Mira que en són de macos
Hi ha coses que, per moltes voltes que li doni, escapen a la meva comprensió: com pot una persona voler convertir-se a l’ Islam o al Budisme i no en un ànec?
divendres, 2 de juliol del 2010
dijous, 1 de juliol del 2010
Homo homini lupus
L’home és un llop per a l’home
Tal i com diu l’enunciat: l’home és un llop per a l’home, i la camada del teu Club és, sens dubte, de la pitjor espècie. L’home és un esser malèvol, que viu en permanent conflicte amb el seu entorn i en lluita sense treva amb els seus enemics. Hi ha grups, col•lectius i societats que potencien, estimulen i agrupen els instints més primaris i la irracionalitat més exacerbada. Grups que neixen partint de la idiosincràsia del mediocre i fonamentats en la manca d’autoestima, l’enveja i l’odi al pròxim. Grups que no tenen sentit per ells mateixos i es justifiquen només per l’existència de l’altre. Grups que neixen a la contra i no tenen cap programari, objectiu o ideal que no sigui el fracàs de l’adversari. Grups obsessionats en destruir tot allò que els altres construeixen i són incapaços de proposar alternatives. Grups que donen cobertura a tots aquells llops lerrouxistes, botiflers i quintacolumnistes conscients de la seva mediocritat i de la seva incompetència per entendre un món en positiu. Grups com el teu Club que fa de paraigua a un determinat perfil d’individus al llindar de l’abisme. Individus necessitats d’ajuda psicològica per redreçar les seves conductes autodestructives, exorcitzar els seus fantasmes, neutralitzar les seves dèries i treure’ls del pou de misèria en el que estan irremeiablement atrapats.
L’home és un llop per a l’home
Tal i com diu l’enunciat: l’home és un llop per a l’home, i la camada del teu Club és, sens dubte, de la pitjor espècie. L’home és un esser malèvol, que viu en permanent conflicte amb el seu entorn i en lluita sense treva amb els seus enemics. Hi ha grups, col•lectius i societats que potencien, estimulen i agrupen els instints més primaris i la irracionalitat més exacerbada. Grups que neixen partint de la idiosincràsia del mediocre i fonamentats en la manca d’autoestima, l’enveja i l’odi al pròxim. Grups que no tenen sentit per ells mateixos i es justifiquen només per l’existència de l’altre. Grups que neixen a la contra i no tenen cap programari, objectiu o ideal que no sigui el fracàs de l’adversari. Grups obsessionats en destruir tot allò que els altres construeixen i són incapaços de proposar alternatives. Grups que donen cobertura a tots aquells llops lerrouxistes, botiflers i quintacolumnistes conscients de la seva mediocritat i de la seva incompetència per entendre un món en positiu. Grups com el teu Club que fa de paraigua a un determinat perfil d’individus al llindar de l’abisme. Individus necessitats d’ajuda psicològica per redreçar les seves conductes autodestructives, exorcitzar els seus fantasmes, neutralitzar les seves dèries i treure’ls del pou de misèria en el que estan irremeiablement atrapats.
dimecres, 30 de juny del 2010
Menos lobos caperucita
A la Masia del Madrit li diuen: la Fábrica; i hauríeu de llegir l’exuberant quantitat d’elogis que la pròpia web del Club dedica a la seva productiva pedrera. Que s’ho facin mirar. Una fàbrica que produeix materials inservibles (al menys per al propi Club) és una fàbrica que no té cap raó de ser. Comprar fora el que ets incapaç de fabricar a casa sempre ha estat un mal negoci i un desequilibri determinant en la balança econòmica. Sí són incapaços d’elaborar un producte de primera qualitat, al menys que tinguin la decència de no fer-ne ostentació. La pedrera ho guanya tot? Menos lobos caperucita.
A la Masia del Madrit li diuen: la Fábrica; i hauríeu de llegir l’exuberant quantitat d’elogis que la pròpia web del Club dedica a la seva productiva pedrera. Que s’ho facin mirar. Una fàbrica que produeix materials inservibles (al menys per al propi Club) és una fàbrica que no té cap raó de ser. Comprar fora el que ets incapaç de fabricar a casa sempre ha estat un mal negoci i un desequilibri determinant en la balança econòmica. Sí són incapaços d’elaborar un producte de primera qualitat, al menys que tinguin la decència de no fer-ne ostentació. La pedrera ho guanya tot? Menos lobos caperucita.
