Jugadors amb una bona base
dilluns, 28 de juny del 2010
L’escola de futbol no és un esplai
Una escola de futbol no pot renunciar als seus principis bàsics. A l’objectiu pel que ha estat concebuda: l’assoliment de les meta competències. Sí bé és cert què una escola d’aquestes característiques no ha d’oblidar el seu aspecte lúdic, no ha de romandre ancorada en ell. Poc útil seria una escola on l’aprenentatge no fos el pal de paller d’una formació més integral i complexa. Aprendre, adaptar-se i desenvolupar noves habilitats, formen part del full de ruta de qualsevol escola que se’n consideri. Per això una escola de futbol ha d’ensenyar a perdre, assumir les derrotes amb dignitat i d’elles extreure’n el màxim profit, és cert, però el seu objectiu principal ha de ser el de millorar en tots els aspectes, tant físics com mentals, que han de portar, finalment, a guanyar. No es tracta de guanyar per guanyar, no a qualsevol preu, ni de qualsevol manera, però la bona preparació i l’aprenentatge adequat porten d’una manera natural a la victòria. Es juga competint i en la competició es juga per guanyar. Ningú es planteja perdre abans de començar el joc. Tothom vol evidenciar el que ha après i el seu grau de maduresa assolint la victòria i, si es perd, seguir treballant per tornar-ho a intentar. L’escola de futbol ha de posar els mitjans perquè aquest aprenentatge sigui el més satisfactori possible. Ningú hauria d’anar a l’escola a no aprendre, perquè és mitjançant l’aprenentatge que s’aconsegueix créixer i millorar.
Una escola de futbol no pot renunciar als seus principis bàsics. A l’objectiu pel que ha estat concebuda: l’assoliment de les meta competències. Sí bé és cert què una escola d’aquestes característiques no ha d’oblidar el seu aspecte lúdic, no ha de romandre ancorada en ell. Poc útil seria una escola on l’aprenentatge no fos el pal de paller d’una formació més integral i complexa. Aprendre, adaptar-se i desenvolupar noves habilitats, formen part del full de ruta de qualsevol escola que se’n consideri. Per això una escola de futbol ha d’ensenyar a perdre, assumir les derrotes amb dignitat i d’elles extreure’n el màxim profit, és cert, però el seu objectiu principal ha de ser el de millorar en tots els aspectes, tant físics com mentals, que han de portar, finalment, a guanyar. No es tracta de guanyar per guanyar, no a qualsevol preu, ni de qualsevol manera, però la bona preparació i l’aprenentatge adequat porten d’una manera natural a la victòria. Es juga competint i en la competició es juga per guanyar. Ningú es planteja perdre abans de començar el joc. Tothom vol evidenciar el que ha après i el seu grau de maduresa assolint la victòria i, si es perd, seguir treballant per tornar-ho a intentar. L’escola de futbol ha de posar els mitjans perquè aquest aprenentatge sigui el més satisfactori possible. Ningú hauria d’anar a l’escola a no aprendre, perquè és mitjançant l’aprenentatge que s’aconsegueix créixer i millorar.
diumenge, 27 de juny del 2010
Empestat
Ara diuen que el senyor Millet està empestat. Ho diu el seu advocat i ho pateix la seva soferta família. Des de que va confessar haver comès les greus irregularitats econòmiques, tothom li ha girat l’esquena i, fins i tot, la portera de l’edifici on viu presoner, no li parla. Ha d’anar a comprar el pa disfressat i amb un aval bancari per si el reconeixen. Que no pot passar-se pel quiosc sense ser objecte d’alguna brometa de mal gust, d’algun que altre comentari ofensiu i, amb tota seguretat, improcedent. Diu el seu advocat que la situació és insostenible i que el que està passant el seu client és injust i inhumà. No entén, segueix argumentant, l’acarnissament de la gent quan, el seu client, s’ha limitat a fer el que la gran majoria de persones haurien fet en el seu mateix lloc. L’advocat del senyor Millet defensa, per una mòdica quantitat, l’honorabilitat del seu client i no entén la reacció desproporcionada i poc cristiana d’una població que hauria de saber perdonar i, en el pitjor dels casos, ser humil i generosa. El senyor Millet ja ha pagat amb escreix tot el que va fer, perquè no hi ha pitjor càstig què el rebuig dels teus conciutadans. La seva mala consciència no el deixarà viure en pau la resta de la seva vida i això no ho adoben ni tots els diners del món.
