Estic desfet*
Us he de demanar excuses. Estic avergonyit. Trasbalsat. He estat víctima d’una ensarronada de l’alçada d’un campanar. Una indefensa joguina en mans d’uns nens trapelles. Com diu el meu amic Jordi: he fet el passerell. Com he pogut caure en el parany? Com n’he estat d’innocent. La noticia de l’any resulta que no era més que una broma monumental. Un escarni per a la meva suposada –i ara en entredit- intel•ligència. He quedat fatal i vosaltres heu estat els damnificats subsidiaris i involuntaris. Maldita sea! Tot per refiar-me de la persona que, fins ara, havia estat el meu confident –val a dir que, un confident excepcional i de solvència contrastada- amb el que sempre l’encertava. Doncs aquest cop se m’ha rifat. He de reconèixer, però, què la culpa és meva, com sinó puc explicar haver-me cregut les coses que em deia? Com creure que un monstre (en el sentit figurat de la paraula) com MEDIApro podia interessar-se per un Club que malviu en l’anonimat i la dependència? Qui es podia creure què un senyor que ha sortit del Club per la finestra ara estigués disposat a pagar el lloguer als inquilins que el van foragitar i que encara hi són? Qui, en plenes facultats mentals, podia creure en una candidatura alternativa plena de crítics a l’actual gestió del Club? I encapçalada per un ex-vicepresident? De Bode dimitint i avançant unes eleccions ara que les coses van bé? Rodes i rodes i rodes de molí que jo m’he empassat com el que s’empassa un lacasitos. I el més greu, el que no té perdó, que us ho he volgut fer creure. És més probable que un camell passi pel forat d’una agulla que tot el que us vaig etzibar ahir es faci realitat. Encara que el camell sigui de Toshiba.
Nota: l’únic que possiblement sigui cert és l’ interès del Woody Allen per fer una pel•lícula al Nou Sardenya; diuen que va quedat fascinat per les històries inversemblants que allí es couen i el marro que s’hi fa.
Haurem de seguir de molt a prop aquesta noticia.
*Ve de l’entrada d’ahir
dimarts, 29 de desembre del 2009
dilluns, 28 de desembre del 2009
De Bode dimiteix i avança les eleccions*
MEDIApro, el gegant català de la comunicació, ha arribat a un principi d’acord per patrocinar i gestionar al CE Europa les properes 4 temporades. L’acord s’ha aconseguit per mediació de l’actual responsable de l’àrea esportiva de MEDIAsports, Àngel Gómez, que ha estat clau perquè aquestes negociacions es poguessin encetar i posteriorment concretar. L’acord, a manca d’alguns serrells que es preveu enllestir aquesta mateixa setmana, començarà la temporada 2010-2011 i finalitzarà, si no hi ha acord de renovació, la temporada 2013-2014. Àngel Gómez, recordem, va estar lligat al CE Europa fins la darrera temporada exercint les funcions de Director Esportiu amb notable èxit. Ha estat, aquesta vinculació, determinant per acostar posicions i, finalment, materialitzar el que pot ser un dels projectes més ambiciosos en el panorama esportiu actual, tenint en compte que es tracta d’un Club modest i que milita a la tercera divisió del futbol espanyol. L’acord preveu una important aportació econòmica per part de MEDIAsports –al voltant de 180000 euros anuals- i el compromís de promocionar al CE Europa en totes i cadascuna de les seves iniciatives. Per la seva part, el CE Europa, cedeix tots els drets d’imatge, així com les seves instal•lacions per efectuar fins a 4 events –a concretar- , la possibilitat d’utilització de les mateixes pel personal i compromisos de MEDIApro i, finalment, el seu us com a plató pel rodatge de dues pel•lícules –la primera el 2011 i la segona, un nou film dirigit per Woody Allen, a l’estiu del 2013-. Hem pogut saber, de fonts ben informades, que el pacte ha estat fet amb una nova candidatura a les propers eleccions del CE Europa encapçalada per un ex-vicepresident , ara dimitit, i formada per ex-directius que han deixat de ser-ho i alguns encara en exercici del càrrec, tots ells crítics amb l’actual direcció del Club. S’ha de dir que, l’actual president del Club, Guillaume de Bode, hauria estat al corrent de les negociacions i, davant la magnitud del projecte i els enormes beneficis pel club, hauria donat el vist i plau a l’operació; accedint, per la seva banda, a renunciar al seu càrrec i avançar les eleccions per al Juny del 2010. El senyor de Bode té previst, un cop enllestida la signatura oficial, convocar una roda de premsa on també assistirà, a més de l’Àngel Gómez, el propi Jaume Roures, director general de MEDIApro, en un acte multitudinari que tindrà lloc a la Sala Oval del Palau Nacional presentat per Andreu Buenafuente i ofert en directe i en obert per la Sexta.
*Veure la continuació de la noticia a l'entrada de demà.
