Indefinicions 25
Falcat: penis català
Falç: que no és cert
Falcó: part exterior d’un pis
Guillotinada: acció de Guillaume
Guinyol: interior d’oliva
Halogen: gen amb aura
Hàmster amb cervesa: ciutat d’Holanda (Amsterdamm)
Hebreu: jueu sintètic
Il•lusionisme: deixar-se enganyar per un jueu
Imamat: imam borratxo
Intersecció: basquet de l’Inter
Llentilla: que va poc a poc
Malament: cervell de poc fiar
Perineu: conjunt de muntanyes
Perista: menjador compulsiu de peres
Poètic: fòbia a l’ètica
diumenge, 28 de febrer del 2010
dissabte, 27 de febrer del 2010
divendres, 26 de febrer del 2010
El semàfor
Divendres, tres de la tarda, carrer Aragó. Aturat en un semàfor en vermell (of course) se’m posa al costat una moto de gran cilindrada amb un paio un pèl nerviós. Abans què el semàfor canvií a verd, el paio de la moto de gran cilindrada, surt esperitat. Jo espero tranquil•lament el meu torn i surto a velocitat moderada. En arribar al següent semàfor m’hi trobo novament al paio de la moto de gran cilindrada que deu fer una eternitat que ja hi és. Em mira, el miro i quan encara no he acabat de fixar la vista, ja ha desaparegut en mig d’un estrèpit ensordidor. Mentre oloro la goma cremada de la seva roda posterior em ve al cap un pensament i com que no tinc res més a fer li dono bola. -Si el paio de la moto de gran cilindrada i jo hem recorregut la mateixa distància, on és la diferència?- Doncs què mentre ell, per efecte de la velocitat, estava menys estona en moviment i més estona aturat; jo pel contrari, estava més estona en moviment que no pas aturat. Sent el mateix lapsus de temps, el que variava era la distribució o ocupació d’aquest temps. Es podria prendre com un exemple perfecte de dues maneres d’entendre la vida. El temps no el marques tu, te’l marquen els semàfors, però de tu depèn la seva utilització i com l'omples. Córrer per estar aturat o anar més a poc a poc per estar més estona en moviment i menys estona aturat? Que cadascú trií la formula que més li plagui i, al semàfor, intercanviem experiències.
Divendres, tres de la tarda, carrer Aragó. Aturat en un semàfor en vermell (of course) se’m posa al costat una moto de gran cilindrada amb un paio un pèl nerviós. Abans què el semàfor canvií a verd, el paio de la moto de gran cilindrada, surt esperitat. Jo espero tranquil•lament el meu torn i surto a velocitat moderada. En arribar al següent semàfor m’hi trobo novament al paio de la moto de gran cilindrada que deu fer una eternitat que ja hi és. Em mira, el miro i quan encara no he acabat de fixar la vista, ja ha desaparegut en mig d’un estrèpit ensordidor. Mentre oloro la goma cremada de la seva roda posterior em ve al cap un pensament i com que no tinc res més a fer li dono bola. -Si el paio de la moto de gran cilindrada i jo hem recorregut la mateixa distància, on és la diferència?- Doncs què mentre ell, per efecte de la velocitat, estava menys estona en moviment i més estona aturat; jo pel contrari, estava més estona en moviment que no pas aturat. Sent el mateix lapsus de temps, el que variava era la distribució o ocupació d’aquest temps. Es podria prendre com un exemple perfecte de dues maneres d’entendre la vida. El temps no el marques tu, te’l marquen els semàfors, però de tu depèn la seva utilització i com l'omples. Córrer per estar aturat o anar més a poc a poc per estar més estona en moviment i menys estona aturat? Que cadascú trií la formula que més li plagui i, al semàfor, intercanviem experiències.
UN DÉU SALVATGEDues parelles es reuneixen. El fill d’una d’elles, de tant sols nou anys, ha colpejat el de l’altra parella. Els pares decideixen mantenir aquesta entrevista per arreglar l’assumpte amb civisme. Benèvols i conciliadors, tenen un discurs comú de tolerància i comprensió. Amb la mateixa subtilesa amb què comencen la conversa s’inicia un canvi d’actitud entre ells. Aquest petit canvi porta a un altre una mica més gran i, així, fins a desembocar en un enfrontament obert, que comença a deixar de banda qualsevol acord cívic. Ambdues parelles defensen el seu territori, fins que... la lluita comença entre ells mateixos: tots contra tots.
És el moment en què sorgeix de cadascun dels personatges aquell “déu salvatge”, que es revela contra la insatisfacció de les seves vides.
