Bier vom fass

Sí bé és cert que el viatjar té la virtut d’eixamplar els horitzons, la ment, els coneixements,...hi ha alguns destins que, a més de tot l’anterior, també aconsegueixen eixamplar la panxa, o eufemísticament: el contorn de la cintura. Alemanya en general i Berlín en particular, n’és un clar exemple. Cervesa vom fass en una de les terrasses dels centenars de bars de Prenzlauer Berg veient com l’horitzó s’acosta, mentre se’t va obrint la ment i et va apareixent aquella expressió de: ara estic preparat! Tres músics o aprenents de músics, o estudiants que es guanyen la vida fent de músics, munten els seus instruments a escassos tres metres de la primera fila de taules. No toquen. Només desprès que un d’ells hagi demanat permís al propietari del local, comencen a fer sonar els seus instruments buscant la nota més precisa. S’arrenquen amb Beatles i continuen amb Beatles, no cal inventar allò que ja està inventat. Acceptem donatius, però no targetes de crèdit- diu el cantant. Alguns clients riuen, jo també. Desprès de quatre cançons, passen el platet. La gent de les taules s’estira, ajudats per la qualitat de la interpretació i la sensació d’eufòria que proporciona la cervesa. Els músics donen les gràcies. Recullen els seus estris i li fan un gest de complicitat al propietari que s’ho mira des de la porta i que els convida: no voleu prendre res? Els músics, sorpresos, accepten: tres cerveses vom fass, sius plau! Vull creure que no tot és producte dels efectes de l’alcohol i que els bons moments són reals.

Coldplay, ho té clar

Viva la vida

Frida Kahlo

Frida Kahlo a Berlín

l'exposició més gran i important aconseguida fins el moment

Més val sol que mal acompanyat

El 7%

Un 7% de la població sempre està en contra, independentment de quina sigui la pregunta, o la proposta, o l’acció. No es tracta de que sempre s’estigui d’acord amb tot, però tampoc és normal el contrari, és a dir, estar permanent i sistemàticament en contra de tot. Hi ha qui ho està abans, fins i tot, d’escoltar la proposta. Hom podria pensar què en una cosa tan evident com voler que els rius baixin nets, lliures de contaminants i detritus, tothom hi estaria d’acord, doncs l’estadística diu què, inclús en aquests casos, hi haurà un 7% de la població en contra per diferents i, alhora, estranyíssims motius. En principi no us hauríeu de preocupar pel fet d’estar en desacord amb determinades propostes, però si sou reincidents i sovintegeu amb assiduïtat el cercle del 7%, feu s’ho mirar. Sobretot per un tema de salut mental, no fos cosa què us acabeu fent mal.

Efecte mirall

Juny del 63

Tots els homes lliures, on sigui que ells visquin, són ciutadans de Berlín. I per tant, com a homes lliures, jo amb orgull dic aquestes paraules "Ich bin ein Berliner".

Amb aquestes paraules acabava el seu transcendental discurs el president dels EEUU, John F. Kennedy, el 11 de juny de 1963 davant milers de berlinesos occidentals. Al marge de l’extraordinària rellevància que va tenir en el seu moment i l’alt contingut polític del seu missatge, no vull passar per alt el significat últim de “ich bin ein Berliner”. Sí bé, es tradueix amb l’eloqüent: jo sóc un Berlinès, i així és com ha passat als llibres d’història; hi ha un altre significat més prosaic, però no menys exacte: jo sóc un donut. S’identificava Kennedy amb un ciutadà de Berlín o volia enviar un missatge xifrat, darrera el seu “berliner”, animant als berlinesos a fer forats (túnels) per burlar el mur? Fos el que fos, el cert és que molts berlinesos orientals van poder escapar de la RDA a través d’una elaborada i sostinguda xarxa de túnels que els va conduir a la llibertat.

Què li passa a SupHerman?

Sense aval
a manca d'avals, segueixo fent faules

La cabra i l'ase

Una cabra i un ase menjaven al mateix temps a l'estable.

La cabra va començar a envejar l'ase perquè creia que ell estava més ben alimentat, i li va dir:

- Entre la sínia i la càrrega, la teva vida sí que és un turment inacabable. Fingeix un atac i deixa't caure en una fossa per a que et donin unes vacances.

Va seguir l'ase el consell, i deixant-se caure es va ferir tot el cos. Veient-lo l'amo, va trucar al veterinari i li va demanar un remei per al pobre. Prescriure el "curandero" que necessitava una infusió amb el pulmó d'una cabra, ja que era molt efectiu per tornar el vigor. Llavors varen degollar la cabra i així poder curar l’ase.

En tot pla de maldat, la víctima principal sempre és el seu propi creador.

El valor dels anys

Grans persones, persones grans

Amb la possible arribada del veterà Marcos Senna al Barça i la sortida fa dues setmanes de Touré Yaya, traspassat al Manchester City; el Barça està decidit a fer bona la màxima de: si una cosa funciona, no la toquis, o en aquest cas, toca-la poc, i per això aquest subtil canvi de la Iaia pel Iaio. Una senzilla qüestió de coherència.