MEDIApro, el gegant català de la comunicació, ha arribat a un principi d’acord per patrocinar i gestionar al CE Europa les properes 4 temporades. L’acord s’ha aconseguit per mediació de l’actual responsable de l’àrea esportiva de MEDIAsports, Àngel Gómez, que ha estat clau perquè aquestes negociacions es poguessin encetar i posteriorment concretar. L’acord, a manca d’alguns serrells que es preveu enllestir aquesta mateixa setmana, començarà la temporada 2010-2011 i finalitzarà, si no hi ha acord de renovació, la temporada 2013-2014. Àngel Gómez, recordem, va estar lligat al CE Europa fins la darrera temporada exercint les funcions de Director Esportiu amb notable èxit. Ha estat, aquesta vinculació, determinant per acostar posicions i, finalment, materialitzar el que pot ser un dels projectes més ambiciosos en el panorama esportiu actual, tenint en compte que es tracta d’un Club modest i que milita a la tercera divisió del futbol espanyol. L’acord preveu una important aportació econòmica per part de MEDIAsports –al voltant de 180000 euros anuals- i el compromís de promocionar al CE Europa en totes i cadascuna de les seves iniciatives. Per la seva part, el CE Europa, cedeix tots els drets d’imatge, així com les seves instal•lacions per efectuar fins a 4 events –a concretar- , la possibilitat d’utilització de les mateixes pel personal i compromisos de MEDIApro i, finalment, el seu us com a plató pel rodatge de dues pel•lícules –la primera el 2011 i la segona, un nou film dirigit per Woody Allen, a l’estiu del 2013-. Hem pogut saber, de fonts ben informades, que el pacte ha estat fet amb una nova candidatura a les propers eleccions del CE Europa encapçalada per un ex-vicepresident , ara dimitit, i formada per ex-directius que han deixat de ser-ho i alguns encara en exercici del càrrec, tots ells crítics amb l’actual direcció del Club. S’ha de dir que, l’actual president del Club, Guillaume de Bode, hauria estat al corrent de les negociacions i, davant la magnitud del projecte i els enormes beneficis pel club, hauria donat el vist i plau a l’operació; accedint, per la seva banda, a renunciar al seu càrrec i avançar les eleccions per al Juny del 2010. El senyor de Bode té previst, un cop enllestida la signatura oficial, convocar una roda de premsa on també assistirà, a més de l’Àngel Gómez, el propi Jaume Roures, director general de MEDIApro, en un acte multitudinari que tindrà lloc a la Sala Oval del Palau Nacional presentat per Andreu Buenafuente i ofert en directe i en obert per la Sexta.
*Veure la continuació de la noticia a l'entrada de demà.
diumenge, 27 de desembre del 2009
La coartada del Saragossa
El procés obert cap a la sobirania és irreversible. Cada cop és fa més evident i els inputs que es van rebent deixen poc marge a la sorpresa, a que la situació canviï de signe. Són molts els senyals que així ho certifiquen i no només pel creixement intern –per la conscienciació nacional- sinó també per l’acceptació, cada vegada més estesa, d’aquesta realitat en el subconscient d’Espanya. Un subconscient que va deixant mostres externes d’un reconeixement, negat fins a la sacietat, però què poc a poc va surant, malgrat els esforços per ofegar-lo. Exposada davant situacions de xoc és quan Espanya més pateix i és, aleshores, quan mostra sense vergonya les seves febleses, la seva autèntica cara sense maquillar i el seu veritable pensament separador. Un exemple recent i molt il•lustratiu ha estat el tractament donat pels mitjans de comunicació espanyols, i per l’opinió pública en general, al voltant del sisè títol del Barça. El títol que acreditava als blaugranes com a campions, ni més ni menys ,del món. El títol més alt, reblant la trajectòria més brillant mai aconseguida per cap club del món. Això, què ha estat portada i tema recurrent en espais esportius i no esportius de diaris, ràdios i televisions d’arreu del món, ha sigut diluït a Espanya per la gran gesta de l’equip de la seva capital en guanyar a un immens Saragossa (carn de segona divisió) en el "partit del segle". La gesta del Barça, única en el món, no és percebuda a Espanya com un triomf espanyol perquè el Barça i tot el que hi ha al darrera, no és homologat com a espanyol. No es pot celebrar i no pots fer teu allò que t’és estrany i que no et pertany. I això els espanyols cada cop ho tenen més clar. Des de Catalunya són moltes les veus què reclamen la independència i des d’Espanya cada cop són més les persones que pensen que Catalunya no és Espanya i, per tant, arribats a aquesta situació, haurem de trobar una solució que complagui a totes dues parts.
El procés obert cap a la sobirania és irreversible. Cada cop és fa més evident i els inputs que es van rebent deixen poc marge a la sorpresa, a que la situació canviï de signe. Són molts els senyals que així ho certifiquen i no només pel creixement intern –per la conscienciació nacional- sinó també per l’acceptació, cada vegada més estesa, d’aquesta realitat en el subconscient d’Espanya. Un subconscient que va deixant mostres externes d’un reconeixement, negat fins a la sacietat, però què poc a poc va surant, malgrat els esforços per ofegar-lo. Exposada davant situacions de xoc és quan Espanya més pateix i és, aleshores, quan mostra sense vergonya les seves febleses, la seva autèntica cara sense maquillar i el seu veritable pensament separador. Un exemple recent i molt il•lustratiu ha estat el tractament donat pels mitjans de comunicació espanyols, i per l’opinió pública en general, al voltant del sisè títol del Barça. El títol que acreditava als blaugranes com a campions, ni més ni menys ,del món. El títol més alt, reblant la trajectòria més brillant mai aconseguida per cap club del món. Això, què ha estat portada i tema recurrent en espais esportius i no esportius de diaris, ràdios i televisions d’arreu del món, ha sigut diluït a Espanya per la gran gesta de l’equip de la seva capital en guanyar a un immens Saragossa (carn de segona divisió) en el "partit del segle". La gesta del Barça, única en el món, no és percebuda a Espanya com un triomf espanyol perquè el Barça i tot el que hi ha al darrera, no és homologat com a espanyol. No es pot celebrar i no pots fer teu allò que t’és estrany i que no et pertany. I això els espanyols cada cop ho tenen més clar. Des de Catalunya són moltes les veus què reclamen la independència i des d’Espanya cada cop són més les persones que pensen que Catalunya no és Espanya i, per tant, arribats a aquesta situació, haurem de trobar una solució que complagui a totes dues parts.