AUTOR: Yasmina Reza
TRADUCCIÓ: Jordi Galceran
DIRECCIÓ: Tamzin Townsend
REPARTIMENT:
Jordi Boixaderas (Àlex)
Roser Camí (Verònica)
Ramon Madaula (Miquel)
Vicenta Ndongo (Anna)
dijous, 25 de febrer del 2010
L'àliga d’ales tallades i la guineu
Un dia un home va capturar un àliga, li va tallar les seves ales i la va deixar anar al corral juntament amb totes les seves gallines. Tot just, l'àliga, qui va ser poderosa, baixava el cap i passava sense menjar: se sentia com una reina empresonada.
Va passar un altre home que la va veure, li va agradar i va decidir comprar-la. Li va arrencar les plomes tallades per fer-li créixer de nou. Reposada el àliga de les seves ales, va alçar el vol, i va capturar a una llebre per emportar -en agraïment a la seva alliberador.
La va veure una guineu i maliciosament la mal aconsellava dient:
- No li duguis la llebre al que et va alliberar, sinó al que et va capturar; doncs el que et va alliberar ja és bo sense més estímul. Procura més aviat estovar a l'altre, no vagi a atrapar-te de nou i et talli completament les ales .-
Sempre correspon generosament amb els teus benfactors, i per prudència mantén-te allunyat dels malvats que fan el incorrecte.
Un dia un home va capturar un àliga, li va tallar les seves ales i la va deixar anar al corral juntament amb totes les seves gallines. Tot just, l'àliga, qui va ser poderosa, baixava el cap i passava sense menjar: se sentia com una reina empresonada.
Va passar un altre home que la va veure, li va agradar i va decidir comprar-la. Li va arrencar les plomes tallades per fer-li créixer de nou. Reposada el àliga de les seves ales, va alçar el vol, i va capturar a una llebre per emportar -en agraïment a la seva alliberador.
La va veure una guineu i maliciosament la mal aconsellava dient:
- No li duguis la llebre al que et va alliberar, sinó al que et va capturar; doncs el que et va alliberar ja és bo sense més estímul. Procura més aviat estovar a l'altre, no vagi a atrapar-te de nou i et talli completament les ales .-
Sempre correspon generosament amb els teus benfactors, i per prudència mantén-te allunyat dels malvats que fan el incorrecte.
L’escalfament de la terra va més ràpid que l’Estatut de Catalunya
Un Parlament, què en democràcia és l’òrgan representatiu de la voluntat popular, decideix aprovar per majoria una llei, el que correspon a continuació és aplicar-la. Convindreu amb mi que no hi ha res més absurd, res més inoperant i incompetent què un govern que no governa, què, en exercici del seu encàrrec, no fa lleis i no les posa en pràctica. Doncs seguireu convenint amb mi què, en el cas de l’Estatut, aquest govern ha bastit un instrument (discutible o no) per a poder desplegar una idea d’administració i què, per contra, no el posa en funcionament. L’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya hauria d’estar funcionant des de la seva gestació perquè fins el moment ningú (competent o no) ha dit que aquest Estatut no era vàlid, ni total ni parcialment. Desprès ja veuríem quin camí s’hauria de seguir, però fins que aquest moment arribi l’Estatut hauria d’estar funcionant amb total normalitat. Sí arribat el dia, algú decideix posar-li objeccions, ja es decidirà que fer. Però imagineu què l’Estatut és plenament Constitucional, haurem perdut 4, 5, 6,...anys esperant què algun il•luminat doni validesa a allò que ja la tenia. Apliquem l’Estatut tal i com el va aprovar el Parlament i mentre ningú digui el contrari donem-lo per bo.
Un Parlament, què en democràcia és l’òrgan representatiu de la voluntat popular, decideix aprovar per majoria una llei, el que correspon a continuació és aplicar-la. Convindreu amb mi que no hi ha res més absurd, res més inoperant i incompetent què un govern que no governa, què, en exercici del seu encàrrec, no fa lleis i no les posa en pràctica. Doncs seguireu convenint amb mi què, en el cas de l’Estatut, aquest govern ha bastit un instrument (discutible o no) per a poder desplegar una idea d’administració i què, per contra, no el posa en funcionament. L’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya hauria d’estar funcionant des de la seva gestació perquè fins el moment ningú (competent o no) ha dit que aquest Estatut no era vàlid, ni total ni parcialment. Desprès ja veuríem quin camí s’hauria de seguir, però fins que aquest moment arribi l’Estatut hauria d’estar funcionant amb total normalitat. Sí arribat el dia, algú decideix posar-li objeccions, ja es decidirà que fer. Però imagineu què l’Estatut és plenament Constitucional, haurem perdut 4, 5, 6,...anys esperant què algun il•luminat doni validesa a allò que ja la tenia. Apliquem l’Estatut tal i com el va aprovar el Parlament i mentre ningú digui el contrari donem-lo per bo.
dimecres, 24 de febrer del 2010
dimarts, 23 de febrer del 2010
Nigthmare team
Amb el número 1, Marc Intolerant, un porter què no en deixa passar cap.
