Massa llum enlluerna
dissabte, 20 de març del 2010
divendres, 19 de març del 2010
El sermó de la muntanya*
Amb motiu del proper partit entre la Muntanyesa i l’Europa que, possiblement, només possiblement, pot decidir la lliga, he volgut proposar un monogràfic per capítols amb l’única finalitat de promoure la tolerància, la pau i la cordialitat entre ambdós equips i, per extensió, a tots els participants en la competició. He volgut mantenir el text original, encara que alguns passatges costin d’entendre, per no ser titllat de manipulador. Espero sincerament poder contribuir, ni que sigui una mica, a l’entesa entre tots els homes i les dones de bona voluntat.
Les benaurances, capítol I
1 Veient la multitud, va pujar a la muntanya, i asseient-se, van venir a ell els seus deixebles.
2 I obrint la seva boca els ensenyava, dient:
3 Feliços els pobres en esperit, perquè d'ells és el regne del cel.
4 Feliços els qui ploren, perquè ells rebran consolació.
5 Benaurats els mansos, perquè ells rebran la terra per heretat.
6 Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè ells seran saciats.
7 Feliços els misericordiosos, perquè ells assoliran misericòrdia.
8 Feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu.
9 Feliços els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu.
10 Feliços els qui pateixen persecució per causa de la justícia, perquè d'ells és el regne del cel.
11 Feliços sou quan per causa meva us vituperant i us perseguiran i diguin tota mena de mal contra vosaltres, mentint.
12 Reconforteu-vos i alegreu-vos, perquè el vostre guardó és gran en el cel, perquè així van perseguir els profetes que van ser abans de vosaltres.
*Copyright by Jesús de Natzarè
Amb motiu del proper partit entre la Muntanyesa i l’Europa que, possiblement, només possiblement, pot decidir la lliga, he volgut proposar un monogràfic per capítols amb l’única finalitat de promoure la tolerància, la pau i la cordialitat entre ambdós equips i, per extensió, a tots els participants en la competició. He volgut mantenir el text original, encara que alguns passatges costin d’entendre, per no ser titllat de manipulador. Espero sincerament poder contribuir, ni que sigui una mica, a l’entesa entre tots els homes i les dones de bona voluntat.
Les benaurances, capítol I
1 Veient la multitud, va pujar a la muntanya, i asseient-se, van venir a ell els seus deixebles.
2 I obrint la seva boca els ensenyava, dient:
3 Feliços els pobres en esperit, perquè d'ells és el regne del cel.
4 Feliços els qui ploren, perquè ells rebran consolació.
5 Benaurats els mansos, perquè ells rebran la terra per heretat.
6 Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè ells seran saciats.
7 Feliços els misericordiosos, perquè ells assoliran misericòrdia.
8 Feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu.
9 Feliços els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu.
10 Feliços els qui pateixen persecució per causa de la justícia, perquè d'ells és el regne del cel.
11 Feliços sou quan per causa meva us vituperant i us perseguiran i diguin tota mena de mal contra vosaltres, mentint.
12 Reconforteu-vos i alegreu-vos, perquè el vostre guardó és gran en el cel, perquè així van perseguir els profetes que van ser abans de vosaltres.
*Copyright by Jesús de Natzarè
Jordi Vela
A mi no m’enganyes Jordi. No hi ha qui es cregui la teva irresponsabilitat en determinats àmbits del Club. Tens molta culpa del que ha passat i del que està passant. No pots eludir la teva quota de compromís i les seves evidents conseqüències. No he cregut mai en la generació espontània ni en els miracles. És més, crec que hi ha un impagable treball darrera de cada miracle i moltes, moltes hores de dedicació. Sí et deixen treballar, el que ara és un fet excepcional, passarà a ser en poc temps, n’estic segur, una agradable i gratificant normalitat. No és una casualitat que, allò sobre el que tens responsabilitat des de fa temps, sigui el que millor està funcionant. No cal tenir moltes llums per acceptar aquesta contundent realitat. Jordi, no et facis el desmenjat i treu pit, que tens sobrats motius per fer-ho.
A mi no m’enganyes Jordi. No hi ha qui es cregui la teva irresponsabilitat en determinats àmbits del Club. Tens molta culpa del que ha passat i del que està passant. No pots eludir la teva quota de compromís i les seves evidents conseqüències. No he cregut mai en la generació espontània ni en els miracles. És més, crec que hi ha un impagable treball darrera de cada miracle i moltes, moltes hores de dedicació. Sí et deixen treballar, el que ara és un fet excepcional, passarà a ser en poc temps, n’estic segur, una agradable i gratificant normalitat. No és una casualitat que, allò sobre el que tens responsabilitat des de fa temps, sigui el que millor està funcionant. No cal tenir moltes llums per acceptar aquesta contundent realitat. Jordi, no et facis el desmenjat i treu pit, que tens sobrats motius per fer-ho.