dissabte, 26 de desembre del 2009
Els canelons
Avui amb les restes en fem canelons. Reciclatge avant la lettre. Reciclatge espontani i tradicional del que cap institució, holding o ute empresarial se’n beneficia. Reciclatge directe i d’efectes i conseqüències tangibles per als seus practicants. Res a veure amb el gran negoci que han muntat les empreses del sector amb el vist i plau –i alguna cosa més- de les administracions que sanegen les seves economies i equilibren les seves balances deficitàries amb l’esforç del sofert personal. Ingressos nets que els hi permeten malbaratar recursos en partides sense cap interès pels ciutadans i dels que, aquests, no en treuen cap profit. Els canelons –com a mínim- els veiem, els toquem i ens els mengem. Dels enormes recursos què genera el reciclatge a gran escala no en veiem ni cinc i no sabem on van a parar ni quin sabor tenen. Sí he de reciclar, vull veure els canelons.
Avui amb les restes en fem canelons. Reciclatge avant la lettre. Reciclatge espontani i tradicional del que cap institució, holding o ute empresarial se’n beneficia. Reciclatge directe i d’efectes i conseqüències tangibles per als seus practicants. Res a veure amb el gran negoci que han muntat les empreses del sector amb el vist i plau –i alguna cosa més- de les administracions que sanegen les seves economies i equilibren les seves balances deficitàries amb l’esforç del sofert personal. Ingressos nets que els hi permeten malbaratar recursos en partides sense cap interès pels ciutadans i dels que, aquests, no en treuen cap profit. Els canelons –com a mínim- els veiem, els toquem i ens els mengem. Dels enormes recursos què genera el reciclatge a gran escala no en veiem ni cinc i no sabem on van a parar ni quin sabor tenen. Sí he de reciclar, vull veure els canelons.
Passejant el gos
Bon dia María! Me la trobo quan ve del forn amb aquella olor de pa calent. L’Esperança fa safareig al replà de l’escala amb la Cinta: què sí, què el fill de la Dolors s’ha passat tota la nit tossint, ves que no tingui la grip! I el nou veí del tercer, quin bandarra!, em llença les burilles de cigarreta damunt la roba estesa. Quin sapastre descregut! El Joan i el senyor Casas es miren les obres amb un posat seriós i amb aires de no entendre res. Els paletes han cobert la rasa i no els han avisat. Seran desconsiderats! Haurem de muntar una reunió per parlar dels acords de la darrera reunió i organitzar una altre reunió que deixi les coses clares, li deia el senyor Casas a un esverat Joan. Ensopego amb en Miquel Garcia, doctor reputat, que fullejant el diari no em veu. Perdó, em diu. Has vist? Les botigues no fan calaix ni ara que s’acosta el Nadal. No sé on anirem a parar amb aquesta maleïda crisi. Encarna, Encarna, crida la Remei. Digues-li al nen que baixi i que no es descuidi la bufanda (la bufanda és allò que es posen els nens quan les mares tenen fred). Vindrem a l’hora de dinar. Veig esbufegar l’Enric pujant el carrer quan torna del seu volt en bici. Veig que s’apaguen els llums dels fanals quan clareja el dia i es desperten els sorolls. Em saluda de lluny la Montse amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. Em mira de reüll i riu per sota del nas. Accelera el pas. Al semàfor, aturats, un grup de nens amb enormes bosses d’esport esperen el seu torn de glòria a la Satalia. Avui és un dia de victòria. Avui és un bon dia per guanyar. A l’altre costat del carrer una parella de noctàmbuls fa esforços per arribar a casa abans no sigui massa tard. El gos els borda i ells l’ignoren. Cau una fulla i el plataner despullat se’ n constipa. Tot això és el que em perdo per no tenir gos.
Bon dia María! Me la trobo quan ve del forn amb aquella olor de pa calent. L’Esperança fa safareig al replà de l’escala amb la Cinta: què sí, què el fill de la Dolors s’ha passat tota la nit tossint, ves que no tingui la grip! I el nou veí del tercer, quin bandarra!, em llença les burilles de cigarreta damunt la roba estesa. Quin sapastre descregut! El Joan i el senyor Casas es miren les obres amb un posat seriós i amb aires de no entendre res. Els paletes han cobert la rasa i no els han avisat. Seran desconsiderats! Haurem de muntar una reunió per parlar dels acords de la darrera reunió i organitzar una altre reunió que deixi les coses clares, li deia el senyor Casas a un esverat Joan. Ensopego amb en Miquel Garcia, doctor reputat, que fullejant el diari no em veu. Perdó, em diu. Has vist? Les botigues no fan calaix ni ara que s’acosta el Nadal. No sé on anirem a parar amb aquesta maleïda crisi. Encarna, Encarna, crida la Remei. Digues-li al nen que baixi i que no es descuidi la bufanda (la bufanda és allò que es posen els nens quan les mares tenen fred). Vindrem a l’hora de dinar. Veig esbufegar l’Enric pujant el carrer quan torna del seu volt en bici. Veig que s’apaguen els llums dels fanals quan clareja el dia i es desperten els sorolls. Em saluda de lluny la Montse amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. Em mira de reüll i riu per sota del nas. Accelera el pas. Al semàfor, aturats, un grup de nens amb enormes bosses d’esport esperen el seu torn de glòria a la Satalia. Avui és un dia de victòria. Avui és un bon dia per guanyar. A l’altre costat del carrer una parella de noctàmbuls fa esforços per arribar a casa abans no sigui massa tard. El gos els borda i ells l’ignoren. Cau una fulla i el plataner despullat se’ n constipa. Tot això és el que em perdo per no tenir gos.