Amb el número 2, a la banda dreta, Ernest Auvés, un lateral que deixa’l córrer.
A l’eix de la defensa, Pany i Forrellat, dos centrals molt segurs i que tanquen de meravella. Tota una garantía.
Amb el número 5, Alverd Esquerrà, un lateral amb iniciativa.
De pivot defensiu, Miquel Baluard, un mur inexpugnable.
Al mig camp, una dupla immillorable, Jesús Masdéu i Mamut Alà, dos veritables especialistes en crear del no res.
Per la dreta i obert en banda, un extrem matusser i molt agressiu, Arsènic Le Penn. Un veritable malson pels rivals.
A la banda esquerra i jugant a cama canviada, Dino Saura, un extrem com els d’abans, ràpid però poc intel•ligent.
I finalment, en punta d’atac, un autèntic depredador, Todd killer, el davanter total.
Amb el número 1, Marc Intolerant, un porter què no en deixa passar cap.
Amb el número 2, a la banda dreta, Ernest Auvés, un lateral que deixa’l córrer.
A l’eix de la defensa, Pany i Forrellat, dos centrals molt segurs i que tanquen de meravella. Tota una garantía.
Amb el número 5, Alverd Esquerrà, un lateral amb iniciativa.
De pivot defensiu, Miquel Baluard, un mur inexpugnable.
Al mig camp, una dupla immillorable, Jesús Masdéu i Mamut Alà, dos veritables especialistes en crear del no res.
Per la dreta i obert en banda, un extrem matusser i molt agressiu, Arsènic Le Penn. Un veritable malson pels rivals.
A la banda esquerra i jugant a cama canviada, Dino Saura, un extrem com els d’abans, ràpid però poc intel•ligent.
I finalment, en punta d’atac, un autèntic depredador, Todd killer, el davanter total.
Complir el que xerres
Un guerrer de la llum és digne de confiança.
Comet equivocacions, de vegades es considera més important del que és en realitat. Però no enganya.
Quan seu al voltant de la foguera, fa petar la xerrada amb els seus companys i les seves companyes. Sap que les seves paraules queden arxivades a la memòria de l’Univers, com un atestat del que pensa.
I el guerrer reflexiona: “Per què xerro tant, si molt sovint no sóc capaç de fer tot allò que dic?”
El cor li respon: “Si defenses públicament les teves idees, t’has d’esforçar per viure-hi d’acord.”
Perquè pensa que és allò que diu, el guerrer acaba per transformar-se en allò que afirma.
Un guerrer de la llum és digne de confiança.
Comet equivocacions, de vegades es considera més important del que és en realitat. Però no enganya.
Quan seu al voltant de la foguera, fa petar la xerrada amb els seus companys i les seves companyes. Sap que les seves paraules queden arxivades a la memòria de l’Univers, com un atestat del que pensa.
I el guerrer reflexiona: “Per què xerro tant, si molt sovint no sóc capaç de fer tot allò que dic?”
El cor li respon: “Si defenses públicament les teves idees, t’has d’esforçar per viure-hi d’acord.”
Perquè pensa que és allò que diu, el guerrer acaba per transformar-se en allò que afirma.
dilluns, 22 de febrer del 2010
Sant Medir
Ja m’ho deien de petit: no agafis mai cap “carmelo” (m’ho deien així de malament) d’un estrany, podrien estar enverinats. Tan traumatitzat vaig quedar, tan dins em va calar el missatge què, no només no en vaig agafar mai cap, sinó què no els puc ni veure. El “carmelo” no deixa de ser una pasta a base de sucres que per l’acció del calor, es torra. De “carmelos” ni ha de tot tipus, de sabors i colors diferents per a tots els gustos. N’hi ha també, els que es torren amb alcohol, no aptes per a menors i d’efectes devastadors. Aquests, sens dubte, són els més desaconsellats i sí teniu la desgràcia de trobar-ne algun, feu el què calgui perquè no caigui en mans d’un menor i, en la mesura que sigui possible, eviteu-ne el contacte. Els “carmelos” torrats amb alcohol són extremadament perillosos i formen part de la llarga llista de substàncies nocives per a la salut publicada per la OMS. Malgrat tot, sempre hi ha persones amb poc seny que adopten una conducta temerària i força reprovable portant “carmelos” als camps de futbol durant els partits de futbol base. “Carmelos” què els nens veuen i el que és pitjor: són testimonis directes dels seus efectes i de les alteracions de conducta que produeixen en les persones grans que, en teoria, haurien de ser els seus models i referents. Vigileu també, amb els “carmelos” que en principi no tenen forma de “carmelo” i es troben en àmbits no habituals, però que en el fons són “carmelos” de la pitjor espècie. Una vegada identificats, ajunteu-los amb molta cura i molt de tacte i poseu-los al sac que toca, li feu un nus i us els traieu de sobre. Veureu com al poc temps la vostra salut millorarà. La vostra i la dels vostres fills. Us ho dic per experiència, l’Europa tenia fa dos anys una bossa plena d’aquests “carmelos” i veient el seu lamentable comportament actual, no puc deixar de felicitar als responsables què un dia van decidir fer-los fora. Tot un encert. Visca Sant Medir.