Pobles amb significat IV
El que tot ho sap: Senterada
El més estrany: Alins
Amb poca vista: Ullastret
El més trist: Pena
El més xoriço: Lladorre
El més afortunat: Sort
El més avorrit: Soses
El que més transpira: Sudanell
El que té més marxa: Torrefarrera
El més ortogràfic: La Coma
El més ludòpata: Amposta
El menys fiable: Falset
El més fumeta: Porrera
La més irritada: Torroja de Priorat
La que fa més fàstic: Ascó
La més motera: Vespella de Gaià
El més democràtic: Bot
El bressol del beisbol: Batea
La més gasosa: Caseres
El que tot ho sap: Senterada
El més estrany: Alins
Amb poca vista: Ullastret
El més trist: Pena
El més xoriço: Lladorre
El més afortunat: Sort
El més avorrit: Soses
El que més transpira: Sudanell
El que té més marxa: Torrefarrera
El més ortogràfic: La Coma
El més ludòpata: Amposta
El menys fiable: Falset
El més fumeta: Porrera
La més irritada: Torroja de Priorat
La que fa més fàstic: Ascó
La més motera: Vespella de Gaià
El més democràtic: Bot
El bressol del beisbol: Batea
La més gasosa: Caseres
dilluns, 28 de juny del 2010
Cada cop ho tinc més clar!
Vull creure que tots aquells innocents, persones de bona fe que confiaven en una sentència favorable a l’Estatut, a hores d’ara, ja s’hauran desfet del seu posat de crèdul impenitent. El Tribunal ha fet el previsible: carregar-se la voluntat d’un poble i la del seu Parlament democràtic. Que si 50 articles inconstitucionals, que si el text no està subjecte a Llei, que si són pocs, que si són molts, que si hòsties i que si polles. Ni una coma! L’Estatut votat democràticament no es pot tombar per cap òrgan i menys per un d’ escollit a dit. Per mi, ja se’l poden confitar, de fet, jo ja no l’hauria ni redactat. L’únic camí és i segueix sent el camí de la independència, no hi ha cap altre encaix possible. Qualsevol relació s’ha de fonamentar en el respecte i l’afecte. Si no hi ha respecte no hi pot haver relació, ni que sigui contra natura. Ja us podeu ficar l’Estatut per la junta del constitucional i que us vagi de gust. Cada cop ho tinc més clar!
Vull creure que tots aquells innocents, persones de bona fe que confiaven en una sentència favorable a l’Estatut, a hores d’ara, ja s’hauran desfet del seu posat de crèdul impenitent. El Tribunal ha fet el previsible: carregar-se la voluntat d’un poble i la del seu Parlament democràtic. Que si 50 articles inconstitucionals, que si el text no està subjecte a Llei, que si són pocs, que si són molts, que si hòsties i que si polles. Ni una coma! L’Estatut votat democràticament no es pot tombar per cap òrgan i menys per un d’ escollit a dit. Per mi, ja se’l poden confitar, de fet, jo ja no l’hauria ni redactat. L’únic camí és i segueix sent el camí de la independència, no hi ha cap altre encaix possible. Qualsevol relació s’ha de fonamentar en el respecte i l’afecte. Si no hi ha respecte no hi pot haver relació, ni que sigui contra natura. Ja us podeu ficar l’Estatut per la junta del constitucional i que us vagi de gust. Cada cop ho tinc més clar!