dijous, 24 de desembre del 2009
El principi de la relativitat
O el final del principi
2 anys
730 dies
17.520 hores
1.051.200 minuts
63.072.000 segons
Segons com es miri sí que pot semblar molt de temps. 2 anys des de que aquest bloc va veure la llum per primer cop. 2 anys on han passat moltes coses que hem anat compartint i altres de les que ni tan sols hem estat conscients. 2 anys per créixer plegats entre un degoteig de pèrdues i un rosari de guanys. 2 anys per caminar junts, per fer via entre la malesa i ensopegar més sovint del que hauríem volgut. Per obrir tancats, per dibuixar horitzons i encetar dreceres. 2 anys per esperar el sol i somiar la lluna. 2 anys de llamps i parallamps i trons de tots els registres. 2 anys per enllaçar els sons i gronxar les paraules. 2 anys per anar teixint un kilim d’esperança amb nusos de tendresa. 2 anys per posar seny entre subtils esvorancs de rauxa. 2 anys per travessar valls feréstegues i resseguir carenes impossibles. 2 anys de llibertat condicional contra els defensors del silenci condicionat. 2 anys per buscar el veritable nom de les coses i no defallir en l’ intent. 2 anys donant arguments als amics i munició als enemics. 2 anys de cels estrellats i albades perfectes. 2 anys de pau i serenor, malgrat l’inevitable esglai del gos que borda. 2 anys que pot semblar molt de temps mentre no ho comparem amb l’edat de l’Univers. Aleshores, esdevé res, o quasi bé res. Quelcom d’insignificant com la pròpia essència i transcendència d’aquest bloc.
2204 entrades i només una sortida.
O el final del principi
2 anys
730 dies
17.520 hores
1.051.200 minuts
63.072.000 segons
Segons com es miri sí que pot semblar molt de temps. 2 anys des de que aquest bloc va veure la llum per primer cop. 2 anys on han passat moltes coses que hem anat compartint i altres de les que ni tan sols hem estat conscients. 2 anys per créixer plegats entre un degoteig de pèrdues i un rosari de guanys. 2 anys per caminar junts, per fer via entre la malesa i ensopegar més sovint del que hauríem volgut. Per obrir tancats, per dibuixar horitzons i encetar dreceres. 2 anys per esperar el sol i somiar la lluna. 2 anys de llamps i parallamps i trons de tots els registres. 2 anys per enllaçar els sons i gronxar les paraules. 2 anys per anar teixint un kilim d’esperança amb nusos de tendresa. 2 anys per posar seny entre subtils esvorancs de rauxa. 2 anys per travessar valls feréstegues i resseguir carenes impossibles. 2 anys de llibertat condicional contra els defensors del silenci condicionat. 2 anys per buscar el veritable nom de les coses i no defallir en l’ intent. 2 anys donant arguments als amics i munició als enemics. 2 anys de cels estrellats i albades perfectes. 2 anys de pau i serenor, malgrat l’inevitable esglai del gos que borda. 2 anys que pot semblar molt de temps mentre no ho comparem amb l’edat de l’Univers. Aleshores, esdevé res, o quasi bé res. Quelcom d’insignificant com la pròpia essència i transcendència d’aquest bloc.
2204 entrades i només una sortida.
dimecres, 23 de desembre del 2009
Villanpsicos
(amb els millors desitjos)
Ens tornem a trobar
Per que no en varem tenir prou
I res millor que un sopar
Per seguir fent bullir el brou.
L’Europa és particular
Com el pati de casa meva
Tothom vol apostar
A que se’n surt amb la seva.
A la taula s’asseuran
misters, segons i ajudants
algun que altre delegat
i, fins i tot, un directiu despistat.
Coordinadors en plenitud
Tots menys en Jordi Vela
Que prefereix fer salut
En altres taules, vaya tela!
Coca-cola per als nens
Perquè no diguin cap tonteria
Que per això ja tenim
A la junta directiva.
El juvenil A s’està fent
Amb el motllo del Cosano
I al que busqui pretendent
li poden donar per l’ano.
El Juvenil B, costa de creure,
S’esforça en no fer pena
I en això té molt a veure
El bo d’en Dani Mena.
El Juvenil C que no surt de pobre
Ni fregant-se amb cansalada
Ni traient-se de sobre
Als dos rebels de la intifada.
No s’adreça el Cadet A
I ha caigut el pobre Anglada
instal•lat al fons del pou
Tot esperant la remuntada.
El Cadet B ho té molt bé
És un equip que fa patxoca
Que ningú el faci malbé
Això es mira però no es toca.
El Cadet C té una columna
Més aviat torta que destre
Però mentre jugui l’alumne
Estarà content el mestre.
Il•lusiona el Cadet D
Amb un joc de filigrana
Espero que tinguin fe
I aquest any no surti rana.
Pateix l’Infantil A
Amb problemes de bessons
Cirurgia per adobar
I que no li toquin els collons.
L’Infantil B no és un pardal
I si no fa el passerell
Aquest any estarà a dalt
De la mà d’en Gatell.
L’Infantil C està de sort
Perquè ha cregut en l’Arantxa
Una dona que juga fort
Quan altres es rasquen la panxa.
A l’Infanti D li manca visió
Li surten les fotos mogudes
Com si es tractés d’un avió
Al triangle de les Bermudes.
I l’Aleví A que tal?
Passa les setmanes sofrint
I això ho sap el Nistal
i tots els que ho estan vivint.
L’Aleví B és pa tou
necessita un forner que el cogui
i que s’hi jugui el sou
per convèncer a l’ós Iogui.
L’Aleví C fent de David
Esperant el seu moment
Treballant per ser atrevit
I no acabar en un convent.
L’Aleví D existeix?
O només és un miratge?
M’han dit que compleix.
No hi ha dubte, soc un salvatge.