Llums i ombres

Atac de banyes

Desprès de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei que prohibeix les corrides de toros a partir del 2012, dues reaccions m’han cridat poderosament l’atenció. La primera, la d’un aspirant a torero, que es queixava amargament de la llei perquè havia segat el seu futur, que l’havia deixat sense feina i sense il•lusions. Jo li diria a aquest avortat botxí, a aquest projecte de matarife, que no desesperi i que miri de trobar feina en un escorxador de bestiar, on podrà donar sortida als seus baixos instints i a la seva avidesa de sang. I si un escorxador li sembla una proposta massa formal i poc artística, que s’apunti a la matança del porc, allí tot és més “autèntic” i “artístic”. Tindrà la feina assegurada perquè sempre hi haurà algun porc per escapçar i esbudellar.
La segona reacció, també d’un partidari de les corrides i contrari a la llei, la d’un empresari taurí, que afirmava sense immutar-se que la no va llei anava en contra de la llei i que obligaria a viatjar a Perpinyà a un munt d’aficionats als toros per assistir a la fiesta nacional, com fa quaranta anys ho varen fer els seus pares per anar a veure cinema porno. El pobre empresari, sense voler, m’imagino, ha comés la relliscada més gràfica possible i que defineix perfectament el món de la tauromàquia en comparar-la a un espectacle pornogràfic. Relacionar les corrides de toros amb la pornografia és una proposta que ni els més agosarats defensors de la llei haguessin imaginat. Sort en tenim de la clarividència i franquesa de personatges com aquest, que ells sí, ells tenen molt clar, quin tipus d’espectacle tenen entre mans.

Incomunicació

La gran Germania

El monstre Adolf Hitler patia, entre moltes altres coses, de megalomania. Una de les seves principals obsessions era canviar el nom de la ciutat de Berlín (d’origen eslau) pel de Germania, nom que creia molt més ajustat a la seva idea de representar la casa de tots els aris. Una casa excloent on només hi tindrien cabuda una determinada raça, una determinada manera de ser i una determinada manera de pensar. “Encara que guanyem la guerra, només que sobrevisqui un jueu, seria com si l’haguéssim perduda”, era un dels seus arguments més utilitzat. Darrera aquest sinistre objectiu no hi va escatimar esforços ni recursos per assolir-lo amb els resultats que tothom coneix. No puc, ni vull, imaginar-me la possibilitat de que se’n sortís. De que la seva somiada Germania hagués estat una sòrdida, cruel i dramàtica realitat. Per això vull retre un sincer homenatge a tots aquells que li van plantar cara. Que s’hi van oposar amb el seu compromís i, en molts casos, el sacrifici de les seves vides. No es pot negociar amb els monstres, perquè mai deixaran de ser-ho. Que no visquem presoners d’una Germania devastadora és gràcies a la seva inestimable valentia. Recordem que les grans Germanies, sempre comencen, sempre tenen el seu origen, en germanies quotidianes, en germanies molt i molt petites que no encertem a detectar, ni a aturar a temps. Combatem la idea de Germania allà on es trobi i fem-ho amb totes les nostres forces.

No es pot aturar la nit

No es tracta de l’elefant blau, però podria

Un elefant es balancejava sobre la tela d'una aranya, com veia que resistia va anar a buscar a un altre elefant.

Dos elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que resistia van anar a buscar a un altre elefant.

Tres elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que la tela es trencava, van donar la feina per acabada.

O no?

Cuideu-vos dels elefants i dels idus de març.

Gir inesperat

L’hereu dels patètics

Si vareu sentir el discurs de l’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, amb motiu de la inauguració dels europeus d’atletisme, i no vareu passar vergonya: enhorabona! Esteu preparats per superar les proves més exigents sobre el que s’anomena, sentit del ridícul. Va ser el discurs que va encetar el torn de paraules i del que no es va entendre res. Una tros en català, un tros en castellà, un en anglès, per tornar al castellà i desprès, inesperadament, acabar l’enèsima frase en català. De bojos. És potser aquesta una nova manera de parlar que Barcelona, a través del seu alcalde, vol exportar al món? És aquesta una nova contribució al cosmopolitisme? Té mala consciencia el senyor alcalde per parlar el català, que és l’ idioma del seu país? Li fa vergonya? Es sent ridícul i per això l’ha d’enaltir barrejant-lo amb altres idiomes de més prestigi? Patètic el senyor Hereu. Patètic i deixat en evidència pels seus companys “parlamentaris”. El President de la Federació Espanyola, senyor Odriozola, va fer tot el seu discurs, al marge d’un minso “bona nit”, en castellà i el President de l’Associació Europea d’Atletisme, tot en anglès, of course! Tan difícil, senyor Hereu, era fer el més normal, el que s’havia de fer, sense fer el ridícul davant mig món? Espero sincerament que aquesta nova manera de parlar no es converteixi en una moda cosmocialista i acabem tots al frenopàtic.