L’escola de futbol no és un esplai
Una escola de futbol no pot renunciar als seus principis bàsics. A l’objectiu pel que ha estat concebuda: l’assoliment de les meta competències. Sí bé és cert què una escola d’aquestes característiques no ha d’oblidar el seu aspecte lúdic, no ha de romandre ancorada en ell. Poc útil seria una escola on l’aprenentatge no fos el pal de paller d’una formació més integral i complexa. Aprendre, adaptar-se i desenvolupar noves habilitats, formen part del full de ruta de qualsevol escola que se’n consideri. Per això una escola de futbol ha d’ensenyar a perdre, assumir les derrotes amb dignitat i d’elles extreure’n el màxim profit, és cert, però el seu objectiu principal ha de ser el de millorar en tots els aspectes, tant físics com mentals, que han de portar, finalment, a guanyar. No es tracta de guanyar per guanyar, no a qualsevol preu, ni de qualsevol manera, però la bona preparació i l’aprenentatge adequat porten d’una manera natural a la victòria. Es juga competint i en la competició es juga per guanyar. Ningú es planteja perdre abans de començar el joc. Tothom vol evidenciar el que ha après i el seu grau de maduresa assolint la victòria i, si es perd, seguir treballant per tornar-ho a intentar. L’escola de futbol ha de posar els mitjans perquè aquest aprenentatge sigui el més satisfactori possible. Ningú hauria d’anar a l’escola a no aprendre, perquè és mitjançant l’aprenentatge que s’aconsegueix créixer i millorar.
Una escola de futbol no pot renunciar als seus principis bàsics. A l’objectiu pel que ha estat concebuda: l’assoliment de les meta competències. Sí bé és cert què una escola d’aquestes característiques no ha d’oblidar el seu aspecte lúdic, no ha de romandre ancorada en ell. Poc útil seria una escola on l’aprenentatge no fos el pal de paller d’una formació més integral i complexa. Aprendre, adaptar-se i desenvolupar noves habilitats, formen part del full de ruta de qualsevol escola que se’n consideri. Per això una escola de futbol ha d’ensenyar a perdre, assumir les derrotes amb dignitat i d’elles extreure’n el màxim profit, és cert, però el seu objectiu principal ha de ser el de millorar en tots els aspectes, tant físics com mentals, que han de portar, finalment, a guanyar. No es tracta de guanyar per guanyar, no a qualsevol preu, ni de qualsevol manera, però la bona preparació i l’aprenentatge adequat porten d’una manera natural a la victòria. Es juga competint i en la competició es juga per guanyar. Ningú es planteja perdre abans de començar el joc. Tothom vol evidenciar el que ha après i el seu grau de maduresa assolint la victòria i, si es perd, seguir treballant per tornar-ho a intentar. L’escola de futbol ha de posar els mitjans perquè aquest aprenentatge sigui el més satisfactori possible. Ningú hauria d’anar a l’escola a no aprendre, perquè és mitjançant l’aprenentatge que s’aconsegueix créixer i millorar.
diumenge, 27 de juny del 2010
Empestat
Ara diuen que el senyor Millet està empestat. Ho diu el seu advocat i ho pateix la seva soferta família. Des de que va confessar haver comès les greus irregularitats econòmiques, tothom li ha girat l’esquena i, fins i tot, la portera de l’edifici on viu presoner, no li parla. Ha d’anar a comprar el pa disfressat i amb un aval bancari per si el reconeixen. Que no pot passar-se pel quiosc sense ser objecte d’alguna brometa de mal gust, d’algun que altre comentari ofensiu i, amb tota seguretat, improcedent. Diu el seu advocat que la situació és insostenible i que el que està passant el seu client és injust i inhumà. No entén, segueix argumentant, l’acarnissament de la gent quan, el seu client, s’ha limitat a fer el que la gran majoria de persones haurien fet en el seu mateix lloc. L’advocat del senyor Millet defensa, per una mòdica quantitat, l’honorabilitat del seu client i no entén la reacció desproporcionada i poc cristiana d’una població que hauria de saber perdonar i, en el pitjor dels casos, ser humil i generosa. El senyor Millet ja ha pagat amb escreix tot el que va fer, perquè no hi ha pitjor càstig què el rebuig dels teus conciutadans. La seva mala consciència no el deixarà viure en pau la resta de la seva vida i això no ho adoben ni tots els diners del món.