I em deixava els femenins
Que sempre ho fan molt bé
I sovint sota mínims
El club els manté.
Senyors no som perfectes
Però amb respecte i tolerància
Corregirem els defectes
Per guanyar en importància.
Que siguem tots feliços
A l’Europa o allà on sigui
I que els desgraciats infeliços
No ens amarguin els anissos
No ens espatllin els pastissos
No ens segrestin els permisos
Es digui com es digui
Sigui qui sigui.
I amb bons desitjos i propòsits
Ens acomiadarem cordialment
Esperant en candeletes
El proper retrobament.
(amb els millors desitjos)
Ens tornem a trobar
Per que no en varem tenir prou
I res millor que un sopar
Per seguir fent bullir el brou.
L’Europa és particular
Com el pati de casa meva
Tothom vol apostar
A que se’n surt amb la seva.
A la taula s’asseuran
misters, segons i ajudants
algun que altre delegat
i, fins i tot, un directiu despistat.
Coordinadors en plenitud
Tots menys en Jordi Vela
Que prefereix fer salut
En altres taules, vaya tela!
Coca-cola per als nens
Perquè no diguin cap tonteria
Que per això ja tenim
A la junta directiva.
El juvenil A s’està fent
Amb el motllo del Cosano
I al que busqui pretendent
li poden donar per l’ano.
El Juvenil B, costa de creure,
S’esforça en no fer pena
I en això té molt a veure
El bo d’en Dani Mena.
El Juvenil C que no surt de pobre
Ni fregant-se amb cansalada
Ni traient-se de sobre
Als dos rebels de la intifada.
No s’adreça el Cadet A
I ha caigut el pobre Anglada
instal•lat al fons del pou
Tot esperant la remuntada.
El Cadet B ho té molt bé
És un equip que fa patxoca
Que ningú el faci malbé
Això es mira però no es toca.
El Cadet C té una columna
Més aviat torta que destre
Però mentre jugui l’alumne
Estarà content el mestre.
Il•lusiona el Cadet D
Amb un joc de filigrana
Espero que tinguin fe
I aquest any no surti rana.
Pateix l’Infantil A
Amb problemes de bessons
Cirurgia per adobar
I que no li toquin els collons.
L’Infantil B no és un pardal
I si no fa el passerell
Aquest any estarà a dalt
De la mà d’en Gatell.
L’Infantil C està de sort
Perquè ha cregut en l’Arantxa
Una dona que juga fort
Quan altres es rasquen la panxa.
A l’Infanti D li manca visió
Li surten les fotos mogudes
Com si es tractés d’un avió
Al triangle de les Bermudes.
I l’Aleví A que tal?
Passa les setmanes sofrint
I això ho sap el Nistal
i tots els que ho estan vivint.
L’Aleví B és pa tou
necessita un forner que el cogui
i que s’hi jugui el sou
per convèncer a l’ós Iogui.
L’Aleví C fent de David
Esperant el seu moment
Treballant per ser atrevit
I no acabar en un convent.
L’Aleví D existeix?
O només és un miratge?
M’han dit que compleix.
No hi ha dubte, soc un salvatge.
I em deixava els femenins
Que sempre ho fan molt bé
I sovint sota mínims
El club els manté.
Senyors no som perfectes
Però amb respecte i tolerància
Corregirem els defectes
Per guanyar en importància.
Que siguem tots feliços
A l’Europa o allà on sigui
I que els desgraciats infeliços
No ens amarguin els anissos
No ens espatllin els pastissos
No ens segrestin els permisos
Es digui com es digui
Sigui qui sigui.
I amb bons desitjos i propòsits
Ens acomiadarem cordialment
Esperant en candeletes
El proper retrobament.
dimarts, 22 de desembre del 2009
Triar sempre encara que no calgui
Segur que us heu trobat davant la tria entre fer allò què s’ha de fer o fer el que t’agradaria fer. Són, aquestes, dues accions què, malgrat semblar complementaries, sovint entren en conflicte. I ho fan quan les dues són coincidents en l’espai/temps i l’elecció d’una d’elles n’exclou l’altra. És, aleshores, quan la decisió es fa difícil de prendre i s’ha de recórrer al sentit comú per damunt de qualsevol altre influència. Fer el que s’ha de fer és, per defecte, el més habitual. El que s’acostuma a fer la major part del temps i en la majoria dels casos. Les obligacions imposades, pactades o adquirides ens deixen poc marge per a la iniciativa personal. Fer, en canvi, allò que es vol, no sempre és possible i comporta una responsabilitat i unes conseqüències ineludibles. Fer el que s’ha de fer, el que toca, és bàsicament despersonalitzant perquè, generalment, no intervé la voluntat de fer-ho. Es fa perquè cal i aquesta és la seva única raó de ser. En canvi, fer el que es vol, té un elevat grau d’iniciativa i ens personalitza i reforça com a individus. S’ha d’anar en compte, però, amb fer el que es vol, per a no entrar en col•lisió amb altres interessos ni sobrepassar els límits marcats en l’exercici del respecte al pròxim. En definitiva, no estaria gens malament què, davant la inevitabilitat de fer el que s’ha de fer, dotar a aquesta inèrcia amb un plus d’iniciativa, un puntet de voluntarietat que ho fes, tot plegat, més interessant i satisfactori. Sovint no es pot fer el que es vol i sovint, també, se’t fa molt costerut fer el que s’ha de fer, amb el consegüent desànim i frustració. Una senzilla lectura en positiu de totes dues accions pot revertir la situació amb resultats sorprenents.