Ja m’ho deien de petit: no agafis mai cap “carmelo” (m’ho deien així de malament) d’un estrany, podrien estar enverinats. Tan traumatitzat vaig quedar, tan dins em va calar el missatge què, no només no en vaig agafar mai cap, sinó què no els puc ni veure. El “carmelo” no deixa de ser una pasta a base de sucres que per l’acció del calor, es torra. De “carmelos” ni ha de tot tipus, de sabors i colors diferents per a tots els gustos. N’hi ha també, els que es torren amb alcohol, no aptes per a menors i d’efectes devastadors. Aquests, sens dubte, són els més desaconsellats i sí teniu la desgràcia de trobar-ne algun, feu el què calgui perquè no caigui en mans d’un menor i, en la mesura que sigui possible, eviteu-ne el contacte. Els “carmelos” torrats amb alcohol són extremadament perillosos i formen part de la llarga llista de substàncies nocives per a la salut publicada per la OMS. Malgrat tot, sempre hi ha persones amb poc seny que adopten una conducta temerària i força reprovable portant “carmelos” als camps de futbol durant els partits de futbol base. “Carmelos” què els nens veuen i el que és pitjor: són testimonis directes dels seus efectes i de les alteracions de conducta que produeixen en les persones grans que, en teoria, haurien de ser els seus models i referents. Vigileu també, amb els “carmelos” que en principi no tenen forma de “carmelo” i es troben en àmbits no habituals, però que en el fons són “carmelos” de la pitjor espècie. Una vegada identificats, ajunteu-los amb molta cura i molt de tacte i poseu-los al sac que toca, li feu un nus i us els traieu de sobre. Veureu com al poc temps la vostra salut millorarà. La vostra i la dels vostres fills. Us ho dic per experiència, l’Europa tenia fa dos anys una bossa plena d’aquests “carmelos” i veient el seu lamentable comportament actual, no puc deixar de felicitar als responsables què un dia van decidir fer-los fora. Tot un encert. Visca Sant Medir.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Qüestió de fusta
Europa A 0 – Mataró 0
Lliga Nacional Juvenil
Realment tinc molta sort. Em considero un privilegiat. Poder veure el futbol des de la distancia, des d’una certa neutralitat és una de les maneres més fàcils d’entendre aquest esport i identificar amb claredat tots els mecanismes que l’envolten i el condicionen. Fer el seguiment d’un determinat equip sense tenir un fill, un net, un nebot, un germà o un parent més o menys llunyà que hi jugui és una de les coses més alliberadores que et puguin passar i un dels elements determinants que et permeten fer un anàlisi acurat de la situació sense la pressió ni l’ofuscament de la proximitat i la identificació sentimental. Això i, evidentment, un cert reconeixement de que no en sé de futbol, que me’l miro des del punt de vista d’un simple aficionat i no pas d’un tècnic que s’hi dedica, l’estudia i en sap. Que t’agradi el futbol, que en vegis molt no és garantia d’ absolutament res i més quan la teva percepció està pervertida, filtrada, condicionada i distorsionada per lligams de parentiu o amistat. No existeix l’objectivitat ni tan sols quan s’és neutral, imagineu com de parcial serà aquesta percepció quan s’és part implicada. Què té a veure tot això, us preguntareu, amb l’Europa-Mataró d’ahir al Nou Sardenya? Segurament res, però el partit va tenir poca història i encara menys literatura. Un empat a no res, què deixa a tothom descontent. Un Europa que volia i no podia i un Mataró que no va voler i se’n va sortir. Un partit per oblidar que no passarà als anals (sense doble sentit) del futbol i que haurà de servir, sobre tot a l’equip escapulat, per saber quin no ha de ser el camí i buscar solucions allà on no n’hi ha. No serà una tasca fàcil, però per això hi ha gent que en sap i coneix perfectament totes les peces de que disposa. Per acabar, i ja va sent hora, un titular que em va regalar un company abans del partit: amb fusta de cirerer no es pot fer una taula de pi. He de confessar que no l’entenc, però davant la seva insistència i confiant en la vostra superior intel•ligència m’he atrevit a escriure’l. Això i perquè té una musicalitat que m’agrada. Però insisteix-ho en la meva incapacitat per distingir entre el palissandre, la teca, el cumaru, el roure americà o el mateix cirerer. Coses de la ignorància, que hi farem.