Ara diuen que el senyor Millet està empestat. Ho diu el seu advocat i ho pateix la seva soferta família. Des de que va confessar haver comès les greus irregularitats econòmiques, tothom li ha girat l’esquena i, fins i tot, la portera de l’edifici on viu presoner, no li parla. Ha d’anar a comprar el pa disfressat i amb un aval bancari per si el reconeixen. Que no pot passar-se pel quiosc sense ser objecte d’alguna brometa de mal gust, d’algun que altre comentari ofensiu i, amb tota seguretat, improcedent. Diu el seu advocat que la situació és insostenible i que el que està passant el seu client és injust i inhumà. No entén, segueix argumentant, l’acarnissament de la gent quan, el seu client, s’ha limitat a fer el que la gran majoria de persones haurien fet en el seu mateix lloc. L’advocat del senyor Millet defensa, per una mòdica quantitat, l’honorabilitat del seu client i no entén la reacció desproporcionada i poc cristiana d’una població que hauria de saber perdonar i, en el pitjor dels casos, ser humil i generosa. El senyor Millet ja ha pagat amb escreix tot el que va fer, perquè no hi ha pitjor càstig què el rebuig dels teus conciutadans. La seva mala consciència no el deixarà viure en pau la resta de la seva vida i això no ho adoben ni tots els diners del món.
Amor al sexe
Pot haver amor sense sexe? La resposta no pot ser una altre que si. Hi ha molts exemples que ens ho demostren: l’amor d’una mare per un fill, l’amor d’un nen per la seva veïna, l’amor d’un religiós pel seu Déu, l’amor entre germans (encara que la germana estigui com un croissant), l’amor a la feina (encara que et donin pel cul, però això no es podria considerar sexe),...Tots amors purs sense mals pensaments i, encara menys, sense males accions. Perquè, aleshores, no pot haver, dins l’esquema mental de la cúpula religiosa (i d’altres cúpules), sexe sense amor? El sexe , o millor dit, la seva pràctica, pot no tenir res a veure amb l’amor, perquè com l’amor n’hi ha de moltes classes, n’hi ha fins i tot pagant. Amor i sexe no han d’anar sempre de la mà, com no ho van amor i gastronomia o sexe i cultura. Cada cosa ha de tenir el seu propi espai i, malgrat poder relacionar-se, han d’actuar amb independència si així ho demana el guió. Sense mala consciència, sense remordiments ni sentit de culpabilitat. Quan parlem de sexe hem de lligar-ho sempre a l’amor? Si és que si, aleshores, quan parlem d’amor, haurem de pensar que darrera sempre hi ha una idea de sexe, més o menys encoberta, més o menys explicita, més o menys reprimida.
Pot haver amor sense sexe? La resposta no pot ser una altre que si. Hi ha molts exemples que ens ho demostren: l’amor d’una mare per un fill, l’amor d’un nen per la seva veïna, l’amor d’un religiós pel seu Déu, l’amor entre germans (encara que la germana estigui com un croissant), l’amor a la feina (encara que et donin pel cul, però això no es podria considerar sexe),...Tots amors purs sense mals pensaments i, encara menys, sense males accions. Perquè, aleshores, no pot haver, dins l’esquema mental de la cúpula religiosa (i d’altres cúpules), sexe sense amor? El sexe , o millor dit, la seva pràctica, pot no tenir res a veure amb l’amor, perquè com l’amor n’hi ha de moltes classes, n’hi ha fins i tot pagant. Amor i sexe no han d’anar sempre de la mà, com no ho van amor i gastronomia o sexe i cultura. Cada cosa ha de tenir el seu propi espai i, malgrat poder relacionar-se, han d’actuar amb independència si així ho demana el guió. Sense mala consciència, sense remordiments ni sentit de culpabilitat. Quan parlem de sexe hem de lligar-ho sempre a l’amor? Si és que si, aleshores, quan parlem d’amor, haurem de pensar que darrera sempre hi ha una idea de sexe, més o menys encoberta, més o menys explicita, més o menys reprimida.
divendres, 25 de juny del 2010
Apocalipsi
Durant la pausa del combat, el guerrer descansa.