Segur que us heu trobat davant la tria entre fer allò què s’ha de fer o fer el que t’agradaria fer. Són, aquestes, dues accions què, malgrat semblar complementaries, sovint entren en conflicte. I ho fan quan les dues són coincidents en l’espai/temps i l’elecció d’una d’elles n’exclou l’altra. És, aleshores, quan la decisió es fa difícil de prendre i s’ha de recórrer al sentit comú per damunt de qualsevol altre influència. Fer el que s’ha de fer és, per defecte, el més habitual. El que s’acostuma a fer la major part del temps i en la majoria dels casos. Les obligacions imposades, pactades o adquirides ens deixen poc marge per a la iniciativa personal. Fer, en canvi, allò que es vol, no sempre és possible i comporta una responsabilitat i unes conseqüències ineludibles. Fer el que s’ha de fer, el que toca, és bàsicament despersonalitzant perquè, generalment, no intervé la voluntat de fer-ho. Es fa perquè cal i aquesta és la seva única raó de ser. En canvi, fer el que es vol, té un elevat grau d’iniciativa i ens personalitza i reforça com a individus. S’ha d’anar en compte, però, amb fer el que es vol, per a no entrar en col•lisió amb altres interessos ni sobrepassar els límits marcats en l’exercici del respecte al pròxim. En definitiva, no estaria gens malament què, davant la inevitabilitat de fer el que s’ha de fer, dotar a aquesta inèrcia amb un plus d’iniciativa, un puntet de voluntarietat que ho fes, tot plegat, més interessant i satisfactori. Sovint no es pot fer el que es vol i sovint, també, se’t fa molt costerut fer el que s’ha de fer, amb el consegüent desànim i frustració. Una senzilla lectura en positiu de totes dues accions pot revertir la situació amb resultats sorprenents.
dilluns, 21 de desembre del 2009
Un pessebre de merda
En tots els pessebres hi ha d’haver un caganer. I això que és acceptat per tothom, passa a ser un enorme problema quan n’hi ha més d’un. Aleshores la cosa s’embruta i comença a fer pudor. El què en principi fa certa gràcia i es contempla com un peatge tradicional i d’obligat compliment acaba per convertir-se en un femer, en un abocador de residus orgànics de primer ordre. Un sol element, una sola figureta de més, pot distorsionar la bellesa del paisatge, alterar la tradicional pau regnant i malmetre l’equilibri ecològic. Tot d’una tacada. O era una cagada? Un caganer per grup és admissible i suportable. Dos, pot ser una catàstrofe. Els serveis de neteja –funcionant a mig gas per les vacances- no donarien a l’abast. Els àngels, batent les seves plomes, marxarien ofesos pel merder. A la verge li vindrien basques. Els reis no s’acostarien i el pobre nen es quedaria sense regals. El riu es contaminaria salpebrat de substàncies tòxiques. I els camells? Els camells canviarien el seu lloc de venda tradicional per altres horitzons menys aromàtics, empesos per les circumstàncies i l’insuportable ferum. En fi, un pessebre deslocalitzat i castigat per una crisi de merda, diuen, impossible de preveure.
En tots els pessebres hi ha d’haver un caganer. I això que és acceptat per tothom, passa a ser un enorme problema quan n’hi ha més d’un. Aleshores la cosa s’embruta i comença a fer pudor. El què en principi fa certa gràcia i es contempla com un peatge tradicional i d’obligat compliment acaba per convertir-se en un femer, en un abocador de residus orgànics de primer ordre. Un sol element, una sola figureta de més, pot distorsionar la bellesa del paisatge, alterar la tradicional pau regnant i malmetre l’equilibri ecològic. Tot d’una tacada. O era una cagada? Un caganer per grup és admissible i suportable. Dos, pot ser una catàstrofe. Els serveis de neteja –funcionant a mig gas per les vacances- no donarien a l’abast. Els àngels, batent les seves plomes, marxarien ofesos pel merder. A la verge li vindrien basques. Els reis no s’acostarien i el pobre nen es quedaria sense regals. El riu es contaminaria salpebrat de substàncies tòxiques. I els camells? Els camells canviarien el seu lloc de venda tradicional per altres horitzons menys aromàtics, empesos per les circumstàncies i l’insuportable ferum. En fi, un pessebre deslocalitzat i castigat per una crisi de merda, diuen, impossible de preveure.
diumenge, 20 de desembre del 2009
Somien els androides amb l'equip perfecte?
Europa B 5 - Penya Anguera 0
Lliga Cadets Primera divisió
Comptar partits per victòries. Gols de tots els colors, de totes les olors i de totes les formes. Porteria inmaculada. Matemàtiques sobre verd. Geometria possible i alguna d’impossible. Literatura d’adjectius infinits i permanents. Lliçó magistral per aprendre dels que saben. Exemple lineal d’una força en obertura. Pura estètica. Anatomia de bellíssims contorns. Essència de l’intangible. La màquina perfecte. Oxigen a l’espai. L’espai de tots els somnis. Un B de Déu.
Europa B 5 - Penya Anguera 0
Lliga Cadets Primera divisió
Comptar partits per victòries. Gols de tots els colors, de totes les olors i de totes les formes. Porteria inmaculada. Matemàtiques sobre verd. Geometria possible i alguna d’impossible. Literatura d’adjectius infinits i permanents. Lliçó magistral per aprendre dels que saben. Exemple lineal d’una força en obertura. Pura estètica. Anatomia de bellíssims contorns. Essència de l’intangible. La màquina perfecte. Oxigen a l’espai. L’espai de tots els somnis. Un B de Déu.
