EfemèridesNo patiu, només és una peli
divendres, 13 d’agost del 2010
dijous, 12 d’agost del 2010
Sentir-se com Villa
A les portes d’un nou projecte, resulta fàcil comprendre Villa. Sobretot si el projecte és tan atractiu. “Les vacances estan bé, però davant un repte tan il•lusionant, un només té ganes que arribi el moment de començar” ha manifestat Villa. Quan l’expectativa de futur, encara que suposi una gran inversió de temps i energia, és capaç de deixar de banda les vacances vol dir que l’empresa s’ho val. Passar pàgina. Començar de nou. Obrir la maleta plena d’experiències i fer una tria de tot allò que es pugui aprofitar i que, segur, trobarà el seu encaix. Començar de nou, si, però no començar de zero. Ser agraït i vetllar pel record dels bons moments. Emportar-te els bons amics i deixar el pes mort. Si se’n tenen ganes sempre es pot trobar un projecte que s’ho mereixi. Sempre hi haurà un racó on et valorin i vulguin aprofitar les teves habilitats. Hi ha un gran camí per recórrer i molta feina per fer i tinc ganes de fer-la. Hi vaig, no ho dubteu, per jugar la Champions!
A les portes d’un nou projecte, resulta fàcil comprendre Villa. Sobretot si el projecte és tan atractiu. “Les vacances estan bé, però davant un repte tan il•lusionant, un només té ganes que arribi el moment de començar” ha manifestat Villa. Quan l’expectativa de futur, encara que suposi una gran inversió de temps i energia, és capaç de deixar de banda les vacances vol dir que l’empresa s’ho val. Passar pàgina. Començar de nou. Obrir la maleta plena d’experiències i fer una tria de tot allò que es pugui aprofitar i que, segur, trobarà el seu encaix. Començar de nou, si, però no començar de zero. Ser agraït i vetllar pel record dels bons moments. Emportar-te els bons amics i deixar el pes mort. Si se’n tenen ganes sempre es pot trobar un projecte que s’ho mereixi. Sempre hi haurà un racó on et valorin i vulguin aprofitar les teves habilitats. Hi ha un gran camí per recórrer i molta feina per fer i tinc ganes de fer-la. Hi vaig, no ho dubteu, per jugar la Champions!
dimecres, 11 d’agost del 2010
Justícia clàssica
Això de la malversació de fons , les factures falses i el desviament de capital no és nou, encara que molts s’ho pensin. Tampoc ha estat una descoberta del Millet i la seva pràctica és mil•lenària i tan antiga com la pròpia Humanitat. Un personatge tan reconegut com Fidies, l’escultor més rellevant del Panteó d’Atenes i autor, entre d’altres, de la famosa deessa Atenea, va ser acusat, ja en aquell temps, de desviar l’or i altres materials preciosos destinats a les obres que havia d’executar, per a benefici propi i obtenir un patrimoni que no li corresponia. Detingut, acusat i declarat culpable d’enriquir-se il•legalment va ser condemnat a l’exili i desposseït de totes les seves pertinences. Com es pot veure, de corruptes n’hi ha d’històrics en els que emmirallar-se. Grans mestres que varen fer de la corrupció tot un art. Tant de bo la justícia actual estigui a l’alçada dels clàssics.
Això de la malversació de fons , les factures falses i el desviament de capital no és nou, encara que molts s’ho pensin. Tampoc ha estat una descoberta del Millet i la seva pràctica és mil•lenària i tan antiga com la pròpia Humanitat. Un personatge tan reconegut com Fidies, l’escultor més rellevant del Panteó d’Atenes i autor, entre d’altres, de la famosa deessa Atenea, va ser acusat, ja en aquell temps, de desviar l’or i altres materials preciosos destinats a les obres que havia d’executar, per a benefici propi i obtenir un patrimoni que no li corresponia. Detingut, acusat i declarat culpable d’enriquir-se il•legalment va ser condemnat a l’exili i desposseït de totes les seves pertinences. Com es pot veure, de corruptes n’hi ha d’històrics en els que emmirallar-se. Grans mestres que varen fer de la corrupció tot un art. Tant de bo la justícia actual estigui a l’alçada dels clàssics.