Ens la mereixem!

S'està tensant l'arc

S’han cagat!

Una altra mostra de cinisme, i van…Fa dos dies, escassament dos dies i, arrel de la sentència del TC (Tribunal Constitucional) sobre l’Estatut de Catalunya, el govern en ple, el partit del govern, el principal partit de l’oposició, els mitjans del règim i un munt de pseudo-intel•lectuals de la caverna, proclamaven amb una sola veu i vehentment que la sentència s’havia d’acatar sense reserves perquè per això estan els tribunals. Doncs bé, dos dies desprès, només dos dies desprès, una sentència del TIJ (Tribunal Internacional de Justícia), on es proclama que la declaració unilateral d’independència de la Kosova està subjecta a llei, és a dir, que és absolutament legal i ha de ser reconeguda internacionalment; és rebutjada en bloc pels mateixos que, pocs dies abans, defensaven la legitimitat i autoritat dels Tribunals de Justícia com a òrgans màxims en la presa de decisions. Decisions que, en tots els casos, havien de ser acceptades. Espanya s’ha negat a reconèixer Kosova en un exercici de cinisme bastant habitual, al temps que s’afanyaven en repetir a tort i a dret que la situació de Kosova no té cap paral•lelisme amb Catalunya i que són casos absolutament diferents. Segur que s’ho creuen? Em sembla que més d’un s’ha mullat les calces.

Pasejant amb el pare

Geografia insuficient

Llegeix-ho a la premsa equatoriana, cosa que faig habitualment, la noticia del tràgic accident ferroviari de la nit de Sant Joan. La noticia parla de la repatriació dels cossos i fa un seguiment de l’estat en que es troben les investigacions. En fer referència al lloc on es va produir l’accident diu: “...en la localidad de Castelldefels que se encuentra en el noreste de España”. Als equatorians els hi passa el mateix que a mi, que van justets de geopolítica i, encara més, de cultura general. Ells estan convençuts que Castelldefels està al nord-est d’Espanya i jo, que Quito està, i ha estat sempre, al sud d’Estats Units. Coses de la ignorància.

Cronologia de la infàmia

L'original

La copia

Què es pot esperar d'un país que et roba la idea i et copia els simbols?

La pell dura

Quan no tot hi cap, ni tot s’hi val

Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, ha fet d’alcalde. I això, que semblaria una obvietat, és cada cop més rar en la nostra política municipal. Actuar amb sentit comú i fer complir les lleis és, i ha de ser, un dels principis bàsics i ineludibles per al bon funcionament de la societat. Les societats democràtiques, i en aquest cas el seu alcalde, han de vetllar perquè no es perverteixin els seus principis i les normes de convivència. El senyor Ros, exercint la seva autoritat, ha fet tancar la mesquita de Lleida per incompliment de les mesures de seguretat. I això que en qualsevol altre col•lectiu estaria ben vist i seria absolutament normal, és qüestionat des d’alguns sectors falsament progressistes amb la lamentable excusa de no ferir sensibilitats, la dels musulmans, és clar. Els musulmans, com els testimonis de Jehovà, els cristians, els budistes, els Hari Krishna,...i tots els col•lectius religiosos (per parlar només de religió) no poden viure al marge de la llei i han de ser respectuosos amb el seu compliment. La mesquita de Lleida té una capacitat de 250 persones i, normalment, s’hi encabien fins a 1200. Una vulneració de la llei a la que l’alcalde ha tingut la valentia de posar-hi fre. Ara no podrem resar, diuen els afectats. Que cadascú ho faci des de casa seva com ho faig jo, els hi respon l’alcalde. L’ Islam obliga a resar en grup, rebla l’ Imam. Doncs que ho facin de quatre en quatre (quatre ja es considera grup) i que estableixin un torn rotatori per no fer-ho sempre a la mateixa casa. La cosa té fàcil solució, a no ser que el que es pretengui sigui fer una demostració de força o, senzillament, tocar els collons.

Ales als peus

La música de Berlín

A Berlín hi ha molts estudiants, artistes, músics i aturats i, normalment, tots ells coincideixen en la mateixa persona. Berlín és una ciutat extensíssima i amb només tres milions d’habitants. No té industria i el turisme és encara un valor que no acaba d’explotar. És una, per no dir, la ciutat europea més endeutada a conseqüència de la reconstrucció i dotació de serveis necessaris des de la caiguda del mur l’any 1989. Malgrat tot, és una ciutat enèrgica que traspua una “joie de vivre” realment sorprenent i envejable. Una ciutat amb un difícil present però la il•lusió d’un nen apassionat que té un llarg camí per endavant i amb tot per fer. Els seus vint anys són un actiu vitalista que la fa afrontar el dia a dia des d’un optimisme conscient de que el futur no serà una tasca fàcil i per això hi posen música, molta música.