que hauria d’haver demanat públicament perdó al vell mig del Nou Sardenya. Del suposat mal causat a la seva família, vostè és l’únic responsable per abusar del seu càrrec i ser un descrèdit per a la Junta de la que forma part. La suposada vergonya que sent la seva família deu ser conseqüència, única i exclusivament, dels seus actes i la seva conducta impròpia. Té diners, segurament molts diners, però és l’únic que té. Bé, i dos “amics” que tomben d’esquena i que són “l’admiració del barri”. Ara vostè podrà seguir pressionant amb els seus avals i la bondat de la seva existència, però ja no em podrà exigir que no li mossegui la mà i, molt menys, que em mossegui la llengua.
dissabte, 21 d’agost del 2010
Preguntes amb 3 respostes i moltes incògnites
Parlem de futbol. D’un Club de futbol qualsevol del nostre àmbit geogràfic. Del seu futbol base quan arriba el final de temporada. I sorgeixen les preguntes.
Cal donar baixes?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre i quan no afecti al meu fill.
Cal fitxar nous jugadors per reforçar els equips?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre que el nou jugador no ocupi la mateixa demarcació que el meu fill.
És bo que les plantilles siguin llargues?
A- Sí, perquè augmenta la competència
B- No, si això representa que el meu fill no jugarà sempre
C- Sí, si el meu fill juga sempre encara que els altres juguin poc.
És bo per a un jugador tallar-li la progressió col•locant-lo en un equip de superior categoria encara que jugui poc?
A- Sí, perquè millora en els entrenaments
B- No, perquè perd ritme de competició
C- Sí, perquè és molt més important la categoria que el fet de jugar.
S’entén la suplència d’un jugador en el futbol base?
A- Sí, per respecte als que estan en millor forma, tenen més qualitat i/o treballen amb més intensitat
B- No, perquè tots els jugadors han de jugar per evitar la frustració
C- Sí, si no és la del meu fill. Als altres no els hi va gens malament perquè així exerciten la humilitat.
Sempre vol què guanyi el seu equip?
A- Sí, sense cap mena de reserves
B- No, si no s’ho mereix
C- Sí, si el meu fill és titular i juga tot el partit. No sé què passa però el partit perd interès quan el meu fill no juga. De vegades desitjo, fins i tot que perdi, perquè tothom se n’adoni de l’error que es comet quan no fan jugar al meu fill.
Prefereix menys equips de la mateixa categoria amb més jugadors què més equips amb menys jugadors?
A- Sí, perquè amb menys equips es pot entrenar millor. Es disposa de més temps i més espai i, en conseqüència, es millora el rendiment
B- No, perquè en un Club el més important és la quantitat per garantir la seva supervivència econòmica i no la qualitat
C- Tant se val. Jo d’aquestes subtileses no hi entenc. Trio la proposta que afavoreixi més al meu fill.
Els entrenadors de futbol base, estan suficientment preparats?
A- Sí, en la majoria de casos
B- No, els hi falta molt per aprendre
C- Sí, si fa jugar al meu fill. És aleshores quan demostra una gran preparació, sensibilitat i capacitat tècnica.
El Club al que pertany, fa un seguiment adequat de la trajectòria del jugador i es preocupa per la seva evolució?
A- Sí, sense cap mena de dubte
B- No, deixa molt que desitjar
C- Sí, si el meu fill juga en els equips de superior categoria, demostrant així l’encert dels responsables en les seves decisions
El Club al que pertany, té un projecte esportiu clar i definit?
A- Sí, des de qualsevol punt de vista
B- No, és poc coherent i es mou per impulsos
C- Sí, si el meu fill en forma part.
Està i estarà vostè lligat sentimentalment al Club al que pertany?
A- Si, per sempre, per tot el que el Club representa
B- No, mai, perquè simplement és una relació de conveniència
C- Sí, és el millor Club del món, al menys fins que li donin la baixa al meu fill, aleshores, aquest Club sempre haurà estat un desastre i no entenc, amb lo malament que ho fan, com he pogut estar-hi vinculat tants anys.