dimarts, 10 d’agost del 2010
Isop i el mestre
Qui no coneix Isop? El gran escriptor grec que va viure al segle VII aC i que es va fer famós per les seves celebrades faules. Us imagineu, però, que Isop no hagués existit? Què el seu llegat no hagués transcendit? Què no hagués conformat i modelat una part molt important del pensament humà? Impensable! Si no hagués existit l’hauríem d’haver inventat. La seva afinada percepció de la naturalesa humana i la descripció precisa del seu comportament han sigut una font d’inspiració i una escola d’aprenentatge al llarg de la Història. Isop no va ser el que s’entendria per pobre de solemnitat, però la seva economia era, si més no, una economia de resistència i ho va ser al llarg de tota la seva vida. Contemporani a Isop, Adelfos, un ric senador i mestre d’obres, era un dels personatges més poderosos de la seva època. No se sap del cert, si la seva praxis era tot lo legal que caldria, però va acumular una gran fortuna que els seus fills es varen encarregar de dilapidar en bacanals i continuats viatges de “negocis” a l’estranger. El fet és que, coses del destí, i d’algun que altre déu intervencionista, Isop va passar a la Història per la seva esplèndida obra, malgrat ser més pobre que una rata, i, en canvi, res, o quasi bé res, se’n sap del pobre ric Adelfos. Un signava xecs, l’altre signava faules, però el temps es va encarregar de posar cadascú al seu lloc. Isop, Van Gogh, Orson Welles,...tots ells han sobreviscut el pas dels anys i ens han deixat un llegat d’incalculable valor. No tenien avals, però si molt de talent.
Qui no coneix Isop? El gran escriptor grec que va viure al segle VII aC i que es va fer famós per les seves celebrades faules. Us imagineu, però, que Isop no hagués existit? Què el seu llegat no hagués transcendit? Què no hagués conformat i modelat una part molt important del pensament humà? Impensable! Si no hagués existit l’hauríem d’haver inventat. La seva afinada percepció de la naturalesa humana i la descripció precisa del seu comportament han sigut una font d’inspiració i una escola d’aprenentatge al llarg de la Història. Isop no va ser el que s’entendria per pobre de solemnitat, però la seva economia era, si més no, una economia de resistència i ho va ser al llarg de tota la seva vida. Contemporani a Isop, Adelfos, un ric senador i mestre d’obres, era un dels personatges més poderosos de la seva època. No se sap del cert, si la seva praxis era tot lo legal que caldria, però va acumular una gran fortuna que els seus fills es varen encarregar de dilapidar en bacanals i continuats viatges de “negocis” a l’estranger. El fet és que, coses del destí, i d’algun que altre déu intervencionista, Isop va passar a la Història per la seva esplèndida obra, malgrat ser més pobre que una rata, i, en canvi, res, o quasi bé res, se’n sap del pobre ric Adelfos. Un signava xecs, l’altre signava faules, però el temps es va encarregar de posar cadascú al seu lloc. Isop, Van Gogh, Orson Welles,...tots ells han sobreviscut el pas dels anys i ens han deixat un llegat d’incalculable valor. No tenien avals, però si molt de talent.
dilluns, 9 d’agost del 2010
Coure el pa
“Si -el guerrer sent que algú diu-. Necessito entendre-ho tot abans de prendre una decisió. Vull tenir la llibertat de canviar d’idea.”
El guerrer escolta aquesta frase amb desconfiança. Ell també pot tenir la mateixa llibertat, però això no li impedeix assumir un compromís, malgrat que no sàpiga ben bé per què ho ha fet.
Un guerrer de la llum pren decisions. La seva ànima és lliure com els núvols del cel, però ell està compromès amb el seu somni. Al llarg del camí que ha triat lliurement, s’ha de llevar a hores que no li agraden, parlar amb persones que no li donen res i fer sacrificis.
Els amics li diuen:
-No ets lliure.
El guerrer és lliure. Però sap que els forns oberts no couen pa.
“Si -el guerrer sent que algú diu-. Necessito entendre-ho tot abans de prendre una decisió. Vull tenir la llibertat de canviar d’idea.”
El guerrer escolta aquesta frase amb desconfiança. Ell també pot tenir la mateixa llibertat, però això no li impedeix assumir un compromís, malgrat que no sàpiga ben bé per què ho ha fet.