Europa A 0 – Mataró 0
Lliga Nacional Juvenil
Realment tinc molta sort. Em considero un privilegiat. Poder veure el futbol des de la distancia, des d’una certa neutralitat és una de les maneres més fàcils d’entendre aquest esport i identificar amb claredat tots els mecanismes que l’envolten i el condicionen. Fer el seguiment d’un determinat equip sense tenir un fill, un net, un nebot, un germà o un parent més o menys llunyà que hi jugui és una de les coses més alliberadores que et puguin passar i un dels elements determinants que et permeten fer un anàlisi acurat de la situació sense la pressió ni l’ofuscament de la proximitat i la identificació sentimental. Això i, evidentment, un cert reconeixement de que no en sé de futbol, que me’l miro des del punt de vista d’un simple aficionat i no pas d’un tècnic que s’hi dedica, l’estudia i en sap. Que t’agradi el futbol, que en vegis molt no és garantia d’ absolutament res i més quan la teva percepció està pervertida, filtrada, condicionada i distorsionada per lligams de parentiu o amistat. No existeix l’objectivitat ni tan sols quan s’és neutral, imagineu com de parcial serà aquesta percepció quan s’és part implicada. Què té a veure tot això, us preguntareu, amb l’Europa-Mataró d’ahir al Nou Sardenya? Segurament res, però el partit va tenir poca història i encara menys literatura. Un empat a no res, què deixa a tothom descontent. Un Europa que volia i no podia i un Mataró que no va voler i se’n va sortir. Un partit per oblidar que no passarà als anals (sense doble sentit) del futbol i que haurà de servir, sobre tot a l’equip escapulat, per saber quin no ha de ser el camí i buscar solucions allà on no n’hi ha. No serà una tasca fàcil, però per això hi ha gent que en sap i coneix perfectament totes les peces de que disposa. Per acabar, i ja va sent hora, un titular que em va regalar un company abans del partit: amb fusta de cirerer no es pot fer una taula de pi. He de confessar que no l’entenc, però davant la seva insistència i confiant en la vostra superior intel•ligència m’he atrevit a escriure’l. Això i perquè té una musicalitat que m’agrada. Però insisteix-ho en la meva incapacitat per distingir entre el palissandre, la teca, el cumaru, el roure americà o el mateix cirerer. Coses de la ignorància, que hi farem.
Futbolí
Escolapis 1 – Europa B 1
Lliga Cadets Primera Divisió
Em deia aquesta setmana un company que, en referència al Cadet B, hauria esgotat tots els adjectius i que em seria difícil trobar-ne de nous. No és la meva intenció esmenar-li la plana ni dur-li la contraria, però avui l’equip m’ho ha posat molt fàcil i no he tingut que esforçar-me per trobar-ne alguns que encara no havia utilitzat en cap de les anteriors cròniques. Com per exemple: Joc espès. Travat. Intermitent. Feixuc. Aspre. Poc fluid. Incolor. Insípid. Inodor. Gris. Rom. Parsimoniós. Insubstancial. Indeterminat. Vulnerable. Desconegut. Deslluït. Desconcertat. Desconcertant. Inapetent. Cansat. Decebedor. Embotellat. Ingrat. Parc. Saturat. Vacu... Així podria seguir fins que l’ infern es glacés o “las ranas crien pelo” que diuen els castellans. Però és el que té pretendre fer jugar a un equip que juga a futbol dins un futbolí on no hi ha espai ni per a respirar i el metre quadrat de terreny està sobre explotat. La capacitat d’adaptació d’aquest equip és gran. La seva qualitat inqüestionable. Però no es pot pretendre que sigui capaç, en 80 minuts, de canviar radicalment una manera d’entendre aquest joc i fer el contrari per al que ha estat meticulosament preparat durant els darrers anys. Veieu sinó l’Escolapis, un equip acostumat des de petit a les mides de Liliput i que treu la majoria dels punts actuant de local i, en canvi, en suma poquíssims actuant de visitant. Totes les coses tenen els seus pros i els seus contres i, ens hauríem de felicitar, que davant d’aquest handicap tan determinant i tan advers a la manera de jugar de l’Europa, malgrat això, s’hagi sumat un valuós punt que pot ser molt important en el desenllaç final de la lliga. Davant aquest escenari, tots els adjectius esmentats queden en un segon pla i poden tornar, sense reserves, al fons de l’escriptori.