Parlem de futbol. D’un Club de futbol qualsevol del nostre àmbit geogràfic. Del seu futbol base quan arriba el final de temporada. I sorgeixen les preguntes.
Cal donar baixes?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre i quan no afecti al meu fill.
Cal fitxar nous jugadors per reforçar els equips?
A- Sí, si és necessari
B- No, en cap cas
C- Sí, sempre que el nou jugador no ocupi la mateixa demarcació que el meu fill.
És bo que les plantilles siguin llargues?
A- Sí, perquè augmenta la competència
B- No, si això representa que el meu fill no jugarà sempre
C- Sí, si el meu fill juga sempre encara que els altres juguin poc.
És bo per a un jugador tallar-li la progressió col•locant-lo en un equip de superior categoria encara que jugui poc?
A- Sí, perquè millora en els entrenaments
B- No, perquè perd ritme de competició
C- Sí, perquè és molt més important la categoria que el fet de jugar.
S’entén la suplència d’un jugador en el futbol base?
A- Sí, per respecte als que estan en millor forma, tenen més qualitat i/o treballen amb més intensitat
B- No, perquè tots els jugadors han de jugar per evitar la frustració
C- Sí, si no és la del meu fill. Als altres no els hi va gens malament perquè així exerciten la humilitat.
Sempre vol què guanyi el seu equip?
A- Sí, sense cap mena de reserves
B- No, si no s’ho mereix
C- Sí, si el meu fill és titular i juga tot el partit. No sé què passa però el partit perd interès quan el meu fill no juga. De vegades desitjo, fins i tot que perdi, perquè tothom se n’adoni de l’error que es comet quan no fan jugar al meu fill.
Prefereix menys equips de la mateixa categoria amb més jugadors què més equips amb menys jugadors?
A- Sí, perquè amb menys equips es pot entrenar millor. Es disposa de més temps i més espai i, en conseqüència, es millora el rendiment
B- No, perquè en un Club el més important és la quantitat per garantir la seva supervivència econòmica i no la qualitat
C- Tant se val. Jo d’aquestes subtileses no hi entenc. Trio la proposta que afavoreixi més al meu fill.
Els entrenadors de futbol base, estan suficientment preparats?
A- Sí, en la majoria de casos
B- No, els hi falta molt per aprendre
C- Sí, si fa jugar al meu fill. És aleshores quan demostra una gran preparació, sensibilitat i capacitat tècnica.
El Club al que pertany, fa un seguiment adequat de la trajectòria del jugador i es preocupa per la seva evolució?
A- Sí, sense cap mena de dubte
B- No, deixa molt que desitjar
C- Sí, si el meu fill juga en els equips de superior categoria, demostrant així l’encert dels responsables en les seves decisions
El Club al que pertany, té un projecte esportiu clar i definit?
A- Sí, des de qualsevol punt de vista
B- No, és poc coherent i es mou per impulsos
C- Sí, si el meu fill en forma part.
Està i estarà vostè lligat sentimentalment al Club al que pertany?
A- Si, per sempre, per tot el que el Club representa
B- No, mai, perquè simplement és una relació de conveniència
C- Sí, és el millor Club del món, al menys fins que li donin la baixa al meu fill, aleshores, aquest Club sempre haurà estat un desastre i no entenc, amb lo malament que ho fan, com he pogut estar-hi vinculat tants anys.
divendres, 20 d’agost del 2010
La casa que vull
...
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
...