Un guerrer de la llum pren decisions. La seva ànima és lliure com els núvols del cel, però ell està compromès amb el seu somni. Al llarg del camí que ha triat lliurement, s’ha de llevar a hores que no li agraden, parlar amb persones que no li donen res i fer sacrificis.
Els amics li diuen:
-No ets lliure.
El guerrer és lliure. Però sap que els forns oberts no couen pa.
diumenge, 8 d’agost del 2010
Unter den Linden*
Sota els til•lers
No tothom es pot fer construir una gran avinguda per anar passejant des de casa fins al bosc per caçar feres salvatges i passar així una agradable tarda de dissabte. Això avui seria, al marge d’un desgavell, un projecte insostenible i, amb tota seguretat, rebutjat majoritàriament en qualsevol consulta popular. Certament, encara que pugui semblar que no, les coses han canviat una mica des del segle XVI i, no perquè els poderosos no puguin seguir al•lucinant amb els seus projectes faraònics, sinó perquè ja no queden feres al bosc, a tot estirar, algun que altre porc senglar despistat i amb síndrome d’Estocolm. Ara, l’ inquilí del Palau Reial ja no necessita passejar-se sota els til•lers per satisfer el seu hedonisme i mostrar el seu poder. Ara, en el que en el seu dia va ser un generós acte de magnanimitat, l’Avinguda està oberta a tothom perquè tothom es pugui sentir com un rei i pugui tornar a casa, sense cap peça de caça al sarró, això sí, però amb la satisfacció interna i la sensació esquiva de que tots, finalment, som iguals (o quasi).
*Passeig berlinès que va des del Palau Reial al Tiergarten (jardí de feres)
Sota els til•lers
No tothom es pot fer construir una gran avinguda per anar passejant des de casa fins al bosc per caçar feres salvatges i passar així una agradable tarda de dissabte. Això avui seria, al marge d’un desgavell, un projecte insostenible i, amb tota seguretat, rebutjat majoritàriament en qualsevol consulta popular. Certament, encara que pugui semblar que no, les coses han canviat una mica des del segle XVI i, no perquè els poderosos no puguin seguir al•lucinant amb els seus projectes faraònics, sinó perquè ja no queden feres al bosc, a tot estirar, algun que altre porc senglar despistat i amb síndrome d’Estocolm. Ara, l’ inquilí del Palau Reial ja no necessita passejar-se sota els til•lers per satisfer el seu hedonisme i mostrar el seu poder. Ara, en el que en el seu dia va ser un generós acte de magnanimitat, l’Avinguda està oberta a tothom perquè tothom es pugui sentir com un rei i pugui tornar a casa, sense cap peça de caça al sarró, això sí, però amb la satisfacció interna i la sensació esquiva de que tots, finalment, som iguals (o quasi).
*Passeig berlinès que va des del Palau Reial al Tiergarten (jardí de feres)
dissabte, 7 d’agost del 2010
La casa de barrets
La Concha i el Pepe es van conèixer al Gato Negro, un afamat local de joc a la Ronda de Sant Antoni, allà pels anys trenta. La Concha era la cuinera, la cap de cuina per ser més exacte, i també, per aquelles coses del destí, acabaria sent la meva avia. El Pepe, en canvi, no va ser mai la meva avia, però sí que acabaria, amb el pas del temps, sent el meu avi. Pel Gato Negro hi passava tothom, el bo i millor de cada casa, i el meu avi, don Pepe, li deien, els hi donava joc: literalment. Era el crupier amb més galons de la sala, el més antic i el preferit de les senyores àvides de risc. El black jack no tenia secrets per a ell i el pòquer era un joc de nens a les seves mans. Una vida dissipada, de luxe, nocturna –evidentment-, amb un toc glamurós i una banda sonora plena a rebentar del jazz més negre. Feliços trenta que acabarien sobtadament amb la sublevació feixista i el desballestament de la República. A principi dels quaranta, amb els estalvis del Gato Negro què havien aconseguit amagar durant la guerra i una mica d’ajuda d’uns parents de Manresa, els meus avis, què encara no ho eren, però ja ho intentaven, varen muntar una petita pensió a la part baixa del carrer Muntaner. Una casa “de comidas y dormidas” molt neta i econòmica què, en poc temps, es va guanyar una sòlida reputació. Allí va néixer la meva mare i allí es va anar fent gran com una marquesa envejada per les seves companyes de les germanetes dels pobres què se l’escoltaven embadalides quan explicava: “doncs jo visc en una casa què té vint habitacions i quatre banys i un menjador on caben més de quaranta persones i...” A tocar de la plaça Goya la meva mare va anar perdent la infància i aquella peculiar sensació de grandesa que tenen les coses quan ets petit. La casa “de comidas y dormidas” va acabar sent, amb el temps, l’estraperlo i l’arbitrarietat, una casa “de dormidas” i els meus avis, resignats, van haver de pujar la muntanya per canviar definitivament de joc.