Sant falla
Al dir-se Pep, un té oblidat allò de dir-se Josep i, clar, també tens oblidat allò de que et felicitin pel dia del teu sant. La veritat és que, fins avui, havia relacionat les felicitacions que rebia com a conseqüència de ser el dia de les falles, i com que m’equivoco tant! D’aquí que el personal se’n recordés de mi en una data tan apropiada. Una mica com allò de que per ser un ase et felicitin per Sant Antoni. Doncs resulta, ves per on, que no és per les falles, sinó per aquell senyor que era fuster i que sense fotre un clau va acabar sent el pare de Déu. Sí ja és difícil ser pare de futbolista, imagineu el meu doble calvari. En fi, moltes gràcies i que tinguem tots plegats un sant dia.
Al dir-se Pep, un té oblidat allò de dir-se Josep i, clar, també tens oblidat allò de que et felicitin pel dia del teu sant. La veritat és que, fins avui, havia relacionat les felicitacions que rebia com a conseqüència de ser el dia de les falles, i com que m’equivoco tant! D’aquí que el personal se’n recordés de mi en una data tan apropiada. Una mica com allò de que per ser un ase et felicitin per Sant Antoni. Doncs resulta, ves per on, que no és per les falles, sinó per aquell senyor que era fuster i que sense fotre un clau va acabar sent el pare de Déu. Sí ja és difícil ser pare de futbolista, imagineu el meu doble calvari. En fi, moltes gràcies i que tinguem tots plegats un sant dia.
dijous, 18 de març del 2010
La febreUs podeu incomodar tant com vulgueu, inquietar i remoure en la vostra cadira però, de cap manera, deserteu. A ningú li agrada sentir que la seva vida és un frau. Que ningú no és innocent, que tothom és culpable. Que tenim la quota de responsabilitat que ens pertoca i que actuem sempre saben el que tenim. Veritats molt dures i dirigides a la boca de l’estomac. Noranta minuts de catarsi col•lectiva sense aconseguir albirar el final del túnel i, quan aquest sembla que arriba, estàs esmicolat. L’encarregat de dir-t’ho és un excepcional Eduard Farelo, en un dels monòlegs més demolidors que he pogut sentir mai i això, creieu-me, deixa petjada. Tant, que el propi actor va demanar expressament a la seva directora no haver de sortir a saludar una vegada acabada la funció perquè no es trobava amb forces de fer-ho. I en puc donar fe, perquè assistint com a públic no et venen ganes d’aplaudir, immers com has quedat, en un profund estat de xoc. Mentre el teu cap no pot desprendre’s de la imatge d’aquella cambrera d’aquell hotel d’aquell país pobre que no viu en una situació provisional. La seva situació serà la mateixa fins el dia que es mori o l’executin uns botxins uniformats en aquell país de misèria i desesperació. No es tracta de que la cambrera avui m’adobi l’habitació, em netegi el bany i em faci el llit. I demà, al revés, que jo li adobi la seva habitació, li netegi el seu bany i li faci el seu llit. La cosa no va així. Ella seguirà sent la cambrera pobre d’aquell hotel miserable, d’aquell país pobre, simplement perquè ha nascut en un àmbit diferent. Aquesta serà la seva única culpa. Els rics, el món ric, no compartirà mai res, perquè per compartir s’hauria de cedir una part del que es té i això faria una mica menys pobres als pobres però ens faria una mica menys rics a nosaltres i això és inacceptable. Si els pobres volen que repartim hauran de produir més i hi haurà d’haver més beneficis i aleshores nosaltres voldrem part d’aquests beneficis i la resta la guardarem per quan no hi hagi beneficis i als pobres ja els hi arranjarem la seva situació l’any que ve. Res canvia. Res canviarà. Que fa doncs que ens aixequem de la cadira i tornem a la nostra “normalitat”? Segurament l’ instint de supervivència que ens insensibilitza i ens fa cada cop la pell més dura. Defensarem els nostres propis interessos i els del nostre clan per damunt de qualsevol qüestió ètica o moral. La febre ens trasbalsa i ens incomoda. És un estat inacceptable, per això hem elaborat els analgèsics.