Ara diuen que el senyor Millet està empestat. Ho diu el seu advocat i ho pateix la seva soferta família. Des de que va confessar haver comès les greus irregularitats econòmiques, tothom li ha girat l’esquena i, fins i tot, la portera de l’edifici on viu presoner, no li parla. Ha d’anar a comprar el pa disfressat i amb un aval bancari per si el reconeixen. Que no pot passar-se pel quiosc sense ser objecte d’alguna brometa de mal gust, d’algun que altre comentari ofensiu i, amb tota seguretat, improcedent. Diu el seu advocat que la situació és insostenible i que el que està passant el seu client és injust i inhumà. No entén, segueix argumentant, l’acarnissament de la gent quan, el seu client, s’ha limitat a fer el que la gran majoria de persones haurien fet en el seu mateix lloc. L’advocat del senyor Millet defensa, per una mòdica quantitat, l’honorabilitat del seu client i no entén la reacció desproporcionada i poc cristiana d’una població que hauria de saber perdonar i, en el pitjor dels casos, ser humil i generosa. El senyor Millet ja ha pagat amb escreix tot el que va fer, perquè no hi ha pitjor càstig què el rebuig dels teus conciutadans. La seva mala consciència no el deixarà viure en pau la resta de la seva vida i això no ho adoben ni tots els diners del món.
Amor al sexe
Pot haver amor sense sexe? La resposta no pot ser una altre que si. Hi ha molts exemples que ens ho demostren: l’amor d’una mare per un fill, l’amor d’un nen per la seva veïna, l’amor d’un religiós pel seu Déu, l’amor entre germans (encara que la germana estigui com un croissant), l’amor a la feina (encara que et donin pel cul, però això no es podria considerar sexe),...Tots amors purs sense mals pensaments i, encara menys, sense males accions. Perquè, aleshores, no pot haver, dins l’esquema mental de la cúpula religiosa (i d’altres cúpules), sexe sense amor? El sexe , o millor dit, la seva pràctica, pot no tenir res a veure amb l’amor, perquè com l’amor n’hi ha de moltes classes, n’hi ha fins i tot pagant. Amor i sexe no han d’anar sempre de la mà, com no ho van amor i gastronomia o sexe i cultura. Cada cosa ha de tenir el seu propi espai i, malgrat poder relacionar-se, han d’actuar amb independència si així ho demana el guió. Sense mala consciència, sense remordiments ni sentit de culpabilitat. Quan parlem de sexe hem de lligar-ho sempre a l’amor? Si és que si, aleshores, quan parlem d’amor, haurem de pensar que darrera sempre hi ha una idea de sexe, més o menys encoberta, més o menys explicita, més o menys reprimida.
Pot haver amor sense sexe? La resposta no pot ser una altre que si. Hi ha molts exemples que ens ho demostren: l’amor d’una mare per un fill, l’amor d’un nen per la seva veïna, l’amor d’un religiós pel seu Déu, l’amor entre germans (encara que la germana estigui com un croissant), l’amor a la feina (encara que et donin pel cul, però això no es podria considerar sexe),...Tots amors purs sense mals pensaments i, encara menys, sense males accions. Perquè, aleshores, no pot haver, dins l’esquema mental de la cúpula religiosa (i d’altres cúpules), sexe sense amor? El sexe , o millor dit, la seva pràctica, pot no tenir res a veure amb l’amor, perquè com l’amor n’hi ha de moltes classes, n’hi ha fins i tot pagant. Amor i sexe no han d’anar sempre de la mà, com no ho van amor i gastronomia o sexe i cultura. Cada cosa ha de tenir el seu propi espai i, malgrat poder relacionar-se, han d’actuar amb independència si així ho demana el guió. Sense mala consciència, sense remordiments ni sentit de culpabilitat. Quan parlem de sexe hem de lligar-ho sempre a l’amor? Si és que si, aleshores, quan parlem d’amor, haurem de pensar que darrera sempre hi ha una idea de sexe, més o menys encoberta, més o menys explicita, més o menys reprimida.
divendres, 25 de juny del 2010
Apocalipsi
Durant la pausa del combat, el guerrer descansa.
Moltes vegades es passa dies i dies sense fer res, perquè el seu cor li ho exigeix; tot i així la seva intuïció està alerta. Mai no comet el pecat mortal de la Peresa, perquè sap on el pot portar: a aquella sensació tèbia de les tardes de diumenge, en què només passa el temps i res més.
D’això, el guerrer en diu “pau de cementiri”. I recorda un fragment de l’Apocalipsi: “No ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent! Així, doncs, perquè ets tebi, t’hauré de vomitar de la meva boca”
El guerrer descansa i riu. Però sempre està alerta.
Durant la pausa del combat, el guerrer descansa.
Moltes vegades es passa dies i dies sense fer res, perquè el seu cor li ho exigeix; tot i així la seva intuïció està alerta. Mai no comet el pecat mortal de la Peresa, perquè sap on el pot portar: a aquella sensació tèbia de les tardes de diumenge, en què només passa el temps i res més.