Aquest devia de ser, més o menys, el pensament que va dur al militant antifeixista, doctor Rainer Hildebrandt, a instal•lar-se al número 45 de la Friedrichstrasse, just a tocar del mur, l’any 1961. Des d’allà podia ajudar a tots aquells que volien escapar del Berlín est, al mateix temps que, la seva proximitat i visió privilegiada de la zona soviètica, li permetia enviar constants missatges de suport i informació a la població de l’altre costat. Seva era la frase: “Allà on veieu un uniforme, busqueu la persona” i amb aquest objectiu va anar “treballant” als guàrdies de frontera per conscienciar-los de la irracionalitat de la seva situació. Diuen, els que han estudiat aquesta part de la història, que les víctimes del mur haguessin estat moltes més de no ser per la “mala punteria” dels soldats de la RDA encarregats de vigilar-lo. Mala punteria o pressa de consciència gràcies als missatges de concòrdia i pau que el doctor Hildebrandt no va deixar d’enviar fins la caiguda definitiva del mur. Aquesta casa és ara un museu que ens recorda aquells fets. Una casa a la que cal aspirar.
...
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
...
Aquest devia de ser, més o menys, el pensament que va dur al militant antifeixista, doctor Rainer Hildebrandt, a instal•lar-se al número 45 de la Friedrichstrasse, just a tocar del mur, l’any 1961. Des d’allà podia ajudar a tots aquells que volien escapar del Berlín est, al mateix temps que, la seva proximitat i visió privilegiada de la zona soviètica, li permetia enviar constants missatges de suport i informació a la població de l’altre costat. Seva era la frase: “Allà on veieu un uniforme, busqueu la persona” i amb aquest objectiu va anar “treballant” als guàrdies de frontera per conscienciar-los de la irracionalitat de la seva situació. Diuen, els que han estudiat aquesta part de la història, que les víctimes del mur haguessin estat moltes més de no ser per la “mala punteria” dels soldats de la RDA encarregats de vigilar-lo. Mala punteria o pressa de consciència gràcies als missatges de concòrdia i pau que el doctor Hildebrandt no va deixar d’enviar fins la caiguda definitiva del mur. Aquesta casa és ara un museu que ens recorda aquells fets. Una casa a la que cal aspirar.
dijous, 19 d’agost del 2010
Qui l’entengui que el compri
Si us ha passat pel cap anar a l’ ARTS SANTA MÒNICA per veure la primera part de l’obra de Miquel Barceló us recomanaria que no perdéssiu el temps i si, malgrat tot, voleu acostar-vos al seu món particular (ni que sigui per curiositat), aneu directament al Caixa Fòrum on s’exposa la segona (i més moderna) part de la seva desconcertant obra. Encara que, si teniu fills adolescents i un pèl desordenats, us podreu estalviar l’excursió, només cal que entreu a la seva habitació i, de ben segur, que trobareu propostes més variades i interessants de les que us planteja Barceló. No em creieu? Feu la prova.
Si us ha passat pel cap anar a l’ ARTS SANTA MÒNICA per veure la primera part de l’obra de Miquel Barceló us recomanaria que no perdéssiu el temps i si, malgrat tot, voleu acostar-vos al seu món particular (ni que sigui per curiositat), aneu directament al Caixa Fòrum on s’exposa la segona (i més moderna) part de la seva desconcertant obra. Encara que, si teniu fills adolescents i un pèl desordenats, us podreu estalviar l’excursió, només cal que entreu a la seva habitació i, de ben segur, que trobareu propostes més variades i interessants de les que us planteja Barceló. No em creieu? Feu la prova.