.ros.ribas.jpg)
dimecres, 17 de març del 2010
Valors darrera el semàfor
Algú li podria explicar al senyor Mohamed Saha o a la senyora Edelmira Cifuentes que els semàfors no són andròmines decoratives i que serveixen per regular el tràfic. Que són una eina pacificadora i necessària per a la nostra seguretat i el seu us ens permet una vida més ordenada i menys caòtica. Algú els hi podria explicar? I no em vingueu amb collonades racistes o actituds laxes en nom d’una tolerància mal interpretada. En matèria de convivència ningú es pot inhibir, ningú pot desobeir o ignorar les normes que fan que una societat funcioni, més que res per, en primer lloc, seguretat personal amb totes les conseqüències inherents i, en segon lloc, per evitar el monumental disgust que tindríem quan els atropellem de manera involuntària però, definitivament, tràgica. Acceptar el semàfor, la seva utilitat i fer-ne us, és un senyal inequívoc d’adaptació. Darrera el semàfor hi ha tota una cultura, una forma de viure que no admet actituds indisciplinades ni contraries al sentit comú (i del comú).
Algú li podria explicar al senyor Mohamed Saha o a la senyora Edelmira Cifuentes que els semàfors no són andròmines decoratives i que serveixen per regular el tràfic. Que són una eina pacificadora i necessària per a la nostra seguretat i el seu us ens permet una vida més ordenada i menys caòtica. Algú els hi podria explicar? I no em vingueu amb collonades racistes o actituds laxes en nom d’una tolerància mal interpretada. En matèria de convivència ningú es pot inhibir, ningú pot desobeir o ignorar les normes que fan que una societat funcioni, més que res per, en primer lloc, seguretat personal amb totes les conseqüències inherents i, en segon lloc, per evitar el monumental disgust que tindríem quan els atropellem de manera involuntària però, definitivament, tràgica. Acceptar el semàfor, la seva utilitat i fer-ne us, és un senyal inequívoc d’adaptació. Darrera el semàfor hi ha tota una cultura, una forma de viure que no admet actituds indisciplinades ni contraries al sentit comú (i del comú).
dimarts, 16 de març del 2010
Perquè el CE Europa ha de col•laborar amb “Barcelona decideix”?
En primer lloc, crec sincerament, que la iniciativa “Barcelona decideix” és un fet tan excepcional i transcendent què el CE Europa no en pot quedar al marge. És més, crec què ha de ser motor i capdavanter, per història, representativitat i responsabilitat de país. Estem davant una oportunitat única què no es pot deixar escapar. Hem de tornar a assolir el lideratge què se’ns pressuposa com a Club centenari i deixar de ser història per passar a escriure-la, en definitiva, ser-ne els protagonistes. Deixar de mirar endarrere i mirar, amb il•lusió i compromís, cap el futur. No es tracta de prendre partit o dirigir el Club cap a una determinada opció. Només es tracta d’assumir la responsabilitat que ens toca i construir entre tots el marc democràtic perquè la consulta sigui possible i desprès que cadascú, a títol personal, es posicioni com li plagui. Estem parlant d’exercir el dret a decidir i afavorir el marc idoni perquè sigui possible.
En primer lloc, crec sincerament, que la iniciativa “Barcelona decideix” és un fet tan excepcional i transcendent què el CE Europa no en pot quedar al marge. És més, crec què ha de ser motor i capdavanter, per història, representativitat i responsabilitat de país. Estem davant una oportunitat única què no es pot deixar escapar. Hem de tornar a assolir el lideratge què se’ns pressuposa com a Club centenari i deixar de ser història per passar a escriure-la, en definitiva, ser-ne els protagonistes. Deixar de mirar endarrere i mirar, amb il•lusió i compromís, cap el futur. No es tracta de prendre partit o dirigir el Club cap a una determinada opció. Només es tracta d’assumir la responsabilitat que ens toca i construir entre tots el marc democràtic perquè la consulta sigui possible i desprès que cadascú, a títol personal, es posicioni com li plagui. Estem parlant d’exercir el dret a decidir i afavorir el marc idoni perquè sigui possible.
Viure a Ultramort
Sí algú tenia dubtes sobre l’existència d’una altre vida desprès d’aquesta. Sí algú s’angoixava pensant què tot s’acabava amb la mort. Hi ha 200 persones que s’encarreguen diàriament, tossudament, de demostrar-nos que, efectivament, hi ha vida més enllà de la mort. Sense entrar en detalls si aquesta vida transcorre en un paradís o un infern, el que queda clar és que aquesta ultra vida existeix i no difereix, en lo bàsic, de qualsevol altre que coneguem. A Ultramort hi ha vida i els seus esforçats veïns són persones com tu i com jo i res tenen a veure, com es podria pensar, amb els morts vivents de George A. Romero. Els veïns d’ Ultramort, malgrat viure més enllà de la mort, tenen les mateixes necessitats, neguits i somnis de qualsevol mortal, amb una única diferència i és què ells mai es qüestionen si hi ha o no hi ha vida desprès de la mort. Ho tenen molt clar, encara que en Ramon de Can Sisquella s’obstini en dur-los la contrària.