D’això, el guerrer en diu “pau de cementiri”. I recorda un fragment de l’Apocalipsi: “No ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent! Així, doncs, perquè ets tebi, t’hauré de vomitar de la meva boca”
El guerrer descansa i riu. Però sempre està alerta.
dijous, 24 de juny del 2010
Arrivederci Itàlia
Aquest matí desfilava pel Palau de l’Elisi a Paris, el capità de la selecció francesa per rendir comptes, davant el President de la República, pel desastrós paper fet al Mundial de futbol. Passat demà té audiència reservada al Capitoli romà el capità de la selecció italiana pel mateix motiu que els seus col•legues francesos. Si això s’acaba posant de moda, no m’imagino al tou de Zapatero demanant explicacions, el proper diumenge a la Moncloa, al capità de la roja per la desfeta d’Espanya a Sud-àfrica. Què el futbol esdevingui una qüestió d’estat és patètic i posa en evidència la desmesurada importància que se li dóna en contraposició a altres aspectes que haurien de ser infinitament més rellevants socialment. Inflar el globus desmesuradament té aquests riscos, que quan explota, i tard o d’hora ho acabarà fent, esquitxa a tothom. Fer bandera d’una selecció de futbol, atorgar-li una representativitat més aviat discutible i, decididament artificial, és una situació que voreja el ridícul. Dipositar totes les esperances pàtries en 22 milionaris malcriats i capriciosos és un risc massa elevat i d’incalculables conseqüències. França, Itàlia, Espanya, són el què és la seva selecció i així, quan fracassa, el fracàs és de tot el país. Afer d’estat! La imatge del país queda en entredit i els seus fonaments trontollen perquè un paio ha dormit malament i ha fallat un gol cantat. Sort que el meu país no té selecció i a mi no em representa ningú!
Aquest matí desfilava pel Palau de l’Elisi a Paris, el capità de la selecció francesa per rendir comptes, davant el President de la República, pel desastrós paper fet al Mundial de futbol. Passat demà té audiència reservada al Capitoli romà el capità de la selecció italiana pel mateix motiu que els seus col•legues francesos. Si això s’acaba posant de moda, no m’imagino al tou de Zapatero demanant explicacions, el proper diumenge a la Moncloa, al capità de la roja per la desfeta d’Espanya a Sud-àfrica. Què el futbol esdevingui una qüestió d’estat és patètic i posa en evidència la desmesurada importància que se li dóna en contraposició a altres aspectes que haurien de ser infinitament més rellevants socialment. Inflar el globus desmesuradament té aquests riscos, que quan explota, i tard o d’hora ho acabarà fent, esquitxa a tothom. Fer bandera d’una selecció de futbol, atorgar-li una representativitat més aviat discutible i, decididament artificial, és una situació que voreja el ridícul. Dipositar totes les esperances pàtries en 22 milionaris malcriats i capriciosos és un risc massa elevat i d’incalculables conseqüències. França, Itàlia, Espanya, són el què és la seva selecció i així, quan fracassa, el fracàs és de tot el país. Afer d’estat! La imatge del país queda en entredit i els seus fonaments trontollen perquè un paio ha dormit malament i ha fallat un gol cantat. Sort que el meu país no té selecció i a mi no em representa ningú!
Solstici
El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen vida, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts.
El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen vida, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts.
El guió
Fa un parell de mesos em va venir a veure un director de cinema novell perquè li fes un guió per a una pel•lícula. –M’hauries de fer un guió- va dir, no cal que sigui bo o dolent, només que sigui curt, perquè no tinc diners. No cal dir que m’hi vaig posar immediatament i al dia següent ja el tenia enllestit.
Fa un parell de mesos em va venir a veure un director de cinema novell perquè li fes un guió per a una pel•lícula. –M’hauries de fer un guió- va dir, no cal que sigui bo o dolent, només que sigui curt, perquè no tinc diners. No cal dir que m’hi vaig posar immediatament i al dia següent ja el tenia enllestit.