Escolapis 1 – Europa B 1
Lliga Cadets Primera Divisió
Em deia aquesta setmana un company que, en referència al Cadet B, hauria esgotat tots els adjectius i que em seria difícil trobar-ne de nous. No és la meva intenció esmenar-li la plana ni dur-li la contraria, però avui l’equip m’ho ha posat molt fàcil i no he tingut que esforçar-me per trobar-ne alguns que encara no havia utilitzat en cap de les anteriors cròniques. Com per exemple: Joc espès. Travat. Intermitent. Feixuc. Aspre. Poc fluid. Incolor. Insípid. Inodor. Gris. Rom. Parsimoniós. Insubstancial. Indeterminat. Vulnerable. Desconegut. Deslluït. Desconcertat. Desconcertant. Inapetent. Cansat. Decebedor. Embotellat. Ingrat. Parc. Saturat. Vacu... Així podria seguir fins que l’ infern es glacés o “las ranas crien pelo” que diuen els castellans. Però és el que té pretendre fer jugar a un equip que juga a futbol dins un futbolí on no hi ha espai ni per a respirar i el metre quadrat de terreny està sobre explotat. La capacitat d’adaptació d’aquest equip és gran. La seva qualitat inqüestionable. Però no es pot pretendre que sigui capaç, en 80 minuts, de canviar radicalment una manera d’entendre aquest joc i fer el contrari per al que ha estat meticulosament preparat durant els darrers anys. Veieu sinó l’Escolapis, un equip acostumat des de petit a les mides de Liliput i que treu la majoria dels punts actuant de local i, en canvi, en suma poquíssims actuant de visitant. Totes les coses tenen els seus pros i els seus contres i, ens hauríem de felicitar, que davant d’aquest handicap tan determinant i tan advers a la manera de jugar de l’Europa, malgrat això, s’hagi sumat un valuós punt que pot ser molt important en el desenllaç final de la lliga. Davant aquest escenari, tots els adjectius esmentats queden en un segon pla i poden tornar, sense reserves, al fons de l’escriptori.
dissabte, 20 de febrer del 2010
Sant Miquel
Un equip de futbol s’ha emprenyat com una mona.
I quin és el motiu? Es preguntaven des de Barcelona.
El mal joc? Les derrotes? Sentir al clatell l’alè dels rivals?
No serà la por a perdre els avals?
Un entrenador de futbol ha perdut la mesura.
I quin és el motiu? Ens preguntàvem per ventura.
La incapacitat? La debilitat? La prepotència exagerada?
No serà la rebel•lia d’una resolució menyspreada?
Un club de futbol s’ha ofès profundament.
I quin és el motiu? Es preguntava la gent.
La hipocresia? L’abús? Cobrar sempre, a tothom i per rutina?
No serà tastar la pròpia medicina?
Sí continuen en aquesta línia, què no aconseguiran?
La feina mal feta no passa fronteres, ni va endavant.
Un equip de futbol s’ha emprenyat com una mona.
I quin és el motiu? Es preguntaven des de Barcelona.
El mal joc? Les derrotes? Sentir al clatell l’alè dels rivals?
No serà la por a perdre els avals?
Un entrenador de futbol ha perdut la mesura.
I quin és el motiu? Ens preguntàvem per ventura.
La incapacitat? La debilitat? La prepotència exagerada?
No serà la rebel•lia d’una resolució menyspreada?
Un club de futbol s’ha ofès profundament.
I quin és el motiu? Es preguntava la gent.
La hipocresia? L’abús? Cobrar sempre, a tothom i per rutina?
No serà tastar la pròpia medicina?
Sí continuen en aquesta línia, què no aconseguiran?
La feina mal feta no passa fronteres, ni va endavant.
divendres, 19 de febrer del 2010
Mesura justa*
-El CE Europa sempre s’ha posicionat a favor de l’entrada gratuïta en tots els partits del futbol base i ha treballat en aquest sentit perquè aquesta iniciativa fos aplicada per tots els clubs associats a la Federació Catalana de Futbol.
-El CE Europa davant l’actual conjuntura econòmica i per tal què el futbol sigui una opció de lleure popular, fàcil, assequible i a l’abast de tothom, ha decidit des de principi de Temporada rebaixar el preu de les entrades per assistir als partits del 1er. Equip i fer totalment gratuïta l’entrada al Femení A i al Juvenil A. Totes les altres categories sempre han estat de lliure accés sense cobrament d’entrada.