Tensar la corda
Europa D 2 - Racing de Sarrià 1
Lliga Cadets segona divisió
Està cansat el Cadet D? Comença a mostrar petits moments d’absència? S’està avorrint de jugar a segona i li està mancant l’ interès? Dèiem, i seguim mantenint, què aquest és un equip de primera. Ho és pel seu joc i per la qualitat dels seus jugadors. Però el que fa realment gran a un equip és la seva capacitat d’adaptació al medi. El reconeixement d’una realitat –incòmode i aspre- però és la que toca viure en aquests moments. Per a sortir de segona i guanyar-se el dret de jugar allà on, amb tota certesa, seria el més normal, cal passar per aquest purgatori i treballar cada dia, cada minut del dia per aconseguir l’objectiu. Ningú va assegurar que seria una tasca fàcil. Ningú regala ni regalarà res. Tot el que s’aconsegueixi haurà de ser per mèrits propis i on no s’hi val a badar. Qualsevol error, qualsevol manca d’atenció o excés de confiança, qualsevol actitud indolent poden ser fatals i difícils de reconduir. No és, la segona, una categoria massa exigent pel nivell dels seus equips i això fa que el relaxament pugui aparèixer en certs moments amb conseqüències imprevisibles i dramàtiques. Caldrà estar molt atents en no cedir cap punt que desprès sigui irrecuperable. Els rivals no ho faran i no ens ho posaran fàcil. La terra, el temps, l’hora, la mandra, la debilitat aliena,...no valen excuses. Per sortir del pou cal tensar la corda, cal esforç i cal sempre i davant de qualsevol situació. Sí realment no s’està on tocaria estar, ara és hora de demostrar-ho. Ni planys, ni laments, ni mirar-se el melic.
Europa D 2 - Racing de Sarrià 1
Lliga Cadets segona divisió
Està cansat el Cadet D? Comença a mostrar petits moments d’absència? S’està avorrint de jugar a segona i li està mancant l’ interès? Dèiem, i seguim mantenint, què aquest és un equip de primera. Ho és pel seu joc i per la qualitat dels seus jugadors. Però el que fa realment gran a un equip és la seva capacitat d’adaptació al medi. El reconeixement d’una realitat –incòmode i aspre- però és la que toca viure en aquests moments. Per a sortir de segona i guanyar-se el dret de jugar allà on, amb tota certesa, seria el més normal, cal passar per aquest purgatori i treballar cada dia, cada minut del dia per aconseguir l’objectiu. Ningú va assegurar que seria una tasca fàcil. Ningú regala ni regalarà res. Tot el que s’aconsegueixi haurà de ser per mèrits propis i on no s’hi val a badar. Qualsevol error, qualsevol manca d’atenció o excés de confiança, qualsevol actitud indolent poden ser fatals i difícils de reconduir. No és, la segona, una categoria massa exigent pel nivell dels seus equips i això fa que el relaxament pugui aparèixer en certs moments amb conseqüències imprevisibles i dramàtiques. Caldrà estar molt atents en no cedir cap punt que desprès sigui irrecuperable. Els rivals no ho faran i no ens ho posaran fàcil. La terra, el temps, l’hora, la mandra, la debilitat aliena,...no valen excuses. Per sortir del pou cal tensar la corda, cal esforç i cal sempre i davant de qualsevol situació. Sí realment no s’està on tocaria estar, ara és hora de demostrar-ho. Ni planys, ni laments, ni mirar-se el melic.
Entre el prat i la serra
El Prat 0 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Li manca, a aquest equip, aquell punt de personalitat què tenen els grans equips. Aquell convenciment granític en les pròpies forces. Aquell creure, per damunt de qualsevol rival, que les seves propostes són les bones i dur-les a la pràctica sense complexes. Sabent fer el que saben fer, cosa demostrada sobrerament, no s’entén que mimetitzin amb tanta facilitat el joc del contrari per acabar sent-hi un gris duplicat. Amb una mica més de fidelitat als seus principis, a les seves essències, el partit contra el Prat hagués estat un altre de molt diferent. Amb els resultats en contra i davant de la manca de punts era, fins a cert punt lògic, que l’ansietat tenallés les seves qualitats i precipités les seves decisions. Però havent trobat el camí del bon joc acompanyat de bones sensacions i resultats, encara és més difícil entendre aquest retorn als vells errors, a copiar descaradament el futbol primitiu i directe d’un rival dissenyat per a practicar-lo. L’Europa, amb tots els respectes, no és el Prat i, en conseqüència, no pot jugar com el Prat perquè no en sap. L’Europa ha jugat bé quan a fet allò que li és propi i en aquesta manera de fer i en aquesta proposta diferenciada és on s’ha mogut millor, on ha despertat les millors sensacions i on ha obtingut els millors resultats. S’ha rascat un valuós punt al Prat, un excel•lent i necessari punt. Però venint d’on es venia, de l’exhibició de la setmana passada, no negarem, que aquest punt s’ha quedat un pèl curt. S’ha de retornar al camí de l’excel•lència i abastar aquell punt de maduresa que permeti desenvolupar un estil propi i morir amb ell. En definitiva, caminar pel prat i abandonar per sempre les agulles de la serra.