dimarts, 22 de juny del 2010
Pobles amb significat III
Amb una marxa que no para mai: Santa Perpètua de Mogoda
Un follar diví: Cardedeu
El que ho té més clar: Biure
El més masclista: Espolla
El més geniüt: Colera
El més tranquil: Pau
El més florit: Roses
El més basquetbolístic: Cistella
El més despistat: Figueres
El més xerraire: Parlavà
El més zombi: Ultramort
El més cast: Verges
El més fruitós: La Pera
El que fa més mandra: Pals
El que viu atropelladament: Les Preses
Orfenat de fills de pares desconeguts: Bordils
D’origen aragonès: Madremanya
El més políglota: Anglès
El més festiu: Cava
Cap de setmana a la tasca: El Pont de Bar
Amb més ploma: Montgai
Amb virilitat contrastada: Tremp
Amb una marxa que no para mai: Santa Perpètua de Mogoda
Un follar diví: Cardedeu
El que ho té més clar: Biure
El més masclista: Espolla
El més geniüt: Colera
El més tranquil: Pau
El més florit: Roses
El més basquetbolístic: Cistella
El més despistat: Figueres
El més xerraire: Parlavà
El més zombi: Ultramort
El més cast: Verges
El més fruitós: La Pera
El que fa més mandra: Pals
El que viu atropelladament: Les Preses
Orfenat de fills de pares desconeguts: Bordils
D’origen aragonès: Madremanya
El més políglota: Anglès
El més festiu: Cava
Cap de setmana a la tasca: El Pont de Bar
Amb més ploma: Montgai
Amb virilitat contrastada: Tremp
dilluns, 21 de juny del 2010
Fatxenda perquè sí
Que mengen o que beuen els portuguesos que els fa tan xulos? Tenen motius racials, socials o estructurals per ser-ho? És genètic o s’aprèn? D’on prové aquesta prepotència que els caracteritza? Són realment millors que la resta de mortals? Serà que han aconseguit el que els catalans no han pogut fer mai: tenir un estat propi segregat d’Espanya? És això el que els fa anar de sobrats, perdonant la vida a tot aquell que se’l s’hi creua pel camí? Tan important i tan estimulant és no dependre d’Espanya? El cert és que, si hem de fer cas al seu comportament, el fet de desprendre’s d’Espanya el s’hi ha conferit una personalitat pròpia, ben definida i ben especial, que els fa ser el centre d’atenció més enllà de qualsevol plantejament ètic i estètic. Els portuguesos són, o es creuen, millor que els espanyols i això, sincerament, no és gran cosa.
Que mengen o que beuen els portuguesos que els fa tan xulos? Tenen motius racials, socials o estructurals per ser-ho? És genètic o s’aprèn? D’on prové aquesta prepotència que els caracteritza? Són realment millors que la resta de mortals? Serà que han aconseguit el que els catalans no han pogut fer mai: tenir un estat propi segregat d’Espanya? És això el que els fa anar de sobrats, perdonant la vida a tot aquell que se’l s’hi creua pel camí? Tan important i tan estimulant és no dependre d’Espanya? El cert és que, si hem de fer cas al seu comportament, el fet de desprendre’s d’Espanya el s’hi ha conferit una personalitat pròpia, ben definida i ben especial, que els fa ser el centre d’atenció més enllà de qualsevol plantejament ètic i estètic. Els portuguesos són, o es creuen, millor que els espanyols i això, sincerament, no és gran cosa.
diumenge, 20 de juny del 2010
El cavall de Troia
Hi ha una màxima que diu: “si no pots derrotar al teu enemic, uneix-te a ell”. En altres paraules, si el teu enemic és poderós, té la paella pel mànec i els mitjans militars, econòmics i politics per mantenir una situació de desigualtat i domini, no et quedarà un altre remei que cedir i consentir, o bé, engegar una estratègia de guerrilles o, el més hàbil i astut, el que s’anomena comunament tàctica del cavall de Troia; que consisteix, en primer lloc, guanyar-se la seva confiança, desprès, introduir-se entre les seves files com si fossis un d’ells i finalment, amb l’enemic relaxat, des de dins sembrar el caos, sabotejar-lo i derrotar-lo. Això últim és el que estan fent els jugadors catalans que participen amb la selecció espanyola de futbol. Una vegada vençuda la desconfiança de l’Espanya constitucional amb la consecució de l’Eurocopa, ha arribat el moment de sortir de dins del ventre del cavall de Troia i fer el que la seva última responsabilitat els hi demana: destruir l’enemic en el mateix camp de batalla i amb les seves pròpies armes.
Hi ha una màxima que diu: “si no pots derrotar al teu enemic, uneix-te a ell”. En altres paraules, si el teu enemic és poderós, té la paella pel mànec i els mitjans militars, econòmics i politics per mantenir una situació de desigualtat i domini, no et quedarà un altre remei que cedir i consentir, o bé, engegar una estratègia de guerrilles o, el més hàbil i astut, el que s’anomena comunament tàctica del cavall de Troia; que consisteix, en primer lloc, guanyar-se la seva confiança, desprès, introduir-se entre les seves files com si fossis un d’ells i finalment, amb l’enemic relaxat, des de dins sembrar el caos, sabotejar-lo i derrotar-lo. Això últim és el que estan fent els jugadors catalans que participen amb la selecció espanyola de futbol. Una vegada vençuda la desconfiança de l’Espanya constitucional amb la consecució de l’Eurocopa, ha arribat el moment de sortir de dins del ventre del cavall de Troia i fer el que la seva última responsabilitat els hi demana: destruir l’enemic en el mateix camp de batalla i amb les seves pròpies armes.
dissabte, 19 de juny del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)