La Concha i el Pepe es van conèixer al Gato Negro, un afamat local de joc a la Ronda de Sant Antoni, allà pels anys trenta. La Concha era la cuinera, la cap de cuina per ser més exacte, i també, per aquelles coses del destí, acabaria sent la meva avia. El Pepe, en canvi, no va ser mai la meva avia, però sí que acabaria, amb el pas del temps, sent el meu avi. Pel Gato Negro hi passava tothom, el bo i millor de cada casa, i el meu avi, don Pepe, li deien, els hi donava joc: literalment. Era el crupier amb més galons de la sala, el més antic i el preferit de les senyores àvides de risc. El black jack no tenia secrets per a ell i el pòquer era un joc de nens a les seves mans. Una vida dissipada, de luxe, nocturna –evidentment-, amb un toc glamurós i una banda sonora plena a rebentar del jazz més negre. Feliços trenta que acabarien sobtadament amb la sublevació feixista i el desballestament de la República. A principi dels quaranta, amb els estalvis del Gato Negro què havien aconseguit amagar durant la guerra i una mica d’ajuda d’uns parents de Manresa, els meus avis, què encara no ho eren, però ja ho intentaven, varen muntar una petita pensió a la part baixa del carrer Muntaner. Una casa “de comidas y dormidas” molt neta i econòmica què, en poc temps, es va guanyar una sòlida reputació. Allí va néixer la meva mare i allí es va anar fent gran com una marquesa envejada per les seves companyes de les germanetes dels pobres què se l’escoltaven embadalides quan explicava: “doncs jo visc en una casa què té vint habitacions i quatre banys i un menjador on caben més de quaranta persones i...” A tocar de la plaça Goya la meva mare va anar perdent la infància i aquella peculiar sensació de grandesa que tenen les coses quan ets petit. La casa “de comidas y dormidas” va acabar sent, amb el temps, l’estraperlo i l’arbitrarietat, una casa “de dormidas” i els meus avis, resignats, van haver de pujar la muntanya per canviar definitivament de joc.
divendres, 6 d’agost del 2010
Mireu que són pesats!
M’amoïnaria, sinó fos perquè realment em fa molta gràcia, fins a quin extrem poden arribar les obsessions personals i els forats negres que s’amaguen en determinats cervells. És fantàstica la capacitat de certs individus en atribuir-se i/o apoderar-se d’escrits que, anant dirigits a altres persones o simplement sent exemples generals de conducta, se’ls fan seus i es senten identificats fins la darrera expressió, fins la darrera coma. Individus que fa molt de temps van sortir de la meva vida (alguns, ni tan sols, varen entrar) i que persisteixen en la idea que són el blanc de les meves atencions. Persones, feliçment oblidades, que no es resignen a no ser el centre de l’Univers, ni molt menys del meu univers, i busquen desesperadament un protagonisme que no els hi pertoca. No entenc, i ho dic amb sorpresa, l’afany magnètic per atraure totes les mirades pensant que són els únics habitants de la terra i que, en conseqüència, qualsevol cosa que es digui, qualsevol cosa sobre la que s’escrigui, ha d’anar forçosament dirigida a ells. Segurament ha de ser culpa meva per utilitzar un llenguatge massa encriptat i que s’escapa del seu codi d’interpretació. Si aquestes lectures han de ser un continuo desassossec i una font d’inquietud insuportable, senyors, deixin de llegir-ho! Aprofitin el temps en racons més plàcids, entenedors i benvolents i no em donin més pel sac. No puc perdre el temps en justificar els meus escrits que vostès entenen com els hi convé i els hi dóna la gana.