Un retrobament excitant
Lliçà d’Amunt 1 – CE Europa, juvenil A 2
He tingut seriosos dubtes a l’hora de titular aquesta entrada que, en un principi, s’hauria d’haver començat amb un : Lliçà d’Amunt, Europa de Dalt. Perquè? Doncs per l’agradable sensació de veure un equip amb moltes possibilitats d’estar a la part alta de la classificació, a poc que les coses no es torcin. Si la darrera temporada va començar amb seriosos dubtes i que feien preveure un any molt i molt difícil, com així es va acabar confirmant; les perspectives actuals són esperançadorament diferents. Ahir vaig veure, malgrat el dèficit de llum, un equip compacte, un bloc amb les idees clares que serà difícil de batre i amb un esperit de lluita interioritzat que el fa ser constant fins el darrer minut. Vaig veure un equip amb caràcter i solidari en l’esforç disposat a treballar fins l’extenuació, sense guardar res, sense reserves. Un equip ambiciós i amb un alt nivell d’amor propi capaç de revertir les situacions més adverses. En definitiva, molt bones sensacions les de l’equip i les que jo vaig experimentar en el retrobament, desprès d’unes setmanes d’incertesa i decepció personals, amb el que és i ha de seguir sent el referent del futbol base de l’Europa encara que alguns facin el possible i també l’impossible per ignorar-ho. Ahir a Lliçà no hi érem tots. Convindrà, davant un any transcendental, que el Club tingui la sensibilitat que se li pressuposa i faci el que ha de fer.
Lliçà d’Amunt 1 – CE Europa, juvenil A 2
He tingut seriosos dubtes a l’hora de titular aquesta entrada que, en un principi, s’hauria d’haver començat amb un : Lliçà d’Amunt, Europa de Dalt. Perquè? Doncs per l’agradable sensació de veure un equip amb moltes possibilitats d’estar a la part alta de la classificació, a poc que les coses no es torcin. Si la darrera temporada va començar amb seriosos dubtes i que feien preveure un any molt i molt difícil, com així es va acabar confirmant; les perspectives actuals són esperançadorament diferents. Ahir vaig veure, malgrat el dèficit de llum, un equip compacte, un bloc amb les idees clares que serà difícil de batre i amb un esperit de lluita interioritzat que el fa ser constant fins el darrer minut. Vaig veure un equip amb caràcter i solidari en l’esforç disposat a treballar fins l’extenuació, sense guardar res, sense reserves. Un equip ambiciós i amb un alt nivell d’amor propi capaç de revertir les situacions més adverses. En definitiva, molt bones sensacions les de l’equip i les que jo vaig experimentar en el retrobament, desprès d’unes setmanes d’incertesa i decepció personals, amb el que és i ha de seguir sent el referent del futbol base de l’Europa encara que alguns facin el possible i també l’impossible per ignorar-ho. Ahir a Lliçà no hi érem tots. Convindrà, davant un any transcendental, que el Club tingui la sensibilitat que se li pressuposa i faci el que ha de fer.
dimecres, 18 d’agost del 2010
Checkpoint Charlie
Berlin, fins fa relativament pocs anys, va ser una ciutat dividida. Una ciutat amb més de 160 quilometres de mur que recorria, de nord a sud, la seva torturada geografia. Una cicatriu al cor d’Europa que separava dos mons antagònics i que es va cobrar el sacrifici de nombroses vides humanes. La intolerància, el terror, el fanatisme, van bastir una frontera de 2 metres d’alçada per a vergonya de la civilització i la perversió de la racionalitat. Pocs eren els punts de pas entre aquests dos mons oposats i el més important, el principal, rebia el nom de Checkpoint Charlie. Ara, d’aquests 160 quilometres de mur, en queden pocs vestigis materials i el mateix Checkpoint Charlie s’ha convertit en un testimoni festiu i en un potent reclam turístic per als sorpresos visitants de la ciutat, avui, aparentment reunificada. Però, sinó tan dolorosament visibles, són molts els murs que encara s’aixequen entre les persones, les famílies, els diferents col•lectius,...I això que podria semblar una cosa local, una característica profundament berlinesa, és, sense cap mena de dubte, un dels trets més interioritzats de la condició humana. Tenim, en general, una capacitat innata en aixecar murs i estendre filats i, en canvi, ens costa déu i ajuda construir un pont, per senzill que sigui. Tendim instintivament a tancar-nos en sectors impermeables des d’on alçar torres de guaita per enaltir les nostres glòries, vigilar els moviments de “l’enemic” i mantenir apartat tot allò que no ens és afí. És, just en aquest punt, on ens calen checkpoints charlies que ens obrin a l’exterior i ens permetin el diàleg que ens ha de dur al coneixement i, aquest, a la complicitat.