-Donada l’actitud refractaria a aquesta iniciativa per part de L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu i la seva insistència en el cobrament d’entrada a tots els partits que es disputen a les seves instal•lacions, siguin de la categoria que siguin: benjamins, alevins, infantils, cadets i juvenils. Import que és sufragat pels familiars que acompanyen als jugadors i què representa un greuge comparatiu i una despesa considerable per la quantitat de desplaçaments al llarg de la Temporada. El CE Europa, sensible a aquesta pràctica abusiva i inacceptable, ha decidit a partir de la data, cobrar entrada al seu Estadi quan rebi la visita del futbol base dels Clubs implicats en aquest afer. L’ import recaptat serà dipositat en un fons destinat a fer front a les despeses dels equips de base del CE Europa quan aquest es desplaci tant a L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu.
-El CE Europa manifesta què aquesta mesura només serà efectiva en tant els Clubs esmentats es mantinguin en la seva postura de voler cobrar entrada. En el cas què entressin en raó i rectifiquessin, el CE Europa retiraria immediatament aquesta pràctica.
-Finalment, el CE Europa entén que el futbol i més encara, el futbol de base, ha de ser una eina d’integració i de cohesió social i, en aquest sentit, posarà tots els mitjans a la seva disposició perquè així sigui.
*Extracte del comunicat oficial del CE Europa
-El CE Europa sempre s’ha posicionat a favor de l’entrada gratuïta en tots els partits del futbol base i ha treballat en aquest sentit perquè aquesta iniciativa fos aplicada per tots els clubs associats a la Federació Catalana de Futbol.
-El CE Europa davant l’actual conjuntura econòmica i per tal què el futbol sigui una opció de lleure popular, fàcil, assequible i a l’abast de tothom, ha decidit des de principi de Temporada rebaixar el preu de les entrades per assistir als partits del 1er. Equip i fer totalment gratuïta l’entrada al Femení A i al Juvenil A. Totes les altres categories sempre han estat de lliure accés sense cobrament d’entrada.
-Donada l’actitud refractaria a aquesta iniciativa per part de L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu i la seva insistència en el cobrament d’entrada a tots els partits que es disputen a les seves instal•lacions, siguin de la categoria que siguin: benjamins, alevins, infantils, cadets i juvenils. Import que és sufragat pels familiars que acompanyen als jugadors i què representa un greuge comparatiu i una despesa considerable per la quantitat de desplaçaments al llarg de la Temporada. El CE Europa, sensible a aquesta pràctica abusiva i inacceptable, ha decidit a partir de la data, cobrar entrada al seu Estadi quan rebi la visita del futbol base dels Clubs implicats en aquest afer. L’ import recaptat serà dipositat en un fons destinat a fer front a les despeses dels equips de base del CE Europa quan aquest es desplaci tant a L’Hospitalet, Gramenet i Sant Andreu.
-El CE Europa manifesta què aquesta mesura només serà efectiva en tant els Clubs esmentats es mantinguin en la seva postura de voler cobrar entrada. En el cas què entressin en raó i rectifiquessin, el CE Europa retiraria immediatament aquesta pràctica.
-Finalment, el CE Europa entén que el futbol i més encara, el futbol de base, ha de ser una eina d’integració i de cohesió social i, en aquest sentit, posarà tots els mitjans a la seva disposició perquè així sigui.
*Extracte del comunicat oficial del CE Europa
Guilleume de boda
Guilleume: ribot estret usat per a fer o retocar galzes.
Ribot: eina que serveix per a aplanar, allisar, etc., que consisteix en una fulla de ferro fixada obliquament a l’interior d’un bloc rectangular de fusta.
Galze: mena de rebaix per encaixar-hi portes, balcons, finestres,...
Boda: festa amb què se celebra un casament.
Casament: acció de casar-se.
Casar: unir
Ja veus amic meu, estaves predestinat. Sí normalment, l’hàbit no fa el monjo, aquest no és pas el teu cas, el nom sí fa la persona i els fets no deixen lloc a cap mena de dubte.
Vares néixer ribot i et van posar Guillaume. Vas aprendre a fer galzes i et van complementar amb de Bode. Vas prioritzar la festa, la cordialitat i la unió per damunt qualsevol altra opció. I te’n vas sortint com el qui no vol la cosa. Amb naturalitat i sense estridències. Perquè tens l’estrany do de fer quotidià allò que és extraordinari. Mai un nom havia definit tan bé una acció. Mai un gentilici havia estat tan ajustat a una manera de ser i de fer, com en el teu cas. Guilleume per facilitar encaixos que permetin la unió. Extraordinari! Una experiència vital per ensenyar i aprendre.
Guilleume: ribot estret usat per a fer o retocar galzes.
Ribot: eina que serveix per a aplanar, allisar, etc., que consisteix en una fulla de ferro fixada obliquament a l’interior d’un bloc rectangular de fusta.