Sí algú tenia dubtes sobre l’existència d’una altre vida desprès d’aquesta. Sí algú s’angoixava pensant què tot s’acabava amb la mort. Hi ha 200 persones que s’encarreguen diàriament, tossudament, de demostrar-nos que, efectivament, hi ha vida més enllà de la mort. Sense entrar en detalls si aquesta vida transcorre en un paradís o un infern, el que queda clar és que aquesta ultra vida existeix i no difereix, en lo bàsic, de qualsevol altre que coneguem. A Ultramort hi ha vida i els seus esforçats veïns són persones com tu i com jo i res tenen a veure, com es podria pensar, amb els morts vivents de George A. Romero. Els veïns d’ Ultramort, malgrat viure més enllà de la mort, tenen les mateixes necessitats, neguits i somnis de qualsevol mortal, amb una única diferència i és què ells mai es qüestionen si hi ha o no hi ha vida desprès de la mort. Ho tenen molt clar, encara que en Ramon de Can Sisquella s’obstini en dur-los la contrària.
diumenge, 14 de març del 2010
Pedro Dólera
Enfrontar-se, en aquests moments, a l’equip de Pedro Dólera ha de ser doblement frustrant. Primer perquè és molt probable que surtis derrotat i segon, i el que és més dolorós, que ha de ser molt dur perdre contra un entrenador que no és ningú a la categoria. Que un nouvingut et passi la mà per la cara, que et doni una lliçó d’estratègia i et guanyi la partida tàctica i els tres punts en joc ha de ser una mica, per no dir un molt, desesperant. Entenc que ha de ser difícil, per a tots aquells entrenadors veterans a Tercera, encaixar aquesta nova realitat que qüestiona el seu guanyat prestigi a força d’anys d’experiència i fa trontollar el seu lideratge. Però així és la vida. Ningú és ningú abans de ser algú, això és el que pensen alguns desinformats. En canvi, res neix del no res. Tot té una gènesi, un espai de temps on s’ha anat forjant el que un dia esclata i es fa visible. Tot present es sustenta en un abans que el justifica i l’explica. Només els necis creuen en la generació espontània o en la creació per intervenció divina. El senyor Pedro Dólera ja existia abans d’ara i el seu particular avui és producte del treball, la perseverança i l’esforç i per això mereix el mateix respecte que qualsevol persona que fa la seva feina bé i en silenci.
Enfrontar-se, en aquests moments, a l’equip de Pedro Dólera ha de ser doblement frustrant. Primer perquè és molt probable que surtis derrotat i segon, i el que és més dolorós, que ha de ser molt dur perdre contra un entrenador que no és ningú a la categoria. Que un nouvingut et passi la mà per la cara, que et doni una lliçó d’estratègia i et guanyi la partida tàctica i els tres punts en joc ha de ser una mica, per no dir un molt, desesperant. Entenc que ha de ser difícil, per a tots aquells entrenadors veterans a Tercera, encaixar aquesta nova realitat que qüestiona el seu guanyat prestigi a força d’anys d’experiència i fa trontollar el seu lideratge. Però així és la vida. Ningú és ningú abans de ser algú, això és el que pensen alguns desinformats. En canvi, res neix del no res. Tot té una gènesi, un espai de temps on s’ha anat forjant el que un dia esclata i es fa visible. Tot present es sustenta en un abans que el justifica i l’explica. Només els necis creuen en la generació espontània o en la creació per intervenció divina. El senyor Pedro Dólera ja existia abans d’ara i el seu particular avui és producte del treball, la perseverança i l’esforç i per això mereix el mateix respecte que qualsevol persona que fa la seva feina bé i en silenci.