dijous, 5 d’agost del 2010
En primera persona
Jo he plegat per haver dit la veritat i tu, en canvi, per no haver-la dita mai. Jo he plegat per fidelitat a unes persones i a una idea i tu, en canvi, per anar-te’n al llit amb tothom. Jo he plegat amb seny i judici i tu, en canvi, sense haver-ne guanyat mai cap. Jo he plegat en plena feina i tu, en canvi, sense haver-la començat. Jo he plegat deixant un munt d’amics i tu, en canvi, amb ordre de busca i captura. Jo he plegat amb la consciència tranquil•la i tu, en canvi, deixant profundes mostres d’inconsciència. Jo he plegat discretament, sense fer soroll i tu, en canvi, ocupant titulars als diaris. Jo he plegat amb la serenitat dels transparents i tu, en canvi, amb la borrositat dels tèrbols. Jo he plegat amb la complicitat d’uns quants i tu, en canvi, davant l’alegria de tothom. Jo he plegat a favor de la cohesió i tu, en canvi, desprès d’haver intentat dinamitar-ho tot. Jo he plegat perquè un oceà ens separa i tu, deslleial adversari, ets part d’aquest oceà.
Jo he plegat per haver dit la veritat i tu, en canvi, per no haver-la dita mai. Jo he plegat per fidelitat a unes persones i a una idea i tu, en canvi, per anar-te’n al llit amb tothom. Jo he plegat amb seny i judici i tu, en canvi, sense haver-ne guanyat mai cap. Jo he plegat en plena feina i tu, en canvi, sense haver-la començat. Jo he plegat deixant un munt d’amics i tu, en canvi, amb ordre de busca i captura. Jo he plegat amb la consciència tranquil•la i tu, en canvi, deixant profundes mostres d’inconsciència. Jo he plegat discretament, sense fer soroll i tu, en canvi, ocupant titulars als diaris. Jo he plegat amb la serenitat dels transparents i tu, en canvi, amb la borrositat dels tèrbols. Jo he plegat amb la complicitat d’uns quants i tu, en canvi, davant l’alegria de tothom. Jo he plegat a favor de la cohesió i tu, en canvi, desprès d’haver intentat dinamitar-ho tot. Jo he plegat perquè un oceà ens separa i tu, deslleial adversari, ets part d’aquest oceà.
dimecres, 4 d’agost del 2010
La meva dimissió
Com no podia ser d’una altre manera, he volgut aprofitar l’oportunitat que m’ofereix el blog per exposar la índole i cronologia dels últims esdeveniments. Els blogs estan, entre altres coses, per això; per donar sortida a totes aquelles coses que mereixen veure la llum perquè tothom ho conegui, ho pugui valorar i en tregui les seves pròpies conclusions. És un acte de responsabilitat i de transparència al que no puc ni vull renunciar. Tothom és prou adult i madur per encaixar la veritat sense eufemismes.
El fets
El passat dimarts, 27 de Juliol de 2010, vaig presentar per escrit, i de manera irrevocable, la meva dimissió com a vocal de la Junta Directiva del CE Europa.
Els motius
La pressió d’un directiu amb l’amenaça de retirar el seu aval econòmic si en un termini de 72 hores no es feia efectiva la meva destitució o, en el millor dels casos, la meva dimissió. Pressió que va ser secundada per un parell més de directius, un, recentment dimitit i també avalador, i l’altre, que en no trobar-se en la mateixa disposició i no poder pressionar amb retirar els avals, ho va fer amenaçant en no assistir a cap reunió de la JD ni a la propera Assemblea General del Club. Davant aquesta situació i per no crear un problema al President i posar en greus dificultats econòmiques al Club, la decisió estava clara. No havia alternativa.
Aquest escrit, com podeu veure, no és un escrit d’opinió, és només informatiu i es cenyeix, sense cap mena de valoració, únicament als fets. Les opinions i els judicis de valor que se’n derivin pertanyen a un altre àmbit que res té a veure amb la intenció d’aquest comunicat i es produiran, si cal, quan s’hagin de produir.