Galze: mena de rebaix per encaixar-hi portes, balcons, finestres,...
Boda: festa amb què se celebra un casament.
Casament: acció de casar-se.
Casar: unir
Ja veus amic meu, estaves predestinat. Sí normalment, l’hàbit no fa el monjo, aquest no és pas el teu cas, el nom sí fa la persona i els fets no deixen lloc a cap mena de dubte.
Vares néixer ribot i et van posar Guillaume. Vas aprendre a fer galzes i et van complementar amb de Bode. Vas prioritzar la festa, la cordialitat i la unió per damunt qualsevol altra opció. I te’n vas sortint com el qui no vol la cosa. Amb naturalitat i sense estridències. Perquè tens l’estrany do de fer quotidià allò que és extraordinari. Mai un nom havia definit tan bé una acció. Mai un gentilici havia estat tan ajustat a una manera de ser i de fer, com en el teu cas. Guilleume per facilitar encaixos que permetin la unió. Extraordinari! Una experiència vital per ensenyar i aprendre.
dijous, 18 de febrer del 2010
Treure conills dels barrets
Tots els inicis no forçats, és a dir, aquells que arrenquen voluntàriament, tenen un component molt accentuat d’il•lusió. Tot allò que comença, acostuma a generar unes expectatives sobre dimensionades què poc a poc, amb el pas del temps, es van desgastant i diluint de manera natural però irreversible. L’embranzida inicial i l’empenta original van remetent a mida que les dificultats van creixent i la convivència, en el cas d’equips, va passant factura per la disparitat d’interessos, sensibilitats i criteris entre els diferents membres del grup. Jo vinc d’un d’aquests grups, tot il•lusió, tot trempera, tot: “d’aquesta ens mengem el món”. Un grup amb les endorfines desbocades i l’autoestima pels núvols. Un grup que era, en el seu embrió, un veritable equip, i ha acabat sent una rotonda amb sortides en totes direccions. A diferència de la il•lusió individual que és més fàcil reconduir-la, restaurar-la, reactivar-la i, fins i tot, recuperar-la quan s’ha perdut; la il•lusió d’un col•lectiu és molt més fràgil i quan desapareix, sovint no hi ha res a fer. Els grups parteixen erròniament amb l’horitzó de la perpetuïtat, cegats per un optimisme infantil i incomprensiblement innocent. Tots els començaments neixen d’un ideal què empès per la il•lusió ens ha de permetre arribar a lo possible. Tot allò que excedeixi serà un regal i com a tal ens l’haurem de prendre. El més habitual però, és que la il•lusió transmuti a il•lusionisme, és a dir, què el creure doni pas al fer creure. El il•lusionisme no és més que la capacitat o habilitat d’enganyar a la vista fent veure com a reals coses que no ho són. El meu grup, l’equip al que pertanyo, està just en aquest punt. Hem canviat il•lusió per il•lusionisme i tenim a la parròquia embadalida.
Tots els inicis no forçats, és a dir, aquells que arrenquen voluntàriament, tenen un component molt accentuat d’il•lusió. Tot allò que comença, acostuma a generar unes expectatives sobre dimensionades què poc a poc, amb el pas del temps, es van desgastant i diluint de manera natural però irreversible. L’embranzida inicial i l’empenta original van remetent a mida que les dificultats van creixent i la convivència, en el cas d’equips, va passant factura per la disparitat d’interessos, sensibilitats i criteris entre els diferents membres del grup. Jo vinc d’un d’aquests grups, tot il•lusió, tot trempera, tot: “d’aquesta ens mengem el món”. Un grup amb les endorfines desbocades i l’autoestima pels núvols. Un grup que era, en el seu embrió, un veritable equip, i ha acabat sent una rotonda amb sortides en totes direccions. A diferència de la il•lusió individual que és més fàcil reconduir-la, restaurar-la, reactivar-la i, fins i tot, recuperar-la quan s’ha perdut; la il•lusió d’un col•lectiu és molt més fràgil i quan desapareix, sovint no hi ha res a fer. Els grups parteixen erròniament amb l’horitzó de la perpetuïtat, cegats per un optimisme infantil i incomprensiblement innocent. Tots els començaments neixen d’un ideal què empès per la il•lusió ens ha de permetre arribar a lo possible. Tot allò que excedeixi serà un regal i com a tal ens l’haurem de prendre. El més habitual però, és que la il•lusió transmuti a il•lusionisme, és a dir, què el creure doni pas al fer creure. El il•lusionisme no és més que la capacitat o habilitat d’enganyar a la vista fent veure com a reals coses que no ho són. El meu grup, l’equip al que pertanyo, està just en aquest punt. Hem canviat il•lusió per il•lusionisme i tenim a la parròquia embadalida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)