Lliçó magistral
Escolapis 0 – Europa D 4
Lliga Cadets Segona Divisió
Pot haver millor lloc per impartir una classe magistral que una escola? És clar que no. Doncs exactament això és el que ha succeït aquest dissabte. L’Europa tour, és a dir, l’Europa en gira, ha fet escala a les Escoles Pies de Sarrià per impartir una de les seves lliçons sobre la teoria de l’espectacle aplicada al futbol. Estètica, bellesa, geometria, eficàcia i solvència al voltant d’una pilota. L’escenari de la pràctica ha estat el futbolí de sempre, un camp petit i incòmode, però mentre a l’equip local li en sobrava la meitat per efecte de la pressió de l’Europa, aquest l’ha eixamplat de manera increïble i modèlica fins a extrems inimaginables. L’Europa ha jugat i ha ensenyat a jugar, fins i tot, on és pràcticament impossible el joc i ho ha fet sense perdre la seva personalitat i els trets característics que el fan, sense cap mena de dubte, l’equip que millor futbol practica, no ja de la segona divisió, sinó d’altres categories superiors. Ha arribat el temps de la mística i si la muntanya no ve a Mahoma, Mahoma, no en tingueu cap dubte, assaltarà la muntanya.
Escolapis 0 – Europa D 4
Lliga Cadets Segona Divisió
Pot haver millor lloc per impartir una classe magistral que una escola? És clar que no. Doncs exactament això és el que ha succeït aquest dissabte. L’Europa tour, és a dir, l’Europa en gira, ha fet escala a les Escoles Pies de Sarrià per impartir una de les seves lliçons sobre la teoria de l’espectacle aplicada al futbol. Estètica, bellesa, geometria, eficàcia i solvència al voltant d’una pilota. L’escenari de la pràctica ha estat el futbolí de sempre, un camp petit i incòmode, però mentre a l’equip local li en sobrava la meitat per efecte de la pressió de l’Europa, aquest l’ha eixamplat de manera increïble i modèlica fins a extrems inimaginables. L’Europa ha jugat i ha ensenyat a jugar, fins i tot, on és pràcticament impossible el joc i ho ha fet sense perdre la seva personalitat i els trets característics que el fan, sense cap mena de dubte, l’equip que millor futbol practica, no ja de la segona divisió, sinó d’altres categories superiors. Ha arribat el temps de la mística i si la muntanya no ve a Mahoma, Mahoma, no en tingueu cap dubte, assaltarà la muntanya.
dissabte, 13 de març del 2010
Intercanvi de cops
Cornellà 3 – Europa A 4
Lliga Nacional Juvenil
Futbol d’atac, d’atac de nervis. Fer 4 gols en camp contrari i patir, no és una cosa habitual. Però l’Europa ja ens té acostumats a les sensacions fortes, al neguit, al desassossec i a la muntanya russa. Està clar que estem, al menys aquesta temporada, condemnats a la incertesa i, definitivament, abonats al suspens. Sí el futbol pot ser emocionant, perquè privar-nos d’aquest estímul? I si a sobre acaba bé, què més se li pot demanar? Hi ha millor inversió de temps que passar una tarda assistint, en viu i en directe, a un extraordinari espectacle futbolístic entre dos equips embogits? Segurament aquest no és el millor escenari per a un entrenador què vol partits tàctics, controlats i amb pocs gols, però per al sofert espectador de grada, no deixa de ser una situació molt satisfactòria, quasi, quasi perfecta. El públic s’ho ha passat molt bé, ens ho hem passat molt bé i sí la salsa del futbol són els gols, ens hem afartat de sucar-hi pa. L’Europa, que ho necessitava i s’ho mereixia, ha agafat avui el tren a la Via Fèrria, espero que ja no baixi fins el final.
Cornellà 3 – Europa A 4
Lliga Nacional Juvenil
Futbol d’atac, d’atac de nervis. Fer 4 gols en camp contrari i patir, no és una cosa habitual. Però l’Europa ja ens té acostumats a les sensacions fortes, al neguit, al desassossec i a la muntanya russa. Està clar que estem, al menys aquesta temporada, condemnats a la incertesa i, definitivament, abonats al suspens. Sí el futbol pot ser emocionant, perquè privar-nos d’aquest estímul? I si a sobre acaba bé, què més se li pot demanar? Hi ha millor inversió de temps que passar una tarda assistint, en viu i en directe, a un extraordinari espectacle futbolístic entre dos equips embogits? Segurament aquest no és el millor escenari per a un entrenador què vol partits tàctics, controlats i amb pocs gols, però per al sofert espectador de grada, no deixa de ser una situació molt satisfactòria, quasi, quasi perfecta. El públic s’ho ha passat molt bé, ens ho hem passat molt bé i sí la salsa del futbol són els gols, ens hem afartat de sucar-hi pa. L’Europa, que ho necessitava i s’ho mereixia, ha agafat avui el tren a la Via Fèrria, espero que ja no baixi fins el final.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)