Com no podia ser d’una altre manera, he volgut aprofitar l’oportunitat que m’ofereix el blog per exposar la índole i cronologia dels últims esdeveniments. Els blogs estan, entre altres coses, per això; per donar sortida a totes aquelles coses que mereixen veure la llum perquè tothom ho conegui, ho pugui valorar i en tregui les seves pròpies conclusions. És un acte de responsabilitat i de transparència al que no puc ni vull renunciar. Tothom és prou adult i madur per encaixar la veritat sense eufemismes.
El fets
El passat dimarts, 27 de Juliol de 2010, vaig presentar per escrit, i de manera irrevocable, la meva dimissió com a vocal de la Junta Directiva del CE Europa.
Els motius
La pressió d’un directiu amb l’amenaça de retirar el seu aval econòmic si en un termini de 72 hores no es feia efectiva la meva destitució o, en el millor dels casos, la meva dimissió. Pressió que va ser secundada per un parell més de directius, un, recentment dimitit i també avalador, i l’altre, que en no trobar-se en la mateixa disposició i no poder pressionar amb retirar els avals, ho va fer amenaçant en no assistir a cap reunió de la JD ni a la propera Assemblea General del Club. Davant aquesta situació i per no crear un problema al President i posar en greus dificultats econòmiques al Club, la decisió estava clara. No havia alternativa.
Aquest escrit, com podeu veure, no és un escrit d’opinió, és només informatiu i es cenyeix, sense cap mena de valoració, únicament als fets. Les opinions i els judicis de valor que se’n derivin pertanyen a un altre àmbit que res té a veure amb la intenció d’aquest comunicat i es produiran, si cal, quan s’hagin de produir.
dimarts, 3 d’agost del 2010
Santiago y cierra España!
El rei d’Espanya se’ns en va a Santiago de Compostela per demanar-li al Sant que ajudi a Espanya a mantenir-se unida. Colló, quina confiança ha de tenir el rei en els politics i les seves raons, que no se li acut res més que implorar ajuda divina! El rei es pensa que no se’n sortiran tal i com estan les coses i el caire que va agafant la situació, que peregrina fins a Compostela per demanar reforços? Tan negre ho veu? Tan poca confiança li queda? De fet no deixa de ser un contrasentit que un estat laic recorri al santoral per solucionar els seus afers. Si voleu que Espanya resti unida per sempre més, reseu 10 parenostres. Si voleu que s’acabi la crisi, en seran 20. Si voleu que el rei vagi al cel, que en siguin 30. Vosaltres mateixos us podeu posar la penitència.
El rei d’Espanya se’ns en va a Santiago de Compostela per demanar-li al Sant que ajudi a Espanya a mantenir-se unida. Colló, quina confiança ha de tenir el rei en els politics i les seves raons, que no se li acut res més que implorar ajuda divina! El rei es pensa que no se’n sortiran tal i com estan les coses i el caire que va agafant la situació, que peregrina fins a Compostela per demanar reforços? Tan negre ho veu? Tan poca confiança li queda? De fet no deixa de ser un contrasentit que un estat laic recorri al santoral per solucionar els seus afers. Si voleu que Espanya resti unida per sempre més, reseu 10 parenostres. Si voleu que s’acabi la crisi, en seran 20. Si voleu que el rei vagi al cel, que en siguin 30. Vosaltres mateixos us podeu posar la penitència.