El Prat 0 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Li manca, a aquest equip, aquell punt de personalitat què tenen els grans equips. Aquell convenciment granític en les pròpies forces. Aquell creure, per damunt de qualsevol rival, que les seves propostes són les bones i dur-les a la pràctica sense complexes. Sabent fer el que saben fer, cosa demostrada sobrerament, no s’entén que mimetitzin amb tanta facilitat el joc del contrari per acabar sent-hi un gris duplicat. Amb una mica més de fidelitat als seus principis, a les seves essències, el partit contra el Prat hagués estat un altre de molt diferent. Amb els resultats en contra i davant de la manca de punts era, fins a cert punt lògic, que l’ansietat tenallés les seves qualitats i precipités les seves decisions. Però havent trobat el camí del bon joc acompanyat de bones sensacions i resultats, encara és més difícil entendre aquest retorn als vells errors, a copiar descaradament el futbol primitiu i directe d’un rival dissenyat per a practicar-lo. L’Europa, amb tots els respectes, no és el Prat i, en conseqüència, no pot jugar com el Prat perquè no en sap. L’Europa ha jugat bé quan a fet allò que li és propi i en aquesta manera de fer i en aquesta proposta diferenciada és on s’ha mogut millor, on ha despertat les millors sensacions i on ha obtingut els millors resultats. S’ha rascat un valuós punt al Prat, un excel•lent i necessari punt. Però venint d’on es venia, de l’exhibició de la setmana passada, no negarem, que aquest punt s’ha quedat un pèl curt. S’ha de retornar al camí de l’excel•lència i abastar aquell punt de maduresa que permeti desenvolupar un estil propi i morir amb ell. En definitiva, caminar pel prat i abandonar per sempre les agulles de la serra.
dissabte, 19 de desembre del 2009
Amb el cor
Us imagineu que el Barça arriba a la final de la Copa del món de Clubs. La disputa contra un equip duríssim. És molt superior en totes les facetes del joc, però li posa emoció encaixant un gol en fora de joc i no aconsegueix empatar fins a 1 minut del final. Us imagineu, aleshores, que al mateix minut de la prorroga en que el Barça de Cruyff va guanyar la seva primera copa d’Europa, el millor jugador del món marca el gol de la victòria i ho fa amb l’escut. I no metafòricament, sinó literalment amb l’escut brodat al pit. El gol decisiu amb el pit. El gol amb el cor per entrar a formar part de la Història. Un guió que ni els millors guionistes del Hollywood daurat haguessin somiat. Un guió perfecte que, ves per on, s’ha materialitzat a Abu Dabi, donant al Barça el seu sisè títol en una mateixa temporada. Una Temporada de cine què, difícilment podrà ser igualada, però mai dels mais superada. La realitat, un cop més, ha estat per damunt de la ficció i això, en aquest Barça, comença a ser deliciosament habitual.
Us imagineu que el Barça arriba a la final de la Copa del món de Clubs. La disputa contra un equip duríssim. És molt superior en totes les facetes del joc, però li posa emoció encaixant un gol en fora de joc i no aconsegueix empatar fins a 1 minut del final. Us imagineu, aleshores, que al mateix minut de la prorroga en que el Barça de Cruyff va guanyar la seva primera copa d’Europa, el millor jugador del món marca el gol de la victòria i ho fa amb l’escut. I no metafòricament, sinó literalment amb l’escut brodat al pit. El gol decisiu amb el pit. El gol amb el cor per entrar a formar part de la Història. Un guió que ni els millors guionistes del Hollywood daurat haguessin somiat. Un guió perfecte que, ves per on, s’ha materialitzat a Abu Dabi, donant al Barça el seu sisè títol en una mateixa temporada. Una Temporada de cine què, difícilment podrà ser igualada, però mai dels mais superada. La realitat, un cop més, ha estat per damunt de la ficció i això, en aquest Barça, comença a ser deliciosament habitual.
divendres, 18 de desembre del 2009
A favor dels toros
Jo, com les vaques, tinc debilitat pels toros. Les vaques heterosexuals, evidentment. De les altres millor no parlar-ne per no entrar en un prat relliscós i ple d’esvorancs emocionals. El toro és un animal tendre –sobretot en estofat- i què desperta una sincera solidaritat pel seu aspecte desarrelat. És un individu amb un futur incert i amb una marcada vocació de màrtir nacional. Un animal (amb tots els respectes) què faci el què faci, les seves accions sempre porten cua (i hi ha qui se la menja). Quin mascle, per altra banda, no sentiria simpatia i una certa complicitat amb un mascle guarnit amb aquella extraordinària cornamenta? Víctima involuntària de les vaques libidinoses i gens fidels què se’l toregen a plaer. D’aquí la famosa "Vaca que riu" del pobre toro enganyat. O la vaca palla-resa, què entre oració i oració li fa una manola (creació del mestre Manolete) per desgastar-lo. Al pobre toro que només li queda el suïcidi, la immolació en una plaça a la vista de tothom. Vaques boges, desaprensives i cruels què utilitzen al toro en el seu propi benefici i del què només desitgen les seves corrides per a la procreació i la supervivència de l’espècie. Prou corrides! Per una castració terapèutica, reivindicativa i alliberadora!
Jo, com les vaques, tinc debilitat pels toros. Les vaques heterosexuals, evidentment. De les altres millor no parlar-ne per no entrar en un prat relliscós i ple d’esvorancs emocionals. El toro és un animal tendre –sobretot en estofat- i què desperta una sincera solidaritat pel seu aspecte desarrelat. És un individu amb un futur incert i amb una marcada vocació de màrtir nacional. Un animal (amb tots els respectes) què faci el què faci, les seves accions sempre porten cua (i hi ha qui se la menja). Quin mascle, per altra banda, no sentiria simpatia i una certa complicitat amb un mascle guarnit amb aquella extraordinària cornamenta? Víctima involuntària de les vaques libidinoses i gens fidels què se’l toregen a plaer. D’aquí la famosa "Vaca que riu" del pobre toro enganyat. O la vaca palla-resa, què entre oració i oració li fa una manola (creació del mestre Manolete) per desgastar-lo. Al pobre toro que només li queda el suïcidi, la immolació en una plaça a la vista de tothom. Vaques boges, desaprensives i cruels què utilitzen al toro en el seu propi benefici i del què només desitgen les seves corrides per a la procreació i la supervivència de l’espècie. Prou corrides! Per una castració terapèutica, reivindicativa i alliberadora!
dijous, 17 de desembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)