Moltes vegades es passa dies i dies sense fer res, perquè el seu cor li ho exigeix; tot i així la seva intuïció està alerta. Mai no comet el pecat mortal de la Peresa, perquè sap on el pot portar: a aquella sensació tèbia de les tardes de diumenge, en què només passa el temps i res més.
D’això, el guerrer en diu “pau de cementiri”. I recorda un fragment de l’Apocalipsi: “No ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent! Així, doncs, perquè ets tebi, t’hauré de vomitar de la meva boca”
El guerrer descansa i riu. Però sempre està alerta.
Durant la pausa del combat, el guerrer descansa.
Moltes vegades es passa dies i dies sense fer res, perquè el seu cor li ho exigeix; tot i així la seva intuïció està alerta. Mai no comet el pecat mortal de la Peresa, perquè sap on el pot portar: a aquella sensació tèbia de les tardes de diumenge, en què només passa el temps i res més.
D’això, el guerrer en diu “pau de cementiri”. I recorda un fragment de l’Apocalipsi: “No ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent! Així, doncs, perquè ets tebi, t’hauré de vomitar de la meva boca”
El guerrer descansa i riu. Però sempre està alerta.
dijous, 24 de juny del 2010
Arrivederci Itàlia
Aquest matí desfilava pel Palau de l’Elisi a Paris, el capità de la selecció francesa per rendir comptes, davant el President de la República, pel desastrós paper fet al Mundial de futbol. Passat demà té audiència reservada al Capitoli romà el capità de la selecció italiana pel mateix motiu que els seus col•legues francesos. Si això s’acaba posant de moda, no m’imagino al tou de Zapatero demanant explicacions, el proper diumenge a la Moncloa, al capità de la roja per la desfeta d’Espanya a Sud-àfrica. Què el futbol esdevingui una qüestió d’estat és patètic i posa en evidència la desmesurada importància que se li dóna en contraposició a altres aspectes que haurien de ser infinitament més rellevants socialment. Inflar el globus desmesuradament té aquests riscos, que quan explota, i tard o d’hora ho acabarà fent, esquitxa a tothom. Fer bandera d’una selecció de futbol, atorgar-li una representativitat més aviat discutible i, decididament artificial, és una situació que voreja el ridícul. Dipositar totes les esperances pàtries en 22 milionaris malcriats i capriciosos és un risc massa elevat i d’incalculables conseqüències. França, Itàlia, Espanya, són el què és la seva selecció i així, quan fracassa, el fracàs és de tot el país. Afer d’estat! La imatge del país queda en entredit i els seus fonaments trontollen perquè un paio ha dormit malament i ha fallat un gol cantat. Sort que el meu país no té selecció i a mi no em representa ningú!
Aquest matí desfilava pel Palau de l’Elisi a Paris, el capità de la selecció francesa per rendir comptes, davant el President de la República, pel desastrós paper fet al Mundial de futbol. Passat demà té audiència reservada al Capitoli romà el capità de la selecció italiana pel mateix motiu que els seus col•legues francesos. Si això s’acaba posant de moda, no m’imagino al tou de Zapatero demanant explicacions, el proper diumenge a la Moncloa, al capità de la roja per la desfeta d’Espanya a Sud-àfrica. Què el futbol esdevingui una qüestió d’estat és patètic i posa en evidència la desmesurada importància que se li dóna en contraposició a altres aspectes que haurien de ser infinitament més rellevants socialment. Inflar el globus desmesuradament té aquests riscos, que quan explota, i tard o d’hora ho acabarà fent, esquitxa a tothom. Fer bandera d’una selecció de futbol, atorgar-li una representativitat més aviat discutible i, decididament artificial, és una situació que voreja el ridícul. Dipositar totes les esperances pàtries en 22 milionaris malcriats i capriciosos és un risc massa elevat i d’incalculables conseqüències. França, Itàlia, Espanya, són el què és la seva selecció i així, quan fracassa, el fracàs és de tot el país. Afer d’estat! La imatge del país queda en entredit i els seus fonaments trontollen perquè un paio ha dormit malament i ha fallat un gol cantat. Sort que el meu país no té selecció i a mi no em representa ningú!
Solstici
El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen vida, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts.
El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen vida, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)