dilluns, 2 d’agost del 2010
Bier vom fass
Sí bé és cert que el viatjar té la virtut d’eixamplar els horitzons, la ment, els coneixements,...hi ha alguns destins que, a més de tot l’anterior, també aconsegueixen eixamplar la panxa, o eufemísticament: el contorn de la cintura. Alemanya en general i Berlín en particular, n’és un clar exemple. Cervesa vom fass en una de les terrasses dels centenars de bars de Prenzlauer Berg veient com l’horitzó s’acosta, mentre se’t va obrint la ment i et va apareixent aquella expressió de: ara estic preparat! Tres músics o aprenents de músics, o estudiants que es guanyen la vida fent de músics, munten els seus instruments a escassos tres metres de la primera fila de taules. No toquen. Només desprès que un d’ells hagi demanat permís al propietari del local, comencen a fer sonar els seus instruments buscant la nota més precisa. S’arrenquen amb Beatles i continuen amb Beatles, no cal inventar allò que ja està inventat. Acceptem donatius, però no targetes de crèdit- diu el cantant. Alguns clients riuen, jo també. Desprès de quatre cançons, passen el platet. La gent de les taules s’estira, ajudats per la qualitat de la interpretació i la sensació d’eufòria que proporciona la cervesa. Els músics donen les gràcies. Recullen els seus estris i li fan un gest de complicitat al propietari que s’ho mira des de la porta i que els convida: no voleu prendre res? Els músics, sorpresos, accepten: tres cerveses vom fass, sius plau! Vull creure que no tot és producte dels efectes de l’alcohol i que els bons moments són reals.
Sí bé és cert que el viatjar té la virtut d’eixamplar els horitzons, la ment, els coneixements,...hi ha alguns destins que, a més de tot l’anterior, també aconsegueixen eixamplar la panxa, o eufemísticament: el contorn de la cintura. Alemanya en general i Berlín en particular, n’és un clar exemple. Cervesa vom fass en una de les terrasses dels centenars de bars de Prenzlauer Berg veient com l’horitzó s’acosta, mentre se’t va obrint la ment i et va apareixent aquella expressió de: ara estic preparat! Tres músics o aprenents de músics, o estudiants que es guanyen la vida fent de músics, munten els seus instruments a escassos tres metres de la primera fila de taules. No toquen. Només desprès que un d’ells hagi demanat permís al propietari del local, comencen a fer sonar els seus instruments buscant la nota més precisa. S’arrenquen amb Beatles i continuen amb Beatles, no cal inventar allò que ja està inventat. Acceptem donatius, però no targetes de crèdit- diu el cantant. Alguns clients riuen, jo també. Desprès de quatre cançons, passen el platet. La gent de les taules s’estira, ajudats per la qualitat de la interpretació i la sensació d’eufòria que proporciona la cervesa. Els músics donen les gràcies. Recullen els seus estris i li fan un gest de complicitat al propietari que s’ho mira des de la porta i que els convida: no voleu prendre res? Els músics, sorpresos, accepten: tres cerveses vom fass, sius plau! Vull creure que no tot és producte dels efectes de l’alcohol i que els bons moments són reals.
diumenge, 1 d’agost del 2010
El 7%
Un 7% de la població sempre està en contra, independentment de quina sigui la pregunta, o la proposta, o l’acció. No es tracta de que sempre s’estigui d’acord amb tot, però tampoc és normal el contrari, és a dir, estar permanent i sistemàticament en contra de tot. Hi ha qui ho està abans, fins i tot, d’escoltar la proposta. Hom podria pensar què en una cosa tan evident com voler que els rius baixin nets, lliures de contaminants i detritus, tothom hi estaria d’acord, doncs l’estadística diu què, inclús en aquests casos, hi haurà un 7% de la població en contra per diferents i, alhora, estranyíssims motius. En principi no us hauríeu de preocupar pel fet d’estar en desacord amb determinades propostes, però si sou reincidents i sovintegeu amb assiduïtat el cercle del 7%, feu s’ho mirar. Sobretot per un tema de salut mental, no fos cosa què us acabeu fent mal.
Un 7% de la població sempre està en contra, independentment de quina sigui la pregunta, o la proposta, o l’acció. No es tracta de que sempre s’estigui d’acord amb tot, però tampoc és normal el contrari, és a dir, estar permanent i sistemàticament en contra de tot. Hi ha qui ho està abans, fins i tot, d’escoltar la proposta. Hom podria pensar què en una cosa tan evident com voler que els rius baixin nets, lliures de contaminants i detritus, tothom hi estaria d’acord, doncs l’estadística diu què, inclús en aquests casos, hi haurà un 7% de la població en contra per diferents i, alhora, estranyíssims motius. En principi no us hauríeu de preocupar pel fet d’estar en desacord amb determinades propostes, però si sou reincidents i sovintegeu amb assiduïtat el cercle del 7%, feu s’ho mirar. Sobretot per un tema de salut mental, no fos cosa què us acabeu fent mal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)