Berlin, fins fa relativament pocs anys, va ser una ciutat dividida. Una ciutat amb més de 160 quilometres de mur que recorria, de nord a sud, la seva torturada geografia. Una cicatriu al cor d’Europa que separava dos mons antagònics i que es va cobrar el sacrifici de nombroses vides humanes. La intolerància, el terror, el fanatisme, van bastir una frontera de 2 metres d’alçada per a vergonya de la civilització i la perversió de la racionalitat. Pocs eren els punts de pas entre aquests dos mons oposats i el més important, el principal, rebia el nom de Checkpoint Charlie. Ara, d’aquests 160 quilometres de mur, en queden pocs vestigis materials i el mateix Checkpoint Charlie s’ha convertit en un testimoni festiu i en un potent reclam turístic per als sorpresos visitants de la ciutat, avui, aparentment reunificada. Però, sinó tan dolorosament visibles, són molts els murs que encara s’aixequen entre les persones, les famílies, els diferents col•lectius,...I això que podria semblar una cosa local, una característica profundament berlinesa, és, sense cap mena de dubte, un dels trets més interioritzats de la condició humana. Tenim, en general, una capacitat innata en aixecar murs i estendre filats i, en canvi, ens costa déu i ajuda construir un pont, per senzill que sigui. Tendim instintivament a tancar-nos en sectors impermeables des d’on alçar torres de guaita per enaltir les nostres glòries, vigilar els moviments de “l’enemic” i mantenir apartat tot allò que no ens és afí. És, just en aquest punt, on ens calen checkpoints charlies que ens obrin a l’exterior i ens permetin el diàleg que ens ha de dur al coneixement i, aquest, a la complicitat.
dimarts, 17 d’agost del 2010
Benvolgut company
El teu desig Jaume, que podria ser també el meu, és inviable. No es tracta de dues parts que negocien una tercera via, es tracta d’un ultimàtum, d’un xantatge en tota regla: o dimiteixes o retiro els avals. Una amenaça feta amb només 72 hores de marge perquè fos impossible trobar una solució. No hi havia alternativa possible: o caixa o faixa. Evidentment que tenim diferències i diferències molt importants, però la més important i la que realment ens diferència és que, malgrat tot, jo no hagués demanat mai la seva dimissió i molt menys fent servir la força del xantatge i posant al Club contra l’espasa i la paret. Són maneres de fer i allà cadascú amb la seva consciència. M’estimo molt l’Europa i la seva gent, però hi ha persones que, valent-se de l’entitat, s’aprofiten i la perverteixen. Segurament, com tu bé dius, tothom té la seva part de raó, però alguns també tenen la força, deu ser per això que jo estic fora. Salut company.
El teu desig Jaume, que podria ser també el meu, és inviable. No es tracta de dues parts que negocien una tercera via, es tracta d’un ultimàtum, d’un xantatge en tota regla: o dimiteixes o retiro els avals. Una amenaça feta amb només 72 hores de marge perquè fos impossible trobar una solució. No hi havia alternativa possible: o caixa o faixa. Evidentment que tenim diferències i diferències molt importants, però la més important i la que realment ens diferència és que, malgrat tot, jo no hagués demanat mai la seva dimissió i molt menys fent servir la força del xantatge i posant al Club contra l’espasa i la paret. Són maneres de fer i allà cadascú amb la seva consciència. M’estimo molt l’Europa i la seva gent, però hi ha persones que, valent-se de l’entitat, s’aprofiten i la perverteixen. Segurament, com tu bé dius, tothom té la seva part de raó, però alguns també tenen la força, deu ser per això que jo estic fora. Salut company.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)